La fi de la dictadura woke

Fa dos dies vaig pujar un post sobre el conflicte al Regne Unit entre l'estat de dret i la xaria que intenta substituir la common law anglesa per la "llei" islàmica. Ahir va aparèixer un grafit de Banksy (a l'esquerra de la imatge) a la façana d'un tribunal de justícia de Londres. El govern va ordenar tapar-lo, va posar un paravent custodiat per dos policies mentre un funcionari ho esborrava. No ho va aconseguir i, al final, la peça va quedar com es veu a la dreta. Absolutament simbòlic.

El grafit s'ha fet viral a les xarxes, que són les que encapçalen la revolució contra uns polítics, periodistes i jutges tant woke com corruptes en lluita contra la llibertat d'expressió a Occident. A més, ha provocat un altre grafit de Banksy, millor que l'anterior, escenificant el ridícul procediment d'esborrament del primer.

L'última víctima d'aquesta degeneració dels mitjans ha estat la refugiada ucraïnesa Iryna Zarutska. Ara tothom coneix el cas, un altre cop gràcies a les xarxes perquè la premsa convencional no va dir una paraula. Alguns continuen sense fer-ho. I per descomptat, res d'informar que la jutgessa que va posar en llibertat l'assassí multireincident, ni tan sols és llicenciada en dret, però sí membre d'una organització acollida al DEI (Diversitat, Equitat, Inclusió). I té una empresa de rehabilitació de gent problemàtica. Típica corruptela woke amb resultat de mort.

No s'ha assecat la sang d'Iryna i un franctirador ha assassinat Charlie Kirk mentre parlava en un campus en Utah. Res més contundent contra la llibertat d'expressió que matar l'orador. Per descomptat, els mitjans wokes d'allà i d'aquí, perquè no poden amagar el crim, com volien fer amb Iryna, ja insinuen que s'ho mereixia per ser cristià, sionista, d'extrema dreta, blanc i, suposo, “islamòfob”.

Als mitjans woke no els agrada gens informar sobre el que està passant al Nepal, on hi ha una revolució contra els sàtrapes comunistes que, per fer callar les crítiques a la seva tirania volien prohibir les xarxes socials. Sí, les que els wokes catalans també volen tancar per impedir que s'airegin els seus privilegis, les seves corrupteles, les seves DGAIAs. Però les xarxes socials són imparables i demostren que els mitjans convencionals són la cinquena columna de l'islamisme.

No podran parar la revolució popular que, recolzada per la victòria d'Israel a la novena guerra contra el terrorisme àrab (Hamàs, Hezbollah, ISIS, germans musulmans, houthis, "palestins", etc) i la lluita contra el wokisme que avança als Estats Units, està arribant a Europa. A Anglaterra, Alemanya, Irlanda, França, Dinamarca, la gent està responent. Els europeus no volem que un grapat de corruptes, mentiders i criminals ens faci retrocedir quatre-cents anys a les guerres de religió. Volem servar les nostres societats liberals i democràtiques amb llurs arrels jueves, greques, romanes i cristianes.

Sursum corda, ciutadans!

Apliquin tot això a la ridícula performance de la flotilla antisemita al servei de l'ego desmesurat de dues mitòmanes, Greta Thunberg i Ada Colau. La segona és un cas de revetlla: una dona sense principis que, dient-se d'esquerra, va encapçalar un govern municipal corrupte amb els vots de l'extrema dreta per impedir que ho fes l'independentisme. Si aquesta farsant arriba a les aigües territorials de Gaza sota control legal d'Israel, cal esperar que l'estat jueu, l'únic democràtic de la regió, li apliqui tot el pes de llei. Si no hi arriba, que serà el més probable, aquí l'estarà esperant un lloc en una tertúlia d'“esquerrans” per adoctrinar la població. Amb ella, el paleocomunista Joan Tardà i el neocomunista Pablo Iglesias que, segons sembla, envia els seus fills a una escola privada, no a l'escola pública. Per això, perquè deu ser un comunista a l'estil del Nepal.

Aturar el genocidi, diu

El president del govern espanyol, en declaració formal, ha anunciat nou mesures contra Israel. Entre elles, l'embargament d'armes i la prohibició que dels ports o els aeroports espanyols es facin enviaments d'armament o combustibles a Israel.

La raó adduïda és que cal aturar el genocidi i els crims de guerra israelians. El govern del Regne Unit acaba de dir que no hi ha cap genocidi a Gaza i el mateix, fins ara, diu el Tribunal Penal Internacional. No importa. Hi ha genocidi i crims de guerra perquè ho diu el govern espanyol.

L'embargament és un gest buit, ja que, segons sembla, Espanya compra a Israel més armes que Israel a Espanya. La prohibició de l'ús dels ports i els aeroports espanyols, irrellevant, perquè des de les bases ianquis de Morón i Rota es pot enviar a Israel tot el material que es vulgui.

En realitat, aquestes mesures no tracten de parar cap genocidi. Pretenen debilitar unilateralment Israel en la seva guerra contra Hamàs i, si és possible, evitar que la guanyi, aprofitant un molt antic i profund antisemitisme espanyol.

Sánchez lamenta que “Espanya no té bombes nuclears, tampoc portaavions... Nosaltres sols no podem aturar l'ofensiva israeliana, però no vol dir que deixarem d'intentar-ho”. Si les tingués, les faria servir? Intervindria directament en la guerra?

Un diputat de l'esquerra, de Compromís, animat per un “furor heroic” com Giordano Bruno, encara que amb altres fins, demana que l'ONU autoritzi Espanya a enviar tropes a la zona en conflicte. Encara sort que això és impossible; Israel ho consideraria un acte de guerra i quin paper farien els soldats espanyols, l'última confrontació dels quals va ser la de Perejil, contra un exèrcit com l'israelià, que fa setanta-cinc anys que guerreja?

Altres mesures són apujar l'assignació espanyola a la UNWRA a Gaza en 10 milions i a les autoritats Gazianes fins a arribar als 150 milions. La sinistra ironia és que el mateix dia que anunciava aquestes esplèndides donacions propalestines, moria un espanyol en un atemptat terrorista perpetrat per palestins. Probablement es considera “foc amic”.

En realitat, aquesta solemne declaració presidencial obeeix a raons de política interna. El govern espanyol en fia la seva continuïtat al suport de l'esquerra més radical i de l'independentisme català. En defensa dels interessos dels empresaris, Junts impedeix la reducció de jornada laboral, proposta preferida de Yolanda Díaz. Fa veure que podria votar contra els pressupostos generals de l'Estat, tot i que Sánchez confia que no ho farà, entre altres coses perquè diu que continuarà governant amb els prorrogats. En el fons, va bé culpar Junts d'un vot contrari als interessos dels treballadors.

Alhora, consola la vicepresidenta Díaz pel seu fracàs, sortint com un Sant Jordi a destruir el Moloch jueu. Això permet a Sumar atribuir-se el mèrit de la bel·licositat antigenocida del govern davant de Podem amb qui lliura l'habitual batalla dels grupuscles de l'esquerra per l'hegemonia en la revolució.

Ni una menció que Hamàs deposi les armes ni que alliberi els ostatges. S'entén per què el grup terrorista, que anomena Israel “ens sionista”, el felicita efusivament. Només una referència a la solució dels dos estats, que és com demanar que l'aigua de l'oceà es converteixi en llimonada, segons proposava Fourier.

 

The rule of law

El Regne Unit és un estat de dret, al qual impera la llei. Quina llei? La llei del país, la common law. Un dret desenvolupat al llarg dels segles sobretot mitjançant les decisions dels jutges, basat en el principi de l'stare decisis.

I què passa si el dret, la llei del país, la common law, en comptes d'estar, es canvia per un altre dret, una altra llei, per exemple, la xaria?

Al Regne Unit acaba de prendre possessió del càrrec de ministra de l'interior una dona musulmana. Abans ho va ser de justícia i d'hisenda. Jura per l'Alcorà i assegura que, per a ella, l'islam ho és tot a la vida. 

La seva presència al gabinet pot resultar una mica extravagant i té el vell John Bull a punt de perdre les seves english manners. Però tampoc no és tan original. La reina Victòria estimava molt un seu primer ministre, Benjamin Disraeli, més jueu d'aspecte que Shylock. Tanmateix, l'autor de Sybil (perquè també era novel·lista) no exercia com a jueu perquè era anglicà. Cap conflicte entre la religió i la política, doncs.

La senyora Mahmud és musulmana d'obediència estricta. L'islam és religió i política alhora o sigui, la xaria, a la qual, com a musulmana, la senyora ministra ha d'atorgar primacia. I la xaria s'assembla a la common law com un ànec a la torre de Pisa. De totes maneres, és admirable per a un país que fins al 1829 no va reconèixer els drets civils i polítics dels catòlics.

A l'ordre de la Realpolitik bismarckiana, algun aliat del Regne Unit, com els Estats Units, expressa malestar davant la idea que hi hagi una musulmana al govern d'un país amb bombes atòmiques. La política i la guerra, ja se sap, són qüestions de confiança. I de la confiança només se'n parla quan es perd.

És clar que una única ministra no en té prou poder per enderrocar l'ordre yahili (infidel) que l'ha posat al govern. Haurà de fer una suspensió fenomenològica del judici, mentre arriben temps més favorables a Al·là. És a dir, seure a la porta de la casa seva fins a veure passar el cadàver de l'enemic.

Però què passaria si el musulmà fos el primer ministre i tot el govern? El senyor Karim Khan, actual alcalde musulmà de Londres, ha formulat el seu desig de ser primer ministre. Com Disraeli, vaja, però sense abandonar la fe islàmica, aquella que el fa mentir a la cara de tothom quan diu que l'islam “estima la diversitat”, cosa que és falsa de tota falsedat.

En qualsevol cas, això és perfectament possible, atès que la condició de diputat o ministre no depèn de cap confessió. En principi, un govern amb una majoria parlamentària musulmana podria canviar per llei la common law per la xaria. El Parlament és totpoderós. Recordeu-vos al bo de Jean-Louis de L’Olme, en una frase que en temps trans sona antiquada: “el Parlament ho pot fer tot, excepte convertir un home en una dona o una dona en un home”.

Però hi ha un punt de dubte. Anglaterra té una església oficial (established) el cap de la qual, o suprem governador, és el rei. Canviaria el rei de religió i església per convertir-se en el califa britànic, com Enric IV de Navarra es passà del protestantisme al catolicisme? Seria com si s'invertís la vella fórmula de Westfàlia que va donar origen als estats moderns, canviant "la religió del rei és la dels súbdits” per “la religió dels súbdits és la del rei”.

L'Umma, la comunitat mundial dels creients, serà la fi no només de la modernitat, sinó també de la postmodernitat.  

La venjança del bon salvatge

Fa uns dies un ciutadà negre, DeCarlos Brown, de trenta-quatre anys, expresidiari, amb 13 detencions prèvies, dues per delictes sexuals i problemes mentals va assassinar a ganivetades al coll, sense cap motiu aparent, una immigrant blanca ucraïnesa, Irina Zarutska, de vint-i-tres anys en una línia de metro de Charlotte-Mecklenburg, Carolina del Nord, EUA.

Respireu.

No és un cas aïllat, ni una percepció. És un comportament com més va més sovintejat. Sembla una pauta. Persones blanques agredides, violades o assassinades a l'atzar en qualsevol moment a qualsevol país americà o europeu, per ser blanques. Per descomptat, la premsa no diu res. Els periodistes i els polítics que els paguen intenten amagar-ho per evitar, diuen, tensions racials o conflictes comunitaris.

Si el delinqüent és un blanc, la notícia es passa un mes a les portades. Si és un negre o un musulmà, la notícia ni apareix. I, si apareix, el delicte s'atribueix a una patologia psíquica. 48 hores després de l'assassinat de Charlotte, cap mitjà ianqui d'importància no l'havia cobert. A Espanya i Catalunya, gairebé el mateix.

Sortosament, existeixen les xarxes socials i ja no es pot mentir com abans. L'assumpte és greu i ve de lluny.

Arran dels descobriments geogràfics del segle XVI, va aparèixer la llegenda del “bon salvatge”. Rousseau li va donar la seva forma filosòfica: el bon salvatge és l'home primigeni, creat bo i corromput després per la civilització.

La història li donaria la raó. La civilització va sotmetre a esclavitud tots els “bons salvatges” que va trobar a Amèrica i lÀfrica. L'esclavisme és l'etapa més vergonyosa del desenvolupament de la civilització occidental i mira que n'hi ha hagut de sinistres. Però sempre amb bona consciència. A “Paul i Virgínia”, el best-seller de Bernardin de Saint Pierre, publicat el 1788, un any abans de la revolució, els dos protagonistes, ànimes innocents i pures, tenen esclaus amb la mateixa naturalitat amb què es tenen pigues a la cara. Entre els signants de la declaració d'independència dels Estats Units, segons la qual els homes han estat creats “lliures i iguals”, alguns posseïen esclaus.

Europa i Amèrica s'han fet en part esclavitzant milions de persones, envaint llurs terres, espletant els seus recursos, aniquilant les seves religions i cultures. A canvi, diuen els defensors de la colonització, els vam evangelitzar, els vam civilitzar, els vam incorporar a la història, al present, i compartim amb ells els nostres valors, la nostra idea de la universalitat dels drets humans, un dels quals és el de lliure circulació.

En exercici d'aquests drets, els descendents dels esclaus envaeixen ara les metròpolis amb esperit de venjança. A més de l'exigència de reparacions col·lectives pel passat colonial, molts prenen venjança pel seu compte, a l'atzar, en qualsevol moment, al carrer, al transport públic, a classe, al cinema, en un enterrament. Si hi ha un inconscient col·lectiu, com deia Jung, el dels descendents dels esclaus està mogut per la ràbia davant dels blancs que no estan segurs als seus països. Si, a més, són jueus, encara menys.

Sí, és un problema que no es pot resoldre a força d'ideologia. Ni de manipulació de la informació. 

El cafè Pombo no és el que era

Déu n'hi do la que s'ha muntat a les xarxes i la premsa per un vídeo a tiktok de Maria Pombo, una influencer amb milions de seguidors que diu de si mateixa que és influencer! Estava preguntant-me què és exactament un o una influencer i el vídeo ho mostra a la perfecció: algú capaç de pujar un vídeo de quaranta segons (l'audiència no té gaire temps) i provocar un tumult. Partidaris i enemics acèrrims del que diu que, a més, s'embranquen entre ells. Això sembla ser la influència, que parlin de tu, encara que sigui malament.

El parlament de la senyora Pombo és divertit. A banda de la proximitat del pla, els gestos són entendridors. Fa servir també un truc molt socorregut dels venedors que és parlar que ells també usen el producte que volen vendre o en la seva família ho fan. Parlar de la família ajuda. Diu que té una germana, també influencer, lectora voraç, i una tercera, pilot, que no ha llegit un llibre a la seva vida. Espero que el manual de vol, sí.

Però el més interessant és la tancada reacció general hostil i en defensa de la lectura i dels llibres. La persona que ha pujat el tiktok de Pombo a X, @FonsiLoaiza, li ha afegit un vídeo de l'enyorat Jesús Quintero, el loco de la colina que, amb la seva impressionant veu, critica la moda de lluir incultura.

Un autèntic exèrcit de notables i no tan notables amants de la lectura i els llibres dispara contra un discurs que considera contrari a la cultura, el progrés de la humanitat i partidari del retorn a les cavernes. Tot adobat amb ditirambes sobre l'hàbit de la lectura.

En tinc la impressió que els atacs són exagerats i, a més, equivoquen el blanc.

La senyora Pombo comença dient una obvietat: no tothom li agrada llegir. I no només la seva germana pilot. Un amic meu del gimnàs tampoc no llegeix mai un llibre, encara que ell no pilota avions. I aquí és on es produeix la confusió. Apareixen els llibres, aquests objectes que serveixen per adornar prestatgeries.

Si l'opinió de Pombo és que no tothom li agrada llegir llibres, està formulant obvietat sobre obvietat. Molta gent no llegeix llibres; és un costum (o manca de costum) que entenc, no cal que me l'expliquin i em sembla molt respectable, com totes les altres, sempre que no me la imposin.

Ai, els llibres! Semblen jueus, tothom vol exterminar-los. L'Església catòlica tenia un Índex de llibres prohibits (que, de vegades, eren els més cobdiciats) i es va fer un tip a cremar-ne. També Cervantes va calar foc uns quants i els nazis celebraven la nit de Walpurgis a la llum de bibliofogueres. La tradició es prosseguia amb Fahrenheit 451. Avui, els llibres desapareixen darrere les pantalles, però el que es fa a les pantalles és llegir i, de vegades, llibres.

 

Els crims de guerra com a fulla de parra

Netanyahu ha publicat un vídeo sobre les raons per les quals la Cort Penal Internacional va emetre l'any passat ordres de detenció contra ell i el llavors ministre israelià de defensa, Yov Galant, per crims de guerra. Val la pena veure'l, aquí en castellà i aquí en anglès.

En síntesi, diu que el fiscal en cap del Tribunal va sol·licitar aquestes ordres de detenció com una cortina de fum, per desviar l'atenció d'unes acusacions d'abús sexual que havia presentat una subordinada seva. Khan nega, però acaba deixant temporalment el càrrec el maig del 2025, sis dies després que el Wall Street Journal publiqués a la portada que la CPI va decidir demanar la detenció després de l'acusació de violència sexual. No sé què pensaria Hume d'aquesta coincidència i si la consideraria casual o causal.

Mentrestant, ha aparegut una segona persona, de moment anònima, amb acusacions similars. El senyor Karim Khan té dret a la presumpció d'innocència. Suposo que hi haurà qui digui que les acusacions són un muntatge d'Israel, amb la seva capacitat mundialment reconeguda de fer el que ningú s'espera. No sembla gaire probable, però el civilitzat és esperar el resultat de la investigació.

Tanmateix, hi ha alguna cosa que grinyola. El senyor Khan s'ha apartat, però les ordres de detenció continuen en vigor. Netanyahu demana la seva revocació. Òbviament, les ordres poden ser independents del comportament personal del senyor Khan, però sembla que hi ha prou raons per a revocar-les preventivament. 

Així i tot no seran revocades. I, si ho són, els mitjans no diran res, com sí que van anunciar les ordres de detenció a so de bombo i platerets. Forma pla del complot politicomediàtic per protegir el pensament únic woke dominant avui. La qüestió no són les persones, sinó el "sistema". Cal instrumentalitzar les organitzacions internacionals al servei moral i material de la seva ideologia. Utilitzen llurs noms, sigui la CPI, sigui l'ONU o les seves agències, com la UNRWA per perpetrar les malifetes. Que aital pràctica arruïni el prestigi de les organitzacions no preocupa gens aquests ideòlegs de la destrucció.

La CPI és una organització intergovernamental prevista a l'Estatut de Roma de 2002. Manca de jurisdicció als països que no la reconeixen, entre els quals, Israel, els Estats Units, Rússia, Xina, l'Índia, i diversos dels seus membres han estat sancionats pels Estats Units. Però res d'això no importa. El que importa és anunciar al món sencer que un tribunal internacional (poca broma, oi?), ha emès una ordre de detenció contra Netanyahu.

L'antisemitisme es nodreix de la propaganda com el vampir de la sang de les víctimes. Cal ser alguna cosa així per a acusar de genocidi un poble que l'ha patit. 

Reconèixer un no-estat

Israel rebutja rebre Emmanuel Macron. Li ha tancat la porta als nassos, com fa uns dies al batlle de Barcelona, ​​Jaume Collboni, encara que amb més discreció. Collboni volia aterrar a Tel-Aviv, sense més ni més, i li van negar el visat. El francès, persona educada, pregunta abans i li diuen que no mentre no retiri el seu projecte de reconèixer l'estat palestí a la pròxima Assemblea General de l'ONU.

El nus de la qüestió és aquest reconeixement de l'estat palestí, que Israel considera un acte hostil. A França se sumen altres estats europeus que, alhora, se sumen als més de cent cinquanta països que ja ho fan. El que es pretén és pressionar Israel perquè aturi la guerra de Gaza que té guanyada de fet.

Conseqüències pràctiques del reconeixement? A efectes pràctics, cap. Tot i que Palestina té l'estatus d'estat observador (no de ple dret, com Israel) a l'ONU, el seu territori, Cisjordània i Gaza, està ocupat per Israel des de la guerra del 1967. Palestina serà un estat, però, agradi o no, no és sobirà; per tant, no és un estat.

El reconeixement d'un no-estat com a estat té un valor simbòlic. Però els símbols no aturen les bales. Per això, alguns dels països reconeixedors volen anar més enllà i implantar un embargament d'armes a Israel. Espanya, avançada sempre de la cristiandat, és pionera també en això de tractar de debilitar unilateralment un dels combatents en una guerra que ell no va començar. Doncs a veure per a on surt perquè l'últim embargament que li va imposar França poc abans de la guerra dels Sis Dies, va donar com a resultat que Israel desenvolupés una indústria d'armament potent.

L'objectiu d'aquesta política de pressió no pot ser que Hamàs guanyi la guerra, ja que, tot i que fa dos anys que intenten aconseguir-ho, saben que és impossible. La guerra està perduda. Del que es tracta és que la derrota de Hamàs no sigui completa i es mantingui l'amenaça i el perill per als jueus. Qüestió que consideren urgent atès que Israel torna a prendre el control militar directe de la franja. Perquè aquesta és l'única manera de guanyar una guerra: sobre el terreny.

Mentrestant, proposen l'anomenada solució dels dos estats, en què no creuen ni els que la defensen i que, si ho fan, és per tractar d'impedir la victòria d'Israel.

Un gest polític

Sí, això ha dit: “un gest polític”. Podia haver dit un gest econòmic, esportiu, alcohòlic, moral, què sé jo, i tots ells haurien tingut més significat. Quan alguna cosa es qualifica de política, s'està negant allò que es qualifica. Què són els germans, cosins, pares polítics de les esqueles fúnebres sinó gents que no són germans ni cosins ni pares? Què és un preu polític sinó un preu que no és real? Què una amnistia política sinó una que no amnistia?

Amb la determinació de “polític”, el gest ja no és gest. Ho sap el MHP Illa, que és filòsof, inspirat en la lògica de Spinoza: “tota determinació és una negació”. Què és, doncs? Podria ser un tic nerviós. Sembla un “passava per aquí a inaugurar l'expo de Montserrat i m'he dit: visitarem el vell amic Carles.” L'espontaneïtat explica que no hi hagués cap bandera, ni espanyola ni catalana. I les respectives piulades que els dos interlocutors han pujat per separat celebren haver-se trobat amb un llenguatge diplomàtic, és a dir, polític.

((Twitter és un misteri. Tots abominen d'ell i tots s'hi confessen)).

Llegir les cròniques dels analistes i comentaristes més ben informats sobre la reunió és contemplar la desolació, passejar per un jardí de flors pansides. Tan pansides com el ficus que apareix a la foto de la trobada i que ha provocat una allau de mems a les xarxes i enginyoses metàfores, més animades que les cròniques.

La reunió, en canvi, sembla la caixa negra de la cabina. No se sap res del que els dos presidents hagin parlat. Se sap molt més del que no n'han parlat o diuen que no n'han parlat. En concret, no han dit ni mu dels pressupostos generals de l'Estat, el cap de les tempestes que ha de rodejar la flota del govern espanyol en un rumb tan perillós com el de l'estol a Gaza. Segurament s'hauran explicat anècdotes de llurs anys mossos.

Els de Junts han estat encara més parcs. El MHP Puigdemont s'ha reunit amb els seus fidels a Waterloo, car ningú, pel que sembla, sospita encara que el nom podria haver estat premonitori. De la reunió n'ha sortit un comunicat i una convocatòria a tots els diputats per preparar la nova sessió parlamentària amb ànim batallador. A Catalunya, els juntaires són el cap de l'oposició a un govern que, com el ca Cèrber, té tres caps, un oficial, el PSC i dos oficiosos, ERC i els Comuns.

Pel que fa a Espanya, Junts reconeix la trobada, després que el president Puigdemont avisés que els seus vots al Congrés no es poden donar per descomptats. S'insisteix amargament en l'anormalitat que la reunió no sigui a Catalunya i al Palau de la Generalitat, i hagi passat un altre any més en va. Una mica de paciència. Els jueus, als quals, per variar, molta gent vol exterminar, feia anys que es desitjaven mútuament “l'any que ve, a Jerusalem”, a la festa del Péssah.

Efectivament, era un gest polític.

 

La religió i el sexe II

Prenent peu a la notícia referent a Tariq Ramadan, ahir escrivia sobre sexe i religió en el cristianisme. Avui, a l'islamisme. L'elecció del cas de l'acadèmic no pretén aprofitar-ho per carregar més les tintes sobre el fetitxisme islàmic del sexe, que no ho necessita. Encara que aquest dandi violador sembla una barreja del marquès de Sade i Sacher-Masoch, no es tracta d'una cosa excepcional. Homes en posició de poder que abusen de dones n'hi ha a totes les religions.

Tanmateix, és veritat que la relació de l'islam amb el sexe és molt diferent de la cristiana. No hi ha una condemna explícita de l'activitat sexual, que no apareix com un pecat. Al contrari, és quelcom a què els homes es dediquen amb fruïció i amb les menors traves pel que fa a l'objecte de les seves atencions. Fins i tot al paradís hi ha una intensa activitat sexual. Cada poble idealitza les dones a la seva manera: els musulmans, les hourís; els germans, les valquíries; els catòlics, les onze mil verges de Santa Úrsula que, en realitat, eren onze.

El cristianisme tradicional veia les dones com a gots del diable, objectes de perdició i pecat. A l'islam, són éssers per a ús i gaudi dels homes que les troben seductores, encara que les reputin inferiors. Això feien també els escolàstics, que es preguntaven si les dones tenien ànima. El cristianisme ha canviat molt des de llavors. L'islam, no, i guanya en misogínia les altres religions per un cos i mig. Els musulmans són polígams i s'asseguren així una vida de plaers variats amb les esposes creients. Les concubines i esclaves sexuals semblen en extinció.

L'ús és respectar les dones creients sempre que vagin cobertes degudament. En uns llocs, de cap a peus, com ànimes en pena de la Santa Companya i de negre, perquè encara es vegin menys; en altres, més relaxats, deixant veure parcialment els seus encants, però sempre ocultant els cabells que són el clímax del fetitxisme sexual dels homes. El bon musulmà no pot contenir la luxúria en vista d'una cabellera de dona, no cal dir d'altres atributs més acusadament femenins. Per això han de cobrir-se les creients; per defensar-se. La creient destapada és com una meuca, no mereix respecte i fins i tot és possible que la violin, fent-la després culpable de la seva pròpia violació. Pel que fa a les no-creients, ni tapades. En la guerra, a la victòria, l'islam autoritza a esclavitzar-les com a objectes sexuals. I l'estat de guerra sembla inherent a l'islam.

Equivocadament o no, el cristianisme ha lluitat sempre contra la libido i d'aquesta lluita ha sorgit la civilització que anomenem occidental, el grau més alt de llibertat individual i col·lectiva que s'ha assolit. La repressió, la contenció dels homes, condueix a la igualtat amb les dones en la dignitat de l'ésser humà.

L'islam, en canvi, ha lluitat a favor d'aquest instint. La manca de repressió i contenció dels homes que tenen tot el poder redueix les dones a una supeditació absoluta privades de drets i invisibilitzades en tots els àmbits de la vida, excepte el sexual en privat. Sembla impossible fer compatible aquesta concepció tancadament misògina amb la cultura occidental que ja és força misògina per si mateixa.

Irònicament, el senyor Tariq Ramadan, violador per sentència judicial i autor de prolífica obra, defensava una concepció tova de l'islam, que ho feia compatible amb la democràcia. 

També és possible que els rucs volen, però no sembla gens probable.

 

La religió i el sexe I

La notícia fa referència a un acadèmic islàmic. Però per tractar-la, em sembla útil començar amb una consideració més general sobre la religió i el sexe. Concretament sobre el cristianisme. Per allò del context. I la perspectiva. I perquè la wokesfera no m'acusi d'“islamofòbia”, aquesta invenció que s'han tret de la màniga com Grucho Marx es treia els principis de la butxaca.

El cristianisme demonitza el sexe des del començament de l'espècie. És el pecat original que tots heretem en néixer. Més tard, s'exclouria Maria. En va negava el bo de Pelagi al segle V aquesta herència. Refutant-lo, Sant Agustí imposà la doctrina eclesiàstica fins avui. Tots heretem el pecat original. Ens el prenen amb el baptisme, però la redempció definitiva ha d'arribar amb la segona vinguda del Messies. Mentrestant, els éssers humans hem de lluitar contra la temptació que, per a Agustí, és la carn, la dona, pràcticament reduïda a sexe. L'ideal, per al cristià, és ser cèlibe i, si cal contraure matrimoni, copular sense plaer, pensant únicament en la procreació. O com ho formularia una dama victoriana anglesa mil tres-cents anys després, en aconsellar la seva filla abans de la nit de noces: Close your eyes and think in England.

Aquest odi al pecat, al sexe, a la dona, es va mantenir durant 1000 anys i és la base de la misogínia de l'Església catòlica que ha adoptat regles tan absurdes i monstruoses com el celibat del clergat. La dona és el got del diable, encara després del Concili Vaticà II. La doctrina paulina, l'agustinisme, segueixen en vigor.

Paradoxalment, aquesta misogínia va aconseguir el contrari del que pretenia i ha acabat propiciant el feminisme. Les dones són agents del maligne, més temibles com més boniques. No cal acostar-s'hi. El sexe és anatema. I si, a més, hi ha violació, és delicte. Els cristians s'han de contenir, s'han de reprimir, inclosos els clergues, prenent com a exemple Sant Antoni Abat. Alguns, com Origenes, va portar el seu fervor fins a l'autocastració. Amb les dones, vade retro, Satanàs! La major part dels milers de bruixes cremades a Occident ho han estat més per dones que per bruixes.

Aquest rebuig, aquesta abstinència, aquest distanciament, va permetre a les dones fer-se més visibles, va empoderar-les, a l'època de l'amour courtois provençal. Fins i tot van exercir posicions de comandament, com a la cort de Leonor d'Aquitània. "La ciutat de les dames", de Christine de Pizan, anunciava la més sòlida posició de les dones al segle de les llums. I la Il·lustració va desembocar en el feminisme contemporani. Pel camí, es va desenvolupar la psicoanàlisi que, a grans trets freudians/marcusians, identifica la cultura amb la repressió dels instints, el més poderós dels quals és la libido.

Com San Antonio Abad, vaja.

El cristianisme continua sent hostil al sexe, però ha canviat molt la seva actitud envers les dones. Després de trencar amb el celibat, els protestants fan realitat el principi d'igualtat de gènere amb el sacerdoci femení. Els catòlics encara tenen deures sense fer en aquest capítol. I tots, protestants i catòlics accepten la igualtat de drets a l'esfera civil, perquè accepten la separació de l'església i l'estat.

Demà, la qüestió al si de l'islam.