La banca guanya sempre

Els bancs m'impressionen. Em semblen éssers sobrehumans capaces de negociar amb els diners com a matèria primera, és a dir, capaces de materialitzar el valor, ja que els diners són el símbol del valor. Capaces, de prendre com matèria primera, com substància, el valor, una cosa que és immaterial perquè és un atribut. Taumaturgs sobrehumans, de vegades Molochs que trepitgen les persones a llur pas, i no és cap metàfora perquè els fan fora de llurs cases o feines o els estafen als llurs estalvis. Per descomptat, aquests Behemoths venen sempre del braç d'un Leviatan, que presta la cuirassa repressiva pràctica quan cal, que és sovint. 

 

El saber convencional veu els bancs com els motors de la indústria, el comerç i totes les benediccions del progrés. Els bancs són eines imprescindibles del desenvolupament no només econòmic. Que també tenen la seva cara fosca, fins i tot de vegades delictiva? Sense cap mena dubte. Els bancs són obra d'éssers humans que, com se sap, som fets de fusta torta i, com Hèrcules, hem de triar entre el bon camí i el dolent i, com Hèrcules, de vegades ens equivoquem.

 

Sobre o infrahumans, els bancs són convenients per tal que una nació esdevingui un Estat. Convenients i no sempre, i molt menys necessaris. L'assoliment de la independència de Catalunya, la revolució catalana, és cosa de societat sencera i els bancs hi tenen una influença major del què sembla i menor del què els sembla. 

 

Si la informació de premsa és correcta, la fusió entre CaixaBank i Bankia es fa en condicions molt favorables a la primera que triplica el valor a la borsa de la segona. Pel que fa als temors que la fusió sigui una pèrdua de possibilitats de CaixaBank com a banca nacional catalana cal recordar que l'entitat no es defineix pel seu caire independentista. 

 

Deu ser part de la taumatúrgia bancària però no arribo a entendre perquè presidirà la nova entitat el president de la part minoritària. Tret que sigui un anunci d'intencions: vosaltres pagueu i nosaltres tallem el bacallà. Però això no té cap lògica bancària, encara que sí que la té política. La de sempre.

Mori la intel.ligència!

Disculpeu. Vaig dir-ho des del primer moment, quan el MHP Puigdemont va proposar, com via d'acció de l'independentisme, la "confrontació intel·ligent" amb l'Estat. Que no agradaria gens a la gent d'ERC que, en efecte, es va rebel·lar indignada com un sol home, per la insinuació, gairebé provocació, de la manca només de confrontació, sinó, d'intel·ligència. Tres dels caps pensants d'ERC, Rufian, Torrent i Aragonès obriren foc granejat sobre l'impertinent president que gosa insinuar que no hi ha intel·ligència a la taula del diàleg, amb la molt grollera excusa que no hi ha diàleg. Certes, com que no hi ha diàleg a la taula o a on sigui, no es pot saber si seria o no intel·ligent.

 

Al front pensant s'hi ha afegit el tertulià orgànic de la formació, el Sol omnipresent, amb ànims de tancar la discussió i treure els seus camarades del merder. No escriu al dictat de la indignació, sinó a la clara llum de la superioritat intel·lectual, amb un xic de cultivada ironia per concloure que, per a ell, la intel·ligència és una dimensió desconeguda. És evident.

 

L'assumpte estava destinat a pujar fins a la suprema autoritat, el papa d'aquest Palmar de Troia que té sempre l'última paraula en coses de tàctica, estratègia, doctrina i consigna; en tot, vaja. I aquesta autoritat ja s'ha pronunciat. En contra, com sempre. A ERC no només no desmenteixen el llibre del President, sinó que ho confirmen: la tasca d'ERC en general i Junqueras en concret és boicotejar la independència avui en nom de la independència demà. 

 

Junqueras i ERC són els pitjors enemics de la independència. Allò seu no són errors, equivocacions, inèrcies. És un pla deliberat per fer fracassar la independència. Un pla pervers: o la independència la fa ERC com ERC vol (independència "d'esquerres") o no es fa i, com que ERC no vol la independència no es farà. O això creuen.

 

La profecia d'en Junqueras té la clau: "La confrontació amb l'Estat ens porta a perdre". Però això evidentment no és veritat sense més. De confrontació ja n'hi ha prou. Tret que, per obra de l'esperit sant, seure a la presó no sigui una prova de confrontació sinó de col·laboració amb l'Estat. El que ens porta a perdre, vol dir el MHVP Junqueras, és que sigui intel·ligent. Que sigui capaç de llegir entre línies la falsedat de la proposta de la llegendària taula de Camelot i que, aprofitant la finestra d'oportunitat, la majoria independentista de la societat i el derrotisme confés d'ERC, vagi pel dret i proclami la DUI.

Llavors, ploura tota mena d'amenaces. Si algú vol fer-se una idea de fins on està disposat a arribar l'Estat espanyol per impedir la independència pot veure el vídeo "L'estafa andorrana". 

La conclusió d'en Junqueras està dictada per la por. La por no "a perdre" en abstracte, sinó a perdre en concret la situació d'hegemonia del seu partit a una comunitat autònoma de l'Estat espanyol.

Amb la proposta de "confrontació intel·ligent" podem perdre; però també podem guanyar.

Amb la taula de Camelot no anem enlloc.

La convergència divergent

(El meu article avui a elMón.cat.)

 

Molts es fan creus de la capacitat del MHP Puigdemont d'agitar les aigües ja per si arremolinades, de sorprendre el personal amb el pas canviat, de generar notícies. Ara, va, i zasca!, es mana mudar, estripa en públic el carnet del PDeCat perquè presideix un altre partit i és respectuós amb les incompatibilitats no només les legals sinó fins i tot, les caracterològiques. La realitat política és líquida, diu Baumann. 

 

Bé, però, per tots els déus de l'Olimp!, aquests convergents no fan sinó divergir. Es complica la tasca del departament d'agitprop republicà de parlar de "l'espai convergent", tret que sigui un espai fractal; i no us dic res de recordar dia rere dia, diba rere diba, els "neoconvergents" que s'han tornat "neodivergents" sense demanar permís a Sergi Sol. 

 

El president ha comunicat la seva decisió per tuiter. Realitat líquida. Hi ha gent, el meu batlle, sense anar més lluny, noi amb fusta de pensador, que diu que tuiter no és la realitat "real", veritable, que és una bombolla. I ho diuen normalment a tuiter, que és a on encara troben benaventurats que els escolten. La vida real es fa al carrer I per això, a la que poden pugen al tuiter el que fan al carrer perquè els altres se n'adonin, car, ja se sap, esse est percipi.

 

 Puigdemont viu la realitat líquida, sense esquemes preconcebuts; la fa i la refà o desfà en un intercanvi viu, permanent, d'acció/reacció a tots els nivells. És una interacció contínua amb l'Estat que es nega a reconèixer-ho com a interlocutor perquè es nega a admetre la realitat. El seu és el dogma, el prejudici i el judici fals. No sap entendre la realitat líquida, que és on el president es mou com peix a l'aigua i mai millor dit, perquè quan un home sol té en escac un Estat sencer, quan l'individu s'enfronta a l'Estat, com volia Spencer, es garanteix l'evolució de l'espècie i el que és real és l'home, mentre que l'Estat és un constructe inversemblant, sigui amb la seva cara gloriosa, si n'hi ha, o la immunda, que hi és de segur. Es pot veure l'última entrega sobre les clavegueres de l'Estat espanyol, aquesta vegada en comandita amb Andorra i el Vaticà, al documental sobre L'estafa andorrana. Estan disposats a tot per tal d'aturar la independència de Catalunya. Cal estar disposats a tot per defensar-la.

 

A més de l'Estat, la interacció orientada a la independència es fa també amb la resta d'instàncies que intervenen a la revolució catalana a Espanya, a Catalunya, i a Europa com espai i institució. El "profeta desarmat" apareix avui més legitimat que mai com a president de la República a l'exili amb dret a ser-ho també de la República a la seva terra. Aquesta interacció, que no té model, ni pla, ni full de ruta, perquè és activa i reactiva en condicions d'informació imperfecta és la que el president titllava de "confrontació intel·ligent" amb l'Estat, provocant l'emprenyada resposta de les veus i portaveus i portaportaveus d'ERC que se sentien insultats i l'incòmode silenci dels inconformistes i equidistants pels que és article de fe que el "procesisme" (bèstia negra com el maligne) és una societat en comandita d'ERC i JxC.

 

Es pot dir que la manca d'una línia clara, ferma, programàtica, d'una tàctica coherent ens aboca a un oportunisme sense principis. Caldria demostrar que l'existència d'una tàctica ferma en condicions d'incertesa i nuvolositat variable ens porta al triomf. Pel que fa a aquest cas concret sembla haver-se provat, sobretot amb la publicació del seu llibre fins ara no desmentit, que l'únic principi que mou al president és la independència de Catalunya; l'únic principi i fi. La seva interacció té com a alfa i omega la independència aquí i ara, i no només a un boirós futur. La interacció, la tàctica, està al servei del principi i fi, i no a l'inrevés. 

 

Alfa i omega. Quan arribem a aquesta nota cristològica hi hem d'admetre que parlem d'una figura carismàtica. Els mitjans del carisma són menys importants. L'episodi de JxC i la baralla amb el PDeCat és això, un episodi i anecdòtic. L'essencial és que JxC és la llista del president i seguirà sent la llista del president encara que es digui XYZ. Qui vulgui la DUI haurà de votar al president Puigdemont, es presenti com es presenti; com si ho fa al capdavant d'una associació vegetariana. 

 

I com que parlem de lideratge carismàtic cal recordar que la proposta d'independència es fa sobre la base de la més estricta no-violència, l'ahimsa de les religions orientals, com punt de partida i d'arribada. 

Si a l'interí hi ha una altra cosa, la història jutjarà.

Entendre's amb Espanya

Els líders polítics pateixen una mena de "historicitis" o desig desmesurat de passar a la història. Per llurs fets o llurs paraules. Els fets són durs, difícils i estan carregats de conseqüències potser dolentes. Les paraules són suaus, fàcils i se'n van amb el vent, tant de bo amb el vent de la història. I després hi ha històries i històries. No és el mateix la història d'Espanya que la d'Anglaterra. Totes dues han viscut els mateixos temps, però no de la mateixa forma i encara menys amb les mateixes conseqüències. 

Els fets d'Espanya són escassos; les paraules, en canvi, abundants. Sobretot als darrers dos segles hi ha hagut una allau, un diluvi de paraules totes solemnes, profundes, grandioses, totes al voltant del sublim pal de paller: Espanya. Espanya no fa res però parla i parla sobre si mateixa: la decadència d'Espanya; Espanya com a problema; Espanya sense problema; em dol Espanya; l'enigma d'Espanya; el ser i el qui dels espanyols; Espanya i jo som així, senyora; Espanya és una unitat de destí en l'universal. 

 

Bé, d'unitat sense parar parla el president del govern. Ens vol a tots units i units en tot i no només als espanyols sinó a la humanitat sencera. L'esperit del Tao sembla haver-ho visitat. La seva és una fe en el principi universal de la unitat, vespre del Nirvana. És l'u de Parmènides. 

 

El ritornello de la unitat ja cansa. Prova que quan aquests paios canten l'excel·lència de la diversitat reciten un capítol del vademècum dels pocavergonyes. S'entén l'obsessió, pròpia de gent que desconfia dels altres perquè desconfia de si mateixa; però ja cansa. 

 

A més, a més, que vol unir amb tanta il·lusió aquest bon home? Espanya; vol unir Espanya. El pal del paller. Sona una mica a unir "els homes i les terres d'Espanya", que deien els franquistes. La veritat, aquesta troballa que "Espanya ha d'entendre's amb Espanya", que sembla ser l'aportació de Sánchez al seguit d'expressions sobre Espanya està buida. Mai podrà competir amb el cèlebre Cánovas: "Són espanyols els que no poden ser una altra cosa". 

 

Però que la grandiloqüent expressió del president Sánchez sigui un buidor no vol dir que no tingui mala intenció. D'aquesta, una "jartà", Milord. 

 

Que Espanya s'entengui amb Espanya vol dir que hi ha dues Espanyes. Perquè si només hi ha una, no té cap sentit demanar-li que s'entengui amb si mateixa. Una altra cosa seria demanar-la que s'entengués, no "amb", sinó "a" si mateixa; però això és el que Espanya sembla incapaç de fer des de temps immemorials. La idea de les dues Espanyes ve de lluny i és una tradició falsa. No hi ha dues Espanyes. Hi ha una Espanya dominant, hegemònica com representació i uns projectes difusos d'una representació alternativa que mai s'ha materialitzat, tret d'uns deu anys en dos segles. Això està clar, com l'està que, en acceptant l'esquerra espanyola la monarquia, la constitució i resta de parafernàlia heretada del franquisme, no queda res de la suposada segona Espanya; ni la llegenda. Aquests nois de les esquerres noves i antigues estan integrats a l'única Espanya, la de sempre, la que no canvia ni pot canviar, perquè no és una nació, sinó el que resta d'un imperi que triga ja més de quatre-cents anys a enfonsar-se del tot.

 

Llavors, quina Espanya ha d'entendre's amb quina altra? 

 

Bingo. Catalunya. 

 

Hem arribat al moment en què la frase històrica revela la seva misèria. Comença per no poder formular-se d'acord amb el seu sentit: Espanya s'ha d'entendre amb Catalunya. I no pot per raons evidents i no tan evidents. El mateix orador armat amb els ferros mentals del "Santiago y cierra España" creu firmament que Catalunya és Espanya i qui pensi una altra cosa, no només no és espanyol sinó que simplement no és ningú. I qui pot entendre's amb ningú? El que pretén, doncs, és que Espanya s'entengui amb Catalunya, la no-Espanya, a força de negar que sigui la no-Espanya. 

 

És a dir a força de negar-li l'existència. 

 

És la forma espanyola, nacional-catòlica, d'entendre les coses: mortes.

La xerrameca del covard

Quan s'ocupen certs càrrecs es viu davant la història i se sap que se serà jutjat per aquesta. Convé doncs, estar a l'altura, sota risc de ser recordat com un pobre desgraciat o un covard. És fama que quan el gran mestre de cerimònies del rei Lluís XVI va presentar-se al Joc de Pilota de París el 20 de juny de 1789 amb ordre de desllogar-ho de revolucionaris, Mirabeau va negar-se i va dir-li que "Nosaltres som aquí per la voluntat del poble i no n'hi sortirem que par la força de les baionetes". 

 

Exactament el contrari del que va fer el covard del MHP del Parlament, senyor Torrent, davant les interferències espanyoles a la cambra, els drets de la qual ell hauria de defensar. I no una vegada, si no varies. Va permetre la imposició espanyola en no investint el MHP Puigdemont; va tornar a fer-ho, segrestant els sous dels diputats catalans inhabilitats pels espanyols; va fer-ho una altra vegada permitent que el MHP Torra fos despullat del seu escó; i va fer-ho recentment amagant la seva responsabilitat darrere uns funcionaris unionistes que, amb boiroses excuses, van censurar la publicació d'una decisió del ple al DOGC. 

 

És a dir, el MHP Torrent, com el diputat Mirabeau, passarà a la història, però no per ser l'heroi que lluita pels drets del parlament com seu de la sobirania nacional, sinó com un covard que ha empetitit el parlament i ha venut la sobirania del poble per por a perdre el seu càrrec i el corresponent sou públic. El mateix Torrent que, abans d'ocupar la presidència del Parlament i per la qual evidentment no serveix, xerrava a tot arreu Catalunya traient pit per fer la independència i demanant a qui "tingués dubtes, que s'apartés".

 

 Com que s'acosten eleccions i ERC té les enquestes d'esquena, l'oligarquia d'aquest partit de vividors ha donat ordre als militants i càrrecs d'omplir l'esfera pública de propaganda, amb mentides i falsedats. La missió és xerrar una altra vegada de la independència, demanar una unitat que han boicotejat sistemàticament i queixar-se que es maltracti a ERC que no deixa de parlar de la "dreta catalana", "l'espai convergent", "els convergents", el "3%", etc. Tenen un monopoli dels mitjans públics de comunicació a Catalunya, @tv3cat i @CatalunyRadio i comprada una bona part dels privats i esperen que la xerrameca que difonen acabarà donant fruits, si no per la seva qualitat, per la seva quantitat; sinó per la seva intel·ligència, per la seva estupidesa; sinó pel seu interès, pel seu avorriment. Com feia Goebbels.

 

L'elit d'ERC s'ha posat en marxa, en campanya electoral, per tal de torçar les fosques previsions. I han tret a l'escenari tota la bateria d'intel·ligència que disposen i que malauradament per a ella es redueix als senyors/es Aragonés, Rufian, Tardà, Torrent, Vilalta, Sol, Sabrià, un parell de pseudointel·lectuals i una cua d'escolanets fent mèrits. Sumant totes llurs veus no s'arriba a formular un discurs mitjanament coherent, molt menys alguna proposta racional, efectiva i sincera. 

 

La càrrega més gran sembla haver caigut aquest cap de setmana sobre el MHP Torrent, el petimetre més covard dels xerradors de la cosa nostra d'ERC que va fent entrevistes als mitjans com la verge va vessant gràcies al seu pas. El fil del "raonament" d'en Torrent, que sembla bastit per a nens amb necessitats especials, té quatre potes i successives, per no perdre's en complexitats discursives: 1) cal un govern bon, efectiu, el seu, que no fa res; 2) cal que l'Estat negociï d'una vegada la taula de negociació que es nega a negociar; 3) cal preservar una mobilització al carrer que ERC tracta de desmobilitzar com sigui, fins i tot anant contra els suposats aliats; 4) cal perseverar amb la internacionalització del procés car fins aleshores no han pogut destruir-la per ordre dels seus amos espanyols. 

 

El punt crucial d'aquest infame bla, bla, bla, aquesta xerrameca barata, que repeteix totes les mentides d'ERC sense cap variació, la perla de la intel·ligència torrentina, és l'afirmació que, després de les eleccions, ERC i JXC s'entendran cap a una estratègia compartida. I si això fos veritat, per què no fer la unitat abans les eleccions? Perquè el cap del Palmar de Troia d'ERC no vol. Prefereix tenir totes les opcions obertes, per fer el que més l'interessi (com ens il·lustra el llibre del MHP Puigdemont). Fins i tot, deixar caure l'aliança "estratègica" (el terreny del sinistre assessor Sergi Sol a 9.000 € al mes) i formar un govern tripartit "efectiu" a les ordres dels espanyols. Per a ells, els espanyols són més segurs que els de JxC, que s'han tornat bojos i volen fer el que diuen: assolir la independència. 

 

El covard d'en Torrent diu que no ha decidit el seu futur polític. Ho farà la història per ell: anirà al cubell de les escombraries. Això, sí, amb una jubilació de cinema obtinguda gràcies als seus esforços per aturar la independència de Catalunya. Esforços que seran inútils. 

 

La revolució catalana, la independència de Catalunya són inevitables, malgrat tots el Torrents i resta de botiflers i vividors republicans que no coneixen el tigre que cavalquen. Llur tasca és inútil. El mateix Mirabeau l'explicava així: "Quan hom es posa a dirigir una revolució, el fet difícil no és fer-la avançar, sinó aturar-la".  

Comença la venda d'elixirs botiflers

S'acosten eleccions. Fa gairebé tres anys de "govern efectiu" amb majoria absoluta al Parlament en què el govern no ha fet res, literalment res, per apropar-nos a la independència, ni per resoldre cap altre problema de la ciutadania. D'efectiu el govern té el que jo d'astronauta. Els dos partits "independes" no han fet una altra cosa que barallar-se; però, sense dubtes, el que més mal ha fet al projecte ha sigut ERC, no només perquè els seus consellers, siguin els més incompetents, quan no els més corruptes (cas Bosch), si no perquè ha posat en marxa una segona estratègia, pròpia del seu partit, distinta de la del govern sencer i, per tant divisionista, basada en una taula de diàleg que fins aleshores s'ha reunit una vegada i prou, però ha servit per postposar la independència i fins i tot el mateix referèndum ad calendas graecas i per investir un govern espanyol tan catalanofòbic com tots els altres, disfressat de progressista i d'esquerres.

 

Un cop investit el gobierno, que era el que interessava a ERC per garantir quatre anys d'estabilitat, val dir, quatre anys de cobrar uns sous fabulosos, fer-se els interessants amb la família i posar bastons a les rodes de l'independentisme, ens han explicat que no som prou, que cal eixamplar la base, ser bons minyons, no emprenyar a l'amo, fer-li costat en totes les seves injustícies vers l'independentisme, humiliar-se davant seu, ajudar-lo a reprimir els independentistes de debò i esperar que els colons tinguin la voluntat d'acceptar un referèndum.

 

Això és el que els propagandistes d'ERC prediquen a la gent, encara que saben molt bé que Espanya mai negociarà cap referèndum d'autodeterminació. Però, mentrestant, ja els va bé amb llur negoci, consistent en viure de fingir un independentisme oficial contra el qual lluiten realment. I viure molt bé: alcaldes, regidors, gent joveneta que no fa res sinó treure pit a les xarxes, conduir cotxes d'alta gamma, anar de vacances i no fotre pal a l'aigua. 

 

Com que s'acosten eleccions, de sobte, aquest grapat de pocavergonyes i vividors ha recuperat llur ànima més combativa, s'ha recordat de Companys, de la història de sacrifici i heroisme, i tornen a parlar d'independència. Han sortit a les ones, als mitjans, a les xarxes, que és on aquests valents almogàvers defenen Catalunya i no pas al carrer, per no embrutir-se la roba de combat. Com els senyors feudals deixaven anar els gossos i falcons quan albiraven la caça, ERC deixa anar tots els seus depredadors en formació tancada de combat, per tal de lluitar contra la independència al mateix temps que s'enganya als votants dient que es tracta de fer-la.

 

Torrent acusa Sánchez de tenir por a la dreta i extrema dretes espanyoles i no convocar la taula del diàleg. Torrent: aquest miserable que passarà a la història com el més covard president del Parlament que, acollonit per dos buròcrates, no ha gosat defensar la independència i sobirania de la Cambra; aquest ratolí, presumint de dandi no és més que un pobre home, paràsit sense coratge, incapaç de fer un gest que no sigui comptar els diners de la seva covardia.

 

Junqueras, el gran predicador del Palmar de Troia, afirma que no volen un triomf de partit, sinó de país. Ell i els seus escolanets més ximples, Rufian i Tardà, però, no deixen de parlar en clau de partit, aspirant a "liderar" la independència, ser "hegemonics" i atacant sense atur els independentistes "de dretes", "l'espai convergent", els postconvergents i menyspreant i insultant al MHP Puigdemont, al que voldrien "sacrificar", encara que aquesta tasca bruta es reserva pels "intel·lectuals orgànics", des del sinistre comissari polític Sergi Sol a l'aprenent de gosset mossegador, Roger Herèdia. Això de la victòria de país i no de partit, l'ha tret en Junqueras del majordom complaent Aragonès que, tot nervós, estava l'altre dia embolicant-se en les seves mentides. El Papa del palmar va interpretar-ho com Déu mana: la victòria de país sóc jo. Punt.

 

La resta d'ERC, l'associació de vividors dels sous públics, es passa el dia ploriquejant que se'ls ataca a tot arreu per a una espècie d'injusta mania d'anar tots a una amb el "putaerquisme". La realitat més palesa és justament la contrària: ERC no ha fet més que dividir l'independentisme (recordeu, "sumem més si anem separats") des de l'1-0, impedir la investidura del MHP Puigdemont, robar l'escó del MHP Torra, demanar la dimissió de Laura Borràs per una "ombra de dubte" i no publicar al DOGC les resolucions del ple que ella mateixa va aprovar. 

 

És una tàctica típicament autoritària i feixista. Com que monopolitzen els mitjans públics de comunicació, @tv3cat i @Catalunyaradio, i un munt de mitjans privats a través les subvencions atorgades com premis a la fidelitat canina dels periòdics, només ells tenen accés a l'esfera pública i l'omplen de les seves mentides: que són els altres els que divideixen l'independentisme, que són els altres els que insulten, que són els altres els dolents. Sense permetre que els atacats puguin defendre's. La cosa més repugnant i fastigosa que es pot fer: impedir la llibertat d'expressió.

 

Mala gent. Persones dolentes molt emprenyades perquè veuen que perden les eleccions i, amb les elecciones, els privilegis, els endolls, els càrrecs de confianza, les "assessories" a 9.000 € al més. Perden poder, riquesa i es pot veure la seva corrupció estructural. 

 

Tenen por i estan disposats a fer el que calgui per tal de conservar llur modus vivendi.

"Cagueu-vos als onze, majestat"

 

Quan vivia a Espanya, als anys 80 del segle passat, un veí meu a Madrid, Tinent-Coronel de cavalleria llavors retirat em va contar una anècdota sobre Alfons XIII que volia expressar el caràcter franc, obert, fins i tot "campechanu" de la seva majestat. En realitat mostrava el servilisme i l'abjecció en què viuen els espanyols, sense dignitat personal ni un xic d'autoestima. Un company del meu veí acabava de ser pare per onzena vegada i en unes maniobres militars el va comentar al rei, que va dir: "Sí, senyor **** (aquí el nom de l'"afortunat"), onze xicots. Ets un home, em cago en deu!" Al que el militar va respondre: "Majestat, pel mateix preu, cagueu-vos als onze". 

 

70 antics importants càrrecs polítics, exministres, exsecretaris d'Estat, directors generals, ambaixadors i grans cantelluts de les Índies, tots/totes absolutes nul·litats a la vida civil, gent sense la més petita rellevància o utilitat per als seus coetànies han signat una carta oberta a favor del rei emèrit quan aquest s'ha fugat del regne que havia jurat no abandonar mai. Diuen que ha prestat els millors serveis a Espanya i que aquest malaurat país mai no havia mai conegut un període d'estabilitat, progrés i riquesa com el que va conèixer sota el seu regne. Sobretot per a ell, que va pujar al tron sostingut per un genocida, sense patrimoni conegut i el va abandonar quaranta anys després amb una fortuna incalculable, obtinguda per procediments il·lícits i immorals, és a dir, robant. I això és públic i notori des de fa molt temps. Tothom ho sabia. Palinuro va denunciar-ho fa més de set anys, el 2013: "És impossible que l'opinió pública ignori tants óssos, elefants, milers de milions de fortuna segons Forbes, tractes foscs amb la Hisenda pública, amigues íntimes de propera residència, gendres presumptament lladres, familiars amb assumptes amb la justícia, iots, intervencions gens afortunades o directes ficades de pota diplomàtica o de l'altra" (La seva majestat el rei d'Espanya). El 2013 i, des de llavors, l'ha repetit moltes vegades, fins avui mateix. 

 

Com el que senti plover. Els espanyols accepten de bon grau que un rei indigne es cagui en tots ells. I per això els seus representants de la dreta i l'esquerra, els seus "bons ciutadans" signen una carta per fer costat a aquest pocavergonya, aquest brètol que cap d'ells voldria per gendre. I no només l'han signat setanta llepaculs del Borbó, sinó que, al camí fins a la Zarzuela, 40 càrrecs més han trobat adient afegir la seva signatura. 

 

"Cagueu-vos als onze, majestat". 

 

Però això han sigut les dretes espanyoles, oi? Les esquerres són una altra cosa i, sempre que es planteja la qüestió d'aquesta emmerdada corona, aquesta monarquia més podrida que els "putrefactes" de Dali i García Lorca, tracten de distanciar-se del suport desvergonyit a aquest home i família sota tota sospita. I com o fan? Abstenint-se, és a dir, amb la forma més covarda d'acció política. Com deia Carl Schmitt (avui tant à la page com fa més de cent anys) la política és un joc d'amic/enemic i abstenir-se en un conflicte polític és una forma covarda d'actuar.

 

És el que ha fet l'esquerra catalana dels Comuns/Podem, la delegació d'UP en Catalunya i la indescriptible senyora Colau. No podien votar a favor de la moció de JxC i ERC per què els seus aliats no s'ho permeten. La catalanofòbia de l'esquerra catalana l'ha convertit en ostatge de la dreta de C's. Això no té importància des del punt de vista d'Ada Colau que no pensa en res més que a seguir a la poltrona, cobrant un gran sou per aturar l'independentisme i embrutir Barcelona. Però la seva organització i els seus aliats de Podem han de trobar alguna altra raó per a l'abstenció que no sigui la pròpia butxaca. La raó que addueixen és que JxC i ERC presenten la moció antimonàrquica només que per desgastar el gobierno més progressista de la història d'Espanya. Un gobierno que no només no ha derogat la llei Mordassa, sinó que es finança amb les multes abusives recaptades amb ella. Un gobierno que impedeix tota mena d'investigació dels delictes de l'exrei i la seva família, un gobierno que encara persegueix les "ofeses" a la corona i ha estat còmplice en la fugida de l'exrei lladre.

 

Aneu-a què us caguin a sobre.

Els vells ganivets

Els vells ganivets ja no estan estremint-se sota la pols, sinó que creuen ferotges els aires enrarits de l'independentisme. Si els gestos, les paraules, les declaracions matessin, l'obituari polític pujaria com un coet. És la picabaralla dins de l'independentisme que els equidistants i independentistes de bona consciència denuncien periòdicament a les xarxes, el seu mur de les lamentacions. La jeremiada serveix sobretot per amagar un fet que ningú no pot negar: la immensa majoria dels atacs vénen d'ERC i en tots els fronts mentre que JxC es manté en una actitud reservada i insisteix en la necessitat de la unitat. 

 

Això, per descomptat, no és negar als republicans el dret a dir i jurar tot el contrari, que són ells l'objecte dels atacs i que, com que són bones persones, no tenen intenció de respondre'n. Se senten, però, molt ferits, fins i tot, insultats. Llavors, ganivets. 

 

Potser a JXC siguin incapaços de trobar la raó d'aquest sentiment d'ofesa de gairebé tot l'arc republicà, com si els haguessin cridat qualsevol cosa lletja. El judici, clar, és subjectiu. Recordeu la referència de Puigdemont a la intel·ligència en la confrontació amb l'Estat. Palinuro va advertir al seu moment que els dirigents esmentats s'ho prendrien personalment. L'eco de la paraula ha estat devastador. La primera línia d'ERC, Rufian, Torrent, Aragonès s'ha sentit interpel·lada negativament. Fins i tot l'intel·lectual orgànic, Sergi Sol, signa un còmic article contestant irònicament, com a les qüestions quodlibetals, el suggeriment del president amb un article dels que es coneixen a la professió com un refregit. No hi ha altra, car el sac de propostes està més buit que la capsa de Pandora ja que no hi resta ni l'esperança. 

 

El que tot això prova és que a ERC no hi ha discurs. Ni tan sols l'expectativa d'una taula de diàleg que ha tingut la mateixa consistència que un unicorn. I com que no hi ha discurs, volen els ganivets. L'elit del partit, assabentada que les perspectives electorals són fosques, ha embogit i, com un canyó Berta, sense control, dispara a tot arreu. Fins i tot contra Valtonyc per haver "fugit" que és com la dreta espanyola (no pas la catalana) descriu la decisió del raper. I, per extensió, l'atac arriba a les seves exiliades, Rovira i Serret. Els ganivets no distingeixen. 

 

La pica baralla interna a l'independentisme s'aprofundeix. Els equidistants sospiren perquè s'aturi, però és evident que l'agressivitat d'ERC és molt més intensa que la de JxC. 

 

El que es va publicar ahir sobre una maniobra de Junqueras per tal de trencar la comunicació interna de l'aliat és molt fort. Si no es desmenteix oficialment, l'atac a l'aliat té l'abast d'altres agressions, com la negativa a investir Puigdemont, el robatori de l'escó del MHP Torra o la no publicació de la decisió del Parlament sobre la monarquia. Des d'una perspectiva psicològica i després del que sabem del llibre del president Puigdemont (que tampoc no ha estat desmentit), és clar que aquesta nova prova de joc brut coincideix amb el retrat robot que tenim de Junqueras com el principal enemic de la independència.

 

La crida del MHP Puigdemont a compartir l'estratègia és una impossibilitat metafísica: és impossible compartir estratègia amb algú, que té com a estratègia la teva destrucció.

Els jocs florals de la ministra

 

 Doncs, sí, ministra, és moment de jocs florals. A Catalunya sempre és moment de jocs florals. Ahir, avui, sempre. No naturalment dels que tu deus pensar, que l'imagino, sinó dels jocs florals de veritat, que estan a les arrels de la nació. I no només dels que alimenten la Renaixença des de mitjans del nou-cents, sinó dels que van néixer i florir a Barcelona i Toulouse al segle XIV i la Gaya Ciència que han honrat els grans poetes catalans que, com se sap, són els legisladors desconeguts de la humanitat. Al teu gobierno hi ha ministres ben grollers i barroers. La teva col·lega, senyora Calvo, n'és un bon exemple. Hauríeu de tenir una mica més de respecte per la vostra imatge, ja que la manca de respecte és una prova d'ignorància. 

Però l'important no és la qüestió dels jocs sinó el manifest desdeny per la taula de negociació, que només s'ha reunit una vegada en sis mesos, però ja acumula un munt d'acudits i memes a les xarxes, el fòrum públic de la modernitat que són com una mena de fixatge de la política i els polítics d'ERC 

Està en marxa un projecte de la gran coalició, el somni del bipartidisme restaurat que gosa de la simpatia reial. La GC no només farà definitivament redundant qualsevol ajuda d'ERC sinó que també farà innecessària la presència d'UP al gobierno. La GC pot configurar un sistema de dos partits i mig Cada partenaire té el seu interès: el PSOE acabar amb el neoanguitisme d'UP, la "mordida" electoral a la seva esquerra; el PP acabar amb el neofranquisme de VOX, la seva "mordida" a la dreta; Cs., l'esperança de constituir un centre frontissa. Això hauria de ser prou perquè ERC es replantegés la tàctica de forçar l'Estat al diàleg en una situació en la qual ERC no té cap força per forçar a l'Estat a fer res perquè l'Estat és l'Estat de la força.

No obstant això, el MHVP Aragonès va regalar-nos el diumenge un discurs de tàctica, estratègia, logística i intendència aprofitant una entrevista al diari ara.cat, que fa costat al seu partit. La crida a la intel·ligència feta pel MHP Puigdemont va posar molt nerviós uns quants republicans que es van sentir com si hagués esmentat la soga a casa del penjat. El MHVP Aragonès, un dels ofesos, va conjurar el dogmatisme de la "puresa" amb el pragmatisme de la raó. Davant el sermó de la muntanya de Prades va lliurar un contra sermó on queda clar quina sigui la política contumaç d'ERC, però no que sigui intel·ligent. Ans al contrari, sembla una obcecació que no només rau en la incapacitat d'acceptar que l'independentisme de la "dreta" és de debò, sinó que s'acosta als termes d'una obsessió malaltissa provocada per la gelosia. Això de "la independència és meva o de ningú". 

La insistència impassible a l'adversitat en posar com a condició "sine qua non" una taula de diàleg que cap partenaire de l'altra banda pensa convocar al mateix temps que ERC ha perdut la feble capacitat de leverage que tenia abans del gir de Sánchez cap a Cs, la insistència impassible, dic, no sembla gens intel·ligent.

La idea que hem de posar el rumb cap a l'horitzó de més del 50% a còpia de convèncer als votants del PSC i Comuns és un parany com el llit del Procust, no tan cruel, però sí tan absurd, ja que allò que guanyem tirant per aquí ho perdem tirant per allí. Però no per absurda és la idea més intel·ligent, ja que el sol enunciat fa emergir de la boira del passat el record del maleït tripartit. 

Això que l'independentisme s'atura "quan discuteix entre ell" i que, per tant, ERC s'absté de barallar-se amb l'aliat és un exercici d'hipocresia difícil de superar i la hipocresia no és una forma d'intel·ligència. ERC no ha fet una altra cosa d'ençà de l'1-O que desunir l'independentisme i barallar-se a dins. I no només barallar-se, sinó atacar directament i negar l'exercici de drets com ser president de la Generalitat per via telemàtica o conservar l'escó davant una ingerència indeguda d'un òrgan no competent. 

L'entrevista sencera és una resposta hostil a la invitació a la intel·ligència del MHP Puigdemont.

El sermó de Prades

Al tuiter he llegit una crítica, feta sens dubte per un independentista de soca-rel, a la visita que els MHPs Puigdemont i Torra van fer a la tomba d'Antonio Machado. El punt de la crítica és que Machado era un espanyol centralista i amb un xic de catalanofòbia. Suposo que els dos presidents van honrar un aliat contra un enemic comú i un gran poeta, posant a banda altres qüestions. Si no n'hi ha prou, cal recordar que és el Machado del diàleg de gitanos: "Cómo vamos, compadrito?/Dando vueltas al atajo". Au, va, fer voltes a la drecera pot ser una bona imatge del procés. 

La qüestió és la drecera, oi? Per això el MHP Puigdemont ens ha il·lustrat amb una mena de sermó de la muntanya des de Prades. Una allau de conceptes, idees, propostes, crítiques, autocrítiques i consells desplegada com un jardí on es conrea aquesta planta exòtica que el President demanava ahir, anomenada intel·ligència. Una crida insolent que va encensar airades respostes dels senyors Aragonès, Torrent i Rufian que es van sentir insultats. 

Amb intel·ligència, i només una miqueta, el sermó del President s'entén a la primera. Si hi ha una segona, és per enfoscar. El raonament és perfecte. La causació, innegable, "tots els independentistes tenim el deure d'unir-nos". Incontrovertible, però té un defecte, el que s'anomena una "petició de principi", un cuc amagat no en la quantitat, "tots", sinó en la qualitat, "independentistes". Cal que els que es diuen independentistes ho siguin. I això no està gens clar. Si hom accepta la premissa sense advertir el cuc, tota la resta del raonament és impecable. Però és que la premissa no es pot acceptar perquè com prova l'experiència dels últims anys, part del cosi detto independentisme no és independentista. ERC en concret. 

Òbviament, ningú no nega que ERC sigui independentista a llarg termini i que fins i tot no rebutjarà la independència si aquesta tomba del cel com el mana sobre el poble elegit. El MHP Puigdemont parla de la independència aquí i ara, de la DUI, "hic Rodhus, hic salta!" Però ha de fer-ho amb cura, per tal de no donar pretext a més confrontació, fent valer la intel·ligència que reclama als altres. I això embolica el concepte. Els independentistes tenim el deure d'anar tots a una a l'assoliment de l'objectiu comú amb una estratègia compartida. És un objectiu per damunt qualsevol altra estratègia parcial. És l'objectiu d'aquesta generació que hi ha de perseverar per tal de sobreviure. No n'hi ha altra. 

Cap altra consideració personal, de grup, partit o secta pot interposar-se al camí que es va començar a fer l'1-O.

"El que tingui dubtes, que s'aparti". També el que tingui certeses no independentistes. No seguir-hi per afavorir a l'enemic i afeblir els suposats aliats, perquè això és el que es coneix com a "quintacolumnisme". 

Dante, que no tenia pèls a la llengua, reservava el lloc més profund del novè cercle de l'infern al centre mateix de la terra, i congelats, als traïdors.