dissabte, 26 de desembre del 2020

La monarquia amnèsica

Els discursos del rei són bombolles farcides de nicieses, amb el vistiplau del gobierno de torn. A un pla més general, aquestes farses nadalenques són sacrílegs. Barregen el naixement del Déu dels cristians amb la xerrameca del rei i espatllen la dita evangèlica de donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.
 
Aleshores, el bleda regnant a Espanya, marmessora del llegat franquista, ha fet un discurs seguint el model de les declaracions processals dels membres de la seva família: no sap, no se'n recorda, no el consta, no en té memòria. En canvi, ha encolomat un grapat de consideracions buides i boirosos desbarats a una audiència feta sobretot de polítics, periodistes i masoquistes. Els que no pertanyen a aquestes categories se n'assabenten per llurs comentaris, informacions i declaracions, molt més facecioses, sense dubte. 
 
Preneu el cas del gobierno d'esquerres que, com a òrgan col·legiat, és responsable col·lectiu dels seus actes. La presidenta del PSOE, esbatana el cor del partit del gobierno donant suport al discurs del monarca amb les murrieries cortesanes a l'ús de l'esquerra sobre l'esperit republicà d'una monarquia que ja s'està bé com està. En canvi, el seu aliat, els braus assaltacels d'Unidas Podemos, treuen foc pels queixals. 
 
Estaven els xicots de l'esquerra de debò (aliada a l'esquerra de mentida) preparant una proposició de llei de reforma de la corona amb l'evident intenció de perpetuar la institució a un marc d'Estat de dret. La seva radical crítica a la il·legitimitat d'origen de la institució minvava fins a esdevenir un consell de príncep.
 
Però ho feien d'amagatotis. I aleshores els han deixat in puribus (amb el cul a l'aire) davant llurs electors, com a còmplices d'un acte de submissió canina, no només a la monarquia, sinó a aquesta monarquia corrupta. I la seva reacció ha estat tan enfurismada com la d'Orlando davant el rebuig d'Angèlica. Sense pèls a la llengua ni por al possible desori al gobierno, van titllar el discurs de "propaganda" i van recordar amb veu ominosa que treballen per a un "horitzó republicà". 
 
Tota la premsa amiga es va fer ressò de l'enrenou al si del gobierno, va parlar de "diferències abismals", olorant crisi de govern, guaitant una muntanya on no hi havia sinó un ratolí. Tots els discursos polítics són "propaganda"; els d'UP també. Quant a l'"horitzó republicà" com a objectiu, en lloc de la República, ningú no ignora que l'horitzó és per definició la línia que mai s'assoleix. 
 
Així docs, cap problema, cap angúnia: els dos aliats de l'esquerra han reafirmat la seva ferma voluntat de continuar units, treballant per la nova normalitat d'una monarquia amnèsica.

divendres, 25 de desembre del 2020

Llarga vida al rei!

Us recordeu quan aquests xicots assaltaven cels com el que agafa un rodalia? Sí, sí que us recordeu, no sigueu llangardaixos. Eren jornades glorioses, una nova onada, congriada al carrer de lluites obertes, anunciava l'apocalipsi del règim del 78, del bipartidisme i, sobretot, de la casta. 
 
Han passat cinc anys i els descastats són esdevinguts casta ells mateixos/es a la velocitat del llamp. Plan quinquenal per arribar a ser casta, viure, parlar, actuar, com a casta. Casta menor, sobrevinguda, penedida i pansida. Una subcasta, admesa al nucli polític de l'oligarquia espanyola com a rellogats i sempre sota sospita, com si fossin cristians nous. 
 
Com que la subcasta podemita ha de conrear el seu hort d'electores, molt dolguts amb el gir copernicà dels seus líders, anuncia als quatre vents, amb gest esquerp i veu tonant una llei sobre la corona. La seva molt republicana intenció és sotmetre la corona a la llei i no la llei a la corona com passa ara mateix. És a dir, també ells volen consolidar la monarquia encara que amb un esperit republicà. És curiós, l'oligarquia espanyola (d'UP a VOX) mai troba un moment per fer un referèndum sobre la monarquia. Però, per fer un nyap de caràcter desvergonyidament lampedusià sempre n'hi ha. 
 
A banda de lampedusiana, la proposta és profundament espanyola, o sigui, inútil. No té cap possibilitat de prosperar atès que el PSOE ja ha manifestat la seva oposició al projecte, amb la molt poderosa raó que la corona està regulada, i exquisidament regulada, a la constitució espanyola. No sé si els seus electors s'empassaran que UP està fent alguna cosa per a la revolució o la república en presentant un bullshit reformista d'una institució il·legítima. Però els seus representants confien que sigui rebutjada perquè, ja se sap, mai és el moment de parlar de la monarquia. I fa elegant i segur tenir un rei amb el nostre vot en contra. Queda u bé a casa.
 
Sembla que ahir tan sols els periodistes i els diputats van escoltar el discurs del rei del país veí.Sí, el mateix que ve incognito a Catalunya, com si fos Harun al-Rashid, a atorgar un premi oficial de l'Estat. De valent, el mosso té poco.

dijous, 24 de desembre del 2020

Llista del president/llista de país

Coincidència astral: el mateix dia que el MH president del Parlament, Roger Torrent va dissoldre la cambra i convocar eleccions pel 14-F, el MHP Puigdemont anuncia que encapçalarà la llista de JxC per Barcelona. Un calfred sacseja els altres partits. Esverats, els comuns proposen una gran aliança de partits "progressistes" per deixar JxC fora del govern, a l'oposició. És difícil esbrinar que entenguin els podemites per "progressista", atès que tenen una aliança municipal a Barcelona amb Manuel Valls.
 
 En qualsevol cas, sembla que el gruix de la proposta és l'ostracisme del president Puigdemont. El mateix que propugna el geni de la comunicació política i expert a campanyes brutes, Gabriel Rufián: fer fora JxC, que a la campanya només es parli d'Iceta i..., uh, uh, l'Aragonès. No és l'única afinitat electiva dels comuns i ERC; també aproven junts els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona, aprofitant l'empenta de l'aprovació dels PGE de franc. El tuf tripartit de tot això embafa.
 
La qüestió, però, és si els estrategs "progressistes" assoleixen el seu objectiu de silenciar, fer fora al president Puigdemont. Ni el seu aparell de propaganda, TV3, ha pogut silenciar la notícia i s'ha vist forçat a dedicar-li uns segons a l'informatiu. Una "jibarització" informativa no només vergonyosa sinó també inútil. El vídeo de presentació del president amb la Laura Borràs al seu costat corre com el foc a les xarxes amb milers de RTs. 
 
La presència del president al capdavant de la llista de JxC, amb els matisos i aspectes que ell mateix explica al vídeo, enlaira una llista de partit a llista de president, llista de país. L'impacte és brutal perquè el que es presenta és una candidatura inequívocament independentista molt consistent pel nivell dels seus components i amb un fort lideratge. Això no hi ha cap aliança "progressista", ni censura als mitjans que pugui aturar-ho; no hi ha campanya bruta que pugui amagar-ho. 
 
ERC ha perdut la batalla a les xarxes, la batalla de la reputació. Els seus ideòlegs cerquen consol a la bajanada que les xarxes són una bombolla i que la realitat "real" és la que decideixen els mitjans convencionals. I, com aquests estan sota l'obtús control republicà, res no sortirà malament. De vegades, els més agosarats treuen el cap al tuiter només que per rebre de valent. Perquè el seu problema, del qual tampoc no s'assabenten, és que la pèrdua de reputació no només afecta el suposat independentisme d'ERC sinó també al seu crèdit com a partit democràtic. El sentir general és que ERC no és un partit, sinó una secta d'endollats, polítics professionals que volen una organització clientelar identificada amb les institucions que controla (el que anomenen "hegemonia") com va ser el PRI mexicà.
 
La decisió del president encapçalant una llista de país oberta, unitària i transversal és un terratrèmol a la política catalana i espanyola. I és impossible amagar un terratrèmol.

dimecres, 23 de desembre del 2020

Torna el sant ofici

Fins les engrunes els van pispar. Com a negociadors els amics d'en Rufián són un fracàs. A correcuita de la servil aprovació dels PGE, el gobierno reiterava la seva negativa tancada a l'amnistia i el dret d'autodeterminació, mentre assignava més del 40% dels fons europeus a Andalusia i menys del 3% a Catalunya. Un dels seus tribunals condemnava Dani Gallardo a quatre anys i mig per solidaritzar-se amb els catalans. L'endemà un altre tribunal obria la porta a desmuntar la immersió lingüística. Ahir, la fiscalia, l'eina d'afinament de les clavegueres de l'Estat, rebutjava els indults als presos/es polítiques catalanes. No s'oblidi que aquest versàtil òrgan depèn directament del gobierno i, com que és una estructura jeràrquica, s'entén que el que fa, ho fa seguint ordres dels governants.
 
Poden explicar els diputats d'ERC i PDeCat que han aprovat els pressupostos per quina raó van fer-ho, tret de consolidar llurs posicions personals tres anys més? No, no poden perquè és l'única raó. Tres anys més que, per tot el que ells/es han aconseguit, els presos i preses els passaran engarjolats, Catalunya no rebrà cap de les miserables engrunes que anunciaven i l'independentisme a l'exterior tindrà més difícil explicar el cas de la independència quan els estrangers vegin que un partit que es diu independentista aprova els pressupostos per consolidar el gobierno de la metròpoli.
 
I molta cura amb l'explicació de la negativa de la fiscalia: manca de penediment. Aquesta exigència pot ser raonable pel que fa als delictes comuns contra béns jurídicament protegits. Al cas dels presos/es polítiques, condemnades per un delicte arbitrari com a la "sedició" (al fons, un "delicte" d'opinió) i amb proves fabricades, aquella exigència esdevé delictiva en si mateixa. Nega de pla un dret fonamental com la llibertat de consciència i apropa la funció fiscal a la dels inquisidors. Quins són aquests senyors per exigir penediment d'una opinió, d'un principi, d'una idea? Qui és el gobierno d'esquerres per secundar una "justícia" inquisitorial? 
 
O aquesta deriva s'atura o demà els independentistes serem tractats com a jueus o herètics davant el sant ofici. Una fita dels negociadors catalans (que, al cap i a la fi no ho són, d'independentistes) i del gobierno d'Espanya. 
 
Per això cal votar independentista el 14-F. Per sobreviure. Per fer fora aquest malson.

dimarts, 22 de desembre del 2020

L'espurna, president

Quan el camarada Lenin es ficà al seriós a la tasca revolucionària, al voltant del 1900, va fundar un periòdic anomenat "L'espurna". La metàfora era evident: l'espurna encén el prat. Disset anys després l'espurna havia incendiat, cremat, no només l'estepa sinó fins a la taigà siberiana. Amb quins resultats és una altra cançó. El nucli de la metàfora és que per fer una revolució (i també moltes altres coses) cal una empenta inicial, un little big bang, una espurna. 
 
Sembla que no, però aquesta consideració té a veure amb l'entrevista al MPH Torra d'El Temps. Paga la pena (fins i tot, en realitat, és una alegria) llegir-la. El meu interès se centra a dos aspectes de la política independentista. Les relacions a dins de l'independentisme i l'estratègia independentista. 
 
Les relacions a dins de l'independentisme es despatxen d'un cop de teclat: l'independentisme, diu el president, no pot pactar amb el culpable de la repressió, però ERC ho fa; i tampoc no pot pactar amb partits no independentistes, i un altre cop, ERC ho fa. Pactar amb partits que pacten amb partits no indepes és pactar amb partits no indepes. Doncs, perquè parleu de partits independentistes en plural, quan no hi ha més que u d'indepe? És clar, per raons de conveniències. També es pot preguntar on ens porten, ens han portat, les conveniències. 
 
El gruix de l'entrevista és la part positiva. Donat que assolim majoria absoluta al parlament, i majoria absoluta indepe de debò, com es fa la independència? Hi ha una ferma voluntat de no repetir el fracàs de la legislatura anterior. Ok, molt bé. Com es fa la ruptura democràtica, la confrontació amb l'Estat? El president passa revista a les forces i anuncia que ens caldrà una "majoria democràtica a les urnes i la seva defensa al carrer amb una desobediència civil i pacífica continuada". I continua: "això és molt dur i exigeix enormes sacrificis". I com a persona realista conclou que per "fer la independència hauran d'entrar molts més a la presó. Les presons s'hauran de col·lapsar." Diguem-ho ras i curt: es donen les condicions objectives i subjectives per a la revolució catalana. Que ens manca?
 
Una explicació, un full de ruta. El president demana amb insistència als partits polítics independentistes que" expliquin amb tota claredat com pensen que es pot portar a terme aquest procés de ruptura amb l'Estat espanyol". Tanmateix, el president Puigdemont ve de fer-ho fins a on és possible. D'ERC jo no esperaria res de res. 
 
Aleshores, que ens manca encara? L'espurna. I hi ens mancarà mentre la majoria independentista al parlament no faci cap declaració formal d'independència. Si la fa, la iniciativa passarà a correcuita a l'Estat espanyol i com que aquest és imprevisible, no té cap sentit demanar posteriors previsions o fulls de ruta perquè és com bastir sobre la sorra a una situació d'incertesa. L'espurna brodarà espontàniament si la reacció de la gent a la imprevisible resposta de l'Estat espanyol és defensar les institucions catalanes. 
 
El que no té cap sentit és demanar a la gent desobeir al carrer per defensar un no-res com l'anterior parlament. Llavors, l'espurna depèn de la reacció de l'Estat que dependrà del que faci la majoria parlamentària indepe, si n'hi ha el 15-F. Per transitivitat, doncs, l'espurna depèn del que faci majoria parlamentària, si gossa fer el pas que no va fer la legislatura anterior. Tothom vol saber per anticipat quines seran les conseqüències dels seus actes davant un enemic imprevisible, com tots els enemics. És humà, massa humà i per tant, impossible. 
 
A més a més l'espurna pot incendiar el prat o no. O pot trigar a fer-ho. 
 
Donec perficiam.

dilluns, 21 de desembre del 2020

De la brutícia a la infàmia

Oi que sembla la Razón que és un plagi de l'ABC? La premsa de la ultradreta és groga, tabloides, pasquins, eines per atacar un partit en nom d'un altre. Res a veure amb el periodisme. Aquests tres estan units per l'odi a Catalunya, tan sols que El periódico, el de "the nota" pretén passar per més liberal que els altres, encara que més anticatalà. Probablement per això aculli col·laboracions dels dirigents d'ERC.
 
(Petita anècdota personal. Servidor col·laborava a El Periòdico als anys noranta. Escrivia un bitllet d'actualitat setmanal. M'ho va demanar el periòdic i ens vam fer amics. Fins que vaig escriure una peça sobre els acords de Lizarra-Garazi a Euskadi, signats el 1998 pels partits indepes d'Euskadi amb Ezker Batua, Zutik, Batzarre i el Partit Carlin Basc. Era una fita històrica: excloïa els partits autoanomenats "constitucionalistes", o sigui, espanyols, i abastava Euskadi i Nafarroa. La meva peça era favorable a la iniciativa; doncs, no es va publicar i l'autor, servidor, va ser acomiadat fulminantment. El responsable de la secció i de fer-me fora sense més explicacions era l'Enric Hernàndez, després director del mitjà i avui, crec, enlairat a un càrrec de RTVE, cresol de l'Espanya eterna.
 
La campanya bruta d'ERC i els seus aliats espanyols assoleix nivells d'indignitat i brutícia insospitats. Tanmateix, cal reconèixer que l'aportació de El periòdico té un caire més modern, més lleuger que la feixuga xerrameca dels "ideòlegs" d'ERC. A més a més compta amb l'impacte d'una malèvola iconografia.
 
Quina portada, per Manitou! Un llampant vermell per obrir boca i els caps dels tres darrers MHPs Mas, Puigdemont i Torra, suggerint un "es busca" del salvatge Far West. Tres caps a preu dels culpables d'haver dut el país de la independència a la pandèmia. Aquesta insinuació, una infàmia brodada d'estupidesa, vol anar més enllà, fins a la claudicació absoluta: la independència duu a la pandèmia, com la negativa de Faraó de deixar lliure al poble d'Israel, portava les plagues sobre els egipcis. 
 
L'atac d'aquesta premsa groga no només és a l'independentisme, sinó, sobretot, al MHP Puigdemont i "la dreta catalana". En assenyalant els tres presidents, els fa protagonistes de la independència.
 
Que ningú no pateix, no hi ha cap possibilitat que els caps dels republicans surtin a un meme tan verinós i esborrajat com aquest. Al capdavall, una prova més que la campanya bruta del visionari Rufián juga en favor de JxC. Volia el noi menystenir el president Puigdemont, que no es parlés d'ell i que la campanya fos un triar entre les dues "non entities" d'Iceta i... (he de recordar el nom) Aragonès. Doncs, aquí el teniu, més president i més eixerit que mai, l'innominable, al capdavant de la independència, cosa reconeguda per l'enemic, que no perd el temps ficant-se amb els nens pragmàtics.
 
La campanya bruta d'ERC i els seus aliats fa més neta la de JxC que tan sols ataca l'Estat colonial espanyol. Això sí, amb intel·ligència, sense cap ànim d'ofensa. 
 
No heu pensat a l'altre valor simbòlic de la vostra icona? Els tres darrers presidents de la Generalitat han estat perseguits i inhabilitats i dos d'ells amb l'ajuda d'ERC. 
 
Aquesta portada és un terratrèmol en favor de JxC. Continueu amb la brutícia. Ho feu de cine.

diumenge, 20 de desembre del 2020

Som-hi, president!

La campanya electoral de fet que vivim es troba davant una bifurcació. D'un costat, un itinerari brut; de l'altre un camí net. 
 
El brut és el d'ERC per pròpia declaració i consisteix a una lluita permanent contra JxC, molt més agressiva que contra l'Estat colonial i el seu gobierno, amb el qual diu que negocia a una taula tan real com un unicorn. És una lluita a mort, amb tota mena de cops baixos, demagògia, assetjaments, difamacions i atacs permanents. La guàrdia pretoriana d'ERC no té òbviament res més a fer que atacar JxC i sobretot el MHP Puigdemont, a tot arreu; res més que continuar dividint l'independentisme i menystenint la feina de l'exterior. És una via bruta, fosca, immoral i per descomptat, hipòcrita fins a cruixir les dents. Els mateixos que ataquen JxC a tota hora i tot arreu es queixen a correcuita de ser els atacats i reclamen unitat d'esperit independentista, però no d'acció per assolir la independència.
 
 Però no es pot respondre al mateix nivell. És impossible. No hi ha altra que ser fidels a la no-violència i no caure als paranys de les provocacions, tret de desmentir les acusacions falses. Res més. Les campanyes negatives s'esgoten si l'adversari no entra al joc brut. Esdevenen monòlegs repetitius, de vegades primitius: di-ba, di-ba, di-ba.
 
La via neta és a càrrec del MHP Puigdemont i JxC per abandó explícit d'ERC, que prefereix concentrar-se a la via bruta. Déu se'l premi. Ens estalviem les murrieries ibèriques del sector "pensant" republicà.
 
És via neta perquè es fa en positiu, amb propostes concretes. L'altre dia el VP Junqueras va demanar un xic entremaliat una explicació de l'intrincat concepte de "confrontació intel·ligent". Doncs, vet-la aquí. La proposta és clara, neta, diàfana: reprendre el camí interromput l'octubre de 2017 a través l'acció combinada i sostinguda de la gent al carrer, la societat civil desobeint i les institucions dirigint cap a la independència unilateral, mitjançant estructures digitals del període de transició i la República. És una proposta de confrontació intel·ligent.
 
 Exercint com a advocat del diable preveig una primera crítica política i personal des de les terminals mediàtiques d'ERC: el president Puigdemont enceta, ensinistra i engresca a la gent per tal que faci al carrer el que ell no va ser capaç de fer al seu moment, preferint l'exili. Som a un pas de parlar del "fugat". A més de verinosa, la crítica és absurda. Si el president hi té avui legitimitat per fer una crida a la mobilització general, és, precisament, perquè no va lliurar-se en poder de l'enemic. Perquè simbolitza la independència de Catalunya

dissabte, 19 de desembre del 2020

El CxR és l'eina de país per a la independència

Això no hi ha cap campanya bruta que pugui amagar-ho. Sobretot perquè la brutícia (considerable) no ve acompanyada de cap intel·ligència. I mira que el MHP Puigdemont ho va suggerir: "confrontació intel·ligent". Però n'hi ha alguns que, en escoltant parlar-ne, treuen la brutícia, com aquell treia la pistola en escoltant parlar de cultura. 
 
El rebuig d'ERC a la convocatòria del CxR, a través d'una carta pública als convocants, li retreu ser un acte partidista i interessat. Brutícia, molta, perquè és l'enèsim atac a qualsevol mena d'unitat independentista; intel·ligència, cap: el que fa partidista la convocatòria del CxR no és la convocatòria en si mateixa, sinó precisament el seu rebuig. Al cap i a la fi, es tracta d'un acte reglamentari d'un òrgan al qual també pertany ERC. 
 
I, en provant que el partidisme i l'interès és el seu, ERC dóna visibilitat i legitimitat al CxR com a òrgan suprapartidista, atès que cap altre partit l'ha seguit. I, de pas, ha deixat tot el camp a JxC com l'únic partit independentista disposat a l'acció unitària amb els altres per assolir l'objectiu comú de la independència, com un partit de país, un partit de patriotes i no uns patriotes de partit.
 
La Brunete judicial d'aquest gobierno "d'esquerres" enfila les seves bateries una altra vegada contra Waterloo. Volen destruir la seva defensa, embolicant l'advocat Gonzalo Boye a la lawfare de l'Estat contra l'independentisme exterior. Sí, el mateix del qual diuen els republicans que ha fracassat quan és l'unic que fa basarda a l'Estat, el que té la independència com a prioritat i no pas l'amnistia, tot i que els exiliats/des també es beneficiarien.

divendres, 18 de desembre del 2020

El boicot sistemàtic a la unitat independentista

Dels nombrosos dons que la Providència va vessar amb magnanimitat sobre el líder bona persona, el més sublim és el de l'evanescència. És el contrari i molt superior al de la ubiqüitat perquè ser a tot arreu al mateix temps és difícil, però no ser enlloc, esfumar-se, ho és encara més. Els lectors dels llibres del president Puigdemont es recorden com, cada vegada que el govern prenia una decisió unitària, el MHVP Junqueras s'esvaïa de la seva realització sense dir res, no se'l trobava enlloc, estava missing. Aquestes absències del VP Junqueras trencaven una vegada rere l'altra la unitat d'acció de l'independentisme. Eren fites a un camí de boicot sistemàtic a la independència que els llibres esmentats denuncien sense que ningú ho hagi desmentit.

De nou un cas d'evanescència a la reunió del CxR. ERC no hi serà present, serà missing. Però, com que aleshores, la convocatòria és pública, els evanescents republicans s'han vist forçats a fabricar alguna mena de justificació del que sembla l'enèsim cas de boicot de l'independentisme. Ho van fer sota la forma epistolar, amb una carta que, signada pel Tartuf de guàrdia, Sergi Sabrià, és d'una hipocresia que fa riure. 

Els republicans retreuen al CxR que la convocatòria és un acte "interessat i partidista" i es posen la bena abans de la ferida recordant que fa uns dies van demanar que el CdR aturés les seves activitats durant la (bruta) campanya electoral. El riure, la rialla pantagruèlica, brolla davant la infantil confessió subconscient que els republicans avantposen el conflicte partidista a l'objectiu de la independència. És a dir, projecten la seva mentalitat "interessada i partidista" sobre els adversaris.

La carta retreu també al CxR no haver acomplert la seva tasca a l'exterior i convertir la convocatòria en una mena d'alçaprem per amagar el seu fracàs i simular una presència a l'interior que no té. Mentrestant Catalunya rep amb esgarrifances d'alegria els fruits de la política del "peix al cove", avui anomenada "independentisme pragmàtic". En menys de quaranta-vuit hores, el gobierno "d'esquerres" ha tornat a anunciar, pel cas que algú encara no estigués assabentat, que no hi ha cap possibilitat d'amnistia o autodeterminació; l'audiència nacional ha condemnat a quatre anys i mig a Dani Gallardo per solidaritzar-se amb Catalunya; i el TSJC fixa un mínim de 25% del currículum en castellà, per si algú s'havia empassat la mentida d'ERC que havien blindat la immersió lingüística. 

 I aquests són els que parlen del fracàs del CxR. L'única negociació que els diputats d'ERC han portat a bon termini, en un rampell d'audàcia, ha estat la consolidació de llurs cadires i sous per tres anys més.

dijous, 17 de desembre del 2020

El gobierno d'esquerres i la seva justícia

Aquesta barbaritat, fora de tota mesura, es produeix amb un gobierno "d'esquerres", fins i tot d'esquerres podemites que encara no fa molt tenien el mateix discurs "antisistema" i "anti casta" que es presumeix en aquest jove injustament, abusivament, condemnat. Un gobierno d'esquerres que ni tan sols ha estat capaç de derogar la llei mordassa i que, pel que fa a aquesta condemna, vol justificar-se grapejant unes mentides sobre la separació de poders. Com si tothom no sabés "de qui depèn la fiscalia", la que demanava sis anys per a Dani Gallardo. 
 
Li han caigut quatre i mig i penes monetàries accessòries. Es tracta de "justícia" franquista, de classe i de partit, una farsa permanent que aplica el dret penal de l'enemic a tot el que sigui independentisme o solidaritat amb ell. És una "justícia" de guerra, política, que distingeix entre amics i enemics amb el tradicional procediment de la "llei de l'embut". Fa poc que un tribunal va deixar en dos anys la pena a un d'aquests nombrosos descendents de Franco que, entre altres coses, en donant-se a la fuga, hi havia atropellat dos agents de la benemèrita. Fets irrefutables. Aquí, en canvi, un jove rep quatre anys i mig per uns fets que no estan contrastats i sobre la base de declaracions contradictòries de la policia. 
 
Interessants les reaccions. A Catalunya l'independentisme ha manifestat la seva indignació i ferma solidaritat amb el gadità condemnat. Fins i tot els polítics republicans que, en aprovant els PGE, han donat estabilitat al gobierno perquè la seva fiscalia, encapçalada per una fiscal que és tot menys un model de comportament, demani sis anys per manifestar-se.
 
La solidaritat catalana amb el Dani Gallardo és un deure de l'independentisme molt més enllà de les declaracions retòriques. Dani Gallardo és un pres polític espanyol que és també un pres polític català.