Unitat de l'esquerra: la rosa dels vents

 Espantats amb els vaticinis demoscòpics, els polítics de l'esquerra a l'esquerra han redescobert el vell adagi que la unió fa la força i preparen un front popular plurinacional. La idea és del còmic tàndem Tardà-Rufián. Volen contrarestar l'harmagedon de la dreta que ells mateixos han provocat amb el seu desgovern caòtic.

Com tot el que fan aquestes llumeneres, s'esbrina el fracàs. Els altres independentistes d'esquerra, gallecs i bascos van rebutjar de ple la idea només formular-se. Ni el partit de Rufián/Tardà no la va acceptar. Res de Galeusca. Serà un front plurinacional d'una sola nació: la castellana o espanyola. Com sempre. Que no hi ha res de nou sota el sol de Castella. 

La notícia va trasbalsar tant l'Ada Colau que va parlar de oblidar egos. Òbviament, el primer que se l'acut, l'ego. També va brollar el de Yolanda Díaz, sempre davant les càmeres i disposada modestament a posar-li fi al seu. Rufián que tampoc sap què és l'ego, fa valer la seva estrebada popular d'Algèciras a Cornellà. I l'exministra d'igualtat, Montero, s'imposa al seu propi ego. A crits.

Ja tenim quatre aspirants al títol de líder d'aquesta empresa, fins i tot abans que prengui forma. I tots quatre tenen diversos punts decisius en comú.

- Són comunistes espanyols

- Són antisemites

- Són veterans polítics professionals.

- Viuen com a reis dels diners públics.

Després tenen les seves peculiaritats.

Rufián un molt espanyol de Santa Coloma de Gramenet que va aprofitar Súmate per colar-se a ERC i enfilar-se al Congrés a 120.000 € l'any. És el principal suport del socialisme espanyol més anticatalà.

Colau, una oportunista que va arribar a alcaldessa de Barcelona mitjançant joc brut, en aliança amb aquesta dreta, que ara diu que vol frenar i per impedir el pas als independentistes. La seva especialitat és el caciquisme municipal.

Díaz, amb típica duplicitat comunista, va saber guanyar-se la confiança del líder i, en arribar al govern, va desmantellar Podem per a muntar el seu propi quiosquet. La seva malvolença personal, més forta que la de Medea, es dirigeix ​​cap a Irene Montero.

Montero quintaessencia l'esquerrà woke. Havent arribat a la cúspide per la seva relació amb el cap de l'invent, un heterosexual cisgènere, dona lliçons de feminisme. Excepte quan cal aliar-se amb els agarens per combatre els jueus.

Aquests quatre pretendents a liderar la unió de l'esquerra a l'esquerra, disposats a abaixar els egos, segurament aconseguiran la mateixa unitat de la rosa dels vents, que també té quatre punts.

El burca feminista

És tret dels éssers humans, no només dels polítics, fer el contrari del que prediquen, normalment per interès propi. L'esquerra votant a favor del burca n'és un bon exemple. En lloc de dir la veritat: que no volen molestar un segment de la població de qui esperen vots, s'embarquen en arguments especiosos d'un nivell deplorable.

Segons la vicepresidenta del govern, la prohibició del burca és contrària a la Constitució. Suposo que fa referència a la llibertat religiosa de l'art. 16. Però el burca no és un element religiós, sinó un signe de subalternitat de les dones al patriarcat. I encara que fos un element religiós, la llibertat religiosa no pot anar contra els drets fonamentals dels ciutadans; en aquest cas, ciutadanes. El primer dels quals és el dret a ser. Preneu-ho com una actualització de l'habeas corpus.

Fan servir la psicologia i la filosofia i asseguren que submergir-se en un burca és un acte voluntari; cultural, sí, però voluntari. Ho deia la senyora Najia Lofti, marroquina, al programa de Gemma Nierga  i en presència d'Antonio Baños, a qui aquestes afirmacions deixaven impertèrrit.

Tan voluntari com l'estrella de David dels jueus. La fal·làcia de l'argument és òbvia: si obeeixo una ordre perquè desobeir-la implica la mort, es pot dir que estic actuant voluntàriament, lliurement? Hobbes deia que sí, però perquè creia que la por és la base de la societat.

Resignadament, Gabriel Rufián, que parla en apotegmes tuiters, diu que el burca, a favor del qual havia votat unes hores abans, és una salvatjada. És estrany que cap woke no li hagi dit que això de salvatjada no és políticament correcte. Caldria dir “efecte de supremacisme blanc”.

Els guardians de la fe diuen que, si es prohibeix el burca, també s'han de prohibir les cornetes de les Filles de la Caritat. Ada Colau, precisa que és com prohibir les caputxes dels natzarens. I perquè és Ada Colau, model de moderació. Un altre, més radical, prohibiria totes les ocasions en què les persones es cobreixen la cara. Prohibiria la calavera catrina de Mèxic, el carnaval de Venècia o les màscares del teatre No japonès. Segles de civilització.

Comentari especial mereix la peripècia de Junts. S'han alineat amb el govern, però, per defensar-se de les crítiques, anuncien que presentaran la seva proposta de prohibició del burca, d'acord amb els “estàndards europeus”. El que no és dir res perquè ningú no sap quins estàndards seran aquests. Tant si la proposta s'aprova com si no,  tant si es presenta com si no, Junts continuarà donant suport al govern mentre fa veure que no és així. Qui va dir que no es pot repicar i anar a la processió?

Què va passar l'1 d'octubre del 2017?

Allò que tothom sap i els polítics i els seus mitjans comprats volen fer oblidar: el poble català va votar en massa en un referèndum i ho va fer aclaparadorament per la independència.

Sota la repressió brutal de la policia espanyola.

Gairebé deu anys després, aquest record manté viva la flama de l'esperança al cor de tots els independentistes, cap dels quals no n'ha deixat de ser-ho. Per la mateixa raó que els éssers humans no poden no saber el que saben.

Els polítics d'espasa i els de ploma, els intel·lectuals, els professors, els experts que pontifiquen als audiovisuals, els influencers, els leaders espirituals del ramat, els espanyols i els catanyols, tots volen que els votants de l'1 d'octubre ho vegin com a cosa d'un passat que no tornarà.

Els partits polítics -organitzacions d'interessos privats- intenten dividir les memòries dels votants perquè s'acusin mútuament de no haver lluitat en el moment decisiu. Així expliquen que la independència no va quallar, quan la realitat és que no ho va fer perquè els seus dirigents es van acovardir i, a l'últim moment, van trair el seu propi poble.

Tots els votants en aquella data saben que ningú no preguntava al veí de quin partit era perquè l'important era la causa de la independència de Catalunya.

Moltes vegades he pensat de quina manera podia expressar-se gràficament aquell esperit unitari que vaig viure directament perquè jo també hi era aquella nit, malgrat que encara no podia votar a Catalunya.

Per fi ho he trobat. La imatge que il·lustra aquest post és un gràfic lineal que mostra la sèrie temporal de visites a Palinur que seguia dia a dia els esdeveniments (encara que aleshores estava en castellà) entre el 2011 i el 2021.

El pic de l'1 d'octubre del 2017, de l'1.742.926.

Això era la unitat.

I estic segur que tornaria a passar.

La nova casta de l'esquerra

Què tenen en comú Yolanda Díaz, Ada Colau, Janet Sanz, Pablo Iglesias, Irene Montero, Ione Belarra, Jéssica Albiach, Gerardo Pisarello, Gabriel Rufián, Joan Coscubiela, David Cid, Pedro Sánchez, Patxi López, Aina Vidal, Salvador Illa, Anna Gabriel, Miquel Unceta, David Fernández, Josep Franco Rabell, Teresa Jordà, Pablo Echenique, Inès Granollers, etc.?

Que tots són d'esquerra; més o menys radicals, però tots crítics amb el capitalisme, la burgesia i una visió conservadora de l'estat i la societat. També són tots antisemites, però això, ara, no és qüestió que ens interessi, encara que no deixa de ser curiós.

L'altre tret que tenen en comú és que són tots polítics professionals, que han dedicat tota la vida a la política al si d'un partit o altre en què han anat enfilant-se; de vegades al si de més d'un partit. Que no tenen cap activitat professional fora de la política i que, per regla general, fa anys i panys que estan dedicats a aquesta activitat, antany noble, enguany prostituïda, cobrant sous estratosfèrics que probablement mai no arribarien cobrar a la vida civil, cosa que els ha permès -o els hauria d'haver permès- acumular un respectable patrimoni.

És a dir, tenen en comú el fet de ser una casta i, com a casta, han desenvolupat una consciència de grup en què l'element més destacat és el seu sentit corporatiu de solidaritat. Hi ha menys distància entre ells, encara que siguin de partits diferents, que entre els ciutadans que els voten.

Molts van accedir a la política prometent acabar amb la casta anterior i així van guanyar eleccions únicament per acabar reproduint el mateix comportament de casta que criticaven. O sigui, un clar exemple de la vella dita “lleva't tu perquè em posi jo”.

De fet, el fenomen no és nou, sinó el comportament habitual de l'esquerra quan arriba al poder. Ja ho criticava el iugoslau Milovan Djilas als anys cinquanta del segle XX en un llibre titulat La nova classe i l'ucraïnès Mijail Voslensky als anys setanta en un altre titulat Nomenklatura.

El que és nou és la velocitat a què aquesta nova casta s'enriqueix en la política, la magnitud dels seus salaris (que s'assignen ells mateixos), les prebendes de què gaudeixen i les portes giratoris que fan valer quan canvien de feina. Així com l'enorme desproporció entre els seus voluminosos ingressos i el tren de vida de nou-rics (el cas de Yolanda Díaz és un escàndol) en relació amb el seu rendiment i la integritat del seu comportament, caracteritzat, generalment per un alt nivell d'endollisme, incultura, oportunisme i cinisme descarat.

Voleu una prova? ¿Creu algú que es pot ser més cínic que el diputat Gabriel Rufián, que considerava en públic que el burca de les dones musulmanes és una salvatjada menys de vint-i-quatre hores després d'haver votat en contra de la seva prohibició? El noi està disposat a dir el que calgui per a continuar cobrant la seva immerescuda paga.

 

L'antisemitisme de l'esquerra woke

Palinur ho va dir des del principi de la nova confrontació entre dos vells enemics, Israel i els islamistes. Aquesta guerra reviu un conflicte secular que toca sentiments i passions molt profunds, no només dels combatents sinó, pràcticament de tot el món. És una guerra que interpel·la gents de tota condició, que desfà amistats, fins i tot famílies. Si Palinur fos religiós, diria que és una guerra de Déu.

És un conflicte que incideix en un tret civilitzatori occidental permanent: l'antisemitisme. Els seus efectes van més enllà dels camps de batalla. El recent pogrom de jueus a Austràlia així ho prova. Com l'expulsió de tres ancianes turistes del museu Reina Sofia per ser jueves. Els jueus ja no estan segurs enlloc del món, excepte a Israel, raó per la qual defensen el seu país amb dents i ungles i el defensaran fins a l'últim combatent.

Les manifestacions antisemites recents de la relatora especial de l'ONU per als territoris ocupats, Francesca Albanese, intenten revifar l'odi als jueus a tot arreu. A l'extrem que diversos països n'han demanat la seva destitució. La senyora Albanese es defensa pretextant el conegut context. La UNWRA la defensa, cosa que no és precisament una cosa tranquil·litzadora i també ho fa Hamàs que encara ho és menys. Totes dues defenses posen de manifest com el front proislàmic i antiisraelià més important és el propagandístic.

Recolzats en l'antisemitisme occidental, especialment de l'esquerra, han engegat una gegantina campanya de mobilitzacions a tot el món, finançades amb capitals dels petrodòlars. La seva finalitat és presentar com a víctima un poble palestí fictici objecte d'un genocidi inexistent, però que inunda fins a l'avorriment els missatges d'uns mitjans de comunicació, començant per la BBC, comprats amb aquests petrodòlars de Qatar i altres monarquies islàmiques.

Els seus portaveus occidentals parlen d'un poble palestí que va ser desposseït injustament de les seves terres el 1948, pateix una guerra d'extermini i té dret a tornar a casa seva. Però, de fet, el conflicte és molt anterior. Són els israelites els qui van ser expulsats d'aquestes terres on portaven des d'abans de Crist, dispersats i perseguits per tot el món. Els musulmans van arribar com a conqueridors fa 1400 anys i són ells els colons.

La campanya de propaganda que les esquerres i els governs antisemites com l'espanyol han secundat no només desfigura una veritat històrica de segles, sinó que, a més, ha servit per justificar l'actual invasió islàmica d'Occident. Només cal veure la penetració de la barbàrie islàmica a les societats democràtiques, inclosa la inenarrable i vergonyosa defensa que l'esquerra espanyola fa de les peces amb què l'islam obliga les dones a vestir-se per humiliar-les i destrossar-ne la dignitat.

Per sort, la llibertat i la veritat prevaldran gràcies a la victòria d'Israel, que lliura la batalla de la civilització davant el terror.

El suïcidi de les democràcies

El Congrés espanyol rebutja prohibir el burca als espais públics en part perquè ho han proposat el PP i VOX i en part perquè això seria coartar els drets i les llibertats de les dones. El primer argument és lamentable perquè demostra que el legislador s'atén a consideracions partidistes en lloc d'altres de més transcendència. El segon sí que atén aquestes qüestions més transcendentals. La vicepresidenta segona del govern les ha tancat amb el seu habitual dogmatisme sostenint que els que proposen prohibir el burca en públic són “reaccionaris”.

Personalment, un servidor no només prohibiria el burca, sinó qualsevol altre tipus de roba que hagin de portar les dones per imposició del patriarcat. Dir que les persones obligades a portar una peça ho fan voluntàriament constitueix una perversitat moral inhumana i una mostra d'ignorància escandalosa. Ningú se sotmet voluntàriament a l'esclavatge si no és per la violència, com explicava molt bé Etienne de la Boètie. Ningú. Qui està obligat a triar entre una imposició i un càstig, potser la mort, no és lliure, diguin el que diguin Hobbes i la senyora Díaz.

Embellir l'obligació patriarcal en nom del feminisme és una covardia. I també una prova de la decadència moral d'Occident, moguda per una esquerra woke que governa a molts països, entre ells Catalunya, i controla uns mitjans de comunicació tan alienats que confonen el soroll de les seves cadenes amb el so de la marxa de la història, com deia Adorno del comunista Lukacs.

Dominades per un absurd complex d'inferioritat, les democràcies occidentals que havien assolit el nivell més gran de llibertat, tolerància, individualisme de la història, inexplicablement han decidit rendir-se davant d'una primitiva doctrina totalitària que no només és misògina a l'extrem del feminicidi, sinó que també pretén imposar a tothom, inclosos els no-creients, uns usos salvatges: eliminar els gossos com a mascotes, sentir les seves crides a resar i ocupar els espais públics cinc vegades al dia, menjar i dejunar segons les seves manies ridícules, suprimir la música i els balls, tolerar la pedofília i l'ablació genital, violar les dones no creients, educar els nens segons les seves endarrerides regles. I tot això mentre aconsegueixen conquerir el poder pervertint les regles de la democràcia. En aquest cas donaran a triar els “infidels”, o sigui, nosaltres i els nostres fills, entre a) convertir-nos a la seva fe; b) pagar tribut i ser tractats com a ciutadans de segona; c) morir.

Tot aquest horror és el que ve darrere del vel musulmà i allò que aquesta esquerra woke, absolutament embogida, considera progressista. La seva sinistra aliança amb l'islamisme, moguda per l'enveja i l'odi a les llibertats i el capitalisme, prepara un futur totalitari de manipulació orwelliana en què serà article de fe dir que portar una peça infamant com el vel islàmic és prova de l'empoderament de la dona.

I que una barbaritat tan gran la digui una dona.

Junqueras/Tardà/Rufián, la cinquena columna espanyola a Catalunya

Per a les eleccions catalanes del 2017, com soc més aviat d'esquerres, la CUP em va demanar anar a la seva llista en un últim honorífic lloc. No va poder ser perquè encara no estava censat a Catalunya. A les eleccions generals del 2019, ja censat, Gabriel Rufián em va trucar per demanar-me que fos a la seva llista també en darrer lloc. Li vaig preguntar per què no hi havia una única llista independentista i em va contestar que la CUP ho rebutjava. Em va enganyar, cosa que he vist després que fa sovint. El vaig creure i vaig acceptar anar a la llista d'ERC perquè pensava que era un partit independentista. També fals.

Al primer acte electoral al qual em van convidar a Barcelona, ​​vaig dir als congregats el que pensava: que el més important era votar per la independència i que, si no ho volien fer per ERC, que ho fessin per qualsevol altre partit sempre que fos independentista, que l'important era la unitat independentista.

Ja no em van convidar a cap acte electoral més. Mentrestant, no vaig trigar a adonar-me que aquella gent d'ERC no era independentista. Simulava ser-ho per atraure vots, però, en realitat eren una mena de neocomunistes espanyols només interessats en els seus càrrecs i els seus sous. Tenien muntada una estructura partidista tancada, composta per gent incrustada als càrrecs públics, una forma de PRI mexicà que funcionava patrimonialitzant l'administració pública i com una maquinària electoral que servia per mantenir els militants i les seves famílies. El seu independentisme era fictici. El seu veritable interès era tenir influència a Madrid i controlar el poder polític i mediàtic a la colònia, cosa que han aconseguit.

I se'm va acudir dir-ho, amb el qual vaig aconseguir que, a més de no convidar-me a més actes electorals, m'aïllessin i m'excloguessin de tots els mitjans. Abacus va deixar de publicar els meus llibres, fins i tot de vendre'ls. Vaig patir una campanya d'assetjament i difamació a les xarxes amb calúmnies i insults difícils d'imaginar (per sort, en tinc molts registrats) fins i tot amenaces.

Han passat els anys. Avui hi ha una operació de Rufián de muntar un front popular espanyol amb el suport entusiasta d'aquest comunista ibèric pota negra Tardà i l'habitual i ambigu suport de l'esperit jesuític i profundament espanyol de Junqueras. Ja és clar fins i tot per als més negats que aquests tres quintacolumnistes són contraris a la independència de Catalunya i l'únic que els interessa són els seus sous i les seves posicions de poder a l'entramat colonial espanyol a Catalunya.

És incomprensible que cap persona independentista pugui votar per aquests tres estafadors que han muntat una estructura partitocràtica de dominació a Catalunya que domina totes les esferes socials i es basa en el veto i l'amenaça als discrepants, així com la complicitat amb el poder de l'ocupant colonial.

Tot i totes les persecucions, ostracismes i calúmnies, encara penso que la independència és una qüestió de supervivència de la nació catalana, però s'haurà d'aconseguir derrotant aquesta troica de pocavergonyes i tots els que els fan el joc dins i fora del seu partit.

Torna el president invisible

Com si calgués. Durant aquest mes, el seu escapçat govern ha estat tan caòtic, incompetent i irresponsable com quan ell estava al capdavant. Ningú ho ha trobat a faltar, tret d'alguns columnistes de la premsa subvencionada als quals els van permetre preguntar després de tres setmanes d'absència que on era el cap, el que paga les mossegades. Realment, podia haver seguit amagat fins al final de la legislatura.

Però torna ple d'energia, segons diuen els seus obedients subordinats, disposat a agafar les regnes del govern, enarborar el dit amenaçador i dir les habituals vulgaritats al Parlament, vaticinant les penes de l'infern per al seu malson, Sílvia Orriols.

Si de debò volgués que algú ho prengués seriosament, podia començar per complir aquella famosa promesa de baixar-se el sou que va fer al seu dia i de la qual no s'ha tornat a acordar. Em jugo una balisa que no ho fa. Gratar-se la butxaca no forma part de la seva educació sentimental i aquest vergonyós incompliment dona una pista de l'esperit amb què abordarà la nova etapa de govern.

Estarà a l'alçada dels seus consellers, a qui haurà de donar suport perquè, tot i ser uns lamentables inútils, són millors que ell. Inclosa aquesta inenarrable consellera de la qual Junts demana la dimissió, amb tanta esperança que es produeixi com que el seu cap es baixi el sou. Per no parlar de la de sanitat que fa xantatge als metges perquè enviïn a la feina els pacients amb 40º de febre si volen cobrar llurs emoluments. O aquesta altra consellera volant que, com que viu a Madrid, no té temps d'acabar amb la presumpta corrupció de la fundació més responsable del no menys presumpte robatori de la DGAIA.

La seva secreta ambició és aconseguir uns pressupostos que li serviran per fer mèrits davant del seu cap Sánchez que, de moment no en té. Així provarà com Catalunya sempre compleix la seva obligació moral de ser l'avançada de Castella. Compta amb el suport d'Oriols Junqueras, el que estima Espanya i, per això, està disposat a retirar tots els inconvenients i facilitar l'aprovació dels comptes de la colònia a canvi d'endollar un parell de centenars més de militants de l'esquerra independentista. Aquesta esquerra que el camarada Rufián vol aglutinar en un gran front popular per defensar els seus sous estratosfèrics que cobren per aconseguir que els invasors musulmans -que ells anomenen immigrants- netegin de fatxes la pàtria espanyola.

Amb la tornada del president invisible es visibilitza la misèria en què està sumida Catalunya gràcies a ell i els seus aliats “independentistes”.

El diàleg dels lladres

Escolta quillo: s'apropen temps difícils.

La gent està fins als nassos que la robin, l'estafin, l'obliguin a conviure amb la pesta sarraïna d'okupes, lladres, violadors i assassins i a sobre la tractin de racista i xenòfoba quan protesta. Fins als nassos de pagar impostos i més impostos per alimentar una multitud de delinqüents i paràsits que no treballen, però espleten els fons públics dels pocs diners que hem deixat nosaltres després de robar tot el que hem pogut.

La gent està farta de patir la nostra incompetència, les rodalies que no funcionen, les llistes d'espera de la sanitat interminables, la inseguretat al carrer, un ensenyament desastrós, uns preus prohibitius mentre veu que els polítics fan mans i mànigues amb els diners públics.

Es fa difícil continuar enganyant-la. I ja tothom sap que no només no som independentistes sinò que som enemics de la independència.

Cal prohibir les xarxes et dic. Ens vigilen i protesten quan robem, com a la DGAIA; quan endollem els nostres amb diners públics, com hem fet amb Janet Sanz; quan empadronem els immigrants il·legals perquè robin les prestacions socials, com ha fet Lluc Salellas després d'haver apujat el seu propi sou; quan subvencionem guinguetes dels nostres amics, com el David Fernández; quan endollem els nostres cònjuges, com la Marcela Topor; quan malversem cabals públics en projectes inventats; quan subvencionem els mitjans perquè parlin bé de nosaltres; quan paguem a preu d'or programes fets pels nostres empleats, com Ricard Ustrell; quan paguem una morterada a una colla de pocavergonyes a TV3 perquè facin antisemitisme i propaganda a favor de Hamàs, com Joan Roura i Xavier Graset.

Són temps dolents per a la demagògia; ningú creu ja els discursos de càrrecs que fa anys i panys que viuen de la política, com David Cid, Elisenda Alamany, Gabriel Rufián, Jéssica Albiach, Oriol Junqueras, Marta Vilalta, Teresa Jordà, etc.; o histèriques antisemites com Irene Montero que ha escalat la primera línia de la política (i del sou) aprofitant-se de la parella.

Haurem de fer alguna cosa. Ja no n'hi ha prou amb el vell “Pere, que ve el llop de la dreta”, sobretot, quan fa anys que pactem amb la ultradreta de Manuel Valls, com hem fet al'Ajuntament de Barcelona.

Sí, però què hi podem fer? L'assumpte corre pressa perquè, si no estem desperts correm el perill de perdre els sous estratosfèrics que ens autoassignem per tocar-nos els nassos i ofegar la gent a impostos.

Ja ho sé: muntem un front popular de l'esquerra plurinacional per defensar Espanya del feixisme a imitació del front unit de l'esquerra francesa més antisemita. Direm que és un front, un moviment, que no té res a veure amb els partits; ni tan sols amb els nostres i que som foc nou, que escombrarem la corrupció.

Creus que això colarà Gabriel?

Estic segur, Ada. Els nostres votants són uns cretins.

Sobre les persones transgènere

El 1771, Jean-Louis de Lolme, il·lustre estudiós suís de la constitució britànica definia així la supremacia del Parlament britànic: "el Parlament anglès ho pot fer tot, excepte convertir una dona en un home i un home en una dona".

Tanmateix, el Parlament europeu continua sense poder convertir l'un a l'altra i l'altra a l'un, però pot declarar que, amb caràcter general, un home sigui tractat com una dona i una dona, com un home. L'ha fet el passat 12 de febrer. Perquè sí, perquè ho diu el Parlament inspirat per Foucault i Judith Butler. I després diuen que la filosofia no cou cols.

És sabut que, moltes vegades, hi ha un conflicte entre el sexe amb què es neix i el gènere amb què el nascut s'identifica. I aquesta contradicció pot generar molta disfòria en qui la pateix. Rainer Maria Rilke, batejat com a René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke, va ser criat per la seva mare com una nena: el vestia amb vestits de nena i s'hi dirigia en femení. Quan el poeta esdevingué un home, les relacions amb la seva mare eren molt dolentes. Encara que no tant com les del trans Jesse van Rootselaar, que fa tres dies va matar nou persones (entre elles, la seva mare i ell mateix) i en va ferir 25.

El primer que s'ha de distingir en parlar dels trans és si aquests ho són per haver-ho decidit ells d'adults lliurement o si van ser educats com a tals pels seus pares. En el segon cas, hi ha un problema legal quan un adult pren una decisió per un menor que condicionarà després la seva vida. És molt qüestionable que els pares tinguin aquest dret, encara que admeto que negar-ho suposa donar per bona una distribució convencional de gèneres. Però la llei ha de protegir els menors en les circumstàncies reals i no en les inventades pels pares.

En el primer cas, de lliure elecció de l'adult, no hi ha cap dubte. Tots tenim el dret a viure la nostra vida segons el gènere que elegim performativament, com diu Butler. Però cap dret és il·limitat. Tots tenen un límit, que són els drets dels altres i els trans estan obligats a respectar-los, sota pena de ser sancionats si no ho fan. Per esmentar el cas més freqüent: les dones cis tenen dret a competir entre elles als esports i no amb homes que diuen sentir-se dones; tenen dret als seus espais privatius de tota mena sense haver de compartir-los amb homes trans, per molta dona que se sentin.

No cal entrar en l'espinós assumpte de la convicció subjectiva de cadascú i si un home hormonat i/o operat és o no una dona. Que cregui el que vulgui, però que no atempti contra els drets de les dones cis ni s'aprofiti dels recursos socials que els pertanyen.

Com que el sotasignat és un impenitent admirador de la cavalleria errant i el codi Bushido, encara que també ho sigui de don Quixot, creu fermament que res és més vil i menyspreable que un home combatent contra una dona o maltractant-la en qualsevol forma.

Si es guarda aquesta regla d'or de la cavalleria, si els drets dels altres es respecten, no em sembla que hi hagi cap raó per oposar-se a les persones transgènere, sempre que s'ho paguin de la seva butxaca.

Occident ha d'erradicar l'islam

La nostra cultura és filla del lliure examen. Pot semblar excessivament categòric, però és així. Des de la reforma protestant, tot cristià pot interpretar els llibres sagrats com Déu li doni a entendre o com vulgui.

Una altra cosa és que vulgui o no. Els catòlics, per exemple, no valoren el lliure examen i normalment prefereixen el magisteri de l'Església que els diu el que han de pensar. Després, en casa seva, pensen el que volen.

A l'islam passa el contrari. De lliure examen, res. Només compta l'Alcorà amb la interpretació dels hadits dels seus teòlegs. La doctrina és una i, fins ara, els islamistes només han conegut una escissió d'importància, entre sunnites i xiïtes. D'altra banda, la doctrina islàmica és una ideologia política totalitària disfressada de religió,

Res de divergències ni opinions individuals. És el vell fanatisme sorgit de la ment d'un alienat i cultivat a les ardents sorres del desert. Tots pensen el mateix, resen igual i a l'uníson, tenen les mateixes conviccions. És el col·lectivisme perfecte, a imatge i semblança d'un termiter o un rusc.

Res no pot ser més oposat al món plural, d'individualitats i una mica anàrquic de les societats occidentals.

En principi no ens hauria de preocupar. A Occident som respectuosos amb la bogeria de cadascú. Però el problema és que aquest frenesí col·lectiu misogin, pedòfil, zoofílic, totalitari vol conquerir Occident per sotmetre'l a la seva mateixa bogeria. Llegiu el fanàtic Sayyid Qutb a qui Gamal Abdel Nasser va haver de penjar, per entendre com la fi de l'islam és sotmetre tothom, totes les societats yahili, especialment les europees, a la seva barbàrie.

Compta amb una cinquena columna a Occident composta per una esquerra woke l'odi de la qual contra la tradició liberal, tolerant, democràtica d'Occident la porta a dir veritables estupideses, com quan el primer ministre canadenc diu que els valors de l'islam són els d'Occident; o quan el rei Carles d'Anglaterra afirma que l'islam ha fet grans aportacions a Occident.

Quan l'única cosa que ha aportat és terror, submissió, misogínia, feminicidi i totalitarisme.

Occident ha d'erradicar l'islam si vol sobreviure.

 

Felipe González i Ciceró

Ok, els vells, entre els quals m'incloc, han de tenir molta cura a l'hora de pronunciar-se en públic, sobretot si ho fan sense que ningú els ho demani. Fins i tot quan se'ls demana, convé que siguin circumspectes.

Ciceró, va escriure un tractat, “Cató el vell” sobre la vellesa quan tenia seixanta-tres anys. Creu que l'edat avançada té quatre inconvenients: ens allunya de l'acció pràctica, afebleix les nostres energies, ens impedeix els gaudis corporals i ens apropa a la mort. Però qui s'ha preparat des de la joventut amb prudència i actua amb seny, pot sobreposar-se a les xacres. A més, compta amb un gran avantatge, la memòria, que s'allarga més que la dels joves.

Però ha de ser mesurat i fer valer la seva experiència i més gran discreció. Això li guanyarà el respecte dels altres. És el respecte que les societats tributen als ancians quan aquests s'ho mereixen. Senectut ve de senex i aquesta és l'arrel dels senats en molts sistemes polítics: càmeres que haurien de ser de reflexió i maduresa i no cementiris de polítics estúpids fora d'ús, com sovint ho són.

Felipe González fa molt bé opinant sobre els assumptes del comú. Està al seu dret. Però, si vol que se l'escolti i se'l respecti, convé que llegeixi Ciceró. Sempre ha estat un home de conviccions fermes. Equivocades o no, però fermes. Ara bé, aquesta fermesa pot ser una virtut de jove, però fàcilment es converteix en tossuderia i obstinada mania quan s'és vell i provoca rebuig a l'auditori. L'odi que aquest sevillà destil·la contra l'independentisme català i basc fa pensar que, en efecte, per la boca parla el Mr. X dels GAL, l'episodi més sinistre del postfranquisme.

La càrrega d'odi personal que revela la sobreactuació del vell dirigent socialista el converteix en el blanc de múltiples i virulents atacs entre els quals sobresurten els de dos tipus. D'una banda, la col·lecció de cretins a qui enfureixen els vells que parlen i que recorren a insults del tipus de “la pastilla, avi”, i les seves variants, sens dubte perquè en la seva profunda estupidesa, pensen que ells no arribaran a vells.

De l'altre, els excamarades de partit. Aquí hi ha alguna cosa més que l'oligofrènia de la pastilleta, avi. Aquí respira la immundícia, l'enveja, el ressentiment que solen covar-se a dins dels partits. Un exemple bé a mà és escoltar un belitre com Patxi López, que no ha fet res a la vida més que llepar les botes dels poderosos, parlant pestes del seu antic cap. O una pobra noia endollada a la televisió del règim de l'esquerra woke anomenant-lo traïdor.

Veure la sobreactuació del veterà socialista pot resultar incòmode, però escoltar el raucar d'aquestes granotes mou a riure.

El feixisme de la CUP i el de la premsa

Els nois de la CUP, com els bous, han tornat per on sovintejaven: a coces i brams. Així, la gent prendrà nota de la seva fina dialèctica que, com la del seu mentor espiritual, José Antonio Primo de Rivera, és la dels punys i les pistoles. Ja no són els senyorets engominats dels anys trenta del segle passat; ara porten indumentàries esportives, de vegades intercalades amb les mantellines propalestines, però són el mateix tipus humà, per atribuir-los una condició que no estic gaire segur que hi arribin.

La policia de Santpedor, un grup de sants homes, va actuar amb la paciència d'un sant Job i algun fins i tot va ser sacsejat per aquests energúmens que ja tenen un llarg historial i brutalitats i agressions a la gent d'AC, però no s'enfronten mai amb altres partits d'ultradreta de debò.

No cal cap psicoanàlisi per entendre el perquè de la seva agressivitat contra AC. És perquè és un partit independentista. El que els treu de polleguera no és la ideologia política d'AC, que ells consideren feixista en un típic acte de projecció freudiana. El que els treu de polleguera és l'independentisme d'AC car, entre altres coses, prova que ni ells ni els altres partits que diuen que ho són, en veritat ho són. ERC i Junts perquè la independència els sembla desitjable, però impossible, i ells perquè no els sembla possible ni desitjable. Els sembla una cosa de pagesos.

Així que, tocats a les seves entranyes cosmopolites, salten com feres per demostrar qui mana a casa. Ho necessiten més que respirar. Com deia Sartre dels antisemites, si els jueus no existissin els antisemites haurien d'inventar-los. Si els aliancistes no existissin els cupaires haurien d'inventar-los.

Aquesta referència a l'antisemitisme és més oportuna del que sembla. No és casual que el diari més antisemita de Catalunya, VilaWeb, presenti i interpreti la notícia.

Si teniu la paciència de llegir el reportatge veureu que, quan s'esmenta AC se la titlla sempre de “partit d'extrema dreta”. Sembla com si AC fos d'extrema dreta per la mateixa raó per la qual la neu és blanca i la xocolata espessa. Un cop comprovat que el redactor de la notícia segueix a ulls clucs les instruccions, retornin vostès als titulars. Tothom sap que les institucions catalanes, totes, estan plenes de polítics que han canviat de partit, fins a dues i tres vegades. Alguna vegada heu vist que la premsa els digués "trànsfugues"? Per què a aquest bon home sí? És obvi, perquè és d'AC-extrema-dreta.

No cal dir, a AC estan encantats de ser objecte de tan distingides accions i tant penetrant com valerós periodisme. L'efecte Streisand és a ple rendiment. Jo faria el senyor Partal membre honorari d'AC.

Salvador Illa, el president invisible

Segons informa la consellera Sílvia Paneque en roda de premsa, el president Illa es troba en magnífic estat i vol tornar a continuar lluitant. Lluitant per Espanya, afegeixo jo. Ho diu en perfecte castellà, idioma en què s'expressa la Generalitat catalana, perquè se'n vegi la singularitat, ja que la singularitat fiscal mai no es materialitzarà. I hem de creure-la sota paraula, d'aquelles que el PSC/PSOE empeny per parlar de rodalies o del finançament català.

Hem de creure-la sota paraula perquè fins ara no hem vist cap foto del desaparegut president. I, atès el que val la paraula d'aquesta gent, podria ser a casa seva, a l'hospital o a la Patagònia. Fins i tot, podria no ser.

De moment, el que és clar és que Catalunya no té president i, si en té, és invisible, com L'home invisible, d'H. G. Wells; i, considerant la qualitat de la gestió fins ara desenvolupada pel MHP, bé pot estar animat d'igual esperit destructiu que Griffin, l'heroi de Wells.

Com que Illa és filòsof, segur que s'inspira en la llegenda de l'anell de Giges que compta Plató a La República i que feia invisible el seu portador. Giges va aconseguir així ser rei de Lidia, després de donar compte de l'estúpid de Candaules. En fi no vull donar idees. Perseu i Sigfrid també eren invisibles quan feien les seves gestes. Però aquí s'acaba la semblança ja que la invisibilitat d'Illa li serveix més per desfer que per fer. El desastre absolut en què ha sumit Catalunya trigarà anys a remeiar-se; si arriba a remeiar-se.

Tornant a la realitat penosa. ¿No és hora que se sàpiga quan es reincorporarà Illa a les seves funcions per les quals cobra? Perquè, si bé coneixem la seva malaltia, no és gens clar quan se li donarà l'alta i no sembla acceptable que, en les condicions actuals, Catalunya pugui suportar també aquesta situació d'interinitat.

Dit d'una altra manera, el país no es mereix continuar vivint en més incertesa de la que pateix. El govern està obligat a fixar una data de reincorporació del president o convocar eleccions. La idea de nomenar un substitut o encarregat de negocis no és admissible perquè, per molt incompetent que sigui el successor, que ho serà, no té perquè heretar els incompetents del president invisible.

Gabriel Rufián vol salvar Espanya

L'oncle Gepetto, Joan Tardà, havia preparat el ninot, Rufián, perquè sortís pels camins d'Espanya a predicar l'evangeli de la unió d'una esquerra tan malparada com Don Quixot després de l'aventura dels molins de vent. Tots dos es veien com els grans ressuscitadors d'aquell mític front popular del 1936.

Al principi, l'estel de la Tramuntana, més experimentat que aquesta parella il·lusa, es va oposar. Però després, gràcies a la insistència bolxevic de Tardà, va acabar cedint i beneint amb la seva papal autoritat el projecte que un català (encara que Rufián és més madrileny que el xotis) tornés a intentar arreglar Espanya.

El projecte vol copiar la France Issoumise del país veí. Només un ignorant enciclopèdic com el noi de Santaco podia pensar que els francesos, encara que siguin tan antisemites com el tunisià Mélenchon, veurien amb simpatia un projecte “plurinacional”.

Tot i això, els bascos de Bildu i els gallecs del BNG (dues de les tres potes de la històrica Galeuzka) es van negar a embarcar-se en el projecte rufianesc i, amb Podem enfonsat al front d'Aragó, la nau ficava varada a terra. Fins i tot el seu propi partit, per no quedar en ridícul, ho ha desautoritzat a través d'unes declaracions d'Elisenda Alamany, capaç de dir el que sigui per a figurar.

Així que Rufián només compta amb el suport de Jaume Roures, que pretén dirigir l'epifania de l'esquerra des de l'ombra, agafat als seus munts d'or, com l'oncle Garrepa, de Disney, encara que creu que és l'esperit reviscut de Trotski. Aclaparat per una realitat adversa, el portaveu d'ERC al Congrés es pregunta si els camarades es resignaran davant la derrota i veu amb alarma que pot perdre l'entrepà de calamars i, sobretot, els 120.000 € que cobra per fer costat al PSOE al Congrés i ficar-se amb Junts.

El fracàs del nonat front popular deixa Sánchez únic responsable de les destinacions de l'esquerra espanyola. El lliurament a les imposicions de l'extrema esquerra podemita (que treu zero vots) en l'assumpte de la regularització dels 500.000, i l'antisemitisme que li imposa la ministra palestina, Sira Rego, membre del Partit Comunista, que treu un diputat de miracle, li passaran factura. I no sé si prohibint Twitter i mantenint la Llei Mordassa aconseguirà ofegar el descontentament de la gent.

Al final és possible que només la lleialtat de Junts a prova de canó gràcies als seus inconfessables endolls i vincles amb el PSOE li salvi la legislatura.

 

La corrupta esfera pública catalana

Catalunya és una partitocràcia, un règim de lleialtats partidistes administrat per polítics d'esperit corporatiu o, si voleu, mafiós. Els falta coratge per alliberar-se dels espanyols amb qui hi tenen un humiliant acord: Espanya saqueja Catalunya i permet als partits administrar i robar un simulacre d'estadet.

Els partits, plens de buròcrates a temps complet, ho controlen tot, la política, els mitjans, les universitats, les fundacions, les editorials, els moviments socials, literalment tot. Qui surti del discurs dominant, en paga les conseqüències. Si és un partit, rep el tractament del leprós a les societats medievals. Que ho preguntin a Sílvia Orriols. Si no és un partit, és una persona, la partitocràcia la silencia i la sotmet a l'ostracisme. En això hi estan tots d'acord.

El discurs oficial és una lletania de greuges. El maltractament a la llengua és objecte d'indignació permanent. L'espoliació que pateix el país arrenca crits de dolor. La manca de competències mou a plor sostingut. I les queixes i els laments per la crueltat d'Espanya recorden els cors de ploraneres. Però res més. És una funció de castrats, tots molt ben pagats.

Entre ells es barallen contínuament per saber qui rep més atenció del colonitzador. Les dues manifestacions de dissabte passat per la catàstrofe de rodalies ho diuen ben clar: a la del matí, hi anava una part de l'independentisme domesticat; a la tarda, l'altra de l'independentisme submís. Les dues molt emprenyades entre si.

Però mai no es barallen tant que posin en perill els privilegis de sipais que els atorguen els espanyols. Al contrari, es tapen les vergonyes entre ells, perquè tots tenen pactes amb l'ocupant als ajuntaments, les diputacions, el Parlament. Catalunya és la cort dels miracles.

La partitocràcia mafiosa es blinda mitjançant un sistema mediàtic literalment ple d'endollats i militants repartits atenent els percentatges de vots. Els premiats repeteixen, dia rere dia, les consignes dels partits als quals deuen la seva presència als mitjans i els periodistes (per dir-los d'alguna manera) són com els buròcrates de l'opinió. Posen la pòlissa i despatxen el programa, perquè no tenen el valor de Bartleby per acabar amb aquesta vergonya.

Tot està previst. Del matí a la nit, tothom sap què veurà i sentirà. Cap comunicador no qüestiona les ordres de la partitocràcia. Ningú no gosa dir la veritat.

Tenen l'avantatge que no han de lluitar per l'audiència perquè, o són monopoli oficial, o estan regats amb subvencions públiques generosament atorgades pels partits. Per això sempre són els mateixos, les mateixes cares, les mateixes opinions.

I aquesta gent diu que aspira a la independència.

La conflictiva qüestió de l'habitatge

A Catalunya hi ha un greu problema d'habitatge. A tot l'estat. És obvi que és el resultat de la immigració descontrolada encoratjada pel govern d'esquerres, però no es pot dir car t'acusen de xenòfob. En comptes de governar per aconseguir la prosperitat compartida, el govern vol crear bosses d'electors fidels. Salaris mínims vitals, ajuts per a això o allò altre, protecció als okupes i morosos. És compra de vots, com els cacics del segle XIX però en gran i amb diners públics.

També és obvi que la immigració descontrolada és la causa de l'increment de la delinqüència. I tampoc no es pot dir, per la mateixa raó. Amb l'esquerra no es pot parlar tret que, com fa la legió de “periodistes” comprats, diguis el que ella vol. Així, omplen les tertúlies d'uns primats vociferants a sou que reblen les paraules del poder i no deixen parlar ningú més.

Repeteixen consignes com papagais. L'habitatge, criden, és un dret i no pas un negoci. Però això no vol dir que es materialitzi a cops de decret. Perquè davant els drets d'uns estan els drets dels altres. La societat no es canvia per decret. L'educació també és un dret i aquests esquerrans tenen la pública arruïnada mentre afavoreixen el negoci de la concertada i ells envien els fills a la privada. I de la sanitat no en parlo, encara que la salut també és un dret.

L'esquerra, sobretot la comunista, no sap governar en democràcia. Només en sap destruir tot per la seva mania intervencionista. Van originar el desastre actual posant topalls als lloguers. En la seva fabulosa ignorància no saben que, des dels temps de Dioclecià (any 301, “Decret de preus màxims”) aquesta pràctica aconsegueix sempre el contrari del que pretén. La ruïna de setanta-cinc anys de comunisme a Rússia no els ha ensenyat res. Per això, els més ignorants, com Belarra i Montero, volen intervenir més preus. I ficar el mercat en una espiral autodestructiva.

La seva protecció als okupes i inquiokupes i la supressió de la seguretat jurídica al mercat de l'habitatge els ha portat a aquesta situació de persecució i confiscació i ruïna dels petits propietaris. Mentre ells viuen en mansions.

Per justificar les barbaritats fan valer el terme “vulnerable”. Vulnerable és qui ells diuen que és i coincideix sobretot amb immigrants, els vots dels quals esperen. Amb la vulnerabilitat es justifica el tracte de favor als immigrants, inclosos els il·legals. Fins i tot es fa valer per trencar un principi fonamental de l'estat de dret i de tota societat civilitzada: que tothom és responsable dels seus actes. Si ets "vulnerable" no ets responsable i pots fer el que vulguis.

No em diran vostès que no és indignant estar sotmesos als capricis i deliris demagògics d'un grapat d'ignorants que no han treballat mai a la vida civil, sinó que han viscut sempre del seu partit. Un grapat de poques vergonyes que volen acabar amb el capitalisme i l'imperialisme arruïnant les classes mitjanes i treballadores del seu propi país en benefici d'uns immigrants il·legals i delinqüents que venen a rebentar l'estat del benestar.

Qui malis parcet bonis nocet.

La impopularitat dels socialistes

El panorama d'Espanya és desolador. A banda de les peripècies judicials, que em semblen inflades o inventades per una dreta ultramuntana, el president Sánchez s'envolta de col·laboradors incompetents o delinqüents; algun, carn de presidi. No sembla conèixer la gent. O, més aviat, no li importa res.

Fa la impressió d'haver-se escorat del costat dels comunistes, una minoria al seu govern. Juntament amb els quatre diputats de Podem, són els que prenen les decisions. Podem és un exemple del desgovern de l'esquerra que fa el contrari del que predica. Un partit feminista la dirigent més destacada del qual, avui eurodiputada, deu la seva carrera a una decisió del seu marit, al més vell estil masclista. I tots dos combinen una vida de luxe amb una activitat demagògica que suscita una generalitzada animadversió. La idea de substituir els “fatxes” de la població autòctona per immigrants, qualificats de “classe treballadora” n'és d'ella; la de qualificar-los de “gent decent”, d'ell. És un matrimoni ben avingut.

L'hegemonia comunista va sempre acompanyada d'antisemitisme. El govern és clarament hostil a Israel, però, encara que al senyor Sánchez li sembli inversemblant, molts poden pensar que aquesta elecció estratègica és dolenta per a Espanya.

En invocar la moral a l'assumpte de la regularització del mig milió, el president ignora que hi ha altres criteris morals diferents del seu i no menys morals. O bé no ho ignora i el que pretén és que no es puguin expressar. Per això proposa intervenir les xarxes socials, sobretot Twitter, que és la que el molesta.

Diu que és per protegir l'adolescència, però la seva ministra Sira Rego, membre del Partit Comunista d'Espanya i filla de palestí, revela la seva veritable intenció quan parla de prohibir Twitter. És obvi: odien la crítica. Per això proposen crear una xarxa social “pública”. Però “pública” ja ho és Twitter. Volen dir “oficial”, "estatal". És a dir, d'ells. O sigui, privada, però amb diners públics.

El seu alter ego a Catalunya, el MHP Illa, és un deixeble rellevant. Fa setmanes que està en parador conegut però desconegut, impenetrable. Com un búnquer, mentre al seu entorn, rugeixen els elements. El seu govern supera en incompetència el del seu predecessor, Aragonès, que ja era un prodigi de inutilitat i corrupció. Mentre el país cau a trossos, no hi ha trens ni autopistes, la inseguretat de carrer és un malson i els serveis públics no funcionen, els consellers i conselleres rivalitzen en qui es posa més en evidència.

La part delictiva continua sense novetat. La CUP ha portat l'escàndol de la DGAIA perquè aquí l'espera l'oblit perpetu, com si hagués begut les aigües del Leteu.

No és estrany que els socialistes catalans aplaudeixin la idea de prohibir Twitter. No poden tolerar un lloc que no controlen i on la gent diu el que vol i, a més, ho documenta i fins i tot ho fotografia. Cal suprimir-lo invocant la lluita contra el llibertinatge (com Franco) i restaurar el monopoli dels mitjans comprats amb diners públics, és a dir, diners dels impostos que paguen aquells a qui intenten enganyar.

Així, a més, ningú no parla d'independència.

La croada contra Twitter

Ho diu clarament la ministra de la Joventut i la Infància, Sira Rego, membre del Partit Comunista d'Espanya. Que cal limitar o prohibir Twitter. Com a Corea del Nord, Iran o Rússia, paradisos de la democràcia. Els comunistes mai no defrauden. La seva passió per la dictadura és llegendària. És el somni de tots els polítics autoritaris i els periodistes al servei dels polítics. Que la gent no pugui dir allò que vulgui ni informar-se com li sembli, sinó que hagi de callar i informar-se pels mitjans convencionals. Un núvol de ràdios, tvs, premsa de paper o digital, tots comprats pel poder i directament o indirecta interessats en la conservació d'un model de comunicació jeràrquic i unidireccional del que viuen. Els polítics fabriquen la notícia, els mitjans informen com els plau i el públic consumeix aquesta informació sense dret a rèplica.

Negar sense més ni més el dret de la gent a parlar no és tasca fàcil. Atempta contra el principi que els grecs anomenaven isegoria o dret de tothom a parlar i ser escoltat a l'esfera pública. Convé adduir raons que justifiquin aquest afany prohibitiu. La més sovintejada és acusar Twitter de propagar desinformació, informació falsa i discursos d'odi. Però aquesta objecció és feble. El caràcter arbitrari, subjectiu i potencialment despòtic d'aquesta expressió de “discursos d'odi” és palès. D'altra banda, s'assembla molt a les condemnes que manegen sempre les dictadures per justificar la censura. Ja se sap, cal acabar amb el llibertinatge, la demagògia, les calumnies i, de passada, les blasfèmies. Massa conegut.

Calia buscar raons més convincents i les han anat a trobar en un terreny que mai defrauda: la moral sexual. Cal protegir els usuaris de la pornografia, sobretot si són menors d'edat. De la pornografia no sol·licitada, perquè la demanada és un dels negocis més florents d'internet i no les xarxes precisament.

Twitter és un femer, rugeixen els prohibicionistes. Defensar els nens de la temptació és una cosa que aplaudeix de cor una societat de valors cristians. "Ai de qui escandalitzi un d'aquests petitons", diu Jesús, "valdria més lligar-se una roda de molí al coll i tirar-se al mar". Alguns dels que volen prohibir Twitter per protegir els menors defensen la llibertat d'aquests menors per tenir relacions sexuals amb qui vulgui fins i tot poden avortar sense permís dels pares. Resulta pintoresc permetre una pràctica però impedir-ne tota informació.

S'entén el furor dels censors. Twitter no es pot prohibir. La Unió Europea, un organisme twiteròfob, ho impedeix. El despotisme y l'arbitrarietat de Sánchez li porta a ficar-se en els drets de la resta dels ciutadanss europeus, un dels quals és relacionar-se via Twitter amb els que pateixen la dictadura de Sánchez.

Tampoc no es pot prohibir per d'altres raons. No només és la principal font d'informació dels diaris que sempre ho consulten per calibrar la reacció de l'opinió pública davant les notícies o seguir el desenvolupament de les polèmiques, sinó que és també la principal via d'expressió dels polítics. La seva ubiqüitat, flexibilitat i rapidesa el fan insubstituïble. El president del govern espanyol s'explica Twitter, es defensa a Twitter i ataca a Twitter. I això mateix fan tots els polítics de tots els països. 

Perquè Twitter és una esfera pública mundial.

 

Pedro Sánchez contra la llibertat d'expressió

En temps de Franco, la llei de premsa de 1938 (vigent fins al 1966) establia la censura per evitar “els danys que una llibertat entesa a l'estil democràtic havia ocasionat a una massa de lectors diàriament enverinada per una Premsa sectària i antinacional”. Un paràgraf que avui podria signar Pedro Sánchez.

La censura l'exercien la Falange i l'Església, que també havien establert la frontera dels setze anys per protegir la innocència de la joventut. Els menors de setze anys no podien veure les pel·lícules “atrevides” igual que avui no poden accedir a les xarxes socials, tot, és clar, pel seu propi bé (Sánchez parla de "protegir-les"). Però sí que poden tenir relacions sexuals i avortar sense permís dels pares. També poden rebre doctrina LGTBI i alhora propalestina (per contradictori que sembli) a les escoles.

El censor Sánchez diu que cal protegir els menors dels discursos d'odi i de la desinformació. No diu que són ell i els seus aliats d'estil Montero/Belarra els qui defineixen què és odi i què desinformació. Exactament com Franco, la Falange i l'Església catòlica. Res de nou sota el sol.

L'equivalent de la “premsa sectària i antinacional” avui és el que Sánchez anomena “tecnocasta”, és a dir, internet i totes les seves modalitats, contra la qual s'alcen avui en brau combat per la salut espiritual de les mainades Austràlia, Gran Bretanya i França que, donant exemple, ja ha enviat la policia del pensament a la seu de Twitter a París.

Les xarxes socials són l'àmbit públic per excel·lència, el terreny en què floreix la llibertat d'expressió. Cap govern autoritari i antidemocràtic no accepta la llibertat d'expressió. Demanar que se suprimeixi l'anonimat és una estupidesa. Tots els usuaris de les xarxes estan identificats per les IP dels ordinadors. El que Sánchez i els seus amics pretenen és controlar i fiscalitzar les xarxes socials establir un control polític de la dissidència i la crítica. 

En definitiva, tracten de suprimir la llibertat d'expressió. Ho acaba de declarar la desconeguda ministra de Juventut i Infància, Sira Rego: que cal "limitar i prohibir Twitter".

Com deia el seu antecessor, el feixista Serrano Suñer, autor de l'esmentada llei de premsa de 1938, en paraules que semblen de Sánchez, ja mai no podrà tornar-se a “aquell llibertinatge democràtic, per virtut del qual es va poder discutir la Pàtria i l'Estat, atemptar contra ells i proclamar el dret a la mentida, la insídia i la difamació com a sistema metòdic de destrucció d'Espanya decidit pel rancor de poders ocults”.

O sigui, la tenebrosa “tecnocasta” que és com la conspiració jueu-maçònica que obsessionava al caudillo.