La casta vol fer la revolució

Com que els de Podem no van poder assaltar el cel, han decidit assaltar Twitter.

La senyora Montero es passa la vida deixant anar febrils, per no dir histèrics, sermons a la xarxa del temible plutòcrata Elon Musk, el gran tecno-oligarca que també Sánchez vol combatre.

Repeteixo que res del que digui aquesta agitadora milionària es pot prendre seriosament després que comencés la seva carrera emprant armes de dona ficant-se al llit del mascle alfa del ramat perquè la posés al comandament.

A veure si ens prenem seriosament els nostres propòsits i fem el que diem. Perquè si el feminisme consisteix en emparellar-se amb qui mana per fer carrera, millor serà fer-se masclista i patriarcal. Sembla que el "Me too", per algunes, significava el que literalment diu: jo també en vol.

Així que la resta del post és a benefici d'inventari.

Sentint la murga permanent d'aquesta mantinguda de l'esquerra retòrica crida l'atenció el nivell de deliri utòpic plagiat literalment dels desbarats de Judith Butler. A diferència de Butler, que es limita a escriure abstrusos pamflets sobre idees alienes, aquesta s'esgargamella a twitter i espera que els seus votants li segueixin el corrent, cosa que alguns fan en un paroxisme d'alienació.

El seu frenesí predicador ha contribuït a posar en marxa una “remake” del moviment 25 de maig. Mai segones parts van ser bones, deia el que va escriure una segona part tan bona com la primera. I, en efecte, aquesta és senzillament ridícula. De nou s'omple la Porta del Sol de gent disposada a eliminar la casta i tornar a intentar això del cel. El que passa és que ara, la casta és la mateixa Montero i el cel és a Galapagar on es practica absolutament tot el contrari del que es predica a les mases revolucionaries.

No em diran que no és de riure.

Un govern antisemita

 Acabo d'escriure un llibre el títol del qual m'estalvia parlar del contingut: "Les relacions perilloses. Sobre l'aliança entre l'esquerra i l'islam". Tinc clar que serà difícil trobar editor. Aquí i a Espanya. Mai no és fàcil trencar sostres de vidre. El clima regnant als dos països no és propici a aquests plantejaments. Bufen vents de fronda antisemita.

Una ministra d'Espanya, Sira Abed Rego, filla de palestí, militant comunista d'IU, fa gala d'antisemitisme en públic, cosa normal, car el seu govern és el més judeòfob d'Europa. Precisament, la ministra considera fites el boicot a Eurovisió, a la tornada ciclista i qualssevol altres de discriminació antisemita. El 7 d'octubre del 2023, dia de la massacre de jueus perpetrada per Hamàs, la ministra tuitava: “Palestina té dret a resistir després de dècades d'ocupació, apartheid i exili”. Anomena “resistència” a massacrar éssers humans indefensos i desarmats i cometre amb ells tot gènere d'atrocitats que els perpetradors, a més, filmaven.

Sosté la ministra, membre d'IU, partit amb cinc diputats al Parlament, que la societat espanyola, en nom de la qual parla, dona suport a la política del seu govern d'aconseguir la llibertat de Palestina “des del riu fins al mar”. Gireu la metàfora: Palestina lliure “des del riu fins al mar” vol dir destrucció de l'estat d'Israel o, com ella, segurament pensa, “l'ens sionista”. M'estranya que la societat espanyola doni suport a aquesta intenció genocida.

Reclama, a més, la ministra que la UE anul·li el seu acord de cooperació amb Israel, que Espanya trenqui relacions diplomàtiques amb l'estat jueu i que, en compliment d'una decisió del Tribunal Penal Internacional (TPI), es detingui Benjamin Netanyahu, al qual acusa de genocidi explícitament, .

Que cap organisme (ni el TPI) acusi Netanyahu de genocidi, cosa que sí que demana ella per als jueus; que, a Israel, única democràcia en un oceà musulmà, no hi hagi apartheid; que el TPI sigui un òrgan esbiaixat, sense jurisdicció a Israel, els Estats Units i altres països assenyats i el fiscal general del qual acaba de dimitir sota l'acusació d'abusos sexuals; tot això no importa pas a la senyora Rego. A la senyora Rego només importa acabar amb l'estat d'Israel. Un odi ancestral..

Els propòsits s'han abocat en un acte públic per presentar l'ambaixador d'un estat tan imaginari com l'unicorn, reconegut pel govern de la ministra. Palestina no existeix ni ha existit mai. El senyor ambaixador, sens dubte, tindrà domicili fix a la capital del regne. Estarà molt millor que el seu homòleg, l'ambaixador espanyol a Palestina, que ha de residir a Jerusalem. En qualseevol cas, serà a casa perquè el rei d'Espanya, com se sap, és rei de Jerusalem.

D'altra banda, aquestes afirmacions bel·licoses d'una ministra i les seves greus acusacions falses en públic no generen cap mena de responsabilitat del govern?

“Reductio ad Hitlerum”

Parlament ve del verb parlar. Al parlament es parla. És una institució venerable i venerada. Alguns són mil·lenaris, com l'Althing islandès (any 930). En altres llocs més o menys primitius, parlament es diu “casa de la paraula”. La retòrica i l'oratòria eren elements bàsics a la polis grega i la república romana, els seus precedents clàssics. La paraula parlada és l'essència del parlament.

Quan el parlament substitueix la paraula per la imatge, està substituint el lliure intercanvi parlat d'opinions per la pressió psicològica d'uns signes que, sovint, ho són de violència. Una violència cristal·litzada en una imatge; un símbol. En aquest cas, una esvàstica (per cert, traçada a la inversa) i una espardenya. Un missatge de classe i guerra civil,  formulat amb una opció publicitària dels Picapedra: "Nosaltres o el caos". Ja ho deia el seu avantpassat, el diputat carlí Candid Nocedal fa 150 anys: "D. Carles o el petroli".

El parlament és la casa de la paraula. Del diàleg, l'acord, el desacord, l'atac, la crítica, la defensa i l'ofensa per la paraula. Convertir-lo en una performance mímica a l'estil del diputat Rufián i els seus mariachis no el desnaturalitza. La paraula ho engloba tot, fins al silenci. L'articulista està lluny de compartir la indignació dels que veuen ultratjada la solemnitat parlamentària. Cadascú fa el que pot. Qui no sap argumentar amb paraules, ho fa amb els peus o per senyals.

L'interessant d'aquesta festa parlamentària és la unitat d'uns partits que poques vegades es posen d'acord. Coincideixen però a anar contra Orriols i, encara que els cartells no la mencionin, la intenció és palesa. Mai no havien fet una cosa semblant amb VOX perquè pensaven que VOX no era rival electoral. Gràcies en bona part a l'efecte Streisand que els atacs a AC han provocat, Orriols, puja com l'escuma i sí que és una perillosa rival electoral. El que ella guanyi a les enquestes serà el que els diputats baixin a les seves butxaques.

Desesperada per defensar l'statu quo, la partitocràcia catalana ha arribat al fons de la misèria discursiva caient en la fal·làcia de la “reductio ad Hitlerum” que va encunyar Leo Strauss fa anys. Si no tens arguments i els anatemes habituals, com ara "racista-xenòfob-supremacista-islamòfob" no impressionen, compara el teu adversari amb Hitler. Més baix no pots caure.

Continuar criminalitzant una força política democràtica, mentre alguns dels qui la criminalitzen agredeixen i ataquen els seus militants i les seves seus i manifestacions al més acresolat estil de la Sturm Abteilung, hitleriana és immoral.

I més encara, callar-hi. 

Negociat de disculpes

El mes d'agost passat vaig pujar un post sobre Oriol Junqueras titulat l'infame.

Vaig fer curt. Amb els infames i pocavergonyes d'aquest calibre, sempre fas curt.

Aquest sac de vanitat i malvolença regna sobre un partit d'endollats que, en bona part, li deuen la seva posició a la vida. Està, per tant, acostumat que ningú el repliqui perquè tothom sap que el que ho fa es queda a l'atur. En canvi, qui obeeix els seus ordres i capricis, per delictius i immorals que siguin, sap que, si el descobreixen, sortirà ben parat, gràcies al paraigua protector del padrí de delinqüents.

Els que van perpetrar l'episodi dels cartells de l'Alzeimer, seguint les seves ordres, perquè a ERC no es mou un full sense que ho sàpiga el gran cap, estaven segurs que no els passaria res. I així ha estat. El partit va tancar fa uns dies una investigació que, en estar presidida pel camarada Tardà no va servir per aclarir res, va endollar un càrrec intermedi que podia anar-se'n de la llengua a la Diputació de Barcelona, ​​perquè faci companyia a Marcela Topor, i va limitar el dany reduint-lo a dos presumptes delinqüents, el pinxo Sergi Sabrià i un pobre diable, Marc Colomer.

D'aquesta manera, pensava Junqueras, es treia de sobre una taca que afectava el que Tardà anomena “l'honor del partit”, com si fos una dama ofesa quan no és res més que un grapat de paràsits de l'administració pública. I ell, el capellà Junqueras, quedaria fora de tota sospita tot i que l més probable és que la barbaritat dels cartells sigui un dels productes del seu immund esperit.

Però vet aquí que la família de les persones afectades s'ha fet notar. Això no era al guió. A ERC tothom sap que, si pateixes una traïció de Junqueras, el millor que pots fer és callar i empassar i així el gran cap et compensarà amb algun càrrec. En canvi, si protestes, et pot passar alguna cosa. El padrí pot enviar-te els mariachis.

Tot i això, la família ha protestat, posant en dubte la justícia de la decisió. I ha esvalotat el galliner. La secretària general ha volgut dulcificar la situació dient que el partit “està gestionant” les disculpes.

Realment no tenen remei. Parlen de “gestionar” les disculpes com el que ho fa d'una compensació econòmica que probablement és el que pensa l'infame Junqueras.

És al que està acostumat, a callar boques i pagar lleialtats oferint diners.

L'església suïcida

El papa de Roma predica la necessitat de dialogar amb l'islam, l'afició del qual pel diàleg ha quedat palesa en la història. És una manera d'entendre avui la recomanació de Jesús de posar l'altra galta (Lluc, 6, 29 i Mateu, 5, 39). Segurament els ho agraeixen molt els seus correligionaris a Nigèria.

El sacre wokisme vaticà s'ha vist superat per l'anglicà. L'arquebisbessa, de Canterbury, Sarah Mullally, va concedir el dia aniversari de l'atemptat de les Torres Bessones un premi a la reconciliació i la cooperació entre credos al clergue pakistanès Hafiz Muhammad Tahir Mehmood Ashrafi.

L'arquebisbessa de Canterbury és l'equivalent anglicà al papa de Roma; igual d'ecumènic. La seva jurisdicció espiritual abasta la comunió anglicana a tot el món. L'Església anglicana està tan corroïda pel relativisme woke com la catòlica. Més, fins i tot, perquè el seu altre cap, el temporal, el rei, és un fervorós apòstol de l'islam.

Hi va haver un escàndol al Regne Unit i l'arquebisbessa va haver de retirar el premi al mossèn en descobrir-se que, el 2007, aquest havia protestat quan es va nomenar cavaller el “blasfem” Salman Rushdie. En compensació, va anunciar que donaria el títol d'“espasa de déu” (Saifullah) a Ossama bin Laden “per servir els musulmans a la seva guerra santa contra els infidels”. Ossama bin Laden, cervell de l'atemptat a les Torres Bessones.

Dues reflexions breus sobre aquest episodi tragicòmic. Pel que fa a l'església, el pitjor no és que hagi estat sorpresa en la seva bona fe. Això li pot passar a qualsevol víctima d'un engany. El pitjor és que no es pot presumir bona fe a qui se la concedeix a un altre només per la seva aparença i les seves manifestacions públiques, amb independència de les seves motivacions. El wokisme soscava la integritat de la fe en fer-la compatible amb altres (“Interfaith cooperation” for God's sake!). En atorgar respectabilitat a qui no la té per raó de les seves creences, l'església abandona els seus fidels a llur sort.

Mireu la foto. A la vora de l'arquebisbessa, dues presumptes dones més cobertes que beduïns del desert. Una imatge insultant per a totes les dones, incloses aquelles la lluita de les quals va fer possible que ella sigui la primera arquebisbessa de Canterbury, l'arquebisbat de Thomas Beckett.

Pel que fa al clergue receptor, la mala fe és palesa. En lloc de rebutjar un premi concedit pels idòlatres, es presenta amb la barba i les dones com a exemple de reconciliació en el 25è aniversari de la massacre del 9/11. Preguntat per les seves paraules del 2007, recorre a això del context, animal fabulós del qual només es parla quan és a fora.

Les esglésies cristianes demanen entesa amb una fe que es pot negar a si mateixa, gràcies a la Takiya, quan li convingui a la glòria més gran d'Al·là. 

És un temps fosc per a Europa, atès que aquesta és sinònim cristianitat, com deia Novalis. 

Irene Montero, l'esquerra "bonne vivante"

Ja fa alguns anys, d'acord amb la famosa dita del feminisme de la segona onada “el que és personal és polític”, és habitual comparar els discursos dels polítics amb les seves vides privades; allò que diuen amb el que fan.

La nova moguda de l'esquerra espanyola, encapçalada per la feminista, esquerrana Irene Montero, és un bon exemple. Montero ha arribat on està seguint la mos maiorum, ficant-se al llit del cap de la manada -després d'expulsar la que hi estava abans- i fent-se promocionar per ell fins a ser ministra. El que antany es deia una "mantinguda" i enguany, una "empoderada". Manca, doncs, de tota autoritat per parlar del que sigui.

El que ha fet després és a to amb aquests començaments. La seva catastròfica gestió ministerial la va deixar sense moma a la política espanyola, però, ipso facto, va aconseguir un escó d'eurodiputada per continuar cobrant. La seva eficàcia al si d'una institució de 720 eurodiputats havia de ser i va ser zero. Ara, amb les enquestes molt en contra en Europa, torna a la política espanyola amb la mateixa intenció perquè espera que Podem tregui almenys un diputat: Montero, amb 100.000 € a l'any assegurats.

Perquè es tracta d'això i res més. De continuar vivint com reis ella i el seu marit, protector i agent publicitari, mentre prediquen la revolució bolxevic i la utopia de la Jauja socialista.

Que els estatuts de Podem diuen que hi ha un límit de dos mandats? Doncs, com quan el programa diu que els representants només cobraran dues o tres vegades el salari mínim. Retòrica puritana per enganyar els votants, dels quals s'espera obediència cega a les dèries de la casta.

La senyora Montero, una mena de fúria de tragèdia grega que s'imposa a tots a crits, ja està en campanya electoral per a les municipals del 2027. Compta amb tota l'estructura del partit al seu servei. Demana primàries obertes, sense importar-li els drets d'altres militants o els possibles acords amb altres forces d'esquerra radical. No li cal: és la dona del que mana, el Lenin de Galapagar, i tots els alienats de l'esquerra la segueixen com xais.

Primer va seduir el taral·lirot d'en Rufián, que va arribar a creure's algú. El va convèncer que era el Mélenchon espanyol. Però, en veure que no hi havia perspectives per al front "plurinacional", el va deixar caure per enfilar-se ella a un bloc d'esquerres espanyoles. Ara, el noi de Santaco haurà d'imposar-se a la plaça catalana, un terreny més hostil que l'altiplà, si vol continuar menjant entrepans de calamars a Madrid.

La premsa es pren al seriós els disbarats que diu sobre jornada laboral, política d'habitatge, salari mínim i altres assumptes dels quals no en sap res. I tot per amagar que, a més d'aquesta ridícula demagògia, està atiant el racisme i l'antifeminisme woke més pregons a les ordres de l'islam.

Sort que l'esquerra woke és ja una espècie en extinció.

La veritat de l'embolic ripollès

Anava a escriure un post explicant els fets de la glossa, però se'm va avançar el Menjòmetre amb un article magistral que ho fa molt millor que jo. Llegiu-ho perquè és pur periodisme de recerca sobre el periodisme de falsificació. Fi, culte, rigorós, informat. És llarg, però hi ha tots els fets.

Pro Cotarelo.

Si ja ho han llegit, estaran d'acord amb mi que és una invocació al famós i molt criticat text de Nietzsche, que "no hi ha fets; només interpretacions". Obvi. Però no totes les interpretacions valen el mateix. Compareu la del Menjòmetre amb les aventures del baró de Münchhausen que han explicat els mitjans.

Algun periodista dels que diuen que predico la croada contra l'infidel, podia haver-me trucat per contrastar. Però no és veritat, no em podia trucar. Imagineu-vos que un, més brau, em truca i s'assabenta que el que diuen els partits de l'oposició és fals. Podria publicar-ho? No, oi? És a dir, van preferir quedar com mentiders abans que a l'atur. No els culpo. Però les coses són com són.

Amb el seu comunicat, l'Ajuntament es renta les seves municipals mans i em deixa als peus dels cavalls, que no és un lloc grat. Protesta la institució, encén el galliner mediàtic, però no publica el vídeo y molt menys la transcripció. La intenció dels partits ERC i Junts i els periodistes és ben clara: amagar la informació i passar els seus anatemes i mentides com a informació. Com sempre. Però aquesta vegada no han pogut evitar la filtració d'un vídeo a les xarxes que desmenteix totes les seves escandalitzades fabulacions.

La meva interpretació és que van muntar l'escàndol per anar contra Orriols i, de passada, contra el glossador a què tots dos partits tenien moltes ganes per haver estat el que va destapar les seves misèries, sobretot l'enorme estafa d'ERC, principal responsable de l'espanyolització i desnacionalització de Catalunya. A banda de la corrupció, és clar.

Més fets. No vaig rebre cap instrucció. Una altra cosa és el que hauria fet si l'hagués rebut. Se'm va donar llibertat absoluta i també, explícitament, de temps. Però després se'm va demanar tallar a la mitja hora. Jo pensava estar tres quarts, com era costum antany, però se'm va donar a entendre que havia de tallar. Suposo que l'avançament de tancament va ser degut a pressions de l'oposició.

Pel que fa a si el discurs va ser o no adequat a la Diada, és clar que ho va ser. La Diada no recorda una derrota? I el que cal fer amb una derrota, no és convertir-la en victòria?

Això és el que va passar. L'Ajuntament fa l'orni, els partits menteixen i els mitjans, Déu-n'hi-do!

Acabo. El meu suport a AC continua incòlume. El que m'importa és el país.

                                                *********

PS. Pels amics del Menjòmetre: l'esperit de la Jihad impregna tot l'Alcorà, però la celebèrrima “Aleia de l'espasa” (9: 5) ho deixa ben clar: “Quan hagin passat els mesos sagrats, mateu els idòlatres on sigui que els trobeu. Captureu-los, assetgeu-los i esteneu-los emboscades per tot arreu. Si es penedeixen, observen la pregària i paguen la zakat, deixeu-los seguir el seu camí. Déu és indulgent i misericordiós.”

 

Ripoll, el galliner esvalotat

Valgui'm el cel l'escàndol que han muntat els filisteus dels mitjans wokes amb la meva glossa del dia onze a Ripoll! Com que no tenien intenció d'informar de l'ofrena, probablement ningú no la va escoltar en directe. Van preguntar als regidors i membres d'ERC i Junts, que treien foc pels queixals. Per descomptat, cap no es va posar en contacte amb mi per comprovar els fets.

Així que tota la premsa semblava un galliner esvalotat, dient que servidor proposa recuperar la mili i fer-li la guerra al moro. Tot mentida. Com es comprova en aquest vídeo que es pot veure a Twitter.

Per això, polítics i periodistes corruptes odien les xarxes socials. Perquè els desmunten llurs  tergiversacions.

En aquesta ocasió els gasetillers s'han llançat al periodisme literari i fabulen històries a l'estil Tom Wolfe, el del "nou periodisme". Només recullo la premsa escrita, però no la ràdio, perquè no l'escolto, però m'han dit que va estar magnífica en la manipulació.

Marc Rovira, a El País reitera la mentida de la mili i em diu "pregonero", com si fossin les festes del seu poble. Miranda Solana, a Crónica Global diu que insto la guerra contra l'islam a Ripoll. Mare de Déu, a Ripoll! Sobre aquestes dues mentides Vilaweb comunica amb la seva habitual i còmica serietat que ERC i Junts qualifiquen el discurs de “xenòfob”, amb el qual ja no cal comprovar si és o no veritat. Al Diari de Girona, Jordi Remolins arriba a alçades teològiques acusant-me de ficar-me amb el papa i anar contra les altres religions i em diu "incendiari", suposo que metafòricament. En un altre lloc i altra llengua, el mateix Remolins s'inventa una alternativa dramàtica: O nos convertimos al islam o hacemos la guerra. En efecte, Tom Wolfe al seu costat, un amanuense.

La palinòdia de l'Ajuntament, amb la seva prosa oficial i esmunyedissa, no mereix comentari.

Això de “cenyir-se estrictament a la reivindicació de la Diada”; o sigui, el famós “context”, només convida a formular una pregunta: creieu que se cenyeixen al context els actors i actrius que pugen a un escenari a recollir un premi de la seva professió envoltats de banderes palestines i llançant consignes antisemites?

Fossar, una jornada de glòria i victòria

El dia d'ahir va estremir tot Catalunya.

La jornada va començar amb un atac brutal del periodista Ustrell, escolanet molt ben pagat del senyor Illa, reclamant l'enfrontament civil al Fossar de les Moreres per tancar el pas a AC, una organització democràtica amb representació al Parlament. I des d'una ràdio pública. Una crida a la confrontació violenta dels ciutadans. Repeteixo, des d'una ràdio pública.

Aquest atac, covard i abusiu, va aconseguir el contrari del que la partitocràcia catalana fa anys que intenta: silenciar na Sílvia Orriols. Tothom va estar pendent del Fossar; tot Catalunya va poder veure qui són els violents, els agressius, els feixistes. I qui lluita pacíficament per la independència del país i per la restitució de l'estat català. I va veure que Orriols no s'arronsa i que la seva paraula ferma arriba a tot arreu.

Fa temps que el cordó sanitari ha saltat en miques. Els mitjans de comunicació, tots comprats, ja no poden imposar el seu relat, cosa que treu de polleguera els sipais que hi treballen per la desnacionalització de Catalunya.

La carrera de Sílvia Orriols cap a la Generalitat s'accelera.

Li van dir “jueva de merda!” i així està documentat, no com aquell “mora de merda!” que la Najat-el-Driouech, la del mocador al cap, es va inventar fa un parell d'anys.

“Jueva de merda!” Ahir, a Catalunya. Són els oients d'Ustrell.

“Jueva de merda!” Com diuen els anglesos, let that sink in. Penseu-hi.

“Jueva de merda!” Un programa/pogrom.

Tots a Catalunya saben que la campanya electoral d'AC la fan els mitjans comprats, amb silencis, censures, manipulacions i difamacions. La fa també llur amo, la partitocràcia corrupta mitjançant tripijocs reglamentaris i descarat intent de law fare. I, per descomptat, també la fan els alevins, les organitzacions de l'extrema esquerra feixista.

Enhorabona AC.

La dictadura progrewoke

Aquest govern recorda el sant Job, sobre el qual el Senyor acumulava desgràcies. Sembla que li ha tocat la mota negra de l'Illa del tresor, de Stevenson, amb el seu veredicte final “deposat”. O sigui, en romà paladí, traduït del castellà, al gos flac, tot se li tornen puces.

La darrera puça, i molt grossa, és aquesta llista de periodistes amb llurs tendències polítiques. Això és una cosa que fan totes les policies, encara que no pas tan barroerament. La brigada politicosocial de Franco les tenia molt al dia, no només de periodistes, sinó de tot Juan Español que obrís el bec. Es feia ja al temps de la Restauració. Tinc una fotocòpia de la fitxa policial de Pablo Iglesias Posse, amb el seu retrat i un judici sumari: “propandista i acèrrim socialista”. Aquestes coses, la Stasi les brodava.

Els socialistes diuen sempre que ells no en fan. I, com sempre, una cosa és el que diuen i una altra el que fan. Enxampats in fraganti, els responsables del ministeri han cantat la palinòdia i han empitjorat les coses. És un document intern, diuen, com si això tranquil·litzés; consultiu (estaria bo que fos executiu), sense efectes pràctics, com la declaració d'independència de Catalunya el 2017. I si algú se sent ofès, se li demanen disculpes. Per descomptat, el ministre no en sabia res. No em diguin vostès que no és per enviar-los els padrins.

Aquest assumpte, digne de l'inspector Clouseau, és molt revelador de l'esperit autoritari, per no dir totalitari l'esquerra woke. És una llista de periodistes, perquè el que li importa és el control dels mitjans de comunicació. Són comunistes lectors de Gramsci, busquen hegemonia ideològica dominant els althusserians aparells ideològics de l'estat (AIE). Tenen ja l'ensenyament a tots els seus nivells, com demostren els resultats PISA, i ara volen els mitjans de comunicació “clàssics”. L'obstacle més gran aquí són les xarxes socials.

El president Sánchez és el líder de la croada contra les xarxes. En nom, és clar, de la llibertat d'expressió, per evitar que sigui brou de cultiu de la desinformació i dels “discursos d'odi”. Coneixen vostès algun govern que no consideri desinformació i discurs d'odi tot allò que no li agrada?

En realitat, el govern progre vol la llista de tots els ciutadans. No és cap exageració. La pretensió de limitar per llei l'accés a les xarxes als menors implica que, per demostrar que no és menor, el ciutadà s'ha d'identificar. S'ha acabat l'anonimat. En nom de la lluita contra el domini de la “internacional ultradretana” i el tecnocapitalisme que pretén controlar les nostres vides mitjançant misteriosos algoritmes al servei del sionisme i el capital internacional.

Els mitjans de comunicació, convertits en l'aparell de propaganda del pensament únic woke, són una càrrega de profunditat de la democràcia.

Contra Woke, Wache

Els europeus estem fins als nassos dels moros.

Si a algun polític o periodista woke, dels comprats pels dòlars dels sultanats petrolífers, el sembla una expressió crua, ho diré amb més elegància i delicadesa. Els europeus estem fins als nassos d'assassinats, violacions, pedofília, incendis d'esglésies,  estafes, robatoris, atemptats, ocupacions, poligàmia, misogínia, fanatisme, ganduleria,  racisme, supersticions, imposicions culturals de tota mena, provocació i abusos de l'espai públic; farts de brutícia i guirigall. Farts de barbàrie. Farts de moros.

La victòria d'AfD a Sachsen-Anhalt és el començament de l'alliberament. Es va complint el vaticini de Palinur el juliol passat. Les dones són l'esperança d'Occident. Tot molt revelador. Sachsen-Anhalt és un Land de l'antiga, comunista, DDR, la terra de Merkel. El cognom del guanyador, molt germànic, Siegmund (pare de Siegfried) significa el protector de la victòria. Tant de bo.

Per més que els polítics professionals i els periodistes venuts insisteixin a mentir i parlar de l'extrema dreta a Alemanya, a Espanya, a Itàlia, etc., aquest demagògic espantaocells ja no espanta ni aconsegueix enganyar ningú. El tret definitori de l'extrema dreta és l'ús de la violència contra els adversaris polítics i aquí, els únics que fan servir la violència (amb l'aplaudiment d'ERC) són els cretins feixistes de la CUP, els corruptes esquerrans de la France Insoumise, etc. L'esquerra. Avui mateix, l'esquerra alemanya s'ha llançat violentament al carrer per protestar pel resultat de l'elecció.

És hora del renaixement de l'esperit europeu. Tornar al "ius publicum europeum", com deia Carl Schmitt. Una Europa racionalista, crítica, democràtica… i prest a defensar-se. Un renaixement anàleg està en marxa a Itàlia, Àustria, Portugal, Dinamarca, Suïssa, Noruega, etc. En lluita contra el wokisme dominant. Al súmmum de l'estupidesa, algunes dones franceses blanques, es posen voluntàriament el vel per protestar contra la intenció de Marine Le Pen de suprimir-lo. Hauríem de fer un crowdfunding entre tots i pagar-les el bitllet d'avió a Kabul. Sortiria barat, només cal treure bitllet d'anada.

Estem també farts de les doctrines woke, d'haver de discutir una altra vegada coses del segle XIV, com ara si el vel és o no senyal de submissió al mascle islàmic o si l'islam és o no una religió de pau. Per cert, amb tot el rotllo del vel, m'estranya que cap tertulian dels que es passen la vida lluïnt llur ignorància, no hagi recordat que un punt essencial de la filosofia de Heidegger, el rei dels filòsofs, és la seva definició del concepte de veritat que, es basa a aixecar el vel que cobreix l'ésser. Ho enxampeu? El vel sempre és i ho ha estat sempre, símbol d'ocultació i mentida.

Tota Europa? Nooooo. Espanya, com sempre, en serà l'excepció. Governada per uns esquerrans wokes antisemites i antiamericans, uns individus a les ordres dels moros, continuarà la seva política de corrupció, de compra de mitjans de comunicació, de mentir a la gent i lliurar el país als sarraïns. Com va fer el comte don Julián.

O sigui, que la història no es repeteix, però sí que es repeteix: la frontera sud d'Europa tornarà a ser als Pirineus i Espanya serà el que sempre ha estat, el que Kant deia, terra de moros.

És el moment que Catalunya, recordant el seu passat, retorni a la marca carolíngia i s'alliberi del califat islàmic-comunista.

El regne de la falsificació

El 1880, el franc-cubà Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, va publicar un llibret per entregues al diari revolucionari L’égalité. Res estrany per a l'època, si no fos perquè l'obra es deia El dret a la peresa. Marx, partidari de la teoria ricardiana del valor-treball, probablement ho atribuïa al caràcter crioll que suposava en el marit de la seva filla Laura.

A banda d'aquest tret de genialitat, que ha alimentat tots els teòrics de la societat del lleure, que ens han donat la murga al segle XX, Lafargue tenia altres visions profètiques. Per exemple, sostenia que la nostra època seria anomenada “l'edat de la fasificació”, igual que altres van ser anomenades “edat de pedra” o “edat de bronze”, segons el material que fessin servir. Pedra, bronze, mentides.

Edat de la falsificació. The Age of Fake. Res de nou sota el sol, on res no és el que sembla.

A Ceuta per un motiu i Catalunya per un altre s'ha representat la tragicomèdia de la falsificació. Sánchez (a) el marroquí va sortir a la ràdio, defensant la innocència del Marroc per raons que ningú no entén, el que obre la porta a teories de tota mena. Vint-i-quatre hores després, les proves empíriques en vídeos i els informes de les instàncies pertinents mostren i diuen el contrari.

La fallida de l'estat és absoluta.  Si l'estat és el monopoli legítim de la violència, allí on la violència no és monopoli de l'estat, l'estat no existeix. La falsificació no se sosté. 

Les altres excuses s'esvaneixen com la boira al sol. Els russos i els israelians no tenen res a veure a Ceuta i la UE ho reconeix. La “internacional ultradretista” no ha dit res perquè no existeix, com el contuberni jueu-maçònic de Franco. 

A les vuitanta mil “victimes”, que s'han de tractar com a persones (encara que moltes facin de les persones, víctimes) les han portat a Ceuta la fabulosa incompetència de l'esquerra woke al desgovern d'Espanya pari passu amb l'esmunyedissa duplicitat del seu amic moro, un altre que, de falsificacions, sap un fotimer.

A Catalunya, la consellera Parlon, compareix per vídeo (i a través de l'odiat twitter) a impartir la seva doctrina sense que ningú pugui rebatre-la, com el Gran Germà orwellià. Fuig com de la pesta de la presència de periodistes, fins i tot dels mansos catalans.

Això fa ferum d'autocràcia a quilòmetres. Però no és el més greu. El més greu és la insistència de la senyora en què els presumptes criminals són catalans perquè nascuts a Catalunya de pares estrangers i catalans. És com l'acudit del porc nascut a un estable i que diu que és un cavall. Pot ser mentida o mitja veritat (també mentida) però és una notícia-consolació a la qual s'aferra la premsa més woke per mantenir la falsificació del seu discurs. Uf, quin alleujament! Els presumptes criminals són catalans!  Tots semblen creure que desmenteixen així les teories racistes de l'extrema la dreta que vinculen delinqüència amb immigració. 

Però ¿s'adonen que estan “catalanitzant” la delinqüència? Què atribueixen als catalans com a catalans delictes que no els corresponen? Quants catalans hi ha a la presó per aquesta classe de delictes?

Això sí que és racisme i odi als catalans. I sí, hauria de ser motiu de desaparició de la senyora Parlon de la vida pública.

Per què no cau Sánchez (a) “el marroquí”?

Acabat el llarg i càlid estiu, un bronzejat Sánchez ha anat a col·locar la doctrina de tardor al seu predi de la SER, la ràdio d'El País. Aquest diari que fa poc presentava una 007 a sou del Marroc com si fos una mena nàufraga. La doctrina, de seguiment oficial a la tribu woke, diu que darrere del caos ceutí, hi ha una confusa internacional ultradretana que sembla una reedició dels protocols dels Savis de Sion. S'afegeixen les xarxes socials russes i israelianes que desinformen i ataquen el govern espanyol per ordre dels seus respectius governs. És la conspiració jueu-bolxevic-maçònica de Franco. "Rusia, culpable!".

Veiem: estan les xarxes socials espanyoles al servei del govern? No, oi? I per què les del proïsme sí? Perquè ho diu ell. I sense cap prova.

Les xarxes socials de Rússia i Israel, països que encenen l'hostilitat de Sánchez, li hi tornen i, si poden atacar-lo, l'ataquen; com fa ell amb Israel. O no acusa l'estat jueu de genocidi a Gaza, malgrat que ni l'ONU ni el Tribunal Penal Internacional no sostenen això? Això no és desinformar i atacar faltant greument a la veritat? Que té estrany que l'enemic faci el mateix?

Tots els autòcrates confonen discrepància amb agressió i crítica amb subversió. Si Sánchez pogués, tancaria les xarxes socials a Rússia i Israel. Bé, atès el seu caràcter, tancaria totes les xarxes socials del món.

Així podria col·locar més fàcilment la seva doctrina de la postveritat woke: el Marroc és un aliat fidel i aquí no passa res. Només cal donar una ullada a qualsevol xarxa social, per veure no només que està passant molt, sinó que, probablement, passarà més, quan el “germà” del rei Felip li doni per organitzar-ne una altra amb el vistiplau dels EUA. Sánchez suposa que, havent regalat el Sahara al Marroc, finançades les seves infraestructures i acollit la seva població excedentària, fins i tot la criminal, compta amb la lleialtat marroquina. És a dir, va de bluff.

Els de l'“esquerra alternativa” semblen haver-li vist ja per fi les orelles al moro i demanen ara ni més ni menys que la ruptura de relacions amb el Marroc. Fa uns mesos també demanaven trencar amb Israel. El somni de l'esquerra alternativa deu ser l'autarquia de Franco. Els seus socis de l'altra esquerra alternativa menys alternativa li fan mala cara.

El govern no en farà res perquè és ostatge dels musulmans. Això si no està pagat per ells, com gairebé tot l'antisemitisme proislamista. O una cosa pitjor: si no està sotmès a xantatge.

Com és possible que, en aquestes circumstàncies no caigui el govern que és incapaç de resoldre el problema sense distribuir-lo per tota la península?

Perquè compta amb el ferm suport dels pseudoindependentistes catalans. Això és el que diu la dreta. I té raó. La partitocràcia catalana, Junts i ERC, són el puntal de Sánchez. Tenen una retòrica independentista per enganyar l'electorat català i una pràctica espanyolista d'amagatotis, però fidel. El govern de Sánchez sap que els té segurs, no per les concessions que hagi fet a Catalunya (cap), sinó perquè són tan anticatalanistes com ell.

Aquí, els burlats són el poble ceutí ara i el català sempre.

L'infame

Parlar d'algú tan brut, immoral i mala persona com Junqueras sense perdre les maneres és molt difícil.

Aprofitant, com sempre, que altres donen la cara (i a algun se la parteixen) per defensar Catalunya i la bandera, aquest pocavergonya, tracta de treure'n partit sense moure un dit.

Fa anys que descatalanitza el seu partit. La C de Catalunya ha desaparegut del logotip oficial. Es manté a la URL perquè, en ser twitter, no la pot canviar. O segurament no en sap, atès que tampoc sap com funciona un llevataps.

Fa temps que l'estelada ha desaparegut dels actes oficials del partit d'endollats i corruptes que presideix. L'objectiu era “ampliar la base” i aconseguir el vot dels espanyols no independentistes i, sobretot, dels moros que no volen barallar-se amb els espanyols. Com ell.

Ha estat, i és, el més fidel aliat del PSOE. Més que els de Podem.

És el puntal fix del govern d'Illa, un ocell que cobra 140.000 a l'any per enfonsar Catalunya a la misèria.

I ara, aprofitant que la policia del règim al qual dóna suport, ha apallissat sense motiu un independentista, es presenta al Camp Nou envoltat de la bandera que fa anys que repudia. I, per descomptat, tots els mitjans que té comprats fent-li entrevistes.

Una infàmia.

Ceuta: the end, my friend

A López Burniol l'han fet fora de La Vanguardia per dir el que tothom sap: que el conflicte de Ceuta en pot ser un altre 98, aquest cop un 2029 profetitzat per Alexandre Deulofeu. I amb exactitud. Recordeu que l'apotecari de la matemàtica de la història situava el 2029 la fi de l'imperi espanyol. I les dues places de sobirania, Ceuta i Melilla, que ara es desprenen de la cua de l'estel caduc espanyol, són les últimes miques de l'imperi.

Una part de l'esquerra que és al govern (els comunistes i els palestins) es troba molt incòmoda, havent de defensar el que en el fons del seu cor islamomarxista veuen com les últimes colònies en sòl africà. Els titelles d'aquest mateix govern, ministres, periodistes i intel·lectuals en nòmina criden a veu al coll (si no, no serien espanyols, com diria León Felipe) que Ceuta i Melilla són espanyolíssimes, més espanyoles que Don Pelayo. I potser tenen raó. Però la raó té menys importància a la Realpolitik que la integritat física d'una dona cristiana i bella a terra de moros. L'únic que compta són els canons que, segons Napoleó, mesuren la teva força.

I la d'Espanya en aquest cas és nul·la. Els seus canons disparen amb pólvora mullada. Mullada per la ideologia woke i proislamista d'aquest govern d'absolutes mediocritats. L'estúpida obstinació de Sánchez per semblar el més progre de la facultat ha conduït el país al desastre. Fa anys que està aliat amb els musulmans i, com a bon antisemita, tracta de fer la vida impossible a Israel. També s'ha enemistat amb els Estats Units de Trump i el conjunt de la Unió Europea.

Ara els que ell creia els seus aliats, els moros, fent bona la seva fama de dobles i falsos, no només l'han abandonat sinó que són els seus enemics més ladins i li plantegen un problema demogràfic i militar a Ceuta que el govern espanyol és incapaç de resoldre, esperant el cop final, una nova marxa verda quan al sàtrapa marroquí li passi pel cap.

Incapaç d'enfrontar-se a aquesta crisi, Sánchez ha canviat les Canàries per Andorra, com si fos un influencer, però va continuar apartat, amagat davant la crisi ceutí com fa el seu amic Illa quan té un problema que és diàriament, cosa que li molesta el gaudi dels més de 140.000 € amb què aquest subdelegat espanyol endolceix la seva feina, amargada pel malson de la Sílvia Orriols.

El país sembla un episodi de la "Pantera Rosa". Els ministres del govern es contradiuen en públic i no es parlen en privat. Tota Espanya sembla una granja artificial d'espies marroquines, alguns lloats directament per El País i el seu bombàstic sentit de la seva pròpia importància. Ningú sap què fer amb els milers de persones que vaguen pels carrers de Ceuta robant, violant i delinquint mentre la creu vermella els reparteix queviures i altres menesters amb els nostres diners i la premsa del règim (tota) menteix més que els cretencs de Epiménides.

Tenia raó Deulofeu, l'imperi espanyol es dissol. Espanya cau a trossos, Sánchez és a Andorra, habitant de l'hotel de luxe a la vora de l'abisme, com deia Lukacs d'Adorno i els seus nois.

Això, si no està cobrant dels emirats petrolífers per combatre la Yahiliyyahh  a Espanya.

Sona l'hora dels catalans. Però la nostra corrupta partitocràcia, els lladres “amalgamats” del catalanisme fictici veuen la crisi de Ceuta com una ocasió per continuar robant recursos públics a través de la DGAIA.

O sigui, després de tot, allò que Deulofeu no va arribar a preveure, és que Catalunya s'enfonsaria amb l'imperi espanyol.

L'auca de la corrupció catalana

Sempre ho dic: Twitter és una capsa de sorpreses. Ara he trobat aquesta il·lustració d'un compte molt seguit de Twitter, amb un text magnífic. Ha tingut l'encert d'ajuntar en una auca algunes de les cares del règim català. La imatge recorda els famosos wanted de les pel·lis de l'Oest. L'auca explica una història en què també participen molts altres, els més rellevants de la política, el periodisme, els espectacles, les universitats, els negocis. És clar que no es poden reproduir tots els rostres. Seria un on és Willy? Cal conformar-se amb la selecció de l'auca.

Són cares conegudes. Hi ha periodistes vinculats al poder, militants fervorosos de partits que han tingut diferent sort, autoritats, exautoritats i exdirigents de partits. Massa ex. Semblen imatges per a un programa Ubi sunt? Alguns rostres es perden a les boires del passat. Un Wanted Vintage. És clar, el que s'ha dit, falten els que avui remenen les cireres, els que prediquen al personal el que ha de pensar, en primera línia de combat.

Però tots plegats, els de més brillantor i els més apagats, els que donen les ordres i els que les transmeten són com la marabunta. L'anomenat pluralisme democràtic és la pau dels romans, segons Tàcit, un desert. Colonitzen els mitjans fins al tedi en xous televisius que semblen fabricats per una subsecretaria, parlen per la ràdio sense parar, concedeixen entrevistes en què sempre diuen el mateix, escriuen el mateix als diaris, participen en actes públics alegres, funeraris o de civilitzada protesta. Formen el mosaic de la vida pública catalana en política. I en no política, atès que parlen de tot amb la mateixa competència. Alguns són consumats todòlegs. I algunes.

Aquesta gent té a les mans la gestió d'un quasi país a punt de rebentar. Però la seva obsessió és amagar-ho i disfressar-ho a la manera Potemkin vetant la discrepància i censurant la crítica. La gestió és irreprotxable. Els desastres i les corrupcions que s'acumulen no generen responsabilitat. Segurament perquè el govern és vulnerable, ningú dimiteix mai. I jo ho entenc; és una democràcia de veritat, no com aquests succedanis hipòcrites on un ministre dimiteix per pagar un esmorzar amb la targeta oficial.

El Parlament de la tribu és com la festa de no-aniversari d'Alícia al país de les Meravelles, un no-Parlament en què l'únic suport segur de què compta el govern és el del principal partit de l'oposició.

Els cartells de l'Oest solien precisar Dead or Alive, viu o mort.

Un diàleg amb data de caducitat

Costa de creure que el papa digui aquestes coses. Implica un desconeixement tan absolut de les relacions entre totes dues confessions que només es pot atribuir a ignorància. Al fet que és un “estranger”, un nord-americà reciclat al Perú. Sembla gairebé un marcià.

Hauria de saber que ell viu a un conjunt emmurallat que es va fer per defensar Sant Pere dels musulmans: la mura lleonina, del seu antecessor Lleó IV al segle IX i la mura vaticana dels Pius IV i V al XVI.

També hauria de saber que el diàleg entre el cristianisme i l'islam és impossible per raons dogmàtiques. La finalitat de l'islam és imposar-se a tot el planeta, acabar amb les societats yahili, és a dir, impures, corruptes, o sigui, per exemple, la cristiana. I islam només n'hi ha un. Això de l'islam radical i el moderat és un conte de les mil i una nits per posar-nos al dia.

Fa mil quatre-cents anys que els musulmans guerregen contra els cristians; tots els de l'hègira. Dedicats a la jihad, que pot ser de guerra directa (totes les conquestes territorials fins ara, que són immenses); o pot ser indirecta, esglaonada, amb una primera part pacífica i una segona que depèn d'Al·là.

Tot això és evident. SS hauria de llegir el llibre del principal intel·lectual (i màrtir) musulmà, Sayyid Qutb, Milestones. Aquí s'explica clarament que l'islam vol posar fi al cristianisme. Si cal dialogar, es dialoga. Però la finalitat, oh vicari de Crist a la terra, és deixar-te sense feina.

L'estratègia de Jihad pacífica està molt avançada, amb fruits insòlits. El rei d'Anglaterra passa el dia predicant l'islam, com un convers i amb ànim prewestfalià. L'islam inspira avui l'altar i el tron, els dos poders tradicionals a Europa que, segons Novalis, era sinònim de la Cristiandat.

I què cal dir dels alcaldes musulmans de Londres i Nova York, les dues ciutats anglosaxones més importants? Nova York, vint-i-cinc anys després de l'atemptat de les Torres Bessones, amb què el terrorisme va declarar inaugurat el mil·lenni.

I no es parli de la proliferació de mesquites a tot Europa occidental, financiades amb petrodòlars i dedicades a adoctrinar els guerrers del Jihad. La Xaria avança al sistema judicial d'alguns països europeus i les ciutats es divideixen en taifes religioses. Quan la ministra de l'Interior britànica, Shabana Mahmud diu que posa l'Alcorà al centre del que fa. Qui recorda la Jihad?

Putes i submises

Fa menys d'un mes, el 26 de juliol, una senyora musulmana britànica, Khadija Patel, rebia molt orgullosa un premi al ciutadà britànic (British Citizen Award) en reconeixement del treball empoderant dones joves. Cal suposar que estava molt orgullosa perquè va rebre el guardó enfundada en un nicab que només permetia veure'l els ulls. Òbviament, l'única seguretat que fos ella qui rebia el premi i no el seu avi és la seva paraula i la de les autoritats britàniques. Les dues coses d'escassíssim valor en un país el rei del qual sembla haver-se convertit a l'islam, ideologia que permet mentir per tal de guanyar la Jihad.

Cal posar fi a aquesta barreja d'estupidesa i hipocresia que ha convertit Occident en una tolla immunda on la paraula no val res. On la sinceritat, l'esforç, el sentit crític i la dignitat són trepitjats per una esquerra que s'ha tirat als braços del sinistre fanatisme islàmic. On si et dius Fàtima, ho pots fer tot, fins i tot rebre un premi personal sense mostrar la teva persona; però, si et dius Montserrat, has de complir la llei que, a més, és enemiga de la teva llibertat.

Precisament, una d'aquestes Fàtimes, Fadela Amara, va fundar el 2003 un moviment reivindicatiu anomenat “Ni putes ni submises”. No cal dir de que anava el llibre, però cal assenyalar que va catapultar l'autora al govern de França, que era per al que es va escriure. El llibre va ser un èxit a causa del títol: Ni putes ni submises. No senyor. Ja està bé de masclisme, misogínia i menyspreu a les dones que lluiten per la seva emancipació.

A Espanya es va estendre l'exemple i tothom coneix (i ha patit) el cas d'aquestes dues braves guerreres de l'extrema esquerra, Montero i Belarra que també han arribat al govern com Fadela Amara, fins i tot més amunt, sense escriure cap llibre.

La senyora Irene Montero s'esgargamella histèricament a favor de la immigració descontrolada que pateix la població mentre ella cobra 15.000 € al mes i viu en casalot privilegiat. Com ho ha aconseguit? Fent el que han fet sempre les putes i submises des que el món és món: ficant-se al llit del cap del ramat i ascendint gràcies a això al govern del país. No és una cosa del que cap dona pugui estar orgullosa i, de fet, quan un diputat se'l va retreure al Parlament Europeu, va recórrer a les seves armes de dona, i es va posar a plorar. Per a consolar-se va fer ministra a la seva companya de pupitre a la facultat, Ione Belarra, que té tants mèrits com ella per a fer el que fa.

Quan no plora, alliçona la població sobre empoderament femení, l'extrema dreta que ve, el masclisme cristià, mentre silencia el feminicidi quotidià a l'Afganistan, l'Iran i la resta del món islàmic, començant per això que anomena Palestina. I, com a tasca permanent, destruir Israel, l'únic país democrátic del Pròxim Orient i on les dones gaudeixen d'igualtat de drets amb els homes. També les musulmanes.

I ja no parlem de Ceuta, on cap de les putes i submises que governen Espanya al crit de “Llibertat per a les dones!” ha posat els peus.

Inaugurant el món

És sabut que, en el seu quart i últim viatge a Amèrica (1502/1503), Cristòfor Colom va naufragar al Carib i va quedar encallat durant mesos a la costa de Jamaica, a mercè dels elements, les malalties, els motins de la seva gent i l'hostilitat dels indis. Finalment, va aconseguir congraciar-se amb aquests (i amb llurs provisions i queviures) en predir un eclipsi total de lluna amb què els va terroritzar i els va posar al seu servei.

Sempre que els ha estat possible, els poderosos s'han valgut de la ciència per sotmetre la gent, aprofitant-ne la ignorància. Algunes vegades amb bons fins; les més, per enganyar-la. Però, a mesura que la força democratitzadora més gran de la humanitat, o sigui, la ciència, es va expandint, disminueix la possibilitat dels tirans de continuar oprimint i explotant el poble.

El president Illa ha aprofitat l'eclipsi del dia 12 per pronunciar un apassionat al·legat a favor de la ciència des de l'observatori des del qual ha contemplat el fenomen. Aquest ignorant, incapaç de predir un eclipsi de sol i fins i tot, l'arribada de l'alba després de la nit, no té cap més interès que cobrar 140.000 € a l'any per destruir Catalunya, xifra que ell mateix trobava escandalosa ja fa tres anys i que va prometre que rebaixaria en un 30% per acabar incrementant-la en un 10%.

Aquest pocavergonya que els corruptes d'ERC ens han encolomat per garantir-se ells també un espoli proporcional a favor de més de 200 paràsits endollats al govern de la satrapia socialista és incapaç de predir res. Però ha organitzat una “inauguració” de l'eclipsi del dia 12 passat, com el que obre una botiga de moda a la Rambla i amb els diners públics que acostuma a malgastar per enfonsar Catalunya. En la il·lustració els teniu una d'aquelles fotografies que són un insult al sentit humà del decòrum.

Mentre aquest fosc buròcrata, vividor del partit, compleix la seva sòrdida comesa, envoltat d'una plana de cretins que arruïnen tot el que toquen (però sense que en dimiteixi cap) part de les plagues d'Egipte han caigut sobre Catalunya.

Una falla elèctrica ha deixat l'aeroport del Prat sense vols i la gent tirada.

No hi havia trens de rodalies a Tarragona, on la gent també ha quedat tirada.

Per la imprevista densitat de trànsit, l'AP-7 col·lapsada i la gent de nou tirada.

Mentrestant, la vida normal: robatoris, violacions, assassinats al mig del carrer.

Un desastre vergonyós pel qual aquest govern hauria d'estar empresonat.

Però ja ho veuen: inaugurant un eclipsi.

De Ceuta, en parlem un altre dia.

Sánchez, el comunista proislamista

Dimecres, 5 d'agost, vaig pujar un post titulat “Sánchez trenca la UE”. Avui, el Telegraph publica un article dient bàsicament el mateix. Lliurat al wokisme, enfrontat a Trump, a l'OTAN, als Estats Units i a la resta dels països europeus, Sánchez està enfonsant Espanya i, de passada, la Unió Europea.

Just el programa de sempre del comunisme i l'islamisme.

Que l'home no té cap principi moral es va encarregar ell mateix de demostrar-ho. Després de les eleccions de desembre de 1915 va voler formar govern amb la dreta populista de Ciutadans. Però només sumaven 130 escons i el pacte va fracassar perquè el PP i Podem hi van votar en contra.

Fa més de sis anys que governa amb l'esquerra “transformadora”, la que diu que és més d'esquerra que el PSOE. El resultat és el que es descriu al post citat i l'article de The Telegraph: el govern més woke, propalestí (és a dir, proislamista) i més antisemita d'Europa.

Ara, la crisi de Ceuta l'ha esclatat a la cara i, en lloc de reconsiderar la seva actitud, s'ha afrontat a Itàlia, empitjorant la seva situació per a quan aquesta crisi torni a esclatar. Ell l'havia donat per resolta i se'n va anar de vacances a les Canàries. Tornarà a la península una estona per gaudir de l'eclipsi de sol.

Però tot apunta a una crisi més greu cap al 12 o 15 d'agost, quan es pot produir una nova “marxa verda” sobre Ceuta. És el que es mou a les xarxes. Quan aquesta nova invasió es produeixi, que es produirà, sigui el 12, el 15 o qualsevol altre dia, com reaccionarà Sánchez, l'esquerrà antisemita, propalestí, proislamista?

De moment, els aliats moros l'han enganyat. El seu govern se sent burlat. Està disposat a islamitzar Espanya, però n'ha de guardar les formes. Fa anys que la política exterior espanyola està dictada per aquest “Príncep dels creients” que resideix a París. Tothom es pregunta què deu el govern o el rei d'Espanya al Marroc. I tothom pensa el pitjor de tots dos.

Espanya no compta amb Europa i encara menys amb l'OTAN. No podrà defensar Ceuta, com no va poder defensar el Sàhara. Fins i tot un conegut defensor de les essències hispanes com el notari López Burniol vaticina un desastre com el del 98. El 98, Espanya va combatre; demà, a Ceuta, no ho farà. Més que un nou 98, això sembla un 29 d'Alexandre Deulofeu.

Per molta retòrica de drets humans que Sánchez faci valer, aquí el que compten són els diners amb què els sultanats del golf i altres despotismes islàmics rics tenen comprats als wokes en totes les seves escales: en la política (espanyola i europea), els mitjans (cas BBC), la Universitat (vegeu la Universitat de Cambridge), l'Església (el papa del qual vol confraternitzar amb l'islam, igual que el rei d'Anglaterra). Recordeu el Qatargate, amb la participació del Marroc.

Mentre Zapatero no aclareixi l'origen de la partida de joies, tinc dret a pensar que va ser el preu que els islamistes van pagar per aquella proposta seva de “l'aliança de les civilitzacions”, o sigui, l'aliança dels invasors i el envaïts. Això de regalar joies s'escau molt a la mentalitat àrabe-oriental, aquella que Edward Saïd diu que és una invenció dels occidentals.