El punt d'inflexió

Trepitgem arenes movedisses, terrenys eriçats de trampes i paranys sobretot lingüístics. La declaració de la vicepresidenta de JxC indueix a confusió. Dir que, amb el 50% superat la independència no serà immediata no és dir res, és una bajanada. Clar que la independència no serà immediata ni tan sols amb una DUI. O el que es vol dir és que allò que no serà immediat és la DUI? Perquè aleshores seríem en un altre escenari. 

 

Fins ara se sobreentenia que ERC renúncia a la independència si no és amb una majoria molt superior al 50% que no es pren la nosa de quantificar. No volen la independència ni per unanimitat. No és qüestió de vots; és qüestió de marc mental espanyol. 

 

De l'altra banda també se sobreentenia que JxC postulava la DUI en línia amb la idea del MHP Puigdemont. És veritat que aquesta no tret el cap sovint a les declaracions dels dirigents del partit, però es deduïa d'afirmacions com que el fet de passar el 50% hauria de tenir conseqüències polítiques vinculants. Doncs, pensava l'auditori per al seu colet, la DUI. Les paraules de la vicepresidenta són ambigües, però, i cal clarificar-les: que és el que no serà immediat, la independència o la DUI?

 

Artadi espera que hi hagi un punt d'inflexió, però això tampoc no és dir res. Quina inflexió, cap amunt o cap avall? I quina inflexió pensa la vicepresidenta Artadi que triaran els d'ERC i CUP als que reclama un pronunciament? 

 

Cal que quedi clar abans de començar la partida: la llista per a la independència, la llista del "sí" a les eleccions vinents plebiscitàries, la llista del president Puigdemont demana el vot per una DUI immediata si el resultat supera el 50%. dels escons. 

 

La independència real dependrà d'aquesta DUI.

L'absolució del major Trapero

La pregunta immediata l'ha fet José Antic en elNacional.cat: qui rescabalarà ara el major Trapero? Per més vegades que es digui mai serà prou: que la justícia lenta és injustícia, que ocasiona danys irreparables, que destrossa vides, tanca futures. Encara que la sentència (que no és firma) sigui motiu de celebració, és impossible contenir la indignació per la injustícia que s'ha fet a les persones ara absoltes. Una injustícia que no hi ha forma de rescabalar. Que qui rescabalarà el major Trapero? Doncs, el maestro armero.

 

 L'absolució ha comptat amb el vot en contra de la presidenta de la sala, senyora Concepción Espejel, figura eminent de la brigada judicial al servei del gobierno. Un exemple més de la lawfare que, en aquesta ocasió, no s'ha imposat. 

 

Cap poder a la terra podrà mai compensar els danys fets a les persones injustament acusades. Però sí que es pot -i cal fer-ho- compensar a la societat per l'abús de la justícia. Si l'acusació de sedició, etc. al major Trapero es basava en el testimoni del seu superior, Colonel de los Cobos i l'acusat ha estat absolt, potser el testimoni era fals? 

 

De los Cobos hauria de respondre davant la justícia. És el mínim que es pot exigir a qui no té inconvenient en llevar fals testimoni per raons polítiques.

El tribunal contra el parlament

El meu article d'avui a elMón.cat. La sentència del botxí. 

 

Quan es diu que la justícia espanyola fa "lawfare" contra els justiciables catalans es diu una veritat com a un temple. O dos o tres temples, perquè és evident. Però també massa abstract. Cal concretar on i com es fa realitat aquesta guerra judicial. Per exemple: fa temps que els jutges espanyols no actuen com a jutges, sinó com a botxins, executors d'ordres superiors de caràcter ideològic. Per "superiors" entenem no només més altes jerarquies administratives, fins i tot el cap de l'Estat, sinó també el "superior" que porten els mateixos jutges a dins, amb forma d'ideologia política. És el superego freudià nacional espanyol, heretat del franquisme i que òbviament els obsessiona i els fa actuar com a botxins, com a activistes judicials encarregats d'executar l'abús de poder. 

 

Tanmateix, no cal prendre el terme "botxí" com denigratiu de la funció d'aquests funcionaris de l'Estat. Ans al contrari: en invocar-la es tracta de ressaltar una figura fonamental per a la preservació de l'ordre social, indegudament preterida. El gran pensador conservador Joseph de Maistre, pare de tots els reaccionaris i monàrquics del planeta, va enaltir la figura del botxí fins a fer-ho portador últim del secret de la civilització, condensació simbòlica de l'ànima de la col·lectivitat, fosca i turmentada, car no vol veure el preu d'horror que es paga per tal de conservar la pau i l'ordre social. Per això amaga el rostre quan es disposa a complir la seva tasca.El botxí veu, però no escolta ni parla. El jutge parla, però no veu i tampoc no escolta. I tots dos són figures neutres, fosques, inhumanes, sense biografia. 

 

El botxí som tots i no és ningú. Com el jutge. Fa el que l'ordre legalment vigent l'ordena. Es limita a aplicar la legalitat quan l'u decapita amb la força de la llei i quan l'altre dicta una sentència parlant les seves paraules. Missió noble i necessària la de tots dos. En realitat, la mateixa. Però el mínim que podem exigir és que l'execució sigui neta, sense tortura, i la sentència lògica i racional, sense arbitrarietat. Doncs, la sentència no ho és, es miri com es miri. Quelcom dirà que és il·lògica perquè és política. Sense dubte, però és interessant seguir el fil del "raonament" il·lògic perquè ens durà a veure la seva autodestrucció. 

 

El tribunal subratlla que els acusats tenien motivacions polítiques però a correcuita subratlla també que aquest fet no tindrà cap influència a la seva posterior decisió. Era necessari? No se'l pressuposa imparcialitat? Ell mateix palesa la seva inquietud retòricament admetent que "malgrat que pugui semblar ociós haver-ho de dir, no és cert que aquí es jutgi la ideologia dels acusats". Pel que fa a l'estil (cosa que està perdent-se a la prosa judicial), tanta insistència recorda als botiguers dolents que et fan saber amb grans espavents que t'han rebaixat un 10% per tractar-se de tu. 

 

Però hi ha més i més greu. La sentència diu que no es condemna als acusats pel que fan quan fan funcions parlamentàries sinó pel que fan a les funcions no parlamentàries. La idea que la mesa del Parlament pugui tenir una doble naturalesa, una bona i una altra dolenta, de vegades, parlamentària i de vegades civil ordinària, com passava amb el Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, és ridícula. El parlament és una totalitat integral i tot el que fan les seves parts està protegit pel privilegi parlamentari que val tant per als diputats individuals com per a llurs òrgans i mitjans d'acció col·lectiva. 

 

És una sentència política perquè està animada per l'esperit de la "lawfare", terme que tradueix a l'àmbit jurídic el vell principi d'en Carl Schmitt que la política és una relació conflictiva amb la lògica d'amic-enemic. També es pot expressar amb una fórmula castellana molt més grollera que no fa al cas. En qualsevol cas és un exemple del dret penal de l'enemic. 

 

Però el fet patètic és que la sentència és autodestructiva a força de contradictòria. La millor prova que, en contra del que diu, la sentència és "un judici a la ideologia dels acusats" i que en Espanya no és veritat que l'independentisme sigui "perfectament assumible pel nostre ordenament constitucional" és ella mateixa com a sentència. 

 

La falta de lògica de la decisió li dóna un aire surrealista, equivalent al quadre de Magritte que representa una pipa amb el títol "això no és una pipa". "Aquesta sentència ideològica no és pas una sentència ideològica". Només que el surrealisme és un estil i no fa mal a ningú, mentre la sentència no té estil i fa molt de mal a la justícia.

Nega, que alguna cosa queda

És una negativa absurda.

 

La idea que els tribunals decideixen de què es pot parlar i de què no forma part d'una ideologia que situa els tribunals per damunt de la sobirania popular. Això que, de vegades, molt excepcionals (l'exemple típic són les lleis racistes) pot ser necessari, com a pràctica general és inadmissible a un Estat de dret i més encara si es fa preventivament. 

 

Prima facie, prohibir parlar a un Parlament, que deriva el seu nom precisament d'allò que es vol prohibir, és com ordenar al riu que corri capdamunt. Però això és només la part còmica d'aquest disparat de sentència. 

 

El greu és que la interferència dels tribunals als parlaments suposa un atac directe al principi de sobirania popular. Els parlaments, a diferència dels tribunals, representen directament la voluntat popular.

 

La sentència, diu el tribunal, no és per raó de la ideologia, sinó per desobediència a una llei que faculta al Tribunal Constitucional a interferir els debats parlamentaris a Catalunya, una llei, doncs, contrària a l'Estat de dret i que el mateix TC hi hauria d'anul·lar per inconstitucional, ja que no ho demana el gobierno "d'esquerres". 

 

Però la idea que els tribunals han d'aplicar lleis materialment inconstitucionals i la gent ha d'obeir-les és part d'una ideologia judicial reaccionària de submissió al poder polític i negació de la divisió de poders. Una ideologia dictatorial.

 

És des d'aquesta ideologia des de la qual s'ha jutjat la ideologia dels acusats. 

 

I se'ls ha trobat culpables. Exactament de què? D'haver permès que el Parlament fes la seva tasca, malgrat l'arbitrària prohibició d'un òrgan no competent. 

 

I aix`no és, ni serà mai justícia.

Fabianisme cupaire

Amb eleccions al voltant de la cantonada, els partits anomenats "independentistes" es troben davant un nou repte de formular programes que siguin creïbles, factibles, raonables; programes seriosos on no es prometin solucions màgiques, sinó passos i mesures realistes que ens apropen al desitjat objectiu de la independència. No es pot demanar el vot a la gent, després del que va passar (o, millor dit, del que no va passar) els tres últims anys, amb les mateixes vaguetats i tripijocs que ens han portat fins aquí.

 

La CUP està en procés deliberant per tal d'aprovar una proposta positiva amb aquestes característiques. ERC no té cap proposta programàtica nova. La taula del diàleg, si no naixí morta, va morir pel camí i és ara per ara una taula zombi. I no es pot fer passar per proposta positiva l'assetjament sistemàtic i per tots els mitjans de l'opció independentista del MHP Puigdemont. Incidentalment, aquesta opció sembla enfortir-se per moments. La JNC trenca amb el PDeCat i se suma a l'opció de Puigdemont. Com que no hi ha proposta positiva nova d'ERC, ens limitarem a considerar la de la CUP, exemple de programa raonable, factible, realista que no ens deixarà caure al parany de l'independentisme "màgic".

 

Quintus Fabius Maximus Verrucosus, anomenat "cunctator" (el que posterga) va donar nom a una tàctica militar, el fabianisme, consistent en fugir la batalla frontal i afeblir l'enemic amb atacs esporàdics, fins a derrotar-ho. Del militar, el fabianisme passà a la política i, al voltant de fins del segle XIX va aparèixer una "societat fabiana" de socialistes britànics que proposaven derrotar el capitalisme com el romans varen derrotar els cartaginesos a Zama. 

 

D'Anglaterra, a Catalunya. La CUP s'ha fet fabiana. Proposa assolir la independència, després d'un procès de desgast de l'Estat que trigarà, calculen, almenys tres anys. A l'ínterim, un dels programa d'activitats exposat gairebé al detall per tal de fer evident el seu realisme davant els interrogants que obre la proposta de DUI després de les eleccions. Com ens enfrontarem a la repressió subsegüent? 

 

El problema és que la proposta raonable i factible té els mateixos defectes que la DUI, però tres anys més tard. Lleis socials que traspassin les competències de la Generalitat? Ok. Desobediència al Tribunal Constitucional? Ok I com ens enfrontarem després a la repressió per desobediència? 

 

L'interrogant és exactament el mateix. Doncs, per què esperar tres anys?

Jugar amb els morts

Això de llençar-se els morts al cap es fa sovint a les baralles polítiques de més baixa estofa. Els morts s'han guanyat un respecte universal per estar morts i, al capdavall, "deixa que els morts enterren els seus morts", diu Crist (Lucas, 6, 90). Jugar amb ells per a les batalletes dels vius és macabre. 

 

En qualsevol cas, la crítica de la senyora Conchi Abellán, coordinadora de Podem Catalunya, pot ser encertada. La gestió de la pandèmia que fa el govern deixa molt a desitjar i així l'ha dit l'epidemiòleg Dr. Oriol Mitjà a TV3. I també és possible que la gestió de la conselleria de Sanitat, en mans d'ERC, a més de dolenta, sigui clientelar. Serà qüestió de demanar les responsabilitats pertinents. 

 

Això no és un problema. El problema està en l'autoritat de la senyora Abellán per dir el que diu. El seu partit és part del partit espanyol Podemos, avui mateix governant a Madrid. Governar a Madrid significa treure milers de milions de Catalunya i no tornar-hi sinó una minsa part. És a dir, el seu partit podria restituir els diners espoliats a Catalunya per tal de finançar-hi una millor sanitat.

 

A més a més, la pèssima i potser criminal gestió de la pandèmia del gobierno del seu partit, que té a tota Europa terroritzada, ha estat responsable de moltes més mortes. Si afegim que el gobierno "d'esquerres" no ha mogut un dit per revertir les privatitzacions del PP podem, sí, podem afirmar sense temor a equivocar-nos que aquesta senyora no sap el que diu sobre la gestió de la pandèmia i els morts. Hauria de deixar-les en pau. 

 

Però sí que sap el que diu quan parla de política: cal oblidar la independència i concentrar-se a la gestió dels problemes de la vida quotidiana, els serveis públics i el benestar de tothom gràcies als "avenços que s'estan aconseguint" (sic). Aquests són els aliats dels "independentistes" pragmàtics.

Fer-se català

Voilà l'entrevista que ens ha fet en Pere Bosch per a La República.cat, l'il·lustre hebdomadari d'El Punt Avui. Resumir a una entrevista de mitja hora una altra que ha trigat mesos i s'ha desenvolupat amb els naturals meandres del riu de la vida és una fita periodística. Moltes gràcies, Pere.

 

L'entrevista ha estat una agradable xerrada al voltant del llibre, publicat a l'editorial gironina Llibres del segle, l'empresa familiar de la saga dels Pau-Costa, dedicada a publicacions de qualitat (i no ho dic pel nostre text), en especial al camp de la poesia, amb un ull per la més avançada contemporània. En fi, hi ha qui diu que els llibres enemisten les persones. Un conegut exemple,  "L'obra", d'Emile Zola, va ser causa de la ruptura d'una amistat de més de trenta anys amb Paul Cézanne. En aquest cas l'obra em va dur a noves amistats, amb historiadors, escriptors, poetes i fins i tot cinèfils, amb quins compartesc la febre del cel·luloide. 

 

En qualsevol cas, l'amable lector em permetrà la minsa vanitat de subratllar que és el primer llibre que escriu directament en català en la part que em pertoca.

Tot si val

Sentir una periodista retreure a la ràdio a un ciutadà particular les seves crítiques d'expert a un governant causa molt mala impressió. Si la periodista dirigeix un programa a la ràdio pública, la cosa s'agreuja. Si les critiques en qüestió van ser fetes a un altre programa d'un altre mitjà, la llibertat d'expressió entra en joc. Si, a més a més, la persona afectada no pot defensar-se, es tracta d'un abús de poder, d'una instrumentalització dels mitjans públics per perseguir els ciutadans crítics. Hi posem un nom?

 

I això és només la punta de l'iceberg. Tot l'aparell d'ERC està en peu de guerra contra l'independentisme. Ahir, el comissari polític Sergi Sol, inquisidor i martell de conversos amb cadira permanent als mitjans catalans, va publicar una de les seves verinoses homilies. Es tracta de l'habitual barreja de retrets, acusacions i fabulacions, dictades per l'enveja, sense una sola idea d'interès. Una confusa bambolla de vagaroses acusacions i infàmies i grolleries concretes. Un vademècum de combat per a ús dels sicaris als mitjans. Estan desesperats perquè veuen que perdran les eleccions per haver enganyat a la gent fent-se passar per independentistes i no ho són.

 

Hi han contribuït a encendre una il·lusió per raons partidistes (l'hegemonia dels vells camaradoskis) i ara no saben com aturar-la. Parlaven d'independència, però no la volien i no esperaven que les coses arribassin tan lluny. Com quan els comunistes donaven suport al dret d'autodeterminació dels pobles a l'enteniment que no s'exercitaria. Resulta tanmateix que la gent vol exercitar-ho aquí i ara. 

 

La tàctica hipòcrita i jesuítica de la doble-llengua, independentisme-autonomisme "d'esquerres", ha fracassat. La gent, sobretot els indepes, s'ha adonat de l'estafa. Doncs, ERC perdra les eleccions i això els té enfurismats, a l'extrem de mostrar el seu veritable semblant d'organització sectària i autoritària, sense cap respecte pels drets dels ciutadans, com la llibertat d'expressió i el dret a la informació. 

 

Enfurismats sense raó aparent. Ser independentista no és obligatori. Es pot no ser-ho, com no ho són el PSC, els Comuns i tutti quanti. És el seu dret. Però a ERC no li interessa fer-ne ús perquè, en reconeixent el seu autonomisme perdria els vots dels indepes que encara es creuen les seves mentides i quedaria reduïda al que és: partit d'esquerres espanyoles nominals, com són totes les esquerres de l'Estat.

 

La situació és desesperada. ERC ha de triar entre un tripartit autonomista on no seria la primera força i un govern independentista on tampoc ho seria, car l'independentisme de debò, el del president Puigdemont, augmentarà el seu avantatge. No estic segur de quina opció trigarien els republicans, però si ho estic que cap opció donarà a ERC l'únic que l'interessa: la presidència de la Generalitat i l'hegemonia del seu partit.

 

Aquesta és la raó del seu enfuriment.

Maximitzar la incompetència

Pregunta de fàcil resposta: el mateix que fa malament el govern català: posar incompetents a llocs de decisió de molta responsabilitat. L'ha dit amb plena raó el doctor Mitjà, Asclepi li tingui de la seva mà. A Madrid, l'equivalent d'incompetència és el ministre Illa, però li guanya de lluny la presidenta Ayuso, anterior portadora del tuiter del gos de la senyora Aguirre. 

Què ha fet malament el gobierno espanyol? Com que és un gobierno "d'esquerres", aprofitar la primera ocasió per congraciar-se amb la dreta, per mostrar el temple del seu acer toledà, la seva voluntat d'unitat de destí en l'universal, que deia Primo de Rivera jr. La pandèmia ha estat aquesta primera ocasió. En un tancar i obrir d'ulls havien desplegat l'exèrcit i la guàrdia civil, al crit d'"aquest virus ho aturem junts!", com si fos una guerra contra l'invasor. 

Què ha fet malament? Emprar criteris polítics de centralització en comptes dels mèdics d'aïllament. Pels espanyols podia ser raonable, ja que, segons ells, "el virus no entén de territoris"; pels catalans i resta d'europeus és la prova que "ils sont fous ces espagnols". 

Si les esquerres espanyoles són incompetents, les catalanes afegeixen el sadisme. Estic bocabadat de la virulència dels atacs del comissari polític Sergi Sol cap a l'independentisme. Atacs des dels nombrosos mitjans catalans que controla i els que els espanyols posen a la seva disposició, per tal de fer costat a "l'independentisme raonable", o sia l'independentisme no independentista d'ERC. Amb Sergi Sol com Big Brother i la neollengua, on la veritat és la mentida i la desunió, la unitat. I els zombis del partit repetint a les xarxes com possessos que tota crítica a ERC "divideix" l'independentisme.

Els del comissari són atacs brutals, molt recomanats per la seva parròquia, amb una prosa tant flamígera com buida. És una palinòdia, un cant de desesperació en veure que el corrent cap a la independència no s'atura. 

Desobeeix les advertències de la por.

D'una vegada per totes

Estan a l'aguait, preparats, amb tots els recursos llests, esperant l'ocasió, l'oportunitat, el pas de la fortuna, vigilant un moment favorable per terminar amb el malson de la crisi política a Catalunya, d'una vegada per totes. Per sempre mai amén. Definitivament. Que ja n'hi ha prou amb aquest rotllo de l'autodeterminació! 

 

Llavors, aquí els tenim, amb un somriure i els braços oberts, disposats a tot per tal de "retrobar-nos", tan aviat com sigui possible, que l'anhel de concòrdia i convivència no deixa viure a aquesta gent tant d'esquerres i tant progressista.

 

Quin és el moment, l'oportunitat única que ens permetrà reemplaçar l'afrontament per a l'enteniment? Òbviament, les eleccions i el seu resultat. El president Sánchez mostra la millor voluntat de trobar solució als dos conflictes antagònics que, a parer seu, obstaculitzen la normalitat política espanyola: el conflicte entre Espanya i Catalunya i el conflicte entre els mateixos catalans. El primer és un conflicte real, i el president Sánchez hi és part bel·ligerant. El segon és inventat, com discurs de la part bel·ligerant cap a l'enemic, per afeblir-ho i desmoralitzar-ho.

 

 Per resoldre el conflicte d'una vegada per totes, a més de la seva bona voluntat i proverbial simpatia, el president Sánchez proposa una "agenda para el reencuentro". És el document que va proposar el febrer passat al president Torra, al qual, mentrestant, ha inhabilitat judicialment, com prova irrefutable de la seva voluntat d'avançar a la des-judicialització del conflicte.

 

 L'"agenda para el reencuentro" no menciona ni tan sols per al·lusions cap referèndum i no es digui "autodeterminació". És la lògica del gobierno espanyol d'esquerres, desitjós que els catalans, que són gent raonable, s'avenguin a la promesa de la més amplia autonomia que hagin vist els cels dins Espanya, una, gran i lliure. 

 

Però no pot ser la lògica d'un govern català amb majoria parlamentària absoluta independentista.També d'una vegada per totes ha de quedar clar que votar partits independentistes significa independència. 

 

O no? El discurs del president Sánchez s'alimenta de l'esperança que part de l'independentisme no sigui independentista; que part de l'independentisme faci el que ha fet fins ara tot l'independentisme: postergar la declaració d'independència. Això és el que vol dir "d'una vegada per totes".