Els responsables de la DGAIA i llurs bots a les xarxes

Després de més de cinc-cents dies en què es destaparan les irregularitats de la DGAIA, ningú no ha donat cap explicació, ni ha assumit cap responsabilitat, ni ha dimitit. Els polítics se'n van de vacances esperant que la indignació pública s'apaivagui per continuar amb l'abús a la tornada. Però la gent no està disposada a oblidar. 2.000 milions són molts milions. Són escoles que no s'han construït, hospitals que no s'han atès, assistència sanitària que no s'ha prestat, ordre públic que no s'ha garantit, etc.

Els responsables han fet tot el que han pogut per a ocultar-la. Han canviat el nom de l'invent, de DGAIA a DGPIIA. Sembla un acudit, però és cert. I han posat al capdavant el mateix responsable del desastre anterior. Han muntat una comissió parlamentària d'investigació de què són membres els investigats. Fins i tot estan intentant legalitzar la presumpta malversació amb una llei ad hoc.

A escala política comunicativa s'han superat. La diputada islàmica Najat Driouech ha dit que parlar de la DGAIA és “fer el joc a l'extrema dreta”. Suposo que fa ús de la takiya, el privilegi dels musulmans de mentir als infidels. Al silenci unànime de la premsa es trenca amb el “clic, clic” de les monedes de les subvencions. Els mitjans públics només tenen de públics els diners que costen; en el seu funcionament són empreses privades de propaganda del PSC i ERC.

Com que no sembla prou per a fer callar l'escàndol, els responsables han enviat els seus a les xarxes a matar el missatger, a atacar els que denuncien la DGAIA/DGPIIA i fer-ho ad hominem, car no tenen arguments per defensar aquest presumpte lladronici.

En el meu cas, l'atac ha vingut d'un compte paròdia, @ricardustrell, que l'únic que ha aconseguit és que la gent digui el que opina d'Ustrell. Pel que fa a la paròdia, una anècdota. Preguntat una vegada Sant Tomàs d'Aquino com podia creure que els rucs volessin, com li havien dit els altres monjos, ell va contestar que s'estimava més creure que els rucs volen que un germà menteixi. Sé que això no ho entendran els del compte paròdia, però els lectors de Palinur, sí. Els del compte diran que Palinur es compara amb Tomàs d'Aquino.

Després, em vaig trobar @joeldiazbrah, que sembla ser un senyor de TV3 que es va fer famós pel seu enginyós sintagma de “violant Violant (o a l'inrevés). Aquest va per una altra via i m'ataca per haver canviat les meves opinions antiisraelianes de fa anys. És a dir, pur ad hominem. He canviat d'opinió en virtud de la regla que tot propalestí que s'informa degudament, deixa de ser-ho.

D'altra parta, quin tipus d'argument és retreure'n un altre que ha canviat d'opinió? Caldrà argumentar sobre l'opinió en si, no sobre si el que la sustenta abans en tenia una altra. D'això, silenci. Del que es tracta és de destruir la persona, no els seus arguments ara i aquí. És molt difícil defensar el que és indefensable.

Last but not least, els bots d'infanteria, una legió d'insultadors prou repetitius que em desitgen la mort, literalment, i semblen tenir la pitjor i més escatològica opinió sobre el pobre Palinur.

Però la DGAIA no es pot amagar.

 

Jumilla com a serpent d'estiu

Vagi per davant que no conec en detall el que passa a Jumilla, que té tothom esvalotat, discutint i fins i tot arribant a les mans. VOX apadrina una norma que prohibeix els cultes islàmics a espais públics. El PP s'absté. Els altres partits, en contra. Hi haurà recursos i la qüestió trigarà a resoldre's. Mentrestant, l'habitual aquelarre de racistes, bonistes, wokistes, xenófobs, islamófobs, islamo-feixistes, etc.

Tinc entès que la proposta de VOX és prohibir que als espais públics es realitzin activitats diferents de la seva finalitat, que sembla menys ofensiu. Però potser és més erroni. Per què es prohibirà l'ús d'espais públics per a altres activitats sempre que no obstaculitzin les pròpies de l'espai? És una manera de llençar els diners. Al contrari, el que interessa és que aquests espais siguin polivalents.

Alguns diuen que VOX, el que vol és prohibir els actes públics islàmics, és a dir, més o menys de contingut religiós. No sé si és cert, però, si ho és, és una altra equivocació. Per què es prohibiran activitats públiques confessionals en un país que té llibertat de culte? De fet, els primers que han protestat han estat els bisbes perquè saben que, si s'accepta aquesta prohibició, els següents seran ells. O no ocupen ells carrers, places i altres espais públics per a les seves cerimònies, processons, etc?

No és acceptable prohibir l'ús de lespai públic per a les confessions que ho sol·licitin pels procediments legals. Per a totes. A favor de prohibir s'addueix que, en el cas de les cerimònies islàmiques, sovint es trenca la llei de diverses maneres, per maltractament animal, discriminació per raó de sexe, les més freqüents.

Però això és un altre assumpte molt diferent. No ens hem de molestar a prohibir l'incompliment públic de la llei (tampoc el privat; però ara anem a bolets) perquè no en cal. Si una norma prohibeix un cert sacrifici animal o una determinada forma de discriminació sexual, la norma s'aplica i l'acte no es fa, encara que tingui la llicència deguda. Aquesta es revoca i demá serà un altre dia.

O no?

L'islam és una ideologia religiosa que té un enorme impacte a la societat. No té cap sentit pretendre amagar-ho barrejant-ho amb el problema de la immigració per obrir a continuació una Pandora d'anatemes d'escola de pàrvuls, racista, supremacista, xenòfob, islamòfob, etc., per tal d'amagar un debat que és avui més necessari que mai.

Aprofitant-se del marasme mental woke, aquesta ideologia politicoreligiosa no està interessada a conviure pacíficament i respectuosament amb altres confessions o concepcions del món, sinó a imposar les seves pautes culturals amb exclusió de totes les altres. I les autoritats cedeixen i no fan complir la llei quan aquestes pautes són clarament il·legals. Aquesta negligència és culpable perquè causa un perjudici objectiu al bé comú. La tolerància del burquini a les piscines és una vulneració de la legislació en matèria d'igualtat i en matèria sanitària. La desaparició del porc als menuts de centres escolars és una vulneració del dret dels no islamistes a la varietat alimentària.

Hi ha moltes altre pautes culturals que s'estan imposant per la força pura i la negligència de les autoritats. La més greu, l'existència de “tribunals” de la xaria als nostres països, fet que trenca un principi essencial de l'estat de dret, com és la unitat de jurisdicció. Però també són importants assumptes relatius a la vestimenta o normes de convivència ciutadana. L'odi dels musulmans als gossos (canis canis) no es pot imposar sobre el dret de la gent a tenir mascotes. I el suposat dret dels mascles a violar nenes al seu país no es pot imposar sobre el dret de les nenes a llur integritat física i a no ser violades.

I aquest és el problema, a Jumilla i a Reykjavik. 

I no voler veure-ho ens duu al desastre.

Guerra al jueu

El titular de VilaWeb no és del tot correcte. Els comuns no proposen bombardejar les tropes israelianes, sinó les posicions frontereres que, segons ells, bloquegen l'entrada d'ajuda a Gaza. Per cert, aquest verb “bombardar” deu ser de quan hi havia bombardes. Avui es fa altrament.

Però és igual, el cas és bombardejar Israel. Per fi ho diuen. Tenien l'antisemitisme reprimit, com un acte fallit freudià. Els neocomunistes, directes contra els jueus, típica herència soviètica de la guerra freda, que veu el Pròxim Orient dividit en dues parts: d'una banda, Israel (20.000 km² i 10 milions d'habitants), país capitalista i, de l'altra, els estats fronterers àrabs, sense comptar Gaza (1.294.000 km² i 157 milions d'habitants) països amics de la Unió Soviètica i dels seus hereus espirituals. És el que els polemòlegs anomenen un conflicte asimètric. La desproporció territorial, aclaparadora; la poblacional, de 15 a un. Menys que al pas de les Termòpiles.

Aquesta petició és una presa de posició dels Comuns a favor de Hamàs. Ells diuen que dels palestins, és clar. Mai parlen de Hamàs, ni li demanen que alliberi els ostatges. No entenen que la mera existència d'ostatges invàlida qualsevol suport que es pugui donar a Hamàs, fins i tot el silenci. No qüestionen Hamàs, només qüestionen Israel. Són part combatent.

Estaven a la reserva, secció propaganda civil, i han passat a primera línia per la decisió israeliana. Com que no es preveuen coets de l'Iran o del Iemen, volen que els substitueixi l'ONU, amb un bon bombardeig de les posicions israelianes i, suposo, la interposició d'una força de cascos blaus. Així, sense més ni més, com si l'ONU fos la diabòlica OTAN. S'entén l'exabrupte, producte de la por que produeix l'entrada d'Israel a Gaza, però revela una desorientació majúscula.

Per als Comuns, l'ONU és la seva Assemblea General, una celebració anual del pensament descolonial. Els més de cinquanta estats islàmics, la quarta part dels estats membres, reforça la major part del pensament únic woke i garanteix el triomf de la judeofòbia. Això explica per què moltes de les resolucions de tan august òrgan no es compleixen. En aquest cas, l'ONU no hi pot fer res perquè el veto dels Estats Units ho impedirà.

El que sí que es pot aconseguir amb aquest tipus de peticions és erosionar encara més el prestigi de l'ONU i alimentar el lobby nord-americà que pressiona perquè el país deixi de finançar l'organització. La quota dels Estats Units al pressupost ordinari de l'ONU és del 22%. El país ja ho va fer una vegada com que no va entrar a la Lliga de Nacions. Pot fer-ho una segona. Seria interessant veure com funciona un món sense ONU.

És evident que la decisió israeliana és molt greu, però també l'única resposta possible a l'estratègia islàmica d'exterminar Israel per esgotament, amb l'ajuda de l'esquerra islamòfila occidental, la del "riu fins al mar" que és com avui es diu la Endlösung, la solució final dels nazis.

Si això no és veritat, que algú proposi una estratègia millor per guanyar la guerra a Hamàs, objectiu en què, en principi, coincideixen tots, excepte els Comuns.

Gaza. El dau està tirat

Sembla que els plans d'Israel van endavant i, les pròximes hores envairà Gaza. La declaració de Netanyahu que és l'única via perquè Israel “s'alliberi a si mateix i a la gent de Gaza del terror horrible de Hamàs” reforça el comentari del post d'ahir, Cec a Gaza en què es portava a tomb la llegenda de Samsó i els filisteus. Efectivament, la llegenda s'interpreta com una història de recuperació, de retrobament amb ell mateix. Samsó amb Samsó. Israel amb Israel.

La resposta de Hamàs que la decisió israeliana suposa el “sacrifici dels ostatges” és l'habitual barreja d'estupidesa i perversitat d'aquests assassins. No hi ha garantia que els ostatges continuïn vius; només que els segrestadors continuaran usant-los com a moneda de canvi estiguin com estiguin. L'amenaça de matar-los ja no té eficàcia per aturar la invasió. Matar-los no milloraria les seves perspectives, però els enfonsaria per sempre entre els seguidors. Això, insisteixo, si encara són vius.

La invasió és precedida d'una xarxa de comunicacions que l'afavoreixen. Els Estats Units diuen que el que passi a Israel és cosa dels israelians. El Líban desarmarà les milícies de Hezbollah i un grup de països àrabs, començant per l'Aràbia Saudita exigeix que Hamàs lliuri els ostatges i les armes. Els països europeus que es proposaven reconèixer un estat palestí, Espanya, França, el Regne Unit, callats. L'ocupació de Gaza els aboca a reconèixer un estat sense existència material, sense territori, als núvols, cosa que faran encantats perquè és el seu costum: parlar de quimeres com si fossin dades científiques. En aquesta ocasió, però, sembla difícil bastir un estat a partir de la demagògia al·lucinada d'un programa polític fals, com l'"estat palestí".

És com si Israel hagués construït un consens, amb l'objectiu d'acabar amb Hamàs, compartit per tothom, excepte l'Iran, el Iemen i alguns altres llocs d'incerta localització. La pregunta és quina sigui la resposta d'aquests suports de Hamàs. Si tornen a la política de pluja de coets sobre Israel. A les guerres no es pot descartar res, ni tan sols l'obstinació a fer el ridícul.

En principi, mirant-ho amb fredor el d'Israel sembla un pla factible. Es tracta d'acabar militarment amb Hamàs, rescatar els ostatges i, després d'un temps, retirar-se i deixar al capdavant de la Franja una administració civil àrab. Res d'un estat palestí. 

Però potser no és tan factible. A més de terrorista, Hamàs és una organització política. Es nodreix d'afiliats gazians, se suposa que voluntaris. La societat gaziana està penetrada per Hamàs i és possible que la lluita contra l'organització atregui nous voluntaris. Al final, es pot convertir en una mena de persecució a l'estil de les dels cristians de l'imperi romà. De fet, la freqüent referència a la glòria del martiri, formulada sovint, curiosament, per les mares àrabs, en té alguna cosa.

És difícil imaginar quin tipus de règim establiran els israelians, però és clar que, per la seva naturalesa militar, serà autoritari. Fins a quin punt, es veurà amb el temps, però sí que és clar que l'ocupació replanteja radicalment l'exposició mediàtica d'aquesta guerra. Hamàs ja no controla el relat amb els seus fake news i els seus muntatges d'escenes truculentes als estudis de Palliwood. Els mitjans woke occidentals ja no podran difondre aquestes invencions antisemites sobre el "genocidi" i el senyor Joan Roura, que controla TV3, repeteix amb la insistència d'un Goebbels. És Israel qui controla ara l'entrada i el repartiment d'una ajuda que l'ONU ha estat incapaç de vigilar i que ja no es podrà fer servir per muntar campanyes sobre la fam dels nens que provoquen els mateixos assassins de Hamàs.

És important que Hamàs sigui completament derrotada, però més important per a nosaltres és que es descobreixi la mentida del front islàmic-esquerrà i que aquesta amenaça real a la cultura europea quedi reduïda al grapat de comunistes fracassats, racistes, cretins i masclistes que passa avui per esquerra.

 PS. Per a confirmar el que es diu al post, un diputat dels Comuns, un tal Cid, un neocomunista, demana que l’ONU bombardegi Israel. El paio ni tan sols sap que això és impossible mentre els Estats Units siguin membre del Consell de Seguretat. Aquest home és el que fa uns mesos va dir “nazi” a la Sílvia Orriols, al parlament, sota la mirada còmplice del seu president, un altre absolut inútil.  

Cec a Gaza

És el títol què alguns tenen per la millor novel·la d'Aldous Huxley. Ell ho pren d'una peça de Milton, “els antagonistes de Samsó”, encara que remet l'acció a l'època contemporània (1936). L'heroi, Anthony Beavis,  lluita per trobar-se a si mateix i es troba en una tasca d'introspecció filosòfica. És una novel·la al·legòrica.

En la història original del llibre dels jutges, Samsó és un jutge jueu terror dels filisteus a causa de la seva desmesurada força que resideix a la seva cabellera. Quan Dalila, la seva dona, el traeix i li talla els cabells, els filisteus l'agafen, li treuen els ulls i el posen a treballar en un molí. Un dia que es reuneixen al seu temple, a Gaza, en un banquet amb milers de comensals, en honor del seu déu, Dagón, Samsó, que n'ha recuperat el vigor, enderroca tota l'estructura sobre ell mateix i sobre els seus enemics. Destrucció total.

Cec a Gaza.

Sembla que la invasió militar de la Franja de Gaza és decidida i és qüestió d'hores. S'informa de tensions i enfrontaments al govern. L'oposició hi està radicalment en contra. El comandament militar considera la invasió un error estratègic, però l'exèrcit reafirma que farà allò que el govern li digui. I el govern va per totes. Netanyahu probablement considera que és la darrera oportunitat, tant per a ell com per al seu país.

Les raons adduïdes pels adversaris de la decisió són poderoses. Gravitarà sobre els recursos de l'exèrcit, les reserves dels quals s'estan esgotant. Empitjorarà la situació dels ostatges. Tensionarà més el suport popular al govern. Incrementarà la pressió internacional contra l'estat jueu.

Afegiu una qüestió avalada per l'experiència: ocupar un país militarment és més complicat del que sembla. Que s'ho diguin als francesos a Algèria, als ianquis al Vietnam, als russos a l'Afganistan.

Els falcons del gabinet, encapçalats per Netanyahu, fan una altra lectura després de gairebé dos anys d'una guerra que Hamàs no té intenció de posar fi. El cost de la invasió és alt; però el cost de la no invasió ho serà més. És perpetuar l'actual situació de guerra i inseguretat, car res no garanteix l'alliberament dels ostatges ni la fi de la contesa.

Es miri com es miri, és una guerra de nova planta, una en què no hi ha trinxeres, ni rereguarda, ni exèrcit i una en què no es fa diferència entre combatents i població civil. I no només per part israeliana sinó, sobretot, per part àrab. En aquestes condicions, l'exèrcit passa a ser una força de control de l'ocupació, és a dir, una mena de policia, tasca per a la qual no està preparat.

Portada la guerra al final, els gazaties poden triar un destí numantí, cosa que seria negativa per a Israel en el pla de la propaganda. Però aquesta és una guerra en què fins i tot el sentit de la propaganda clàssica ha canviat. La comunicació immediata i universal fa possible una propaganda que es confon amb la realitat, igual que els terroristes de Hamàs es confonen amb la població gazatina, sense que ningú sàpiga cert si es tracta de terroristes, periodistes o metges. La realitat es dissol en una allau de fake news, fabricades per Hamàs que, gràcies a l'antisemitisme tradicional d'Occident, sempre es donen per bones, a l'extrem que la revista Time publica una portada denunciant la fam a Gaza que és fabricació dels estudis cinematogràfics de Hamàs.

Occident està literalment inundat de propaganda proislàmica. En diuen propalestina, però la seva autèntica essència és l'islamisme, l'esperit guerrer del qual el porta a predicar guerra total fins a l'extermini d'Israel. Un esperit que glorifica el martiri com el fi sagrat de la vida terrenal.

Numància és un exemple d'heroisme, però la ciutat va deixar d'existir-hi.

 

Art degenerat

La retòrica nazi va posar de moda un concepte molt significatiu: “art degenerat” (entartete Kunst), invenció de Goebbels, que era el més culte de tots. El jerarca estava tan obsessionat amb la seva idea que va arribar a muntar una exposició d'“art degenerat” el 1938, a Múnic, on van anar a parar totes les obres dels expressionistes, futuristes, cubistes, supremacistes, constructivistes i altres avantguardes que aquests lladres van poder robar. Després, de l'exposició i d'explicar per què aitals monstruositats es devien al virus jueu, se les emportaven a casa seva.

En aquesta ocasió passa una cosa semblant, encara que en petita mesura, més danesa. Algú considera que l'estàtua de la Sireneta de Peter Bech, que es va erigir el 2006 a Copenhaguen, és una aberració i l'autoritat ha decidit retirar-la. Per descomptat, aquesta mola de 14 tones és una peça de mal gust, vulgar, afectada. Però suposo que, per a l'autor, serà excelsa. I per a les autoritats que van fer erigir aquest mastodont de feminitat segurament representava una versió nova i moderna de la Sireneta d'Andersen, la que vol convertir-se en un ésser humà.

Però els temps canvien i els costums. El que antany ha semblat bell resulta avui lleig i, en el cas d'aquesta estàtua, al meu entendre, cursi, kitsch. Una mirada masculina al cos d'una dona, gairebé comercial, com a una il·lutració de bestiar.

La polèmica s'ha centrat als pits de la sirena. El feminisme ha tornat a esgrimir la porositat entre art i pornografia. No calia. Pretendre que aquests pits són els de la Sireneta del conte és faltar a qualsevol harmonia i, per tant, a l'art. Cosa que passa molt a l'art.

En si mateix, la idea de la segona Sireneta de catorze tones era estranya. Com a símbol competia amb l'estàtua anterior, de mida molt menor i molt lleuger pes, icònica de Copenhaguen, erigida el 1913. Era com si a aquesta li hagués sortit un Doppelgänger desmesurat.

Hi ha una mica d'iconoclàsia en aquesta decisió d'apartar-la de la vista pública. La raó ja no és l'entartete kunst, sinó el patriarcalisme de la figura femenina, l'accentuació dels seus atributs sexuals en línia amb el gust social, tan pendent dels pits de les dones, com els homes del paleolític ho estaven de la vagina de Venus de Willendorf. Però, si objectem els pits, buidem les pinacoteques. I no només les pinacoteques. Vegeu una estàtua de la nimfa Calipso de cinc metres i mig d'alçada a Ceuta.

Des de la seva instal·lació, la mola no ha patit cap atemptat. Ha caigut, víctima d'un judici estètic. En canvi, la Sireneta tradicional, els pits de la qual ningú qüestiona, ha estat parallamps de tota mena de protestes i actes vandàlics durant més de mig segle. En el primer atemptat, el 1964, uns membres de la Internacional Situacionista li van tallar el cap, que mai no es va recuperar. Els seguidors de Guy Debord i Raoul Vaneigem segurament estaven moguts per una estranya circumstància: el cos de la dona reprodueix el de l'esposa de l'escultor, Edvard Eriksen, però el cap és el de la famosa ballarina Ellen Price. Ningú no sap quina va ser la motivació dels decapitadors, potser fetitxisme necròfil. Però el fet es va repetir. El 1998, nova decapitació. Aquesta vegada, el cap es va recuperar, però no se sap qui se'l va tallar. El 2003, algú va dinamitar l'estàtua sencera que es va haver de reposar, amb alguns desperfectes. Les pintades i vandalismes d'atrezzo són innombrables i amb les més diverses causes.

Per què la Sireneta i no la Sirenota? Potser perquè la Sireneta és un símbol de la ciutat i la Sirenota no és símbol de res, llevat de l'afany de l'autoritat sempre a fer-ho malbé tot.

Onada de foc

Es comprèn per què els dos partits independentistes, ERC i Junts, són els suports més segurs de Sánchez?

Fa uns dies, la senyora Elisenda Alemany acomiadava el curs amenaçant que a la rentrée hi hauria regust de tempesta si el govern no compleix els pactes. Cal parlar clar. Poc abans, el president Puigdemont havia fet el mateix avisant el govern que no doni per descomptats els vots de Junts. Tot se'n pot anar en orris.

Abans de les vacances calia ensenyar les dents. 

Però resulta que no en tenen.

Els menys interessats en unes eleccions anticipades sigui a Espanya, sigui a Catalunya, sobretot a Catalunya, són els partits independentistes diguem-ne tradicionals. El baròmetre CEO confirma allò que ja se sabia, que la relació d'AC i Junts és exosmòtica cap a AC.

La batllessa de Ripoll ha estat com una pedra a l'estany de la partitocràcia catalana que li ha fet la campanya electoral pel conegut efecte Streisand. És absurd avui voler silenciar una opció legal a força de maleir-la. Els exorcismes ja no funcionen, ni tan sols substituint el Maleus maleficarum pel reglament parlamentari.

Però això no implica que la sort previsible d'ERC sigui prou diferent de la de Junts. El CEO és un organisme del govern, tendeix a veure el món amb els ulls del govern, es nodreix amb els mitjans del govern, participa de la seva ideologia i la seva interpretació li és subliminarment favorable. És la condició humana. Tinc per a mi que l'impacte d'AC sobre ERC serà igual de negatiu que sobre Junts. Potser més.

El mateix baròmetre registra un mínim històric de partidaris de la independència. O sigui, la base electoral es redueix. Menys electors per a més opcions. En vista de la situació, es pot avançar la resposta a la pregunta de La República fa uns dies de quina credibilitat tenen les amenaces d'ERC.

Cap.

Per què les fan, doncs? És obvi: es prevalen d'uns mitjans que controlen per a teatralitzar un missatge de fermesa, fins i tot d'hostilitat, de consum mediàtic. Els espanyols ja saben que és tramoia i, a Catalunya, no es parla de la responsabilitat del govern i l'anterior de la DGAIA i resta d'escàndols y malifetes del passat.

És a dir, es neguen a retre comptes, a ser responsables dels seus actes. I venien a fer una societat més democràtica, a banda de més feminista, més ecologista, més… bla, bla, bla.

 

Ressons de l'extrema dreta: Riefenstahl

Ara que el Leviatàn de l'extrema dreta torna a aparèixer a l'horitzó, és molt recomanable veure aquest documental, sobre la vida de Leni Riefenstahl, la directora de cinema preferida de Hitler, la que va rodar la pel·lícula de propaganda més important del III Reich, El triomf de la voluntat.

Leni Riefenstahl (1902 – 2003) és un exemple paradigmàtic del problema del pes del passat polític a l'obra posterior dels artistes, literats i creadors en general. Era una nazi convençuda, encara que mai milités en cap organització, cosa que la va estalviar una condemna a la comissió de desnazificació del 1948, encara que sí que se la va inhabilitar per a l'exercici de càrrecs públics, com a fellow traveller ("company de viatge").

Al mateix temps era, i és, una de les millors cineastes del món, si no la millor. Cosa que se li va reconèixer al seu dia. La seva primera pel·lícula, La llum blava (1932) va obtenir la medalla de plata a Venècia. El Triomf de la Voluntat (la glorificació de Hitler i el nacionalsocialisme), la medalla d'or el 1934. I també li va ser reconeguda Olímpia el 1938. Després de la guerra, se li va fer el buit, va patir un boicot total i no va poder tornar a rodar una pel·lícula fins al 1978, i era de fotografia submarina, titulada El jardí de coral. A partir de llavors i fins als cent i u anys que va viure, tota la seva obra va ser fotografia submarina, com si es volgués submergir en un món de bellesa i silenci.

Resumint. Dos fets incontrovertibles: 1. Riefenstahl era una nazi convençuda. 2. Era i és una gran artista, una creadora. El documental és una exposició magnífica de la turbulència d'aquest conflicte. El director, Andres Veiel, ha fet una feina extraordinària perquè, sent just amb la dimensió artística de Riefenstahl, no amaga les seves contradiccions ni passa per alt les seves excuses.

El 1987, Riefenstahl va publicar les seves Memòries en què intentava per enèsima vegada alliberar-se de l'acusació d'haver estat nazi sense aconseguir-ho. La seva voluntat de rentar el seu passat atribuint-lo a la seva dedicació exclusiva a l'art sense barreja de política no és creïble. Va continuar sent nazi, encara que inconscientment, fins a la fi dels seus llargs dies. Quan als anys setanta, se'n va anar a viure molt de temps entre els Nuba al Sudan, va publicar un llibre de fotografies d'aquests bells espècimens negres, homes i dones. Volia demostrar que no era fanàtica de la raça ària i només va aconseguir provar que ho era de la raça negra. Perquè el punt important, era la raça, típic concepte nazi.

Poca gent sap que ja era una ballarina famosa a 18 anys i que, als 19, va interpretar a Múnic el paper de Diòtima de Mantinea com a primera ballarina, o sigui la dona de la qual Sòcrates diu a El banquet que li ha ensenyat què és l'amor i que Hölderlin va incloure al seu Hyperion. L'amor, diu Diòtima, situa l'amant entre Déu i la terra. I així és com Riefenstahl es veia. I es va quedar penjada per haver confós Déu amb Adolf Hitler. És impossible cohonestar el nazisme de Riefenstahl amb el seu geni.

Però, en té sentit fer-ho? No es poden separar les dues facetes? No en general, car en general tot és possible, sinó en aquest cas concret que serveix, a més, com a exemple per a altres casos similars. O sigui, podem reconèixer valor artístic en una obra en què l'autor projecta la seva ideologia política? Tots els creadors ho fan. Però què passa quan la ideologia política que es projecta és un moment de la història universal de la infàmia?

Vet aquí el problema. Des de Baudelaire, molts afirmen que l'art té la seva pròpia ètica perquè en té la seva estètica, cosa que es desprèn de la fórmula “l'art pour l'art”. En tot cas, El triomf de la voluntat és una obra d'art que barreja Wagner, Nietzsche, Hitler i el geni de Riefenstahl; obra d'art total, que diria l'autor de Lohengrin.

El cuirassat Potemkin celebra una ideologia, el comunisme, que ha estat pitjor, més assassina que el nazisme i continua figurant com un cim de la cinematografia mundial.

El triomf de la Voluntat també ho és. No sé si el documental de Veiel permet aquesta conclusió, però ho és.

 

La llet, la fe i la raó

Sempre m'ha cridat l'atenció l'anomenat miracle de la lactació de Sant Bernat de Claravall a la iconografia catòlica. Aquí teniu un quadre típic de la famosa “Lactatio Bernardi”, d'Alonso Cano, cap a l'any 1648. El tema té un punt xocant per a l'estètica catòlica, sobretot, després de Trento, que va ordenar “moralitzar” totes les imatges artístiques.

La llegenda, en síntesi, si es poden sintetitzar les llegendes, és que, sumit l'abat cistercenc en profunds precs a Maria, de la qual era particular devot, se li van eixugar els llavis. La Mare de Déu se'ls va humitejar amb unes gotes de llet del seu si, mentre alletava el seu fill diví. Vet aquí Bernat, germà de llet de Jesús.

El tema, però, no apareix a cap de les biografies del sant. Va ser un aditament posterior probablement per donar fonament miraculós a la mariologia, amb gran difusió entre els segles XVI i XVII a tot Europa, especialment a Espanya. A més d'Alonso Cano, hi ha quadres de Juan Correa,  Carreño de Miranda, Juan Roelas, Murillo, Zurbarán, altres menors. Tots bregant amb l'espinós problema que l'arc del raig de llet no tingui ressons pagans, a l'estil de la Via Làctia que venia dels temps de la mitologia grega i tant havia aprofitat el flamenc Rubens.

Però per què Bernat de Claravall? Aquest bel·licós monjo, instigador de la Segona Croada contra l'infidel, entre altres activitats, se la tenia jurada a Pere Abelard. La teologia monàstica, fideista i primitiva, que ell representava, no podia admetre la teologia acadèmica, racionalista, de l'autor de “Sic et non” ni el seu conceptualisme a la polèmica dels universals. En realitat, no podia admetre la llum de la raó. La fe, deia, té primacia sobre la raó i acusava Abelard d'heretgia per pretendre que fossin juntes i, fins i tot, va de retro, que tingués primacia la raó.

Bernat va aconseguir callar Abelard. Rebutjat com a heretge pel sínode de Sens, el papa, Innocenci II, un fanàtic que va establir el celibat del clergat i era molt amic del de Claravall, el va condemnar a mantenir silenci fins al dia de la seva mort.

Però això no demostrava que en Bernat tingués raó. Així que, per deixar ben asseguda la primacia de la fe, res millor que protagonitzar un miracle, com més absurd i contra natura, millor. Cosa que sempre alimenta la bogeria hispana. Maria en carn mortal, alimentant al seu pit el monjo cistercenc. La "lactacio bernardi" és la base sobre la qual Piu XII va proclamar en 1950 el dogma de l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al cel. La prova: que ja havia baixat a donar-li llet terrenal al sant.

Fa uns anys, Benet XVI va explicar la lluita entre Bernat i Abelard, argumentant que la prova de la veritat de la teologia bernardina era la retractació pública d'Abelard. Una explicació, farisea i falsa de la polèmica, més esbiaixada que una crònica de TV3.

No va recórrer, probablement per vergonya, al divertit miracle lacti que, entre altres coses, mostra la diferència entre el reprimit i fetitxista Bernat i Pere Abelard. Aquest gaudia lliurement dels encants de la seva estimada, Heloïsa, enveja de tots aquests obsessos pel sexe.

Però va ser prou infame per amagar l'episodi de la castració d'Abelard, cosa que potser té a veure amb la retractació.

La paciència amb els corruptes té un límit

"Són creïbles les amenaces d'ERC?"

No, és clar que no.

Ni les de Junts, ni la CUP. L'independentisme no té cap crèdit. Uns partits corruptes fins a la medul·la, que no es poden permetre el luxe que hi hagi eleccions anticipades perquè saben que perdran fins i tot la camisa no poden amenaçar ningú. Són partits castrats.

I, si ho fan, com aquesta lamentable actriu, Alemany, sonen tan ridículs i fanfarrons com el miles gloriosus de Plaute o el baró de Munchhausen. Junqueras, que, com tothom sap, és un covard, a banda d'un corrupte, ha enviat aquesta nova meritòria a fer el ridícul mentre ell s'amaga per no donar explicacions del robatori sistemàtic de la DGAIA amb què els altres corruptes del seu partit s'han enriquit. 

Poden dir el que vulguin, però si hi ha eleccions a Catalunya amb Sílvia Orriols de contrincant, desapareixeran del mapa. I, amb ells, els centenars de guinguetes per robar que tenen. Les menjadores dels militants, les canongies dels caps. Totes les escombraries acumulades durant anys de treballs per entabanar la gent.

No són creïbles. Però serveixen per entretenir els nois, mentre ells segueixen robant.

L´estabilitat del govern espanyol depèn dels vots dels independentistes catalans. Han intentat amagar-ho perque sembla mentida i els deixa com el que són: estafadors. Però és evident que es juguen la perpetuació de les carreres dels dos líders arxifracassats, Junqueras i Puigdemont, els dos zombies de la política catalana que continuen aprofitant la teraninya de corrupcions de llurs partits.

El cas de Puigdemont, el més lamentable. El seu compromís amb l'estabilitat d'Espanya arriba a la seva sort personal (car es juga l'amnistia) i la fortuna de la família, atès que té la dona endollada a la DIBA, cobrant de l'enemic en unes condicions de cinema. Una corruptela que deslegitima tota la lluita catalana per la independència i deixa clar el menyspreu dels privilegiats de la nomenklatura per la gent i la independència. Un insult. 

De les corrupcions de la CUP no val la pena parlar-ne. Una organització anticapitalista plena de capitalistes, rendistes i cretins d'esquerra, cosida per policies que es fiquen al llit amb les militants i que no serveix més que per apallissar els avis independentistes al carrer, com feien els seus models de les SA hitlerianes.

No, és clar que no són creïbles.