Medea i la civilització

 

Som anats a la lectura teatral de la Medea de Sèneca, a càrrec de Belen Fabra i Josep Julien, en versió, traducció i direcció de Francesc Cerro-Ferran, al CaixaForum de Girona. Això del teatre llegit té la seva gràcia, ja que et permet, t'obliga, a concentrar-te en el text, sense distreure't pels moviments i l'acció dramàtics.

Medea és un personatge fascinant. Sèneca, que segueix Eurípides, es concentra més en la fúria destructiva de les passions, la gelosia, el despit, la venjança, com a bon estoic que s'estima la moderació en tot.

Per als grecs aquesta princesa de la llunyana Còlquida era una bàrbara, bruixa, maga, neboda de Circe i neta d'Hèlios, ni més ni menys. Tota fúria, tota foc, sense aturar-se davant el filicidi, xoca amb l'ideal d'ataràxia de la seva pàtria adoptiva. Després de trair el seu pare, esquarterar el seu germà i bullir l'oncle del seu marit, Jàson, tots dos troben refugi a Corint.

Però la bona consciència grega no pot tolerar el matrimoni d'un hel·lè amb una bàrbara. El rei Creont restableix l'ordre civilitzat casant la seva filla Creüsa amb Jàson. Medea sembla resignar-se a ser la dona repudiada, tractada com a una puta. Però després reacciona i es produeix la tragèdia. La barbàrie destrueix la civilització fins a les seves arrels més profundes quan una mare mata els seus fills. Però la culpa és de l'apocat Jàson. Tot i això, passa per heroi després de l'aventura del velló d'or, que no hauria aconseguit sense l'ajuda de la princesa bàrbara.

La llegenda de Medea té curioses ramificacions. Arrabassada en un carro de foc del seu avi, va trobar nou refugi a Atenes. Alguns diuen que, abans, va anar a buscar l'ajuda d'Hèrcules a qui, gràcies als seus encanteris, va tornar la raó. Però no li va servir de res. A Atenes es va casar amb Egeu, el pare de Teseu, i va tenir amb ell un fill, anomenat Medo, que sembla ser l'origen dels medes. Medea, fidel a la seva essència bàrbara, va intentar enverinar Teseu, però el minotauricida va tornar a bandejar-la amb el seu fill.

La figura de Medea, molt tractada també en la pintura (hi ha un quadre impressionant de Delacroix), explica per què, malgrat la seva mútua tírria, la civilització glorifica la barbàrie. Pensa que li manca quelcom.

Més sobre la polèmica del vel islàmic

 La notícia és del 2010. Quinze anys després, té la mateixa lectura?

                   *********

L'ús del vel no està específicament ordenat a l'Alcorà. Es deriva de nombroses interpretacions, hadiths, tradicions culturals, etc. i és més o menys obligatori. Però, ho sigui més o menys, la peça és símbol de la submissió de la dona a l'home, punt central de la misogínia de l'islam.

Els islamistes en general aproven el vel. Després, segons el grau de radicalisme, el converteixen en un sudari que fa de les dones mortes en vida. La finalitat última és que desapareguin de la llum del dia, recloses, aniquilades, convertides en éssers vegetatius. És dur de creure, però l'Afganistan no és una invenció.

A Occident, l'esquerra woke intenta defugir la incòmoda qüestió de tres maneres: una és amagant-se darrere la solidaritat amb la “causa palestina” o, cosa equivalent, tancant els ulls, per no veure el problema; però quan els torna a obrir, el vel, com el dinosaure de Monterrosso, encara hi és.

La segona és veure'l com un tret cultural distintiu no un símbol de submissió. Per això ERC té una diputada musulmana que llueix vel, fent veure que no és submissió, per atraure el vot de les que sí que el porten com a símbol de submissió. Sembla refinat, però és una tècnica elemental de caça. Es diu esquer.

La tercera és afirmar que es tracta d'una opció voluntària de les dones, com si a l'islam hi hagués alguna cosa voluntària per a ningú. No es pot ignorar el procés de socialització femenina dins la comunitat islàmica. Les dones no són éssers autònoms si no trenquen amb l'islam; i, si en trenquen, la seva integritat física corre perill.

La vella esquerra radical en nom dels valors de sempre, la llibertat, la igualtat i la separació de l'església i l'estat vol prohibir el vel. També la dreta i la ultradreta coincideixen en això, i potser només en això, amb aquesta esquerra.

Europa fa un quart de segle que està obnubilada per una política de fronteres obertes, una barreja de mala consciència pel passat colonial i arrogància postimperial de gresol de cultures. I les conseqüències són perceptibles en una anomia social creixent. Tant que el tauler polític està girant cap a posicions conservadores, malgrat la cridòria de Pere i el llop de “que ve l'extrema dreta!”.

El vel és un símbol profund; l'estendard de la gihad. I la seva prohibició a l'àmbit públic és una exigència de supervivència. Europa se suïcidaria si fos contra la tradició que l'ha construït. I una de les peces essencials d'aquesta tradició és la idea de Heidegger, arrelada a Grècia, que l'ésser humà es realitza en un procés de "desvelar" la veritat (aletheia), que no és un mer descobrir-la, sinó viure'n.

Suposo que algun woke dirà que Heidegger era un filòsof nazi.

Florilegi de mentides dels polítics nostrats.

Fa uns dies, vaig publicar un article al Punt Avui sobre les mentides dels polítics. Eren consideracions de caràcter més aviat teòric, amb alguns exemples genèrics. S'hi afirmava que la mentida és el brou de cultiu de l'independentisme català.

Preuves à l’appui, com diuen els francesos:

¿No assegurava el MHP Puigdemont que es retiraria de la política activa si no guanyava les eleccions del 2024? No només no s'ha retirat, sinó que ha tornat a la presidència del seu partit, com Junqueras al seu, facilitant els memes a les xarxes que els comparen amb Stan Laurel i Oliver Hardy, el gros i el flac. En tornar a casa del pare, Puigdemont abandona aquell castell del rei tolit del Consell de la República, que es perdrà en les boires d'Avalon i, amb el castell, l'esperança d'un lideratge carismàtic cap a la independència.

La senyora Elisenda Alamany, d'ERC, fa una crítica escatològica del govern, però no esmenta que és el seu partit el que l'ha investit i el manté. Rondinar contra allò que un mateix fa, a més d'una mentida, revela algun tipus de desajust nerviós. Gairebé la meitat dels votants republicans van votar en contra d'investir Illa. Sense comptar el vot de Junqueras que encara no se sap si hi va anar a favor o en contra, probablement perquè ja no distingeix entre la veritat i la mentida.

Els comuns i assimilats diuen governar per a l'esquerra, però ho fan amb els vots favorables de la dreta. O les esquerres no són esquerres o les dretes no són dretes. Per sobre d'aquestes nimietats els uneix un objectiu comú: omplir-se les butxaques i tancar el pas a l'independentisme, que és el seu veritable enemic, siguin de dretes o d'esquerres, güelfs o gibel·lins, de l'Atleti o del Reial. Són espanyols de cor.

Igual que la CUP, que menteix i es desmenteix a si mateixa in ictu oculi, en un vist i no vist. Ataquen l'AC per feixista, enviant pinxos a les seves paradetes a agredir físicament els que hi són. Com feien els SA a Alemanya amb els jueus, els fasci di combattimento italians amb els socialistes ("Giovinezza, giovinezza/primavera di bellezza!") o les esquadres falangistes amb els republicans, amb la seva  “dialèctica dels punys i les pistoles”. 

Tot plegat, mentides.

Genealogia de la corrupció espanyola

(Captura d'un post de Mercedes Rodríguez a Facebook)

                       ******

Parlar de la corrupció espanyola és esmentar la soga a la casa del penjat perquè té arrels pregones. És una pràctica secular. 

L'antecedent dels fons voltor.
El 1601, el duc de Lerma, vàlid de Felip III, va convèncer el rei que traslladés la capital d'Espanya de Madrid a Valladolid. Abans, hi havia comprat molt terra val·lisoletà a baix preu que després en va vendre molt car als cortesans obligats a instal·lar-se al voltant del rei. El 1606 va convèncer l'Àustria de tornar la cort a Madrid. Abans hi havia comprat molt de terra madrileny a preu deprimit per l'abandó del rei. Els compradors, a preus astronòmics van ser els mateixos burlats cortesans. Per fer-se pagar les gestions, el duc de Lerma va acceptar un suborn dels comerciants de Madrid per 250.000 ducats d'or.

Una contractació com la del Iak 42.
Uns dos-cents anys més tard, el 1817, Ferran VII, “el desitjat” es va trobar sense armada, destrossada a Trafalgar, per reprimir la insurrecció americana. Aleshores, contractà la compra d'una flota a Rússia per 13.500.000 rubles que va trigar a aconseguir i més a pagar. La flota que finalment va fondejar al port de Cadis el 1818 amb prou feines surava i es va desballestar in situ.

Rieu-vos de la ciutat de Mahagonny.
Al segle XX, l'exemple dels quaranta anys de franquisme, amb l'antecedent del septenat del general de Jerez, estalvia altres disquisicions. El franquisme era un règim caracteritzat com una dictadura temperada per la corrupció. Les fortunes es van fer a punta de pistola i es van consolidar amb tota mena de privilegis i estafes.

La "Cosa Nostra", un joc de nens.
La monarquia postfranquista es va inaugurar amb un rei exemple de tots els vicis, en especial, un amor desmesurat pels diners i la "terza gamba". Els governs civils, fil per randa, amb rares excepcions. El llarg mandat del PSOE de González acabà en un pantà de corrupció des del Banc d'Espanya als orfes de la guàrdia civil, sense comptar els sinistres GAL. D'Aznar es diu que té gairebé tots els seus ministres davant dels tribunals. I M. Rajoy ostenta el rar honor d'haver governat com a cap d'un partit declarat “organització criminal” pels jutges. Això sí que és digne del Guiness. 

"Captiu i desarmat" l'exèrcit separatista...
Pel que fa a l'actual governant, viu embolicat en una teranyina de corrupcions de les quals només la qüestió d'Ábalos sembla tenir substància judicial. Les altres, un imbroglio de caràcter familiar nodrit per la tafaneria mediàtica, es veuen més febles, més teranyinoses. La corrupció de les esquerres al gobierno i llurs aliats és més de caràcter polític i es concentra a consolidar la submissió de Catalunya. Li diuen "reencuentro" i compten que deu ser el lema per a les eleccions espanyoles de 2027 que ja s'albiren a l'horitzó. "Ha tornat Espanya".

Ja se sap, l'home neix incendiari i mor bomber.
 D'altra banda, la corrupció socialista té un tret existencial propi. Aquests sis homes de la il·lustració són la imatge d'una generació i la seva degeneració. Amb les seves diferents trajectòries, estan units per un tret esquizofrènic. Havent evolucionat de l'alfa a l'omega, cadascú viu l'experiència d'haver esdevingut un altre amb el qual conviu, com a un Doppelgänger. L'havia sentenciat Rimbaud: “Je est un autre”. Per això Shelley deia que els poetes són els legisladors no reconeguts del món. 

La corrupció com a forma de govern

El discurs públic a Catalunya és un full de parra per tapar unes pràctiques de govern tan grolleres i abusives que s'igualen a les espanyoles. Està perfectament simbolitzada a la pàgina d'El Periódico que il·lustra aquest post. Sis homes i dues dones tots ells membres i beneficiats dels partits dinàstics, de vegades amb un llarg full de serveis als més variats càrrecs. La crème de la crème.

L'administració pública catalana funciona per un sistema de despulles (spoils system), moderat a la manera galdosiana pel costum que el partit guanyador reservi al perdedor una porció del botí. Cal tenir a prop l'amic, però més a prop  l'enemic, avisa Don Vito Corleone. Com faran la independència gents que pacten endolls i privilegis amb l'Estat del qual diuen que volen independitzar-se? Preneu el cas de la dona del MHP Puigdemont, endollada a la DIBA i del qual gairebé ningú parla, tot i que té un valor simbòlic altament destructiu. No pots fer la independència quan la teva dona et diu el contrari. El president Puigdemont és un nou Coriolà a escala reduïda.

Aquest fragment d'estat amb pinta de colònia està governat per una casta de quadres de partits i periodistes afins que forma un brou de privilegis i iniquitats. El resultat, de moment, són els suposats desgavells de la Copa d'Amèrica, les contractacions de l'Abacus i, la joia de la corona, la DGAIA, reconvertida a la DGPPIA, com si fos un joc de trilers.

Apareix ara un presumpte escàndol dins aquesta fortalesa inexpugnable que és el monopoli partidista dels mitjans de comunicació. L'hidra CNMAC i els seus múltiples caps, la ràdio i la televisió públiques i les àrpies dels mitjans subvencionats. Tota una xerrameca de pensament únic fet de retòrica woke i pràctica lucrativa clientelar a costa d'una fiscalitat aclaparadora sobre la població.

Documentats pels honrats comptables del Regne i admesos a tràmit pels jutges de SM el Rei, sorgeixen de la foscor fets que cal qualificar amb exquisida diplomàcia de casa de barrets politicoperiodística. Cosa molt comentada des de fa temps a les xarxes. S'afegeix la renovació de contractes ruïnosos per a les arques públiques, però no per a les privades, car, com se sap, els diners no fan olor. O els recursos públics per finançar les aparicions estel·lars de la carrincloneria televisada, Cruanyes a Roma, a parlar del seu llibre, i Ustrell a  armar una gresca typical Spanish a un restaurant a Tòquio.

Amb aquests periodistes, tots més lladres que Cacus, deien els polítics que treballaven per l'alliberament nacional. En realitat, compleixen la poc gallarda, però molt lucrativa tasca, de ser bel·ligerants contra qualsevol mena d'independència nacional o personal. I tot per servir al públic un potatge monotemàtic, espanyolitzat i monopolitzat pels comissaris polítics d'ERC i els seus ximplets útils, encara que aprofitats. És a dir, corrupció igual que l'espanyola, de la qual parlarem demà.

La banalització de la banalització

 (Veu del Diccionari Online de Portuguès)

Un dels leit-motive de la melopea políticament correcta és el de la banalització del feixisme. La partitura inclou altres, usats com a epítets: racista, xenòfob o supremacista. Nazi queda per als moments solemnes en seu parlamentària a càrrec del concertino. Tots troben acomodament al calaix de sastre o concepte òmnibus d'extrema dreta. S'hi inclou, per què no?, el populisme a què li passa el que al temps segons Sant Agustí: tots saben què és fins que se'ls pregunta.

El més simpàtic, però, és la banalització del feixisme. El va encunyar Hannah Arendt durant el procés d'Adolf Eichmann el 1962. Transmetia així la desolació moral que produeix el fet que la barbàrie nazi fos acceptada com una vulgar, rutinària, vida quotidiana. 

És una experiència molt antiga; el mal es fa invisible quan es generalitza.

Però no és aquest rigorós advertiment el que es trasllueix en l'ús que del sintagma fan els del políticament correcte, l'esquerra post o nou comunista. En cas que alguna cosa es trasllueixi que no sigui la tendència habitual d'aquest corrent a llançar anatemes contra els seus adversaris polítics. Generalment, l'esquerra acusa de banalitzar el feixisme els qui l'acusen, precisament, de feixista.

I, en aquest context, que no és el d'Eichmann, què vol dir exactament banalitzar el feixisme? Que no es pot fer servir el nom, com tampoc no es pot esmentar el de Déu en va, segons els judeocristians? No s'arriba a tant. Vol dir que es rebutja una crítica per falsa, adduint el respecte a les víctimes del que s'esmenta.

Però, i si no és falsa? La temible "exceptio veritatis". El feixisme és múltiple a les formes, però únic en el fons. El fons és impedir per la força, per la violència, la manifestació d'altres opcions polítiques. I, actualment, els únics que han impedit per la violència la manifestació d'opinions a Catalunya, a banda de les forces de seguretat, han estat els militants de la CUP. És legítim, per tant, dir que la CUP és una organització feixista. I és clar que es tracta d'una banalització del feixisme, atès que qui la practiquen consideren que és un comportament normal del qual se senten cofois.

Si afegim els que els donen cobertura al parlament i als mitjans, ja tenim la perfecta banalització del feixisme. En el sentit d'Arendt. I són ells, elles i ellis.

Ecos de la guerra

(Mapa de Wikipedia amb els territoris ocupats en 2011)

La actual guerra dels àrabs contra Israel té ressons profunds a les societats occidentals. Se segueix més de prop que alguna altra que tenim més a prop. Influeix en els programes dels partits i en la política de molts governs.

I és una història molt antiga. Els actors, els combatents i també els espectadors i agents externs fa segles que estan en aquesta batalla, encara que amb alguns canvis de posició. Però els més antics, els que hi eren al començament, són els jueus. Després, van sorgir els cristians, que es van separar de la fe de Moisès i es van estendre per tot l'imperi romà i més enllà, amb un testament nou. Uns sis-cents anys més tard, en un altre lloc proper, va aparèixer l'islam, també amb un llibre propi en guerra amb les altres dues confessions.

I així segueixen.

Els jueus han patit vint segles de persecucions que van culminar a l'Holocaust. Al segle XI es va fabular la llegenda del jueu errant o jueu etern, com un intent d'explicar aquesta persecució perpètua, renovada sota la forma dels Protocols dels savis de Sió,  publicats els anys vint del segle passat per Henry Ford, magnat de l'automòbil i furibund antisemita.

El conflicte actual presenta un aspecte agre atès que no té solució. Israel no pot per si mateix guanyar la guerra de Gaza perquè, encara que ho fes en termes militars, hauria d'acomodar milions de persones, un problema de logística irresoluble. Per això té cura de proveir el territori. Els estats àrabs limítrofs i no limítrofs es neguen a admetre refugiats gazatis perquè esperen que aquest problema acabi per asfixiar Israel. Israel, com qualsevol estat, s'ha de defensar i, no havent-hi cap altra solució, l'única manera de fer-ho és la batalla permanent.

El bressol de les tres religions monoteistes pacífiques segueix en guerra des de fa dos mil anys i aquesta, en concret, causa efectes devastadors en les relacions socials a tots els països europeus. Gents que es tenien amistat, esdevenen enemigues acèrrimes. Persones de ponderat judici es converteixen en fanàtiques furioses, com el Dr. Jekyll, quan prenia el preparat. És com una epidèmia, gairebé com una plaga d'Egipte, o l'estranya afecció col·lectiva del Rinoceront, de Ionesco.

Però una cosa ha deixat clara aquesta llarga tradició: l'atacant té mitja batalla guanyada si aconsegueix inspirar por a l'atacat.

El feminisme i l'islam, un problema de rufians

(Jean-Louis Gérome, "El mercat d'esclaves" (1866)

En esbrinar el grau d'estupidesa d'algú, caldria trobar una unitat de mesura. Podria dir-se el rufián. Quan es critica la bàrbara misogínia de l'islam no triga a aparèixer algun woke, dels que acumulen molts rufians d'idiotesa, recordant el vel de les monges o altres pràctiques misògines de l'Església catòlica. Com si fossin comparables.
En oposar-nos a la misogínia islàmica no ens oblidem d'on venim. Venim d'un Sant Pau que, a l'epístola als corintis, deia que les dones han de callar a l'església; venim del Sendebar, un best seller del segle XIII subtitulat “llibre dels enganys i assetjaments de les dones”; de Sant Tomàs Moro, que, a la seva Utopia (1516) deia que les dones han d'agenollar-se davant els seus marits els dies festius i confessar els seus pecats; d'una declaració de drets del 1789 que les ignorava olímpicament i un codi Napoleó que les reduïa a la minoria d'edat en tots els aspectes. Rousseau, pare de la pedagogia, no creia que les dones haguessin de rebre educació formal. L'emancipació dels negres als Estats Units va ser anterior al sufragi femení. Les dones van poder votar a França el 1944. Encara no poden ser sacerdots i la seva situació continua sent de subalternitat, malgrat els avenços del feminisme.
No ens oblidem d'on venim i de cap manera volem tornar enrere. Ni un pas. El destí de les dones serà el destí de la humanitat. Sembla mentida que calgui dir una cosa tan òbvia.
L'islam és militantment patriarcal i la lluita contra el patriarcat del feminisme occidental l'amenaça en la seva mateixa raó de ser. I, com que la millor defensa és un bon atac, ha començat la islamització de les societats occidentals per extirpar el mal a la seva arrel, la tradició judeocristiana. És un objectiu que els imams prediquen nit i dia.
A la guerra dels àrabs contra Israel està implícita la qüestió de la islamització d'Occident, agradi o no. Part del feminisme fa costat a la causa “palestina”. Tracta de colar una visió del conflicte com el d'uns civils desarmats contra una potència militar armada fins a les dents. En realitat, és al revés, una sèrie de països musulmans també armats fins a les dents, que posen a primera línia de combat els civils perquè després els rufians d'Occident facin demagògia, contra un petit territori de 90.000 km quadrats.
Els 52 països musulmans, els seus amics i les feministes woke reclamen un embargament d'armes que deixi indefens el petit país davant els estats musulmans que pretenen aniquilar-ho, però no són capaços de vèncer-lo en guerra oberta, només escudant-se en els nens. La seva finalitat no és la solució dels dos Estats (en què no creu ningú, ni els mateixos àrabs) sinó l'aniquilació d'Israel, “des del riu fins al mar”. L'esquerra europea és còmplice de la islamització d'Europa.
I, si l'islam és alguna cosa, és misogínia. Les feministes que simpatitzen amb l'islam en nom d'un multiculturalisme eixelebrat poden trobar que llurs netes tinguin la vida de les dones afganeses d'avui.
És un problema de rufians.

Les mentides dels polítics

 

Les mentides dels polítics

Les mentides dels polítics Lluís Romero.

 

Article publicat al Punt Avui el 24/05/2025

   

“Els governants, els polítics, justifiquen les seves mentides en nom del bé comú que no pot ser més que el de la majoria

“Els independentistes catalans, sobretot els republicans, tenen un historial de mentides tan ample, tan dens que, quan diuen que parlen de veritat sonen com Epimènides

Ramon Cotarelo - Politòleg, activista i escripor

Men­tir és lleig. L’Església catòlica ho pro­hi­beix en els deu mana­ments del cate­cisme. És habi­tual en el cato­li­cisme ser més papista que el papa. Perquè la pro­hi­bició de la men­tida no es troba en els mana­ments que apa­rei­xen a la Bíblia, que tam­poc no són deu. Com podria Déu pro­hi­bir la men­tida si ell mateix la feia ser­vir? En el Pri­mer Lli­bre dels Reis, Déu, havent-se pro­po­sat des­truir Acab a causa dels seus pecats, l’enga­nya fent-li creure que, si ataca els siri­ans, tri­om­farà, i aca­barà morint en la bata­lla.

I l’Església catòlica, que pro­hi­beix la men­tida, pot men­tir? La res­posta deu ser que no, suposo. Però algú al vol­tant del segle IX es va inven­tar un supo­sat decret de Cons­tantí (cap a l’any 312) pel qual l’empe­ra­dor reco­nei­xia l’auto­ri­tat del papa sobre Roma i entre­gava l’imperi romà d’Occi­dent a l’Església. La mateixa Església reco­nei­xe­ria al segle XV que la Dona­tio Cons­tan­tini era més falsa que un duro sevi­llano.

Lluny de nosal­tres ficar-nos en un pro­blema de dogmàtica, però si Déu i l’Església poden men­tir, per què no els gover­nants, que, a més a més, ho fan, per jus­ti­fi­car-ho, amb ajuda dels filòsofs? Per des­comp­tat, la men­tida està molt mal vista. La filo­so­fia cerca la veri­tat i la té jurada a l’engany. Però, a con­ti­nu­ació, els filòsofs, que són humans, mati­sen aquesta ani­mad­versió i sal­ven de la con­demna les men­ti­des “pie­to­ses”, ja se sap, les que es diuen per evi­tar un mal més gran. Cor­res­pon als gover­nants, diu Plató, pare del gremi, deci­dir què és el mal més gran i el caràcter piadós, “benèfic”, de les men­ti­des en pro de la comu­ni­tat.

No cal recórrer al rigo­risme de Kant per ado­nar-se que en la “pie­tat” de les men­ti­des es pot tro­bar de tot, fins i tot el des­po­tisme més assil­ves­trat, ja que és pri­var altres d’un conei­xe­ment que els con­cer­neix. I arro­gar-se un dret que se’ls nega. És pro­blemàtic cons­truir sobre aquesta base l’auto­ri­tat moral per pro­hi­bir la men­tida.

Els gover­nants, els polítics, jus­ti­fi­quen les seves men­ti­des en nom del bé comú que no pot ser més que el de la majo­ria, ja que qual­se­vol altre és impos­si­ble en una soci­e­tat plu­ral d’interes­sos tro­bats. La decla­ració del pre­si­dent Illa que gover­narà per a tots els cata­lans té el mateix valor que si digués que qua­drarà el cer­cle. És una patent men­tida, perquè el que dones a uns ho treus als altres

El bé comú és una cate­go­ria sub­jec­tiva. I defen­sar-lo amb la men­tida equi­val a dir que el fi jus­ti­fica els mit­jans, decisió tan con­dem­nada com uni­ver­sal­ment prac­ti­cada al llarg dels segles. I avui amb reno­va­des empen­tes. El fi últim de l’islam és la domi­nació del món sota la fe del pro­feta. La sub­missió uni­ver­sal a Al·là jus­ti­fica tots els mit­jans, el pri­mer i més incru­ent de tots, per cert, la men­tida. Dels altres no en parlo.

La guerra actual entre Israel i Hamàs és, en gran manera, una guerra de men­ti­des. La men­tida s’ha fet tan ubi­qua que ha esde­vin­gut notícia i, així com hi ha notícies espor­ti­ves, fúnebres, ecos de soci­e­tat, etc., hi ha notícies fal­ses o fake news, que diuen els poli­glots. Com si fos una cosa nova. Remem­ber the Maine!

En nom del bé comú, que cadascú inter­preta com li dicta la seva ide­o­lo­gia o els seus interes­sos, es pot donar crèdit a una men­tida sobre un rival polític per gua­nyar unes elec­ci­ons, com van fer els de Podem en les elec­ci­ons muni­ci­pals a Bar­ce­lona el 2015. Els matei­xos que van donant lliçons de mani­pu­lació de mit­jans. O es pot expli­car una men­tida pie­tosa als inde­pen­den­tis­tes cata­lans per tal de cons­ti­tuir el govern, com ha fet Sánchez en la seva pugna amb el pre­si­dent Puig­de­mont, a qui sem­bla voler a l’exili durant tota la legis­la­tura. Men­tres­tant, els de Junts es con­so­len pro­pi­nant una pun­tada de peu al govern al cul del pre­si­dent del CIS.

Els inde­pen­den­tis­tes cata­lans, sobre­tot els repu­bli­cans, tenen un his­to­rial de men­ti­des tan ample, tan dens que, quan diuen que par­len de veri­tat sonen com Epimènides, el cre­tenc, el que deia que tots els cre­tencs men­tien. L’última men­tida, la de la Dgaia, sem­bla que sigui un tei­xit d’enganys a l’estil Matrix que redu­eix tota la xer­ra­meca sobre les fron­te­res ober­tes i el volem aco­llir a un pre­sumpte negoci de tota una ger­nació sense gai­res escrúpols.

La polèmica del vel

 

Des del Romanticisme hem glorificat la figura del rebel byronià, el llop estepari, l'inconformista, el que mata el pare després d'haver-lo idealitzat, el que trenca els motlles, s'enfronta a la família, la cultura, la pàtria, la religió.

En realitat, aquest esperit no es redueix al romanticisme. La glorificació del rebel és tan antiga com la humanitat. L'heroi del primer poema conegut, crec, el sumeri Gilgamesh, és un rebel contra la condició mortal de l'home. I, darrere seu, legions. Què era Crist sinó un rebel? El protestantisme porta la rebel·lia de Luter al nom. Rebels van ser Cromwell, Napoleó, Lenin, Gandhi. La història és una garlanda de rebel·lies. Una altra cosa és el que després fessin els rebels amb la victòria.

És la rebel·lia en si mateixa, sortir-se del sender trillat, tallar amb la tradició, allò que es glorifica. El rebel és l'encarnació de la idea kantiana de la Il·lustració, com l'alliberament de l'home davant de la seva immaduresa. El rebel és l'ésser humà madur.

Ara abandonem aquest orgull i acceptem coexistir amb cultures que tracten les dones com a éssers immadurs, com a persones sense drets o amb menys drets que els homes. I ho justifiquem perquè és la seva cultura y tradició. Tanmateix, atesa la nostra idea d’ésser humà, no podem acceptar aquesta situació perquè estarem cometent un frau gegantí d'estat de dret, el pilar essencial del qual és la igualtat de tots davant la llei. Si ho acceptem, acceptem el fons de la qüestió, és a dir, que les dones són immadures i no mereixedores de la igualtat amb els homes. Com sempre, pura misogínia i, de retruc, apartheid, l’apartheid que suposa acceptar dins de l'estat de dret comunitats que es regeixen per normes contràries a l'estat de dret.

Que hi hagi dones que es diuen feministes, donant suport al vel musulmà és una cosa difícil de comprendre. El vel és el símbol tèxtil d'unes biografies fetes de submissió a una aclaparadora cultura misògina (és a dir, d'automenyspreu) sota la pressió de la família i l'entorn sociocultural immediat i mediat. Dir que cal prohibir el vel durant la minoria d’edat, però que s’ha de permetre en arribant a la majoria d’edat és desconèixer aquesta realitat.

Suposo que les feministes que recolzen el vel ho fan en veure que unes musulmanes el porten i d'altres no. Jutgen, de bona fe, vull creure, que la peça és d'ús voluntari. Res més lluny de la realitat. Si les musulmanes porten o no vel, en la immensa majoria dels casos, la decisió no en depèn d'elles sinó del seu marit, el seu pare o, si escau, els fills.

Acceptar-ho és retrocedir segles.

 

50 Daños DMEMOcracia

 

No, no, si amb raó tots els tirans prohibeixen el teatre tan bon punt poden. L'art de Talia és més destructiu que la dinamita. La burla, el riure, la pantomima desfan la pompa i circumstància dels discursos oficials. Per això, amb el més petit motiu, es persegueix els comediants, gent imprevisible, inacceptable en bona societat, on se sap quin és el límit del “sa contrast de parers”. Gent que pretén volar pel seu compte i a qui cal tallar les ales, sinó prohibint la comèdia (que ganes no en falten), obstaculitzant la carrera professional del comediant.

He vist la funció de Toni Albà al teatre de la Mercè, a Girona. Durant una hora i mitja representa i destrossa la figura de l'exrei d'Espanya. El coronel Martínez Inglés fa anys que exposa tota la veritat de Joan Carles; fins i tot en llibres. Però no té l'efecte demolidor de la burla teatral. La mímica i la intencionalitat d'Albà em recorda Leo Bassi, encara que la del català és més soterrada, però, a estones, també de commedia dell'arte. Fresca com un enciam. Quant partit se'l pot treure a un teleapuntador!

El públic, que omplia la sala, reia de bona gana en veure el personatge, que ha poblat els televisors, reduït a l'absurd. Qui reconeix haver estat rei per haver aixecat el dit el primer quan algú va preguntar qui volia ser rei. A la manera de Gila, vaja. És una forma d'explicar la legitimitat real com qualsevol altra, sobretot quan el mateix rei s'ha saltat la legitimitat dinàstica.

El monòleg alterna el català i el castellà, perquè només en castellà es pot apreciar el sublim amor del rei pels seus súbdits, inclosos els catalans. I, si no n'hi ha prou, parla el seu fill, que ho fa millor que Franco, al cap i a la fi, el més important, atès que se celebra el cinquantenari de la mort de l'invicte.

Arribarem al centenari, Toni!

L'arrel de la corrupció

 

Entre les guinguetes d'endollats que els partits polítics han sembrat pel país per mantenir i enriquir als seus militants hi hauria d'haver un observatori de la corrupció de la DGAIA. Però el parlament ha perdut tota autoritat, ja que no és res més que la màquina per tapar i protegir la partitocràcia catalana, pitjor i més lladre que l'espanyola. Si es vol saber una mica de veritat sobre què hagi passat amb aquesta monumental estafa, cal portar aquest assumpte als tribunals. Els mitjans de comunicació no serveixen de res car tots estan comprats a base de diners públics pels mateixos corruptes de la DGAIA, sobretot ERC i el seu aliat, PSC.

L'origen d'aquesta corrupció estructural és el finançament públic dels partits polítics. Els parlamentaris tenen un privilegi exclusiu que els fa creure déus en comparació dels representats: poden fixar els salaris propis. Els salaris dels altres treballadors depenen dels pressupostos generals de l'Estat, és a dir, dels diputats. Els dels diputats depenen d'ells mateixos, i per això són exageradament alts, amb multitud d'altres prebendes, dietes i privilegis. A Catalunya (i Espanya) els sous dels diputats són indecentment elevats. És cert que més o menys en línia amb els d'altres diputats de països europeus, que també són alts. Però la diferència entre el salari mitjà dels treballadors en general i el dels polítics en especial és enorme a Espanya i Catalunya, cosa que no passa en Europa. Per això, aquests salaris són un escàndol.

Molta gent, veient que l'activitat política està tan ben remunerada, s'apunta a la carrera política, per a la qual no cal estudiar pràcticament res (casos de Rufián o Iceta), ni treballar en res, ni fer oposicions; literalment només adoptar una ideologia (van de franc), entrar a les joventuts d'un partit fort i enganxar-se amb algun líder que faciliti a l'aleví l'accés al seu primer càrrec règiament remunerat. A partir d'aquí, sort, vista i al bou, a encadenar càrrecs durant vint o trenta anys vivint del conte, amb una jubilació de cinema. Els casos d'Illa i Aragonès per no citar sinó els més insultants.

Un repàs als currículums dels representants polítics, sobretot els de partits d'esquerra, dona una llarga llista d'oportunistes que no tenen cap preparació ni han treballat mai en res, enganxats als sous públics i predicant, encara que és una gent sense conviccions ni dignitat, incapaç de defensar cap principi que no sigui el partit que els dona a menjar. ERC, el PSC i els comuns són els casos més evidents. Els altres són semblants, encara que menys escandalosos. En el cas d'aquests tres, a més dels sous immerescuts s'acumulen l'endollisme i el nepotisme, com els de les germanes Verges o el matrimoni Cruanyes/Villalbí o el marit de Janet Sanz.

Lògicament, una estructura tan corrupta s'ha de protegir amb mitjans il·legals i així ho fa i continua fent ERC que es dedica a la guerra bruta contra els discrepants, a intentar arruïnar-los, calumniar-los o difamar-los amb diners del contribuent com a bona estructura corrupta. Més que un partit, ERC és la cosa nostra. Literalment.

Catalunya continuarà sent una colònia d'Espanya mentre es deixi governar per aquesta partitocràcia còmplice de l'espanyola. Mentre no s'imposi una política que no sigui la de la màfia partidista, mentre no es redueixin els sous dels rufians ni es facin auditories públiques de les gestions dels corruptes que es fan rics estafant la gent amb la màxima il·lusió que aquesta té: la independència de la seva pàtria.

Els discursos d'odi i el Parlament

En tipificar com a delictes els anomenats “discursos d'odi” s'està criminalitzant l'odi. Però l'odi és un sentiment, no un fet i, en convertir-lo en delicte, s'està abandonant el terreny objectiu de la legislació penal. I què és el sentiment d'odi? Una animadversió profunda a alguna cosa. Tota animadversió és criminal? Dependrà de la cosa que la provoca. Per exemple, molta gent, en principi tothom, odia el crim. És punible aquest odi? Evidentment, no.

Hi ha, doncs, un odi bo, no criminalitzable. I quan és criminalitzable? Quan el que hom odia és una cosa que es considera bona. Per exemple, la religió. Però què passa quan una religió vol acabar amb totes les altres per qualsevol mitjà per considerar-les odioses? Està malament odiar aquesta religió?

Legislar sobre el sentiment d'odi és absurd. Com fer-ho sobre l'amor. No es pot obligar ningú a estimar alguna cosa o confessar una fe. Es pot aconseguir un acatament extern que no diu res sobre la convicció interna. Un assumpte a què Hobbes va dedicar molta reflexió i, amb ell, tots els que s'han ocupat de la qüestió dels conversos, pobra gent condemnada a portar una vida doble a causa del fanatisme dels que manen. No, sobre sentiments no es pot legislar.

Només sobre fets. I què passa amb les intencions? També són punibles sota la forma del delicte d'amenaces. Les amenaces són un delicte. Però han de ser concretes i creïbles. Els anomenats “discursos” tenen poc a veure amb això. El que es persegueix amb el delicte dels discursos d'odi és suprimir la llibertat d'expressió. Cosa que sempre intenten fer els governs i les esglésies en inventar-se els delictes/pecats de sedició i blasfèmia, que venen a ser el mateix; o sigui, res.

Amb els anomenats discursos d'odi es pretenen dues coses: a) ampliar el terreny de les amenaces a coses que no ho són i b) fer veure que no s'està penalitzant l'odi, sinó el discurs i, així, trobar una excusa per retallar la llibertat d'expressió.

El que terroritza el Parlament és la llibertat d'expressió. Sembla mentida, però és una realitat. Les seves senyories volen implantar un discurs de la correcció política (un discurs únic) segons els programes dels partits de la majoria. Els diputats (i tothom al carrer) que no ho siguin fil per randa, seran acusats de "discurs d'odi" i degudament penalitzats. Per fortuna per a ells, els diputats estan protegits per l'Estatut d'Autonomia que els proclama inviolables per les opinions manifestades en seu parlamentària. Dissortadament, la gent del carrer no gaudim de la mateixa protecció. 

La censura de El Món

Aquest article ha estat censurat ahir (15 de maig) al Món per motius que només un esperit woke pot admetre.

Vet aquí l'article, perquè tothom pugui fer-se càrrec del nivell de censura, dominació i manipulació a que hem arribat. A la fi de l'article, només un parell de comentaris.

L'invenció de la islamofòbia.

En fer-se el ferm propòsit de reprimir els que anomena “discursos d’odi”, el Parlament s’ha ficat en un jardí, com els actors dolents. Vol restringir la llibertat d’expressió en nom de la llibertat d’expressió, capítol primer del manual del censor. El que cerca, com sap tothom, és silenciar la senyora Orriols, la veu de la qual treu de polleguera els diputats com la de Joan Baptista a Herodies. 

I el primer amb què han ensopegat les seves senyories, fins i tot abans de constituir la corresponent comissió i cobrar la corresponent dieta, és un informe molt reticent dels serveis jurídics davant qualsevol intent de potinejar la llibertat d'expressió. No és obertament desfavorable, però tampoc és obertament favorable. És un repicar i anar a la processó. L'habitual en informes delicats que hom ha d'elevar a qui paga. 

L'intent és una crida al fracàs. Perquè només hi ha una possible definició de delicte de discurs d'odi: tot discurs que incomodi el que mana. Déu n’hi do, vet aquí els morts vivents, les velles dames revenants, els zombis de la sedició i la blasfèmia. Ara se’n diuen “discurs d'odi”, però el nom, ai las, no crea la cosa. Els homes no són déus. Els censors no són infal·libles, baldament s'ho creguin. 

El delicte del discurs d’odi no existeix, encara que el Codi Penal espanyol tingui un article 510, un totum revolutum dictat per l'arbitrarietat i l’esperit de censor de l’esquerra woke. Com es mesura, per exemple el “delicte” de “trivialitzar greument un genocidi”? Què és “trivialitzar”? El legislador no veu que l’expressió “trivialitzar greument” és un oxímoron com una casa de pagès, que sembla un text dadaista? 

Hi existeix el delicte d'amenaces i derivats, que ja preveu amb tota claredat al Codi Penal (arts. 169 a 171) i només precisa un suplicatori per fer-se valer. El que no sigui això, és endinsar-se al jardí de les ideologies, on tots els gats són negres. Si, a més, qui mana no és un sol, sinó una comissió composta per partits polítics que s'han de posar d'acord sobre què sigui discurs d'odi, els gats es llancen a una gatomàquia pitjor que la de Lope de Vega. Idò, ja em diran vostès qui són els partits polítics per definir l'odi. 

Una qüestió revela la impossibilitat de reprimir lícitament la llibertat d'expressió. Un dels elements prominents dels discursos d'odi, es diu, és la islamofòbia que el redactor de l’article 510 CP va oblidar. El mot, molt recent, causa un fort impacte; ens remet a un clima explosiu, de ràbia, de fúria, irracional. Cerca emparentar-se amb altres “fòbies”, com la xenofòbia, hidrofòbia, aracnofòbia, etc., una por irracional, fins i tot patològica, a alguna cosa o persona. Per analogia, es segueix que la islamofòbia és una mena de racisme. 

El problema és que l'islam no és una raça, sinó una cosmovisió de base teocràtica que pretén imposar-se a tot el planeta sense admetre'n cap altra a la vora. Es podria haver triat un terme més adient, menys weaponized, com ara “antislamisme”. Malgrat que no n’hi ha cap cristianofobia o hindufobia, sí que pot haver-hi anticristianisme o antihinduisme. Però el terme antislamisme, no té el punch de la islamofóbia, que enlluerna la gent de intel·ligència feble. 

La islamofòbia, com el discurs d'odi, no existeix. És un intent de criminalitzar la crítica i oposició legítimes a l'islam. De deixar inermes les nostres societats davant qui vol arrencar les seves arrels, la tradició judeocristiana, l'estat de dret, el lliure pensament i el pluralisme. 

Amb tots els respectes, cal viure en els núvols per empassar-se aquest conte de la “islamofòbia”. Què té d'irracional oposar-se a la misogínia? Què rebutjar la pedofília? Què negar-se a complir els mandats d'una religió que no és la teva? Què menjar o no menjar segons els gustos personals i no segons els mandats d'un guillat? Què lluitar contra una barbàrie que penja els gais de les grues o penalitza les dones que no volen portar un drap al cap com a símbol de la seva inferioritat? Què en definitiva negar-se a viure sota la Xaria? 

D’irracional, res. Pura qüestió de supervivència. Avergonyeix haver de dir-ho. 

Les seves senyories s’han ficat en un jardí i el mínim que podem desitjar les persones demòcrates i normals és que se'ls converteixi en el laberint de Dèdal i que el minotaure se'ls mengi. Una bonica llegenda que haurem d'oblidar si aquests deixebles del comte Don Julià completen la seva tasca.

-----------------------------------------

Petit comentari: la censura es basa en consideracions com que "No tots els musulmans fan aquestes coses", que és una falta de respecte parlar del profeta com a un "guillat" i que no es pot dir que una dona que porta un drap al cap com a símbol de submissió, porta un drap al cap com a símbol de submissió. 

No es pot dir la veritat. Els comissaris islamistes ho prohibeixen I això és tot. 

És una censura perquè el que els wokes amics dels islamistes no suportan és que es diga la veritat: que la islamofòbia és una invenció antisemita i contraria al estat de dret i les llibertats.

Els anomenats "discursos d'odi"

El Parlament ha decidit reprimir els que anomena “discursos d'odi”. És a dir, es proposa reprimir la llibertat d'expressió.

El delicte de discurs d'odi; és una invenció woke per deixar camp lliure a la barbàrie islàmica. Però, com que tornar sobre aquest assumpte és avorrit , reprodueixo l'article que, sobre el tema vaig publicar a El Món, el sis de març passat.

L’odi a la llibertat d’expressió

Diuen que el Parlament està pensant a reformar el reglament per posar límit als discursos d’odi al seu si. Sense res més, com un assumpte de tràmit. Home, hi ha coses que no es poden dir. Ho hem après a casa de petits, a l’escola i a les pel·lícules de Hollywood.

Abans d’indagar què vol dir això de “discursos d’odi”, cal preguntar com pensen aquests pares de la pàtria reprimir-los reformant el reglament, quan l’art. 57, 1 de l’Estatut vigent d’autonomia diu que “els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici del seu càrrec”. Atès que l’Estatut és norma superior, potser se’ls acudirà reformar-lo també. Per exemple, el paràgraf en qüestió podria dir “els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici del seu càrrec, tret que siguin discursos d’odi”.

I, com que això dels discursos d’odi no és gens clar, la reforma podria ser més audaç: “Els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici del seu càrrec, tret que no agradin als que manen”.

Preguntar després qui jutjarà què és i què no és un discurs d’odi i d’acord amb quins criteris, probablement es pot considerar ganes d’embolicar la troca. L’objectiu últim de tanta feina és clar, fer callar Sílvia Orriols. Excusat, per avorrit, és recordar que això és donar-li més audiència, augmentar el ressò del seu discurs, el qual titllen d’odi. 

I què són els discursos d’odi? Sí, sí, ja sé que la majoria dels països europeus tenen normes de diferent grau que els penalitzen, però el fet que alguna cosa tingui nom i es generalitzi no la fa necessàriament certa ni justa. També la penalització de l’adulteri o la subalternitat de les dones eren legals i generalitzades.

Exactament, què és l’odi? Un sentiment de profunda aversió; igual que el seu germà bessó, l’amor, és un sentiment de profunda atracció. I no és assenyat legislar sobre sentiments. És, més aviat, absurd. La llei penal no pot atendre més que fets, no sentiments que, si de cas, pot considerar elements coadjuvants, eximents, atenuants, agreujants. Però allò que compta són els fets o no fets.

L’odi és molt humà, fins i tot, massa humà, que diria Nietzsche i, per això mateix, sovintejat. De vegades té bona premsa. Jesucrist odiava els mercaders al temple i els seus seguidors odien el pecat amb totes les seves forces. I qui no odia les guerres? Fins i tot ho fan els que en viuen. En un pla més civil, cal odiar el delicte i compadir el delinqüent, com feia la il·lustre jurista Concepción Arenal. Hi ha, doncs, un odi bo i un altre de dolent, però no són tan fàcils de distingir com el colesterol bo del dolent.

No es pot prohibir l’odi ni la seva manifestació pública. Als EUA no hi ha cap llei federal o estatal que prohibeixi els discursos d’odi. La primera esmena a la Constitució, la que encapçala el Bill of Rights dels ianquis, blinda de manera absoluta la llibertat d’expressió. Perquè, parlem clarament, tot això dels discursos d’odi no són més que atacs a la llibertat d’expressió.

Als EUA els ciutadans són lliures d’odiar i manifestar el seu odi a allò que o qui vulguin. Només es veuran davant de la justícia si profereixen amenaces que han de ser directes, reals i creïbles. Poden odiar, i dir-ho, una confessió religiosa, una col·lectivitat, una ètnia, la bandera o el president del país. Mentre no hi hagi una amenaça creïble, poden dir el que vulguin a les xarxes socials sense que la policia es presenti a casa seva a l'hora dels matines, com passa avui a Anglaterra i a Alemanya. Que està passant.

O sigui que el vicepresident Vance no està descaminat quan diu que a Europa es persegueix la llibertat d’expressió. Els anomenats discursos d’odi són perífrasis de la censura de tota la vida, tot just com la vella blasfèmia s’ha disfressat d’“ofensa als sentiments religiosos”. És l’esperit censor que es creu infal·lible, el de Joan Calví quan deia que, si posem un morrió als gossos, no podem deixar que els homes obrin la boca i diguin el que vulguin.

Mare de Déu Senyor, evidentment, no. Per això, es procedeix a la reforma del reglament i, si cal, de l’Estatut. Amb la finalitat de reprimir, potser relaxar al braç secular, l’acusat de discurs d’odi que, mira tu per on, coincideix amb l’adversari polític.