Cec a Gaza

És el títol què alguns tenen per la millor novel·la d'Aldous Huxley. Ell ho pren d'una peça de Milton, “els antagonistes de Samsó”, encara que remet l'acció a l'època contemporània (1936). L'heroi, Anthony Beavis,  lluita per trobar-se a si mateix i es troba en una tasca d'introspecció filosòfica. És una novel·la al·legòrica.

En la història original del llibre dels jutges, Samsó és un jutge jueu terror dels filisteus a causa de la seva desmesurada força que resideix a la seva cabellera. Quan Dalila, la seva dona, el traeix i li talla els cabells, els filisteus l'agafen, li treuen els ulls i el posen a treballar en un molí. Un dia que es reuneixen al seu temple, a Gaza, en un banquet amb milers de comensals, en honor del seu déu, Dagón, Samsó, que n'ha recuperat el vigor, enderroca tota l'estructura sobre ell mateix i sobre els seus enemics. Destrucció total.

Cec a Gaza.

Sembla que la invasió militar de la Franja de Gaza és decidida i és qüestió d'hores. S'informa de tensions i enfrontaments al govern. L'oposició hi està radicalment en contra. El comandament militar considera la invasió un error estratègic, però l'exèrcit reafirma que farà allò que el govern li digui. I el govern va per totes. Netanyahu probablement considera que és la darrera oportunitat, tant per a ell com per al seu país.

Les raons adduïdes pels adversaris de la decisió són poderoses. Gravitarà sobre els recursos de l'exèrcit, les reserves dels quals s'estan esgotant. Empitjorarà la situació dels ostatges. Tensionarà més el suport popular al govern. Incrementarà la pressió internacional contra l'estat jueu.

Afegiu una qüestió avalada per l'experiència: ocupar un país militarment és més complicat del que sembla. Que s'ho diguin als francesos a Algèria, als ianquis al Vietnam, als russos a l'Afganistan.

Els falcons del gabinet, encapçalats per Netanyahu, fan una altra lectura després de gairebé dos anys d'una guerra que Hamàs no té intenció de posar fi. El cost de la invasió és alt; però el cost de la no invasió ho serà més. És perpetuar l'actual situació de guerra i inseguretat, car res no garanteix l'alliberament dels ostatges ni la fi de la contesa.

Es miri com es miri, és una guerra de nova planta, una en què no hi ha trinxeres, ni rereguarda, ni exèrcit i una en què no es fa diferència entre combatents i població civil. I no només per part israeliana sinó, sobretot, per part àrab. En aquestes condicions, l'exèrcit passa a ser una força de control de l'ocupació, és a dir, una mena de policia, tasca per a la qual no està preparat.

Portada la guerra al final, els gazaties poden triar un destí numantí, cosa que seria negativa per a Israel en el pla de la propaganda. Però aquesta és una guerra en què fins i tot el sentit de la propaganda clàssica ha canviat. La comunicació immediata i universal fa possible una propaganda que es confon amb la realitat, igual que els terroristes de Hamàs es confonen amb la població gazatina, sense que ningú sàpiga cert si es tracta de terroristes, periodistes o metges. La realitat es dissol en una allau de fake news, fabricades per Hamàs que, gràcies a l'antisemitisme tradicional d'Occident, sempre es donen per bones, a l'extrem que la revista Time publica una portada denunciant la fam a Gaza que és fabricació dels estudis cinematogràfics de Hamàs.

Occident està literalment inundat de propaganda proislàmica. En diuen propalestina, però la seva autèntica essència és l'islamisme, l'esperit guerrer del qual el porta a predicar guerra total fins a l'extermini d'Israel. Un esperit que glorifica el martiri com el fi sagrat de la vida terrenal.

Numància és un exemple d'heroisme, però la ciutat va deixar d'existir-hi.

 

Art degenerat

La retòrica nazi va posar de moda un concepte molt significatiu: “art degenerat” (entartete Kunst), invenció de Goebbels, que era el més culte de tots. El jerarca estava tan obsessionat amb la seva idea que va arribar a muntar una exposició d'“art degenerat” el 1938, a Múnic, on van anar a parar totes les obres dels expressionistes, futuristes, cubistes, supremacistes, constructivistes i altres avantguardes que aquests lladres van poder robar. Després, de l'exposició i d'explicar per què aitals monstruositats es devien al virus jueu, se les emportaven a casa seva.

En aquesta ocasió passa una cosa semblant, encara que en petita mesura, més danesa. Algú considera que l'estàtua de la Sireneta de Peter Bech, que es va erigir el 2006 a Copenhaguen, és una aberració i l'autoritat ha decidit retirar-la. Per descomptat, aquesta mola de 14 tones és una peça de mal gust, vulgar, afectada. Però suposo que, per a l'autor, serà excelsa. I per a les autoritats que van fer erigir aquest mastodont de feminitat segurament representava una versió nova i moderna de la Sireneta d'Andersen, la que vol convertir-se en un ésser humà.

Però els temps canvien i els costums. El que antany ha semblat bell resulta avui lleig i, en el cas d'aquesta estàtua, al meu entendre, cursi, kitsch. Una mirada masculina al cos d'una dona, gairebé comercial, com a una il·lutració de bestiar.

La polèmica s'ha centrat als pits de la sirena. El feminisme ha tornat a esgrimir la porositat entre art i pornografia. No calia. Pretendre que aquests pits són els de la Sireneta del conte és faltar a qualsevol harmonia i, per tant, a l'art. Cosa que passa molt a l'art.

En si mateix, la idea de la segona Sireneta de catorze tones era estranya. Com a símbol competia amb l'estàtua anterior, de mida molt menor i molt lleuger pes, icònica de Copenhaguen, erigida el 1913. Era com si a aquesta li hagués sortit un Doppelgänger desmesurat.

Hi ha una mica d'iconoclàsia en aquesta decisió d'apartar-la de la vista pública. La raó ja no és l'entartete kunst, sinó el patriarcalisme de la figura femenina, l'accentuació dels seus atributs sexuals en línia amb el gust social, tan pendent dels pits de les dones, com els homes del paleolític ho estaven de la vagina de Venus de Willendorf. Però, si objectem els pits, buidem les pinacoteques. I no només les pinacoteques. Vegeu una estàtua de la nimfa Calipso de cinc metres i mig d'alçada a Ceuta.

Des de la seva instal·lació, la mola no ha patit cap atemptat. Ha caigut, víctima d'un judici estètic. En canvi, la Sireneta tradicional, els pits de la qual ningú qüestiona, ha estat parallamps de tota mena de protestes i actes vandàlics durant més de mig segle. En el primer atemptat, el 1964, uns membres de la Internacional Situacionista li van tallar el cap, que mai no es va recuperar. Els seguidors de Guy Debord i Raoul Vaneigem segurament estaven moguts per una estranya circumstància: el cos de la dona reprodueix el de l'esposa de l'escultor, Edvard Eriksen, però el cap és el de la famosa ballarina Ellen Price. Ningú no sap quina va ser la motivació dels decapitadors, potser fetitxisme necròfil. Però el fet es va repetir. El 1998, nova decapitació. Aquesta vegada, el cap es va recuperar, però no se sap qui se'l va tallar. El 2003, algú va dinamitar l'estàtua sencera que es va haver de reposar, amb alguns desperfectes. Les pintades i vandalismes d'atrezzo són innombrables i amb les més diverses causes.

Per què la Sireneta i no la Sirenota? Potser perquè la Sireneta és un símbol de la ciutat i la Sirenota no és símbol de res, llevat de l'afany de l'autoritat sempre a fer-ho malbé tot.

Onada de foc

Es comprèn per què els dos partits independentistes, ERC i Junts, són els suports més segurs de Sánchez?

Fa uns dies, la senyora Elisenda Alemany acomiadava el curs amenaçant que a la rentrée hi hauria regust de tempesta si el govern no compleix els pactes. Cal parlar clar. Poc abans, el president Puigdemont havia fet el mateix avisant el govern que no doni per descomptats els vots de Junts. Tot se'n pot anar en orris.

Abans de les vacances calia ensenyar les dents. 

Però resulta que no en tenen.

Els menys interessats en unes eleccions anticipades sigui a Espanya, sigui a Catalunya, sobretot a Catalunya, són els partits independentistes diguem-ne tradicionals. El baròmetre CEO confirma allò que ja se sabia, que la relació d'AC i Junts és exosmòtica cap a AC.

La batllessa de Ripoll ha estat com una pedra a l'estany de la partitocràcia catalana que li ha fet la campanya electoral pel conegut efecte Streisand. És absurd avui voler silenciar una opció legal a força de maleir-la. Els exorcismes ja no funcionen, ni tan sols substituint el Maleus maleficarum pel reglament parlamentari.

Però això no implica que la sort previsible d'ERC sigui prou diferent de la de Junts. El CEO és un organisme del govern, tendeix a veure el món amb els ulls del govern, es nodreix amb els mitjans del govern, participa de la seva ideologia i la seva interpretació li és subliminarment favorable. És la condició humana. Tinc per a mi que l'impacte d'AC sobre ERC serà igual de negatiu que sobre Junts. Potser més.

El mateix baròmetre registra un mínim històric de partidaris de la independència. O sigui, la base electoral es redueix. Menys electors per a més opcions. En vista de la situació, es pot avançar la resposta a la pregunta de La República fa uns dies de quina credibilitat tenen les amenaces d'ERC.

Cap.

Per què les fan, doncs? És obvi: es prevalen d'uns mitjans que controlen per a teatralitzar un missatge de fermesa, fins i tot d'hostilitat, de consum mediàtic. Els espanyols ja saben que és tramoia i, a Catalunya, no es parla de la responsabilitat del govern i l'anterior de la DGAIA i resta d'escàndols y malifetes del passat.

És a dir, es neguen a retre comptes, a ser responsables dels seus actes. I venien a fer una societat més democràtica, a banda de més feminista, més ecologista, més… bla, bla, bla.

 

Ressons de l'extrema dreta: Riefenstahl

Ara que el Leviatàn de l'extrema dreta torna a aparèixer a l'horitzó, és molt recomanable veure aquest documental, sobre la vida de Leni Riefenstahl, la directora de cinema preferida de Hitler, la que va rodar la pel·lícula de propaganda més important del III Reich, El triomf de la voluntat.

Leni Riefenstahl (1902 – 2003) és un exemple paradigmàtic del problema del pes del passat polític a l'obra posterior dels artistes, literats i creadors en general. Era una nazi convençuda, encara que mai milités en cap organització, cosa que la va estalviar una condemna a la comissió de desnazificació del 1948, encara que sí que se la va inhabilitar per a l'exercici de càrrecs públics, com a fellow traveller ("company de viatge").

Al mateix temps era, i és, una de les millors cineastes del món, si no la millor. Cosa que se li va reconèixer al seu dia. La seva primera pel·lícula, La llum blava (1932) va obtenir la medalla de plata a Venècia. El Triomf de la Voluntat (la glorificació de Hitler i el nacionalsocialisme), la medalla d'or el 1934. I també li va ser reconeguda Olímpia el 1938. Després de la guerra, se li va fer el buit, va patir un boicot total i no va poder tornar a rodar una pel·lícula fins al 1978, i era de fotografia submarina, titulada El jardí de coral. A partir de llavors i fins als cent i u anys que va viure, tota la seva obra va ser fotografia submarina, com si es volgués submergir en un món de bellesa i silenci.

Resumint. Dos fets incontrovertibles: 1. Riefenstahl era una nazi convençuda. 2. Era i és una gran artista, una creadora. El documental és una exposició magnífica de la turbulència d'aquest conflicte. El director, Andres Veiel, ha fet una feina extraordinària perquè, sent just amb la dimensió artística de Riefenstahl, no amaga les seves contradiccions ni passa per alt les seves excuses.

El 1987, Riefenstahl va publicar les seves Memòries en què intentava per enèsima vegada alliberar-se de l'acusació d'haver estat nazi sense aconseguir-ho. La seva voluntat de rentar el seu passat atribuint-lo a la seva dedicació exclusiva a l'art sense barreja de política no és creïble. Va continuar sent nazi, encara que inconscientment, fins a la fi dels seus llargs dies. Quan als anys setanta, se'n va anar a viure molt de temps entre els Nuba al Sudan, va publicar un llibre de fotografies d'aquests bells espècimens negres, homes i dones. Volia demostrar que no era fanàtica de la raça ària i només va aconseguir provar que ho era de la raça negra. Perquè el punt important, era la raça, típic concepte nazi.

Poca gent sap que ja era una ballarina famosa a 18 anys i que, als 19, va interpretar a Múnic el paper de Diòtima de Mantinea com a primera ballarina, o sigui la dona de la qual Sòcrates diu a El banquet que li ha ensenyat què és l'amor i que Hölderlin va incloure al seu Hyperion. L'amor, diu Diòtima, situa l'amant entre Déu i la terra. I així és com Riefenstahl es veia. I es va quedar penjada per haver confós Déu amb Adolf Hitler. És impossible cohonestar el nazisme de Riefenstahl amb el seu geni.

Però, en té sentit fer-ho? No es poden separar les dues facetes? No en general, car en general tot és possible, sinó en aquest cas concret que serveix, a més, com a exemple per a altres casos similars. O sigui, podem reconèixer valor artístic en una obra en què l'autor projecta la seva ideologia política? Tots els creadors ho fan. Però què passa quan la ideologia política que es projecta és un moment de la història universal de la infàmia?

Vet aquí el problema. Des de Baudelaire, molts afirmen que l'art té la seva pròpia ètica perquè en té la seva estètica, cosa que es desprèn de la fórmula “l'art pour l'art”. En tot cas, El triomf de la voluntat és una obra d'art que barreja Wagner, Nietzsche, Hitler i el geni de Riefenstahl; obra d'art total, que diria l'autor de Lohengrin.

El cuirassat Potemkin celebra una ideologia, el comunisme, que ha estat pitjor, més assassina que el nazisme i continua figurant com un cim de la cinematografia mundial.

El triomf de la Voluntat també ho és. No sé si el documental de Veiel permet aquesta conclusió, però ho és.

 

La llet, la fe i la raó

Sempre m'ha cridat l'atenció l'anomenat miracle de la lactació de Sant Bernat de Claravall a la iconografia catòlica. Aquí teniu un quadre típic de la famosa “Lactatio Bernardi”, d'Alonso Cano, cap a l'any 1648. El tema té un punt xocant per a l'estètica catòlica, sobretot, després de Trento, que va ordenar “moralitzar” totes les imatges artístiques.

La llegenda, en síntesi, si es poden sintetitzar les llegendes, és que, sumit l'abat cistercenc en profunds precs a Maria, de la qual era particular devot, se li van eixugar els llavis. La Mare de Déu se'ls va humitejar amb unes gotes de llet del seu si, mentre alletava el seu fill diví. Vet aquí Bernat, germà de llet de Jesús.

El tema, però, no apareix a cap de les biografies del sant. Va ser un aditament posterior probablement per donar fonament miraculós a la mariologia, amb gran difusió entre els segles XVI i XVII a tot Europa, especialment a Espanya. A més d'Alonso Cano, hi ha quadres de Juan Correa,  Carreño de Miranda, Juan Roelas, Murillo, Zurbarán, altres menors. Tots bregant amb l'espinós problema que l'arc del raig de llet no tingui ressons pagans, a l'estil de la Via Làctia que venia dels temps de la mitologia grega i tant havia aprofitat el flamenc Rubens.

Però per què Bernat de Claravall? Aquest bel·licós monjo, instigador de la Segona Croada contra l'infidel, entre altres activitats, se la tenia jurada a Pere Abelard. La teologia monàstica, fideista i primitiva, que ell representava, no podia admetre la teologia acadèmica, racionalista, de l'autor de “Sic et non” ni el seu conceptualisme a la polèmica dels universals. En realitat, no podia admetre la llum de la raó. La fe, deia, té primacia sobre la raó i acusava Abelard d'heretgia per pretendre que fossin juntes i, fins i tot, va de retro, que tingués primacia la raó.

Bernat va aconseguir callar Abelard. Rebutjat com a heretge pel sínode de Sens, el papa, Innocenci II, un fanàtic que va establir el celibat del clergat i era molt amic del de Claravall, el va condemnar a mantenir silenci fins al dia de la seva mort.

Però això no demostrava que en Bernat tingués raó. Així que, per deixar ben asseguda la primacia de la fe, res millor que protagonitzar un miracle, com més absurd i contra natura, millor. Cosa que sempre alimenta la bogeria hispana. Maria en carn mortal, alimentant al seu pit el monjo cistercenc. La "lactacio bernardi" és la base sobre la qual Piu XII va proclamar en 1950 el dogma de l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al cel. La prova: que ja havia baixat a donar-li llet terrenal al sant.

Fa uns anys, Benet XVI va explicar la lluita entre Bernat i Abelard, argumentant que la prova de la veritat de la teologia bernardina era la retractació pública d'Abelard. Una explicació, farisea i falsa de la polèmica, més esbiaixada que una crònica de TV3.

No va recórrer, probablement per vergonya, al divertit miracle lacti que, entre altres coses, mostra la diferència entre el reprimit i fetitxista Bernat i Pere Abelard. Aquest gaudia lliurement dels encants de la seva estimada, Heloïsa, enveja de tots aquests obsessos pel sexe.

Però va ser prou infame per amagar l'episodi de la castració d'Abelard, cosa que potser té a veure amb la retractació.

La paciència amb els corruptes té un límit

"Són creïbles les amenaces d'ERC?"

No, és clar que no.

Ni les de Junts, ni la CUP. L'independentisme no té cap crèdit. Uns partits corruptes fins a la medul·la, que no es poden permetre el luxe que hi hagi eleccions anticipades perquè saben que perdran fins i tot la camisa no poden amenaçar ningú. Són partits castrats.

I, si ho fan, com aquesta lamentable actriu, Alemany, sonen tan ridículs i fanfarrons com el miles gloriosus de Plaute o el baró de Munchhausen. Junqueras, que, com tothom sap, és un covard, a banda d'un corrupte, ha enviat aquesta nova meritòria a fer el ridícul mentre ell s'amaga per no donar explicacions del robatori sistemàtic de la DGAIA amb què els altres corruptes del seu partit s'han enriquit. 

Poden dir el que vulguin, però si hi ha eleccions a Catalunya amb Sílvia Orriols de contrincant, desapareixeran del mapa. I, amb ells, els centenars de guinguetes per robar que tenen. Les menjadores dels militants, les canongies dels caps. Totes les escombraries acumulades durant anys de treballs per entabanar la gent.

No són creïbles. Però serveixen per entretenir els nois, mentre ells segueixen robant.

L´estabilitat del govern espanyol depèn dels vots dels independentistes catalans. Han intentat amagar-ho perque sembla mentida i els deixa com el que són: estafadors. Però és evident que es juguen la perpetuació de les carreres dels dos líders arxifracassats, Junqueras i Puigdemont, els dos zombies de la política catalana que continuen aprofitant la teraninya de corrupcions de llurs partits.

El cas de Puigdemont, el més lamentable. El seu compromís amb l'estabilitat d'Espanya arriba a la seva sort personal (car es juga l'amnistia) i la fortuna de la família, atès que té la dona endollada a la DIBA, cobrant de l'enemic en unes condicions de cinema. Una corruptela que deslegitima tota la lluita catalana per la independència i deixa clar el menyspreu dels privilegiats de la nomenklatura per la gent i la independència. Un insult. 

De les corrupcions de la CUP no val la pena parlar-ne. Una organització anticapitalista plena de capitalistes, rendistes i cretins d'esquerra, cosida per policies que es fiquen al llit amb les militants i que no serveix més que per apallissar els avis independentistes al carrer, com feien els seus models de les SA hitlerianes.

No, és clar que no són creïbles.

Una de cinema sobre l'ànima humana

Aquesta pel·lícula, que acabo de veure (ningú no és perfecte) presentada l'any passat a Cannes, ha aixecat polèmica. I molt agra. Hi ha qui la considera la pitjor del decenni i qui la millor. Per a Cahiers du Cinèma, és la pel·lícula de 2024. I per allà va, lluitant per nominacions i guardons als centenars de festivals cinematogràfics del planeta, gairebé tan nombrosos com els literaris.

La vaig trobar tan desconcertant com seductora. Perquè és una obra de seducció del director que endebades s'amaga darrere dels personatges, com si fos Pirandello, però dirigeix tot l'entramat, no se li escapa res i deixa obert el desenllaç perquè l'espectador continuï treballant.

En el que està al meu abast (que és poc), el film és excel·lent. La cinta es banya en paisatges impressionistes, com si fossin quadres de l'escola de Barbizon. Hi ha un contrapunt amb plànols del poble, els carrers, l'església, on es descriuen les vides dels intervinents. Els caràcters són típics però no convencionals. En tots dos casos s'escenifiquen diàlegs entre dos dels personatges, generalment diferents, que van narrant el curs de l'acció, de la qual se saben peces sense una consciència clara del conjunt, ja que cadascú va a la seva, que és molt.

Per la informació que s'obté al principi podria semblar un drama de poble, d'aquells que es diuen "rurals". Un drama rural, de foscos passats i sagnants presents. Però de seguida alça el vol cap a les passions més enceses a compte d'una desaparició que ningú no s'explica. Hi ha qui acusa el film d'enlairar-se en un simbolisme banal. Possiblement, tot simbolisme sigui banal.

El ritme narratiu plàcid de duets alterns s'interromp de tant en tant amb escenes d'interior, durant algun àpat o al voltant d'un vetllador, com si intervingués el conjunt en polifonia, com un cor teatral. En alguna ocasió amb l'additament de dos agents de l'autoritat que semblen trets d'una novel·la d'Alphonse Daudet. El mestratge del director en combinar els diàlegs amb primers plans de mirades és notable.

De sobte, hi ha un cop de timó, un twist del destí. Cap veí sap on és el desaparegut tret del protagonista i nosaltres, els espectadors. Però el capellà ha endevinat on és l'absent i canvia papers amb el protagonista durant la confessió. Amb la qual cosa segresta la pel·lícula a favor seu i de la seva passió, sigui real o simulada. És ell qui es confessa i pregunta si cal castigar el criminal, l'assassí. El cristianisme diu que no, com a capellà ho ha de saber, però això va contra l'ordre social. És a dir, el capellà és un anarquista; un dinamiter d'aquest ordre social. No és cap exageració; és el capellà el que després fa impossible que es trobi el cos del delicte.

I ja se sap, si no hi ha cos del delicte, no hi ha delicte. Aquest és el punt central de la qüestió i la resta de les passions que juguen a la trama en complexes relacions segueixen la pauta que marca el director. Es veu clar en la brevetat i la rapidesa dels diàlegs. Tots saben o creuen saber el que pensen els altres perquè el que ho sap és el director del conjunt.

I el final queda obert de manera que serem nosaltres, els espectadors, els qui interpretem el sentit i el desenllaç de l'última escena, per a la qual se'ns ha preparat des del principi, com si fos la clau de la història. I ens la trobem de sobte al final, inconclusa, com una simfonia de Haydn.

 

El full de reclamacions

Hi ha una situació molt freqüent a Catalunya que fa enfurismar les xarxes i els lectors dels mitjans digitals independentistes, els mateixos mitjans, les innombrables tertúlies audiovisuals, les ponències a congressos, les converses dels bars i els mítings dels partits polítics: el menyspreu a la llengua catalana.

La memòria col·lectiva catalana acumula un munt de fets i dits anticatalans. Propietaris, empresaris, metges, jutges, funcionaris en general que es neguen a atendre en català. Expulsió de clients per parlar català, insults, fins i tot denúncies. La catalanofòbia de tota la vida.

És la situació humiliant que han de viure dia a dia a Catalunya els catalanoparlants o els que ho vulguin ser. El ciutadà ha d'anar proveït de fulls de reclamacions per ventilar els seus assumptes privats i estar preparat per seguir el curs pels amagatalls de l'administració colonial. Que té tendència perdre'ls.

I, en tot cas, els concedeix escassa rellevància, tenint en compte que ella mateixa és part interessada en la descatalanització del país. L'actual diu que governa per a tots els catalans; però no és veritat. Governa per als espanyols a Catalunya com ho fa el govern de Madrid i abandona a la seva trista sort els catalanistes, singularment la llengua, molt especialment en tots els ordres de l'ensenyament. Així que el ciutadà ha d'acumular més fulls de reclamacions, aquesta vegada anomenats recursos.

Les autoritats ho tenen fàcil. Compten amb uns mitjans de comunicació absolutament controlats per a dur a terme el programa d'inserir Catalunya en el marc cultural i lingüístic castellà. Programes i debats atenen un públic espanyol i, quan poden, ho fan a la llengua de l'imperi. El full de reclamacions decau. El senyor Sigfrid Gras dictamina que la idea d'una TV3 espanyolitzadora és un mite. Ni més ni menys que un mite. És clar, es diu Sigfrid, el que va matar el drac Fafnir.

El cas és que els fulls de reclamacions amb què viuen els ciutadans tenen avui el valor dels marcs alemanys després de la hiperinflació dels anys 1920. De fet, tot Catalunya és un full de reclamacions. Caldria donar-li el valor d'un únic full de reclamació nacional.

 

El Front Popular de l'Esquerra Perifèrica Plurinacional (FPEPP)

El nou invent de Gabriel Rufián ja té nom. El Front Popular de l'Esquerra Perifèrica Plurinacional (FPEPP). Cert que hi apareix Unides Podem, un grupet de fanàtiques centralistes que té en Rufián embadalit i que només és perifèric en un sentit ontològic, car la seva autèntica vocació és la República Espanyola Unitària i Plurinacional, com a Bolívia. Bé, sempre hi ha una ovella negra al ramat. I sempre també hi ha un ramat per seguir aquesta colla d'inútils pagats a preu d'or. L'altra esquerra cridada al front es considera orgullosa perifèrica, però cadascuna de la seva perifèria.

L'esquerra no és imaginativa i, per unir vectors tan diversos, troba a la golfa de la memòria la vella andròmina del "Front Popular". Una organització de masses liderada per l'avantguarda leninista, els llestos de sempre, formats en el "materialisme dialèctic" para dirigir el ramat. Ressusciten el camarada Georgi Dimitrov, sí el del judici per l'incendi del Reichstag, prova del pes de l'experiència històrica, com si no haguessin passat gairebé cent anys. Cent anys. 

D'altra banda, fa riure l'eterna subordinació de l'esquerra espanyola a la francesa. Si hi ha un Front Populaire a França, l'ha d'haver-hi a Espanya i Catalunya. Al cap i a la fi, són països d'afrancesats. D'afrancesats dolents. La prova són els Borbons. Peut-on imaginer una Catalogne insoumise? El ramat "independentista" viu feliç menjant de la mà del colon espanyol.

El naixement del FPEPP es presenta laboriós, gairebé de cesària. Les dues peces principals, Unides Podem i ERC, es barallen a dins, com Jacob i Esaú al si de Rebeca perquè haurien d'originar dues nacions diferents. Els dos germans bessons han xocat en un terreny molt perillós, el de la immigració, que té un impacte directe sobre el rol de classe de les esquerres.

Perquè aquesta és l'arrel del problema que cap front popular resoldrà. Per als de Dimitrov, el Front Popular defensa la classe treballadora. Però això no és cert. La percepció és, i els resultats electorals ho demostren, que defensen la immigració en totes les seves formes, incloses les il·legals, però no la classe treballadora ni les classes mitjanes autòctones.  Això farà pujar el vot de dreta i extrema dreta d'aquestes classes. El seu radicalisme frenètic i el sòrdid antisemitisme els durà a la irrellevància.

Al camp independentista, la plena competència en matèria d'immigració és quelcom irrenunciable i de principi. El control i la regulació de la immigració és l'única manera de preservar la nació catalana. És a dir, a sobreviure ells mateixos. Punt central ara que la competència d'AC ha posat la la qüestió nacional en primer pla. 

No sé si això significa alguna cosa per a un FPEPP que no existeix més que al cervell de Rufián i els plans dels seus financers.

Però en fa riure.

Obrint-nos als bàrbars

La misogínia ha estat sempre característica de totes les societats. A la cultura occidental, una constant. Vint segles de predomini del cristianisme han deixat una empremta profunda de menyspreu cap a la dona en tots els ordres de la vida i fins i tot de la mort.

Però, per raons de tots conegudes, aquest predomini s'ha afeblit amb el pas dels segles. Queda molt per fer, però el món d'antany, patriarcal, teocràtic, misogin, ha deixat pas a societats secularitzades que aspiren a la igualtat de drets de les persones, homes o dones. L'Església cristiana ja no té el poder que tenia i els ciutadans vivim una vida digna, sense preocupar-nos pels déus i els seus manaments, si no volem. En tenim prou amb la llei penal i la moral laica.

Sens dubte els dogmes cristians són vigents per als seus seguidors, però no per als que no ho són que, en principi, no hem de témer conseqüències desagradables, fins i tot penals per les nostres creences i formes de vida. Antany uns criminals, anomenats capellans i governants, et cremaven viu per heretge, per bruixa, per bruixot, per jueu, per gai, per adúlter, per avortador, per masturbador, pel que fos. Ja no.

Avui, a les nostres societats, lluitem per tirar endavant, però, en general, gaudim de graus elevats de llibertat individual i col·lectiva. I amb la llibertat, gaudim de l'educació, la cultura i vivim vides relativament satisfactòries, acostumats com estem al fet que se'ns deixi en pau.

Però aquest panorama està canviant. Aprofitant-se de la nostra tolerància i les nostres llibertats ens està envaint una cultura (per dir-ne d'alguna manera) misògina, patriarcal, inhumana, totalitària, que exigeix la submissió absoluta de les persones a la voluntat d'un déu mitjançant la violència i el terror. Els seus seguidors, hordes de bàrbars, volen obligar-nos a viure com ells, a menjar i vestir-nos com ells a tractar-nos els uns als altres -homes i dones- d'acord amb la seva menyspreable misogínia. I a oblidar-nos de la nostra civilització, de les nostres arts, de la nostra música, de la nostra literatura, per reduir-nos a llur ignorància.

Dubto que l'esquerra woke que, per la seva incapacitat mental, ha provocat aquest desastre, estigui disposada a viure sense la Venus de Milo, sense la Divina Comèdia, sense la Novena Simfonia, etc., i es resigni a seguir uns imams analfabets. Però no saben com revertir el curs de la catàstrofe que han provocat. S'han deixat entabanar en un escenari de demagògia, falsedat i propaganda que els ha convertit en enemics de lllur pròpia civilització, kamikazes de la seva cultura.

Amb el comunisme a les escombraries de la història, l'esquerra occidental ha perdut la seva clientela, la classe obrera, i se n'ha anat a buscar al Tercer Món i sobretot a l'islam. La seva vella pulsió antisemita i antiamericana, el seu odi a les llibertats, la porten a subscriure aquesta enorme fàbrica de mentides i propaganda que anomenen Palestina, tergiversant tots els conceptes possibles, des del de genocidi fins al de l'autoctonia, passant pel de racisme. Anomenen islamofòbia el que no és res més que resistència a la barbàrie. Els governants wokes intenten fer xantatge a Israel amb el reconeixement de Palestina, un ens fictici, per veure si poden acabar amb els jueus, la seva finalitat real. Com que els bàrbars han tornat a perdre la guerra contra Israel al camp de batalla, intenten guanyar-la a la rereguarda mitjançant terrorisme, imposició i una fàbrica de vídeos de propaganda que anomenen Paliwood, administrada per Hamàs, per satisfer la demanda antisemita de l'esquerra europea a les xarxes.