La llegenda, en síntesi, si es poden sintetitzar les llegendes, és que, sumit l'abat cistercenc en profunds precs a Maria, de la qual era particular devot, se li van eixugar els llavis. La Mare de Déu se'ls va humitejar amb unes gotes de llet del seu si, mentre alletava el seu fill diví. Vet aquí Bernat, germà de llet de Jesús.
El tema, però, no apareix a cap de les biografies del sant. Va ser un aditament posterior probablement per donar fonament miraculós a la mariologia, amb gran difusió entre els segles XVI i XVII a tot Europa, especialment a Espanya. A més d'Alonso Cano, hi ha quadres de Juan Correa, Carreño de Miranda, Juan Roelas, Murillo, Zurbarán, altres menors. Tots bregant amb l'espinós problema que l'arc del raig de llet no tingui ressons pagans, a l'estil de la Via Làctia que venia dels temps de la mitologia grega i tant havia aprofitat el flamenc Rubens.
Però per què Bernat de Claravall? Aquest bel·licós monjo, instigador de la Segona Croada contra l'infidel, entre altres activitats, se la tenia jurada a Pere Abelard. La teologia monàstica, fideista i primitiva, que ell representava, no podia admetre la teologia acadèmica, racionalista, de l'autor de “Sic et non” ni el seu conceptualisme a la polèmica dels universals. En realitat, no podia admetre la llum de la raó. La fe, deia, té primacia sobre la raó i acusava Abelard d'heretgia per pretendre que fossin juntes i, fins i tot, va de retro, que tingués primacia la raó.
Bernat va aconseguir callar Abelard. Rebutjat com a heretge pel sínode de Sens, el papa, Innocenci II, un fanàtic que va establir el celibat del clergat i era molt amic del de Claravall, el va condemnar a mantenir silenci fins al dia de la seva mort.
Però això no demostrava que en Bernat tingués raó. Així que, per deixar ben asseguda la primacia de la fe, res millor que protagonitzar un miracle, com més absurd i contra natura, millor. Cosa que sempre alimenta la bogeria hispana. Maria en carn mortal, alimentant al seu pit el monjo cistercenc. La "lactacio bernardi" és la base sobre la qual Piu XII va proclamar en 1950 el dogma de l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al cel. La prova: que ja havia baixat a donar-li llet terrenal al sant.
Fa uns anys, Benet XVI va explicar la lluita entre Bernat i Abelard, argumentant que la prova de la veritat de la teologia bernardina era la retractació pública d'Abelard. Una explicació, farisea i falsa de la polèmica, més esbiaixada que una crònica de TV3.
No va recórrer, probablement per vergonya, al divertit miracle lacti que, entre altres coses, mostra la diferència entre el reprimit i fetitxista Bernat i Pere Abelard. Aquest gaudia lliurement dels encants de la seva estimada, Heloïsa, enveja de tots aquests obsessos pel sexe.
Però va ser prou infame per amagar l'episodi de la castració d'Abelard, cosa que potser té a veure amb la retractació.
