Per la meva raça parlarà l'esperit

 

És el lema de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i es deu a José Vasconcelos. No sé si el concepte de raça de Vasconcelos inclou els espanyols, però hem de reconèixer que aquests també tenen el seu de raça i raça, ja se sap, inassequible al desànim. Heu sentit al president Sánchez a aquestes hores històriques de la seva pàtria? Mare meva, la meva mare i com està d'enfurismat el primmirat noi! Quin discurs ple de fermesa democràtica i esperit obert cap a la llibertat! Oh, Pèricles, oh Lincoln, oh Churchill de la nova era! Quin foc temperat per la raó en defensa, com sempre, de la llei i l'ordre, o sigui, de l'ordre públic, que és l'únic que importa per no donar imatge turquesa. Escolteu només aquest cervell privilegiat: Espanya és una democràcia plena i, com a totes les democràcies plenes li cal millorar la protecció de la llibertat d'expressió. No rieu. Per tots els déus us prego, no rieu. Trobar aquesta enraonia tan brillant capaç de provar la plenitud d'una cosa per la seva mancança l'ha costat un terrabastall al cap.

L'"independentisme" guanya; la independència perd

Els resultats de les eleccions del diumenge deixen una situació abracadabrant. Per això segurament la parsimònia de les valoracions polítiques de contingut. Els mitjans fan tota mena d’anàlisis i comparatives de les dades per partits que tothom coneix: si el PSC guanya i guanya molt, però a l’estil Arrimadas, és a dir, sotmès al suplici de Tàntal; si Arrimadas al seu torn perd per davallada, al millor estil del seu mestre, senyor Rivera; si Vox pren l’alternativa a Catalunya, cosa que no va aconseguir al País Basc; si el PP es queda per tancar la porta.

 

 L’àmbit públic és un enrenou, un brunzit com els de la borsa, amb càlculs aritmètics sobre les diferents coalicions de govern: tres partits, tots independentistes o híbrids; quatre partits; dos partits amb suport exterior d’un tercer. Són combinacions quantitatives, sense esbrinar matisos polítics. De fet, hi ha una mancança cridanera de valoracions del sentit polític d’aquests resultats ni tan sols a curt termini, tret de la que va fer el candidat i president en funcions, Aragonès, anunciant la composició d’un govern de “via àmplia” que plantejarà la interlocució amb l’Estat en termes de dues reivindicacions, l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. 

 

Aquestes declaracions ens donen claus del sentit polític profund dels resultats o, com es diu en família, per on van els trets: el fracàs de l’opció de candidatura de país que es mesura no pels resultats obtinguts, que han estat raonables, sinó per les expectatives decebudes. Ha estat un rebuig del país a la idea nova d’un moviment transversal, nacional, cap a la independència. Els dos milions de votants de l’1-O no van comparèixer aquesta vegada. El mandat de l’aixecament aquí i ara de la DUI es perd en la boira de l’oblit en el que equival a un passar pàgina de fet. 

 

Les raons d’aquest fracàs d’un projecte que aspirava a ser la confirmació d’una empenta independentista basada en el lideratge suprapartidista són diverses. Dificultats, limitacions legals de tota mena, situació d’inferioritat de recursos, impossibilitat del candidat MHP Puigdemont de fer campanya, monopolització dels mitjans públics per ERC, agressivitat dels mitjans espanyols, fins a l’extrem que el periodista Marhuenda desitjava el triomf d’ERC, etc., etc. Tot això és veritat, però irrellevant.

 

La política és la història de l’actualitat i la història, segons Hegel, és un escorxador, un lloc on l’ètica i l’estètica no compten per a res i molt menys el sentit del fair play. El fet cru és que l’imaginari de la ruptura aquí i ara ha estat substituït amb un marge tan minso com decisiu pel joc ordinari dels partits polítics dins del sistema de la Constitució de 1978. Amb plantejaments nous, revolucionaris, diuen a ERC, encara que pragmàtics. És possible, hom veurà, però, en qualsevol cas, dins del règim del 78, sense cap intenció de plantejar una ruptura, ni tan sols una confrontació. 

 

La primera víctima d’aquest relleu serà l’acció exterior de l’independentisme o, si voleu, l’acció de l’independentisme de l’exterior. Tota l’estructura de legitimitat de l’acció internacional de l’independentisme canviarà. No sembla probable que un govern encapçalat per ERC accepti la coordinació, col·laboració, sintonia o com vulgueu anomenar-ho amb el Consell per la República i el MHP Puigdemont. No es pot esperar una repetició del tàndem que va funcionar amb els presidents Puigdemont i Torra, sinó, en el millor dels casos, una qüestió de “cohabitació”, com diuen els francesos. 

 

Aleshores hi haurà un president únic per a l’interior i l’exterior. Un president únic que sembla tenir les idees molt clares: un govern de “via àmplia” que inclou quatre partits, sempre que JxC i els Comuns deixen de costat el seu veto mutu. I la seva tasca serà tornar a la taula de negociació amb les dues esmentades reivindicacions de l’amnistia i l’autodeterminació. No cal filar prim per recordar que l’Estat espanyol mai acordarà una amnistia, per raons d’oposició majoritària al Congrés i encara menys acceptarà un referèndum pactat d’autodeterminació per raons constitutives al mateix Estat. És a dir, el president Aragonès proposa una via àmplia i gairebé eternal a la independència, entretinguda amb infinitat de estires-iarronses al llarg dels anys.

 

Podria pensar-se, malpensar-se en realitat, que qui proposa una via a llarg termini és que no vol la independència. Però ja n’hi ha prou de dubtar de la sinceritat del president Aragonès, que pertany a un partit “de paraula”, segons el diputat Tardà. Sens dubte vol la independència de Catalunya quan sigui possible. La qüestió és si quan sigui possible serà possible, atès que la meitat dels votants del partit que diu defensar-la no la volen, com tampoc no la vol el seu portaveu al Congrés, senyor Rufián. 

 

I, com que la independència mai es farà pactada amb l’Estat, arribarà el moment en què caldrà fer-la contra l’Estat, confrontada a l’Estat, que tindrà una reacció ara per ara imprevisible. I això era precisament el que l’independentisme anomenat pragmàtic deia que tractava d’evitar.

De veto en veto

Aquesta història sembla el que els anglesos anomenen un yarn, o sigui, una troca, un rotllo. Però és el meu rotllo, com els fills de puta del primer Roosevelt eren els seus fills de puta. Tractaré de fer-la lleugera. Fins aquí, el preludi.

 

Fa uns dies ens truca a la meva dona i servidor un periodista del programa "OpinaYouth" de Teve.cat preguntant si accepto participar-ne. Seria una entrevista telemàtica d'un quart d'hora i després, preguntes dels tertulians joves de diversos partits polítics. Tema: l'actualitat política i les eleccions del 14-F. Día: 9 febrer a les 19:00. Dic que sí i faig els meus preparatius per alliberar de treball unes hores el dia 9. Mentrestant, publiquen a les xarxes el cartell de la il·lustració, on es diu que estic "censurat a TV3", que, com tothom sap, és veritat. Però jo no havia dit res.

 

Arribat el 9, acordem el modus operandi: a les 16:54 ens diuen per whtasap que en 15' ens trucaran per donar'ns l'hora d'entrada. Després, silenci. A les 17:20 tornem trucar via whatsap i ens diuen que no aniré al programa, que, potser més endavant i que el format del programa havia canviat. Òbviament, si no truquem nosaltres, ningú ens hauria dit res. Van prendre la decisió i no consideren necessari informar a les persones afectades.

 

La meva experiència en patir censura em posa sobre avís i miro el dramatis personae de la tertúlia: quatre joves, o no tan joves; tres de tres partits diferents (no me'n recordo quins) i un quart que només fa constar que és estudiant de Ciències Polítiques i Dret. Miro el seu TL a Tuiter i el trobo en una foto amb Junqueras perquè és militant d'ERC i, com fan sovint els de la secta, amaga la seva militància. Comento amb la meva dona: som-hi, és la censura de sempre. La mateixa censura que denuncia el cartell. 

 

Després, pels comentaris d'algun participant, m'assabento que els responsables del programa han deixat caure que era jo el que no podia o no volia anar-hi o alguna cosa tèrbola d'aquest caire. Sabeu aquell de la gota que vessa el got? A més de l'arbitrarietat i la censura, et fotin merda de sobre com si l'arbitrari fossis tu. Vaig, doncs, exposar la meva opinió al tuiter: el veto és part de la campanya d'assetjament d'ERC i de veto als mitjans públics cap a la meva persona; que això és una forma del friendly fascism de l'"esquerra"; que el monopoli mediàtic d'ERC és un atac a la llibertat d'expressió, el dret a la informació i el d'igual accés a l'esfera pública (principi d'isegoria), una mena de feixisme civil puix que trepitja drets fonamentals dels ciutadans. 

 

Com que les xarxes es van mobilitzar demanant explicacions, el director del programa va publicar un comunicat d'ofici, amb totes les protestes grandiloqüents que escauen. Un cop predicat el seu amor a la llibertat d'expressió i el seu odi a la censura, explica que, com que l'actualitat mana, l'entrevista no s'hi ha suprimit; s'ha ajornat. Així, com sona.

 

No cal perdre el temps amb enraonies. Dues qüestions converteixen el comunicat en un còmic. 1a per parlar de l'actualitat política, precisament, m'havien contactat; 2a sou vosaltres els que heu posat al cartell que estic "censurat" a TV3. Una expressió forta. Qui gosa sortir en públic parlant en brau ha de mantenir la bravura i no arrossegar-se i arraulir-se després com un cuc. 

 

Li dol al signant la meva referència al feixisme i m'acusa (i demana rectificació) de "banalitzar" el feixisme. No conec res més banal que aquesta forma d'entendre la idea de banalització d'Arendt. És la que tenen al cap els que creuen o diuen creure que el feixisme s'esgota als uniformes, corretges, i altres iconografies. I no. El feixisme és un tarannà, com deia Primo de Rivera, "l'absent", una actitud a la vida. A la vida social normal, la vida civil... i banal. Si des d'una posició de poder algú trepitja drets fonamentals, és autoritari al mateix temps que sectari, menteix i assetja els que parlen i pensen diferent, és un feixista encara que voti a Bakunin ressuscitat. Potser no ho havia pensat. Als friendly fascists els passa el que als ximples, segons Gracián: "són ximples tots els que ho semblen i la meitat dels que no ho semblen".

La independència aquí i ara, l'única sortida

 

Aquí el vídeo de la meva xerrada del diumenge passat a Junts x Torrelles. L'he reconstruit i crec que el resultat és acceptable. Per cert, més curt del que havia pensat en veient el manuscript: uns 20'. 

Després de la xerrada vam tenir una mitja hora de col·loqui, de preguntes i respostes, però això si que no he pogut penjar-ho perquè no tinc cap possibilitat. Des del moment que els responsables de Torrelles no van gravar res del programa (encara em dura el disgust) tots els continguts, tant preguntes com respostes, es van perdre. En fin.

Ignoro si algun altre lector(a) tendrà intenció d'organitzar una altra xerrada. Si fos el cas, si us plau, assegureu-vos que sigui gravat per difondre a les xarxes. Mai més faré xerrades per a grups tancats que no siguin penjades a les xarxes en obert. Mai més. No és el meu estil. 

La independència aquí i ara, l'única sortida

Ahir, els amics de Junts X Torrelles em van invitar a fer una xerrada en línia i vaig acceptar, molt agraït, atès que trobant-m vetat per ERC als mitjans públics de comunicació, era una bona ocasió de dir la meva a les xarxes.

Malauradament els amics van fer la xerrada per Google-meet i no van gravar-la per penjar-la després a Tuiter o Youtube i, com que la xerrada tenia un aforament de 100 persones, es va quedar en una mena de conciliàbul, molt agradable, però molt restringit. Cal recordar que som a l'era d'internet i el president Puigdemont diu que som pioners en aquest camp. No té molt sentit fer xerrades restringides al tuiter. De les categories aristotèliques de quantitat, en comunicació són preferibles els universals als particulars, sobretot per a no malbaratar temps i recursos.

Alcapdavall, he decidit penjar a Palinuro el contingut sencer de la xerrada. És llarg. Va ser una xerrada de mitja hora. Demà espero pujar-ho també a Youtube, si em trobo amb ànims, perquè significa repetir una xerrada, cosa que no he fet en la vida meva. Si ho faig, posaré aquí l'enllaç.

 

I.- ANTECEDENTS

 

Hem arribat fins aquí a conseqüència de la decisió democràtica col·lectiva d'independència de l'1-O. L'1-O és el big bang de la darrera etapa cap a la independència de Catalunya. Per això, perquè és un símbol, un far i una guia, els unionistes volen neutralitzar-ho, oblidar-ho, fins i tot, "sacrificar" el seu artífex, el MHP Puigdemont, com somniava ERC per boca del diputat Tardà, o bé passar pàgina, com desitja el candidat i ministre Illa, com si això fos un almanac. En cap cas serà possible, car l'1-O té vocació de ser la festa nacional de la república catalana.

 

D''ençà de l'1-O hem tingut un govern amb majoria absoluta independentista que no ha fet res per a la independència. L'excusa per aquesta inactivitat ha estat que no hi havia condicions per a la DUI, que vivíem sota un 155 amagat i calia concentrar-se al govern "efectiu", ajornar la independència i, mentrestant anar fent la feina de cada dia, resolent els problemes reals de la gent, és a dir, abandonar l'independentisme que les ànimes belles i primmirades anomenen "hiperventilat" i concentrar-se al govern "efectiu".

 

Pel que fa al moviment, els 3 anys han estat d'esmicolament, de desunió, de retrets, de divisions. Pel que fa al govern "efectiu", el resultat ha estat de paràlisi i inactivitat per raons molt diverses. I, després de la inhabilitació del president Torra, la inactivitat ha donat pas al desgavell d'un govern dirigit per ERC i farcit d'incompetents que ha portat Catalunya a la situació de fracàs a la que es troba.

 

Tots els comunicadors, tertulians, publicistes, "opinion makers" i altres equidistants lamenten amb unànime amargor l'afrontament a dins de l'independentisme. Els ulls clavats al cel plorant com Magdalenes, demanen que els "partits independentistes" deixen de barallar-se entre si. Parlen dels "partits independentistes" quan és obvi que no n'hi ha més que u. Els entristeix veure "l'independentisme" com un camp de batalla. Aquest judici tan commiseratiu passa per dalt que "l'independentisme" com tal no existeix perquè des de l'1-O, ERC va trencar la unitat independentista amb la fal·làcia que anant separats a les eleccions, els independentistes traurien més vots en conjunt. La falsedat no només contradiu la saviesa secular de tots els pobles de la terra que la unió fa la força sinó que també amaga, més en concret, que el mètode d'escrutini de D'Hondt afavoreix les unions, aliances de partits, mentre castiga els partits que van per separat. 

 

A més de trencar la unitat i adoptar una actitud d'hostilitat permanent cap als seus aliats nominals de JxC, ERC es va negar investir el MHP Puigdemont. Aprovà els PGE amb l'excusa d'una taula de diàleg que mai va tenir una altra raó de ser que estabilitzar el gobierno de Pedro Sánchez i, de pas, les cadires dels diputats per tres anys més. Uns PGE que no contenen res de bo per a Catalunya, i que perpetuen l'espoli fiscal. Tampoc aquesta aprovació no va servir per aturar la lawfare de l'Estat contra Catalunya i la repressió contra l'independentisme. Finalment, els republicans van col·laborar amb l'Estat traient l'escó al president Torra i inhabilitant-l després. 

 

JxC no ha fet res d'això, no ha trencat cap unitat. Ans al contrari, va defensar-la sempre. Tothom recorda l'oferiment del president Puigdemont d'anar en segon lloc a la llista de les darreres europees, després d'Oriol Junqueras, que va rebutjar l'opció. Tampoc ha contestat als retrets i atacs permanents i molt menys ha pres mai cap mida que pogués molestar als seus aliats. És obvi que els dos partits no són el mateix, ni diuen el mateix, ni fan el mateix i, per tant també és obvi que fer com si fossin el mateix és fer trampes; ras i curt mentir. Per què? 

 

No és difícil d'esbrinar. El "minimalisme" de JxC, que no sol fer retrets o atacar ERC, malgrat que aquesta no ha cessat la seva hostilitat d'ençà de molt abans l'actual convocatòria, és una actitud coherent amb la seva lluita per a la unitat. I intel·ligent. I els farà guanyar les eleccions. La gent valora molt més les campanyes constructives, positives que les negatives, destructives o brutes de l'estil anunciat pel diputat Rufián. També valora la claredat d'idees en identificar l'Estat com l'enemic i ERC com l'adversari i no a l'inrevés, que és el que fan els republicans pels que l'enemic és JxC i l'adversari i, fins i tot company, l'Estat. 

 

El que no va ser molt intel·ligent va ser lliurar a ERC el control dels mitjans públics de comunicació, sabent que els farien valer com a aparell de propaganda i per menystenir, atacar i, de vegades, insultar els seus adversaris. Els escrúpols, la malaltissa pruïja democràtica, ha condemnat a JxC i l'independentisme de debò a les tenebres exteriors mentre ERC bastia un monopoli mediàtic que explica l'aparent immunitat i impunitat de què han gaudit els republicans per fer i des-fer el que han volgut sense que gairebé ningú gosés aixecar la veu. La seva era una posició intocable. Ningú no podia criticar el seu mètode ni el seu esperit autoritari, antidemocràtic. L'esfera pública catalana, sota la censura dels republicans (ells l'anomenen "hegemonia", amb el seu pedigrí gramscià), ha esdevingut una esfera pública silenciosa, sotmesa a una forma de l'espiral del silenci, de Noelle-Neumann. 

 

S'entén, doncs, la unanimitat de l'esfera pública i els comunicadors i opinion makers, en ploriquejar per la lamentable divisió de l'independentisme i les baralles entre els dos partits independentistes, com si hi hagués més d'u. És la por a quedar-se sense feina. Saben què parlar dels "partits independentistes" o d'"independentisme", com una mena d'espai còsmic on caben vàries galàxies, és fer el joc brut a una de les parts, ERC, en detriment de l'altra. És constatar i ignorar al mateix temps que la lluita republicana és molt més contra JxC que contra l'Estat i que, a més a més, no provoca la mateixa resposta per part de JxC. Es veuen forçats a combregar amb la roda de molí de les dues estratègies cap a la independència, quan no hi ha més que una perquè l'altra no vol cap independència.

 

 La manipulació republicana dels mitjans públics de comunicació no és tan barroera com la del franquisme. És molt més subtil, però la seva intenció és la mateixa: excloure l'oposició de l'esfera pública. Està virolada de protestes i manifestacions de pluralisme, un pluralisme que permet malparlar de l'Estat espanyol, del rei, del gobierno, malparlar també de JxC o la CUP i, sempre en general, també de "l'independentisme" i, sobretot dels "partits independentistes", però mai d'ERC. D'això s'encaparren els comissaris polítics republicans que són els que decideixen qui parla i qui no, qui apareix i qui no, segon la línia del seu partit. Els que decideixen, per exemple, que el no-candidat Junqueras estigui sovint als telediaris i el candidat Puigdemont, en canvi estigui missing.

 

 II.- LA CAMPANYA I LES ELECCIONS DEL 14-F

 

 En aquesta situació, l'enrenou del 14-F està ple d'ensenyaments. Es diu que són eleccions imposades pels tribunals espanyols i, doncs, per l'Estat. És fals. Varen ser imposades per ERC, que venia demanant-les des de fa un any o any i mig, amb la feixuga insistència amb què Cató el Censor demanava sempre al final dels seus discursos al Senat la destrucció de Cartago. Totes les intervencions dels senyors Sabrià, Aragonès, Rufián, acabaven demanant al president Torra la convocatòria d'eleccions. De fet van convocar-les a correcuita després de foragitar-li i sobre el seu cadàver polític.

 

 Encara creien que les guanyarien, però, quan van adonar-se que potser les perdrien, que l'opinió pública estava canviant i les enquestes no eren tan favorables, van tractar d'ajornar-les pretextant raons sanitàries amb l'ajuda incomprensible del seu aliat. Es diu que JxC tractava d'evitar que els republicans aprofitessin l'ocasió per fer encara més bruta la campanya, acusant-les de prioritzar el partit per damunt de la salut de la gent, quan això és precisament el que fan ells. La famosa "projecció" dels psicòlegs, consistent en acusar els altres del que tu fas. Aquesta por raonable no justifica secundar una mida tan clarament electoralista.

 

Per descomptat, la decisió pot deure's a raons electoralistes, sanitàries, a la por a agreujar la situació, a la vista de la seva esmentada incompetència al govern un cop foragitat el president Torra, o totes juntes. Però això és irrellevant puix que l'Estat va intervenir, tancant la qüestió amb la seva força major davant la qual ERC cedeix sempre perquè la té interioritzada al seu marc mental espanyol. Aleshores, els republicans, indignats per la darrera traïció dels seus aliats espanyols d'esquerra, van engegar una campanya electoral molt activa, molt agressiva, molt bruta, com va avisar Rufián. Va sense dir, una campanya orientada contra JxC molt més que contra l'Estat. 

 

La normativa d'eleccions, publicitat i propaganda electoral, afavoreix a ERC i deixa JxC pràcticament sense accés als espais públics, en una situació de clar desavantatge. ERC no només es beneficia d'aquesta injustícia sinó que l'intensifica quan el candidat republicà es nega a un debat amb la candidata Borràs, però el fa amb el candidat del PSOE Illa. La idea, al fons, és tan elemental i primitiva que fa riure: el propòsit d'Aragonès i resta d'estrategs d'ERC és aprofitar la desigualtat d'oportunitats, per fer-se passar com a únics representants de l'independentisme (ells, que no ho són d'independentistes) i per tractar, d'obscurir la candidatura de país de JxC, invisibilitzar el president Puigdemont i la candidata Borràs. L'inimitable Rufián va repetir la troballa del seu mestre Junqueras que aquesta campanya seria una lluita entre Aragonès i Illa, com si això fos possible, una campanya entre dues mediocritats molt semblants entre elles. 

 

Que, en realitat, tant ERC com el PSC són dues formes de l'unionisme és prova irònicament per la seva coincidència (al costat de totes les altres candidatures) en atacar la candidata Laura Borràs. És gairebé miraculós que pretenguin amagar la figura de la candidata i es passin el temps parlant d'ella; malament, amb falsedats i calumnies, però parlant. Això fa real l'observació del president Puigdemont que tots els unionistes, des d'ERC a VOX, estan junts contra JxC, l'únic perill real per a la conservació de l'statu quo colonial. 

 

Aquesta obsessió per acabar amb JxC abasta extrems d'autèntica indignitat i immoralitat. Sentir a Oriol Junqueras dir que, si fos d'ERC, Borràs hauria de dimitir pel fet d'estar imputada quan ell mateix va ser candidat, i candidat d'ERC i en pitjor situació, ya que estava imputat i processat tot esperant condemna ens permet albirar la foscor de l'ànima humana capaç d'atemptar contra la regla d'or de la moral universal de no vulguis pels altres el que no vols per a tu.

 

III.- ELS RESULTATS

Les eleccions del 14-F són eleccions plebiscitàries o referendàries; hi ha diferències, però no hem de discutir per això. Es tracta d'eleccions polaritzades en què es decideix la independència sí o no. A un pol, JxC, únic partit compromès amb la DUI. A l'altre, la resta, des d'ERC a VOX, en contra de la DUI.
Al joc polític habitual, és obvi que, en decantar-se per la independència aquí i ara, JxC crema els seus vaixells i resta aïllada, oficialment repudiada pel PSC i els comuns-podem. No hi ha cap possibilitat de tripartit per negativa expressa d'ambdues partes. Ni amb els no-independentistes del PSC ni amb els "sobiranistes" dels comuns/podem. A JxC no li resta, doncs, cap possibilitat d'aliança que amb ERC que, d'altra banda té força oferiments de coalicions, directes, indirectes, tantes que es considera obligada a rebutjar les més descaradament unionistes per tal de no fer mala figura als comicis.

Tripijocs hi ha de tota mena entre els republicans, els socialistes i els comuns-podem, tots ells més interessats a barrar el pas de JxC a la Generalitat que Valls en barrar el d'ERC a l'Ajuntament. I això ens dóna la dimensió moral d'aquests agents espanyols d'amagat. Els comuns que governen (per dir alguna cosa) l'Ajuntament de Barcelona amb el suport de la dreta xenòfoba havent-hi exclòs els republicans són els que s'ofereixen com a aliats a aquests mateixos republicans al govern de la Generalitat per impedir que es repeteix un govern de coalició JxC/ERC. La mateixa raó que mou al PSC per oferir els seus escons de franc a ERC a condició que JxC no accedí pas al govern. Es veu clarament? Tots els unionistes estan junts per anar contra JxC com deia el president Puigdemont.

Aleshores, l'ordre dels esdeveniments des d'un punt de vista d'independència aquí i ara és el següent:

1. Anar a votar el 14-F totes i tots amb el mateix esperit de l'1-O.

2. Assolir majoria absoluta d'escons independentistes, és a dir la meitat més u.

3. Que aquesta majoria absoluta sigui de JxC, l'únic partit compromés amb la via unilateral i la DUI.

4. En cas contrari, que la majoria relativa de JxC sigui tal que ERC es vegi forçada a fer costat a la seva política de via unilateral, és a dir a triar entre ser la minyona d'un govern independentista de debò o desaparèixer del panorama polític català.

5. Una majoria absoluta independentista (només de JxC o d'aliança JxC i ERC) ha de declarar la DUI en seu parlamentària.

6. Aquesta majoria parlamentària haurà de fer front a la reacció de l'Estat, que ningú no sap quina serà. Ni tan sols sabem quina serà la nostra reacció a la reacció de l'Estat. Una cosa, però, és segura: el parlament que declari la DUI tindrà l'escalf, el suport i la col·laboració del poble.

La cinquena columna espanyola al si de l'independentisme

El meu article d'avui a elMón.cat. 

 

***************************

 

A aquestes hores de la funció ha quedat meridianament clar que ERC no és un partit independentista si per a partit independentista hom entén un que té la independència com a objectiu prioritari aquí i ara. Ans al contrari, la prioritat republicana és el govern “efectiu” de la comunitat autònoma catalana; resoldre, diu, els problemes reals de la gent, amb polítiques públiques progressistes. Una tria convencional d’esquerra que no té res a veure amb la independència. 

 

Però, com que hi ha una tradició republicana que cal conservar i, sobretot, un munt de vots independentistes per guanyar, ERC tracta de barrejar un discurs boirosament independentista amb un republicanisme no menys boirós. Una mena d’esperit del pacte de Sant Gervasi degudament actualitzat. Tres anys de govern independentista, incapaç d’avançar cap a la independència, han fet palesa la mistificació d’un lerrouxisme renascut. L’eco del sorollós “doneu-me 68 diputats i proclamo la independència” esdevingué els gemecs espaordits del “no en som prous”, “no es pot fer la independència contra la meitat de la gent”, “no n’hi ha prou amb el 50,1 %”, “cal que siguem la immensa majoria”, etc., etc. Resumint, l’estafa d’ERC consisteix a fingir que treballa per a una independència que no vol o que no vol en un termini raonable. 

 

Pel que fa a la faceta “pragmàtica”, la del govern “efectiu” i realista davant les bogeries de l’independentisme hiperventilat, les coses no semblen anar millor. La via del diàleg no porta enlloc, tret d’aprovar els pressupostos espanyols, garantir l’estabilitat del gobierno i la de les cadires dels diputats republicans. La taula del diàleg és una mentida, com ho era a l’inici de la seva il·lusòria concepció. Quan es tracta de la gestió dels fons europeus, el gobierno imposa el seu criteri amb l’ajuda de VOX i el vot contrari del seu aliat, ERC, no serveix per a res. No cal dir que el resultat del pragmatisme i l’efectivitat al govern és encara més dolent. La incompetència de les conselleries republicanes al voltant de la crisi és la prova que també aquesta faceta de la mistificació és una estafa.

 

Els republicans exerceixen un control total dels mitjans públics de comunicació i els fan valer com a aparells de propaganda pròpia i amb agressivitat cap a l’independentisme anomenat “de dretes”, o “postconvergent”, fins i tot –i és admirable escoltar-ho a qui té una aliança amb els socialistes– “sociovergent”. Això, però, no ha evitat la caiguda d’ERC en l’opinió pública i el seu desprestigi en el camp independentista. Un baròmetre d’aquesta pèrdua de reputació i aquesta acusació d’estafadors que els republicans han ignorat són les xarxes. La idea que es pot manipular l’opinió pública per mitjans exclusivament audiovisuals és del segle passat.

 

A les xarxes, una esfera pública postmoderna i molt crítica, s’ha evidenciat la tercera faceta de l’estafa d’ERC, la definitiva, que afecta la qüestió de la ideologia d’esquerra. Tothom està ja convençut que ERC no vol la independència, com no la vol el 50% dels seus votants. Però a ningú no se l’acut posar en dubte la seva ideologia d’esquerra. Qui gosaria fer-ho davant la feixuga insistència dels dirigents de prendre l’esquerra com l’estel polar de la seva derrota? L’esquerra és tota seva; ells, només ells, representen l’esquerra. Són, diuen, independentistes, però, abans són d’esquerra; republicans, però d’esquerra; feministes d’esquerra…

 

Quina esquerra? 

 

En un dels seus darrers llibres, el filòsof Gustavo Bueno, tornat defensor de la Hispanitat i les glòries espanyoles, exposava que no hi ha una esquerra, sinó moltes i mal avingudes. En cap d’elles no encaixa l’esquerra d’ERC. No és cap esquerra socialdemòcrata (per això ja hi ha el PSC); tampoc pas comunista o neo-comunista, a l’estil Esquerra Unida o Podem; tampoc anarquista, si l’anarquisme pot considerar-s d’esquerra. No és una esquerra ecologista o feminista, encara que inclou reivindicacions de tots dos, com tothom. No és populista, sinó que té consciencia (i llenguatge) de “classe”. Tampoc no és una esquerra cristiana, encara que tingui un component vaticanista molt fort; ni una esquerra de la tradició burgesa radical, d’estil azañista que és anticlerical, mentre que ERC està farcida de catòlics. 

 

Quina mena d’esquerra és ERC, doncs?  Exactament, què volen dir els dirigents d’ERC quan treuen en processó la santa imatge de l’esquerra? Què proposen en concret que no sigui la dieta habitual de la socialdemocràcia liberal? Per ventura no és la “via àmplia” una reedició de la momificada “tercera via” de la socialdemocràcia europea més dretana, la del llavors primer ministre Tony Blair, l’àliga de l’Iraq?

 

A les darreries de la funció, vet aquí que també la ideologia d’esquerra és part de l’estafa d’ERC que tampoc no és d’esquerra. Quan es diu que la ideologia d’esquerra és prioritària sobre la independència, que mai es combregarà amb l’independentisme “de dreta”, tampoc no s’és fidel a la veritat. La ideologia d’esquerra és una cortina de fum per amagar que la independència sí que és l’objectiu prioritari. 

 

L’objectiu prioritari de lluitar contra la independència.

L'esquerra d'Espanya una, grande, libre

L'embolic tradicional de l'esquerra espanyola amb les paraules. Fugat i exiliat. No tots els exiliats o expatriats són fugats (Ezra Pound, T.S.Eliot, Joseph Conrad, per exemple), però sovint ho són. Molts per causa de persecucions polítiques de règims que no respecten els drets fonamentals. És més, la història de la llibertat humana està esglaonada de fugats d'aquesta mena: Aristòtil, Luter, Locke, Tom Paine, Zola, Zamiatin, Thomas Mann, Salman Rushdie, entre molts d'altres. Una gloriosa tradició.

La indignació de l'exalcaldessa de Madrid brolla com un torrent quan algú compareix els exiliats del franquisme amb el MHP Puigdemont, com ha fet el vicepresident Pablo Iglesias. Ho troba, òbviament, immoral. No hi ha punt de comparació. Però, per què? Els exiliats republicans eren tan fugats dels tribunals com el president Puigdemont. On rau la diferència? 

Als tribunals. L'exalcaldessa creu fermament que els tribunals franquistes no eren veritables tribunals, mentre que els de la monarquia de la segona restauració sí que ho són. El franquisme era una dictadura i la seva justícia, en realitat injustícia i, per tant, els exiliats republicans són part de la tradició de l'exili alliberador. En canvi, la monarquia parlamentària de la constitució de 1978 és un Estat de dret, la seva justícia és justa i, per tant, el president Puigdemont és un fugat, o sigui, un delinqüent. 

Segur? 

No es tracta que la senyora Carmena sigui capaç de comprendre la naturalesa política de la monarquia que defèn: el caire de la transició, la cultura política, el funcionament de les institucions, la pervivència del franquisme, la corrupció, el nacionalcatolicisme, el militarisme, un capitalisme improductiu, basat en la captura de rendes i uns mitjans al seu servei. Sembla massa complex per a ella. I no cal dir res de la possibilitat que tota la ideologia de la transició sigui això, una justificació de la vella Espanya potenkim, aquest cop disfressada d'Estat de dret.

Tanmateix, almenys es tracta que l'exalcaldessa sigui coherent amb el punt de vista jurídic al que s'aferra, invocant la legalitat i legitimitat de la justícia i dels tribunals espanyols. No pot ignorar que la justícia i els tribunals europeus neguen de facto la condició de fugat del president Puigdemont (i de tots els altres exiliats independentistes catalans) en no reconeixent pas els delictes pels quals se'ls persegueix judicialment a Espanya i sí en canvi la seva condició d'exiliats polítics. En tot comparable a la dels exiliats republicans.

Encara que tregui de polleguera a l'exbatllessa de Madrid i tota l'esquerra espanyola i catalana espanyolista.

Acabar amb l'independentisme

Aquí, el meu article d'avui a elMón.cat. 

La república bananera catalana

Assessorat per una pintoresca "taula de partits" que no es troba enlloc a l'Estatut d'Autonomia, el govern ha decidit suspendre les eleccions convocades en seu parlamentària pel 14-F. És una suspensió, ja que el "decret de desconvocatòria" no preveu data per a una posterior celebració. Aquesta, sembla, es farà quan les condicions sanitàries ho permetin; és a dir, quan li roti als que ara l'hi han sospès pretextant, és clar, les "condicions sanitàries". 

 

Es tracta d'un cop partitocràtic il·legítim i il·legal. Un govern en funcions no pot anar contra una decisió del parlament i menys mogut per una "taula de partits", en comptes de la diputació permanent, que és l'òrgan adient, previst a l'Estatut. Ara per ara ja hi ha una pluja de recursos davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i la Junta Electoral Central. Poden ser per raons fosques, però eren d'esperar. 

 

Si els recursos i impugnacions s'accepten, les eleccions tornaran a convocar-les els tribunals espanyols. Això és el resultat de l'obstinació d'ERC per ajornar/suspendre les eleccions, cosa que els republicans tenien planejada almenys des del 12 desembre, quan, abans de les festivitats nadalenques, el portaveu parlamentari d'ERC, Sergi Sabrià, va llençar el globus sonda d'un possible ajornament electoral. Aleshores ja tothom sabia que els republicans havien perdut la batalla a les xarxes, el que vol dir perdre prestigi i reputació a glopades, que l'opinió pública se'ls havia girat en contra i, per tant, perdrien les eleccions. 

 

Llavors, amb el desvergonyiment que els caracteritza, els polítics professionals republicans, els funcionaris de partit, decidiren ajornar/suspendre els comicis, per veure si en uns mesos tindrien més oportunitats de guanyar. És impossible esbrinar si els responsables d'aquesta arbitrarietat eren conscients que, a més d'il·legal formalment, aquesta decisió trepitjava un dret fonamental, el dret de vot i que tenia un valor simbòlic especial en privar d'ell als catalans que l'1-O van votar jugant-se els que els buròcrates no serien capaços. 

 

Tanmateix el més incomprensible d'aquest cop partidista contra la gent és el suport de JxC a la suspensió arbitrària i il·legal del dret de vot. Hi ha gent que, amb la millor intenció, vol exculpar als de Junts parlant d'un parany d'ERC que, cas de rebuig de la seva proposta de supressió, dirien que els de Junts prioritzen els interessos de partit per sobre la salut dels catalans. Però això es pot donar per descomptat perquè és el fan sempre: culpar els altres dels seus errors. A més, tampoc aquesta explicació és correcta, atès que, en realitat justifica l'acceptació d'un xantatge. 

 

Tant si JxC ha cedit al xantatge com si, també probable, el suport a la suspensió és producte d'un engany o d'una negligència, el resultat és que la decisió de suspendre "sine die" les eleccions ha convertit l'avançada Catalunya en una mena de república bananera, on els governants trepitgen els drets fonamentals quan volen perpetuar-se al poder contra la voluntat dels ciutadans. A més a més, és de sospitar també que la suspensió electoral tracti de donar temps als "tribunals" espanyols per inhabilitar a Laura Borràs. Això fa encara més irracional i inexplicable la relliscada de Junts. I, sobretot, la manca absoluta d'explicacions per part dels seus responsables.

 

Amb les xarxes bullint d'indignació i frustració, en comptes d'explicar la situació, JxC va tractar de "passar pàgina", amb un silenci inadmissible sobre la seva submissió al cop d'ERC. Alguns dirigents han elaborat una mena de decàleg de mesures que s'adaptaran per, ara sí, garantir el dret de vot el 30 de maig, data que els colpistes republicans han fixat per la celebració de les eleccions. I com garantia que se celebraran tenim la paraula d'en Pere Aragonès. Sense comentaris. 

 

Aquestes mesures s'haurien d'haver pres molt abans per preparar les eleccions del 14-F i no es va fer. És la línia habitual d'ERC: no tenir preparat res del que se suposa que s'ha de preparar, com les famoses "estructures d'Estat" l'1-O i, ara, les mesures per garantir el dret de vot. Una república bananera amb fums de ser millor que el corrupte regne d'Espanya, cosa que, com es veu, és falsa.

 

 N.B.: la continuació d'aquest post es podrà llegir avui al vespre i demà a elMón.cat, sota el títol "Acabar amb l'independentisme".

Palinuro s'acomiada de nou

El govern ha fet servir les dades de la COVID -dels que són responsables les conselleries d'ERC- per justificar una mesura d'ajornament de les eleccions per interessos de partit. El gir copernicà a l'opinió pública els darrers mesos apuntava a una desfeta d'ERC i un triomf de la candidatura de JxC/MHP Puigdemont. Calia impedir que això passés. El govern ajorna per decret unes eleccions convocades pel president del parlament que, amb això, es dissol. No hi ha parlament i el govern està en funcions.

 

Pot el govern anar-hi contra una decisió del parlament quan aquest està dissolt? Oi que això seria un cop d'Estat? Ah, no, ens diuen, nosaltres som legals i tenim lletrats. La decisió ha estat presa per "consens majoritari" a la taula de partits i el govern, fent honor a la seva tasca, l'ha executat. I qui és la "taula de partits" per proposar decrets al govern? És la mateixa i imaginària taula dels trilers del "diàleg permanent"? És la diputació permanent que preveu l'Estatut? Ho demano perquè no ho sé. Potser és costum a Catalunya canviar a caprici els noms d'institucions i òrgans. Si la "taula de partits" no és la diputació permanent, el que ha fet el govern és un cop partitocràtic amb l'ajuda d'un grapat de còmplices reunits al voltant d'una taula.

 

Un vegada trencada la pràctica democràtica, no hi ha cap seguretat que no es trenqui més. Quina és la garantia que hi haurà eleccions al 30 de maig i no tornaran a ajornar-les? La paraula d'en Pere Aragonès al capdavant d'una secta, una organització de vividors que mai fan el que diuen? 

 

Les eleccions s'ajornen per interessos electorals d'ERC, res més. I això estava clar d'ençà de principis de desembre, quan els republicans van llençar un globus sonda sobre l'ajornament tripulat per a Sergi Sabrià, l'hipòcrita que deia ser l'aliat del president Torra mentre l'apunyalava per l'esquena. Quan van veure que les fortunes electorals se'ls giraven en contra van pensar endarrerir. L'única condició per fer-ho i justificar-ne era que la situació de la COVID empitjorés. D'això es van encarregar amb la seva proverbial incompetència les conselleries d'ERC que van ignorar els avisos dels experts i van rebutjar llurs recomanacions, els mateixos que ara invoquen per justificar l'ajornament. 

 

D'altra banda, és clar que, des del punt de vista dels interessos electorals, a JxC tant li fa l'ajornament o no ajornament perquè les seves expectatives electorals són positives. Per què, doncs, acceptar la imposició d'ERC sense denunciar-la al mateix temps com el que és, el resultat d'un pla d'ajornament pensat des de molt abans que la pandèmia s'agreugés? Segons veus benintencionades, JxC havia d'evitar caure al parany d'ERC que l'acusaria de posar en risc la salut de la gent per raons partidistes. Però això no té cap sentit. Els republicans l'acusaran en qualsevol cas perquè és el que fan sempre: acusar els altres de llurs errors. 

 

Més substància semblen abassegar altres hipòtesis explicatives d'aquest seguidisme. Des de l'inici de la (bruta) campanya electoral d'ERC, de fet, des de l'inici de la legislatura, l'actitud de JxC cap a ERC a estat molt menys hostil que a l'inrevés, malgrat que sigui aquesta la que és queixa dels imaginaris retrets que se'l fan. Aquest tarannà de fair play, que li donarà prou vots, pot ser també prova de negligència i fins i tot, por. Considerant com les gasta la gent d'ERC amb els adversaris, no és gens estrany, encara que tampoc massa elegant. 

 

Per no esmentar l'hipòtesi de la solidaritat entre partits, molt d'esperar a una "taula de partits", dins una partitocràcia. Sens dubte JxC pretén ser alguna cosa diferent d'un partit o un partit de nova classe o nou model; però això són paraules quan els fets diuen el contrari, que la prioritat dels partits són ells mateixos dins el sistema de la segona restauració i la conservació de llurs posicions de poder. Aleshores, hi ha molta menys distància entre un diputat d'ERC i un altre de JxC que entre la gent del carrer i qualsevol d'aquests dos diputats. La prioritat de la gent al carrer és la independència, no cap partit.

 

I aquí només rau la qüestió, a la gent del carrer, a la qual es demana que pressioni sense que aquest pressionar tingui efecte a les institucions; la gent que va respondre a la primera crida l'1-O i després es va sentir defraudada un cop i un altre al llarg de tres anys i que ara veu que tampoc no hi ha seguretat que els partits estiguin a l'altura. Serà per raons diferents, però tots volen ajornar, endarrerir, frustrar.

 

Pel que fa a Palinuro, habitant típic del carrer, encaparrat amb els seus assumptes i treballs, tanca la seva molt foguejada trinxera. No sembla fascinat amb la perspectiva d'engorronir-se amb tres mesos més de política bruta.

 

Conservo el meu vot per a JxC perquè, a la meva opinió, no hi ha res millor.