Aquesta pel·lícula, que acabo de veure (ningú no és perfecte) presentada l'any passat a Cannes, ha aixecat polèmica. I molt agra. Hi ha qui la considera la pitjor del decenni i qui la millor. Per a Cahiers du Cinèma, és la pel·lícula de 2024. I per allà va, lluitant per nominacions i guardons als centenars de festivals cinematogràfics del planeta, gairebé tan nombrosos com els literaris.
La vaig trobar tan desconcertant com seductora. Perquè és una obra de seducció del director que endebades s'amaga darrere dels personatges, com si fos Pirandello, però dirigeix tot l'entramat, no se li escapa res i deixa obert el desenllaç perquè l'espectador continuï treballant.
En el que està al meu abast (que és poc), el film és excel·lent. La cinta es banya en paisatges impressionistes, com si fossin quadres de l'escola de Barbizon. Hi ha un contrapunt amb plànols del poble, els carrers, l'església, on es descriuen les vides dels intervinents. Els caràcters són típics però no convencionals. En tots dos casos s'escenifiquen diàlegs entre dos dels personatges, generalment diferents, que van narrant el curs de l'acció, de la qual se saben peces sense una consciència clara del conjunt, ja que cadascú va a la seva, que és molt.
Per la informació que s'obté al principi podria semblar un drama de poble, d'aquells que es diuen "rurals". Un drama rural, de foscos passats i sagnants presents. Però de seguida alça el vol cap a les passions més enceses a compte d'una desaparició que ningú no s'explica. Hi ha qui acusa el film d'enlairar-se en un simbolisme banal. Possiblement, tot simbolisme sigui banal.
El ritme narratiu plàcid de duets alterns s'interromp de tant en tant amb escenes d'interior, durant algun àpat o al voltant d'un vetllador, com si intervingués el conjunt en polifonia, com un cor teatral. En alguna ocasió amb l'additament de dos agents de l'autoritat que semblen trets d'una novel·la d'Alphonse Daudet. El mestratge del director en combinar els diàlegs amb primers plans de mirades és notable.
De sobte, hi ha un cop de timó, un twist del destí. Cap veí sap on és el desaparegut tret del protagonista i nosaltres, els espectadors. Però el capellà ha endevinat on és l'absent i canvia papers amb el protagonista durant la confessió. Amb la qual cosa segresta la pel·lícula a favor seu i de la seva passió, sigui real o simulada. És ell qui es confessa i pregunta si cal castigar el criminal, l'assassí. El cristianisme diu que no, com a capellà ho ha de saber, però això va contra l'ordre social. És a dir, el capellà és un anarquista; un dinamiter d'aquest ordre social. No és cap exageració; és el capellà el que després fa impossible que es trobi el cos del delicte.
I ja se sap, si no hi ha cos del delicte, no hi ha delicte. Aquest és el punt central de la qüestió i la resta de les passions que juguen a la trama en complexes relacions segueixen la pauta que marca el director. Es veu clar en la brevetat i la rapidesa dels diàlegs. Tots saben o creuen saber el que pensen els altres perquè el que ho sap és el director del conjunt.
I el final queda obert de manera que serem nosaltres, els espectadors, els qui interpretem el sentit i el desenllaç de l'última escena, per a la qual se'ns ha preparat des del principi, com si fos la clau de la història. I ens la trobem de sobte al final, inconclusa, com una simfonia de Haydn.
