El discurs del perdedor

Que ni tan sols s'atansa a la figura dels beautiful losers, de Cohen, el resum psicodèlic dels desgavellats anys seixanta. Aquest és un home d'ordre, una bona persona. I creient; ho diu sovint.

 

També diu que "cap qüestió políticament complexa" es resol unilateralment. Suposo que treu aquesta seguretat d'una inspiració divina perquè la seva experiència com a historiador li mostra que gairebé totes les qüestions "políticament complexes" s'han resolt unilateralment. Clar que tot dependrà de què es consideri "políticament complex", si de cas aquesta expressió té algun sentit, i que s'entengui per "resoldre".

 

Si reduïm l'abast de les qüestions a les d'alliberament nacional, tret dels casos de Noruega/Suècia (1905), Islandia (1918/1944) i Checoslovàquia (1992) i alguns altres minors a les darreries de la descolonització dels anys 50 i 60, totes les altres, centenars, començant per l'independència dels Països Baixos, s'han resolt unilateralment. Amb una part vencedora i una altra derrotada. 

 

Qualificar de quimèrica la unilateralitat és una beneiteria. En qüestions "políticament complexes", la unilateralitat és l'única cosa que funciona. Això és evident, ho diu el sentit comú i la veu de l'experiència. Negar-ho, però, és requisit per proposar una opció alternativa. 

 

La proposta alternativa és una rònega taula de diàleg sense contingut ni més funció en aquesta representació que la de servir de cortina de fum d'altres qüestions "políticament complexes", com la corrupció dels partits independentistes en seu parlamentària. La foto de la il·lustració té valor simbòlic. El president d'ERC enfila un discurs de manual mentre es protegeix amb el paraigua del diluvi d'indignació que cau sobre el seu partit.

 

Tanmateix, ja no n'hi ha prou amb el paraigua perquè no plou aigua; plou foc, el foc que va cremar Sodoma i Gomorra.

La corrupció legal

Recordeu la recomanació de "gola profunda" en el Watergate, follow the money, seguiu el rastre dels diners. L'abscés de la corrupció hi ha esclatat en seu parlamentària, deixant els partits independentistes amb les vergonyes a l'aire. I tot pels diners. No pels "grans diners", the Big Money, de Dos Passos, sinó pels "petits diners" de la nòmina, els triennis, els complements i resta del florilegi comptable d'uns polítics més bé múrids. 

 

Sembla una llei de la naturalesa humana. Quan la dreta arriba al poder roba al seu estil empresarial, mitjançant negocis, donatius il·legals, contractes milionaris, malversació a gran escala, inversions faraòniques en benefici de particulars, Big Money. Quan arriba l'esquerra, sobretot els comunistes o gents afins, com ERC, o els Comuns (els més voraços) el robatori es fa repartint-se els diners públics entre els polítics corruptes, llurs amics, endollats, i gent comprada per garantir el seu silenci. No són els "grans diners"; sòn, però, els diners de tots els que s'esfumen a les xarxes clientelars d'unes estructures que només miren per llur millora.

Per descomptat, quan es disposa dels recursos públics per interessos de partit, sempre es troben complicitats als altres partits que volen participar en el repartiment de càrrecs, privilegis exclusius de la partitocràcia. 

 

Perquè el cas del parlament és un botó de mostra d'un mal endèmic a l'esquerra governant, sigui municipal, comarcal o autonòmica. La fusió del partit amb l'administració duu a una administració de partit, el primer pas cap a la dictadura. Hom pot fer el que li roti. Fins a legalitzar l'abús. Per això es fa servir el monopoli dels mitjans de comunicació, per censurar i vetar la discrepància i la crítica.

I que el robatori sigui de valent.

Si el "pròfug" torna, trona

Com que "si torna"? No havia dit el president Sánchez el 2019 que, en cas de ser investit president del gobierno, es comprometia a agafar al "pròfug" president Puigdemont i portar-lo davant la justícia? Al millor estil del Far-West. I encara no hi és! La Fiscalia General, a la que el president espanyol considera una mena de cerca-recompenses a les ordres del gobierno, no ha reeixit a la seva missió i el pròfug és encara on the run. 

Que ni se'l passi pel cap tornar, però,  perquè, amenaça ominós el ministre Iceta, "haurà de fer front a les conseqüències" dels seus actes. Això és una ximpleria. Les conseqüències dels propis actes són inevitables; sempre. Les responsabilitats són una altra cosa; s'assumeixen o no.Sospito que l'advertència d'Iceta és més una amenaça perquè dona per suposat que les conseqüències de la tornada seran dolentes, judicialment dolentes. 

Tanmateix, el MHP Puigdemont està pendent d'una decisió del TJUE que pot tornar-li la seva immunitat parlamentària. I com a ciutadà de ple dret de la UE podrà anar on vulgui, atès que les sentències del TJUE tenen caràcter vinculant en tots els països de la UE.

Pot ser que el ministre Iceta tingui la intenció de desobeir la decisió de l'alt tribunal?

O, més bé, és un intent d'esglaiar el president Puigdemont i fer-li renunciar a la tornada per tal d'estalviar al gobierno el tràngol de conviure amb el "pròfug"? 

Tothom ha de fer front a les conseqüències dels seus actes. Fins i tot, els ministres.

El vol de la gallina

Serà cosa del càrrec. La capacitat del secretari general de JxC de dir bajanades amb prosopopeia i solemnitat no té parangó. Que no hi haurà independència sense JxC i el MHP Puigdemont ho sap tothom, fins al punt que ningú no esmenta la possibilitat contrària. Només Jordi Sánchez, que deu treure-la d'algú receptari d'oratòria electoral.

 

En realitat el problema és si tot comptant-hi amb la presència i activitat del president Puigdemont i JxC, tampoc no s'assoleix cap independència. El govern dit independentista no ho és d'independentista i res no permet suposar que la tornada del president i la presència de JxC per si mateixes facin una independència que el partit hegemònic malda per endarrerir fins al 2050. 

 

Aquesta paradoxa no se'l ve al cap al secretari general perquè tot el que pensa i diu ho fa en clau de partit, no pas de país. Parla d'independència com un futurible llunyà, igual que els d'ERC, però el que l'importa és fer retrets als seus aliats de govern. És el vol de la gallina, les baralles al corral partitocràtic, al mateix temps que es predica la unitat independentista. Com bon home de partit, està ja preparant les eleccions municipals del 2023. Igual que ERC. 

 

I tots dos dins del joc de la política espanyola que, el 2023 estarà ja trasbalsada per les eleccions generals de 2024 sota l'amenaça de Pere i el llop de l'extrema dreta. I així, piano-piano, arribarem a les eleccions autonòmiques catalanes de 2025 sense haver assolit no només la independència sinó ni tan sols un mínim avantatge per a Catalunya de la política de garantir l'estabilitat del gobierno de franc.

Retirades compartides

Els altres dirigents catalans que frueixen d'indults condicionats a llur bon comportament farien bé en seguir les petjades de Jordi Cuixart . Ser un indultat condicional és una decisió que ningú no pot objectar des d'un punt de vista personal. Des d'un de col·lectiu, la cosa muta una miqueta. Cap moviment pot ser dirigit encertadament quan els dirigents tenen llurs destins personals en mans de l'enemic. 

 

Realment, la resta d'indultats hauria de fer el mateix, compartir la retirada de Cuixart. Almenys de la primera línia. Sense dubte, poden aportar molt a l'empresa col·lectiva, però no determinar-ne la tàctica, i encara menys l'estratègia. És clar que si els dirigents ex-presos polítics fan un pas al costat, l'exili esdevé l'únic pol de l'independentisme perquè està fora de l'abast de la repressió espanyola. Si voleu, la victòria de l'exili en una batalla interna de l'independentisme que no tothom acceptarà. El problema és com articular aquesta victòria a l'interior. La idea de fer de la unitat el pal de paller de l'independentisme té l'inconvenient obvi que no es pot predicar des de cap partit. 

 

Amb el pas al costat, Cuixart ha aturat el sotrac al si de l'independentisme que havien provocat els seus fets i dits després de sortir de la presó. El que no és gens creïble és que renunciï a la política. En primer lloc, perquè política és el que velis nolis ha fet fins ara. En segon, perquè política és la decisió d'inaugurar el seu pas a la no-política proposant un candidat com a substitut. A Roma, l'emperador sovint cercava el seu successor normalment dins la seva família. Suposo, pel bé de la imatge d'Òmnium, que s'obrirà un termini per a la presentació de possibles candidatures amb programes més engrescants que el continuisme. 

Sembla probable que l'allau de baixes dels socis d'Òmnium arran del derrotisme i col·laboracionisme de Cuixart als darrers temps ha estat decisiva en la seva retirada. Que pretengui imposar un successor sense participació dels socis mostra el mateix tarannà autoritari i antiindependentista de la resta de dirigents pseudoindependentistes d'ERC, JxC, Cup, ANC que han segrestat la voluntat popular.

La buidor del diàleg

Salvador Illa sembla una mena d'home sense atributs, de Musil. No té cap esma; és un filòsof esmaperdut. Tampoc no té cap projecte. Amb prou feines té presència física personal. Sembla la seva ombra i, ni tan sols l'ombra perquè, de vegades, la ven al diable, com l'heroi de Von Chamisso, és a dir, a Espanya. Amb to planyívol proposa "enfortir els vincles amb Espanya"; i ho fa al Casino de Madrid, quasi bicentenària institució de l'antic règim. Un lloc a on el lirisme maragallí del líder socialista català sona més bé com un estirabot surrealista, sinó un impossible metafísic. Catalunya no pot enfortir cap vincle amb Espanya perquè és Espanya. A l'home sense atributs el traït el subconscient català; la maleïda crida de la selva vernacular. 

 

Amb la seva ombra venuda al diable espanyol, Illa és un eco, com la infeliç nimfa, condemnada a repetir tot allò que sentia. No hi haurà referèndum d'autodeterminació ni amnistia, diuen els governants espanyols. No hi haurà referèndum d'autodeterminació ni amnistia, repeteix la nimfa Eco-Illa. 

 

El discurs vol ser el contrapunt al del MHP Aragonès ahir a un lloc tan ridículament escaient com el club Segle XXi. L'altre home sense atributs, el president, va demanar-hi el mateix referèndum i la mateixa amnistia que sap que le negarà, no ja un ministre del gobierno, sinó l'ombra del cap del govern a l'ombra. Ai, caram, si hi ha dues Espanyes, per què no pot haver-hi dues Catalunyes? Per a tranquil·litat de la Corte, la Catalunya bona respon a la Catalunya dolenta. 

 

La ironia és que, com passa amb les dues Espanyes que, al fons, són una quan es tracta de Catalunya, les dues Catalunyes, al fons, són una, quan es tracta d'Espanya, de la qual estan enamorades. Rivalitzen en la seva estima. Illa, el líder unionista, vol enfortir els vincles amb Espanya; Oriol Junqueras, el líder independentista, "ama a Espanya". 

La impostura

La taula de diàleg no és un fracàs perquè no és. Ni té gens de voluntat i esma de ser-hi alguna vegada. A canvi, les forces de l'espectacle han improvisat a correcuita un faristol a Madrid al MHP Aragonès per la tradicional presentació a la Corte dels miracles de la nova catalanitat molt menys feréstega que l'anterior del MHP Torra. 

 

Quin sentit, però, té anar a Madrid a repetir els llocs comuns sobre el dret d'autodeterminació que tothom sap i els espanyols no accepten? 

 

En realitat, el discurs visa el públic català. La contundent declaració del MHP "El referéndum es necesario y el derecho a la autodeterminación de Cataluña es inevitable" està més dirigida als independentistes catalans que als espanyols. És a dir, aquest mentider compulsiu, educat al valors del opus franquista, parla d'independència en Madrid, assabentat que a la capital del regne ningú no li fa cas i a Catalunya ningú no el creu, només que porque hi ha eleccions municipals a la vista. I sempre que hi ha eleccions (l'únic que els importa) els de ERC es tornen independentistes igual que la mona es vesteix de seda quan l'interessa.

Tot el que importa als espanyols és que ERC es mantingui obedientment a la taula, que col·labori a l'estabilitat del gobierno d'Espanya i que faci els seus deures com a presidenta anual de la Comissió bilateral, que és un òrgan autonòmic amb més existència real que la quimèrica taula de diàleg. Tot això i molt més portava a les alforges el burro català. Un acte de vassallatge davant la monarquia espanyola. El club Siglo XXi és un club monàrquic.

 

No és casualitat que un tan independentista català com el MHP s'ha mostrat a Madrid hagi estat presentat per Manuela Carmena, la persona que diu que l'independentisme català ha desvetllat l'extrema dreta espanyola i que no considera al MHP Puigdemont com un exiliat, sinó com un pròfug. 

 

Carmena fa la presentació perquè sap que l'independentisme d'ERC és una impostura i el MHP Aragonès, un impostor.

Un atemptat contra un poble

Villarejo la bomba. No pel que diu -que ho sap tothom-, sinó per on ho diu, en seu judicial i per ser ell qui és. Un home molt a frec del CNI. Que potser es tracta d'un estratagema processal? Que cerca un benefici personal? És possible. Tanmateix, desacreditar la fons, que en qualsevol cas no és de refiar-se, no evita que la declaració torni a obrir una ferida col·lectiva molt sensible. La que va deixar la negligència, fins i tot la incúria, d'unes autoritats que no han permès que s'aclareixi sense cap mena dubte, més enllà de tota sospita, l'autoria d'una horrible massacre. L'autoria intel·lectual, que la material la coneix tothom.

 

La premsa de Madrid passa de la notícia, El País ni l'esmenta. Només Público la porta a l'interior i torna a publicar els articles d'investigació de Carlos Enrique Bayo que demostren sense cap mena dubte que l'Imam de Ripoll era confident del CNI fins al dia anterior a l'atemptat i que el CNI escoltava les converses dels autors. 

 

Amb aquesta sòlida investigació de 2019 s'hauria d'haver obert una comissió parlamentària d'investigació i així ho van demanar sovint els partits dits independentistes catalans. Tanmateix, el "bloc nacional-espanyol", PSOE, PP i Ciudadanos l'ha fet sempre impossible. No crec que, en aquesta ocasió, el PSOE accepti la petició de comissió de la qual, per cert, està absent Unidas Podemos.

 

A banda de qualsevol dèria conspirativa, sembla provat en la investigació de Bayo que el CNI coneixia d'antuvi els plans dels criminals. No calen comissions d'investigació que mai es constituiran. Cal una investigació d'ofici de la Fiscalia. 

 

Mentrestant, a Catalunya, està ja clar que no n'hi ha mentrestants, a desgrat dels discursos de Marta Vilalta que sonen a venda de creix-pèl. Aleshores, l'opció hauria de ser clara: DUI unitària en seu parlamentària o noves eleccions quan siguin legalment possibles. 

La censura o el Lenin de Manresa ataca de nou

Aquest home, Josep Huguet, ha estat gairebé tot a ERC, càrrec executiu del partit, representant del partit a la Comissió Mixta de Transferències, diputat del partit, portaveu del partit, conseller i reconseller del partit, etc. D'ençà del 1989. Trenta-tres anys de càrrecs del i pel partit; suposo que pot parlar-se d'un polític professional; d'algú que viu per i de la política. Per i de la política de partit.

 

Aquest polític professional és molt actiu a les xarxes i, clar, a Twitter, atès el seu tarannà avançat i progressista. Tanmateix, no em sembla que conegui prou la moral de Twitter. Sí, la moral en sentit etimològic, el mos del lloc. El mos avui dominant a Twitter coincideix amb el mos maiorum, dels nostres avantpassats. I una de les seves regles fonamentals es diu modernament fair play o joc net. Si has de confrontar o combatre algú, hauràs de fer-ho a camp obert, sense cops per l'esquena, sense paranys i amb igualtat de condicions. 

 

Doncs, el tuitaire Huguet em té blocat a Twitter. Això vol dir que jo, que també ho soc, de tuitaire, no podré veure els seus tweets. No és cosa que em robi el somni. De fet, ni tan sols sé perquè m'ha blocat quan no he tingut mai cap relació amb ell, tret d'un programa de FAQs fa uns mesos que va finir com un camp d'Agramant. El blocatge, però, no li impedeix ficar-se a Twitter amb mi. I amb l'Albano Dante, amb qui comparteixo l'honor de ser anatematitzat per aquest prodigi de perseverança acusatòria.

 

El lleig de l'assumpte, l'atemptat contra el joc net, és que, a més d'haver-m blocat, es fica amb mi sense citar-m amb el meu enllaç al Twitter, per fer més impossible que jo m'assabenti del que diu, per dir-ho amb impunitat, sense voler donar-m la possibilitat de respondre en igualtat de condicions. Lleig i immoral, és a dir un atemptat contra la moral, el mos maiorum. Com que es tracta d'un pare, i d'un pare sempitern, de la pàtria catalana, l'assumpte és si fa no fa una mica vergonyós. 

 

La resta del fil d'Huguet és un seguit de falsedats curullat pel desvergonyiment d'anomenar l'ARA un diari "privat" quan ell sap perfectament que depèn de la llarguesa d'ERC al govern. Revela el sentit d'impunitat d'un diputat que sap que el seu partit controla tots els mitjans públics de comunicació i té comprats amb diners públics d'altres mitjans com l'ARA. 

 

Per cert com trobeu que els representants polítics electes bloquen els electors, als que demanen el vot, però els neguen la veu?

Encara hi han de trobar el contingut!

Torna la taula màgica, prodigi de la semiologia creativa. La seva inexistència real es compensa amb una garlanda de noms, taula de diàleg, taula de negociació, mesa de reencuentro. Poden anomenar-la com vulguin que no la conjuraran. Dues trobades en dos anys, d'això que els fotògrafs diuen "posades", són dos llampecs en la negra foscor del rebuig de l'Estat a parlar de res de contingut polític amb Catalunya.

 

Tota l'artilleria retòrica d'ERC se centrava en aquesta quimera que ja arrossega dos anys d'inactivitat. El MHP Aragonès, al seu discurs de Sant Esteve, va urgir alguna mena de materialització de la quimera. La resposta del gobierno, com sempre, és que las cosas de palacio van despacio. O sigui, vuelva usted mañana. 

 

L'asimetria és aclaparadora. Per a ERC és vital aconseguir algun altre gest de diàleg; pel gobierno és vital no fer-ho. Endevineu qui guanyarà. La subalternitat de Catalunya és evident en el desenvolupament de les discretes (vol dir inexistents o inútils) negociacions prèvies a la negociació a on encara estan cercant un contingut per la hipotètica trobada, ras i curt, una raó per convocar la quimera. 

 

La part catalana està presidida per la consellera de la presidència, Laura Vilagrà, que enguany també presideix la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, un òrgan constitucional perfectament definit per tractar qüestions competencials. Aquesta dualitat d'un òrgan tècnic operatiu i un d'altre quimèric defineix l'atzucac en què s'ha embolicat l'independentisme pragmàtic. Encara farà costat al gobierno de franc amb l'excusa de l'arribada dels bàrbars. Tanmateix, de l'utodeterminació i, per descomptat, de la independència