El 1915, al seu assaig sobre la crisi de la socialdemocràcia alemanya, conegut com el “fullet de junius”, Rosa Luxemburg va encunyar la disjuntiva “socialisme o barbàrie” per definir la perspectiva de la Primera Guerra Mundial. Una disjuntiva que va reviure després el 1949 en un grup de l'extrema esquerra trotskista francesa per al qual l'única alternativa al socialisme era la barbàrie capitalista. El grup va acabar dissolent-se el 1965 i avui, per a molts, aquella disjuntiva va acabar convertida en una coincidència: socialisme i barbàrie.
Que avui hi ha “aliança” entre el socialisme i la barbàrie musulmana és un fenomen que pocs gosen negar. L'alcalde de Londres, Sadiq Khan, és laborista i musulmà i el recentment elegit batlle de Nova York, molt celebrat per l'esquerra woke, és demòcrata i musulmà. La major part de l'esquerra woke s'ha posicionat a favor d'una quimera, com "Palestina", què és com fer causa comuna amb l'islamisme.
Aquesta aliança és incomprensible si s'atén la tradició de l'esquerra europea entre el segle XIX i la meitat del XX. La història en té la clau. A partir de la caiguda de Constantinoble el 1473, Europa va viure sota l'amenaça musulmana. Tot i que això va acabar consolidant un sentit de comunitat europea no va impedir que, en els seus continus enfrontaments entre si, alguns països europeus arribessin a aliances amb els turcs otomans que els papes sempre van qualificar de “aliances impies”.
L'aliança actual és una d'aquestes “aliances impies” i neix a la segona meitat del segle XX, quan la guerra freda va enfrontar els Estats Units (i els seus aliats) amb la Unió Soviètica i els seus, especialment, l'esquerra europea. La guerra de 1947/48 entre Israel i els països àrabs va afegir un altre enemic a l'estatunidenc que, a més, permetia canalitzar el vell antisemitisme europeu.
Fracassada l'URSS, l'esquerra, incapaç de reconèixer la derrota, va optar per canviar de nom (ja no queden partits comunistes als països europeus) però mantenir el discurs de confrontació antiamericà i antisionista,
Aquesta reacció va obrir el camí a l'anomenat “pensament postcolonial”, la principal mostra del qual va ser el llibre d'Eward Said, Orientalisme, que asseia les bases d'una ideologia revengista del radicalisme musulmà i que és el que l'esquerra europea, òrfena ja de tota referència moral occidental tradicional, ha acabat comprant.
I, en fer-ho, com un nou Comte Don Julián, ha obert la porta a una nova invasió i conquesta musulmana que té com a objectiu destruir la civilització accidental.
Ens pertoca a nosaltres tancar-la, recordant el crit de guerra dels grecs a la batalla de Salamina: "Oh fills dels hel·lens, aneu!/Allibereu la pàtria, els fills, les dones,/els santuaris dels déus patris/i les tombes dels avantpassats!/Ara és la lluita per tot això!"
Èsquil. "Els perses"









