L'exministre de Sanitat, ha posat el seu filosòfic dit sobre la plaga de la política: la demoníaca relació entre el privat i el públic. Tot el que és privat, és públic és una consigna del moviment feminista més radical que tan sols seguim els radicals, és a dir, els que no sabem res del món, mai ens avenim a rebaixar les nostres aspiracions per tal d'aconseguir una entesa del moment, som una catàstrofe i no se'ns pot convidar a cap reunió de gent respectable.
Ah, però la gent d'ERC no és radical, sinó pragmàtica! Caldria un taumaturg, fins i tot un demiürg, per fer un radical del primmirat Pere Aragonès, que sembla sempre anar a la vista del Senyor.
Per descomptat, quan Illa demana a Aragonès que digui en públic el que diu en privat, tampoc no ho fa perquè sigui un radical. Ans al contrari, actua com a un fariseu, que, amb mala llet, tracta de posar a l'aprenent de bona persona en una situació compromesa o, com es diu a les xarxes, amb el cul a l'aire, palesant que diu coses en privat que, per raons de tots conegudes, no pot dir en públic.
Es tracta, doncs, d'un parany, una trampa saducea. Perquè, sigui com sigui, tant si el que diu Illa és veritat com si no, a una societat menys sotmesa que la catalana a la tirania pública d'ERC, Aragonès estaria obligat a aclarir l'assumpte. Si és veritat el que diu Illa, l'esperança d'hegemonia d'ERC encara s'afebliria més. No té més sortida que negar de pla, encara que ho faci amb cura perquè no serà el primer cop que aquests del PSC graven una conversa privada.
La segona trampa saducea del ministre és la seva proposta d'un govern d'aliança PSC, ERC i Comuns, que deu ser el que parlen en privat. ERC ha d'oblidar la seva quimera d'un govern independentista, la seva inoportuna promesa de tancar el pas al PSC i concentrar-se a fer un govern responsable, estable, d'esquerres després de sis mesos d'inactivitat, sense vel·leïtats independentistes que no porten enlloc.
La perspectiva és temptadora i ve reforçada per la idea que aquest govern, en realitat, reprodueix el gobierno espanyol "d'esquerres". Aquest seria com un reflex homotètic del govern català i, com que, ERC seria la força hegemònica (aquest és el parany), el govern tindria una relació privilegiada amb l'Estat espanyol que aniria en favor de la Catalunya del peix al cove.
ERC no pot caure en aquesta trampa saducea perquè seria la seva perdició. No pot bastir un govern no independentista sense independentistes, encara que els no independentistes també tinguin 74 escons; és impossible. Fins i tot, impensable. Curiós, oi? La direcció d'ERC no és independentista, però no gosa dir-ho obertament per por a la reacció d'alguns militants i molts votants.
Tanmateix aquesta (im)possibilitat era la base de la seva força negociadora cap a JxC, per aconseguir que entrés a un govern descafeïnat. Li treu de polleguera, sense dubte, però ERC no pot imposar un govern independentista al seu gust i per això gasta el seu foc atacant el Consell de la República. Creu que, diversificant els fronts i intensificant els atacs, JxC s'avindrà a co-gestionar l'autonomia. És una creença sovintejada entre "hegemones": la resposta a tota oposició és pujar la repressió.
És dir, el que ERC està fent és provocant, no l'abstenció de JxC cap a Pere Aragonès, sinó el vot "no".
