La corrupta esfera pública catalana

Catalunya és una partitocràcia, un règim de lleialtats partidistes administrat per polítics d'esperit corporatiu o, si voleu, mafiós. Els falta coratge per alliberar-se dels espanyols amb qui hi tenen un humiliant acord: Espanya saqueja Catalunya i permet als partits administrar i robar un simulacre d'estadet.

Els partits, plens de buròcrates a temps complet, ho controlen tot, la política, els mitjans, les universitats, les fundacions, les editorials, els moviments socials, literalment tot. Qui surti del discurs dominant, en paga les conseqüències. Si és un partit, rep el tractament del leprós a les societats medievals. Que ho preguntin a Sílvia Orriols. Si no és un partit, és una persona, la partitocràcia la silencia i la sotmet a l'ostracisme. En això hi estan tots d'acord.

El discurs oficial és una lletania de greuges. El maltractament a la llengua és objecte d'indignació permanent. L'espoliació que pateix el país arrenca crits de dolor. La manca de competències mou a plor sostingut. I les queixes i els laments per la crueltat d'Espanya recorden els cors de ploraneres. Però res més. És una funció de castrats, tots molt ben pagats.

Entre ells es barallen contínuament per saber qui rep més atenció del colonitzador. Les dues manifestacions de dissabte passat per la catàstrofe de rodalies ho diuen ben clar: a la del matí, hi anava una part de l'independentisme domesticat; a la tarda, l'altra de l'independentisme submís. Les dues molt emprenyades entre si.

Però mai no es barallen tant que posin en perill els privilegis de sipais que els atorguen els espanyols. Al contrari, es tapen les vergonyes entre ells, perquè tots tenen pactes amb l'ocupant als ajuntaments, les diputacions, el Parlament. Catalunya és la cort dels miracles.

La partitocràcia mafiosa es blinda mitjançant un sistema mediàtic literalment ple d'endollats i militants repartits atenent els percentatges de vots. Els premiats repeteixen, dia rere dia, les consignes dels partits als quals deuen la seva presència als mitjans i els periodistes (per dir-los d'alguna manera) són com els buròcrates de l'opinió. Posen la pòlissa i despatxen el programa, perquè no tenen el valor de Bartleby per acabar amb aquesta vergonya.

Tot està previst. Del matí a la nit, tothom sap què veurà i sentirà. Cap comunicador no qüestiona les ordres de la partitocràcia. Ningú no gosa dir la veritat.

Tenen l'avantatge que no han de lluitar per l'audiència perquè, o són monopoli oficial, o estan regats amb subvencions públiques generosament atorgades pels partits. Per això sempre són els mateixos, les mateixes cares, les mateixes opinions.

I aquesta gent diu que aspira a la independència.

La conflictiva qüestió de l'habitatge

A Catalunya hi ha un greu problema d'habitatge. A tot l'estat. És obvi que és el resultat de la immigració descontrolada encoratjada pel govern d'esquerres, però no es pot dir car t'acusen de xenòfob. En comptes de governar per aconseguir la prosperitat compartida, el govern vol crear bosses d'electors fidels. Salaris mínims vitals, ajuts per a això o allò altre, protecció als okupes i morosos. És compra de vots, com els cacics del segle XIX però en gran i amb diners públics.

També és obvi que la immigració descontrolada és la causa de l'increment de la delinqüència. I tampoc no es pot dir, per la mateixa raó. Amb l'esquerra no es pot parlar tret que, com fa la legió de “periodistes” comprats, diguis el que ella vol. Així, omplen les tertúlies d'uns primats vociferants a sou que reblen les paraules del poder i no deixen parlar ningú més.

Repeteixen consignes com papagais. L'habitatge, criden, és un dret i no pas un negoci. Però això no vol dir que es materialitzi a cops de decret. Perquè davant els drets d'uns estan els drets dels altres. La societat no es canvia per decret. L'educació també és un dret i aquests esquerrans tenen la pública arruïnada mentre afavoreixen el negoci de la concertada i ells envien els fills a la privada. I de la sanitat no en parlo, encara que la salut també és un dret.

L'esquerra, sobretot la comunista, no sap governar en democràcia. Només en sap destruir tot per la seva mania intervencionista. Van originar el desastre actual posant topalls als lloguers. En la seva fabulosa ignorància no saben que, des dels temps de Dioclecià (any 301, “Decret de preus màxims”) aquesta pràctica aconsegueix sempre el contrari del que pretén. La ruïna de setanta-cinc anys de comunisme a Rússia no els ha ensenyat res. Per això, els més ignorants, com Belarra i Montero, volen intervenir més preus. I ficar el mercat en una espiral autodestructiva.

La seva protecció als okupes i inquiokupes i la supressió de la seguretat jurídica al mercat de l'habitatge els ha portat a aquesta situació de persecució i confiscació i ruïna dels petits propietaris. Mentre ells viuen en mansions.

Per justificar les barbaritats fan valer el terme “vulnerable”. Vulnerable és qui ells diuen que és i coincideix sobretot amb immigrants, els vots dels quals esperen. Amb la vulnerabilitat es justifica el tracte de favor als immigrants, inclosos els il·legals. Fins i tot es fa valer per trencar un principi fonamental de l'estat de dret i de tota societat civilitzada: que tothom és responsable dels seus actes. Si ets "vulnerable" no ets responsable i pots fer el que vulguis.

No em diran vostès que no és indignant estar sotmesos als capricis i deliris demagògics d'un grapat d'ignorants que no han treballat mai a la vida civil, sinó que han viscut sempre del seu partit. Un grapat de poques vergonyes que volen acabar amb el capitalisme i l'imperialisme arruïnant les classes mitjanes i treballadores del seu propi país en benefici d'uns immigrants il·legals i delinqüents que venen a rebentar l'estat del benestar.

Qui malis parcet bonis nocet.

La impopularitat dels socialistes

El panorama d'Espanya és desolador. A banda de les peripècies judicials, que em semblen inflades o inventades per una dreta ultramuntana, el president Sánchez s'envolta de col·laboradors incompetents o delinqüents; algun, carn de presidi. No sembla conèixer la gent. O, més aviat, no li importa res.

Fa la impressió d'haver-se escorat del costat dels comunistes, una minoria al seu govern. Juntament amb els quatre diputats de Podem, són els que prenen les decisions. Podem és un exemple del desgovern de l'esquerra que fa el contrari del que predica. Un partit feminista la dirigent més destacada del qual, avui eurodiputada, deu la seva carrera a una decisió del seu marit, al més vell estil masclista. I tots dos combinen una vida de luxe amb una activitat demagògica que suscita una generalitzada animadversió. La idea de substituir els “fatxes” de la població autòctona per immigrants, qualificats de “classe treballadora” n'és d'ella; la de qualificar-los de “gent decent”, d'ell. És un matrimoni ben avingut.

L'hegemonia comunista va sempre acompanyada d'antisemitisme. El govern és clarament hostil a Israel, però, encara que al senyor Sánchez li sembli inversemblant, molts poden pensar que aquesta elecció estratègica és dolenta per a Espanya.

En invocar la moral a l'assumpte de la regularització del mig milió, el president ignora que hi ha altres criteris morals diferents del seu i no menys morals. O bé no ho ignora i el que pretén és que no es puguin expressar. Per això proposa intervenir les xarxes socials, sobretot Twitter, que és la que el molesta.

Diu que és per protegir l'adolescència, però la seva ministra Sira Rego, membre del Partit Comunista d'Espanya i filla de palestí, revela la seva veritable intenció quan parla de prohibir Twitter. És obvi: odien la crítica. Per això proposen crear una xarxa social “pública”. Però “pública” ja ho és Twitter. Volen dir “oficial”, "estatal". És a dir, d'ells. O sigui, privada, però amb diners públics.

El seu alter ego a Catalunya, el MHP Illa, és un deixeble rellevant. Fa setmanes que està en parador conegut però desconegut, impenetrable. Com un búnquer, mentre al seu entorn, rugeixen els elements. El seu govern supera en incompetència el del seu predecessor, Aragonès, que ja era un prodigi de inutilitat i corrupció. Mentre el país cau a trossos, no hi ha trens ni autopistes, la inseguretat de carrer és un malson i els serveis públics no funcionen, els consellers i conselleres rivalitzen en qui es posa més en evidència.

La part delictiva continua sense novetat. La CUP ha portat l'escàndol de la DGAIA perquè aquí l'espera l'oblit perpetu, com si hagués begut les aigües del Leteu.

No és estrany que els socialistes catalans aplaudeixin la idea de prohibir Twitter. No poden tolerar un lloc que no controlen i on la gent diu el que vol i, a més, ho documenta i fins i tot ho fotografia. Cal suprimir-lo invocant la lluita contra el llibertinatge (com Franco) i restaurar el monopoli dels mitjans comprats amb diners públics, és a dir, diners dels impostos que paguen aquells a qui intenten enganyar.

Així, a més, ningú no parla d'independència.

La croada contra Twitter

Ho diu clarament la ministra de la Joventut i la Infància, Sira Rego, membre del Partit Comunista d'Espanya. Que cal limitar o prohibir Twitter. Com a Corea del Nord, Iran o Rússia, paradisos de la democràcia. Els comunistes mai no defrauden. La seva passió per la dictadura és llegendària. És el somni de tots els polítics autoritaris i els periodistes al servei dels polítics. Que la gent no pugui dir allò que vulgui ni informar-se com li sembli, sinó que hagi de callar i informar-se pels mitjans convencionals. Un núvol de ràdios, tvs, premsa de paper o digital, tots comprats pel poder i directament o indirecta interessats en la conservació d'un model de comunicació jeràrquic i unidireccional del que viuen. Els polítics fabriquen la notícia, els mitjans informen com els plau i el públic consumeix aquesta informació sense dret a rèplica.

Negar sense més ni més el dret de la gent a parlar no és tasca fàcil. Atempta contra el principi que els grecs anomenaven isegoria o dret de tothom a parlar i ser escoltat a l'esfera pública. Convé adduir raons que justifiquin aquest afany prohibitiu. La més sovintejada és acusar Twitter de propagar desinformació, informació falsa i discursos d'odi. Però aquesta objecció és feble. El caràcter arbitrari, subjectiu i potencialment despòtic d'aquesta expressió de “discursos d'odi” és palès. D'altra banda, s'assembla molt a les condemnes que manegen sempre les dictadures per justificar la censura. Ja se sap, cal acabar amb el llibertinatge, la demagògia, les calumnies i, de passada, les blasfèmies. Massa conegut.

Calia buscar raons més convincents i les han anat a trobar en un terreny que mai defrauda: la moral sexual. Cal protegir els usuaris de la pornografia, sobretot si són menors d'edat. De la pornografia no sol·licitada, perquè la demanada és un dels negocis més florents d'internet i no les xarxes precisament.

Twitter és un femer, rugeixen els prohibicionistes. Defensar els nens de la temptació és una cosa que aplaudeix de cor una societat de valors cristians. "Ai de qui escandalitzi un d'aquests petitons", diu Jesús, "valdria més lligar-se una roda de molí al coll i tirar-se al mar". Alguns dels que volen prohibir Twitter per protegir els menors defensen la llibertat d'aquests menors per tenir relacions sexuals amb qui vulgui fins i tot poden avortar sense permís dels pares. Resulta pintoresc permetre una pràctica però impedir-ne tota informació.

S'entén el furor dels censors. Twitter no es pot prohibir. La Unió Europea, un organisme twiteròfob, ho impedeix. El despotisme y l'arbitrarietat de Sánchez li porta a ficar-se en els drets de la resta dels ciutadanss europeus, un dels quals és relacionar-se via Twitter amb els que pateixen la dictadura de Sánchez.

Tampoc no es pot prohibir per d'altres raons. No només és la principal font d'informació dels diaris que sempre ho consulten per calibrar la reacció de l'opinió pública davant les notícies o seguir el desenvolupament de les polèmiques, sinó que és també la principal via d'expressió dels polítics. La seva ubiqüitat, flexibilitat i rapidesa el fan insubstituïble. El president del govern espanyol s'explica Twitter, es defensa a Twitter i ataca a Twitter. I això mateix fan tots els polítics de tots els països. 

Perquè Twitter és una esfera pública mundial.

 

Pedro Sánchez contra la llibertat d'expressió

En temps de Franco, la llei de premsa de 1938 (vigent fins al 1966) establia la censura per evitar “els danys que una llibertat entesa a l'estil democràtic havia ocasionat a una massa de lectors diàriament enverinada per una Premsa sectària i antinacional”. Un paràgraf que avui podria signar Pedro Sánchez.

La censura l'exercien la Falange i l'Església, que també havien establert la frontera dels setze anys per protegir la innocència de la joventut. Els menors de setze anys no podien veure les pel·lícules “atrevides” igual que avui no poden accedir a les xarxes socials, tot, és clar, pel seu propi bé (Sánchez parla de "protegir-les"). Però sí que poden tenir relacions sexuals i avortar sense permís dels pares. També poden rebre doctrina LGTBI i alhora propalestina (per contradictori que sembli) a les escoles.

El censor Sánchez diu que cal protegir els menors dels discursos d'odi i de la desinformació. No diu que són ell i els seus aliats d'estil Montero/Belarra els qui defineixen què és odi i què desinformació. Exactament com Franco, la Falange i l'Església catòlica. Res de nou sota el sol.

L'equivalent de la “premsa sectària i antinacional” avui és el que Sánchez anomena “tecnocasta”, és a dir, internet i totes les seves modalitats, contra la qual s'alcen avui en brau combat per la salut espiritual de les mainades Austràlia, Gran Bretanya i França que, donant exemple, ja ha enviat la policia del pensament a la seu de Twitter a París.

Les xarxes socials són l'àmbit públic per excel·lència, el terreny en què floreix la llibertat d'expressió. Cap govern autoritari i antidemocràtic no accepta la llibertat d'expressió. Demanar que se suprimeixi l'anonimat és una estupidesa. Tots els usuaris de les xarxes estan identificats per les IP dels ordinadors. El que Sánchez i els seus amics pretenen és controlar i fiscalitzar les xarxes socials establir un control polític de la dissidència i la crítica. 

En definitiva, tracten de suprimir la llibertat d'expressió. Ho acaba de declarar la desconeguda ministra de Juventut i Infància, Sira Rego: que cal "limitar i prohibir Twitter".

Com deia el seu antecessor, el feixista Serrano Suñer, autor de l'esmentada llei de premsa de 1938, en paraules que semblen de Sánchez, ja mai no podrà tornar-se a “aquell llibertinatge democràtic, per virtut del qual es va poder discutir la Pàtria i l'Estat, atemptar contra ells i proclamar el dret a la mentida, la insídia i la difamació com a sistema metòdic de destrucció d'Espanya decidit pel rancor de poders ocults”.

O sigui, la tenebrosa “tecnocasta” que és com la conspiració jueu-maçònica que obsessionava al caudillo.

 

El pseudofeminisme de l'esquerra podemita

El comunisme ha fracassat a tot arreu. Ningú ja ho nega. Els comunistes fugen de la paraula com de la pesta. Ja no queden partits comunistes. Ara es diuen Esquerra Unida, Sumar, Més, Menys, Podem, França Insubmisa, la Margarida o el tiet d'Amèrica; tot llevat de comunista. El que els agrada més és anomenar-se “l'esquerra” perquè així s'acullen a la bona premsa que encara conserva l'esquerra socialista o socialdemòcrata. Encara que, després, pretenen distingir-se'n afirmant el seu radicalisme més gran i parlant de ser "l'esquerra de l'esquerra".

Fa anys que aquesta esquerra es proclama feminista, també apropiant-se la tradició d'un antic moviment d'emancipació de les dones amb què, en realitat, no hi té res a veure. Es veu en la seva acció pràctica, real, que és on es comprova la veracitat de les doctrines.

Al capdavant de l'esquerra espanyola per antonomàsia, Podemos, hi ha dues dones tan pregonament feministes que han canviat el gènere del nom oficial del partit, d'Unidos Podemos a Unidas Podemos. Però una d'elles, Irene Montero, ha assaltat el cel gràcies a la seva relació de parella amb el cap de l'organització, Pablo Iglesias. Com la Mare de Déu, que no ascendeix al cel per si soleta, sinó que n'és assumpta. La segona donaa, Belarra, ha arribat a ministra pell'extraordinari mèrit de seer amiga de la primera. I si, com es deia en el feminisme de la segona onada, “el que és personal és polític”, és clar que aquesta situació és una burla per al feminisme. Que, a més, la parella Monero-Iglesias porti un tren de vida que és qualsevol cosa menys exemplar des d'una perspectiva d'esquerra confirma la superxeria de tot el muntatge.

Aquesta senyora demana ara que els immigrants substitueixin la població autòctona espanyola i catalana. No pas tota; només aquella que ella considera “fatxa”. Més o menys la majoria, si no tots els votants que ella i els mitjans de comunicació que amb ella coincideixen, anomenen “extrema dreta”. L'extrema dreta arrossega fama de masclista i, per tant, és fàcil entendre l'exigència com a feminista.

I aquests immigrants que han de substituir la població espanyola, qui són? Bàsicament, segons afirma la mateixa Montero, “gent treballadora” i, segons rebla el seu marit, “gent decent”. Que entre els immigrants que ja hi són i els que arribaran gràcies al darrer decret del govern hi ha treballadors i gent decent no ho dubta ningú. Però també hi ha ganduls, delinqüents i paràsits que estan rebentant l'estat del benestar.

A més, siguin decents o indecents, la immensa majoria d'aquests immigrants tenen una idea del feminisme semblant a la del sultà Shariah, de Les mil i una nits. És a dir, allò que aquesta “feminista” propalestina, que s'ha abstingut al Parlament Europeu per no condemnar la massacre perpetrada a l'Iran està demanant és la submissió de les dones a la barbàrie islàmica.

Un feminisme mortal.

 

Catalunya continua governada per lladres

Quan es va descobrir el presumpte robatori de la DGAIA fa ja temps, la primera reacció del govern de la Generalitat va ser el silenci. I la segona. I la tercera. Silenci, sempre silenci. En aquest esforç agosarat li van donar suport els mitjans catalans, tots ells comprats pels lladres i més silenciosos que una tomba. Per això, el govern els ha apujat la paga aquest any. D'alguna cosa s'ha de viure deien els periodistes, mentre escrivien columnes sobre les cascades de l'Iguaçú.

Tot i això, l'informe de la Sindicatura de comptes era demolidor.

Va haver de sortir Octuvre a fer la corresponent investigació de la qual se seguia que no només hi havia presumptes desfalcs i malversacions, sinó una espessa xarxa d'individus membres o propers a ERC al capdavant d'una no menys espessa xarxa de fundacions i organitzacions del tercer sector que rebien diners públics a cabassos i invertien en negocis propis o simplement se'ls ficaven a la butxaca.

Una xarxa de delinqüents que passen del govern al “sector privat” i del "sector privat" al govern.

Com que la pressió era molt gran, la consellera del ram, Mónica Martínez Bravo, una senyora que viu a Madrid i ve a Catalunya de visita, va decidir fer un pas per tranquil·litzar l'opinió pública: va canviar el nom de la DGAIA pel de la DGPIIA (però va deixar el mateix director general) i va nomenar una comissió d'investigació parlamentària composta per els mateixos investigats.

I, és clar, l'assumpte continua. La sindicatura de comptes avisa que es continuen fent pagaments sense cap control i que és business as usual per a aquesta banda de corruptes. La fundació Resilis, una de les més pringades en aquest escàndol, sota govern de gent d'ERC o propera, continua fent negoci brut. Cosa que, com revela avui El Món ja feien des de l'any 2012. Convenientment arxivat per l'autoritat judicial. 

I no s'acaba aquí el desgavell. També el departament de cultura del govern de Pere Aragonès va fer mans i mànigues amb desenes de milions adjudicats presumptament als amiguets d'ERC, el partit sense corrupció, segons l'estel de la tramuntana.

El govern no hi té res a dir. El seu president, que fa gairebé un mes que està de vacances hospitalàries està més callat que un musclo.

L'ànim, òbviament, és no donar ni una explicació, no oferir cap dimissió. Igual que amb l'escàndol de Rodalies on hi ha moltes explicacions, sí, però totes falses i tampoc una dimissió.

Tant ERC com Junts podrien fer caure aquests dos governs corruptes, el català i l'espanyol. Però no ho faran. ERC no vol unes eleccions a Catalunya en què perdria fins i tot la camisa i Junts tampoc a Madrid, mentre la dona del president Puigdemont continuï endollada a la Diputació de Barcelona, governada pels socialistes a raó de 7.000 euros al mes.

La pela és la pela. 

Pedro Sánchez, un president cínic i immoral

En la primera setmana d'activitat parlamentària d'aquest any, el president Sánchez patia la seva primera derrota en veure com el Congrés rebutjava el decret òmnibus en què, sense cap escrúpol, es vinculaven les pensions a l'acceptació del que aquest govern d'extrema esquerra anomena “escut social”.

L'“escut social” és una forma de confiscació arbitrària dels petits propietaris que lloguen els seus habitatges al mercat lliure. Fa cinc anys que es carreguen la seguretat jurídica de la propietat i, quan la situació ja és insostenible, amb desenes de milers d'habitatges okupats en detriment dels petits propietaris, volen prorrogar aquesta injustícia i que els propietaris paguin el fracàs del govern. Han aconseguit enfrontar els propietaris amb els llogaters.

L'anomenat “Decret Òmnibus” era un xantatge jugant amb les pensions dels jubilats, cosa moralment fastigosa. Parlen de protegir els vulnerables. Hi ha algú més vulnerable que els pensionistes? Però aquests importen tan poc a Sánchez com els drets dels petits propietaris.

Ara està negociant de nou el decret per arreglar demà dimarts el desgavell i, segons les meves informacions, està tractant de tornar a condicionar les pensions a l'acceptació de l'arbitrarietat de l'escut social.

Fa dos dies, Sánchez pujava un vídeo a les xarxes en què defensava la regularització de 500.000 immigrants il·legals com una qüestió de justícia i de reconeixement de drets. Sorgeixen aquí tres qüestions: 1ª, una vegada regularitzats, es controlarà la immigració que continuï arribant o s'estarà esperant que hi hagi una altra borsa de 500.000 il·legals? 2ª, reconèixer drets està a bé; però els drets comporten deures i quins són els que s'imposen a aquests regularitzats? Literalment, cap ni un. 3ª: els drets que es reconeixen tenen com a límit els drets dels autòctons, però aquests no es respecten, com tothom sap.

S'acusa els promotors de la regularització que el seu veritable objectiu és comprar els vots dels nouvinguts al millor estil caciquil de l'Espanya eterna del Comte Romanones; però a diferència del cacic de Guadalajara, aquests els compren amb diners públics. Encara que els homes i mitjans de Sánchez ho neguin, la pseudefeminista Irene Montero que deu el seu lloc a la influència del seu marit, ho admet.

Conclusió: Pedro Sánchez és un polític cínic, fals i immoral. Amb motiu de les eleccions del 2019 en què, per governar, el PSOE havia de pactar, Sánchez es va inclinar, en primer lloc, per Ciutadans. Va ser Podem qui es va negar a seguir-li el joc i va forçar unes segones eleccions aquell any en què, per fi, es va segellar el pacte PSOE/Podem.

Una persona a qui tant li fa pactar amb Ciutadans o amb Podem és, òbviament, una persona cínica i immoral.

I com a tal continua comportant-se.

Baixar-se al moro

Fa una setmana que els portaveus del govern i els seus periodistes a sou diuen que la legalització dels 500.000 no és compra de vot, que és un bulo de l'extrema dreta; i arriba aquesta noia incendiària i els descobreix les intencions.

Per cert, servidor ja ho deia al Youtube 2025 (minut 9:20), que l'esquerra vol la immigració per comprar els vots dels immigrants.

M'agradaria saber què pensa el president Sánchez de Irene Montero. El mateix president que unes hores abans va sortir per la TV en un vestit impecable i un impecable anglès, amb una mise en scène subliminalment fàlica a explicar en to mesurat les seves intencions. A explicar-les a Elon Musk i, de passada, al món sencer, especialment l'Àfrica i l'Àsia: Espanya, My Lord, és terra d'acollida.

Fraga va deixar dit que Espanya és diferent. I Sánchez ho prova. Mentre que els altres restringeixen la immigració per considerar-la perillosa, ell la fomenta i la considera beneficiosa.

Però el més important és saber si fa seves les paraules d'Irene Montero. Els crítics de Sánchez l'acusen de contribuir a la islamització d'Espanya i comprar vots. I això és el que proposa Montero a veu en crit: baixar-se al moro a la recerca de vots.

Aquesta còmica parella de dones ultrabolxevics, Montero y Belarra, viu de repetir dogmes de l'esquerra antediluviana. Es posaren en contra de la guerra d'Ucrania com si es tractés de la primera guerra mundial i ara parlen de que el vot és censitari, como als temps del Conde de Romanones. Estan rabioses perquè el Congrés els ha tombat el seu pla de continuar confiscant la petita propietat amb el famós decret òmnibus i treuen tota la bilis que porten a dins.

En fer-ho, deixen al descobert allò que en realitat són. Aquesta senyora, Montero, que és on és perquè el seu marit la va posar allà, dona lliçons de feminisme a tot arreu quan és el que els nostres avantpassats anomenarien una “mantinguda”. I no només això: s'instal·la en una mansió de luxe, porta els fills a un col·legi privat prohibitiu, cobra 130.000 euros de diners públics i va per la vida arengant les masses a assaltar la fortalesa del capitalisme.

És ben clar que aquesta esquerra hipòcrita és la mateixa que regnava a les satrapies comunistes, la que regnava a Veneçuela i regna a Cuba: la casta governant vivint al luxe i el poble a la misèria.

Però el pitjor de tots, el més ladí, esmunyedís i mentider és Sánchez. Aquest subjecte abans de pactar amb Podem, ho va intentar amb Ciutadans el que ens dona una idea de la força de les seves conviccions. Ara no ha tingut escrúpols a jugar amb les pensions per fer xantatge a les altres forces polítiques i aconseguir que li aprovin els seus deliris confiscatoris.

És difícil ser pitjor persona.

Les coses estan canviant

El pensament woke, hegemònic, proislamista, antioccidental, antiamericà, antisemita, contemporitzador amb el terrorisme, fa aigües. Els musulmans han perdut l'enèsima guerra contra Israel i la causa fripalestain ja no dona més que per a concerts. Tot l'aparell de propaganda islamista s'està enfonsant. Discursos tan histèricament esbojarrats com els d'Irene Montero ja només se senten a Espanya. A Aragó, en concret.

La Unió Europea ha declarat la Guàrdia revolucionària de l'Iran (GRI) com a organització terrorista. Fins i tot França i Espanya els dos països més complaents amb terrorisme islàmic, s'hi han sumat. Espanya, que no reconeix la independència de Kosovo ni permet la de Catalunya -un país més antic que la mateixa Espanya- sí que reconeix un ens de ficció brollat de la guerra freda, una quimera anomenada Palestina.

Sigui quin sigui el resultat, la rebel·lió de l'Iran ha trencat una barrera. Els morts, assassinats a trencaclosques pels soldats de la GRI, (una organització terrorista) es compten per milers. La rebel·lió de les dones ofegada en sang. Heu vist un sol tuit de les Irenes Monteros o Iones Belarras en favor de les dones iranianes massacrades? Alguna declaració dels influencers, premis goyas i sotafirmants?

El pas següent serà il·legalitzar també els germans musulmans, una altra organització terrorista defensada pels fripalestains.

I s'està obrint un nou front. Les dones de l'Afganistan s'estan aixecant a l'estil de les de l'Iran. Aquestes dones no poden sortir al carrer sense anar tapades de cap a peus i amb només un forat per veure per un sol ull, tenen prohibit l'accés a l'ensenyament, no són ateses quan estan malaltes i són tractades pitjor que animals. Heu vist una sola protesta dels wokes per aquesta situació? Un sol tuit d'Irene Montero, Ione Belarra i la resta de feministes masclistes de podem denunciar-ho?

Això no fa pensar?

El senyor Guterres, secretari general, diu que l'ONU és a les últimes financerament. Com ha de ser. El pressupost ordinari de l'ONU es desglossa així per estats membres: la UE i l'EFTA aporten el 24%; els Estats Units, 22%; Xina, 20%; Anglaterra, 4%; Japó, 7%. És a dir, 35 dels 193 estats de l'ONU paguen el 77% del pressupost, mentre que la resta fins a 193 (o sigui 158 estats) paga 23%. En termes polítics, l'ONU és finançada pels països contra els quals vota sistemàticament l'Assemblea General, exceptuada la Xina. Està en marxa un moviment molt fort per deixar de finançar l'ONU. Si l'ONU cau, caurà l'agenda 2030 i quedarà desmantellada la ideologia woke.

En efecte, alguna cosa està canviant.

Estan desesperats

No se n'han sortit amb l'intent de continuar saquejant els petits propietaris. La gent comença a adonar-se del cost d'aquests pocavergonyes al govern. Les enquestes internes auguren un futur ombrívol. Tenir tots els mitjans comprats amb els diners públics ja no garanteix les eleccions. S'han vist obligats a sortir al carrer, a intentar enganyar la gent de nou.

El fantasma que agiten és la por a l'extrema dreta. No parlen mai de l'extrema esquerra perquè són ells mateixos. Agiten un espantall a veure si la gent es resigna a aguantar la seva política d'extermini de les classes mitjanes i privilegi de la invasió musulmana. Carreguen les tintes a les descripcions. Tot el que pot carregar les tintes algú com Rufián que tinta n'ha vist poca a la vida.

S'afegeix a la festa l'estel de la tramuntana, fins ara contrari a la idea de la unió hipostàtica de l'esquerra, independentista i espanyola al mateix temps. L'ha convençut el profeta paleocomunista Tardà: mira, Oriol, que perdem les eleccions, haurem de deixar de robar, tornar el que ja hem robat a la DGAIA i per tot arreu, no controlarem els mitjans, i fins i tot és possible que la gent s'assabenti que els genocides són els musulmans.

Terroritzat, l'estel de la tramuntana ha acudit a prestar la seva il·lustrada ajuda a Rufián a València, encara que, com és el seu costum, ha sortit cames ajudeu-me quan la gent ha començat a esbroncar-los. El nou evangeli de les “esquerres plurinacionals” és una còpia de la França Insubmisa, el partit de l'esquerra proislamista que pretén convertir França, el país de Molière, en un califat de Tartufs i Harpagons.

A Espanya, sempre més endarrerits, el partit de Rufián, de moment, només compta amb una propagandista islàmica al Parlament de Catalunya i no és precisament una llumenera. El que haurien de fer és proposar com a cap visible d'aquesta unió de les esquerres plurinacionals una islamista ben enfundada en un burca. Així no es podria saber de quina nacionalitat era.

Al capdavall, el que caracteritza l'esquerra espanyola i catalana és el seu feminisme encendrat que es mostra clarament en l'aferrissada defensa que fan de les dones a l'Iran i, sobretot, a l'Afganistan.

Aquest projecte de l'hora vint-i-cinc de la unió de les esquerres inclou les esquerres espanyoles en la seva aràbiga diversitat. Confia controlar els mitjans de comunicació, tots en sintonia amb l'esperit woke de l'època. L'alma mater del projecte és el tsar de la comunicació, Jaume Roures, una mena de ciutadà Kane mediterrani. La qüestió és si la unió de les esquerres espanyoles li surt tan bé com a Kane la carrera de la seva dona, Susan Alexander Kane. 

El gobierno, l'esquerra i Junts

El president Sánchez sembla ostatge d'un partit d'ultraesquerra amb quatre diputats al congrés, cosa que s'adverteix no només en el joc brut del fracassat decret trampós sinó en la decisió de regularitzar 500.000 immigrants il·legals i la delirant política internacional espanyola que ha convertit Espanya en la principal aliada de Hamàs i el terror.

Amb la derrota del decret òmnibus, tota la maquinària propagandística de l'esquerra ha orquestrat una campanya demagògica per acusar la dreta de votar contra la pujada de les pensions.

Però vivim a l'era digital i les xarxes s'han encarregat d'explicar el joc brut dels socialistes i els seus aliats. Era un parany per prorrogar un any més això que anomenen “l'escut social”, una política arbitrària i confiscatòria que, de fet, beneficia els fons voltor contra els quals diu lluitar, igual que la regularització dels il·legals beneficia la patronal.

Irene Montero, que no és diputada, ha encapçalat l'atac amb la seva habitual agressivitat. Aquesta senyora es va enfilar a la direcció de Podem pel tradicional mètode ficar-se al llit amb l'amo del partit, per dir-ho suaument, però va donant lliçons de feminisme per tot arreu. Viu dels diners públics en un xalet de luxe i anomena “rendistes” els petits propietaris d'immobles a qui pretén expropiar. És la imatge viva de la hipocresia d'una esquerra que fa el contrari del que predica. I no para de predicar.

Eliminació de la seguretat jurídica de la propietat, inundació d'immigrants il·legals, afavoriment de la invasió islàmica, destrucció dels serveis públics i greuge comparatiu entre el tracte que reben els immigrants i el que es dispensa als ciutadans espanyols i catalans. Aquest és el lamentable estat d'Espanya i Catalunya desgovernades pel socialisme i la ultraesquerra. La cirereta de la copa que dona la mesura de l'estofa moral d'aquesta esquerra és que utilitzi les pensions com a mitjà de xantatge per imposar els seus deliris.

La casta política espanyola i catalana són dos grups de privilegiats que viuen de repartir-se els diners públics com els filibusters es repartien el botí de les seves gestes. El congrés acaba d'aprovar 53 milions per als partits polítics. Una oligarquia que viu parasitant els ciutadans.

El gobierno de l'esquerra progressista té comprats tots els mitjans de comunicació als quals el Consell de Ministres dedicarà aquest any 271 milions d'euros, diu que per a publicitat institucional. Han muntat una dictadura mediàtica en què només accedeixen a l'esfera pública els islamofeixistes, l'extrema esquerra, i els antisemites.

Com que Junts ha gosat votar contra el govern, algú podria pensar que potser també pot votar una moció de censura, l'única possibilitat d'acabar amb aquesta farsa de la pseudoesquerra woke que té el país col·lapsat. Però temo que mentre la dona de Puigdemont continuï gaudint d'un endoll de 7.000 € al mes a la DIBA governada pel PSC, això no passarà.

L'esquerra paràsita

Les xarxes es feien ressò ahir d'un nou escàndol de l'esquerra, en concret, dels Comuns de Barcelona. Janet Sanz, una de les principals responsables d'haver destrossat la capital durant els dos mandats d'Ada Colau, que deia haver abandonat la política només fa quatre mesos, fitxa ara per una associació, Metròpolis, subvencionada per l'Ajuntament de Barcelona i la secretaria general de la qual està en aquest mateix Ajuntament. Un cas de porta giratòria més de l'esquerra.

És a dir, Sanz no ha deixat la política. Ha canviat una butaca per una altra al mateix consistori del qual continua cobrant. Com ha fet durant tota la vida. Afiliada a Esquerra Comunista-els Verds el 2004, amb vint anys, no ha treballat un sol dia fora de la política. Ni tan sols quan, com diu, deixa la política.

Janet Sanz no és pas un cas excepcional. Al contrari, és habitual a esquerra, a tota l'esquerra. És el modus operandi d'un corrent polític que si, en el passat, va tenir una història de esforç i sacrifici, avui està poblada d'arribistes, vividors i pocavergonyes que viuen dels diners dels contribuents per amargar-los la vida.

Compten per això amb un poderós aparell de propaganda compost per uns mitjans als quals compren amb diners també públics i en què treballen uns periodistes a sou que no mereixen aital nom.

Aquesta desviació de la democràcia és possible gràcies al sistema de finançament públic dels partits i dels representants populars. Una institució que pretenia que les classes populars accedissin a la vida pública ha acabat en un règim de corrupció.

El finançament públic s'origina a la Grècia antiga. Pèricles va introduir, entre altres reformes, la remuneració de la funció pública (dos òbols per sessió) que va acabar convertida en un subsidi per als més pobres. El demagog Cleontes el va pujar a tres òbols i va convertir el servei públic en una manera de viure a costa de l'estat.

Exactament, el que passa avui amb la diferència que els tres òbols són salaris estratosfèrics que els polítics s'autoassignen i cobren, a més d'un conjunt d'altres privilegis, dietes, etc. S'ha creat una classe política, una oligarquia de lladres i pocavergonyes dedicada a esprémer l'estat del benestar i els recursos públics.

Feu-vos un florilegi dels noms més representatius dels partits de l'esquerra: Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Rafael Simancas, Salvador Illa, Gabriel Rufían, Elisenda Alamany, Janet Sanz, David Cid, Ada Colau, Irene Montero, Ione Belarra, etc., etc., gent sense activitat laboral productiva digna de tal nom. Buròcrates dels partits on han fet tota la carrera. Una classe política que salta de càrrec en càrrec, sempre xuclant i maquinant experiments socials ideològics que empobreixen la ciutadania i destrossen les nostres societats.

Una casta política la ideologia de la qual és flexible com el xiclet. Abans de pactar amb Podem, Sánchez ho va voler fer amb Ciutadans. Els comuns de Barcelona, ​​després de guanyar les eleccions amb joc brut, no van tenir cap inconvenient a governar amb els vots de la dreta. Al capdavall, el seu programa és el mateix: parasitar lo públic i endollar els seus partidaris, amics i parents.

 

Els 500.000 de Sánchez

La regularització d'uns 500.000 immigrants en situació il·legal ha aixecat polseguera entre la dreta i ha esvalotat les xarxes. Sobretot, a Catalunya, on hi ha una sensibilitat especial per a aquestes qüestions per raons evidents.

Tot i això, no s'ha de sobredimensionar l'assumpte. No són persones que arribin ara, sinó gent que ja està al país en situació irregular. Òbviament, no cal tolerar la immigració il·legal, sinó que cal combatre-la. Però, encara que es faci així (que no es fa), cada cert temps s'acumula una bossa d'il·legals als quals s'ha de regularitzar per evitar abusos. Això ja s'ha fet en diverses ocasions anteriorment. Tant Felipe González com Anar i Zapatero van regularitzar immigrants il·legals.

El país necessita mà d'obra, alhora que té una alta taxa d'atur, la qual cosa és un efecte pervers i contradictori de la política social de l'Estat de benestar que no cal explicar aquí. La regularització integrarà mà d'obra nova al mercat i l'economia, que porta bon ritme de creixement, se'n beneficiarà.

Encara que sembli mentida, l'efecte d'aquesta nova amnistia immigratòria no és tant econòmic com polític. El reial decret deixa fora de joc una vegada més l'oposició. L'escàndol de la regularització ha tapat el dels trens que, al seu torn, havia tapat el dels contratemps carceraris de ministres i polítics socialistes. En negociar-ho amb Podem, que compta amb quatre diputats al Congrés i cap ministre, aprofundeix la crisi entre les dues formacions de la “veritable esquerra”.

A canvi, el gobierno confia que Podem no s'oposarà a la transferència de les competències d'immigració a la Generalitat, i acontentar així Junts que, molt irritats, el van votar contra el decret òmnibus de les pensions i les mesures antidesnonaments. La fidelitat a prova de bomba d'ERC la té garantida des de sempre amb el camarada Rufián. L'independentisme partitocràtic català continua junyit al carro del PSOE.

Sánchez governa en minoria, però ningú no gosa plantejar una moció de censura i no hi ha expectativa d'eleccions anticipades. Espanta tothom amb la por a una dreta que, probablement, tampoc no les guanyaria perquè la seva incompetència és majúscula.

És un tour de force, que diuen els francesos.

Només s'albira un punt fosc. La innecessària i suïcida complaença del govern socialista amb la invasió musulmana. La darrera prova, el decret que obliga tots els centres escolars a oferir menús halal.

Però aquest punt fosc es farà realitat en un futur a mitjà termini. Aleshores, Sánchez s'haurà retirat i la tasca de recuperar el país per a la població autòctona recaurà sobre uns altres.

 

Antisemitisme i catalanofòbia a Barcelona

L'odi als jueus és tan vell com el cristianisme. Segons la llegenda del jueu errant, cap al Calvari, Crist va maleir el jueu Asuerus dient-li que vagaria pel món fins a la seva segona vinguda. Així, els jueus serien perseguits per tot arreu, expulsats de tots els països, acusats dels pitjors crims, víctimes de pogroms al llarg dels segles i, finalment, de l'Holocaust.

A l'odi cristià als jueus es va sumar després el musulmà, molt més profund i ressentit car, segons la Bíblia que els musulmans també accepten, Ismael, el primer de la seva comunitat, va ser fill il·legítim d'Abraham amb la seva esclava, Agar (per això es diuen agarens), mentre que el legítim va ser Isaac, el jueu. El etern problema de la bastardia.

Des de la creació de l'estat d'Israel, l'antisemitisme ha tornat a enverinar l'ànim de molta gent. La idea que, per primera vegada a la història ja no es pugui massacrar alegrement els jueus perquè es defensen i guanyen les guerres que els fan els àrabs, treu de polleguera tots els racistes del món.

Actualment, la judeofòbia és el llaç que uneix en unitat d'acció els islamistes i l'esquerra occidental. Com que l'antisemitisme té mala fama (el cas Dreyfus va ser determinant) aquesta esquerra occidental diu no ser antisemita, sinó antisionista. La part més gran dels que ho diuen no saben què és el sionisme ni els importa. El seu objectiu, com el dels islamistes, és destruir l'estat d'Israel (l'única democràcia del Pròxim Orient), i exterminar els jueus.

La profanació de les tombes jueves de les Corts a Barcelona és obra directa d'antisemites, probablement del corrent islamofeixista de l'esquerra woke catalana, la més estúpida del continent europeu. La de les flotilles fripalestain. Però els instigadors, els autors intel·lectuals, són els governants d'esquerra espanyols, un Pedro Sánchez que reconeix l'inexistent estat de Palestina, però és incapaç de condemnar la profanació d'un cementiri. És un Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, ​​que malversa milió i mig d'euros públics en un ridícul districte onze a Gaza, però calla davant el covard atac als morts d'Israel. Són els mitjans catalans, els més antisemites d'Europa, encapçalats per TV3, que no considera noticiable aquesta barbàrie judeòfoba.

Resulta especialment odiós que l'atac s'hagi perpetrat a Barcelona perquè mostra la motivació veritable dels atacants i els seus padrins. Els catalans i els jueus tenen molts elements en comú: són dos pobles que han mantingut la seva identitat nacional contra tota mena d'atacs i intents d'extermini; dues nacions sense estat que han estat capaces de mantenir-se gràcies a la seva identitat cultural, religiosa en el cas israelià, lingüística al català.

En atacar els jueus, els antisemites espanyols ataquen també Catalunya.

L'antisemitisme també és catalanofòbia.

 

Salvador Illa, retrat d'un fracassat molt ben pagat

Amagat darrere del canvi climàtic, Illa espera que els seus subordinats al govern de la Generalitat li treguin les castanyes del foc pel caos que ha generat a Catalunya. Els seus consellers compareixen en rodes de premsa empassant-se un gripau darrere l'altre per explicar com és possible que la Catalunya del segle XXI no tingui trens ni autopistes i hagi de comunicar-se com en els temps de Miguel Strogoff, per postes de cavalls. Els mitjans, tots a sou de la partitocràcia, no critiquen tanta incompetència perquè en són tan responsables com els polítics que protegeixen.

Després d'incomplir la seva promesa d'abaixar-se el sou, Illa continua cobrant 140.000 € per fracassar estrepitosament en tot menys en la tasca d'espanyolitzar Catalunya. Els seus innombrables consellers, assessors i la tropa d'endollats que ha recollit dels altres partits, com si fossin MENAS a costa del contribuent català, li fan la gara-gara mentre s'emporten els calerons.

Els inútils de l'ANC i el Consell de la República convoquen una manifestació per al set de febrer sota l'estúpid lema “Prou” perquè no gosen alçar la veu, però volen convèncer la gent que fan alguna cosa. Puigdemont, el president telemàtic, apareixerà en holograma explicant a la gent el que sap tothom, però ni tan sols gosa demanar noves eleccions.

L'estel de la Tramuntana, que  ha passat deu dies rentant el cervell a la gent des de tots els mitjans del règim per vendre l'enèsima presa de pèl, ha emmudit sobtadament. Les rodalies, que el pinxo Rufián deia traspassades a la Generalitat gràcies a ell, han rebentat definitivament i, de passada, també ho ha fet l'autopista més important de Catalunya, deixant centenars de milers de persones sense mitjans de transport.

En dues memorables intervencions parlamentàries, el buròcrata del dit alçat va assegurar, d'una banda, que el projecte de Sílvia Orriols fracassaria i, d'una altra, que el seu govern, després d'haver fet les coses bé el 2025 (sic), les faria millor el 2026.

De moment, l'única cosa segura és que, si hi hagués eleccions ara, el projecte d'Orriols tindria un suport popular considerable i que Catalunya mai no ha estat tan enfonsada com avui. Els catalans, sotmesos a un govern d'incompetents i endollats, tots ben pagats, començant pel seu desaparegut president, no tenen sanitat, ni educació ni transport públic, ni seguretat al carrers, ni res de res; però paguen els impostos més alts de l'estat. A més, han d'aguantar una tropa de cretins que es desplacen amb cotxe oficial, prohibint o dificultant l'ús del cotxe privat.

Des de l'habitació de l'hospital on s'ha amagat, Illa explica el seu estat de salut, però és incapaç de preguntar per la dels afectats pels accidents ferroviaris.

El fracàs no és només material. També ho és moral.

Descivilitzar el món

Encara que l'esquerra woke ho rebutgi, al marge de les qüestions d'immigració, hi ha una invasió islamista d'Occident, finançada pels estats musulmans més rics. És un pla general amb divisió del treball. Uns, com l'Iran o Qatar sostenen els grups terroristes i altres com l'Aràbia Saudita o la Unió dels Emirats Àrabs sufraguen la invasió pacífica a través de les mesquites, centres d'adoctrinament en una doctrina de conquesta.

La finalitat és la islamització del món, per mandat alcorànic. I això suposa, segons els seus ideòlegs, societats basades en la submissió, que és el que significa islam. Califats amb un ordenament juridicopolític totalitari i una única religió que es confon amb l'estat. La xaria regula la vida quotidiana de la gent amb l'exactitud d'un termiter o rusc. No hi ha discrepància. L'individualisme, el lliure examen, la llibertat de consciència, els drets humans són antigalles. L'apostasia es paga amb la mort. La societat musulmana ideal.

Occident ha anat massa lluny en el procés civilitzatori. Cal descivilitzar-ho.

La fúria islàmica ve sobretot moguda per l'emancipació de les dones, el tret de la civilització occidental que treu de polleguera els musulmans. Perquè ataca el fonament del seu ordre patriarcal consistent a negar a les dones la plena condició humana simplement car els homes, afligits d'una mena de satiriasi col·lectiva, no poden ni volen contenir-se.

I aquesta és la raó per la qual emigren en massa els països occidentals en lloc de qualsevol dels cinquanta-tants països musulmans. Venen a islamitzar la societat jahili i reduir les dones a la condició que ordena Al·là. I, de passada, a alliberar-la d'homosexuals i personal LGTBI.

Aquesta és la finalitat de la invasió islàmica en què juguen tres elements. Un és la infiltració social. Aprofitant la democràcia, la tolerància i la permissivitat, imposen llurs costums i normes culturals. Fins i tot el seu ordenament jurídic a través d'uns tribunals de la xaria que trenquen el principi d'unitat de jurisdicció de l'estat de dret. Alhora reclamen comprensió i sostenen estar sotmesos a la “islamofòbia”, un terme inventat fa poc per blindar l'islam davant de les crítiques.

En segon lloc, el recurs esporàdic a la violència i el terror que sembren la inseguretat i afebleixen la voluntat de defensa col·lectiva.

En tercer lloc, la cinquena columna d'una esquerra enemiga de les llibertats i la democràcia, que coincideix amb l'islamisme a l'antiamericanisme i l'antisemitisme. Aquesta incomprensible aliança es basa en un complex de culpabilitat postcolonial que Occident no ha sabut pair.

La civilització és més fràgil del que suposem.

 

La corrupció de la política catalana

Segons parer general, s'entén per corrupció la utilització de recursos públics en benefici privat. Sent així, Catalunya sura en un mar de corrupció. Més o menys, el mateix que Espanya amb la diferència, gens menyspreable, que a Espanya no hi ha ningú que tingui com a programa de partit independitzar-se, alliberar-se de la corrupció espanyola. A Catalunya, en canvi, sí.

El seu sistema polític està viciat de corrupció. L'escàndol de la DGAIA, que la partitocràcia catalana fa més d'un any que tracta d'amagar i del qual rebutja donar cap explicació hauria fet saltar governs en altres països democràtics. Aquí, en canvi, una diputada republicana, propagandista del vel islàmic misogin, té la barra de dir que demanar aclariments sobre l'escàndol és fer el joc a l'extrema dreta.

La DGAIA és només la punta de l'iceberg de la corrupció d'ERC, un partit estructuralment corrupte, espècie d'agència de col·locació dels seus militants i que compta amb uns departaments de guerra bruta gestionats per agents provocadors dels quals ningú encara n'ha donat cap explicació. I no ho farà perquè la seva estratègia és fonamentar la seva hegemonia sobre la psicologia de la por. Si dius alguna cosa que no agradi als sàtrapes de la partitocràcia pots perdre la feina.

En el cas de Junts, l'equivalent de la DGAIA és l'endoll de la dona del president a la DIBA, menys escandalós, més discret, però molt més destructiu simbòlicament perquè deslegitima l'aspiració a la independència que se suposava era l'objectiu del partit. Si l'enemic et dona un tracte de favor, llavors no serà tan enemic. De la mateixa manera, els acords amb el PSOE/PSC a tots els nivells, inclòs el frau de reglament per formar grup propi al Congrés i embutxacar-se bons diners contradiuen el pretès independentisme.

I ja no parlem del pacte pel qual els dos partits “independentistes” han fet president el senyor Illa a canvi que aquest col·loqui a dit a la Generalitat uns dos-cents dels seus militants amenaçats d'anar a l'atur per haver perdut le eleccions. La cirereta són aquests nou destacats endollats que entren en consells d'administració d'empreses i organismes públics cobrant sous per sobre dels 100.000 € anuals.

Tot això és sabut, però ningú a Catalunya ho esmenta. Al contrari, uns periodistes al servei de l'oligarquia partitocràtica, carreguen contra els que el denuncien i es dediquen al exercici de matar el missatger.

Per descomptat, els espanyols els coneixen bé i saben de quina estofa està feta la conxorxa políticomediatica de Catalunya. Per això fan el que volen amb el país. El que volen.

 

Sílvia Orriols i el vel islàmic

He tornat a veure la divertida sessió parlamentària de l'any passat en què la diputada Najat Driouech provoca Sílvia Orriols recriminant-li un tuit. Parlen pestes de les xarxes i hi passen el dia.

L'alcaldessa de Ripoll aprofita l'ocasió per reiterar el que tothom sap, inclosos els altres diputats, és a dir, que la diputada Driouech, en portar el vel musulmà, normalitza una pauta misògina i patriarcal. Hi ha una reacció escandalitzada i el president de la cambra, llarga una tirada recriminant a Orriols la seva actitud.

No n'hi ha prou. El portaveu d'ERC, indignat com a bon fariseu, insisteix que les paraules d'Orriols són un insult i s'han de retirar o sancionar. Darrere seu la diputada Driouech, senyora de modestes facultats intel·lectuals, assenteix amb el cap.

És el vergonyós joc d'aquest partit sense dignitat i sense principis: els seus companys menyspreen Driouech pel vel, però no els ho diuen perquè creuen que és un bon reclam electoral. Driouech, alhora, sap que la menyspreen, però no li importa perquè el vel li proporciona visibilitat social i bons diners.

El senyor Rull insisteix que les disposicions a què han arribat als seus conciliàbuls per restringir la llibertat d'expressió no permeten referències personals d'uns diputats als altres i clou la qüestió, deixant veure que l'assumpte tindrà conseqüències.

Què passaria si demà un diputat, diguem-ne d'extrema dreta, aparegués lluint una escarapel·la amb una esvàstica? No se'l podria acusar de normalitzar un símbol criminal? Perquè, per a molts, entre els quals hi ha Palinur, l'esvàstica és tan criminal com el vel islàmic. La primera vol acabar amb els jueus; el segon, amb la dignitat de les dones.

Encara més, una cosa així ja ha passat al parlament australià fa un parell de mesos, però al revés. Una diputada antiislàmica es va presentar al ple enfundada en un burca com a acte de protesta. Hi va haver un escàndol i se li va prohibir la roba i les que més es van escandalitzar van ser les diputades que es presentaven amb mocadors palestins i altres símbols proislàmics.

L'argument que aquests wokes fan servir per justificar el que és injustificable és que les musulmanes porten el vel voluntàriament. Haurien de dir el mateix de les que van enfundades en burca, però no gosen perquè fins i tot per a pocavergonyes del seu calibre això ja és massa. Però sigui vel, sigui niqab o burca, justificar-ho és com dir que un esclau porta les cadenes perquè vol.

Tanmateix, cal no adormir-se als llorers. És clar que els diputats que al seu dia van fer un cordó sanitari, estan preparant alguna maniobra, algun tripijoc reglamentari per embolicar Orriols i neutralitzar-la, probablement d'acord amb els espanyols.

Ha tornat Espanya

Twitter és una capsa de sorpreses. Per això ho volen prohibir els governs, els partits, els periodistes i la resta de delinqüents que anima el mercat. Mireu el que he trobat ahir mentre buscava informació sobre la transició democràtica a Espanya. En veritat, agraeixo molt a la tuitera Carme R Roquet-Jalmar EFTA el seu gran treball, sense el qual no tindríem accés a aquesta peça del nostre entranyable passat.

Trobar una portada del mític NO-DO, el noticiari de contemplació obligada durant els feliços quaranta anys del generalat, és tota una gesta. I adornada amb la presència d'aquest rostre juvenil, serè, inoblidable que ens ha acompanyat tantes nits, compartint les nostres penes i alegries i explicant-nos la realitat segons els criteris que li dicta el Politburó del partit del govern.

La composició no pot ser més afortunada. Dos terços de la imatge parlen d'una època gloriosa, quan Espanya era una, gran i lliure. Al terç de la dreta, l'eixerida figura del mític presentador i genial novel·lista ens recorda que, en efecte, Espanya continua sent una, gran i lliure. Sobretot, una. Perquè, si n'hi hagués dos, tot Europa s'enfonsaria.

La imatge és despreocupada, confiada, moderna. Queden enrere els temps d'angoixa i misèria. Avui, gràcies al monopoli republicà i socialista, les notícies són optimistes. Els dos governs, l'espanyol d'Espanya i l'espanyol de Catalunya en col·laboració fraterna asseguren la modernitat i la prosperitat no només del país, sinó també del Marroc, Egipte, Cap Verd,  Nicaragua, Gaza i altres llocs del planeta.

El presentador, amb la seva senzilla, pròxima imatge, simbolitza una ciutadania que confia la seva seguretat a la perícia i la competència de les autoritats. Com ho fa ell mateix qui, separat de la seva parella, un protegit del règim al municipi de Salt, lloc d'exemplar integració multicultural, té la seguretat de reunir-s'hi els caps de setmana i festes de guardar.

L'antic inquilí perpetu del NO-DO, l'invicte general, ha estat substituït avui per un altre cabdill, un estel de la tramuntana que, com el militar, passa el dia a casa de tots els catalans, com si fos de la família, amb un missatge d'honradesa, sinceritat, veracitat i autenticitat.

Reviure el NO-DO ha estat una idea brillant i segons sembla, hi ha plans de doblar-ho al català i projectar-ho a través de FilmOn en visió obligatòria cada dia de l'any.

Inch-Al·lah sigui així.