El meu article d'avui a elMón.cat.A aquests d’ERC els perd la seva malignitat, el seu esperit falsari que els fa creure que la realitat és com ells l’imaginen i no com és. Com que no tenen cap principi que no sigui la conveniència de llur partit i l’interès personal de llurs militants, pensen que a tothom li passa el mateix. No reconeixen cap sinceritat a la posició independentista de JxC perquè la seva és insincera. Parlen d’independència, però només abans les eleccions, per tal d’enganyar la gent i gratar vots d’independentistes que encara s’empassin el conte que JxC és una mena de nova CiU.
Han estat un mes emprenyant la gata, negant-se a una negociació directa amb els de Junts i tractant d’incorporar al seu projecte de govern els Comuns. Diuen que combreguen amb llur esperit d’esquerres i fan com si creguessin que aquesta imbecil·litat del “sobiranisme” (com a quelcom diferent de l’independentisme) fos digna de respecte. Sembla que els de la CUP, que tenen una idea de parvulari de la política, han caigut de quatre potes al parany de fer passar ERC i Comuns com a “esquerres independentistes”. Cosa gens estranya quan es recorda que proposen d’entrada endarrerir la qüestió de l’hipotètic referèndum (no pas la independència) quatre anys més. Amb aquests antisistema, tots els sistemes del món poden estar tranquils, perquè l’ordre regna a Barcelona, com llavors a Berlín o Varsòvia, i volen que hi regni per a tota l’eternitat, sota la guia il·lustrada d’una alcaldessa que cada cop recorda més la reina de cors d’Alícia al País de les Meravelles.
Finalment, quan, en esgotant els terminis i contra tota previsió, ERC va capir que cap xantatge faria moure un dit a JxC, tancà a correcuita un ridícul preacord sota mínims amb els al·lots de la CUP i el van presentar a JxC hores abans del debat d’investidura com a fet consumat, com fan sempre els autoritaris i dictadors. L’ànim evident és fer-la caure al parany d’entrar a un govern (el del preacord) que es deia independentista, però no només no ho era, sinó que era un govern contra la independència o, en cas de rebutjar-ho, carregar amb la responsabilitat d’haver trencat la unitat i un govern independentistes. L’habitual intriga dels corruptes per tal d’oblidar tota referència a la independència i imposar perquè sí un govern de mesells catalans a les ordres dels espanyols, però amb la legitimitat de JxC.
Per fortuna, JxC, que, com que és un partit, també té a dins elements als quals ja els aniria bé un govern de sipais dels espanyols, ha sabut reaccionar i ha bloquejat l’intent republicà amb la seva abstenció. Això no s’ho esperaven. Creien que Junts acabaria per cedir per por al desprestigi i s’han trobat que són ells els que han carregat amb el descrèdit. Tanmateix, van tornar a pressionar tot seguit, demanant una negociació “exprés”, per tal d’evitar a Aragonès la vergonya i la humiliació de veure’s rebutjat per segona vegada. Van mobilitzar tots llurs recursos a les xarxes i tot arreu per fer més pressing sobre els que insultaven com a “neoconvergents” i han resultat -a la vista està- molt més independentistes i més d’esquerres que tots dos amics, ERC i la CUP.
Continuaven sense creure que els de JxC anirien de debò amb la unilateralitat i el plantejament independentista. És a dir, seguien pensant que els de Junts són com ells: militants i endollats de partit que parlin d’independència, però no hi creuen i fan tot el que poden per impedir-la. El segon discurs d’en Pere Aragonès, encara que conservant la seva supèrbia, autoritarisme i demagògia pseudoindependentista, s’arrossegava com no ho havia fet el primer cop i esmentava molt a contracor el MHP Puigdemont, el Consell per la República i –mirabile dictu– la independència! Endarrerida, és clar, al fosc temps del Ragnarok o l’ocàs dels déus.
L’enganyós projecte de Pere Aragonès, teledirigit des de Lledoners, ha tornat a quedar KO en seu parlamentària, perquè Junts ha mantingut la seva abstenció. Amb això s’obre ara un període de dos mesos, en el qual ERC tindrà l’ocasió d’abaixar els seus fums, el seu autoritarisme i menyspreu per l’altre i, si gosa, presentar un projecte de govern independentista de debò amb uns compromisos clars i un calendari directe cap a la independència.
Això pel que fa al govern, si ERC i la CUP volen que hi hagi un govern independentista que es faci sentir a Madrid. Si no és així, el que ha de fer JxC és canviar l’abstenció per al vot en contra.
Tots dos partits pseudoindependentistes, ERC i la CUP, han subestimat la força de la legitimitat de l’independentisme de Junts als quals no han aconseguit convertir en cap de turc del seu fracàs. I mira que era evident molt abans que els republicans obtinguessin una victòria pírrica d’un diputat. Diguin el que diguin els ideòlegs i "intel·lectuals" de la menjadora, a Catalunya, avui, amb el resultat de les eleccions del 14-F no es pot bastir un govern que no sigui independentista. Però, sense JxC, no es pot bastir cap govern independentista.
Probablement, a l’inrevés, tampoc seria possible bastir un govern independentista sense ERC. Però aquest no és ara el problema de Junts, sinó el d’ERC i la seva supèrbia.
