Allò que tothom sap i els polítics i els seus mitjans comprats volen fer oblidar: el poble català va votar en massa en un referèndum i ho va fer aclaparadorament per la independència.
Sota la repressió brutal de la policia espanyola.
Gairebé deu anys després, aquest record manté viva la flama de l'esperança al cor de tots els independentistes, cap dels quals no n'ha deixat de ser-ho. Per la mateixa raó que els éssers humans no poden no saber el que saben.
Els polítics d'espasa i els de ploma, els intel·lectuals, els professors, els experts que pontifiquen als audiovisuals, els influencers, els leaders espirituals del ramat, els espanyols i els catanyols, tots volen que els votants de l'1 d'octubre ho vegin com a cosa d'un passat que no tornarà.
Els partits polítics -organitzacions d'interessos privats- intenten dividir les memòries dels votants perquè s'acusin mútuament de no haver lluitat en el moment decisiu. Així expliquen que la independència no va quallar, quan la realitat és que no ho va fer perquè els seus dirigents es van acovardir i, a l'últim moment, van trair el seu propi poble.
Tots els votants en aquella data saben que ningú no preguntava al veí de quin partit era perquè l'important era la causa de la independència de Catalunya.
Moltes vegades he pensat de quina manera podia expressar-se gràficament aquell esperit unitari que vaig viure directament perquè jo també hi era aquella nit, malgrat que encara no podia votar a Catalunya.
Per fi ho he trobat. La imatge que il·lustra aquest post és un gràfic lineal que mostra la sèrie temporal de visites a Palinur que seguia dia a dia els esdeveniments (encara que aleshores estava en castellà) entre el 2011 i el 2021.
El pic de l'1 d'octubre del 2017, de l'1.742.926.
Això era la unitat.
I estic segur que tornaria a passar.
