Una de les més celebrades aportacions al magma de la postmodernitat és la teoria de la realitat com a simulacre, de Jean Baudrillard. Ajuda molt a entendre aquest meravellós imbroglio del Menjòmetre, que deixa al descobert el saqueig de diners públics per un govern i una partitocràcia emparats en una premsa comprada que és el simulacre del quart poder. Com l'audiovisual TV3 és un simulacre de televisió pública, puix que és privada de dos partits, PSC i ERC, però ens costa a tots tres-cents milions.
La difusió a les xarxes de les dades oficials sobre subvencions i contractes públics presenta un panorama esgarrifós. L'arbitrarietat i el nepotisme hi són palpables. Hi ha subvencions a projectes que semblen un acudit. Com el simulacre dels comptes del molt espanyol Gran Capità, que va incloure un capítol de “Cent milions per la meva paciència en sentir, ahir, que el Rei demanava comptes a qui li va regalar un Regne”.
Catalunya és el regne del simulacre. A la seva etapa de tinenta d'alcalde d'urbanisme de Barcelona, la senyora Janet Sanz, dels comuns, va subvencionar generosament l'organització internacional “Metrópolis” per la mateixa raó per la qual hom omple d'aigua la piscina abans de llançar-se-hi. Tot seguit, Sanz va anunciar “abandonar” la política i es va llançar a la piscina privada i subvencionada. I, de la piscina, a la ràdio, com a tertuliana a RAC 1, emissora tan subvencionada com la piscina i també privada. Els comuns tenen passió pel privat subvencionat on troben poderoses tribunes per dir als altres el que han de fer i no és el que ells fan. Pur simulacre.
El simulacre és el modus operandi de l'autoritat. Quin altre nom mereix el fet que la comissió parlamentària d'investigació de la DGAIA estigui composta per responsables de la DGAIA? Com la comissió d'ERC, per a esclarir l'estructura B del partit, presidida per en Joan Tardà. Simulacre al govern; simulacre a l'oposició.
Després d'esforços improves, la premsa va descobrir la identitat d'un dels responsables, si no el responsable, del menjòmetre que és com un debel·lador de simulacres. És un empresari, Albert Castellón, presentat com el cap parlant per sota del qual s'amaguen fosques tramoies. Que no és funció de la premsa desvelar la veritat, com volia el nazi Heidegger? I la veritat no tolera anonimats, no senyor. Per això, el govern vol acabar-ne a les xarxes. L'anonimat és monopoli del govern, com la violència. Que s'ho diguin a Psiborn, psiconovel·lista a qui volen obligar via judicial a revelar la seva identitat. Ho fan els seus enemics, que són els amics del govern. La política és cosa d'amic/enemic, com deia l'altre nazi, Schmitt. La resta, subvencions.
La partitocràcia rebutja l'anonimat i l'incògnit, llevat que es tracti de dones i musulmanes. La resta ha de passar pel simulacre de l'exigència kantiana de la publicitat. Per això, la seva premsa subvencionada ha posat cara a l'inspirador del menjòmetre. Però resulta que en té diverses i pot desplegar un trencadís de personalitats. Identificar és arriscat, atès que tothom es alhora u, ningú i cent-mil, com deia Pirandello que sabia un munt de dobles o Doppelgänger. Res més anònim que una petita smart mob o munió intel·ligent. Del menjòmetre també en pot ser responsable l'anònim de Guillem DeDels Comptesclars, la cara del qual caldrà revelar. Són dos; poden ser més. La IA dona per a molt. I compte amb el compte de Segell Fosc, que sembla una mena de conjura a la Guy Fawkes contra l'ordre constituit i subvencionat i on, a més, es publicita un llibre Fricandonation. Un llibre! Vade retro!
