Clara Ponsatí i la censura

El meu article a elMon.cat.

***********************

Ambdues entrevistes de TV3 (FAQS i Diaz de furia) a la MHC Ponsatí han estat un terratrèmol al pacífic estany clientelar de l’esfera pública independentista. L’hegemonia del nou PRI català s’ha vist sacsejada per una onada d’honesta indignació a les tertúlies i altres cercles de difusió de la sana doctrina. La indignació no neix del contingut de les entrevistes. Al cap i a la fi, tothom sap que les coses són i estan com Ponsatí diagnostica. Però, nom de Déu, no cal que es faci públic, la gent ho sàpiga, que es rentin els draps bruts als mitjans de comunicació. La indignació neix de la forma en què l’entrevistada s’expressa. 

Clara Ponsati apareix de sobte com una figura mediàtica capaç de connectar directament amb la gent al carrer perquè parla la seva llengua, va directa als fets, sense concessions a la retòrica a l’ús. Es fa entendre a la primera i té una gran força comunicativa. L’audiència rep un missatge clar, amb independència de judici, d’una persona que no sigui una línia de partit sinó una convicció personal. I això imposa respecte, sobretot si ve avalat per una trajectòria professional. Els mitjans repeteixen que “no té pèls a la llengua”, descripció no molt elegant, però efectiva. 

En efecte, una bomba mediàtica. I això és un perill per a l’hegemonia doctrinal d’un partit. Per descomptat l’amenaça de fons rau al contingut, a la crítica devastadora a les propostes de l’independentisme “pragmàtic”, és a dir, la taula del diàleg i altres figures de mistificació. Però aquesta amenaça és molt més greu i pot esdevenir realitat si la crítica es difon entre la gent. Ja ho deia Marx, que la filosofia (la filosofia!) esdevé una força material quan encarna en les masses. I la forma més segura d’aconseguir-ho és que els dirigents parlin la llengua del poble, que facin com fa amb absoluta naturalitat Clara Ponsatí, parlar la llengua de la gent sense tripijocs ni enganyifes, circumloquis i dobles sentits. Sense hipocresia. 

Què dèiem? Un perill per a l’estabilitat i la nova normalitat. Cal desautoritzar la veu de l’eurodiputada dient, per exemple, que quan el govern de l’1-O anava “de farol” també ho feia ella. És una tergiversació típica dels que se saben al costat equivocat de la raó. Que Ponsatí s’adonés l’1-O que els altres anaven “de farol”, no vol dir que ella ho fes; ans al contrari, mostra que no ho feia car ho denuncia. 

En qualsevol cas, la idea és que veus com aquesta no se sentin i, si no hi ha altre remei, se’ls talla el micròfon, com va fer el FAQS amb la seva entrevista. Els inquisidors de TV3 van donar la peça ometent els trossos crítics que després es veuran forçats a publicar quan Ponsati va demanar-ho expressament. No serveixen ni com a censors. 

Si no es pot silenciar la dissidència, el que es fa és submergir-la en un batibull de disquisicions, teories, propostes i contrapropostes on ningú no entendrà res, però ens permetrà emprenyar la gata. De fet, un dels procediments afavorits pels indignats tertulians i altres catons que configuren l’opinió publicada, és fer servir com a argument el que els historiadors coneixen com “qüestions contra-fàctiques”: què hauria passat si el que ha passat no hagués passat o hagués passat d’una altra forma. El cas del nas de Cleopatra. 

L’entrevista del FAQS està plena de qüestions contra-fàctiques que la presentadora pensa molt intel·ligents. És la fórmula perfecta per embolicar qualsevol mena de discussió i que no porti enlloc o, encara pitjor, ens faci perdre el sentit de l’orientació fins a preguntar-nos per a què volem la independència amb l’angúnia d’Unamuno demanant-se el sentit de la vida. Les preguntes són molts i les conclusions infinites, com el jardí dels senders que es bifurquen que agradava a Borges. 

Què hagués passat si la declaració d’independència es manté més de deu segons? Què hagués passat si el major Trapero deté al president de la Generalitat? Què hauria passat si la salvatge repressió de l’1-O no s’atura al migdia? Què si el vint-i-set d’octubre es manté la declaració d’independència? Què si tot el govern hagués anat a l’exili? Què si tots a la presó? Qüestions contra-fàctiques que animaran més amples i interessants debats absolutament irrellevants. Si el meu avi tingués rodes, seria una bicicleta. 

La qüestió fàctica aquí i ara, la que planteja la MHC Ponsatí a ambdues entrevistes és que el govern independentista no té cap projecte independentista. I que, al mateix temps, el camí cap a la independència no té marxa enrere. 

Aleshores, què fem?

L'aigua clara de Clara Ponsatí

Ahir vaig veure en diferit l'entrevista a la MHC Ponsatí al FAQS. En diferit perquè mai miro el programa que em sembla lamentable. I vaig trobar una peça excel·lent que va revifar les meves il·lusions gairebé pansides. Sabeu això que un sent algun altre parlar i de sobte s'identifica amb el que es diu i com es diu? Això que Goethe anomenava les "afinitats electives"? Doncs, això. Identificació absoluta amb el que Ponsatí deia i la forma en què ho deia. 

 

La MHC és un prodigi de senzillesa; parla el llenguatge del carrer, el de tothom, sense retòriques, en una actitud que els anglesos diuen unasuming. I tanmateix té un criteri rigorós, profund i objectiu. Era un goig escoltar-la. Estava tan entusiasmat que vaig saltar al tuiter a piular que havia estat un "goix", sense consultar el corrector. Per fortuna, una ànima caritativa em va corregir. Tuiter és brutal; no passa ni una. Que s'ho diguin als polítics i als periodistes al servei dels polítics.

 

Després de gaudir de l'entrevista del FAQS, vaig trobar aquesta altra també a TV3, es veu que a un altre programa. I molt altre. La diversitat és sempre un encert. Els plantejaments d'ambdues entrevistes no tenien res a veure. Cerimonial i transcendental la primera, de periodisme inquisitiu; irreverent i burlesca la segona, de periodisme sarcàstic.

 

I en les dues ocasions, la consellera se'n surt airosa amb la seva naturalitat. Només una petita variant: a la primera entrevista Ponsatí fa gala d'una ironia entreverada de dry humor davant l'intent de la periodista de portar-la al terreny de la contradicció i el penediment. A la segona, l'humor sec i circumspecte deixa via a l'alegria provençal i riallera davant l'espectacle d'un independentisme sense alè, caduc i amortitzat. Sense penediment perquè, a desgrat de tot, el camí cap a la independència no té marxa enrere.

Paga la pena mirar el vídeo de Diaz de fúria.

Una dona lliure

I independentista, i crítica. Una gran entrevista en la qual ha sintetitzat un sentit majoritari al si de l'independentisme que no pot explicar-se normalment a uns mitjans de comunicació, eines de propaganda d'ERC. Paga la pena mirar aquest FAQS perquè, amb el seu to mesurat, però contundent, Clara Ponsatí planteja la seva tesi: els partits independentistes (sobretot ERC), al fons, no volen la independència. Això explica el seu aparent pessimisme: el tsunami democràtic va ser una estafa; el govern actual ERC/JXC no té cap intenció de fer la independència ni res; la taula de negociació és una quimera; el Consell per la República encara ha de trobar el seu valor i sentit. 

 

Coincideixo al 100% amb les opinions de la il·lustre eurodiputada. També crec que el CXR ha de justificar la seva existència i per això he proposat que l'assemblea de representants es considerés assemblea constituent. Coincideixo també en la idea que el MHP Puigdemont no hauria de presentar-se a les eleccions com a president de cap partit. 

 

Sembla que, arran de l'entrevista, Ponsatí està patint l'habitual campanya d'assetjament d'ERC a les xarxes, amb insults, difamacions i tots tipus de sofismes. Aprofito per solidaritzar-me amb ella. Tinc experiència. El sofisma més sovintejat és que, com Ponsati diu que l'1-O es va adonar que anaven "de farol", això prova la seva irresponsabilitat i cinisme, atès que formava part del govern. És una interpretació de mala fe. El que Ponsatí diu és que l'1-O es va adonar que els altres anaven de farol. Ella, no. 

 

Aquesta revelació és molt més important del que sembla perquè explica la claudicació posterior dels partits: com que anaven "de farol", no s'esperaven la reacció de la gent a la convocatòria perquè mai havien cregut a la independència que predicaven. I aquesta és la realitat fins al dia d'avui: la gent està disposada. Els partits, no. I com Clara Ponsatí és una dona lliurepensadora, ho diu. I jo subscric

Menys viatjar i més mirar TV3

Als anys de 1941-43, quan semblava que els nazis guanyarien la guerra, la premsa espanyola els donava suport unànime. El vespertí Informaciones, el més feixista de tots, era una font d'acudits que, com se sap, és l'única forma possible d'oposició als règims dictatorials. Es deia que, havent demanat a l'ambaixador alemany com marxava la guerra, va contestar que no tan bé com reportava l'Informaciones, però que no anaven malament. I quan algú afirmava tenir altres dades per haver viatjat se'l deia "menys viatjar i més llegir l''Informaciones'". 

 

Aleshores la situació és similar: menys viatjar i més mirar TV3 i escoltar CatalunyaRadio. Perquè només empassant-se la doctrina d'aquests mitjans al servei d'ERC es pot patir la notícia de l'acte de propaganda del partit amb motiu de la primera dècada d'Oriol Junqueras i Marta Rovira al capdavant. És d'esperar que algun dels seus intel·lectuals "orgànics" escrigui una "primera dècada d'Oriol Junqueras", com va fer Maquiavel amb Titus Livi. En deu anys aquests dos han bastit una mena de partit-negoci, amb voluntat d'esdevenir un partit institucional, com el PRI, i patrimonialitzar el fragment d'Estat que és Catalunya. I una part d'aquest projecte, la més important, és la propaganda que els mitjans públics de comunicació converteixen després en doctrina.

 

La intervenció d'Oriol Junqueras ha estat un prodigi de vàcua demagògia per amagar el fracàs estrepitós de la negociació dels pressupostos puis que el gobierno ha aclarit que no hi ha res de quotes ni blindatge del català. Mesures de protecció de les llengües espanyoles minoritàries. I gràcies. O sigui, res. El català o seguirà defensant la gent mentre ells s'embutxaquen uns sous públics que no es mereixen. 

 

D'acord amb la xerrameca junqueriana el projecte d'ERC és l'únic que portarà a la independència. Qualsevol altra proposta queda exclosa. El projecte consisteix en una taula i un diàleg que és una quimera, com es va atipar a dir el mateix Junqueras no fa gaire tant. I ho sap tothom fins i tot els que el proposen, afrontats al rebuig total, tancat, de la part espanyola (de tots els partits) a parlar de cap referèndum d'autodeterminació. 

 

Bé, en realitat, acaba per dir el president d'ERC, és que no hi ha cap alternativa. 

 

No n'hi ha perquè ell no vol que n'hi hagi.

 

L'alternativa és molt clara i més viable que la quimèrica taula i es diu unilateralitat i DUI.

El maleït embolic de la llengua

La llengua és un dels factors més importants de la consciència nacional; no pas l'únic. Hi ha per sobre la voluntat de ser una nació. I aquesta no neix només de la llengua. Els suïssos tenen una forta identitat nacional i parlen diferents llengües, quatre d'elles, oficials, alemany, francès, italià i retoromànic; dinou repúbliques llatinoamericanes parlen la mateixa llengua i es consideren nacions diferents; tot com Alemanya i Austria. 

 

Quan la voluntat existeix i la nació tracta d'afirmar-se i protegir-se mitjançant un Estat, la llengua esdevé l'eina fonamental, l'única possibilitat de sobreviure. És el cas de Catalunya. Ja ho va dir Joan Maragall, "la nació és la llengua". La llengua en la qual està escrit el pacte entre els que van ser, els que són i els que seran, que deia Burke; el lligament de la consciència nacional catalana. Per això fa més de tres-cents anys que el principal objectiu espanyol és fer desaparèixer el català. Sense llengua, cap nació catalana. Sense nació, cap independència. Sense independència, cap nació.

 

Aprofitant els flashes d'alarma de les dades sobre la decadència de l'ús del català, ERC ha aprovat els pressupostos generals de l'Estat a canvi d'haver blindat una quota de català del 5% dels productes d'unes plataformes televisives.Tot l'aparell de propaganda d'ERC, els mitjans públics i gran part dels privats, presenten aquest ridícul resultat com la gran fita del nou Talleyrand, Rufián, quan és més minso que el famós ratolí parit per la muntanya perquè encara es troba als llimbs de les promeses del president Sánchez. És a dir, el resultat és part del projecte espanyol de desnacionalitzar Catalunya mitjançant un bilingüisme que és la mort del català. 

 

En principi, un partit independentista hauria d'exigir el blindatge del 100% del català com a única llengua oficial de Catalunya, a més de demanar el dret d'autodeterminació perquè només la independència garantirà la supervivència de la nació catalana. 

 

Si això no es produeix, no cal aprovar els PGE, tret que el que es tracti sigui recolzar la submissió colonial de Catalunya.

La independència no és un objectiu polític

(Foto: Clara Polo Sabat, CC BY-SA 3.0 , via Wikimedia Commons)

******************

És a dir, no només és un objectiu polític, sinó també econòmic, social, cultural, esportiu, etc. En definitiva, és un objectiu vital. Per a la generació actual d'independentistes és l'horitzó de la seva vida. Cert que això es pot dir de totes les generacions d'independentistes passades; però aquesta actual ha vist la independència tan propera, l'ha tingut -i encara la té- tant a tocar des de l'inici del procés present, que l'ha fet la seva raó de ser al món. 

 

Per a l'independentisme d'avui la independència no és només una possibilitat que es fa servir a un joc polític d'alternances dins del sistema polític espanyol, sinó que és una condició inexcusable de supervivència. La qüestió de la llengua és l'expressió més evident d'aquesta lluita per la supervivència perquè és ella la que fa del català un poble. 

 

Assistir a l'estira-i-arronsa, les mentides, les humiliacions de la vergonyosa "negociació" de Gabriel Rufián sobre els pressupostos generals de l'Estat és un espectacle depriment que ni tan sols el monopoli dels mitjans públics de comunicació per ERC pot amagar. Rufián, que només està interessat en trovar una excusa per aprovar els PGE,  ha negociat un percentatge ridícul de català a Netflix i similars. Ridícul per dues raons: primera perquè aquesta protecció ja estava reconeguda per llei molt abans, encara que el Gobierno no l'hagi respectat. Com tampoc respectarà la misèria que pacti amb Rufian. Segona perquè no n'hi ha prou amb reclamar una quota de català sigui major o menor. L'independentisme ha de reclamar que tots els continguts estiguin en català, que és la llengua de la nació i, a més a més, no aprovar els PGE de la metròpoli, tan anticatalans com sempre.

 

Perquè la independència no és un objectiu de jocs d'estratègies i tàctiques polítiques, sinó que és el projecte vital d'una generació. Això és el que el gobierno de PSOE-UP no entén i també el que semblen no entendre els seus aliats d'ERC.

Les eleccions a l'Assemblea del Consell

El meu article avui a elMon.cat

 **********************

 Cal una primera valoració de les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per a la República. La participació ha estat al voltant del 26% dels inscrits al CxR el setembre proppassat. No és un percentatge aclaparador, però si molt superior als habituals en votacions internes als partits, potser perquè es tractava d’una votació constituent que sempre tenen una motivació major.

Es tractava de constituir una assemblea que decidirà l’orientació posterior de la República catalana. A la part de representació ciutadana la majoria sembla ser d’independents amb una variada representació de partits i organitzacions socials. La part de càrrecs electes està gairebé monopolitzada per representants de JxC. Arran del debat (endarrerit) sobre la reorganització del CxR, ERC i la CUP s’han abstingut de la votació. Una circumstància que afebleix la condició de transversalitat del CxR fent-ho més semblant a un òrgan de JxC. Un cas típic de profecia que s’autocompleix.

La gran representació de dones i professionals és un tret decisiu del caràcter progressista de l’assemblea. Gairebé un 72% de representants són dones, un cas únic. Els participants són conscients d’aquest caràcter progressista que fan valer a les xarxes, vehicle de participació i àmbit de debat públic al mateix temps. Per la forma de la votació, la naturalesa de l’òrgan elegit i la universalitat del cos electoral, les eleccions han estat un acte de democràcia de l’època digital, com explica el mateix MHP Puigdemont en presentant els resultats. 

Exactament, quin tipus d’òrgan és el Consell? Es diu, i és veritat, que sigui el que sigui, està fora de les urpes de l’Estat espanyol. Però això explica per què sobreviu, no per a què ho fa. Quina és la seva funció sense perdre de vista que és un òrgan de dret privat, perquè no pot ser-ho de dret públic ni a Espanya ni a Bèlgica? 

Al capdavall, el seu objectiu és constituir-se en nucli d’un futur govern d’una República catalana independent. I aquí comencen els problemes d’un independentisme que està més barallat en el seu si que amb l’enemic comú. Com a tal, el Consell té una gran tasca I encara que no la tingués, és una eina d’un moviment que no té massa recursos i no es pot permetre malbaratar-los. No és admissible, doncs, l’actitud dels altres partits dits independentistes, ERC i CUP que menystenen la tasca del Consell, encara que sigui comprensible, car el projecte últim del CxR és incompatible amb la pretensió de perllongar el règim autonòmic sine die. En l’estructura de la Generalitat anomenada republicana, però en realitat monàrquica i autonòmica, no pot haver-hi lloc per cap relacions amb qualsevol òrgan fora “de les urpes de l’Estat espanyol” perquè la Generalitat és part d’aquest Estat espanyol. Tant si es vol com sinó, el CxR representa un problema constitucional per a la Generalitat.

A aquesta emmetzinada situació ha d’afegir-se el fet indubtable que el president del CxR, el MHP Puigdemont, el més votat a les eleccions, sigui president del CxR i de JxC al mateix temps, el qual resta encara més força a la pretensió de transversalitat del Consell. Si el CxR ha de vertebrar un moviment d’alliberament nacional per sobre dels partits, el seu president no pot ser al mateix temps el president d’un partit. Aquesta seria una estructura tan falsa com la de l’imperi Guillermí, on el rei de Prússia era, al mateix temps, l’emperador d’Alemanya. 

En qualsevol cas, la resposta no pot ser boicotar a l’exterior la unitat que es predica a l’interior i ignorar o afeblir la tasca de l’exili ensems. Al front exterior d’aquest conflicte, similar a una guerra, pertanyen triomfs com el de Valtònyc que va més enllà de la causa independentista per constituir un gran avanç de la llibertat d’expressió a tot arreu en Europa, farcida de monarquies.

Contraposar les figures de Valtonyc i de Carme Forcadell, com si fossin pols d’un dilema com ha fet Gabriel Rufian als termes maniquees de nen que li són familiars (“menys Valtònycs i més Forcadells”) revela un sectarisme difícil de creure. I per sota del sectarisme, un autoritarisme ple de fosques amenaces pel futur. Demanar “menys Valtonycs” amb l’excusa que fa rap i està amb el MHP Puigdemont és voler que la llibertat d’expressió s’aturi, que hi hagi menys llibertat. Demanar “més Forcadells” amb l’excusa dels anys de presó, és demanar que hi hagi menys llibertat i més persones sotmeses i trencades per la falta de llibertat. 

Ambdues exigències són congruents i ambdues són feixistes.

Renovar per conservar

La renovació dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional ha palesat les contradiccions internes d'Unidas Podemos, un partit de gobierno amb esperit d'oposició. La Constitució exigeix una majoria parlamentària de tres quints dels diputats (210). Els vots de PSOE i PP no sumen i, per tant, necessiten els d'Unidas Podemos. Vet aquí al partit marmessor dels "Indignados" votant a favor de candidats absolutament inadequats per a la seva tasca a causa del seu extremisme polític i trajectòria partidista a l'ombra del PP. 

 

Diuen els dirigents d'UP que, si es vol renovar el TC, cal votar la proposta de la Comissió Consultiva: dos candidats progressistes i dos ultres. La qüestió, però, és si la renovació s'ha de fer a qualsevol preu, fins i tot que no sigui una renovació, atès que es manté el biaix a l'extrema dreta del Tribunal. 

 

Als d'Unidas Podemos els treu de polleguera que els diguin que recolzen el règim del 78, del qual està orgullós l'expresident González i ells en volien combatre a sang i foc. Si voten a favor dels magistrats d'extrema dreta, ho fan per la necessitat de comptar amb el PP per a la renovació. Tanmateix, la renovació només és nominal, però no real; en realitat, és una continuació. Als del PP no els cal controlar el tribunal des de darrere; ho fan des de davant.

 

Una continuació del règim del 78, a dins del qual els d'UP estan molt confortables.

Una entrevista sota sospita

No hi ha cap mena de dubte. En el conflicte entre Espanya i Catalunya tot s'hi val, almenys per a la part espanyola que el veu com una guerra. I a la guerra, ja se sap, tot s'hi val. Els reiterats intents d'"humanitzar-la", sotmetre-la a qualsevol mena de normes són encomiables, però patèticament inútils. El combatent que respecti promeses, pactes, regles, té majors possibilitats de perdre la guerra que qui no ho fa. En conseqüència, ningú no ho fa.

 

El periodisme de guerra segueix aquest principi fil per randa. Al diari que s'anomena El Español no li cal declaració d'intencions. La seva tasca no és informar, sinó fer guanyar la guerra als seus, els espanyols. I à la guerre, comme a la guerre. L'entrevista amb Carme Forcadell és part d'una estratègia de combat. Fins al titular, amb un ús de les majúscules típic de la premsa groga, és de guerra. I tota la peça sembla més una andanada d'artilleria que un reportatge periodístic. 

 

No sabria com definir la publicació d'una entrevista dos anys després de feta i sense la més minsa prova que el seu contingut sigui cert. Periodisme, en sentit professional, no ho és. És un estratagema bèl·lica-periodística per dividir i enfrontar (encara més) l'independentisme, signada per una veterana periodista de l'Opus Dei. No manca res. És un prodigi de catalanofòbia verinosa, tan evident que, en principi no seria necessari sortir-ne al pas. 

 

Tanmateix, donada la violència de les expressions, el desmentiment de Carme Forcadell és necessari. No per si mateix, car tothom veu la provocació i mala fe de l'escrit, sinó perquè la seva absència constitueix, paradoxalment, l'única prova de la versemblança del seu contingut. Si, a més a més, vol explicar per què va concedir l'entrevista en primer lloc és cosa seva.

El regne de la faula

Sembla que, després de dies i dies de cares fosques, amenaçant amb el rebuig als pressupostos generals de l'Estat (PGE), els comptes tiraran endavant amb el vot favorable d'ERC i els diputats del PDeCat dins de JxC, i amb el vot en contra de la resta de JxC i la CUP. És una mostra més d'aquesta unitat independentista que els independentistes acusen els crítics de trencar.

 

L'aprovació dels PGE es fa a canvi de "blindar" el català a Netflix i productes similars. No cal recordar que els bascos, més ensinistrats en aquests regateigs, s'han endut una transferència més. És obvi que els grans gestos de l'inici, les amenaces, avisos, cares fosques i admonicions engolades s'hi han reduït fins a la mínima expressió. Ja no es posen condicions com el referèndum o l'autodeterminació, sinó que ni tan sols s'esmenta la taula del diàleg, arraconada a l'angle fosc, com l'arpa de Bécquer.

 

A més a més, presentar aquest intercanvi com a un triomf és hiperbòlic. No hi ha comparació entre el que Catalunya espera obtenir al futur i el que aconsegueix Espanya aquí i ara: garantir l'estabilitat del gobierno fins a la fi de la legislatura. Catalunya obtindrà, si ls déus volen, el que la constitució que ens varen donar entre tots ja reconeix a l'art. 3, 3, que "La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección". Presentar el compliment de la Constitució del 78 com un triomf negociador de res és francament hiperbòlic. 

 

I, d'altra part, quin criteri s'ha seguit en determinar el percentatge de blindatge? Per què només el 7,5 de la producció de Netflix i tutti quanti i no la totalitat? Que el català sigui la llengua d'una minoria dins l'Estat no vol dir que els catalans estiguin interessats només a una minoria de la producció cultural. No sé si m'explico. 

 

Al capdavall, tot això és irrellevant. El fons de la qüestió era trobar una raó per justificar la decisió, que havia estat presa molt abans, de donar suport al gobierno en la seva tasca de "passar pàgina" i implantar la "nova normalitat". A Catalunya això es podria materialitzar amb una reedició del tripartit en el qual el partit hegemònic aliat als anomenats "sobiranistes" faria realitat el seu somni d'un independentisme pragmàtic.

 

I carpe diem.