Sembla que el president Illa va nomenar consellera aquesta migpensionista pensant que, com que viu a Madrid i ve a Catalunya el que és estrictament necessari per cobrar la nòmina, no tindria ni idea de la DGAIA. I, efectivament, la primera cosa que va fer va ser canviar el nom a l'organisme que va passar de ser la DGAIA a ser la DGPPIA; així, ras i curt.
Rebatejar alguna cosa per mantenir-la, però sota un altre nom, és una tècnica típicament eclesiàstica. El 1967, el papa Pau VI va canviar el nom de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (que havia creat Gregori XV el 1622) pel de Congregatio pro Gentium Evangelizatione per evitar allò de “propaganda” que sonava lleig; però de propaganda va continuar tractant-se. Com amb la DGPPIA, que passava a ser dirigida pel que dirigia la DGAIA.
El canvi de nom és un acte de ressignificació, com diuen els lingüistes. Amb el nom canviat, la cosa es redimeix, esdevé una altra. Però en realitat, no passa res d'això i la catàstrofe es perpetua o fins i tot empitjora. Plus ça change, plus c’est la même chose. El geni de la llengua francesa és anterior a Lampedusa.
Ara la consellera pren una decisió aparentment dràstica com és desvincular la conselleria de la fundació que gestionava els seus diners. Hi ha una comissió parlamentària en marxa que era també un intent de tirar terra sobre l'assumpte en estar composta pràcticament pels mateixos investigats. Atès que aquesta comissió encara no ha arribat a cap conclusió (malgrat que està ja fora de termini), sembla que el més lògic hauria estat esperar aquesta conclusió.
Però l'autoritat descobreix que hi ha iniciatives privades (s'ha assabentat per les maleïdes xarxes) amatents al que dictaminin la Sindicatura de Comptes i l'Oficina antifrau per dur l'assumpte a la jurisdicció ordinària, que és on havia de ser després de l'informe demolidor de la Sindicatura. Per això pren la decisió de trencar relacions d'antuvi que hi hagi conclusions de la comissió. El gabinet vol inhibir-se abans de temps de les possibles conseqüències polítiques (o d'una altra índole) que puguin tenir les actuacions passades.
Hi ha d'haver molt mar de fons, com es prova per la sobtada dimissió del síndic de comptes per “raons personals”. Assumpte sobre el qual no és lícit fer especulacions, però tampoc ignorar-ho.
La referència als tribunals és l'espasa de Dàmocles d'uns governants acostumats a fer allò que volen, no dimitir quan les coses es fan malament ni assumir responsabilitats, i tampoc donar explicacions. El govern és com la "cosa en sí", kantiana, inaccessible a l'escrutini. Està acostumat a la impunitat que dona el fet de tenir comprats tots els mitjans de comunicació.
I com que al Parlament no hi ha oposició, tret de les dues diputades d'AC, l'oposició ha sortit al carrer, s'ha fet extraparlamentària i s'expressa per la via judicial. Els ciutadans es valen del poder judicial com a escut davant de les arbitrarietats dels altres dos poders. Dijous comença el judici per la delirant multa que la consellera Tània Verge va imposar a Sílvia Orriols (10.001 €) per dir el que tothom sap, inclosa la senyora Verge, que l'islam és incompatible amb els valors democràtics.
Un grup d'advocats denuncia la consellera d'Interior i el cap de la policia per un delicte contra l'exercici dels drets fonamentals en el cas de les espies. Cal esperar que aquesta iniciativa arribi a terme i no passi el que va passar amb la demanda presentada contra Parlon i Trapero per haver intentat empresonar un ciutadà innocent. En aquest cas, les parts es van avenir a una solució pactada per la qual, una vegada més, la política dels partits parlamentaris prevalia sobre la justícia i la mera decència.
Això s'ha d'acabar. La justícia és un fi en si mateixa i no un mitjà per assolir guanyes de partits.









