Què fer?

La setmana passada, en una entrevista sabonosa en la TV3 d'ús exclusiu d'ERC, Pere Aragonès va convidar JuntsxCat i la CUP a incorporar-se a la taula de diàleg de la que tres anys enrere va fer fora als primers amb maneres molt dolentes. Aquest gir copernicà vol dir que, com tothom sap, la taula de diàleg no ha estat mai més que una quimera, una andròmina a la golfa d'ERC; que l'única taula amb perspectives d'aconseguir alguna cosa és la taula de negociacions a Ginebra; que ERC i el govern no hi pinten res; i que Pere Aragonès ho sap; per això tracta desesperadament de fer quelcom, no importa què, per tal d'enganyar l'opinió fent veure que té alguna cosa a dir en el conflicte entre Catalunya i Espanya.   

Amb la finalitat de mitigar el ridícul del paperot d'Aragonès i, de pas, tractar d'afeblir la posició de Junts a les negociacions a la ciutat de Calvin i Rousseau, Pedro Sánchez anuncia que, als pròxims dies tindrà una trobada amb el MHP Aragonès. No se sap de què parlaran perquè tothom està assabentat que les coses que importen es discutiran a Ginebra i no a la Generalitat car, es posi com vulgui Pere Aragonès, el legítim president de Catalunya és Puigdemont. 

Després de sis anys d'embolicar la troca amb una taula de diàleg que és una presa de pèl i un acord de claredat que ha nascut en plena foscor i hi sobreviu, és obvi que mai s'havia arribat tan lluny en el conflicte Catalunya-Espanya. Per primera vegada, aquest té una projecció internacional de debò. Que el verificador sigui el Centre para el Diàleg Humanitari Henri Dunant és una garantia que es faran avanços reals. A sobre, els set diputats de JxC al Congrés (amb els set d'ERC no cal comptar, com que tampoc no calia comptar quan eren 14), són un factor de pressió molt forta per aconseguir aquest objectiu. Diguem que la unitat entre el front exterior i l'interior és decisiva.

Però l'independentisme està molt escarmentat després dels sis anys d'inactivitat i de burla espanyolista del govern d'ERC. Hi ha una gran decepció amb la partitocràcia que s'ha fet notar brutalment amb la pujada de l'abstenció a les darreres eleccions. En conseqüència, hi ha molta gent (sobretot a les xarxes, l'àgora del nostre temps) que diu que les negociacions ginebrines no ens portaran enlloc, que KRLS tornarà a deixar-nos plantats i els pitjors pensats creuen que el president no té cap altre objectiu que beneficiar-se personalment de l'amnistia com va fer al seu dia Oriol Junqueras amb els indults per a l'oligarquia partitocràtica.

Tot això és ben bé possible. Al cap i a la fi, entre el que es diu i el que es fa hi ha sovint diferències abismals i a Catalunya tenim experiències. Recordeu l'avui conseller Torrent parlant de fer la independència gairebé tot sol, com Gary Cooper a High Noon. Cal doncs prendre mesures per prevenir una altra estafa, blindar-nos contra les giragonses de la partitocràcia.

La meva proposta és donar un vot de confiança a Puigdemont perquè, encara que no és l'únic actiu que tenim, és de llarg el que té més suport popular i un marge real de maniobra. Però, com que l'esperit és fort i la carn és feble, caldrà preparar una alternativa popular pel cas que les negociacions de Ginebra fracassin, una alternativa que podria prendre la forma d'una llista de país. Just in case. O també una abstenció superior. Totes dues coses que també actuarien com un esperó per empènyer les negociacions en la bona direcció.

Si, el que seria de desitjar, les negociacions arribessin a bon port i es presentés després una opció de Junts que ens apropés a la independència de debò l'opció alternativa podria confluir amb ella sense problema per aixecar la DUI.

En cas contrari, l'opció hauria de ser l'alternativa de la llista de país o, a manca d'aquesta, una crida a l'abstenció superior a la de l'última vegada.

Més sobre la guerra entre Israel i els àrabs

Fa uns dies vaig publicar al meu bloc, Palinuro, un article sobre la guerra entre Israel i els àrabs, La guerra de Déu, on intentava explicar les arrels del conflicte i com l'ús dels termes "Palestina" i "palestins" és pura propaganda política dels àrabs i els seus aliats, l’esquerra europea i llatinoamericana. O Palestina no existeix i els palestins tampoc, perquè són àrabs, descendents dels que van arribar al segle VII, ja que els palestins originaris eren els filisteus. O Palestina existeix (car era el nom que van donar els britànics al seu mandat després de la I Guerra Mundial) i, aleshores, tots són palestins, inclosos els jueus. 

Tanmateix, la propaganda islàmica continua parlant de la guerra entre Israel i Palestina, acusant l'estat jueu d'ocupació il·legal del territori palestí, d'aplicar una política d'Apartheid sobre els palestins i fins i tot pretendre'n un genocidi, com si Palestina fos una entitat objectiva, sotmesa a un maltractament permanent. Els aliats dels islamistes, les esquerres, porten el seu deliri a demanar el reconeixement de Palestina com a estat. És obvi que una entitat que no té territori i població certs ni poder polític sobirà per protegir-los és qualsevol cosa menys un estat i aquesta ha estat la posició de l'ONU quan l'Assemblea General, per la resolució 67/19 de 2014, va reconèixer Palestina com a estat no-membre amb estatus d'observador, irònicament una situació semblant a la de la Santa Seu. El que això vol dir clarament és que Palestina no és un estat membre de l'ONU de ple dret, com sí que ho és l'estat d'Israel des del 1949. 

Aquesta situació pot semblar injusta i potser ho sigui, però és de l'exclusiva responsabilitat dels àrabs i els "palestins" que la resta dels àrabs diuen protegir des del començament. En efecte, els àrabs van perdre la guerra del 1948, que havien iniciat unilateralment mitjançant una invasió conjunta d'Israel per part dels exèrcits d'Egipte, Síria, el Líban, Transjordània i l'Iraq amb voluntaris libis, saudites i iemenites. És a dir, van decidir substituir unilateralment la lògica de la diplomàcia i la negociació per la de la guerra. I van perdre. De seguida van començar a reclamar la devolució dels territoris que Israel havia conquerit durant la conflagració. Resulta absurd que uns vençuts que han començat una guerra demanin després que el vencedor torni sense més allò que ha conquerit i parlin de “ocupació il·legal”. 

I el mateix van fer amb les guerres subsegüents, la del 1967, la del 1973 i l'actual, sense comptar les dues guerres del Líban del 1982 i del 2006. Demanar que se'ls torni el que han perdut per culpa seva i que, d'altra banda, Israel sempre conservarà, en previsió de futures guerres i invasions, resulta d'un cinisme insuperable. Per calibrar la barra d'aquesta pretensió es pot imaginar la situació contrària: si els àrabs haguessin guanyat qualsevol d'aquestes guerres, i aconseguit el seu objectiu permanent d'aniquilar l'estat d'Israel, quin cas farien a qui demanés que els tornessin als jueus? 

Però, com que la propaganda no reconeix cap lògica, els àrabs i els seus aliats, l'esquerra europea y llatinoamericana, sobretot l'hereva de l'extinta URSS, formacions com Podemos, Comunes, Sumar i bona part d'ERC, continuen reclamant la restitució dels territoris. És a dir, el que pretenen és que l'opinió pública, mobilitzada i enganyada per la propaganda islamista, torni als àrabs gratis et amore allò que aquests han perdut en les guerres que han iniciat i continuen iniciant. Per aconseguir aquesta finalitat, els àrabs compten amb dos principis ideològics essencials de l'esquerra europea: l'antisemitisme i l'antiamericanisme. 

Seria llarg indagar a les arrels d'aquestes dues fòbies esquerranes europees (ho faig en un assaig sobre l'esquerra que publicaré ben aviat) però n'hi ha prou d'assenyalar dos sentiments que la caracteritzen davant dels jueus i els nord-americans: la frustració i l'enveja. L'esquerra retòricament radical porta la vida morta d'un zombie després de l'enfonsament de l'URSS, però això no l’impedeix continuar alliçonant el món com quan deia que el marxisme era una ciència que ens ensenyaria les lleis de la història. 

Es veurà la desmesura d'aquesta pretensió fent una ullada a la il·lustració d'aquest post i la immensa asimetria, la desproporció de forces entre el món islàmic, amb 22 estats de la Lliga Àrab, 13 milions de km2 i 463 milions d'habitants (sense comptar Indonèsia i altres llocs), i Israel, amb 22.000 km2 i 9 milions d'habitants. Només sis països de la Lliga Àrab reconeixen l'estat jueu. Els altres continuen tenint com a objectiu acabar amb “l'ens sionista”, com anomenen l'estat jueu, llençar-ho al mar. I mantenen la seva solidaritat amb els àrabs de Palestina, encara que cap d'ells els admet al seu territori com a immigrants. 

Si la Lliga Àrab es comprometés a reconèixer i garantir el dret d'Israel a existir, aquest conflicte s'hauria acabat i els àrabs de Palestina veurien reconegut el seu territori sense necessitat d'acudir a superxeries. Però mentre aquest gegantí món àrab no reconegui aquest dret, hi continuarà havent guerres, els àrabs continuaran perdent-les i tractant de guanyar-les per mitjà de les campanyes de propaganda de l'esquerra i l'expansió de la jihad o guerra santa als països europeus, on estan ja creant problemes molt seriosos de convivència en societats democràtiques en què la seva finalitat última és implantar la xaria islàmica a tot arreu i l'extermini de les religions dels infidels. El famós Xoc de les civilitzacions que profetitzava Samuel P. Huntington el 1996 ja és aquí i condicionarà el desenvolupament polític d'Europa, tractant de sobreviure a les conseqüències d'unes polítiques d'immigració absolutament absurdes. 

Coda en defensa pròpia

 Fa un parell de dies vaig pujar un tweet que deia: “Amb tanta propaganda a favor dels palestins (o sigui, dels àrabs) ningú no recorda l'atemptat del 17 d'agost del 2017. Qui el va perpetrar? Per què?” De seguida em va venir a sobre una allau d'insults, desqualificacions, calumnies i amenaces dels esquerrans nostrats, encapçalats pels endollats d'ERC, al seu cop encapçalats pel noi Joan Mangues, un responsable del jovent republicà que, segons acabava els estudis a l'escola de formació de quadres en què ERC ha convertit les facultats de ciències polítiques, ja tenia un endoll a tv3cat, la televisió del règim com a tertúlia, com si aquest ignoramus tingués alguna cosa a dir.

L'acusació que em feia tota aquesta patuleia era la de racista/xenòfob perquè, deien, faig una generalització indeguda. Però, si es considera el tweet, es veurà que no hi ha cap generalització, sinó una simple juxtaposició de fets que estarà més o menys justificada, però no és cap generalització. 

On és, doncs, la generalització de què m'acusa el ramat de pseudoesquerrans? És obvi: és a llur cap; al llur subconscient. 

Els racistes són ells.

La guerra de Déu

Un cop més, guerra aferrissada a la terra de la qual, segons l'Èxode, "flueix llet i mel", promesa per Déu a Abraham, patriarca de les tres religions del llibre. Com sempre, des de temps immemorials.

Herència, de la resolució 181 (II) de l'ONU, del 1947, la regió ha patit tres guerres el 1948/49, 1967 i 1974 (la del 1956 es va donar en un context més ampli). Els països àrabs no van acceptar la resolució i les van engegar i van perdre totes tres. 

La situació dels tres cops vençuts en els setanta-cinc anys de guerra i ocupació ha anat empitjorant fins a extrems inversemblants que fa témer un final d'extermini dels palestins. La guerra freda es dirimia també a les sorres del desert del Neguev. L'URSS, que havia votat a favor de la resolució, ara s'alineava amb els països àrabs i, amb ella, l'esquerra comunista i assimilats. I així han continuat, encara que ja no hi ha guerra freda ni URSS. Sembla una tradició acrítica, amb arrels molt fosques.  

L'esquerra, que veu el conflicte com un cas d'alliberament nacional contra l'imperialisme, subscriu l'argument àrab que la terra és dels àrabs palestins i ha estat usurpada per l'intrús estat jueu, que ells prefereixen anomenar "ens sionista". Però això és fals. 

A la Bíblia, Déu promet reiteradament aquesta terra als israelites molt abans que Mahoma hagués nascut i s'haguessin vist àrabs a Palestina. Els que sí que hi vivien eren cananeus, filisteus, jebuseus, amorreus, etc., als quals els israelites van vèncer, ocupant llurs terres. Si justament o injusta, és cosa opinable, però molt abans de l'arribada dels àrabs. 

La Bíblia anomenava aquesta terra Canaan. De palestins (per la seva evident relació amb els filisteus) ja en parlaven els grecs i van continuar fent-ho els romans i els bizantins. Van ser precisament els àrabs, i després els turcs, els qui van abandonar el terme de Palestina fins a les acaballes de la I Guerra Mundial.

Si parlem d'espoliació i de persecució, l'asimetria és gran. Israel i Judea van patir dos captiveris a Assíria i Babilònia i, més tard, la diàspora de l'any 70 i la destrucció del Temple i Jerusalem. Els jueus viurien els següents mil set-cents anys a la diàspora, perseguits, expulsats, massacrats de vegades i conservant la seva consciència nacional. Com a colofó, han patit l'Holocaust. En aquest clima es va aprovar la resolució 181 (II), reconeixent llur dret a retornar a la seva terra. 

Es pot discutir la justícia de la partició, però és clar que van ser els àrabs els que van recórrer a la guerra en primer lloc. I, amb això, van plantejar l'assumpte en els termes crus de la Realpolitik. Probablement confiats en la seva ingent superioritat territorial i humana. Encara avui, una ullada a qualsevol mapa mostra una mota de 22.000 km² i nou milions d'habitants al centre d'un immens mar islàmic de 13 milions de km² i 450 milions d'habitants.

Seria molt desitjable que el tracte que Israel dispensa als palestins als territoris ocupats s'atingués a usos humanitaris i democràtics i, sobretot, que no es donés aquest soterrat projecte d'extermini dels palestins a base de fets consumats. Però, mentre Israel no tingui efectivament garantit el seu dret a existir dins d'unes fronteres segures, és poc probable que les coses canviïn. Israel deixa molt a desitjar en la pràctica política i dista de ser un estat perfecte. Però si ho comparem amb qualsevol dels 22 estats de la Lliga Àrab i molts d'altres, inclosa Espanya, surt molt ben parat en termes de democràcia, imperi de la llei i societat oberta, progressiva i igualitària. En darrer terme, i per als molt exigents o desconfiats, entre dos mals, el més raonable és triar el menor. 

Que jo sàpiga, els jueus, a diferència dels islamistes, no pretenen obligar els altres a sotmetre-se’n a la seva fe i la seva llei, ni imposar usos i costums que xoquen amb els valors de les societats que els acullen. L'Islam en sentit pur, en canvi, sí que té aquesta pretensió i es considera incompatible i en guerra amb qualsevol ordre social on no imperi la seva llei. Cosa del que ja comencen a ressentir-se societats democràtiques com Alemanya, Anglaterra, Dinamarca, Suècia, que s’adonen aleshores de les conseqüències d’una política d’immigració basada en uns valors universals que no poden fer respectar a dins de llurs societats.

Investir en fals?

Ramon Cotarelo 

La fallida investidura de Feijóo ha estat una mena de litúrgia parlamentaria. Com si, l’inici de la legislatura requerís una cerimònia sacrificial i el candidat gallec hagués acceptat el rol de víctima propiciatòria. A l’endemà del 23 de juliol tothom sabia que passaria el que ha passat. Fins i tot, el rei que, en anomenant Feijòo candidat, era, suposo, conscient que engegava una comèdia el final de la qual l'era conegut. Cap spoiler.

 

El monarca haurà d’anomenar un altre candidat per a una segona comèdia, però en aquesta ocasió potser una tragèdia. El que té de fascinant el moment és que deixa només dos personatges en l’escenari, els presidents Sánchez i Puigdemont. “Segons fora”, com diuen al box. Com quan, als temps antics, dos exèrcits dirimien la contesa mitjançant un duel entre els respectius caps.

 

El president Sánchez té prou talla política per afrontar aquestes converses. Les dues qüestions més emmetzinades, l’amnistia i l’autodeterminació, són dues mines. Li cal neutralitzar-les si vol evitar noves eleccions. Però té el temps en contra, car hi ha un termini el 26 de novembre. I també el seu tarannà ultranacionalista. Al capdavall, sense dubte, unes noves eleccions és una opció per considerar, atès que la seva campanya electoral seria patriòtica i segurament s’imposaria sobre el seu rival perquè li robaria el discurs.

 

Al seu torn, l’altre contendent, el MHP Puigdemont, és també un animal polític gairebé en estat pur i, per tant, digne adversari de l’espanyol. Al seu costat, tots els altres són comparses. Aquesta posició carismàtica reconeguda per tothom (a més dels set diputats de JxC) és la que ha forçat les concessions fetes per l’estat fins aleshores

 

Tots dos contendents estan molt igualats en la seva capacitat de condicionar el gobierno. Tots dos es juguen el seu lideratge a dins de llur país. Per descomptat, el president Puigdemont, tot com Sánchez, pot provocar noves eleccions i, també com Sánchez, fer una campanya patriòtica que permetria a Junts recuperar la seva hegemonia al si de l’independentisme

 

La posició que defensa el president Puigdemont té una zona minada que és la DUI. Si hi ha, com sembla que hi n’haurà, una llei d’amnistia, l’1-O no és cap delicte i el que toca és aplicar el seu mandat. Tot el que no sigui això serà vist com una concessió. Atès que hi ha el termini peremptori del 26 de novembre i que l’obtenció de l’amnistia és una necessitat urgent per a milers de persones, suposo que el més probable serà un acord que deixi l’autodeterminació al llimbs del document signat per les tres forces independentistes.

 

Aquest compromís permet la investidura del candidat Sánchez, però es poc probable que sigui acceptat per l’independentisme al carrer. No s’entén que, 48 hores desprès que el president Puigdemont digués que les propostes d’ERC no li concernien, aparegui aquest document. O sí que s’entén en termes de preservació de la partitocràcia. Hagués estat més adient especificar la imprecisa obligació de “treballar per fer efectives les condicions per a la celebració cel referèndum”. Posar terminis clars, determinar mitjans (reconeixement del mediador estranger), crear òrgans ad hoc per a gestionar les “condicions per a la celebració”. I encara, no hi seria prou per callar les crítiques independentistes més radicals i, sobretot, les dels partidaris de la vigència del mandat de l’1-O davant aquesta darrera rendició partitocràtica.

 

Aquesta acció comuna sembla brollar del fetitxe de la unitat, de la idea que val més la unitat que la independència. Per part d’ERC li permet netejar la seva imatge claudicant; per part de JxC, el compliment del seu vaticini que no es podrà assolir la independència sense l’ERC quan la veritat és l’inrevés. És molt significatiu que JxC renunci a anar a noves eleccions que, en qualsevol cas, enfortirien la seva posició en Catalunya, a canvi de preservar una unitat d’acció fictícia i, per tant, estèril.

 

El resultat serà probablement una nova decepció de la gent, una nova ruptura entre l’independentisme popular i l’institucional, una pujada de l’abstencionisme i una davallada, potser definitiva, del carisma del president Puigdemont.

 

 

 

Nova pausa provisional de Palinuro

Estimats, estimades, nova pausa provisional de Palinuro (PPP). Se'm gira feina i la jornada té una irritant tendència a mantenir la seva brevetat que no sé quin diable jesuïta va dir que multiplicava per dos la bondat quan el que multiplica són els nervis. 

 

Breu, que no bon, Palinuro torna a tancar una estona per mirar d'acabar d'una vegada un assaig que té a mig cuinar sobre l'interessant tema de la misogínia a l'art occidental. Un tema a primera línia de foc contra el patriarcat.

 

En realitat, Palinuro és un narrador intermitent. Suposo que emparentat amb el que s'anomena "narrador que no és de refiar". Perquè a les pauses s'amaga per re-fer-se i tornar canviat. Té força experiència de comiat; fins i tot jo diria que li agrada. És capaç de recitar allò tan sentit de "demà faltaré a la meva cita diària al quiosc" i modernitzar-ho a una cita diària a la pantalla. Els adeus són la porta del record.

 

Ens retrobarem, segur. A les xarxes. Donec perficiam.

 

La imatge, un gravat de Durer, de 1513, "El cavaller, el diable i la mort".

La purga

En un primer moment van dir que no en sabien res; després, que sí que ho sabien, però que eren altres temps; després van acceptar una petita reforma del privilegi tot deixant-ho vigent; després ho van abolir; després van recordar que era un acord de tots els partits; després van escampar merda a tot arreu. Ha estat una resistència numantina a reconèixer la corrupció del partit..

Catalunya sencera, les institucions polítiques, els mitjans de comunicació, les organitzacions de la societat civil, bona part del teixit empresarial, el sistema educatiu, estan dominats pels partits polítics. És un sistema d'apropiació de les eines fonamentals del país. Els partits se'ls reparteixen segons els darrers resultats electorals per un spoils system o sistema d'espolis. Els partits ho són tot. Avui s'ha fet públic el fastigós privilegi de les llicències d'edat. Demà podria conèixer-s un pla per fer els càrrecs públics hereditaris, com va fer l'emperador August amb els senadors. Sembla una miqueta exagerat, oi? Tanmateix, el nepotisme, l'alegria amb la qual els partits endollen amics, clients i familiars en les administracions públiques a tots els nivells, està en aquesta línia, la línia del partit. Sobretot en la línia del partit que es veu i vol com "hegemònic".

El que cal, doncs, és salvar el partit. Cal aturar l'onada d'indignació que ha provocat la revelació del privilegi. Aleshores les dues màximes autoritats molt avergonyides semblen posar-se al capdavant de la protesta i exigeixen que s'investigui aquesta conxorxa. I no només a la mesa del Parlament, sinó a qualsevol altre àmbit d'acció del partit. Caigui qui caigui. Una purga a l'estil estalinista. Abans se cercaven trotskistes o titistes; aleshores, partidaris i/o responsables del privilegi de les llicències. Els caps de turc. La finalitat és fer un gambit per servar la puresa del partit i tornar a la propaganda dels vuitanta anys sense corrupció. 

El problema és que aquest cas palesa que la corrupció és inherent al sistema partitocràtic. Els partits que patrimonialitzen les institucions públiques i la societat civil al servei de llurs interessos de partit i no de país són l'essència mateixa de la corrupció.

Obeir o no obeir

La sentència sobre el 25% del castellà és un atac al model d'immersió lingüística i, per tant, a la llengua, factor constitutiu de la identitat catalana. Reiterar-ho, acumular metàfores del 155, esquinçar-se les vestidures i formular l'esperança que l'Estat faci marxa enrere d'aquest manifest abús legal, no ens duu a una resposta a l'agressió. Caldrà fer quelcom més.

 

El MHP Aragonès promet a les famílies, alumnes i docents la màxima seguretat jurídica, s'entén si, de cas, desobeeixen la imposició judicial. Preguntat si el seu govern desobeiria la sentència, el president ha contestat amb esperit antihamletià, que no és qüestió d'obeir o desobeir, sinó de defensar la immersió. Afegeix que no serà cosa fàcil, atesa l'al·lèrgia estatal al plurilingüisme. No, no serà fàcil; serà impossible, no per causa de l'al·lèrgia de l'Estat, sinó del contingut de la sentència. Serà impossible sense desobeir. 

 

Sí que era qüestió d'obeir o desobeir.

Blindatge perforat

Au, va, ja està aquí la legió amb la cabra entrant per la Diagonal. No amb tancs, sinó amb decisions i sentències judicials de la ignominiosa lawfare que l'Estat ha engegat contra Catalunya. La immersió tocada a la línia de flotació; si enfonsada o no es veurà als pròxims temps. Van contra la llengua. És un "a por ellos" lingüístic de les togues que administren la justícia. La justícia de l'ocupant. Les sentències estan per complir-se, reblava algun ministre del gobierno, potser el català Iceta. 

 

Caram amb el blindatge de la llengua que va aconseguir l'equip negociador del diàleg, encapçalat per Gabriel Rufián! Un paio, miri, que, l'envies a negociar i li roben fins als gayumbos. 

 

Tot va començar amb la llei Celaá que, segons ERC, blindava el català quan era evident que no ho feia. Van aprovar els pressupostos de franc, que era el que volien. La resta ens la trobem aleshores en forma d'imposició judicial. Fa dos mesos, el conseller d'educació deia que la ministra l'havia donat garanties que la sentència del català no s'executaria. O el conseller pertany al primer grup dels benaventurats o la ministra no sap el que diu.

 

Sembla que som a l'inici d'una nova confrontació d'abast imprevisible. La qüestió de la llengua és un nervi viu a Catalunya, cosa que els negociadors d'ERC, al fons, no entenen. Parlen de la llengua com de la independència, sense creure'n. L'alè, però, sembla ser la desobediència a la imposició judicial. Aleshores es planteja quina protecció i seguretat tindran els docents i centres educatius que rebutgin aplicar la sentència del català. Protecció i seguretat que només poden esperar de la Generalitat. 

 

Al seu torn, com pot la Generalitat protegir i fer costat a la desobediència sense trencar la legalitat per la qual existeix?

La dignitat del Parlament

Amb la MHP Laura Borràs, el Parlament està retrobant la seva dignitat, perduda al cau de la política partitocràtica. El camí és costerut i està ple de paranys i interessos creats, defensats amb astúcia i habilitat per gents expertes en retorçar les normes. És lògic, doncs, que la nou vinguda presidenta de vegades es deixi impressionar per mistificacions com els suposats drets adquirits. Tanmateix, el que importa és que la presidenta està fent neteja al funcionament de la càmera, eixecant les catifes i posant remei a un procés de degradació de la institució. 

 

Els seus deu mesos de mandat han estat un terrabastall a les pacífiques aigües de les corrupteles dels partits, fins i tot, el seu. Una situació que, a més de desprestigiar la institució, li minava força política davant l'Estat, que la feia servir com a càmera delegada per a la repressió espanyola. El cas de la inhabilitació del MHP Torra, amb la complicitat d'ERC, va ser la darrera mostra d'aquesta degradació. 

 

La MHP Borràs ha fet al cas del diputat Pau Juvillà el contrari del que va fer el seu predecessor, Roger Torrent, que va retirar l'escó a correcuita al MHP Torra. Anem doncs bé perquè això vol dir que la cosa va al seriós. Tant que, arrossegat per l'exemple de la presidenta, el MHP Aragonès s'ha vist forçat a declarar en públic el seu ferm suport al diputat Juvillà. El suport que no va trobar pel seu president quan ell era vicepresident i aspirava a ser el visir en lloc del visir. 

 

És veritat que el suport presidencial es fa de franc perquè les conseqüències de desobeir un mandat de la Junta Electoral Central, si n'hi ha, afectaran la presidenta. Tanmateix, la declaració suposa un compromís al qual s'haurà de fer front si la persecució judicial de lawfare que pateix la presidenta assoleix el punt de la inhabilitació. Que aquesta possibilitat es doni d'antuvi amb la desobediència al cas de Pau Juvillà, serà més del mateix. Perquè, aleshores, si el Parlament dona suport per majoria absoluta a la seva presidenta, la desobediència afectaria la Generalitat, que seria, un cop més, una Generalitat sediciosa.

L'ètica de l'alcaldessa

El cas de la batllessa de Barcelona s'estudiarà a totes les facultats de polítiques i escoles de negocis arreu el món. El xoc de la màxima autoritat municipal amb el codi ètic del seu partit i la seva alegre disposició a considerar-lo paper mullat és la darrera mostra d'una carrera basada en l'oportunisme i l'ambició de poder més ferotges. Per tal de sobreviure aferrada al poder dirà i farà el que sigui sense cap límit ètic. Sembla un personatge de Maquiavel. Si el florentí l'hagués coneguda, sense dubte, l'hauria considerat més digna de les seves observacions que l'infeliç de Ferran el Catòlic, conegut com "el catalanote".

 

Si, per assolir el poder has de difamar i calumniar els teus adversaris (cas Trias), es fa i no cal caure després en petiteses de demanar disculpes. Si has d'aliar-t amb els teus enemics d'ahir (cas Valls), es fa sense dubtar-ho. Si Churchill estava disposat a aliar-se amb el diable per salvar el Regne Unit, com no ho farà Ada Colau per salvar Ada Colau que és molt més que el Regne Unit.

 

Si per guanyar unes eleccions cal comprometre's amb un codi ètic que imposa sobre els seus seguidors una pobresa franciscana i una rectitud de conteniment gairebé calvinista, es fa sense més escarafalls. Després ja es veurà que la pobresa franciscana és compatible amb apujar-se el sou més d'un 25%. I el rigor calvinista amb la imputació penal per suposada malversació de fons. Les promeses només obliguen, segons Maquiavel, si és en interès del príncep. 

 

L'alcaldessa, que viu en una polèmica constant pel seu urbanisme tan doctriner com desastrós, fins al punt que la ciutat ha baixat a les guies de recomanacions turístiques, no tolera cap crítica de la seva gestió. Ha tancat el seu compte a Tweeter, on no es pot impedir a la gent dir la seva i s'ha refugiat en Instagram, una xarxa més d'imatges, per conrear la seva.

 

El problema és que la imatge no és la reputació.