A l'actual guerra d'Israel contra Hamàs, com a totes, la propaganda és un factor de combat. Però en aquesta és el més important i, en el cas de Hamàs, pràcticament l'únic. La seva potència de foc, sense ser menyspreable, no és decisiva. Per atacar militarment Israel, Hamàs necessita els míssils del Iemen i l'Iran, que no estan en el millor moment. Per evitar la derrota, converteix la ciutat en caserna i polvorí, i es confon amb la població civil, convertint així els civils en combatents i objectius militars.
Aquí rau la complexitat d'aquesta guerra. Hamàs intenta mostrar que Israel ataca estructures civils, assassina no combatents i periodistes. I, per això, ha bombardejat l'hospital Nasser a Khan Younis, cosa que ha aixecat un clam d'indignació a Occident. Tot i això, resulta que, en aquest cas, com en altres anteriors, l'hospital era utilitzat com a centre d'operacions de Hamàs i, per tant, objectiu militar. Recorda el bombardeig de l'Acròpolis per la flota veneciana el 1687, quan va rebentar el Partenó, que els turcs havien convertit en polvorí.
En l'atac israelià, diuen, han mort diversos periodistes, cosa d'esperar atès que, a Gaza, semblen intercanviables amb els terroristes. Tota l'acció de Hamàs consisteix a muntar una estructura de propaganda, una mena de guerra Potemkin que els mitjans occidentals compren com a informació, mentre acusen Israel de falsejar la realitat. Hamás no pot guanyar la guerra als camps de batalla. Tracta de guanyar-la en l'opinió pública occidental, esperonada per una esquerra woke alienada que fa valer la propaganda criminal de Hamás com la veritat de un país que no és més que una invenció antisemita.
És clar que la culpa és de Israel, atès que no permet l'entrada de la premsa independent a Gaza. Els mitjans només tenen accés a les notícies de Hamàs i es fan ressò de les acusacions de fam de l'ONU culpant Israel d'impedir l'entrada de l'ajuda humanitària quan els vídeos de les tropes israelianes a Gaza mostren milers de tones de queviures robats per Hamàs. Per això mateix la qüestió de la fam, que Israel nega, continua sent objecte de discussió. Algunes de les impactants imatges de nens famèlics han resultat ser falses.
El que sí que hi ha és informació en abundància sobre els altres nens i l'educació que reben, com a nens combatents que aspiren a la glòria del martiri per matar jueus. Com també n'hi ha del trist paper de l'ONU a través de l'UNRWA, alguns dels empleats dels quals semblen haver participat en els crims del 7-O.
Si serà forta la campanya de propaganda de Hamàs que ha convençut molts gais i trans de donar suport a la causa Palestina amb les vistoses desfilades de l'orgull. Els mateixos palestins avisen que, si aconsegueixen alliberar el seu país, hi haurà un “gaicidi”.
D'altra banda, Israel no pot perdre aquesta guerra perquè, qui seria el vencedor? A qui haurien de reconèixer els tercers estats i confiar la gestió de la Palestina del riu al mar? A Hamàs? Als “palestins”?
L'única esperança de Hamàs és que l'ONU aturi la guerra, mitjançant una força d'interposició, per exemple i així, perpetuar el conflicte. Però l'ONU no té la competència ni la capacitat material de bastir-la. I tampoc la necessària autoritat. La seva gestió desastrosa, més de part combatent que d'institució neutral, ha arrasat l'escàs prestigi que li quedava.