Si us han enganyat és perquè l'heu volgut

Ja és clar que ERC no vol la independència de cap manera. Per això no vol admetre que setenta i quatre diputats independentistes són prou per fer la DUI. Fa el ridícul d'intentar engalipar una altra vegada a la gent dient que la presència dels comuns al govern és imprescindible perquè sigui de "via àmplia". Els comuns-podem que governen a Madrid amb el PSOE i una política clarament espanyolista i catalanòfoba. Del que es tracta és d'impedir la independència com sigui. 

Si us han enganyat és perquè vulgueu; prou ploriquejar pels racons. 

Si aquest conte de sumar-hi els comuns-podem (que no són altra cosa que falangistes "d'esquerres") no cola, seguiran cercant excuses per tal de no fer la independència. Mireu el bocamoll del Tardà, que parlava de marxar del congrés espanyol i aleshores nega la independència si no té el suport del 80% dels catalans i, de sobre, el 100% del delta de l'Ebre. Escolteu el president putatiu, Aragonès, demanant-nos que sortim de la "zona de confort" (sic), que acceptem els falangistes al govern i ens oblidem de la independència. Mireu Junqueras d'acord amb la patronal que vol el tripartit, encara que sigui amb suport exterior del PSC. Contempleu el Sergi Sabrià dient que, com que ERC ha guanyat les eleccions, la independència ja no toca. En lloc de la independència tenim un govern unionista que farà la felicitat de tothom gràcies a les seves polítiques públiques dins de l'Estat espanyol. El que volen es viure dels sous i càrrecs públics sense cap intenció d'iniciar res que faci perillar llur modus vivendi d'oportunistes i venuts a l'Estat espanyol.

Si us han enganyat és perquè vulgueu. 

Estava clar fa més de tres anys. Els que porto dient que ERC no només no és independentista, sinó que és el seu principal enemic. Per dir-ho estic vetat a tots els mitjans públics i gairebé tots els privats a Catalunya i pateixo una brutal campanya d'assetjament d'ERC a les xarxes, amb tota mena d'insults, amenaces, difamacions i calumnies, sense que ningú m'hagi donat suport mai, tret dels tuitaires independentistes. Quan vaig començar, no es podia criticar ERC, amb la seva política de control totalitari dels mitjans de comunicació. Si, de cas, algú gosa criticar-la, li fan fora, li veten i l'assetgen a tot arreu. Tenen sotmesa l'esfera pública catalana a una mena de terror psicològic que no diu res de bo de la dignitat dels nostres comunicadors.

Pel que fa al meu cas, encara que sigui una manera bruta i miserable d'entendre l'hospitalitat i tractar a qui ha vingut a lluitar per la independència, no m'importa. No esperava res i puc retirar'm a les meves casernes d'hivern a treballar en allò meu.

Però quedi clar: si us han enganyat és perquè heu volgut.

I, per acabar, seguiu realistes: no és veritat que l'independentisme sigui majoritari a Catalunya amb el 52,7% dels vots. Els votants d'ERC no ho són. Són unionistes.

La lògica dels farsants

La posició d'ERC cap a la independència ha estat sempre un assumpte boirós. Companys no va gosar proclamar-la i, al seu lloc, va parlar d'una república catalana dins de l'Estat espanyol o a l'inrevés car, quan es fila tan prim per tal de no molestar a ningú, al final es molesta a tothom. Companys va pagar amb la vida la seva inconsistència, afusellat pels feixistes espanyols. Gairebé quaranta anys després, un altre dirigent d'ERC, Josep Tarradellas, va presidir una Generalitat autonòmica sense cap pretensió d'independentisme si no més tan boirós com el de Companys. Agraït, l'Estat espanyol el va fer "marquès de Tarradellas". 

Posteriorment, als anys difícils de baix suport electoral, anys, vuitanta i noranta, ERC va veure la rendibilitat d'una actitud clarament independentista, davant la murrieria de la dreta catalana, col·laboracionista amb els colons espanyols. Els republicans van proclamar la seva fe a un independentisme que estaven lluny de sentir car pensaven que la independència era impossible, ja que CiU estaria en contra i era partit hegemònic. Era un independentisme fictici, fingit. Mai van pensar que arribaria un moment en què haurien de provar el fons de les seves proclamacions. 

I el moment arribà quan la dreta catalanista, esdevingué independentista de debò. Aleshores, ERC es trobà en una situació compromesa: d'una banda, havia de demostrar que l'independentisme "burgès" era fals i, d'una altra que el seu sí que era real. Però no ho era. Ans al contrari, era fingit. 

ERC tampoc no és un partit d'esquerres si per esquerres entenem les formes habituals d'aquesta corrent ideològica a Europa, on hi ha esquerres republicanes (radicals), socialistes, comunistes i, si de cas, anarquistes. ERC no és res d'això, no pertany a cap corrent reconegut d'Esquerres. En cas de ser alguna cosa, seria una esquerra populista o, sigui, pura demagògia, sense cap estratègia real que no sigui constituir-se en partit identificat amb l'Estat per "gestionar-li" al seu profit, com feia el PRI, mexicà, exemple de la corrupció partitocràtica. 

Les eleccions del 14-F han posat a ERC davant la responsabilitat de fer realitat les seves falses propostes d'independència i, com era d'esperar, s'ha descobert el pastel de tants anys de enganys i fal·làcies. ERC no és, no ha estat mai, independentista. Al contrari, a través la lluita partitocràtica i els privilegis dels partits, ha resultat ser el seu pitjor enemic i una cinquena columna del colonialisme espanyol. 

Ahir mateix, el president putatiu de la Generalitat, Aragonès, va pronunciar un discurs ple de promeses de diferents mesures salvífiques de Catalunya, sense esmentar una sola vegada la independència. Perquè no la vol i farà el que sigui per impedir-la, fins i tot fotre al govern els neocomunistes dels comuns-podem amb els seus vuit diputats per garantir que ningú molestarà a l'Estat demanant la república. 

Ahir mateix, també, el principal hipòcrita republicà, Sergi Sabrià, ho va deixar clar com l'aigua clara, fins i tot a costa de la lògica i la decència més elementals: la independència ja no és la primera preocupació dels catalans independentistes (òbviament, parla per a ell, no per als de JxC), però, al mateix temps, tampoc passarà a segon pla.  No és tan absurd com sembla: això vol dir que la independència no toca, que no la volen ni l'han volgut mai, que estaven enganyant a la ciutadania i que un cop guanyades les eleccions (per a un escó) ja no cal seguir fingit. La independència ja no és una preocupació perquè serà substituida per el benèfic govern de la cinquena columna dels espanyols en Catalunya.

Si JxC entra a un govern presidit per ERC i amb els comuns, provarà sense cap mena dubte que tampoc no és un partit independentista, sinó un grapat de buròcrates només interessats a llurs cadires, Com els d'ERC.

Els comuns-podem contra la independència

Fa uns dies, Oriol Junqueras va declarar que no li agradava haver de triar entre JxC i els Comuns. Sense cap dubte, per animar-ho, l'Ada Colau, en entrevista a la SER, demana a ERC que trenqui vincles amb JxC, per tal de constituir un govern d'Esquerres a Catalunya, aprofitant que ja n'hi ha u a Espanya. És una oferta sinèrgica: fem un govern d'esquerres en sintonia amb el gobierno espanyol i, de pas, aturem l'independentisme que, sigui com sigui, és una cosa de burgesos de dretes i corruptes.

I Junqueras no vol triar.

 Encara que estigués clar què s'entén a tot això per esquerres avui, un govern "d'esquerres" a Catalunya, amb ERC i Comuns tindria només 43 diputats, 51 si aconsegueix els de la CUP. Govern minoritari i amb partits mal avinguts. Caldria el suport exterior del PSC, una perspectiva de la qual ERC fugi d'estudi perquè palesa la seva claudicació i renuncia a la independència. Tanmateix, els comuns-podem són els aliats de Unidas Podemos en Madrid que, al seu cop, governa amb el PSOE. Tot queda en família si es recorda que el PSOE sobreviu amb pressupostos aprovats per ERC. Els republicans col·laboren encantats amb el gobierno a Madrid, però els fa nosa que els critiquen a Catalunya.

La fiscalia que depèn del gobierno dels aliats d'ERC inicia accions legals contra la mesa del Parlament de 2019 i deixa clar un altre cop que l'Estat no renuncia a la repressió; ans al contrari, la incrementa. El nou atac ha conreat una dinàmica d'unió dels independentistes oposada al beneït desig de l'alcaldessa que ERC trenqués amb JxC. Prova indubtable que només l'independentisme protegeix els independentistes.

Però Junqueras no vol triar entre una força independentista i una altra aliada del gobierno del qual depèn la fiscalia que persegueix els seus i, a més a més, vol deixar-ho sense el tercer grau.

No volen parlar d'independència

Una alternativa a la taula del diàleg demana Sergi Sabrià a JxC i una que no sigui una declaració d'independència de vuit minuts de duració. Justament ço que aquests proposaven ja a una campanya electoral tan bruta que els d'ERC semblen no haver-se'n adonat. I és també el que ara per ara proposa: un full de ruta cap a la independència. De fet, el mateix Sabrià ho reconeix quan diu que les converses amb la CUP van millor que amb Junts, car aquests semblen no voler parlar de res més que del full de ruta cap a la independència. 

 

És a dir les negociacions, doncs, prenen un camí dolent quan algú insisteix a parlar d'independència. Això hauria de donar-se per descomptat, en tractant-se de partits independentistes. Vet aquí que no és el cas. La independència en la perspectiva republicana, és clar, és l'objectiu últim. Però primer cal parlar d'altres coses més urgents, com les polítiques públics per a la reconstrucció del país que, amb la crisi, està pel desballestament. 

 

Ningú al seu sa judici no negarà que el govern ha d'ocupar-se dels aspectes socials, sanitaris, econòmics de la crisi i menys que ningú, els de JxC. El que aquests diuen és que s'hi ha de simultaniejar la gestió amb el full de ruta cap a la independència perquè són tasques paral·leles, totes dues imprescindibles al mateix temps. No té cap sentit prioritzar les polítiques públiques i ajornar la independència perquè, com sap tothom, només la independència garantirà les polítiques públiques. 

 

Aquesta és l'autèntica qüestió. Demanar una alternativa a la taula del diàleg (o sigui, a l'ajornament de la independència) suposa proposar com vàlida una opció fracassada i inexistent, ja que l'Estat ha tallat tota possibilitat d'autodeterminació al pla teòric de les declaracions i al pràctic dels processaments judicials. Suposa mentir. 

 

El que vol dir que, en realitat, hom no vol la independència

Un govern independentista no independentista

El meu article d'avui a elMón.cat:Al meu article a EL MÓN la setmana passada, El soroll del silenci, deia que “la gran notícia de la formació del govern és la manca de notícies”. Una setmana després, el silenci és encara més estrepitós. Tothom pensava o temia (és el cas de l’Estat) que els resultats anunciaven un govern independentista amb ERC, JxCat i CUP. Hi ha, doncs, una mena de perplexitat davant l’aparent inacció de les forces polítiques. En un clima de malvolences personals, vetos, pactes, contrapactes i generalitzada hostilitat, sense cap notícia d’avenços a les negociacions, àdhuc les més elementals. És com si els intercanvis es fessin només als mitjans, al pas d’altres consideracions i les negociacions no existissin. 

 

El grup d’opinió dins d’ERC Col·lectiu Primer d’Octubre demana excloure els Comuns de qualsevol govern independentista. Els mateixos Comuns que la direcció del partit vol veure al govern sigui com sigui. I els mateixos també que demanen peremptòriament estar al govern. Un govern d’esquerres, oi? Que, per tant, ha d’excloure JxCat. Al seu torn, JxCat no vol cap partit no independentista al govern, el que, de facto, exclou els Comuns i, per descomptat, el PSC. Ningú no vol el PSC i el PSC els hi vol a tots, tret de JxCat, que cal excloure. 

 

En aquest carrusel napolità d’exclusions i imposicions, el president d’ERC, sense cap càrrec representatiu, porta la veu cantant en lloc del president del govern in pectore, per raons òbvies. La veu cantant, però, no vol cantar i es nega a triar entre JxCat i els Comuns, entre 33 i 8 diputats. No gosa proposar un nou tripartit, encara que els socialistes cedeixin la presidència a ERC, cosa que farien encantats per amor a la pàtria. Els tripartits estan anatematitzats; per què no, doncs, un quatripartit d’ERC, JxCat, Comuns i CUP? Amb un quatripartit, Junqueras no hauria de triar pas i, a més a més, es ficaria a la gàbia governamental l’ocell del paradís de la CUP. 

 

El problema és que la presència dels Comuns grinyola un munt en un govern sortit d’unes eleccions a les quals l’independentisme ha superat el llindar del 50% i té majoria absoluta al Parlament. No es tracta que hi hagi un veto creuat, com si fos un caprici; això és massa elemental. És que les prioritats de JxCat i les dels Comuns-Podem són antagòniques i no té cap sentit que estiguin al mateix govern.

 

La hipotètica proposta del senyor Illa sembla quimèrica. Amb prou feines assoliria 42 vots, diguem “constitucionalistes”, amb Cs i el PP. Sumant els 11 de VOX a una mena de paroxisme nacional espanyol (que plantejaria qüestions de principis), i encara que s’hi afegeixin els Comuns, estaria en 61 escons, lluny de la majoria absoluta. La majoria absoluta és independentista, almenys nominalment.

 

L’electorat ha posat la iniciativa a espatlles d’ERC per la seva pírrica victòria d’un escó sobre JxCat. Però Junqueras no vol, no sap o no gosa prendre una decisió i es nega a triar entre JxCat i els Comuns. Aquesta indecisió no rau en consideracions numèriques, car no hi ha color. Rau en consideracions polítiques i equival a confessar públicament que ERC no vol, no sap o no gosa triar entre la independència i la no independència. 

 

El que era d’esperar, atès que l’esperit d’ERC no és ni ha estat mai d’independentista. A les xarxes se sent de vegades que sí, que molts militants i votants d’ERC són independentistes de debò però que, absorts en la lluita contra la mítica Convergència, no s’adonen que la direcció del partit no és independentista. I, encara que se n’adonessin, no tenen mitjans per oposar-s’hi, car el partit no és assembleari sinó una estructura jeràrquica gairebé cabdillista. 

 

És impossible, diuen a JxCat, formar un govern independentista amb partits no independentistes. El problema és que aquesta constatació no només afecta els Comuns, sinó també a ERC, que tampoc no és independentista. La situació, doncs, és abracadabrant: sense ERC, no hi haurà independència; però ERC no és independentista i, com que no té precisament cap desfici de fer-ho palès, amaga l’assumpte demanant la presència dels innecessaris Comuns sota pretext de l’aixecament de la base. Volen mantenir els ponts oberts amb els aliats del PSOE per tal d’enfortir la taula del diàleg que ens durà a la independència després d’un referèndum acceptat per l’Estat espanyol que està tip de dir que mai acceptarà tal referèndum. Per provar-ho, inicia accions legals contra la mesa del Parlament per les seves actuacions del 2019. La confiança a la taula del diàleg sembla un sarcasme amb un punt de masoquisme. 

 

S’entén el silenci, la manca de notícies. La majoria absoluta de l’independentisme (sumats el real i el nominal) anuncia l’hora de la veritat en la qual tothom haurà de pronunciar-se. Independència sí o no

 

I ERC no vol triar.

El rei i el raper

Funcionava com una empresa de captació i gestió de fons il·lícitament obtinguts. La corona d'Espanya, sempre al servei de la pàtria i disposada a fer els sacrificis que fossin necessaris per a la seva prosperitat i grandesa, era un centre d'activitats mercantils de l'economia oculta. Comissions, targetes de tots els colors, donatius, resultats d'inversions, tot es movia a un entramat de societats i testaferros amb derivacions al món de les demi-mondaines, que bullia sota l'autoritat, la majestat, la pompa i circumstància del monarca, principal responsable i beneficiari de tan colossal estafa empresarial. Un model tan perfecte de gangsterisme financer que el seu responsable també era un evasor d'Hisenda. "Al rey la vida y la hacienda se han de dar", deia el Pedro Crespo de Calderón de la Barca, sense maliciar-se que hi hauria un rei que el pregués al peu de la lletra. Aquest ocellot que seguia la tradició borbònica de fer negocis bruts de tota mena, públics i privats, sovint endolcits amb episodis privadíssims a l'ús de la "terça gamba", sortia tots els anys el vint-i-quatre de desembre, nativitat del Senyor, predicant moralitat, treball, cavallerositat i el diluvi de virtuts cristianes als seus súbdits als quals robava a les seves declaracions d'Hisenda.

Hi ha aleshores un raper, Pablo Hasèl, en presó per dir que el mencionat ocellot és un lladre.

 
Ni tan sols li reconeixen el privilegi de l'exceptio veritatis.

Els esclaus feliços

El mateix dia que la Comissió d'Afers Jurídics de l'Europarlament vota treure la immunitat als tres diputats independentistes catalans, el Parlament espanyol rebutja eliminar la inviolabilitat del rei. En ambdós casos, el vot dels diputats del PSOE han estat decisius i han coincidit amb els del PP, C's i VOX a l'Europarlament i amb el d'Unidas Podemos al Parlament espanyol. No cal perdre el temps amb aquestes coincidències. Tothom, tret dels polítics, entén que gents diferents poden votar el mateix amb intencions també diferents. 

 

És el sentit profund del vot en si mateix el que hem de considerar. Tant a la Comissió com al Parlament espanyol, el PSOE dóna suport a dues iniquitats. D'una banda la persecució política disfressada de judicial (la lawfare) encetada per uns tribunals prevaricadors contra uns ciutadans europeus per raó de llurs idees polítiques. De l'altra, el blindatge de la inviolabilitat del rei converteix en una burla sinistra el principi de la igualtat davant la llei i, per tant la democràcia i l'Estat de dret. 

 

La insistència amb la qual el president Sánchez repeteix a qui vol sentir-lo que Espanya és una democràcia plena prova que no ho és. No pot haver-hi democràcia plena ni buida, no pot haver-hi ordre social racional si la mateixa llei reconeix que està per sota del privilegi. Hi ha qui s'escandalitza que el PSOE, llavors republicà, accepti la monarquia i, amb ella, la condició de súbdit, i també qui encara s'escandalitza més que ho faci Unidas Podemos. Són escàndols tan supernumeraris com els de l'Opus. Tots dos partits són oligarquies d'oportunistes sense cap principis que no siguin mantenir-se al govern (i als càrrecs i sous), encara que això no sigui estar al poder. 

 

Les "esquerres" són els esclaus feliços.

La independència no és negociable

El meu article avui a elMón.cat:

********* 

 

Sis dies ha trigat el vicepresident en funcions i president putatiu de la Generalitat, Pere Aragonès, a pronunciar-se públicament sobre els aldarulls, bàsicament provocats per la policia d’uniforme (sovint sense identificació), la de paisà i la “incontrolada”. Un esclat de repressió i violència amb episodis de crueltat, que amenaça de fer-se crònic. Sis dies li han calgut per comparèixer, i ho ha fet arrossegat pels mitjans i les xarxes. Estava amagat, esperant que la crisi remeti. No es pot parlar de precipitació. 

 

I què ha dit l’home que fa uns dies es presentava com el demiürg de les “quatre revolucions”, la social, la feminista, la verda, i la democràtica? Res, literalment res, que no estigui al protocol de totes les autoritats del món per justificar actes vandàlics, il·legals fins i tot criminals, de les forces repressives sota el seu comandament i… responsabilitat. És un protocol senzill, a l’abast dels governants: 1) suport a les forces repressives; 2) la repressió és per protegir la llibertat d’expressió; 3) tolerància zero amb cap violència (que no sigui la nostra); 4) qualsevol irregularitat que s’hagués pogut cometre serà investigada, si de cas, més endavant. I Aragonès l’ha seguit fil per randa.

 

 Cap diferència entre aquestes declaracions i les de qualsevol dictador justificant l’acció repressiva d’un Estat policíac. Cap diferència tampoc amb les declaracions del ministre Grande Marlaska, l’invicte jutge d’instrucció de les tortures, amb la mateixa finalitat: encobrir l’acció repressiva policíaca per motius polítics; millor dit, per motius de persecució política. Amb això es posa un mur de protecció de la repressió davant els drets dels ciutadans, es fa possible la violència i el vandalisme, els muntatges policiacs i tota mena d’abusos que curullen amb el dret dels policies a querellar-se privadament de franc contra els ciutadans. Una sobreprotecció de la policia a costa de l’infraprotecció dels ciutadans que caldria abolir. 

 

Al capdavall, hi ha la compareixença d’Aragonès, i res més. Tots els altres que podrien explicar-se han emmudit. Tanmateix, les paraules d’aquell ens donen la clau de les intencions d’ERC a les negociacions per la formació de govern. Un govern que no qüestioni l’estructura del règim del 78. Per això la seva insistència a comptar amb els comuns. Els comuns representen el “sentit comú” i són garantia que no hi haurà aventures hiperventilades, un pes mort que impedeix l’enlairament del globus de la independència. El truc és conegut a teoria de jocs i es diu: "limitació forçada d’opcions". La seva fórmula: em sap greu, jo ben voldria la independència, però els meus imprescindibles aliats, els Comuns, no volen sentir-ne. 

 

Tothom sap que els comuns no són gens, d’imprescindibles. Ans al contrari, són perfectament prescindibles. I tothom sap també que això no importa pas un rave, car és una excusa per no haver de proclamar la independència, és a dir, un moment decisiu d’incertesa que els republicans tracten d’evitar. No són independentistes i no ho han estat mai. Professaven un independentisme folklòric de bella consciència patriòtica quan eren minoritaris i la dreta no ho era d’independentista. Quan la truita ha voltat s’han trobat a una situació ridícula, havent de fer valer l’independentisme com fórmula buida d’una finalitat a la qual no han cregut mai.

 

Aquesta ja molt clara intenció de castrar l’objectiu associant-se als comuns és una punyalada a l’esquena del projecte independentista. Res d’estrany que la seva imposició sigui difícil, gairebé impossible si hem de prendre al seriós els postulats de JxC d’anar pel dret cap a la DUI o hem d’escoltar les declaracions del MHP Puigdemont dient que la proposta d’un referèndum acordat amb l’Estat és una quimera.

 

Era d’esperar: la gran notícia de la formació del govern és la manca de notícies. A deu dies d’unes eleccions els resultats de les quals són un triomf sense precedents de l’independentisme no hi ha govern ni indicis que pugui haver-hi. Les negociacions semblen més secretes que les del conclave del col·legi cardenalici. Envoltats a un dens silenci, els dirigents dels partits, sempre tan xerraires als mitjans, passen ara muts, “com ombres sota la nit solitària i escura”, igual que Enees i la sibil·la a l’entrada de l’inframón, segons Virgili.

 

El soroll del carrer no es pot pas amagar sota el silenci dels que volen tornar la fletxa cap al carcaix.

La sort està tirada

Aquesta és la qüestió: si paga la pena demanar allò que és impossible. Soyez réalistes: demandez l'impossible, es deia als mítics 60 's. Sense dubte, els cartesians francesos no pensaven als impossibles metafísics. És el cas del referèndum pactat, un impossible metafísic, car frisa el nucli de l'ésser d'Espanya. Encara que, objectivament, Catalunya sigui una colònia, Espanya no es veu a si mateixa sense ella. El problema és transcendental. No hi ha una realitat "Espanya" que pugui separar-se de Catalunya i continuar essent Espanya. Els nacionalistes espanyols estan convençuts que la independència de Catalunya suposa el suïcidi d'Espanya que no pot admetre-la encara que el resultat del referèndum fos el 120 per cent a favor. Per tant, cap referèndum. És, doncs, una impossibilitat metafísica. 

 

Quin és el sentit de seguir amb la sonsònia del referèndum pactat com programa del govern sortit de les eleccions? Només pot ser l'interès per ajornar el moment de la declaració d'independència quant sigui possible. I pot ser-ho molt si l'Estat es presta al joc de les simulacions i el llenguatge mistificador de les negociacions, en lloc de negar brutalment cap possibilitat de referèndum i destrossar la pantomima amb el seu esperit de l'inspector Clouseau.

 

Només la intervenció exterior pot assegurar la celebració d'un referèndum pactat i vinculant. Però no és fàcil imaginar una intervenció europea sense una prèvia crisi d'ordre públic, política, un conflicte de tal magnitud que provi l'incapacitat de l'Estat espanyol de garantir l'ordre públic i la seguretat ciutadana sense vulnerar massivament els drets fonamentals de les persones. 

 

Contrastat el caràcter quimèric del referèndum pactat, quina serà la proposta alternativa? Es diu la confrontació intel·ligent; amb l'Estat, s'entén. Sona bé, però com s'articula? És a dir, suposant que ERC acceptés que el referèndum pactat és una quimera, que ja és suposar, i que es constitueixi un govern independentista que aixequés la DUI, quina hauria de ser la seva proposta davant la imprevisible reacció de l'Estat? 

 

Entre els mitjans d'acció col·lectiva diguem proactiva hi ha una "ultima ratio" tradicional que no es pot menystenir: la vaga general, que és la forma més completa de desobediència.

Una estratègia compartida ...amb l'enemic

El meu article d'aquest cap de setmana a La República.cat. 

 

No aspiraven a una “major” majoria? Doncs, l’electorat els l’ha donada i els ha dit: aquí hi ha la majoria; declareu la independència! 

 

Deixeu tota esperança, vosaltres, que heu votat per la independència 

 

Una faula d’Isop, titulada "El bocamoll", conta la història d’un jactanciós pentatleta que es vantava a tot arreu d’haver triomfat als Jocs de Rodes fent el salt més gran de tots. Un bon dia, algú del seu auditori, cansat de sentir-lo sempre presumint de la seva fita, el va reptar amb un: “Aquí hi ha Rodes; salta aquí!” Segles després, Erasmus recollí l’expressió, la traduí al llatí: Hic Rodhus; hic salta! i la consagrà com a fórmula per reptar els xarlatans i bocamolls que presumeixen del que no són i per palesar els seus embolics. Amb variants la van fer valer Hegel i el seu deixeble Marx amb intencions similars. És cèlebre.

 

Les eleccions del 14-F han estat una mena de repetició ampliada de la fórmula cap a ERC. No deia el seu president “doneu-me seixanta-vuit diputats i proclamo la independència”? No insistia que ningú no el guanyava a independentista? No diuen els dirigents republicans (sobretot en campanya electoral) què són independentistes? No aspiraven a una “major” majoria? Doncs, l’electorat els l’ha donada: setanta-quatre escons (sis més de la majoria absoluta) al Parlament i majoria absoluta de vot popular, que els ha dit: “Hic Rodhus; hic salta!” (aquí hi ha la majoria; declareu la independència!). 

 

Cap intenció de fer-ho. Només era postureig de bocamolls per engalipar la gent. Rufián que, per cert, no és cap independentista, pretén canviar “el ritme” d’un procés en el qual no creu; és a dir, vol confiar la independència a l’esdevenidor més boirós per tal que no porti la iniciativa JuntsxCat i que els obligui a fer el que de cap manera volen fer: declarar la independència. Romeva lamenta que encara no siguem prou i ens anima a assolir una majoria amb paciència i tenacitat. Fins al 80% de la població, precisa el minimalista Tardà. 

 

Lasciate ogni speranza, ‘deixeu tota esperança’, vosaltres, que heu votat per a la independència.

 

Això de la fatxenderia, la jactància dels bocamolls, sembla inherent a l’esquerra contemporània, també a l’espanyola. El gobierno d’esquerres, compost de socialdemòcrates dretans i neocomunistes de Podemos que es diuen esquerra “autèntica” i “radical”, es troba davant un esclat d’indignació popular. Els hereus de l’Indigneu-vos! de la dècada passada, els regeneracionistes d’esquerra, els que havien d’assaltar “els cels” i posar fi a “la casta” són ara el motiu de la indignació, són esdevinguts casta ells mateixos. I una casta molt més servil amb l’oligarquia espanyola, monàrquica, nacionalcatòlica i franquista que la dreta. 

 

Els governants espanyols amaguen o justifiquen els abusos i atacs als drets dels ciutadans demòcrates invocant la legalitat i una falsa divisió de poders. El mateix fariseisme que tolera la impunitat de l’extrema dreta i els seus atacs a la convivència democràtica. La democràcia espanyola està a l’altura de la russa, diguin el que diguin els rànquings, i gestionada per l’esquerra és encara pitjor que per la dreta. 

 

Que l’esquerra té prou experiència en matèria de repressió brutal, fins i tot criminal, no és cap descobriment. A Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht els van assassinar uns “descontrolats” paramilitars sota un ministre socialdemòcrata, i de la performance dels comunistes hi ha tot un seguit d’exemples, des de Kronstadt fins a Tiananmen. La paradoxa és que els que avui reprimeixen amb la força bruta d’una policia fora de control són els mateixos que van pujar al govern per posar fi a l’arbitrarietat del poder, la repressió, l’estat policial. Els que, mitjançant la seva desinteressada dedicació al bé comú, ens havien de dur a una societat més honesta, més justa, avançada i democràtica. Una Espanya de la qual el senyor Pablo Iglesias se sent “orgullós” i que a tots ens agradaria admirar si abans no ens buiden els ulls. 

 

“Aquí hi ha Rodes; salta aquí!” Però, no, no hi ha cap salt. Ans al contrari, aquests bocamolls de l’esquerra espanyola s’arrosseguen pel fang de la catalanofòbia comparant Vox amb JuntsxCat. Vet aquí el punt d’unió de les esquerres espanyoles i catalanes: l’odi a la independència. Aquesta comparació és bessona de l’afirmació de l’ideòleg d’ERC, Sergi Sol, que JuntsxCat és extrema dreta. 

 

 Cap mena de dubte, una estratègia compartida... amb l’enemic.