La tàctica dels fets consumats

El preacord que varen signar ERC i la CUP, és un pacte de mínims, a correcuita, sense cap compromís concret, per tal de salvar la investidura de Pere Aragonès en primera volta. Com que evita qualsevol referència a la unilateralitat, la independència i, fins i tot, la República, podrien signar-ho també els "constitucionalistes" d'altres partits d'esquerres, per exemple. Els que no poden signar-ho de cap manera són els independentistes. Perquè no és un preacord d'un govern independentista sinó autonomista. JxC es pronuncia per a l'abstenció per tal de manifestar la seva disconformitat. Palinuro votaria en contra. 

 

Les xarxes, els indicadors de l'estat de l'opinió pública, han rebut el preacord amb un esclat d'indignació. Diluir les majories absolutes del 52% i els 74 diputats en un govern sense cap aspiració nacional, un govern perfectament adaptat a la "nova normalitat" del president Sánchez, es veu com el darrer pas cap a la claudicació, la rendició i l'abandonament de l'empenta independentista d'ençà de l'1-O. 

 

Tanmateix, les dues forces signants poden permetre's, o tal cosa pensen, ignorar la ferotge reacció en contra de l'independentisme, atès que, malgrat de mínims per a Catalunya, el preacord és de màxims pels dos partits. D'una banda, al fons, no tenen res més a demanar que el que diuen al preacord i, d'altra, tots dos obtenen el que volen: ERC la perpetuació d'una taula de diàleg quimèrica que no és més que una fulla de parra de les seves vergonyes autonomistes i la CUP l'endarreriment de la decisió final en forma de referèndum el 2025. És a dir, ERC vol convertir la taula en un perpetuum mobile i la CUP desitja acabar l'aventura iniciant-la de nou, a l'esperit de l'etern retorn. 

 

El preacord es va presentar tancat a JxC, com un fet consumat, un fait accompli, que diuen els francesos. Tàctica típica de les mentalitats autoritàries i en situació de superioritat. El fet consumat porta sempre en el seu si una amenaça. En aquest cas, presentar l'abstenció o vot en contra de JxC com a prova definitiva del seu boicot a un govern independentista i a la unitat que tant enlairen.

 

El problema és que les amenaces només tindran efecte si són creïbles. Ni la victòria pírrica (un diputat) d'ERC li permet plantejar un fet consumat ni el preacord signat té res a veure amb un govern independentista. 

 

JxC no pot entrar a un govern que no posi al mateix nivell d'urgència, la màxima, tant la unilateralitat com la reconstrucció social.

Facin joc, senyores i senyors

Facin, facin joc. Rien ne va plus! Creien vostès, persones de poca fe, que hi havíeu vist tot a aquest món, el millor dels possibles, segons afamat filòsof; el món, obra de Déu omnipotent? Que havíeu vist "coses que vosaltres no creguéreu". Doncs, reserveu-vos una estoneta per contemplar el miracle de la conversió d'un govern d'esquerres en un govern de dretes, fins i tot ultramuntà o això que al nostre futbolístic temps es coneix com a "extrema dreta". És un canvi gairebé místic, que fa de la transsubstanciació un joc d'ombres xinenques.

 

Preneu nota. El gobierno progre de PSOE i Unidas Podemos: 

 

I.- Apuja el sou de policies, guàrdies civils i militars. No del personal sanitari, els educadors, els necessitats, els jubilats. 

 

II.- Blinda la monarquia i els seus abusos de tota mena davant qualsevol investigació parlamentària i assigna recursos públics a la seguretat d'un exrei fugat, com si fos un ambaixador plenipotenciari. 

 

III. Protegeix els privilegis de l'Església, des del finançament públic a l'exempció de tota mena d'impostos, fins i tot l'IBI; no deroga els Acords amb la Santa Seu i es nega a una desamortització.

 

IV.- Té presos/es polítiques, independentistes i artistes, amen d'exiliats també polítics, fa servir una lawfare de caire franquista i intensifica la repressió a Catalunya. 

 

V.- Rebutja el dret d'autodeterminació del poble català, el nega la seva condició nacional i els seus drets com a minoria nacional. 

 

VI.- No deroga, ni tan sols modifica, la reforma laboral del PP, encara que havia promès fer-ho. 

 

VII.- No deroga la llei mordassa, una norma iniqua que deixa els ciutadans a mercè d'una policia arbitrària a un Estat policíac on un exjutge negligent davant la tortura pot ser ministre de l'Interior.

 

VIII.- Tampoc no deroga el "delicte" de sedició, que no existeix o està en desús als països civilitzats i només serveix per a "legalitzar" la persecució política dels discrepants.

 

IX.- Torna a una visió recentralitzadora de l'Estat autonòmic, com es prova amb la gestió de la pandèmia i l'administració dels fons europeus d'ajuda. 

 

X.- Rebutja de pla, per a tota l'eternitat qualsevol forma de referèndum per resoldre la "qüestió catalana". 

 

Una conversió miraculosa, total, com la de Sant Pau o Sant Agustí. L'esquerra ha esdevingut dreta per designi diví i aquest és el decàleg de l'eficàcia del seu gobierno en tan sols un any triomfal d'acció. Un gobierno al qual pertany el fidel militant comunista i coordinador general d'Izquierda Unida, senyor Alberto Garzón. Cert que Micer Iglesias, flamant vicepresident, ha fet mutis per tal de salvar alguna cosa del naufragi d'aquest experiment de populisme de pseudoindignats. Però hi resten altres comunistes i neocomunistes, sense moure un dit al mig d'una política tan reaccionària que no li fa res aplicar tal qual la legalitat franquista de la dreta. 

 

És el gobierno amb el qual ERC pretén teixir un diàleg franc, obert, productiu per a Catalunya els pròxims tres anys. 

 

No em direu que no és una perspectiva enlluernadora.

La taula de diàleg és el taüt de la independència

El meu article del cap de setmana a La República.cat.

Seduir és sempre enganyar. Que l’engany sigui amb cops o amb petons, tant li fa

 No es pot raonar amb qui no ho pot fer per una impossibilitat gairebé metafísica

Torna Espanya. Torna la gàbia dels pobles, però com que els governants ara són progres i d’esquerres, la gàbia serà daurada i ens hi ficaran no a cops sinó seduint-nos. És el contingut de la darrera intervenció del diputat de Más Madrid al Congrés Íñigo Errejón. El discurs de l’esquerra nascuda de l’esperit del 15-M, gairebé tan llunyà que sembla les guerres púniques. Espanya és una nació de la qual cal estar orgullós. Això és apodíctic, no li cal justificació. Per assolir la perfecció, l’Espanya de l’esquerra només ha de resoldre la qüestió catalana, però no de manera bèstia, com fa la dreta, sinó mitjançant conviccions, dolçor, seducció. 

 Això de la seducció sona molt malament. D’una banda, partint de la puresa del terme, seduir és sempre enganyar. Que l’engany sigui amb cops o amb petons, tant li fa. L’engany hi és, i l’enganyat pateix un perjudici. Amb prou feines la seducció amaga una irritant supèrbia, la mateixa dels conquistadors espanyols ben proveïts de quincalla per als indis. És la mentalitat dels colons benvolents actualitzada. I amb què volen seduir-nos? Amb un projecte ambigu com la quincalla: un “projecte patriòtic superior anomenat Espanya”. 

No hi ha manera de fer veure als espanyols que la seva pàtria no és la de tots els que ells consideren espanyols i que ho són “per imperatiu legal”. La minoria nacional catalana té tot el dret a no sentir-se cridada a qualsevol projecte patriòtic que no sigui el seu. I ni de bon tros que es digui “superior”. Superior a què? A la pàtria catalana? Aleshores, una forma boirosa, imprecisa, ambigua, de nou colonialisme, disfressat –qui sap?–, de confederació. És impossible que els espanyols entenguin que l’independentisme català no vol tenir res a veure amb Espanya, passada, present o futura. 

 No es pot raonar amb qui no ho pot fer per una impossibilitat gairebé metafísica. Per als espanyols de dretes, d’esquerres, de centre i del que sigui, Catalunya és Espanya, i Espanya és inqüestionable. És cert que, si no es pot raonar perquè hi ha límits inqüestionables, dialogar és sempre millor que no fer-ho, però serveix per al mateix: per a res. Tot el que poden oferir els elements més teòricament oberts de la galàxia de Podemos és un quimèric referèndum d’autodeterminació en el qual ells votarien no a la independència. Calculant les possibilitats d’aquest referèndum (que hauria de ser aprovat pel Parlament espanyol), tant és que votessin que sí.

Per fortuna per als espanyols, a l’ambigüitat de l’oferta, respon l’ambigüitat de la demanda. Del costat de l’independentisme català, només JuntsxCat insisteix en la via unilateral, encara que estigui disposada a negociar els ritmes amb les altres dues forces independentistes. Aquestes, però, semblen més interessades a fer servir altres vies i, per descomptat, a jugar al joc de l’ambigüitat.

La CUP ha fet un pas endavant i està fermament disposada a fer-se valer d’una vegada davant dels dos partits independentistes hegemònics per aconseguir un “canvi polític”, cosa molt a celebrar si no fos perquè “canvi polític” no vol dir literalment res. Canvi és el mot buit més sovintejat als mítings electorals a tot arreu del món. Quin canvi? Dins del marc de l’autonomia? A fora? Fins a on? 

L’ambigüitat impregna el discurs d’ERC. L’Estat intensifica la repressió contra l’independentisme i sembla disposat a encausar la mesa del Parlament de la legislatura anterior sense que hi hagi cap reacció del govern o dels seus partits, tret d’unes declaracions molt indignades. El president in pectore, Aragonès, reclama del gobierno la recuperació d’una taula de diàleg desapareguda fa més d’un any, i el president Sánchez està, és clar, disposat a convocar la comissió bilateral dins del marc del funcionament autonòmic “normal”. 

N’hi ha per llogar-hi cadires o per comprar crispetes. Se sap que els destacats a Madrid d’ERC pressionen el gobierno per tal d’aconseguir algun triomf per mostrar a Catalunya: la llei mordassa, la reforma laboral, la limitació dels lloguers, alguna cosa, per minsa que sigui. Perquè cal sobreviure a les promeses.

Es pot veure com es vulgui, però la inexistent taula de diàleg no serveix per a res més que per endarrerir el moment de la independència. Però no ho feu palès. L’ambigüitat és molt seductora.

El nou govern i els mitjans públics de comunicació

El meu article d'avui a elMón.cat.

 

A més d’un mes de les eleccions, no hi ha Govern ni indicis que pugui haver-n’hi. El misteri i secret de les negociacions que, segons es garla als racons més ben informats del Principat, són frenètiques, recorden els que envolten el conclave cardenalici durant l’elecció del nou Papa. Cal esperar la fumata blanca. Mentrestant, silenci. La fumata negra alimenta tota mena de fantasies. Les especulacions volen com els ocells del paradís: un govern independentista, un quadripartit amb els Comuns, alguna forma de tripartit sense JxC, amb o sense suport exterior del PSC, etc, etc. Efectivament, la fumata negra, com el somni de la raó, produeix monstres. 

 

Creure que la formació del govern és una mera qüestió de números i quantitats de diputats és un error majúscul. Si així fos, el partit que ha guanyat les eleccions, el PSC, podria formar govern, però vet aquí que és impossible. No és la quantitat allò que compta, sinó la qualitat. No quants formaran govern, sinó quins. És una qüestió de legitimitat.

 

L’electorat ha donat un clar mandat votant en un 52% pel bloc independentista. Que a dins d’aquest bloc no tots són independentistes és una complicació prou real que deixarem a banda. El bloc, en veritat, no és independentista. La part republicana professa un independentisme nominal. Però tots s’han presentat a les eleccions com a “partits independentistes” i la gent els ha votat com a “partits independentistes”, encara que amb estratègies diferents. Per tant, els independentistes nominals, com el general Della Rovere al film de Rossellini, han de fer-se passar pel que no són: independentistes.

 

És imaginable un quadripartit, amb JxC i els Comuns a dins. Seria un greu desencís per als votants de JxC i és gairebé impossible, però és imaginable. El que no és imaginable, si es parla d’independentisme, és un govern amb els Comuns a dins i JxC a fora, car aniria directament contra la voluntat de l’electorat que ha votat bloc independentista. Seria un govern sense cap suport popular. No, no és una qüestió quantitativa, sinó de legitimitat. El dipositari de la legitimitat aleshores és JxC. Es pot formar un govern sense JxC, però de cap manera serà un govern independentista. I un govern independentista és el que la gent va votar.

 

Sembla que les negociacions pel que fa a les cadires estan molt avançades. Només resten la conselleria d’Afers Exteriors i la qüestió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Dos territoris sensibles i conflictius, sobretot el segon. Quant a l’exterior, la conselleria haurà de comptar amb l’acció del Consell per la República, un òrgan fora de l’abast de l’Estat espanyol i, per tant, del govern de la Generalitat que, mentre no es provi el contrari, és part de l’Estat espanyol. Si ambdós es coordinen o no, dependrà de llur respectiva voluntat. La qüestió de fons roman: no és fàcil coordinar un òrgan legal però no legítim a ulls dels independentistes amb un altre de legítim però il·legal a ulls dels espanyols.

 

Les majors dificultats, les més greus, l’Escil·la i Caribdis de la ruta del govern, és l’acord sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Sembla que la legislatura anterior JxC va deixar el control dels mitjans de comunicació a ERC. No va ser una decisió prou intel·ligent. ERC els va convertir a una eina de propaganda i per atacar i menystenir l’altre independentisme. 

 

La complicitat dels mitjans públics amb la línia de comunicació d’un partit ha causat un dany irreparable a l’esfera pública catalana, sotmesa a una informació esbiaixada i una manipulació constant. Ha generat un clima de clientelisme polític sobre una base de censura de les alternatives que no té res a veure amb uns mitjans públics democràtics en una societat oberta. Si afegim que tampoc no han respectat la seva missió de foment del català, ens trobem uns mitjans públics corruptes. La corrupció de la comunicació és la corrupció de la democràcia. Cap discurs polític és legítim si es fa sobre l’ostracisme dels adversaris i l’exclusió de la discrepància.

 

Cert que bastir uns mitjans públics independents del control del partit de torn al poder sembla més difícil que trobar el Sant Greal. Però cal no desanimar-se. Entre uns mitjans públics com a eina de propaganda d’un partit polític i els casos, molt defectuosos, segurament, de la BBC o les televisions alemanyes o franceses, hi ha un terreny ampli per actuar. 

 

No em pertoca dir com es compondria, però la Corporació ha de ser un òrgan realment independent del Govern i els partits, només responsable davant el Parlament i amb autoritat per transformar un aparell de propaganda partidista a un servei públic de comunicació i informació.

Les llàgrimes del president

M'ha cridat molt l'atenció l'enrenou provocat per la confessió del MHP Torra que a les seves "hores greus", angoixat per a les dificultats, deslleialtats i mala fe dels seus col·laboradors, es va lliurar al plor en privat. Aquesta candidesa va ser rebuda amb ironies i sarcasmes de la part dels analistes, comentaristes i tertulians dels corrals mediàtics. Amb la suficiència habitual dels bocamolls sense escrúpols, els opinadors dels mitjans van sentenciar que el president no serveix per a la política per la seva feblesa i van curullar la seva originalitat amb un "a la política es ven plorat de casa". Frisaven ja el carpetovetònic "Manolete, si no sabes torear pa qué te metes". 

 

Com si plorar fos una vergonya, com si fos senyal de feblesa de caràcter, una mostra del pitjor defecte a ulls del patriarcat: "l'efeminament", causa de la caiguda de grans imperis. Fins i tot els partidaris del president, per tal de salvar la seva imatge, assenyalen que ho feia d'amagat, mai en públic. Com si tothom estigués d'acord, àdhuc el mateix president Torra, que plorar en públic és cosa que poden fer les dones, però no els homes. 

 

El patriarcat reconeix a les dones el "dret" a plorar en públic, perquè encara que avui tothom s'ha fet feminista, al cap i a la fi, les dones són dones; però no als homes. No li fa res la realitat que les ploricones dones siguin en realitat tan fortes com els homes o fins i tot més. El dogma patriarcal no es mou: els homes no ploren. Es quintaessencia de l'esperit autoritari del patriarcat oriental i occidental, meridional i septentrional, blanc, negre, groc o mestís. Un dogma universal: "Els homes no ploren!" que, com la mítica lletra, es va inculcar als adolescents a tot arreu amb sang. Fins i tot moltes, moltíssimes mares tallen en sec (mai millor dit) el plor dels nens amb la fórmula, "els homes no ploren!". 

 

És un dogma bastit, com tots els dogmes, sobre la mentida i l'opressió i l'estupidesa. Al llarg de la història els homes han plorat tant com les dones. Els herois homèrics ploren, com ho fan molts guerrers cap a la Walhalla, i els cavallers artúrics. Amadís de Gaula era conegut al seu temps com "el plorós", Durandart, Roland, el Cid, Boabdil, Reinald, Medoro, Hamlet, tots van vessar rius de llàgrimes. Tots els herois del romanticisme nadaven a un mar de plors: Werther, Emili, el cavaller des Grieux, Julien Sorel, Jean Valjean, tots ploraven com a ploraneres. 

 

Els homes no ploren? Per descomptat que sí. I fan bé. I només ploren, si no que ploren precisament perquè són homes i no màquines i els més forts de tots són els que ploren en públic o no els fa nosa confessar que ho han fet en privat. Perquè la reacció davant d'aquesta confessió diu molt més de l'auditori que de la persona afectada. Mostrar empatia cap al que pateix és la raó mateixa de la condició  humana: "Només ets estimat a on pots mostrar la teva feblesa sense provocar l'abús", diu Adorno, i té raó. Aquí ha estat al contrari: la confessió del MHP Torra no només ha provocat l'abús, sinó també la burla i la crueltat per part dels "opinadors" en nòmina dels diferents mitjans de comunicació. Una misèria moral i un encanallament de la societat. 

 

És clar que els homes ploren, que el MHP Torra plora, perquè és un ésser humà i un ésser humà fort precisament perquè plora quan té motius per fer-ho. I pel motiu principal, per a la independència del nostre país, no només ploren els homes, sinó fins i tot les coses, com diu famosament el Vergil, "Sunt lacrimae rerum". 

 

Els que són subhumans són els que li critiquen.

El MHP Torra

Prenc en préstec el retrat del MHP Torra fet per l'inimitable Bicman.

 

La meva font d'informació, Tuiter, bullia ahir d'indignació a causa del tracte rebut pel MHP Torra a TV3. El president, però, va sortir no només indemne, sinó amb el seu prestigi enfortit. Exactament com ahir, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, va provar la seva categoria per sobre una entrevista malintencionada, agressiva, impertinent i políticament esbiaixada.

 

La imatge que, segons opinió generalitzada, ha deixat el govern anterior és d'ineficàcia, gairebé paràlisi institucional resultat de la seva divisió interna i l'hostilitat entre els dos socis del govern, sobretot de la part d'ERC. Quant al seu president, la idea dominant és que va fer tot el possible, però, com que no va gaudir de la solidaritat i col·laboració dels seus consellers, no va aconseguir gran cosa. I aquesta és la imatge: un president, aïllat, que ni tan sols va comptar amb l'ajuda del seu vicepresident i al qual haurien de sacrificar els seus mateixos socis, molt aficionats a aquesta pràctica bàrbara i bíblica dels sacrificis... dels altres. 

L'opinió generalitzada es va trobar davant el seu mirall, amb el president donant testimoni de les seves "hores greus" a Canonges. La llegenda esdevé realitat. El president Torra hauria investit al MHP Puigdemont i hauria fet costat al president de la Generalitat en lloc de facilitar la seva inhabilitació. A aquesta situació sembla un miracle que encara es donin el bon dia en creuar-se als corredors del poder. 

 

Un president que ha estat boicotejat, abandonat i inhabilitat, però al que no es pot oblidar. La gent el veu com un gran president de la Generalitat, capaç d'avantposar el compliment del seu deure moral a la seva conveniència personal. Això és el que fa d'ell un polític antipolític i l'apropa més a la condició d'intel·lectual políticament compromès. Les acusacions de xenofòbia al seu voltant només proven la supèrbia dels que jutgen una obra escrita sense haver-la llegit. 

 

 Només una observació al cas: crec que el president Torra hauria d'haver donat aquestes explicacions al bel mig del seu govern. Potser hi hauria hagut una crisi; potser no. Al capdavall sembla que el president no va fer-ho quan estava guiant el vaixell sense governall, en seguiment de la consigna d'unitat de JxC. Una consigna tan forta que fa veure a qui la segueix que hi ha unitat on no hi ha res de semblant, sinó, ans el contrari, desunió i enfrontament.

 

No hi ha cap manera d'embrutir aquest CV.

 

 

La cal viva segueix viva

La doble moral que habita l'ànima del VP Iglesias li permet congriar dues posicions ideològiques en una mena de síntesi superior del sentit de la revolució. Ja se sap, també que les revolucions no es fan amb barricades, sinó amb decrets al Diari Oficial de la Casta. Quan Iglesias estava a l'oposició i aspirava a assaltar el cel, no hauria dubtat en demanar la compareixença del ministre Grande Marlaska; ara que està al cel i no vol oposició, troba molt refinades raons per oposar-se a la compareixença. La idea que es tracta de fets ocorreguts molt abans del mandat de l'actual ministre oblida l'obligació del ministeri d'explicar quines mesures s'han pres per esbrinar les circumstàncies i evitar que es repeteixin. Negar la compareixença del ministre és negar la del ministeri com font d'informació. Que més voldrien les clavegueres policíaques? 

 

Aquesta història de les desavinences entre els dos socis del gobierno cansa i cansa perquè es veu que és impostada, falsa, per a consum popular. A totes les qüestions importants els dos aliats parlen amb la mateixa veu, inclosa, meravella dir-ho, la veu del Coordinador Federal d'Izquierda Unida i membre del Partit Comunista d'Espanya. A les qüestions accessòries, hi ha contrapunt. L'Unidas Podem que ha votat contra la compareixença de Grande Marlaska és el mateix que s'ha abstingut a la votació del suplicatori. Una abstenció gens perillosa atès que hi havia segura una gran majoria a favor de l'aixecament.

 

I això ha estat la breu història de la sobtada il·lusió de la revolució indignada. Els seus líders han estat cooptats al si de la mateixa casta que venien a sepultar. Des de les seves noves responsabilitats veuen les coses una mica diferents de quan miraven des de La Tuerka. Tot és una qüestió de perspectiva. Com sempre, els revolucionaris marxistes són esdevinguts cínics weberians, encantats de viure a l'època de l'Entzäuberung, o desencant.

L'Europa dels Estats contra els drets dels ciutadans

Si el Parlament Europeu no protegeix els drets dels seus diputats davant les persecucions polítiques dels Estats membres el concepte de "ciutadania europea" no té cap sentit. Les institucions europees no constitueixen parts d'un sistema polític i jurídic propi, sinó que són delegacions dels Estats membres. L'aixecament de la immunitat dels tres eurodiputats Clara Ponsatí, Toni Comín i Carles Puigdemont suposa lliurar-les a l'arbitrarietat d'un Estat disfressada de procediment judicial.

 

La defensa dels eurodiputats presentarà una demanda de nul·litat de la decisió parlamentària davant el Tribunal de Justícia de l'UE per defectes de forma a la tramitació de l'euroordre i altres mesures cautelars. Si no obtén el resultat cercat, els afectats hauran de comparèixer davant la justícia belga i escocesa, que decidirà sobre l'ordre de detenció i lliurament (l'euroordre) emesa pel Tribunal Suprem. Sembla que, atès el precedent del cas del conseller Lluís Puig, els eurodiputats independentistes catalans no seran lliurats als tribunals espanyols. De manera que els òrgans judicials dels dos països protegiran els drets dels ciutadans europeus davant la injustícia comesa pel Parlament Europeu. 

 

Aquesta victòria política, però posa de relleu el defecte estructural de l'Unió Europea, que nega de facto els drets dels seus ciutadans car els deixa a mercè de les persecucions dels Estats membres. Els Estats membres poden presentar directament les euroordres al PE passant per sobre del Tribunal de Justícia de l'Unió que hauria de ser el que autoritzés el suplicatori. Si el jutge Llarena pot plantejar una qüestió prejudicial sobre la interpretació de les euroordres, està reconeixent aquesta competència que hauria d'exercitar-se per tal que la protecció dels ciutadans europeus fos completa i no estigués a mercè de les persecucions polítiques dels Estats membres.

La ciutadania europea no existeix

Avui el Parlament Europeu votarà sobre la immunitat dels tres eurodiputats catalans. Segons els mitjans, tot apunta al fet que l'aixecarà. Els analistes compten 159 vots contraris dels grups d'Esquerra Unitària, els Verds i altres dissidents dels grups majoritaris: Popular, Socialista, Renew, Conservador; favorables a l'aixecament per aclaparadora majoria d'una assemblea de 705 membres. Només un miracle, es diu, pot impedir que la càmera aixequi la immunitat. 

 

I això per què, atès que el vot és secret? Perquè tothom sap que els eurodiputats voten segons línies partitocràtiques que tenen molt de nacionals i gens d'europees. És a dir, tothom accepta una prevaricació de les institucions europees que, en aquest cas concret, frisa els límits de l'arbitrarietat. La controvèrsia al respecte prova que l'assumpte afecta el fons legitimador de la pròpia UE com a Estat de dret. 

 

L'EU és un àmbit polític i jurídic propi i perfecte car disposa dels tres poders clàssics de l'Estat. Una mena d'Estat europeu de facto, amb particularitats. L'Estat que protegeix i garanteix els drets dels ciutadans europeus com a europeus. A dins d'aquest sistema, el PE exigeix un suplicatori judicial com vol una vella tradició de protecció dels diputats davant persecucions polítiques. Això és clar. 

 

Però, quina és la jurisdicció legitimada per plantejar el suplicatori? Una nacional o l'europea? No té cap sentit que el PE, que representa la ciutadania europea, actue mogut per a una jurisdicció nacional que, en tot cas, afectarà als seus ciutadans nacionals. Si de cas, hauria de fer-ho  través de l'europea que pertany a un ordre polític i jurídic diferent. És a dir, el procediment del suplicatori mostra un vici d'arrel per incompetència de la instància demanant. Si els tribunals espanyols tenen motius per perseguir ciutadans europeus, hauran de fer-los servir davant els tribunals europeus que seran els competents per demanar el suplicatori al Parlament Europeu. 

 

En cas contrari, la ciutadania europea és una quimera, puix que deixa els ciutadans europeus a mercè de les persecucions polítiques de llurs Estats d'origen disfressades de procediments judicials, o sigui, a mercè de la lawfare. I el màxim culpable de negar els drets dels ciutadans europeus, irònicament, és l'òrgan encarregat de protegir-los.

Canadell com a símptoma

Ahir, en el que sembla haver estat un atac d'indignació, Joan Canadell va pujar un fil al tuiter, després que el president in pectore d'ERC exposés la seva visió del país. El numero tres de JxC va trigar minuts a anunciar que, si s'acceptava l'esmentada visió, ell renunciaria a ser al govern. En la resta del fil expressava les seves raons. Tanmateix, el tuit va durar uns minuts; l'autor el va esborrar probablement a causa de les pressions que deu haver rebut de tot arreu. Sense dubte, ERC haurà posat el grit al cel per la manca de lleialtat i de confiança al projecte "comú", i fins i tot JxC s'haurà fet notar també sota pretext que hi ha unes discretes, però intenses negociacions que l'exabrupte de Canadell podria posar en perill. 

 Al fons de la qüestió hi ha un retrat força realista de la misèria de la política catalana. Tothom sap que ERC no és independentista, ni tan sols d'esquerres o republicana, però fingeix ser ambdues coses per tal d'enganyar als votants "independes". I ningú no gosa qüestionar aquesta enganyifa, atès la censura que ERC exerceix sobre l'esfera pública catalana. És el que ha fet als tres últims anys, mentir i fer-se passar com a independentista sense ser-ho, només per captar vots d'infeliços sense molta informació. 

Canadell, que és home pràctic, amb esperit positiu i expeditiu, com a bon empresari, cansat del doble llenguatge i la murrieria dels dirigents republicans, ha esclatat, com ho van fer molts altres que no tenen la seva projecció pública. La indignació de Canadell reflexa la de molta altra gent, votants i no votants d'ERC que es veuen perjudicats per quan que els seus representants els van prometre la independència ("doneu-me seixanta-vuit escons i declaro la independència") i, a l'hora de la veritat no volen trencar el marc mental i repressiu espanyol.

El pretext que les declaracions de Canadell, que no és part de l'equip negociador, posen en perill les negociacions és infantil. Les conversacions i negociacions per la formació del govern haurien de ser obertes i públiques i a l'abast de tothom i no fer la impressió que són reunions secretes, a l'estil del conclave cardenalici per triar papa, com si es tractés d'un intercanvi de diners, cadires i favors. Al capdavall, aquest esperit de secret i misteri, és propi d'ERC, amb el seu tarannà vaticanista i opusdeista, però hauria de ser profundament contrari a l'ànim de JxC, que és una organització molt més democràtica, oberta i transparent. 

Canadell no deu callar, no deu obeïr l'arbitrarietat del poder perquè ens representa a tots els que ens aixequem sempre contra la injustícia, la tirania i l'arbitrarietat, sobretot quan s'exerceix en nom d'una falsa independència.