Som-hi!

3/4 dels votants de JxC l'han fet per Laura Borràs i només 1/5 pel candidat Calvet. Doncs, el partit s'acosta a la posició de Borràs d'implementar el mandat de l'1-O com més aviat millor. Només la quinta part dóna suport a la de Calvet d'anar acumulant "victòries parcials" fins a la victòria final que trigarà almenys una generació. Gairebé dos terços de JxC trien anar pel dret i només un quint per fer voltes a la drecera.

 

Cal reconèixer humilment que la decisió ha estat majoritària, no pas unànime com a ERC, on no hi havia més que un candidat ungit pel líder suprem. Una majoria, encara que democràtica (o potser per això mateix) no té la brillantor de la unanimitat. Ningú és perfecte, oi? Cert, però qui vol ser ningú?, preguntava el gran Charlie Brown.

 

Molt bona la troballa del títol del "tàndem electoral", MHP Puigdemont/diputada Laura Borràs. Li dóna a la campanya un caire gringo i un xic esportiu. La composició concreta del tàndem es veurà més avant, quan s'hagin pres les decisions sobre els llocs secundaris a les llistes. L'essencial és que es tracta d'un tàndem, una bicefàlia intel·ligent. És difícil imaginar un tàndem Puigdemont/Calvet. Hagés estat un cas d'incòmoda cohabitació, com diuen els francesos que sempre han sigut una mica més llibertins i, per tant, també revolucionaris, com es prova ara mateix als carrers de París. 

 

És un tàndem amb vocació guanyadora. El president Puigdemont simbolitza la legitimitat de la república catalana, sense cap discussió. És el principal actiu de la llista de JxC que, al cap i a la fi, és la llista del president. Al seu costat, la candidata Borràs treu la seva legitimitat del fet no ser una política professional, sinó persona d'independent que connecta amb la gent per damunt dels partits i es fa entendre malgrat ser una intel·lectual, a l'estil del MHP Torra, encara que més acadèmica. 

 

Quan Rufián va avisar/amenaçar al respectable amb una "campanya bruta" (com si no fos l'habitual al seu cas) probablement ja pensava a la brossa que li caldrà moure i remoure per amagar la distància sideral entre els dos candidats d'ERC i JxC. En termes d'imatge, personalitat, força de convicció, capacitat de comunicació, empatia i transparència no hi ha color. La campanya bruta d'ERC haurà d'acudir a l'ajuda del Tribunal Suprem espanyol per treure's del mig una rival tan perillosa. De fet, ja varen votar a favor del suplicatori en primer lloc. Si no intervé el TS, la victòria del tàndem és segura fins i tot a les condicions de guerra bruta mediàtica d'ERC, que monopolitza els mitjans de comunicació. 

 

Si els bruts pensen atacar a la candidata pel seu esperit literari i poètic, què és evident i fa nosa als illetrats de tota mena, farien bé informant-se de quin tipus de dona era la duquessa Gina Sanseverina-Taxis, que la candidata Borràs té com a heroïna preferida de ficció. Segurament se'ls gelaria el somriure condescendent de polítics professionals i experts a no res.

El gran timoner

Palinuro pateix un atac de gelosia o, per dir-ho a l'ús dels tertulians, un atac de banyes. L'hi ha sorgit un perillós competidor professional a la persona del candidat Pere Aragonès, presentat a tot arreu com el gran timoner que portarà la nau catalana a bon port. No com el pobre Palinuro que, en arribant a port, va caure pel bord de la nau i desaparèixer per sempre. El nou timoner, en canvi, amb mirada llarga i pols ferm, obrirà un gloriós futur de llibertat, "al mig i llarg termini". El Palinuro de la "tomba inquieta" no hi té res a fer.

 

La candidatura d'Aragonès a la Generalitat ha rebut el poderós suport fàctic i simbòlic dels presos/es polítiques del seu partit, Junqueras, Forcadell, Bassa i Romeva, en termes hiperbòlics, gairebé mil·lenaristes que recorden "el gran timoner", Mao Tsé-tung. Un entusiasme que contrasta amb el to de l'entrevista a Forcadell al Preguntes Freqüents de TV3 la mateixa nit, un to de persona rendida o, almenys, resignada. D'una banda, el pamflet de suport a l'Aragonès, d'altra, l'entrevista. El fet públic, la campanya, i el personal, la presó. És la tragèdia de la política. 

 

La resta del "article", un lamentable escrit a l'altura de un exercici de redacció de nen, plagada de llocs comuns, vulgaritats i mumbo-jumbo propagandista. Els autors fan valer reiteradament la suada metàfora del vaixell al mig de la tempestat i el gran timoner, com si no estiguessin gens segurs de la idoneïtat del personatge. Tanmateix, aquest el té fàcil perquè l'Ítaca de la seva derrota no és la independència, que no s'esmenta una sola vegada a l'escrit a quatre mans. En comptes de la independència, anuncia com primer port un "nou referèndum d'autodeterminació" que ens durà a un boirós futur de "la justícia i la llibertat de Catalunya".

 

De sobte, Pere "l'emprenyat", que feia uns dies que no parava de parlar d'independència i d'independentisme, s'adona que ha sobreactuat, ha fet un overkilling. L'élite a la presó no vol parlar ni que es parli d'independència. La independència espanta la gran famiglia sobiranista. Cal substituir-la (al cap i a la fi és un mot buit, com els conjunts buits a la matemàtica), per "la justícia i la llibertat de Catalunya". 

 

D'altra banda, però, els ideòlegs al carrer, els combatents de la "campanya bruta", els "intel·lectuals com Sergi Sol, Eduard Voltas i fins i tot el noi de Santako,  insisteixen a no deixar-se arrabassar el discurs independentista i han posat a l'infeliç de l'Aragonès a predicar la independència amb tota la convicció i força de què sigui capaç, que no és impressionant. Com quan l'ovella tracta de fer-se passar per llop, totalment a fora del seu paper de xicot repentinat i bon i submís gestor.

 

Les enquestes no pinten bé, les xarxes s'han girat en contra, l'opinió pública ja no s'empassa la seva brossa propagandística, el seu feixisme mediàtic és palès, tota la seva estratègia de la mentida està desprestigiada. I no tenen alternativa real. El dilema és fosc: anar a les eleccions amb un discurs independentista al qual ningú no dóna crèdit o amb un discurs "d'eficàcia" cap a "la justícia i la llibertat de Catalunya", que tampoc.

Primàries decisives

Fa uns dies, Palinuro va publicar un article a elMón.cat, titulat La campanya a dins de JxC. Valorava les propostes dels dos candidats, la diputada Laura Borràs i el conseller Damià Calvet. Aleshores ignorava que hi havia un tercer candidat, el senyor Jordi Ferré. Demano disculpes. Al capdavall, el tercer home com a la novel·la de Graham Greene, s'ha esfumat. 

 

És un moment complicat. Sovint les coses no són el que semblen i, de vegades, com ara, semblen el que no són. Els cupaires han reaparegut, després de dos mesos de reflexió interna amb l'habitual to apocalíptic: els projectes d'ERC i JxC són lacrimògens. Com a solució proposen fer un altre referèndum d'autodeterminació abans de 2025. És d'esperar que llavors les llàgrimes estaran eixutes. 

 

Com que la CUP ajorna el moment de ruptura un pla quinquennal, els electors hauran de triar entre ERC que també l'ajorna fins a aconseguir no la majoria, sinó la unanimitat dels electors, i JxC. A dins de JxC, els militants han de decidir entre Laura Borràs, partidària de la implementació del mandat de l'1-0 cap a la independència i Damià Calvet, partidari de seguir acumulant "victòries parcials" a un temps més llarg, més ajornat, d'una generació.

 

Aquesta decisió és crucial. Són dues propostes tan diferents que semblen de partits diferents. I això no és cap nimietat. Palinuro suposa (i desitja) que sortirà electa Borràs, el que vol dir que el partit parlarà amb una única veu pel que fa a la independència, el quan i el com. Fins a quin punt? Les primàries mostraran quin suport té a dins del partit la posició de Calvet i quina serà la unitat d'acció del govern. Això és decisiu. Cinc mil i escaig de militants del partit escolliran un(a) candidat(a) que presentaran després al vot de milions d'electors independentistes.

 

Com a curiositat, he llegit que els personatges històrics preferits de la candidata Borràs són Olympia de Gouges i Alinor d'Aquitània. Per cert, de Gouges va perdre el cap, diuen els historiadors, no per la declaració o per ser dona (honi soit qui mal y pense) sinó per ser girondina. Alinor, la padrina del sant grial. Com a heroïna de ficció, la duquessa Gina Sanseverina-Taxi; totes dones de caràcter i de caràcter complex; bon senyal. El candidat Calvet té com a personatges, Prat de la Riba i Gro Harlem Brundtland, més convencionals i menys flamígers, i com a herois de ficció, els de Tin-tin. Sí, sembla una mica el professor Tornasol, més jovenet.

La comèdia del mentrestant

Ai, caram, que els republicans s'han fet independentistes! Qui havia de dir-ho? Tres anys arrufant l'entrecella, mirant cap a altra banda quan es parlava d'independència; tres anys parlant de l'esquerra de l'Estat, la república catalana dins la república espanyola en feliç comunió de repúbliques ibèriques; tres anys lluitant contra l'independentisme "màgic", o sigui, l'independentisme ras i curt, i contra els hiperventilats. I, ara, de sobte, s'han fet independentistes. Això sí, quan pertoqui; però independentistes-independentistes de debò, de veritat, de pedra picada i molt picada perquè l'orador ho repeteix fins a l'avorriment. 

 

És curiós. Estic segur que una anàlisi de contingut del discurs del VP Pere "l'emprenyat" al llarg d'aquests tres anys provarà que gairebé mai ha fet servir la paraula independència, malgrat que tothom parlava de "partits independentistes", el seu inclòs. Aleshores, no enfila tres mots que una no sigui "independència".

 

 Però, no, és mentida, com sempre. El president vicari parla d'independència perquè és la consigna que ha rebut dels ideòlegs de la campanya, els durs, el comissari polític Sol i el portaveu Rufián, tots dos convençuts que el company Pere és un feble, sense enganxada. L'han ordenat que es treballi el carrer predicant el seu independentisme. A l'inici, la gent pot trobar-ho una mica estrany i desconcertant, però confien que llurs mitjans públics de comunicació i propaganda faran la resta parlant dels "partits independentistes", una realitat tan objectiva com l'unicorn. Per descomptat, no tenen cap intenció de fer res per a la independència; només volen ocupar el sector de l'electorat amb un relat fals d'independència. No volen la cosa; volen el nom.

 

Tanmateix, malgrat els trinats independentistes, el discurs del VP és el republicà de sempre, el vell discurs del "govern efectiu" per amagar la independència. Pot semblar una mica indecent parlar de gestió, efectivitat i solució dels problemes concrets de la gent amb l'executòria del govern que, per ironies de la vida, vicepresideix aquest home. El que importa és com el VP defensa la prioritat de la gestió "efectiva" amb tota la força de la seva retòrica que, encara que grollerament anafòrica, és molt més del que pot fer l'ideòleg Rufián, incapaç de construir una oració subordinada. 

 

Per més que vulguin encolomar-nos una vergonyosa claudicació com a una conquista amb aquests PGE que perpetuen l'espoli fiscal de Catalunya, no ho aconsegueixin. Parlar de la responsabilitat de gestionar el dia a dia (molt semblant, per cert, a la viu-viu), insinuant que els independentistes de debò no es preocupen del benestar de la gent, no fa res per salvar la fal·làcia del raonament d'Aragonès, tot plegat. Encara que defensis "pam a pam" el benestar de la gent, no podràs fer res per manca de recursos i et quedaràs amb un pam de nassos, tot reconeixent que no tens recursos perquè no ets independent. El discurs sencer del VP és mentida. És un acte més de campanya; d'aquesta bruta campanya. 

 

Quant a la independència, a la qual, els partidaris del "pam a pam" diuen no renunciar, se sap ja quan arribarà? Sense dubte; l'ha revelat Joan Tardà amb la claredat d'un profeta bíblic: quan hi estiguin a favor tots els catalans. Tots.

 

Mentrestant...

Les xarxes diabòliques

Tothom s'ha assabentat que ERC ha perdut la batalla a les xarxes, en concret, a la més dinàmica de totes, tuiter. Tot l'aparell de propaganda del partit, la legió de trolls a sou mossegant els crítics, tota la comunicació pagada, no van impedir que les xarxes se'ls girin en contra. La raó és senzilla: tuiter és el més semblant al mare liberum, la mar lliure, obert a tothom, per a tothom dir la seva en llibertat. Un lloc on ningú pot vetar, censurar, silenciar o fer fora a ningú. On ningú no pot donar ordres o, si els dóna, ningú no els obeeix. L'àmbit d'això que els connaisseurs anomenen "empoderament" de la gent. Un lloc on la informació no es pot amagar o manipular i, a més a més, circula a la velocitat del llamp. Tota la catedral de mentides, subterfugis, ambigüitats, dobles sentits d'ERC jeu esmicolada als peus dels tuitaires amb accés lliure a les hemeroteques. Aquí s'ha acabat el bròquil. ERC té les xarxes en contra; molt en contra. 

 

Ah!, diuen els ideòlegs republicans, però tuiter és una bombolla; les xarxes totes, són bombolles, com si diguessim "torres de marfil". No tenen cap pes electoral. La vida real està al carrer, a la gent que no té tuiter, a les iaies que només veuen TV3. No cal preocupar-se. TV3 i Catalunya Ràdio són nostres aparells de propaganda i els mitjans privats, a la majoria, també, que les subvencions fan miracles. Guanyarem les eleccions. La campanya serà bruta, però guanyarem.

 

Sí, és una qüestió interessant. Qui prevaldrà el 14-F, les xarxes lliures o els mitjans controlats? Veurem.

 

Per si de cas, tots els polítics republicans viuen també a dins de les bombolles, es barallen a les xarxes, els governants s'expressen al tuiter. Rufian no surt de tuiter més que per parlar al parlament o a les televisions amb el seu inimitable estil que deixa la política espanyola i catalana a l'alçada de duel a OK Corral. Però si al parlament i a les televisions ningú no pot contestar-li, molt menys algú del carrer, al tuiter, tothom l'interpel·la amb les maldites hemeroteques que fan palesa la seva falta de principis i escrúpols.

 

Minuts després que el portaveu pugés el seu pasquí al clau del tuiter, ja corrien a les xarxes les proves que el noi mentia. Si mentida sencera o mitja veritat és indiferent, tenint en compte que els altres punts també són mentides o promeses buides. 

 

Les xarxes són bombolles. Però bombolles que difonen la informació off limits, fins i tot als mitjans convencionals que reprodueixen sovint els continguts de les xarxes i moltes vegades literalment. 

 

Sí, el 14-F sortirem de dubtes sobre qui és més real, si les xarxes, on tothom pot parlar, o els mitjans convencionals on només parlen els d'un partit.

Gran venda d'engrunes

Després de la compareixença de la portaveu Vilalta, creieu-vos, infeliços mortals, fora de perill d'atacs tan brutals a la intel·liguèntsia?

 

Rufián ja havia avisat/amenaçat amb la brutícia de la campanya vinent. Va fer curt. Parlar de brutícia és un understatement, impropi del tarannà unidimensional de l'interessat. Ningú ens havia avisat que la brutícia incloïa rodes de premsa del portaveu d'ERC, possiblement com la d'ahir o pitjors. Massa brut el joc. Mon Dieu, aparta de mi el calze de les declaracions públiques d'en Rufián!

 

La notícia, el fet concret, és que ERC dona suport als pressupostos espanyols i que el president Sánchez en té garantida l'aprovació i, per tant, l'estabilitat del gobierno. Podemos i ERC tenen garantida la seva continuïtat al parlament espanyol i a les cadires espanyoles. Això és el fet cru i nu. Vendre-ho a Catalunya i fer-ho com un triomf de l'independentisme sembla tasca herculana i no sé jo si el vicepresident/president/candidat Aragonès podrà portar-la a terme. Caldria un Cagliostro, un Messmer, una madame Blavatsky per convèncer a la gent del fet que donar suport al gobierno sigui en interès de la independència. Per això es requereix art. 

 

Rufián no té la força magnètica d'aquells grans engalipadors, ans al contrari, sovint resulta embafador i repulsiu. Però presenta la seva miserable claudicació davant d'Espanya com un cant de victòria quan no és sinó un miol de gat submís; el regateig dels comptes minuts com l'assoliment d'El Dorado i la copsa de propines com un fet històric, segons el vicepresident Iglesias. Sense dubte, per a ells ho és; però només per a ells, que ja tenen teixida una aliança. Amb el suport als PGE, ERC s'assegura el del PSC a Catalunya. El tripartit que Vilalta exorcitza per a sempre un dilluns ho consagra Rufián un dimarts.

 

Tan orgullós se sent el noi amb els resultats del seu suport als pressupostos que ho va piular al seu estil pamfletari com a resum de la seva roda de premsa que ha estat una venda d'engrunes. A canvi del suport als PGE, ERC ha obtingut coses que el gobierno ja tenia acordades i quatre  promeses que tenen la credibilitat que tothom, fins i tot Rufián, coneix: zero.

 

Només una observació que destrueix tota la parafernàlia propagandística de la venda d'engrunes. Aquests pressupostos perpetuen l'espoli fiscal de Catalunya. Ni s'esmenta.

 

La mala consciència del portaveu Rufián li surt del fons del cor quan diu que el seu suport als PGE no els fa (als Republicans) "menys independentistes, ni menys republicans, ni menys d'esquerra". Excusatio..., etc.

 

Deixant a banda el miracle paulí pel qual el no independentista Rufián ha esdevingut independentista, cal donar-li la raó: no, el seu suport no els fa menys independentistes, ni republicans, ni d'esquerres perquè és impossible, ja que no són cap de les tres. ERC no és d'esquerra, ni republicana, ni catalana per la mateixa raó per la qual el Sacre Imperi Romà, segons Voltaire, tampoc no era Sacre, ni Imperi, ni Romà.

El no tripartit del futur

Cal tenir molta presència d'ànim, per dir-ho amb cortesia versallesca, per sortir en nom d'ERC a prometre res pel futur, considerant futur la pròxima mitja hora. Tothom sap que futuribles i juraments del tipus "mai faré o mai diré o mai deixaré dir o fer", així, en abstracte, no volen dir res. Ho sap tothom per experiència pròpia i aliena. És un saber universal provinent de la condició humana. Ho sap fins i tot la portaveu que fa com que l'ignora. Descartem tot pacte amb el PSC o Comuns vol dir ara per ara i si les circumstàncies no canvien. I si canvien i es pacta, es dirà que sempre s'havia estat partidari dels pactes.

 

Per què ho diu, doncs? Per obrir via a la campanya bruta contra JxC que ja té avisada Rufián. Tothom a Catalunya pensa que això d'eixamplar la base i no som prou i d'entendre's i dialogar, com els cants de sirenes del PSC i Comuns, apunta a un tripartit amb l'entusiasta suport dels mitjans espanyols i fins i tot l'empatia dels ministres del gobierno. Tanmateix, la portaveu vol descartar d'una vegada per totes el que tothom dóna per descomptat sabent que no pot garantir res perquè "mai" significa "ara per ara i mentre no hi hagi ordre a contrari". 

 

Perquè, doncs? Per poder dir a correcuita i amb brutícia rufianesca i obvia referència a JxC, que qui parla de tripartit, ho fa per motius electoralistes. ERC, en canvi, apareix lliure de tota perversitat, revestida, com està per la toga candida.

 

ERC, diu la portaveu, només pactarà amb partits independentistes. Si fos veritat, no s'entén perquè no fan el pacte abans en forma de llista unitària. 

 

ERC no té motius electoralistes. Només vol encapçalar un govern "d'àmplia base". Em permeto recordar l'expressió, que no trigarà a sortir als discursos republicans. 

 

El fet que ERC es torni a declarar independentista a causa de les eleccions, és a dir, per guanyar-les com sigui, no és electoralisme.

 

Hi ha compareixences que fan vergonya.

L'única sortida per a qui?

La vicepresidenta del gobierno sembla gaudir de la plena confiança del seu president o, com es deia llavors, als temps dels favorits, "té l'orella del president". El personal els veu una mica com una parella casolana, una mena del bon i el mal policia o el pare i la mare amb rols invertits. Mentre Sànchez es desfà a somriures, promeses, paraules boniques i ens mira als ulls per transmetre'ns la força de la seva convicció que aquí no hi haurà mai un referèndum d'autodeterminació, la vicepresidenta, amb un tarannà autoritari, gest sempre fosc i respostes fins i tot intemperants considera sense embuts, que l'única sortida per a Catalunya és enfortir el seu gobierno, pilar de l'Espanya eterna.

 

La personalitat autoritària sempre parla en termes de l'única sortida que, per descomptat, és la que li convé. És l'escola de Margaret Thatcher, també coneguda com a "dama de fer" i la seva fórmula TINA (There Is No Alternative) (No hi ha cap alternativa). L'única sortida és la TINA de la ministra Calvo que la fa valer sovint ("l'única sortida per a Veneçuela", "l'única sortida és la taula de diàleg", etc.). 

 

Sempre l'única sortida; la seva que, a més a més, s'imposa a cops d'ignorància. Segons Carmen Calvo, el dret d'autodeterminació no està reconegut enlloc al món (que és ampli i aliè, com deia Ciro Alegría); a Escòcia no va haver-hi un referèndum d'autodeterminació; el rei és inviolable en qualsevol cas, passi el que passi; cal respectar la presumpció d'innocència tret que es tracti de catalans. E cosí, via... No és una ministra molt intel·ligent ni tan sols espavilada, però fa la seva feina de castell de l'Espanya monàrquica eterna de l'esquerra falangista, la de l'orgull de ser espanyol.

 

La seva declaració "unicasortidista", sense dubte, està pensada per engrescar i aconseguir el suport d'ERC als pressupostos, cosa al capdavall ja segura. Però ho fa de la pitjor manera possible. La seva ignorància inclou Catalunya i l'impacte que aquesta declaració pot tenir sobre l'independentisme català al qual pretén enganyar ERC fent-se passar per independentista. L'abraçada del gobierno espanyol és sempre l'abraçada de l'os a Catalunya. 

 

Tanmateix, la declaració té un punt de veritat malgrat ella mateixa, probablement apuntat pel subconscient de la ministra. Per què diu la ministra que l'habitual "única sortida" és per a Catalunya quan els pressupostos que s'han d'aprovar són els espanyols i, per tant, es tracta d'Espanya? Perquè l'ha traït el subconscient. Efectivament, es tracta de l'estabilitat d'Espanya; no de Catalunya, que no en té. 

 

Però aquest reconeixement palesa l'objectiu real, encara que mig-amagat, d'ERC. Fer impossible la independència de Catalunya sacrificant-la a l'estabilitat espanyola. I així no anem bé a les eleccions, gent. El negoci s'ensorra.

El candidat del partit-empresa

La ratificació del president vicari Pere "l'emprenyat" com candidat d'ERC, es donava per descomptada, com les lletres de canvi. Era l'únic candidat a candidat. Només li calia un vot favorable, ja que l'opció de votar en contra no hi era. Tan sols un vot favorable, el seu. Tots els vots restants són prova d'adhesió incondicional, perfectament prescindibles. 

 

Lògic, per l'altra banda. Aragonès és el funcionari del partit candidat, el mitjà, l'eina amb la qual el partit compta imposar la seva línia i la seva voluntat: assolir el poder per perpetuar-se-hi fins al temps de la segona vinguda del messies independentista. 

 

Tuiter serà una bombolla, segons doctrina dels intel·lectuals republicans, o sigui, una cosa negligible a un món on trionfen els mitjans audiovisuals. Però, per si de cas, el candidat ha trigat segons a tuitar la seva candidatura a la "bombolla", al capdavant d'un "gran equip en el proper repte que tenim com a país i com a independentistes". 

 

Minuts més tard, el líder suprem ungia al candidat des de la presó també a la "bombolla" amb un grandiós: "Som i serem el soci més lleial al poble de Catalunya!"

 

Si em permeteu el modernisme, la barra del personal és per al·lucinar en colors. Els dos mots que els republicans repetiran fins a l'avorriment a la campanya electoral són "independència" i "lleialtat". Estic segur que una anàlisi de contingut de text de tots els discursos, declaracions i manifestacions d'ERC als darrers tres anys (milions de paraules) mostraria que amb prou feines han esmentat mai la independència i la lleialtat només per exigir-la als altres. 

 

En conseqüència, aleshores parlaran d'independència i lleialtat tot el que no hi han parlat en tres anys. Aleshores són tots independentistes, fins en Rufián, que no és independentista, segons pròpia confessió. I tots lleials, fins en Junqueras que no en coneix el significat. 

 

La promesa de Junqueras de ser el "soci més lleial al poble de Catalunya" conté la clau per esbrinar el partidisme i la supèrbia d'aquesta secta de farsants ben pagats. No són el poble de Catalunya, sinó, segons ells, el seu "soci", com a una empresa mercantil. 

 

La ratificació de "l'emprenyat", efectivament, era lletra descomptada a aquesta empresa de partit.

La guerra bruta d'ERC a les ones

Sí, sí, ja sé que és una notícia d'un mitjà antiindependentista i que és de 2018. Però és veritat. Per això mateix ens dóna la clau per entendre com ha estat possible que TV3 s'hagi convertit a un instrument de manipulació amb un clar biaix cap als temes espanyols tractats sovint en castellà, incomplint la tasca per la qual TV3 va néixer, de defensar i enfortir el català. Perquè està controlada per ERC. 

 

Amb el 155 com la celebra espasa de Damocles sobre el cap, s'entén que l'esperit de la casa sigui prudent i no faci res que provoqui major intervenció de l'aparell repressiu espanyol. Però això no justifica el biaix cap a ERC i l'ostracisme cap al MHP Puigdemont i, el que encara és pitjor, el seu menyspreu.

 

L'espanyolització de TV3, a la que les xarxes comparen al NO-DO, no només s'explica en negatiu per la por al 155, sinó també en positiu per la submissió dels mitjans catalans al marc mental espanyol. Els informatius i tertúlies tracten notícies sense cap rellevància per a Catalunya només perquè són espanyoles i, per informar-se d'aquestes irrellevàncies demanen l'opinió de publicistes maseteres que, per descomptat, exposen la seva doctrina en un castellà condescendent, per a consum de la perifèria.

 

La comunicació que fan els mitjans públics catalans és comunicació espanyola de vegades parlada en la llengua vernacla. És l'esperit tenaç, secular, de l'assimilació castellana. Aquesta ha estat l'actitud de TV3 d'ençà que ERC va assolir el seu control i la va convertir en la TV del règim del 78, un aparell d'agitació i propaganda d'ERC i d'ostracisme i menyspreu del MHP Puigdemont. President legítim de Catalunya. Una TV ferrament controlada pel corrupte comissari polític Sergi Sol que es presentava a les tertúlies com a "exassessor del VP Junqueras", amagant la seva condició real d'assessor del VP Aragonès, en actiu i cobrant. Aquest element, encarregat d'aplicar a TV la "línia del partit", dóna les ordres al mitjà i el seu director, Vicent Sanchis, les compleix. 

 

La "línia del partit" és senzilla: carta blanca als atacs a l'Estat espanyol, als enemics de la independència, als equidistants de rigor, als crítics amb el president Puigdemont i fins i tot als crítics del govern com a unitat de destí a l'universal, sempre que no siguin crítics amb ERC. Censurada tota expressió favorable al president Puigdemont o a JxC i doblement censurada tota crítica per minsa que sigui a ERC. 

 

El comissari polític Sol va publicar un article el 2019 amb el desvergonyit títol de Viva TV3! Que un empleat publiqui un article lloant el seu patró és lamentable. Que l'article cerqui desmentir l'acusació de manipulació i censura a TV3, que és pública i notòria, és fastigós. Que ho faci afalagant caninament al seu superior polític, l'indescriptible Rufián, és esgarrifós. 

 

Els sicaris no entenen que impedir la llibertat d'expressió, censurar la crítica, vetar els crítics els acosta al feixisme. Callar els altres, no deixar-les parlar, suposa una pretensió d'infal·libilitat que, és clar, s'atorga al líder suprem, el VP Junqueras, l'home que ha torpedinat sistemàticament la unitat independentista i, per tant, la independència.

 

I aquesta és la circumstància a dos mesos d'unes eleccions que, segons el mateix Rufiàn, seran "brutes". Parlar de brutícia quan es disposa d'una bateria de mitjans disposats a difondre-la revela una malevolència i una intencionalitat tan roïnes que caldria preocupar-se, si no fos perquè els encarregats de la bateria són els "cervells" d'ERC.

 

Aleshores, parleu tant com vulgueu, prediqueu a les vostres TVs i Radios, feu tanta propaganda com sigueu capaços. 

 

No aconseguireu ensarronar a la gent un altre cop.