Fa uns dies vaig publicar al meu bloc, Palinuro, un article sobre la guerra entre Israel i els àrabs, La guerra de Déu, on intentava explicar les arrels del conflicte i com l'ús dels termes "Palestina" i "palestins" és pura propaganda política dels àrabs i els seus aliats, l’esquerra europea i llatinoamericana. O Palestina no existeix i els palestins tampoc, perquè són àrabs, descendents dels que van arribar al segle VII, ja que els palestins originaris eren els filisteus que ni tan sols eren semites. O Palestina existeix (car era el nom que van donar els britànics al seu mandat després de la I Guerra Mundial) i, aleshores, tots són palestins, inclosos els jueus.
Tanmateix, la propaganda islàmica continua parlant de la guerra entre Israel i Palestina, acusant l'estat jueu d'ocupació il·legal del territori palestí, d'aplicar una política d'Apartheid sobre els palestins i fins i tot pretendre'n un genocidi, com si Palestina fos una entitat objectiva, sotmesa a un maltractament permanent. Els aliats dels islamistes, les esquerres, porten el seu deliri a demanar el reconeixement de Palestina com a estat. És obvi que una entitat que no té territori i població certs ni poder polític sobirà per protegir-los és qualsevol cosa menys un estat i aquesta ha estat la posició de l'ONU quan l'Assemblea General, per la resolució 67/19 de 2014, va reconèixer Palestina com a estat no-membre amb estatus d'observador, irònicament una situació semblant a la de la Santa Seu. El que això vol dir clarament és que Palestina no és un estat membre de l'ONU de ple dret, com sí que ho és l'estat d'Israel des del 1949.
Aquesta situació pot semblar injusta i potser ho sigui, però és de l'exclusiva responsabilitat dels àrabs i els "palestins" que la resta dels àrabs diuen protegir des del començament. En efecte, els àrabs van perdre la guerra del 1948, que havien iniciat unilateralment mitjançant una invasió conjunta d'Israel per part dels exèrcits d'Egipte, Síria, el Líban, Transjordània i l'Iraq amb voluntaris libis, saudites i iemenites. És a dir, van decidir substituir unilateralment la lògica de la diplomàcia i la negociació per la de la guerra. I van perdre. De seguida van començar a reclamar la devolució dels territoris que Israel havia conquerit durant la conflagració. Resulta absurd que uns vençuts que han començat una guerra demanin després que el vencedor torni sense més allò que ha conquerit i parlin de “ocupació il·legal”.
I el mateix van fer amb les guerres subsegüents, la del 1967, la del 1973 i l'actual, sense comptar les dues guerres del Líban del 1982 i del 2006. Demanar que se'ls torni el que han perdut per culpa seva i que, d'altra banda, Israel sempre conservarà, en previsió de futures guerres i invasions, resulta d'un cinisme insuperable. Per calibrar la barra d'aquesta pretensió es pot imaginar la situació contrària: si els àrabs haguessin guanyat qualsevol d'aquestes guerres, i aconseguit el seu objectiu permanent d'aniquilar l'estat d'Israel, quin cas farien a qui demanés que els tornessin als jueus?
Però, com que la propaganda no reconeix cap lògica, els àrabs i els seus aliats, l'esquerra europea y llatinoamericana, sobretot l'hereva de l'extinta URSS, formacions com Podemos, Comunes, Sumar i bona part d'ERC, continuen reclamant la restitució dels territoris. És a dir, el que pretenen és que l'opinió pública, mobilitzada i enganyada per la propaganda islamista, torni als àrabs gratis et amore allò que aquests han perdut en les guerres que han iniciat i continuen iniciant. Per aconseguir aquesta finalitat, els àrabs compten amb dos principis ideològics essencials de l'esquerra europea: l'antisemitisme i l'antiamericanisme.
Seria llarg indagar a les arrels d'aquestes dues fòbies esquerranes europees (ho faig en un assaig sobre l'esquerra que publicaré ben aviat) però n'hi ha prou d'assenyalar dos sentiments que la caracteritzen davant dels jueus i els nord-americans: la frustració i l'enveja. L'esquerra retòricament radical porta la vida morta d'un zombie després de l'enfonsament de l'URSS, però això no l’impedeix continuar alliçonant el món com quan deia que el marxisme era una ciència que ens ensenyaria les lleis de la història.
Es veurà la desmesura d'aquesta pretensió fent una ullada a la il·lustració d'aquest post i la immensa asimetria, la desproporció de forces entre el món islàmic, amb 22 estats de la Lliga Àrab, 13 milions de km2 i 463 milions d'habitants (sense comptar Indonèsia i altres llocs), i Israel, amb 22.000 km2 i 9 milions d'habitants. Només sis països de la Lliga Àrab reconeixen l'estat jueu. Els altres continuen tenint com a objectiu acabar amb “l'ens sionista”, com anomenen l'estat jueu, llençar-ho al mar. I mantenen la seva solidaritat amb els àrabs de Palestina, encara que cap d'ells els admet al seu territori com a immigrants.
Si la Lliga Àrab es comprometés a reconèixer i garantir el dret d'Israel a existir, aquest conflicte s'hauria acabat i els àrabs de Palestina veurien reconegut el seu territori sense necessitat d'acudir a superxeries. Però mentre aquest gegantí món àrab no reconegui aquest dret, hi continuarà havent guerres, els àrabs continuaran perdent-les i tractant de guanyar-les per mitjà de les campanyes de propaganda de l'esquerra i l'expansió de la jihad o guerra santa als països europeus, on estan ja creant problemes molt seriosos de convivència en societats democràtiques en què la seva finalitat última és implantar la xaria islàmica a tot arreu i l'extermini de les religions dels infidels. El famós Xoc de les civilitzacions que profetitzava Samuel P. Huntington el 1996 ja és aquí i condicionarà el desenvolupament polític d'Europa, tractant de sobreviure a les conseqüències d'unes polítiques d'immigració absolutament absurdes.
Coda en defensa pròpia
Fa un parell de dies vaig pujar un tweet que deia: “Amb tanta propaganda a favor dels palestins (o sigui, dels àrabs) ningú no recorda l'atemptat del 17 d'agost del 2017. Qui el va perpetrar? Per què?” De seguida em va venir a sobre una allau d'insults, desqualificacions, calumnies i amenaces dels esquerrans nostrats, encapçalats pels endollats d'ERC, al seu cop encapçalats pel noi Joan Mangues, un responsable del jovent republicà que, segons acabava els estudis a l'escola de formació de quadres en què ERC ha convertit les facultats de ciències polítiques, ja tenia un endoll a tv3cat, la televisió del règim com a tertúlia, com si aquest ignoramus tingués alguna cosa a dir.
L'acusació que em feia tota aquesta patuleia era la de racista/xenòfob perquè, deien, faig una generalització indeguda. Però, si es considera el tweet, es veurà que no hi ha cap generalització, sinó una simple juxtaposició de fets que estarà més o menys justificada, però no és cap generalització.
On és, doncs, la generalització de què m'acusa el ramat de pseudoesquerrans? És obvi: és a llur cap; al llur subconscient.
Els racistes són ells.
