Transferència de poders

Els temps canvien. La república romana -la mare de gairebé totes les institucions polítiques occidentals- va esdevenir la immensa estructura de l'imperi sense deixar de ser república. Molt abans de designar una forma d'organització política, l'imperium era una condició, un atribut d'algunes magistratures republicanes. Hi havia magistrats sense i amb imperium. L'imperium era la facultat del magistrat de fer complir les seves ordres, d'aplicar la coerció, d'emetre comandaments. El magistrat amb imperium era un comandant. I aquest atribut es podia transferir de persona a persona. És el que van fer els emperadors millor o pitjor durant quatre-cents anys. D'ençà del primer, August, fins al final, van escollir el títol d'imperator per damunt de princeps i per descomptat de rex, títol execrat a Roma. I l'imperi creixerà sobre la base d'aquesta transmissió personal.

 

Fins que Constantí declarà el cristianisme religió oficial a Roma. L'església, llavors, va esdevenir part de l'imperi. I, després de l'enfonsament d'aquest, va pensar que, si havia estat part de l'imperi i l'imperi hi havia desaparegut, li corresponia deixar de ser una part per esdevenir l'imperi sincer. I vet aquí que es va descobrir que, al seu testament, Constantí havia donat l'imperi a l'església, havia fet una translatio imperii. Ja només es transmetia un atribut personal, si no l'estructura política sencera. Però aquesta és una altra història que no fa aquí al cas. Ja n'hi ha prou amb saber que mil anys després del testament constantinià, es va descobrir que la donació era falsa. I es va descobrir al Vaticà. Lògicament.

 

Avui no parlem a aquests termes. Però debatem les mateixes idees. Anomenem legitimitat al imperium. Hi ha qui, més hiperbòlic, li diu "carisma". En qualsevol cas, es tracta d'un atribut subjectiu, personal, com l'era l'imperium, que es pot transferir també personalment. No a la manera constantiniana, sinó sense engany. El MHP Puigdemont és el president legítim de Catalunya. Té la legitimitat, l'imperium, i pot transferir-ho si les circumstàncies ho fan necessari. 

 

Consideracions de conveniència i pertinència aconsellen al president fer un pas al costat i donar via lliure a una translatio imperii personal. El president farà la translació a la persona que surti elegida a les primàries del partit. Cap problema, encara que aquesta no va ser la forma que ell va ser triat, sinò per delegació directa. No es veu perquè aleshores no es pot fer el mateix i hem d'aceptar un candidat triat pels militants del partit i no per l'electorat. En qualsevol cas, sembla que l'important és que hi hagi una llista del president, encara que, per raons de logística, hagi de ser de partit; i que la gent la reconeix com la "llista del president". 

 

Però perquè la gent vegi com legítima aquesta transferència de legitimitat, hi ha tres observacions  pertinents: 

 

1. La legitimitat que el president transfereix es basa al clar compromís amb la via unilateral.
2. La translació es farà sobre la persona electa per la militància entre els candidats. Candidats del partit, militants del partit. És a dir on tothom esperava una llista encapçalada pel president, la gent sense partit (que som la immensa majoria del poble) es trobarà amb una altra encapçalada per algú que ha escollit la militància d'un partit al qual mai votaria si no estigués el MHP Puigdemont.
3. És molta la responsabilitat del president Puigdemont en demanant a la gent el vot no per a ell, sinó per al seu partit.

El candidat buit

Aquesta campanya promet. Pere Aragonès s'ha emprenyat molt en assabentar-se que el govern que ell mateix presideix vicàriament ha permès una missa amb 600 persones al mateix temps que té tancats teatres, cines, i hostaleria en general. I ha aprofitat per fer una declaració de principis al sentit que ell "és més de teatre que de missa", com si hi hagués alguna diferència. I res més. La incompetent consellera Alba Vergès seguirà al seu càrrec, els mossens seguiran fent el que els roti i els cambrers, actors, restauradors seguiran menjant-se les mans. Cal recordar que ERC es diu una organització d'esquerres. 

 

Pere "l'emprenyat", que ja havia anunciat la seva candidatura a la TV3 o televisió del partit a prime time, fa valer la premsa per repetir la presentació. En format de "carta oberta a l'Ara". És un mètode pintoresc. D'entrada, les cartes obertes no s'adrecen als periòdics; aquests són els vectors; les cartes s'adrecen a un tercer, sigui persona, institució o el poble sencer. Tret que la intenció de l'autor sigui donar a conèixer la seva candidatura només al periòdic "Ara" que hauria de publicar-la com "publicitat"; si pagada o no, resta a reserva del règim de subvencions a la premsa que controla el candidat.

 

El noi no coneix res de la vida real dels seus compatriotes i dels seus costums en matèria de cartes obertes o qualsevol altra cosa que no sigui viure al partit, pel partit i del partit. El buròcrata perfecte i complaent que ja es presenta admetent que ho fa perquè dos altres amb millor dret no poden fer-ho per força major. És a dir el que es proposa com primer als catalans és el tercer al partit. Un president de la Generalitat que tindrà una secretària general i un altre president (o president del president) per damunt. 

 

Res d'estrany, doncs, que a l'escrit (quina creu, Senyor!) no s'esmenti ni una vegada la independència; ni tan sols la República. Només es parla dels "valors republicans" que és com parlar dels bons de la guerra del 14. Res de concret; tot vagarós, líquid, ambigu, hipòcrita; estil de la casa.

 

Pere "l'emprenyat" es presenta al capdavant d'un equip que es vol "ampli, obert i de mirada llarga", cap a l'infinit, suposo. Això de la "mirada llarga" treu la seva incomprensible autoritat de l'Oriol Junqueras, l'únic, sembla, que sap el que vol dir. Les mirades totes tenen la longitud que els permet la realitat. Si estàs tancat a una cel·la, no serà molt llarga. Però, és clar, l'home es refereix a una mirada transcendental, metafísica, per damunt i més enllà dels ulls de la carn. I la vol llarga, llarguíssima, fins al fi dels temps.

 

No és l'única peça surrealista d'aquest plumbi escrit, literalment plagat de frases fetes, tòpics, vulgaritats, fins a bastir un grandiós buit sense significat Com la història de Macbeth "contada per un idiota i que no significa res", encara que aquesta vegada no hi hagi "soroll i fúria", sinó silenci i mansuetud.

 

 L'important, doncs, per Pere "l'emprenyat", és que la mirada sigui llarga. I al fi d'aquesta llarguera serà la independència que no té lloc al discurs de presentació del candidat. 

 

Si Déus hi vol.

Estat de pànic

Pànic. No només por, sinó pànic. Que l'Estat veu amb terror la possibilitat que guanyen els republicans. Amb temor i tremolor davant la força d'aquests lluitadors.

Els republicans, oi? No l'independentisme. No que guanyi un altre partit que sí que és independentista, com JxC. No. Pànic a una victòria d'aquesta secta de buròcrates i endollats que pensa, com ho fa Joan Tardà, que la independència de Catalunya l'han d'aprovar tots els catalans. De la mateixa forma que segon Felipe González tots els espanyols havien de votar sobre la independència de Catalunya. Tardà és encara més tanoca i antiindependentista que González, ja que aquest només demana una majoria de vots contra la independència mentre Tardà demana la unanimitat per fer-la, és a dir, no vol la independència de cap manera.

Quin pànic pot fer a l'Estat que guanyi un partit com ERC que col·labora amb ell (parlant sempre d'estabilitat i falòrnies similars), fa de braç executor de la seva repressió a Catalunya, l'aprova els pressupostos i no té cap projecte independentista? Per què, doncs, diu aquest senyoret, amb esperit de majordom, que fa pànic a l'Estat el que òbviament no el fa gens pànic, ans al contrari, li dóna esperances d'aturar la independència de Catalunya? Tots els mitjans unionistes espanyols, fins i tot TV3 i Catalunya Ràdio, donen suport a ERC i menystenen el MHP Puigdemont. Per què, doncs, pànic?

Senzill, perquè és una consigna de partit per a les eleccions: parleu fort i alt; parleu dur; sigueu agressius; els fem por; pànic. Fa uns dies, els "cervells" d'aquesta màfia, els Rufians, Soles, Voltas, van concloure que cal una remuntada, car les eleccions (la sola cosa que els importa) pinten fosques. Són ells els que van decidir engrescar la campanya perquè estan en estat de pànic. Volen apujar el to, atacar a l'adversari que, per descomptat, no és l'Estat (paralitzat de pànic) sinó JxC. La consigna és atacar a JxC, fer oblidar l'1-O i silenciar al MHP Puigdemont, fer-li el buit. Dir que les eleccions (proposa el geni Rufián) es juguen entre Aragonès i Iceta. Risum teneatis.

I, sobretot, cal parlar molt d'independència sense concretar gaire. Al cap i a la fi, el paio que proposa no deixar-se arravatar la bandera de la independència, el portaveu del partit, sempre Rufian, diu que ell no és independentista.

Pànic! La tàctica electoral d'ERC consisteix a mentir a tot arreu sense moure un muscle, a l'estil Trump. En realitat, l'Estat, els mitjans espanyols, l'església espanyola (a la que ERC està sotmesa de ple) fan tot el que poden perquè ERC guanyi les eleccions, ja que aquesta és, com sap tothom, la quinta columna espanyola dins el moviment independentista.

A qui fa pànic la hipotètica victòria d'ERC és als catalans.

Els mitjans públics de comunicació com a aparell de propaganda

Arran de la filtració d'unes converses privades ha esclatat l'escàndol més o menys amagat del control partitocràtic dels mitjans públics de comunicació a Catalunya. Sembla que es tracta de gravacions obtingudes il·legalment i l'advocat Boye ha presentat la consegüent reclamació en via judicial. És el que cal fer per defensar els drets dels justiciables, fins a aconseguir la nul·litat del procés o, almenys, el rebuig de les proves il·legals a través la ficció jurídica de no prendre'ls en consideració. Les proves il·legals no existeixen. 

 

Això a l'àmbit jurídic. Però la realitat humana s'imposa a la ficció. Il·legal o no il·legal la seva obtenció, les converses s'hi han produït. Existeixen. Una altra cosa és la filtració que probablement també serà delicte. Tanmateix, il·legalment obtingudes i il·legalment filtrades, les converses existeixen. 

 

Es planteja la relliscosa qüestió de si les converses de les persones públiques són, o no, privades, si el principi de "privacitat" o "intimitat" (vàlid per als particulars) és aplicable quan es tracta de persones amb projecció pública que defensen opcions polítiques. La resposta espontània serà sí. I si les converses tracten d'aspectes que farien canviar l'actitud dels seus seguidors si els haguessin conegut?   Si fins i tot estan preparant un delicte? Cal matissar el sí, oi? Fins que s'apropa al no. Si les persones públiques tracten qüestions públiques en privat, són públiques. La gent té dret a saber sempre les opinions dels seus representants o persones que parlen al seu nom, que exerceixen el ius predicandi per defensar unes o altres coses com tertulians o el que sigui. Es tracta d'un conflicte de drets. Cadascú donarà preeminència al que vulgui. Jo, al de la gent de saber amb qui es juga els diners. 

 

La qüestió ha provocat un escàndol i el director de TV3 ha estat forçat a comparèixer al Parlament a defensar la seva gestió dels mitjans públics, jurant que són imparcials i plurals. Deixem de banda la vergonya de la compareixença mateixa, encara que sigui per una petició filibustera. En realitat el director Sanchis no volia respondre a la petició, sinó aturar un malestar generalitzat per l'evident control que ERC exerceix sobre els mitjans públics sota la seva direcció. Ahir mateix, el consell d'informatius i el comitè professional van publicar un comunicat parlant d'ingerències polítiques. És el segon en uns dies i, encara que redactat amb l'ambigüitat habitual, sense assenyalar responsabilitats concretes per por a les represàlies de la secta erki, marca el camí. 

 

El discurs justificatiu només cerca dissipar els negres núvols de l'escàndol del control d'ERC sobre els mitjans públics catalans, convertits a l'aparell de propaganda d'aquest partit d'estafadors. També es vergonyós que el responsable del desastre tracte de descarregar la culpa sobre els subordinats, els directors dels programes. Aquest saben molt bé (de fet, és domini públic) quin és el protocol que s'aplica a TV3 a tot arreu, tertúlies, informatius, el que faci falta: es pot criticar a Espanya. Es pot criticar a Jxc i el MHP Puigdemont, els Comuns, la CUP i tutti quanti. Fins i tot es pot criticar "l'independentisme" en general. També es pot lamentar la seva desunió i desori i fer vots per una unitat "estratègica". El que no es pot és criticar a ERC. Està prohibit.

 

 I, com que això és evident, la compareixença del director ha estat una burla.

President candidat

Els bons generals encapçalen la confrontació, sobretot si és intel·ligent. Els revolucionaris prediquen amb l'exemple. Hi ha hagut generals revolucionaris, com Napoleó. 

 

La candidatura del MHP Puigdemont és obligada, ja que és el president de la República de tots els independentistes, siguin del partit que siguin i encara que no siguin de ningú. El fet de presentar-la al capdavant d'un partit és necessitat del guió legal. La legitimitat del president és personal, carismàtica, però, per actualitzar-la, li cal l'eina d'un partit. Aquest, JxC, al seu cop, part amb un actiu extraordinari a la figura del president. És el que els economistes diuen win/win, que sona una mica xinès i per això inspira confiança. 

 

La candidatura del president és inexcusable per aclamació popular d'un poble que l'ha triat per dur-l a la independència. Les conseqüències de la candidatura poden ser diferents, però la candidatura ha de ser. 

 

No és difícil fer-se càrrec de la tensió que deu patir el president, a escala personal i política, però no hi ha marxa enrere. A escala personal, l'alternativa és una carrera d'eurodiputat, interpretant el rol de la consciència moral kantiana, bella però ineficaç. Res a veure amb l'ambició d'alliberar el teu país. A escala política, l'alternativa són unes eleccions entre partits convencionals amb un risc que l'abstenció extingeix el foc de la independència. 

 

La no candidatura del president no és cap opció.

 

Tornant a Napoleó, sembla haver dit d'abord, on s'engage; puis, on voit; i, si no l'ha dit, l'ha fet.

Tots contra el MHP Puigdemont!

El MHP Puigdemont és l'enemic públic num. 1 de l'Estat espanyol, els seus jutges, mitjans de comunicació i el seu gobierno d'esquerres, el del PSOE i Unidas Podemos. És el malson de l'oligarquia espanyola a totes les seves variants. Tres anys de campanya per terra, mar, aire i clavegueres, no han fet més que engrandir la seva dimensió de líder legítim de la independència. 

L'actual batalla entre JxC i ERC, un partit independentista i un altre autonomista, al congrés, és un episodi de l'hostilitat entre les dues forces al voltant d'un assumpte sensible com la immersió lingüística. Sembla més raonable la proposta de JxC que la d'ERC, que no hi protegeix la immersió, encara que els republicans diguin que si perquè ja estan en campanya electoral. Al capdavall, es tracta de qüestions polítiques parlamentàries i, des de la perspectiva dels espanyols, irrellevants; picabaralles entre independentistes.

El problema més greu, el veritable enemic, és el president Puigdemont i l'unionisme mobilitza totes les seves forces, fins als reservistes. Els capos prenen el control. Rufian i Sergi Sol passen a l'atac sense contemplacions. Parlen sense fre a tots els mitjans i semblen haver entès que els cal reconquistar les xarxes socials que se'ls han girat en contra. Es tracta d'imposar una política antipuigdemont més agressiva que les jeremiades dels intel·lectuals orgànics i els escolanets a sou que tenen al tuiter. Com brillant exemple, Rufian proposa polaritzar la campanya entre Iceta i Aragonès, amb la perversa intenció de fer el buit al president Puigdemont. Com si dos gallinàcies poguessin mesurar-se amb una àguila.

Tots contra Puigdemont!, és el desperta ferro de l'unionisme hispanocatalà. L'assessor del president, Aleix Clarió, ha fet una recopilació de peces periodístiques que proven com El Periódico fa campanya permanent contra el president Puigdemont. Fins a tenir com a col·laborador al diputat Tardà que fa unes llunes pretenia "sacrificar-ho", com si fos un Abraham. Sembla tanmateix que el sacrificant ha estat sacrificat. 

Tot un Estat contra un home a l'exili i no pot fer res més que magnificar-ho. L'enemic públic núm. 1 és l'amic núm. 1 del poble. 

Resten tres mesos i escaig per a les eleccions i és d'esperar una intensificació de la campanya contra el president Puigdemont que haurà d'estar preparat per resistir l'irresistible. 

I serà així com la història dirà d'ell: "Vet aquí un home" (Shakespeare, "Juli César")

Que és l'experiència?

Trobo aquest tuit de Javier González molt significatiu. Denuncia una decepció, una frustració amb Podemos. Es diu que l'experiència és la mare de la ciència. L'autor confessa que Podemos li va enganyar però que aleshores ja coneix la realitat amb tanta radicalitat que, enfurismat, desitja la desaparició dels que van enganyar-li. 

 

No és una situació nova. Es domini comú que Podemos ha decebut a molta gent; gent que va creure el seu discurs audaç, rupturista, revolucionari, hereu, deien de la memòria del gloriós 15 maig de 2011. El discurs de lluita contra la casta.

 

La realitat ha estat una integració fulminant a la mateixa casta que es volia combatre. Entendre aquesta ficció és la part de ciència de l'experiència i encara que hagi trigat, mai és tard per veure la realitat. Tanmateix, era ja evident molt abans d'aquests fets que evidencien el gir copernicà de la suposada "veritable esquerra".

 

Podemos va néixer com a un experiment neocomunista animat per l'indomtable esperit anguitià d'acabar amb l'hegemonia del PSOE, el famós "sorpasso". Com que, de sorpasso, res de res, va aplicar l'escepticisme (i pragmatisme) de la dita popular: "si no pots vèncer-les, suma't a ells". És la ciència del savoir vivre. Per cert, als que vàrem criticar els primers la farsa de Podemos ens van atacar sense mesura; que si enveja, odi malaltís, pastilleta, bogeria, deliri, una pluja de crítiques imaginatives. 

 

El mateix que amb ERC. Molta gent diu aleshores que els republicans els ha defraudat, que no són el que eren, que s'han venut, capgirat, que s'han oblidat de la independència, que són esdevinguts botiflers, etc., etc. ERC ha palesat el que tenia amagat, ha mostrat la seva duplicitat de parlar d'independència i fer contra-independència.

 

Hi ha altra gent que veu amb escepticisme la idea que l'experiència sigui la mare de la ciència. En realitat, diuen, anomenem experiència, a l'acumulació de les nostres errades. ERC, a tota màquina a aprovar els pressupostos del gobierno on es perpetua l'espoli fiscal i maltractament a Catalunya. El diuen "treva pressupostària", com si hi hagués alguna guerra. Sembla que fins a JxC vol "negociar" els pressupostos. "Negociar" és un heterònim de "votar sí". Res més, perquè tothom sap que no hi ha res a negociar amb Espanya i quan n'hi ha, és mentida. Dels dos diputats del PDeCat que votaran si als pressupostos, millor no en parlar. 

 

L'errada típica i tradicional de l'independentisme ha estat la col·laboració amb la metròpoli que sempre aprofita i aprofitarà qualsevol col·laboració per pujar l'espoli i la repressió a Catalunya. 

 

En acumular un episodi més, s'eixampla l'experiència com s'està eixamplant la base.

L'acte fallit de la taula de diàleg

(El meu article d'avui a elMón.cat).

 

Venim de celebrar el tercer aniversari de l'1-O i esdeveniments posteriors a aquell mes amb una barreja de sentiments alegres i tristes. D'una banda, els tristos, hem viscut tres anys de decepció continuada. Un govern independentista sostingut per un Parlament de majoria absoluta independentista no ha fet res per assolir la independència. Tampoc no ha sigut capaç de ser un govern "efectiu"; ans al contrari, en aspectes decisius, com l'ordre públic o la sanitat, ha estat catastròfic. Ha permès i col·laborat a la repressió estatal de dos presidents reals (MHPs Puigdemont i Torra) i dos potencials (Sánchez i Turull). Fins i tot, la meitat del govern i de la majoria parlamentària, ERC, mira de fer oblidar l'1-O, substituint el seu mandat per una falsa taula de diàleg. És a dir substituint la mobilització popular revolucionaria per una política de despatxos i tripijocs parlamentaris. 

 

De l'altra banda, l'alegre, tenim el record d'un acte heroic, gairebé èpic, d'un poble dempeus anant a votar pacíficament davant una repressió salvatge, de les forces de seguretat del Estat; millor dit, de les forces d'ocupació, perquè la seguretat de l'Estat és la inseguretat de Catalunya. Uns dies que, com diu Jordi Borràs i li plagia Gabriel Rufian, "duraran anys". De fet, tota nostra vida. Un acte que ha fixat la independència com l'objectiu necessari d'una generació. Un acte del que es segueix un mandat clar i rotund. El poble va dir l'1-O "volem la independència. Feu-la. Anirem fins a on calgui". El va dir i el va provar. Recordeu els vídeos de la jornada. La vergonya d'un Estat i la glòria d'un poble.

 

La substitució de la veu del poble l'1-O per la veu dels polítics al voltant d'una taula tan real com la del rei Artur no és més que un acte fallit. Un miserable acte fallit contra un acte èpic, revolucionari. Un acte fallit que revela el subconscient d'ERC: impedir la independència. No van fer res per preparar-la al seu moment perquè no hi creien, i després van tractar d'esborrar el record del mandat o almenys hi reduir el seu abast dient-se independentistes "pragmàtics", "realistes", davant els "màgics" o "hiperventilats". Pura mentida i excusa d'acte fallit: no són independentistes pragmàtics, ni dogmàtics, ni flegmàtics. Simplement, no són independentistes i estan contra la independència, però no volen (no poden) reconèixer-ho perquè terminarien d'enfonsar-se a Catalunya. L'acte fallit és sempre un mecanisme de defensa. 

 

Per això cal més que mai mantenir viu el record de l'1-O i el seu mandat de fer la independència, que ja hem perdut tres anys. No per denunciar la claudicació d'ERC, en primer lloc perquè no és cap claudicació, ja que mai ha estat independentista i, en segon lloc, perquè el seu destí, a tres mesos i mig d'unes eleccions decisives, és irrellevant. Cal mantenir viu el record del mandat de l'1-O per ell mateix i perquè ha estat el tret de sortida de la nova etapa de la revolució catalana cap a la independència. 

 

Però la gent no viu tan sols de records. Calen fets. I el fet que tothom celebraria a cor obert seria la unitat dels partits que es diuen independentistes. No una boirosa unitat "estratègica" dins una desunió tàctica, pràctica, actual i hostil. Una unitat tàctica, aquí i ara, al voltant d'una plataforma d'independència unilateral per guanyar les eleccions i complir el mandat del 1-O. 

 

Però tothom sap que això és impossible. No només perquè "els partits independentistes siguin incapaços d'arribar a la unitat", com ploren totes les beneites ànimes equidistants, com si el Déu omnipotent hagués repartit ex-aequo les responsabilitats del fracàs. Per descomptat, JxC és (parcialment) un partit i, per tant, maquinària d'interessos creats, però la seva responsabilitat al fracàs de la unitat és insignificant comparada amb la d'ERC. I, a més a més, ha fet de la unitat l'eix del seu discurs. D'ençà de l'1-O, els republicans no ha fet una altra cosa que boicotejar-la i a les hores no volen ni sentir parlar-ne. Comparar els dos partits no es pot fer de bona fe. Només es fa per afavorir l'insostenible posició d'ERC. I, com que, de fet ja som al mig de la precampanya electoral, els equidistants, com els infiltrats a les manifestacions, resulten ser companys del ordre; del orde republicà.

 

No hi ha veritable lluita entre els dos partits per dues raons. D'una part, i com que són partits, parlen la mateixa llengua i s'entenen. De l'altra, pel que fa a l'objecte de la discòrdia, la independència unilateral, més coneguda com DUI, l'adversari d'ERC no és JxC sinó el MHP Puigdemont. I aquesta és la veritable raó per la que no hi ha unitat, perquè la unitat és el que sempre ha demanat el president Puigdemont i, per tant, és la bitxa d'ERC. 

 

Puigdemont és un líder a l'altura de l'èpica del moment. Aquests no són moments normals, sinó excepcionals. Que el VP Junqueras i els seus no hagin sigut capaços d'entendre-ho no farà res al resultat. El president Puigdemont simbolitza i personifica la independència i per això el votaran tots els independentistes catalans, fins els que no ho farien en condicions de normalitat. Ho faran perquè li reconeixen una dimensió de heroisme hegelià. És la història la que l'ha posat on és, malgrat ell mateix: al capdavant d'un moviment de alliberament.

Aquest és el problema

Els tripijocs retòrics del VP Junqueras per seguir al capdavant d'una força contrària a la independència sense que es noti, són cada cop més lamentables. Ningú que jo sàpiga nega la necessitat de mantenir obertes vies de comunicació amb els governants espanyols. Els de JxC, tot afirmant la via unilateral, sempre afegeixen que no renuncien al diàleg. Per descomptat. És obvi. No cal recordar l'IRA, el SinnFein o els carbonaris.

El problema no és que hi hagi una línia de comunicació amb el gobierno, l'Estat i el que calgui. El problema és reduir tota l'activitat de l'independentisme a aquesta comunicació i fer-la dependre de les decisions dels governants espanyols.

Insistir al diàleg amb qui no vol dialogar després d'un temps raonable d'espera no té cap sentit i és una pèrdua de temps. Tanmateix cadascú perd el seu temps com vol. Però a banda de perdre el temps amb unes propostes buides de diàleg, que més fan els republicans per a la independència?

 

 Aquest és el problema: que no només no fan res sinó que hi treballen en contra.

 

 

La unitat és impossible, com sap tothom

La qüestió de la unitat de l'independentisme, de la que tothom parla, per a bé o per a mal, sembla ser un misteri. Si és unitat, lògicament, haurà de ser una, i per això es parla d'"unitat de l'independentisme", en singular; no d'unitat dels independentistes. Tanmateix, si contradiem a Rousseau i no descartem els fets, els fets reals de la verinosa realitat quotidiana, trobem la unitat fracturada en uns no menys misteriosos "partits independentistes", una constatació que lleva universal lamentació, més ploranera que les ruïnes de Palmira. Ah! Si l'independentisme pogués anar unit a les eleccions! 

 

Ningú no entén que mai s'hagi pogut dir en públic que la desunió, com que treu més vots, ens fa més forts, com va sostenir el VP Junqueras. És una afirmació que contradiu una experiència universalment compartida, que la unió fa la força i la desunió, la feblesa. Fins i tot els seus seguidors amaguen com poden aquest desbarat parlant d'unitat "estratègica", que no vol dir res. Res de res. La unitat estratègica, la independència, es dóna per descomptada. El que cal és la unitat tàctica, aquí i ara, per anar junts a les eleccions i fer realitat l'objectiu estratègic de la independència. 

 

Aquesta unitat tàctica és la que ERC rebutja sense més explicacions. La negativa dels republicans a la vicepresidència del Consell de la República per a Marta Rovira n'és l'últim i més contundent exemple.

 

Qui no vol la unitat no vol la independència. Qui no vol la independència, no vol la unitat, oi?

 

En conseqüència, la desesperació de Comín, que es pot entendre al pla personal, no es compadeix amb una visió realista de la situació. Mai s'assolirà la unitat tàctica perquè ERC no és un partit independentista. Que hagi fet creure que ho és a força de discursos ambigus de doble o múltiple sentit és u dels goigs d'aquesta secta. Sobretot quan es comprova que, tot monopolitzant els mitjans públics de comunicació tenen l'opinió pública independentista en contra, i les eleccions es presenten fosques. 

 

Cert, cal defensar la unitat independentista amb la lògica de l'experiència humana citada a tot arreu i sempre. Unitat aquí i ara, unitat d'acció, unitat de candidatura independentista a les eleccions. Per descomptat. No boiroses "unitats estratègiques" i d'altres hocus pocus. Però no val la pena embolicar-se al joc curt amb gent que va de mala fe i és capaç d'insinuar (mai no diran res amb claredat) una voluntat independentista mentre treballen per enfortir el règim autonòmic colonial, al mateix temps que els seus trolls tenen la barra de dir que els crítics d'ERC "divideixen l'independentisme".