Fantàstica la jamboree del cap de setmana a Barcelona. Diversos milers de fervorosos scouts d'obediència socialista han inaugurat una internacional progressista. Les internacionals de partits del passat estan oboletes. Aquesta és un punt de trobada de tota mena de subjectes, partits, ONGs, personalitats, fins i tot, estats d'opinió, com escau a la postmodernitat. Li diuen Global Progressive Mobilisation (GPM). En anglès, segon idioma de les jornades, després del castellà. El català va brillar per la seva absència en aquesta reunió de gent molt preocupada amb les arrels culturals dels pobles autòctons.
Hi va haver pompa i circumstància, com correspon a la llegendària munificència dels espanyols amb l'or aliè. Però, ves per on, ha aparegut l'habitual català dels comptes clars a furgar al “tot això, qui la paga” de Pla. Resulta que "tot això" ho paguem nosaltres amb el que queda dels nostres impostos, després de descomptar la DGAIA, Santos Cerdán, Ábalos, Koldo, la fundació Resilis, Open Arms, els 500.000 nou vinguts i la resta de cabdals que se'n van per l'embornal de la corrupció.
Peccata minuta, segons les autoritats. L'important són les reivindicacions i els projectes que s'han formulat com a programa. En la seva al·locució a la IV trobada en Defensa de la Democràcia, una altra guingueta progressista paral·lela a la GPM, Sánchez reclama una reforma democràtica de l'ONU. La seva bèstia negra és el Consell de Seguretat (CS). Amb raó, car el CS és la vàlvula de l'ordre (o desordre) internacional des del 1945.
Una quimera. Qualsevol reforma d'aquest organisme s'ha d'aprovar per unanimitat dels cinc membres permanents, els guanyadors de la guerra, els EUA, el Regne Unit, França, Rússia i la Xina. El CS és la manifestació que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans, com van dir primer Ernst Jünger i, després, Foucault, tancant el cercle que s'iniciava amb Clausewitz. O sigui, allò que s'anomena la “Realpolitik”, l'única que hi ha.
En demanar que una dona encapçali l'ONU, Sánchez trepitja una ratlla vermella. A hores d'ara no hauria de caldre aplicar la quota a l'ONU. Els temps dels Lohengrins ja van passar. I això, si no es guanya algun improperi de la tercera onada feminista, liderada per Judith Butler, pel seu ús patriarcal de l'incert concepte de “dona”.
El discurs de Sheinbaum ha estat molt aplaudit a Catalunya perquè ha defensat davant Sánchez el dret d'autodeterminació dels pobles, cosa reconeguda al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del qual Espanya és part des de fa anys i rebutja sistemàticament reconèixer a Catalunya.
El desacord recent, a compte de la conquesta, ha quedat tancat diplomàticament. Això està bé, suposo, però no resol un problema de fons del qual gairebé ningú no parla. Per més que s'admeti que la conquesta va ser un genocidi, es planteja la qüestió de la legitimitat que tinguin els descendents dels conqueridors, els criolls, per parlar en nom de la població autòctona, a la que en molts països llatinoamericans van exterminar amb el mateix o més gran acarnissament que els espanyols.
Hi ha qui diu que la jamboree barcelonina ha estat una maniobra de Sánchez per a) contraprogramar un acte pro-Veneçuela en Madrid, i b) amagar el seu borrascós horitzó judicial.
És possible, però em sembla irrellevant.
Acabat d'arribar d'un viatge a la China, Sánchez, president del govern d'Espanya i de la Internacional Socialista, reuneix al seu voltant una mostra prou representativa de l'esquerra mundial. És la seva apoteosi internacional com a líder de l'esquerra feminista, amb una orientació anti-nord-americana, antisionista (o sigui, antisemita), propalestina i apaivagadora amb l'islam. Els espanyols han estat sempre més papistes que el papa.
De cara a unes possibles eleccions anticipades, el discurs d'esquerra feminista, amplificat pels mitjans públics, té ressò a l'opinió. I, amb l'acte a Barcelona, Sánchez es presenta com l'únic que, amb el seu partit, pot "vertebrar", és a dir, mantenir unida Espanya, atès que la dreta és molt minoritària al Principat. Com era d'esperar, l'esdeveniment de Barcelona ha provocat una agria resposta epistolar del MHP Puigdemont, com si recriminés el passeig triomfal del vencedor del duel que ell ha perdut.
És a dir, la victòria de qualsevol de les dues Espanyes es fa sempre sobre la derrota de Catalunya.
