El projecte d'unitat de l'esquerra espanyola, presentat a la Pompeu Fabra, té una forta empremta personalista, gairebé cabdillista. Suscita entusiasme a les afeblides files podemites i entre els familiars més immediats de Rufián, però només entre ells, ja que ni els seus companys d'escó suporten el noi . La resta oscil·la entre la indiferència gèlida i la fervorosa hostilitat. És un projecte espanyol, aprofitant la tirada electoral de Rufián a Espanya. El que no veuen o no volen veure els patrocinadors és que, en efecte, aquesta tirada electoral és a Espanya, però no a Catalunya.
Que a Podem no es doni importància a aquest factor és lògic, atès que és un partit espanyol. Que no ho vegi Rufián és més difícil d'entendre si no es té en compte que, seduït pels cants de sirena de la seva companya de tàndem, (sigui dit sense cap ànim masclista), es veu com el capdavanter d'una esquerra espanyola republicana. No té les enquestes a Espanya a favor? No les té també, encara que en molta menor mesura, Irene Montero? Ja hi tenim el tàndem. La resta es veurà atreta pel magnetisme que tots dos desprenen. I el verb propagandístic de Pablo Iglesias, exemple viu de la política entesa com a activitat conjugal. No us oblideu que “el personal és polític”, en frase atribuïda a Carol Hanish, de la segona onada del feminisme.
El portaveu del partit presenta un projecte que invisibilitza el partit la veu del qual porta i que, al seu torn, el pot deixar sense veu. El projecte de front es viu com una traidoria i un afront als déus lars de la família republicana. El desacord amb Junqueras té un punt de melodrama. No és edípic perquè el pare espiritual d'aquest nou golem de l'esquerra és Tardà, pero sembla que ha arribat l'hora solemne de partir peres, l'hora dels adieux.
Arribarà el moment que Rufián haurà d'optar entre ERC o el front comú de l'esquerra. Diabòlica alternativa a què l'ha dut la seva infantil vanitat. Si es decideix pel partit, s'haurà acabat l'aventura equinoccial de Lope de Aguirre. Si es decideix pel front, s'haurà convertit en un podemita madrileny. Perquè, sense ERC com a partit, el front no serà una altra cosa que Podem disfressat de front per tal de trobar feina per a l'eurodiputada Montero quan acabi el seu mandat.
Montero i Rufián són dues figures marginals entestats a ser centrals que s'estan instrumentalitzant mútuament. I tots dos més falsos que un duro sevillà. Ella, una feminista radical que s'ha enfilat a la direcció de Podem per la relació amb el seu home. Ell, un espanyol que s'ha fet passar per independentista català per servir al rei i fer fortuna.
Angoixat per la disjuntiva, Rufián invoca la unitat de l'esquerra al preu que sigui, fins i tot al del seu càrrec. Ho posa en termes gairebé militars: o hi ha unitat o acabaran amb nosaltres d'un en un. Com els colons blancs amb les nacions índies. O sigui, unitat o mort.
I, per demostrar el seu compromís amb la unitat, Rufián comença dividint el partit.
Recordeu la història de la granota i l'escorpí?
