L'amnistia és una arma d'un sol tret

Que lleig això d'enviar cartes carregades amb bales de subfusell Cetme! És molt millor engarjolar els teus enemics amb una democràtica declaració al Parlament. La ministra encarregada de defensar la unitat d'Espanya ha tancat la porta, diu el mitjà, a l'amnistia, com si alguna vegada hagués estada oberta.

 

No hi ha cap possibilitat d'amnistia. 

 

L'amnistia és una arma d'un sol tret. El PSOE la va firmar el 1977, amnistiant al mateix temps als presos polítics del franquisme i als franquistes que els havien engarjolat. Quina magnanimitat! Quina altura de mires! Quin equilibri aristotèlic, amnistiar a la víctima i el botxí o victimari per igual!

 

Però el bròquil s'ha acabat. L'amnistia no té cap cabuda a la Constitució o a la mateixa democràcia. Bé, la seva i la dels seus amics franquistes, sí; la dels altres, no. 

 

Aleshores, estimats amics pragmàtics, si ja us han dit que no hi haurà referèndum, ni autodeterminació, ni amnistia i que els indults, si de cas, s'aniran tramitant d'acord amb la llei vigent, podeu dir que posareu sobre la taula de diàleg per dialogar?

Per un acord unitari d'acció unilateral

El meu article del cap de setmana a La República.Cat.

Enmig del soroll mediàtic provocat pels resultats electorals, llegits com una victòria d’ERC dins l’independentisme, cosa sense precedents, es va manifestar una dinàmica impositiva. El partit guanyador va dur les negociacions al seu arbitri, parlant en primer lloc amb el tercer interessat en la qüestió, la CUP i, després, tots dos van proposar al tercer que, en realitat, és el segon, JuntsxCat, un preacord de govern ja tancat i concebut per fer-li empassar per força. Se suposava que els de Junts acceptarien la proposta per no ser estigmatitzats com a trencadors de la unitat independentista, una unitat que ells mateixos defensaven com a creuats de la causa. Ves per on, s’han abstingut dues vegades i la proposta se n’ha anat en orris davant el principi de la realitat. I Junts no ha patit cap estigma, al contrari, ha enfortit el seu pedigrí independentista.

La sorpresa va esclatar en forma d’indignació, pressions de tota mena dels unionistes, per tal d’empènyer la part menys independentista d’ERC cap a un govern no independentista, enfrontat amb Junts. Sense cap efecte, no perquè els que feien els avenços –Comuns, PSC, CUP– no posessin carn a la graella, sinó perquè ERC no tenia marge de maniobra en termes de legitimitat per entrar en un govern no independentista, i encara menys enfrontat a Junts. 

 

El pressing ERC a favor de l’autonomisme tampoc va aconseguir moure de l’unilateralisme Junts, que resta immòbil, com una esfinx. No va semblar disposat a entrar en pànic ni a llançar-se als braços d’ERC per tal d’evitar un govern de coalició amb forces que no només no són independentistes, sinó que són antiindependentistes. 

 

La iniciativa va ensopegar per segona vegada amb el principi de la realitat. La victòria d’ERC és una victòria pírrica i, pel seu gramscià somni de l’hegemonia, una derrota. La diferència d’un escó parlamentari a favor seu es tradueix, a la inversa, amb una opinió pública a favor de Junts, que manté la seva posició de donar la mateixa prioritat a la unilateralitat i a la reconstrucció. L’ambigüitat del discurs republicà i la seva acció barrejant-se amb forces unionistes es paga amb la pèrdua de crèdit. 

Som en el tram final. Es veu en el fet que, de sobte, s’ha produït un sorprenent silenci mediàtic i una reducció dràstica del foc republicà. Fins i tot les bateries que apuntaven cap al Consell de la República han callat. I així, al mig de l’expectació pública, ens assabentem que la direcció d’ERC, acceptant el principi de la realitat, ha obert negociacions directes amb el MHP Puigdemont. El mateix Puigdemont a qui no es va fer cap referència arran de les eleccions; només una d’indirecta en recordar que el govern de la Generalitat, encapçalat pel candidat Aragonès, no acceptaria cap tutela. 

 

No és qüestió de tuteles, sinó del principi de la realitat, un altre cop. Si hom vol desbloquejar la situació, cal parlar amb qui llueix la legitimitat i arribar a un acord mútuament satisfactori, perquè no es pot imposar. El vicepresident Aragonès ha fet arribar una proposta detallada d’acord per a un govern independentista. Amb temps, per descomptat, per llegir-la, pensar-hi, ruminar-hi i, si s’escau, tornar-hi amb una contraproposta. Se subratlla la ferma voluntat d’assolir un govern de coalició independentista. 

 És una voluntat compartida, però queda per saber en quins termes. Perquè només n’hi ha dos: o s’avança cap a la unilateralitat o la unilateralitat s’ajorna fins a temps millors. Posar un termini a l’ajornament en anys, encara que siguin pocs, és el mateix que renunciar-hi. Quins hauran de ser els avenços concrets, correspon al Parlament determinar-ho. Hi ha un mandat d’independència que no es pot amagar. 

La proposta presentada per ERC haurà d’incloure una sortida a aquest dilema, si no està feta per perdre el temps, cosa gens probable, atesa la pressa que respira el candidat per bastir un govern de coalició independentista, és a dir, per prendre un bany de principi de realitat. Perquè la idea de formar un govern minoritari no la considera ningú, ni qui l’esmenta com a possibilitat. 

Encara hi ha marge per trobar un terreny d’acord sobre la qüestió crucial de la unilateralitat. 

Un acord unitari d’acció unilateral

Tuiter i la llibertat d'expressió

Al principi va ser el no-verb. La batllesa, Ada Colau, anuncia amb pompa i circumstància que abandona el tuiter, tipa de rebre exabruptes. La batllessa d'esquerra, Ada Colau, doncs, demana el vot dels ciutadans, però els nega la veu i la paraula. Millor dit, no se la nega; simplement, no els escolta. Els barcelonins són ciutadans amb vot però sense veu. Perquè les xarxes són la veu de la ciutadania a l'esfera pública, l'àgora de la democràcia. 

 

L'endemà la periodista Laura Rosell, des de la ràdio pública, se solidaritza amb l'alcaldessa en vaga d'interacció i anatematitza tuiter com un terreny "caníbal", sic. Quina soflama, per Toutatis! És la perversa aliança de polítics i mitjans de comunicació, l'avantsala del feixisme. Tots dos, periodistes i polítics volen influir a l'opinió pública, volen que se'ls reconeix el dret a predicar i dir als altres el que han de fer, escoltar i pensar. Però els fa molta nosa que els critiquin. Volen vetar i censurar el que els desagrada perquè es pensen infal·libles. I fan propaganda: n'hi ha ara mateix més periodistes de partit als audiovisuals dictant opinió i ideologia que informant del que sigui.I amb total impunitat. Volen controlar el missatge i la resposta social, per tornar-la als feliços temps quan havia de canalitzar-se a través quatre cartes al director de les quals tres les escrivia el director.

 

Diuen que no, que no és la llibertat d'expressió la que els fa nosa, sinó el seu abús. El llibertinatge, oi? El mateix que deia Franco, que no havia de confondre's la llibertat amb el llibertinatge. Hi ha ànimes beneites que tot reconeixent que l'atac al tuiter és una immoralitat (venint de periodistes-funcionaris amb sou fix) i una bestiesa, afirmen que ambdós tenen part de raó i part de sinraó.

 

M'agradaria conèixer una sola sinraó de Tuiter que no sigui molt més gran als mitjans convencionals. Les campanyes, els insults, els calumnies, les difamacions? Heu donat una ullada a periòdics com El Mundo, ABC, La Razón, Ok Diario? Heu escoltat mai la COPE o la ràdio de Jiménez Losantos? Heu mirat la televisió dels bisbes? Que han d'envejar aquests al "canibalisme" de les xarxes? I, a més a més, estan subvencionats i tenen contactes polítics des de la punta de la corona a les seves clavegueres. 

 

D'altra banda, no cal restringir la llibertat d'expressió a les xarxes més del que es restringeix a la vida dita normal i totes dues estan limitades pel codi penal. Si algú pensa haver estat calumniat o alguna cosa encara pitjor, té el recurs al jutge.

 

Fins ara eren només els governs els que volien restringir la llibertat d'expressió a les xarxes. Ara se'ls han afegit els periodistes, els que, quan caien les neiges d'antan, lluitaven per la llibertat d'expressió, el dret fonamental pare de tots els altres que no són res si no es pot denunciar llur conculcació. La llibertat d'expressió és la base mateixa de la democràcia, la base de la participació ciutadana, l'igual accés de tots a l'àgora a dir la seva. 

 

Això és el que tuiter garanteix. 

 

Això és el que els governs i els periodistes a llurs ordres volen tallar.

Fins que la veritat ens separi

El meu article d'avui a elMón.cat.

 

Tota cursa té un final; tots els camins duent a Roma; a la nit, tots els gats són negres i gairebé tots els ocells callen; però, al matí, cadascú torna al seu color i al seu cant. Per ser un cor, per concertar-se, els cal un director. 

 

Els darrers tres anys de govern independentista no han fet res per a la independència, a banda de deixar que l’Estat privés el MHP Torra del seu escó, que el privés després de la presidència de la Generalitat per fer final de festa inhabilitant-ho. Si l’increment de la repressió és senyal de la feblesa de l’Estat, com diuen els manuals revolucionaris a l’ús, l’Estat espanyol estarà rebent els sants olis. Què dic els sants olis! Estarà ja a les portes del paradís perquè, a més de la repressió institucional a la Generalitat, continua la seva lawfare, tractant de fer-se amb el MHP Puigdemont al més pur estil del Far West, mentre a dins d’Espanya es tracta de fer un muntatge policíac-judicial per tal d’atacar la defensa dels independentistes catalans a l’exterior al més pur estil de Chicago anys trenta i a Catalunya es persegueixen penalment i administrativament els independentistes com si fossin indis sioux. 

 

Aleshores hem fet unes eleccions que han donat un resultat de majoria absoluta social i parlamentària als partits independentistes. Doncs no hauria de plantejar-se cap mena dubte que el resultat s’ha d’implementar amb un govern independentista. Yes, sir, cap mena dubte perquè, encara que siguin tres partits diferents, estan units per una tija que manté la unitat del raïm: la tija de la independència. Això no obstant, vet aquí que a dos mesos de les eleccions i amb dues investidures fracassades no hi ha cap govern, ni tan sols una remota esperança que pugui haver-hi. 

 

Mentrestant, amb la fabulosa capacitat dels polítics per confondre els seus desitjos amb la realitat, tots els partits van entrar a un frenesí de contactes, declaracions, contradeclaracions i negociacions a on tots els retrets cauen sobre JxC com tots els pals plouen sobre les espatlles del pobre Sancho al Quixot: un preacord d’ERC i la CUP, que va néixer mort, encara que es pretenia com a un fait accompli per forçar la mà de JxC a una mena de govern de fireta autonòmica. Un vet personal de la CUP i els seus nou diputats a tres dels trenta-dos diputats de JXC. Una exigència dels vuit diputats dels Comuns de fer un govern d’esquerres, sense JxC. Fins al surrealista oferiment del PSC de fer un govern amb suport exterior d’ERC si aquesta oblida el seu independentisme. Molt preocupats els analistes i comentaristes més a “l’esquerra” pressionen a ERC per tal que no escolti els cants de sirena del candidat socialista. Cal estar com la capra hispánica per comparar al senyor Illa amb una sirena.

 

Després de la segona investidura fracassada, la trista realitat s’ha palesat fins als polítics més negats: la veritat dura com una roca és que a Catalunya només és possible un govern ERC-JxC amb un programa comú. I d’això n’està convençut tothom. És el gran triomf en mans de JxC. Cap govern que es digui independentista pot formar-se sense JxC; i formar un govern no independentista amb vistiplau o col·laboració d’ERC és encara més impossible perquè significaria convertir la majoria absoluta independentista de govern en una majoria absoluta independentista d’oposició: un espectacle ridícul. Hem tret majoria absoluta, no som capaços de formar govern, però sí que ho som per blocar qualsevol altre govern.

 

Ens diuen que les coses no són tan fàcils (mai ho són quan es menteix sobre els objectius) i que calen encara hores i hores de negociacions complicades. Les hores que vulgueu. Arribarem al termini sense acord. No hi ha res a negociar entre dues opcions antagòniques; res a negociar perquè totes aquestes altres consideracions sobre dretes i esquerres, qüestions socials, la reconstrucció, el control del territori i el sursum corda, etc. són simples excuses per endarrerir el moment que la gent espera que els seus elegits facin el que van prometre a la campanya electoral: la independència.

 

I aquí rau el problema. La promesa era una estafa. Als temps foscos de la campanya electoral més bruta de la història, quan tots els gats eren negres, els tres partits esmentats es presentaven com a independentistes. Passada la nit, arribada la claror del dia i la veritat, els gats eren de diferents colors i els ocells feien melodies dissonants. Resulta que no tots els partits que es deien independentistes abans de les eleccions ho eren després o bé trobaven excuses per ser-ho més avant, a un futur incert. 

 

Van anar concertats a les eleccions dient que eren independentistes, encara que tinguessin estratègies diferents i ha resultat que tot això era un enorme retaule de mentides i que la veritat és un enfrontament entre un partit independentista i dos altres que no ho són, encara que diguin que sí. Perquè si ho fossin, ja faria dos mesos que tindríem un govern independentista, amb la corresponent orientació del Consell de la República sota la presidència del MHP Puigdemont i no estaríem encara tractant de bastir un govern castrat de mesells autonòmics sota dominació dels colons espanyols i els seus sipais, afrontat a l’única instància independentista transversal fora de l’abast de l’Estat espanyol.

La independència i el marc mental espanyol

El meu article d'avui a elMón.cat. 

 

Vinc de respondre un qüestionari Delphi de tendències socials per al CIS que demana a una sèrie d’especialistes unes previsions sobre com anirà la cosa a Espanya en els àmbits de les nostres competències cap a l’any 2030. És una prova del caràcter racional de la sociologia, que es nega a acceptar la paraula de Crist a l’Evangeli de Sant Mateu que “ningú no és profeta a la seva terra”. Suposo que si preguntessin a tots els especialistes (i jo afegiria als no especialistes, car no crec que els primers siguin millors que els segons en això de vaticinar) i agreguessin totes les respostes, la imatge més probable seria avorridament semblant a l’actual.

 

Tinc una desconfiança de vell llop davant qualsevol vaticini sobre coses humanes en un termini superior a un parell d’hores i encara que es faci amb totes les garanties científiques. Me’n recordo del primer vaticini del club de Roma, fet als anys 70, sobre l’estat del món l’any 2000 que, aleshores era un llunyà esdevenidor. Es va fer amb un model supercomplex gestionat a l’Institut de Tecnologia de Massachussetts pel més avançat ordinador de l’època. De tots els escenaris previstos, uns vint, el savi ordinador no va endevinar ni un. 

 

Endevinar el futur, l’antiga dèria de la humanitat, és impossible. L’ésser humà és imprevisible perquè té la capacitat de la invenció, que ningú no pot dir quan apareixerà i si ho farà, ni tan sols el que la troba. Ben cert, aquests estudis de tendències no pretenen profetitzar res sinó esbrinar tendències, encara que siguin confoses, per tal d’adoptar mesures a temps que faran canviar el futur que havien previst. Potser aquesta és la raó per la qual el mètode es diu Delphi, perquè es refereix a una matèria interpretativa. No cal recordar que els oracles d’Apol·lo a Delfos eren tan obscurs que es necessitava una sacerdotessa, la Pítia, per aclarir-les. Els especialistes som una mena d’Apol·lo col·lectiu, el CIS és la Pítia i el resultat és quines seran les tendències polítiques econòmiques i socials a l’Espanya del 2030. També hi ha qüestions sobre Europa i el món, però tenen més un caràcter d’atrezzo o tramoia.

 

L’objectiu és saber més o menys com serà Espanya l’any 2030. 

 

Hi haurà Espanya el 2030? Els autors del qüestionari Delphi n’estan convençuts al 100 per cent. Ni tan sols esmenten la possibilitat que Espanya com ells la coneixen deixi d’existir en nou anys. Sense dubte l’estudi de tendències és un estudi de canvis i els autors s’encaren òbviament amb els canvis que conceben, i els que conceben estan a dins del marc constitucional actual. Són canvis “normals”: més o menys partits al Parlament espanyol, més o menys polarització, més o menys independentisme en unes eleccions autonòmiques catalanes. En aquest quadre de tendències no hi ha cap possibilitat d’encaixar la tendència a la independència de Catalunya.

 

Els autors haurien fet bé escoltant l’opinió d’Alexandre Deulofeu, un altre oracle anterior al seu que prediu la desaparició de l’imperi espanyol i, per tant d’Espanya, l’any 2029, un any abans del nostre Delphi. A banda de si la predicció de Deulefeu és o no correcta, cosa que es veurà en una estona, el cert és que a Catalunya hi ha forces de tota mena que treballen per a la independència com més aviat, millor.

 

Aquesta possibilitat de la independència de Catalunya no entra al cap dels autors del qüestionari; és una cosa impensable. Tota la seva concepció del món, com a individus i com a col·lectius es basa en la idea que Catalunya és part orgànica d’Espanya, com la mà és part del cos. Mai veuran Catalunya com la colònia que és de la metròpoli. Mai comprendran i molt menys faran costat a la seva independència. Llur marc mental espanyol els impedeix imaginar una Espanya sense Catalunya.

 

Aquest esperit explica també l’actual desori dins de l’independentisme, amb uns partits, ERC i la CUP que, tot dient-se independentistes, ha resultat que no ho eren i, ans al contrari, posen tota mena d’entrebancs, materials, procedimentals, temporals per tal d’endarrerir la independència i, fins i tot, renunciar-hi. Uns partits que van invocar la independència, però no creuen que sigui possible perquè llur marc mental espanyol els ho prohibeix. Continuen fent política autonòmica de pactes, cadires, vetos, aliances amb oblit deliberat de la tasca pendent de la unilateralitat. Segueixen posant la qüestió social per davant de la nacional, el que explica que tots dos ataquin molt més JxC que l’Estat espanyol. Política autonòmica d’hegemonia dins de l’espai colonial, sense cap esperança d’assolir un grau digne d’autogovern, per no esmentar la independència. 

 

Com que JxC sembla tirar pel dret i posar per davant la qüestió de la independència i ho demostra amb fets, els dos partits signataris del famós preacord del minigovern de mesells poden obrir-lo a més forces polítiques. Poden fer-lo amb els que consideren més a prop a l’esquerra, com els Comuns. I també a l’esquerra, en principi, es troben els socialistes, que farien costat encantats a un govern presidit per ERC, segons reiterades declaracions de l’exministre Illa.

 

Seria la clarificació definitiva de la situació i la que faria inevitable un vot “no” de JxC a la candidatura de Pere Aragonès.

ERC i CUP, dos partits espanyols contra la independència

Vinc de respondre un qüestionari Delphi de tendències socials per al CIS que demana a una sèrie d’especialistes unes previsions sobre com anirà la cosa a Espanya en els àmbits de les nostres competències cap a l’any 2030. És una prova del caràcter racional de la sociologia, que es nega a acceptar la paraula de Crist a l’Evangeli de Sant Mateu que “ningú no és profeta a la seva terra”. Suposo que si preguntessin a tots els especialistes (i jo afegiria als no especialistes, car no crec que els primers siguin millors que els segons en això de vaticinar) i agreguessin totes les respostes, la imatge més probable seria avorridament semblant a l’actual. Tinc una desconfiança de vell llop davant qualsevol vaticini sobre coses humanes en un termini superior a un parell d’hores i encara que es faci amb totes les garanties científiques. Me’n recordo del primer vaticini del club de Roma, fet als anys 70, sobre l’estat del món l’any 2000 que, aleshores era un llunyà esdevenidor. Es va fer amb un model supercomplex gestionat a l’Institut de Tecnologia de Massachussetts pel més avançat ordinador de l’època. De tots els escenaris previstos, uns vint, el savi ordinador no va endevinar ni un. Endevinar el futur, l’antiga dèria de la humanitat, és impossible. L’ésser humà és imprevisible perquè té la capacitat de la invenció, que ningú no pot dir quan apareixerà i si ho farà, ni tan sols el que la troba. Ben cert, aquests estudis de tendències no pretenen profetitzar res sinó esbrinar tendències, encara que siguin confoses, per tal d’adoptar mesures a temps que faran canviar el futur que havien previst. Potser aquesta és la raó per la qual el mètode es diu Delphi, perquè es refereix a una matèria interpretativa. No cal recordar que els oracles d’Apol·lo a Delfos eren tan obscurs que es necessitava una sacerdotessa, la Pítia, per aclarir-les. Els especialistes som una mena d’Apol·lo col·lectiu, el CIS és la Pítia i el resultat és quines seran les tendències polítiques econòmiques i socials a l’Espanya del 2030. També hi ha qüestions sobre Europa i el món, però tenen més un caràcter d’atrezzo o tramoia. L’objectiu és saber més o menys com serà Espanya l’any 2030. Hi haurà Espanya el 2030? Els autors del qüestionari Delphi n’estan convençuts al 100 per cent. Ni tan sols esmenten la possibilitat que Espanya com ells la coneixen deixi d’existir en nou anys. Sense dubte l’estudi de tendències és un estudi de canvis i els autors s’encaren òbviament amb els canvis que conceben, i els que conceben estan a dins del marc constitucional actual. Són canvis “normals”: més o menys partits al Parlament espanyol, més o menys polarització, més o menys independentisme en unes eleccions autonòmiques catalanes. En aquest quadre de tendències no hi ha cap possibilitat d’encaixar la tendència a la independència de Catalunya. Els autors haurien fet bé escoltant l’opinió d’Alexandre Deulofeu, un altre oracle anterior al seu que prediu la desaparició de l’imperi espanyol i, per tant d’Espanya, l’any 2029, un any abans del nostre Delphi. A banda de si la predicció de Deulefeu és o no correcta, cosa que es veurà en una estona, el cert és que a Catalunya hi ha forces de tota mena que treballen per a la independència com més aviat, millor. Aquesta possibilitat de la independència de Catalunya no entra al cap dels autors del qüestionari; és una cosa impensable. Tota la seva concepció del món, com a individus i com a col·lectius es basa en la idea que Catalunya és part orgànica d’Espanya, com la mà és part del cos. Mai veuran Catalunya com la colònia que és de la metròpoli. Mai comprendran i molt menys faran costat a la seva independència. Llur marc mental espanyol els impedeix imaginar una Espanya sense Catalunya. Aquest esperit explica també l’actual desori dins de l’independentisme, amb uns partits, ERC i la CUP que, tot dient-se independentistes, ha resultat que no ho eren i, ans al contrari, posen tota mena d’entrebancs, materials, procedimentals, temporals per tal d’endarrerir la independència i, fins i tot, renunciar-hi. Uns partits que van invocar la independència, però no creuen que sigui possible perquè llur marc mental espanyol els ho prohibeix. Continuen fent política autonòmica de pactes, cadires, vetos, aliances amb oblit deliberat de la tasca pendent de la unilateralitat. Segueixen posant la qüestió social per davant de la nacional, el que explica que tots dos ataquin molt més JxC que l’Estat espanyol. Política autonòmica d’hegemonia dins de l’espai colonial, sense cap esperança d’assolir un grau digne d’autogovern, per no esmentar la independència. Com que JxC sembla tirar pel dret i posar per davant la qüestió de la independència i ho demostra amb fets, els dos partits signataris del famós preacord del minigovern de mesells poden obrir-lo a més forces polítiques. Poden fer-lo amb els que consideren més a prop a l’esquerra, com els Comuns. I també a l’esquerra, en principi, es troben els socialistes, que farien costat encantats a un govern presidit per ERC, segons reiterades declaracions de l’exministre Illa. Seria la clarificació definitiva de la situació i la que faria inevitable un vot “no” de JxC a la candidatura de Pere Aragonès.

Els paranys saduceus del senyor Illa

L'exministre de Sanitat, ha posat el seu filosòfic dit sobre la plaga de la política: la demoníaca relació entre el privat i el públic. Tot el que és privat, és públic és una consigna del moviment feminista més radical que tan sols seguim els radicals, és a dir, els que no sabem res del món, mai ens avenim a rebaixar les nostres aspiracions per tal d'aconseguir una entesa del moment, som una catàstrofe i no se'ns pot convidar a cap reunió de gent respectable. 

 

Ah, però la gent d'ERC no és radical, sinó pragmàtica! Caldria un taumaturg, fins i tot un demiürg, per fer un radical del primmirat Pere Aragonès, que sembla sempre anar a la vista del Senyor. Per descomptat, quan Illa demana a Aragonès que digui en públic el que diu en privat, tampoc no ho fa perquè sigui un radical. Ans al contrari, actua com a un fariseu, que, amb mala llet, tracta de posar a l'aprenent de bona persona en una situació compromesa o, com es diu a les xarxes, amb el cul a l'aire, palesant que diu coses en privat que, per raons de tots conegudes, no pot dir en públic. 

 

Es tracta, doncs, d'un parany, una trampa saducea. Perquè, sigui com sigui, tant si el que diu Illa és veritat com si no, a una societat menys sotmesa que la catalana a la tirania pública d'ERC, Aragonès estaria obligat a aclarir l'assumpte. Si és veritat el que diu Illa, l'esperança d'hegemonia d'ERC encara s'afebliria més. No té més sortida que negar de pla, encara que ho faci amb cura perquè no serà el primer cop que aquests del PSC graven una conversa privada.

 

La segona trampa saducea del ministre és la seva proposta d'un govern d'aliança PSC, ERC i Comuns, que deu ser el que parlen en privat. ERC ha d'oblidar la seva quimera d'un govern independentista, la seva inoportuna promesa de tancar el pas al PSC i concentrar-se a fer un govern responsable, estable, d'esquerres després de sis mesos d'inactivitat, sense vel·leïtats independentistes que no porten enlloc. La perspectiva és temptadora i ve reforçada per la idea que aquest govern, en realitat, reprodueix el gobierno espanyol "d'esquerres". Aquest seria com un reflex homotètic del govern català i, com que, ERC seria la força hegemònica (aquest és el parany), el govern tindria una relació privilegiada amb l'Estat espanyol que aniria en favor de la Catalunya del peix al cove. 

 

ERC no pot caure en aquesta trampa saducea perquè seria la seva perdició. No pot bastir un govern no independentista sense independentistes, encara que els no independentistes també tinguin 74 escons; és impossible. Fins i tot, impensable. Curiós, oi? La direcció d'ERC no és independentista, però no gosa dir-ho obertament per por a la reacció d'alguns militants i molts votants. 

 

Tanmateix aquesta (im)possibilitat era la base de la seva força negociadora cap a JxC, per aconseguir que entrés a un govern descafeïnat. Li treu de polleguera, sense dubte, però ERC no pot imposar un govern independentista al seu gust i per això gasta el seu foc atacant el Consell de la República. Creu que, diversificant els fronts i intensificant els atacs, JxC s'avindrà a co-gestionar l'autonomia. És una creença sovintejada entre "hegemones": la resposta a tota oposició és pujar la repressió.

 

És dir, el que ERC està fent és provocant, no l'abstenció de JxC cap a Pere Aragonès, sinó el vot "no".

La política és la cerca de la utopia

Alan Ryan, De la política. Vol. I: d'Heródot a Maquiavel. Vol. II: des de Hobbes aleshores. Valéncia: Tirant lo Blanch, 2019, 2021. Traducció: Ramón Cotarelo. 

 

******

 

Als llibres, que són com guardians del saber, sacerdots del coneixement, els passa com al guardià del temple de Diana a Aricia a l'època clàssica. Segons la llegenda, que va donar peu a Sir James G. Frazer per escriure la seva monumental obra, La branca daurada (1890), aquell esclau (havia de ser un esclau) capaç de tallar una branca de l'arbre daurat de la cova a prop del llac Nemi, podia després afrontar el rei-sacerdot, guardià del temple de Diana i, si ho matava, ocupava el seu lloc...fins que un altre esclau fes amb ell el que ell havia fet amb el seu antecessor. Es troba a L'Eneida de Virgili i va ser il·lustrada al famós quadre de J. M. W. Turner, la branca daurada; és la llegenda del rex nemorensis, que Frazer va presentar en mostra de la seva teoria del assassinat ritual dels reis com a mitjà de substituir-les al tron.

 

El mateix amb els llibres. Fins aleshores, el temple de la Teoria Política estava custodiat per un triumvirat format per George H. Sabine, Jean Touchard i Eric Voegelin, amb una cohort de savis menors. Tots ells han estat superats, substituits, per Alan Ryan amb la seva obra i el seu títol minimalista, On Politics, De la Política, que abasta des d'Heròdot fins als temps que vivim.

 

No és un llibre fàcil. És el resultat d'una vida dedicada a l'estudi de la història de la filosofia política,  però tampoc es redueix a un públic especialitzat. L'estil de l'autor, d'una gran elegància i agilitat sense perdre profunditat, no es troba sovint als cercles acadèmics. 

 

Totes les històries de la filosofia política tenen una tendència a privilegiar el tractament del seu propi stock natiu, per dir-ho així. Les històries franceses de les idees bevent a les fonts franceses, les italianes a les italianes, e cosí via. La història de Ryan dóna una importància singular al pensament polític anglès i el nord-americà. I, en aquest sentit, l'obra es presenta quasi com a un diàleg entre les dues bandes de l'Atlàntic o, si es vol, Nord-Amèrica i Europa, d'ençà del segle XVIII, per descomptat. El capítol sobre Tocqueville i la seva Democràcia a Amèrica és un punt central d'aquesta forma d'organitzar el relat  perquè posa en contacte i relació els Estat Units, alliberats encara no feien cinquanta anys, el jove advocat monàrquic francès i el liberal i feminista anglés John Stuart Mill. 

 

El llibre de Ryan no és només una successió d'autors, sinó, molt més un estudi de l'evolució de les idees, les doctrines i els moviments polítics que van caracteritzar el segle XX i es vessen sobre el XXI, la globalització, el nacionalisme, el feminisme, l'ecologisme, el terrorisme. Curulla amb una consideració sobre la marxa enrerre del racionalisme que abandona l'Entzeuberung weberià cap a un nou re-encantament, alguna cosa així com si la successió evolucionista postulada per Sir James G. Frazer, la màgia, la religió i la ciència, es tornés a l'inrevés: ciència, religió, màgia.

Les il·lusions perdudes d'en Pere Aragonès

El meu article d'avui a elMón.cat.

 

A aquests d’ERC els perd la seva malignitat, el seu esperit falsari que els fa creure que la realitat és com ells l’imaginen i no com és. Com que no tenen cap principi que no sigui la conveniència de llur partit i l’interès personal de llurs militants, pensen que a tothom li passa el mateix. No reconeixen cap sinceritat a la posició independentista de JxC perquè la seva és insincera. Parlen d’independència, però només abans les eleccions, per tal d’enganyar la gent i gratar vots d’independentistes que encara s’empassin el conte que JxC és una mena de nova CiU. 

 

Han estat un mes emprenyant la gata, negant-se a una negociació directa amb els de Junts i tractant d’incorporar al seu projecte de govern els Comuns. Diuen que combreguen amb llur esperit d’esquerres i fan com si creguessin que aquesta imbecil·litat del “sobiranisme” (com a quelcom diferent de l’independentisme) fos digna de respecte. Sembla que els de la CUP, que tenen una idea de parvulari de la política, han caigut de quatre potes al parany de fer passar ERC i Comuns com a “esquerres independentistes”. Cosa gens estranya quan es recorda que proposen d’entrada endarrerir la qüestió de l’hipotètic referèndum (no pas la independència) quatre anys més. Amb aquests antisistema, tots els sistemes del món poden estar tranquils, perquè l’ordre regna a Barcelona, com llavors a Berlín o Varsòvia, i volen que hi regni per a tota l’eternitat, sota la guia il·lustrada d’una alcaldessa que cada cop recorda més la reina de cors d’Alícia al País de les Meravelles. 

 

Finalment, quan, en esgotant els terminis i contra tota previsió, ERC va capir que cap xantatge faria moure un dit a JxC, tancà a correcuita un ridícul preacord sota mínims amb els al·lots de la CUP i el van presentar a JxC hores abans del debat d’investidura com a fet consumat, com fan sempre els autoritaris i dictadors. L’ànim evident és fer-la caure al parany d’entrar a un govern (el del preacord) que es deia independentista, però no només no ho era, sinó que era un govern contra la independència o, en cas de rebutjar-ho, carregar amb la responsabilitat d’haver trencat la unitat i un govern independentistes. L’habitual intriga dels corruptes per tal d’oblidar tota referència a la independència i imposar perquè sí un govern de mesells catalans a les ordres dels espanyols, però amb la legitimitat de JxC.

 

Per fortuna, JxC, que, com que és un partit, també té a dins elements als quals ja els aniria bé un govern de sipais dels espanyols, ha sabut reaccionar i ha bloquejat l’intent republicà amb la seva abstenció. Això no s’ho esperaven. Creien que Junts acabaria per cedir per por al desprestigi i s’han trobat que són ells els que han carregat amb el descrèdit. Tanmateix, van tornar a pressionar tot seguit, demanant una negociació “exprés”, per tal d’evitar a Aragonès la vergonya i la humiliació de veure’s rebutjat per segona vegada. Van mobilitzar tots llurs recursos a les xarxes i tot arreu per fer més pressing sobre els que insultaven com a “neoconvergents” i han resultat -a la vista està- molt més independentistes i més d’esquerres que tots dos amics, ERC i la CUP. 

 

Continuaven sense creure que els de JxC anirien de debò amb la unilateralitat i el plantejament independentista. És a dir, seguien pensant que els de Junts són com ells: militants i endollats de partit que parlin d’independència, però no hi creuen i fan tot el que poden per impedir-la. El segon discurs d’en Pere Aragonès, encara que conservant la seva supèrbia, autoritarisme i demagògia pseudoindependentista, s’arrossegava com no ho havia fet el primer cop i esmentava molt a contracor el MHP Puigdemont, el Consell per la República i –mirabile dictu– la independència! Endarrerida, és clar, al fosc temps del Ragnarok o l’ocàs dels déus.

 

L’enganyós projecte de Pere Aragonès, teledirigit des de Lledoners, ha tornat a quedar KO en seu parlamentària, perquè Junts ha mantingut la seva abstenció. Amb això s’obre ara un període de dos mesos, en el qual ERC tindrà l’ocasió d’abaixar els seus fums, el seu autoritarisme i menyspreu per l’altre i, si gosa, presentar un projecte de govern independentista de debò amb uns compromisos clars i un calendari directe cap a la independència. 

 

Això pel que fa al govern, si ERC i la CUP volen que hi hagi un govern independentista que es faci sentir a Madrid. Si no és així, el que ha de fer JxC és canviar l’abstenció per al vot en contra. Tots dos partits pseudoindependentistes, ERC i la CUP, han subestimat la força de la legitimitat de l’independentisme de Junts als quals no han aconseguit convertir en cap de turc del seu fracàs. I mira que era evident molt abans que els republicans obtinguessin una victòria pírrica d’un diputat. Diguin el que diguin els ideòlegs i "intel·lectuals" de la menjadora, a Catalunya, avui, amb el resultat de les eleccions del 14-F no es pot bastir un govern que no sigui independentista. Però, sense JxC, no es pot bastir cap govern independentista. 

 

Probablement, a l’inrevés, tampoc seria possible bastir un govern independentista sense ERC. Però aquest no és ara el problema de Junts, sinó el d’ERC i la seva supèrbia.

A camp obert

L'han intentat tot. Després de tres anys de deslleialtats (no investidures del MHP Puigdemont i del conseller Turull, la presa de l'escon del MHP Torra i la seva inhabilitació, etc.), van fer una campanya electoral bruta, com ja havien anunciat. També van aprofitar la desigualtat de recursos i oportunitats entre JxC, sense gaire presència a l'esfera pública, i ERC que, a més de controlar els mitjans públics catalans i comptar amb el suport dels espanyols, disposava de tota mena d'espais electorals de franc. 

 

La lluita en tots aquests darrers temps ha estat molt més contra JxC que contra l'Estat espanyol, amb el gobierno del qual es col·labora als moments importants i al qual es critica de vegades per donar a entendre una oposició que no existeix. Però ja no hi ha prou amb la mistificació d'un espai públic monopolitzat i manipulat per ERC. Ara cal defensar las pròpies posicions a camp obert, a la vista de tothom. 

 

Com que el resultat del 14-F no ha estat el que els estreteges republicans esperaven, van perdre un mes, tractant d'imposar a JxC una fórmula de govern quadripartit indepes més Comuns. No se'n van sortir i, al darrer moment, van forjar un còmic "preacord" de mínims presentat com a un fet consumat a JxC hores abans de la primera votació. 

 

El president in pectore creu, o diu creure, que en abstenir-se, JXC mostra que no vol un govern independentista. És una acusació tant greu com ridícula. Qui al seu sa judici pensa que un govern amb els Comuns sigui independentista? Amb el 52% i 74 diputats no es pot marejar més la perdis. Pretendre arrossegar a JXC (32 diputats) a un govern amb els Comuns (vuit diputats) només es pot fer quan un es creu la propaganda pròpia i ignora totes les dades de la realitat.

 

JxC tenen perfecte dret a no col·laborar amb el projecte de govern unionista disfressat d'indepe per dues raons: tenen el mateix suport electoral que ERC i cap obligació d'entrar a un govern que ni tan sols esmenta el seu principal objectiu: la independència. A més a més, JxC estan de sobres legitimats per exigir que ERC estigui a l'altura d'aquest mateix objectiu perquè és el que diu, sobretot en campanya electoral. Ja n'hi ha prou de ficció i mistificació. Quan un partit diu de si mateix que és independentista, ha de provar-ho i no aprofitar qualsevol oportunitat per endarrerir l'assoliment de l'objectiu. 

 

Ni tres dies per formar govern, ni dos mesos. El problema no són els assumptes pendents de negociació, sinó l'esperit amb el qual s'aborda la negociació. Si hi hagués coincidència al principal objectiu d'assolir la independència, totes les altres qüestions de quotes de poder i influència, acords sectorials, etc., es dissoldrien com la boira sota els rais del sol. 

 

Però no hi ha coincidència d'objectius. I això es veu clar ara, en discussió a camp obert. El vell mètode d'embolicar les propostes mitjançant el monopoli dels mitjans públics de comunicació per entabanar a la gent ja no funciona. En cap cas es pot admetre que una proposta de dos anys de diàleg per comprovar després quant s'hauria avançat al camí d'un referèndum vinculant pactat amb l'Estat pugui substituir la proposta d'avançar clarament cap a la independència mitjançant una DUI. Aleshores això ja no es pot amagar. Ara estem a camp obert.