Una altra guerra guanyada

A l'actual guerra d'Israel contra Hamàs, com a totes, la propaganda és un factor de combat. Però en aquesta és el més important i, en el cas de Hamàs, pràcticament l'únic. La seva potència de foc, sense ser menyspreable, no és decisiva. Per atacar militarment Israel, Hamàs necessita els míssils del Iemen i l'Iran, que no estan en el millor moment. Per evitar la derrota, converteix la ciutat en caserna i polvorí, i es confon amb la població civil, convertint així els civils en combatents i objectius militars.

Aquí rau la complexitat d'aquesta guerra. Hamàs intenta mostrar que Israel ataca estructures civils, assassina no combatents i periodistes. I, per això, ha bombardejat l'hospital Nasser a Khan Younis, cosa que ha aixecat un clam d'indignació a Occident. Tot i això, resulta que, en aquest cas, com en altres anteriors, l'hospital era utilitzat com a centre d'operacions de Hamàs i, per tant, objectiu militar. Recorda el bombardeig de l'Acròpolis per la flota veneciana el 1687, quan va rebentar el Partenó, que els turcs havien convertit en polvorí.

En l'atac israelià, diuen, han mort diversos periodistes, cosa d'esperar atès que, a Gaza, semblen intercanviables amb els terroristes. Tota l'acció de Hamàs consisteix a muntar una estructura de propaganda, una mena de guerra Potemkin que els mitjans occidentals compren com a informació, mentre acusen Israel de falsejar la realitat. Hamás no pot guanyar la guerra als camps de batalla. Tracta de guanyar-la en l'opinió pública occidental, esperonada per una esquerra woke alienada que fa valer la propaganda criminal de Hamás com la veritat de un país que no és més que una invenció antisemita. 

És clar que la culpa és de Israel, atès que no permet l'entrada de la premsa independent a Gaza. Els mitjans només tenen accés a les notícies de Hamàs i es fan ressò de les acusacions de fam de l'ONU culpant Israel d'impedir l'entrada de l'ajuda humanitària quan els vídeos de les tropes israelianes a Gaza mostren milers de tones de queviures robats per Hamàs. Per això mateix la qüestió de la fam, que Israel nega, continua sent objecte de discussió. Algunes de les impactants imatges de nens famèlics han resultat ser falses.

El que sí que hi ha és informació en abundància sobre els altres nens i l'educació que reben, com a nens combatents que aspiren a la glòria del martiri per matar jueus. Com també n'hi ha del trist paper de l'ONU a través de l'UNRWA, alguns dels empleats dels quals semblen haver participat en els crims del 7-O.

Si serà forta la campanya de propaganda de Hamàs que ha convençut molts gais i trans de donar suport a la causa Palestina amb les vistoses desfilades de l'orgull. Els mateixos palestins avisen que, si aconsegueixen alliberar el seu país, hi haurà un “gaicidi”.

D'altra banda, Israel no pot perdre aquesta guerra perquè, qui seria el vencedor? A qui haurien de reconèixer els tercers estats i confiar la gestió de la Palestina del riu al mar? A Hamàs? Als “palestins”?

L'única esperança de Hamàs és que l'ONU aturi la guerra, mitjançant una força d'interposició, per exemple i així, perpetuar el conflicte. Però l'ONU no té la competència ni la capacitat material de bastir-la. I tampoc la necessària autoritat. La seva gestió desastrosa, més de part combatent que d'institució neutral, ha arrasat l'escàs prestigi que li quedava.

 

Trobades d'estiu

Aquesta trobada a Donosti entre dues delegacions d'EH Bildu i ERC encapçalades per les seves respectives autoritats porta efluvis del temps de la fi de la monarquia i el començament de la república. A Donosti estiuejava tradicionalment la família reial i la ciutat era un formiguer d'intrigues i pactes polítics. Dirigents regionalistes feien pomposes declaracions, sense resultats pràctics notables.

Més o menys, com ara. Els dos dirigents són a un pas de ressuscitar Galeusca. Més aviat reanimar-la perquè ja va reaparèixer fa vint anys a les eleccions al Parlament Europeu, el 2004. Aquest escenari europeu és on millor se senten les esquerres abans regionalistes i avui independentistes.

Fruit de la reunió ha estat un comunicat farcit de llocs comuns i obvietats. Les dues forces, que es reconeixen com a germanes, es comprometen a col·laborar en els seus respectius projectes. És a dir, no tenen un projecte comú. També es comprometen a respondre a l'onada reaccionària de l'estat espanyol “amb més nació i construcció nacional”. Això ho podria signar Abascal. Tot depèn de què s'entengui per nació. Els signants del comunicat no ho aclareixen pas; diuen que treballaran per “uns països més justos i més lliures”. Aquesta banalitat, que també signaria Abascal, s'ha de llegir com a un independentisme subliminar.

Diuen que coordinaran les seves accions en el futur, que és com no dir res. En tot cas, amb aquests fonaments no es pot construir aquest front de l'esquerra amb inclusió dels camarades espanyols, pel qual sospira ERC. Les eleccions espanyoles no són les europees. L'esquerra espanyola és antiindependentista i, tot i que pretén dissimular-ho anomenant-se sobiranista, una típica flatus vocis, salta quan veu en perill la unitat d'Espanya, com va fer fa poc Ione Belarra, una Judit a l'inrevés, pues està a favor dels filisteus contra els israelites. És clar que ERC tampoc no és cap partit independentista, però intenta semblar-ho perquè, a Catalunya, l'independentisme encara li dona vots, encara hi ha independentistes que la voten perquè l'home és un ser de costums

En fi, presumeixo que les deliberacions es van fer en castellà perquè no he vist que hi hagués tecnologia d'interpretació simultània.

Balanç d'un any

Un any de funcionament és prou temps per parlar del govern. Malament, com manen els cànons. Piove, porco governo. Per a parlar bé, ja és ell mateix que, al començament de les vacances, el 8 d'agost, va qualificar la seva gestió de "positiva". De “negativa”, en canvi, la va qualificar a l'uníson l'oposició, assenyalant-ne els incompliments, encara que ningú va recordar el més sensible de tots, que Illa havia promès abaixar-se el sou si guanyava el 2021, cosa que no ha passat, probablement perquè el 2024 era un altre any.

Tots se'n van anar de vacances, feliços d'haver donat un exemple de política parlamentària. I el balanç del govern va quedar en mans de la gent, que és molt menys comprensiva, no se sent inclinada a la corretezza parlamentaria i s'expressa sense embuts a les xarxes socials.

La primera cosa que es va assenyalar és que el govern d'Illa és el més nombrós de la història recent amb 16 consellers i, per tant, el més car. El MHP Illa té fama de dispendiós, alguns diuen que de dilapidador. Potser per això ha trencat el costum dels trens de cessants i ha deixat en actiu (i passiu) un munt d'alts càrrecs d'ERC i Junts.

Això no vol dir que la gestió hagi estat més bona que la de l'infaust Aragonès. La situació de la llengua i els signes d'identitat catalans ha empitjorat fins al punt de la humiliació. Cada festival, cada pregó és un insult a la consciència nacional. Rodalies és un desastre, a l'altura de l'ordre i la seguretat públics. Les dades macroeconòmiques que presumeix el govern contrasten amb l'asfíxia fiscal que pateix la ciutadania i el deteriorament dels serveis públics. Sense mencionar descontrol de la immigració.

Per tapar tanta incompetència, el govern, com l'anterior d'ERC, necessita assegurar-se la lleialtat dels mitjans de comunicació. Però es veu que s'han passat i ara la CCMA és als tribunals per assumptes de diners derivats de l'informe de la sindicatura de comptes i altres de nomenaments dels capitostos de la televisió i la ràdio públiques.

Precisament quan una sèrie d'escàndols majúsculs tenen la Generalitat en estat d'alarma. Ningú ha donat explicacions sobre el presumpte malbaratament de diners públics de la Copa d'Amèrica que, par dessus le marchè, ara podria entrar en fallida. Cal esperar que no sigui fraudulenta.

I, sobretot, la prima dona de la corrupció, la mítica DGAIA, avui rebatejada com a DGPIIA amb el mateix responsable al capdavant. Són 2.000 milions de diners públics que semblen perduts al país de hi marxaràs i no tornaràs, mentre tots els responsables es fan l'orni i es neguen a donar explicacions. 

Mentrestant, el Parlament, a qui Illa el magnànim ha pujat l'assignació global, debat castigar els delictes d'odi. Amb la finalitat, és clar, de protegir la llibertat d'expressió. O sigui de posar fi al llibertinatge, com Franco.

És de suposar que els diputats deuen haver aprofitat les vacances per trobar una definició de discurs d'odi, cosa més difícil que esbrinar el sexe dels àngels. Ja no et dic el gènere.

 

Les portes de l'infern

Els tancs israelians estan a la ciutat de Gaza. És aquesta una guerra que afecta tothom. Els efectius militars en acció són petits comparativament amb altres conflictes. Però tenen un impacte polític mundial. La invasió ha aixecat un clam generalitzat en contra.

La guerra convencional estava perduda des de l'octubre del 2023. Però Hamàs ha mantingut una guerra de propaganda, amplificada per l'esquerra i els mitjans de comunicació occidentals, que consideren la formació terrorista una “organització de resistència”. L'ONU, el partidisme propalestí de la qual és palès, ha declarat situació de fam a Gaza, que atribueix a l'estat jueu. Així es podria justificar alguna mena d'intervenció al Pròxim Orient, tipus “cascos blaus”, cosa que evitaria la derrota definitiva de Hamàs.

Els mitjans fan costat publicant fotografies de nens morts per inanició. Fins i tot la BBC ha hagut de reconèixer que falsegen les notícies, atribuint a la fam morts degudes a altres causes. Igual que amb l'ajuda humanitària. Comencen a aparèixer els vídeos gravats per tropes israelianes que mostren els milers de tones d'aliments emmagatzemats per Hamàs i que l'ONU no ha repartit a través de la UNWRA, organització, presumptament col·laboradora de Hamàs.

La flotilla de la llibertat avança cap al seu inexorable destí de ser interceptada en entrar en aigües israelianes, com l'alcalde barceloní, Collboni, ho va ser a l'aeroport de Tel Aviv. Aquest ambient general, però, propicia l'aparició d'un antisemitisme creixent que afecta la convivència en les nostres societats.

Tot aquest front, aquesta allau de "resistents", o sigui, l'ONU, els governs europeus i llurs mitjans d'adoctrinament (@son3cat és literalment insuportable), desenes d'ONG corruptes, terroristes de Hamàs, Hezbollah, ISIS, Germans Musulmans i resta de llunàtics assassins, manifestants pro "palestins" provocant aldarulls a tot arreu, una "esquerra" woke, esdevinguda feixista i un feminisme feminicida, és el front agressiu que somnia amb la destrucció d'Israel i l'extermini dels jueus.

Però la propaganda no fa guanyar guerres. Els manifestants, els buròcrates corruptes, els "periodistes" mercenaris, els cretins "útils" de l'acadèmia, els comunistes fracassats i els trans "suïcides" no serveixen per a res quan s'ha d'entrar en combat. Les guerres es guanyen sobre el terreny, ocupant-ho. Netanyahu ha convertit la campanya en una lluita nacional. Ha cridat els reservistes i l'exèrcit de Gedeó avança sense dificultat. Sap que, davant del clam general contrari, té el suport dels EUA.

I això el porta a elevar el to prometent obrir les portes de l'infern sobre Gaza si Hamàs no allibera tots els ostatges i es desarma. Cosa que, d'altra banda, també l'hi demana un bon grapat de països àrabs, poc donats a considerar que Hamàs sigui les “autoritats palestines”, com diuen els mitjans occidentals.

Això de les portes de l'infern crida l'atenció. Em sembla que no és a la tradició judaica; almenys no com Gedeó. És a la tradició cristiana i, en concret, a la primera part de la Divina Comèdia. Les portes de l'infern s'obren al foc etern, a la guerra, amb un avís a la llinda: “Lasciate ogni speranza voi ch’entrate”.

Collboni, persona non grata

Episodis tan ridículs com el de Collboni només són possibles a països de pandereta. Com Espanya i Catalunya, que, ai las, encara és part d'Espanya, gràcies, entre d'altres, a aquest servicial funcionari del PSOE/PSC.

En qualitat de què volia entrar a Israel el batlle barceloní? Com un turista anònim més? Ni en somnis. Un dels actes de la seva programada visita era inaugurar el carrer de Barcelona a Jerusalem. Els turistes anònims no inauguren carrers a les ciutats que visiten.

Era una visita oficial d'incògnit, una contradictio in adiecto atès que Collboni presideix un ajuntament que ha trencat tota mena de relacions amb Israel en perjudici de molts ciutadans particulars, empreses i negocis tant aquí com allà. Aquest home és un irresponsable, víctima del virus woke que està devastant les neurones d'Occident.

Israel, que és un estat sobirà, li ha tancat la porta als nassos. I no l'ha titllat oficialment de persona no grata potser perquè no el considera ni persona. El gobierno ha protestat enèrgicament, només faltaria, i els nostres mitjans, tots, eh?, tots, s'han esquinçat les vestidures, com els fariseus, acusant Israel de no sé què. I no sé què perquè, després d'haver-lo titllat de genocida, és difícil trobar-la de més grossa.

Per què vol Collboni entrar a Tel Aviv, ciutat germana de la qual s'ha desagermanat de facto, com Caín d'Abel, Ròmul de Rem, Ricard Cor de Lleó de Joan Sense Terra? Per què no viatja a la capital de Palestina que el govern del seu partit ha reconegut com a estat, igual que 146 països més? El més lògic seria aterrar-hi, parlar amb els seus amics i si, després, els malvats israelians no el deixaven entrar a Jerusalem a inaugurar el carrer, mostrarien la seva arbitrarietat, com quan aturen les vistoses flotilles de la llibertat, farcides de gais i trans que van al martiri a "Palestina".

Però això és impossible perquè aital estat no existeix, no té capital i tampoc aeroport. La voluntat de Sánchez i 140 companys no és prou demiürg per a convertir en realitat una quimera, la quimera dels dos estats. Després d'una guerra intermitent de setanta-cinc anys, saben o haurien de saber que aquesta solució és impossible perquè els palestins i els islamistes més fanàtics no l'accepten.

No volen ni un sol estat jueu ni mig estat jueu. Volen el no estat jueu. Que no hi hagi jueus. Del riu al mar. Abans pel gas i ara per l'aigua. És pur antisemitisme que coincideix amb el de l'esquerra occidental, avui rebatejat com a antisionisme, com si això els fes menys racistes judeòfobs.

Però hi ha quelcom de nou; que "mai més" és ara. Ara, Israel es defensa. Ja no  es pot assassinar jueus impunement. 

El reconeixement de Palestina com a estat, un acte indirecte d'hostilitat cap a Israel, no fa néixer l'estat palestí. Primer cal guanyar la guerra a l'estat jueu. La sobtada declaració de fam a Gaza per l'ONU sembla preparar l'opinió per a algun tipus d'intervenció al Pròxim Orient que vagi més enllà d'una hostilitat indirecta, car els àrabs, com sempre, són incapaços de guanyar una guerra que no sigui contra gent desarmada. Hi ha paràsits a l'esquerra, com el camarada David Cid, que demana bombardejar Israel. 

 Tanmateix, mentre hi hagi Consell de Seguretat i els Estats Units hi tinguin veto, això no passarà. 

Israel i els carros de Gedeó

L'admiració de Netanyahu pels Estats Units el porta a imitar els seus presidents. El gabinet israelià continua amb l'ocupació militar de Gaza sense abandonar les negociacions amb Hamàs per aconseguir l'alliberament de tots els ostatges i la fi de la guerra. És una aplicació fil per randa de la famosa frase del primer Roosevelt, Theodor, “parla suaument i porta un bon garrot; arribaràs lluny”.

Un cop aprovat el pla de la invasió, els terroristes de Hamàs, que la premsa woke anomena “força de resistència” o “autoritat gaziana”, van acceptar a correcuita un pla d'alto el foc presentat per Qatar i Egipte que preveia alliberar la meitat dels ostatges a canvi d'algunes concessions d'Israel i la renúncia al pla d'ocupació.

Era una maniobra de propaganda que ha aconseguit dues coses aparentment contradictòries. D'una banda, obligar els terroristes a la cessió parcial d'alliberar la meitat dels ostatges. D'altra, demostrar que negociar amb els terroristes no serveix per a res perque es neguen a alliberar tots els ostatges per continuar amb la seva inhumana política de xantatge.

La presa d'ostatges és un acte de depravació que tothom hauria de condemnar, siguin quines siguin les circumstàncies. No obstant això, al cor mundial mediàtic i propagandístic de la imaginària causa palestina, no se'n demana l'alliberament. Plouen les pressions, les condemnes, les amenaces a Israel, però ningú no recorda els ostatges.

Quin país no faria el que fos per alliberar els seus ciutadans d'aquesta tortura que ja dura gairebé dos anys?

Es torna a discutir la qüestió sempiterna de què sigui millor, si negociar o no amb terroristes. És una situació amarga perquè el que està en joc és la vida d'uns éssers humans indefensos en mans de botxins. Només a títol d'exemple: Miguel Ángel Blanco va ser assassinat per ETA quan el govern espanyol d'Aznar es va negar a negociar. A Israel, en canvi, se li demana que negociï amb qui fa dos anys que tortura i assassina els ostatges.

L'oferta d'alto el foc es deu a l'amenaça -avui ja a una realitat- d'ocupar militarment Gaza. El que Hamàs pretén és guanyar temps i, sobretot, evitar el control israelià de Gaza perquè l'estat jueu podrà mostrar al món la maquinària de propaganda per a justificar aquest nou intent de solució final estil nazi que s'anomena “des del riu al mar”. I podrà provar, documents a la mà, la complicitat de les organitzacions internacionals, les ONG i l'esquerra woke amb aquest intent de genocidi.

L'única manera d'acabar la guerra és ocupar el territori militarment. L'operació israeliana porta el nom de "Carros de Gedeó". La història d'aquest cabdill es troba al Llibre dels Jutges 6 a 8. Com si fos un nou pas de les Termòpiles, Gedeó, amb tres-cents homes, va destruir l'exèrcit madianita i va alliberar Israel. Els jueus li van demanar que es convertís en el seu rei, però ell es va negar, retirant-se a la vida privada. El mateix que pretén Netanyahu, abandonar Gaza una vegada s'hagi derrotat completament Hamàs, una organització que l'ONU acaba d'incloure en la llista negra de crims sexuals.

El pla té aspectes de ser un èxit. Però queda per veure si Netanyahu el corona aplicant una altra astuta recomanació del padrí del teddy bear, Roosevelt, la de permetre a l'enemic salvar la cara durant la derrota.

I és el punt més difícil.

Adeu a l'eurocentrisme

No en tinc ni idea de cartografia, però la intenció de la Unió Africana sobre el mapamundi té interès en altres aspectes. L'organització demana substituir la projecció Mercator, d'ús general, per una altra més exacta de les diverses que hi ha disponibles, per exemple, la de Peters. Té raó en afirmar que aquesta projecció, en realitat, no és un mapa. Efectivament, és un símbol. El símbol de la visió eurocèntrica del món, generalitzat a partir del segle XVI.

Un mapa físic, el de Mercator, que, en certa manera, coincidia amb la narració històrica que l'acompanyava constituint la visió del món de generacions senceres. Inclosa la meva i també la de l'autor de la notícia, car el titular parla en primera persona del plural. És a dir, el mapa en qüestió ja no es fa servir per a la navegació marítima, però sí per a l'espiritual.

I mira que la projecció falseja la realitat i no només a l'aspecte quantitatiu, que és el gruix de la queixa africana, sinó també en el qualitatiu. Començant pels continents. Si per continent s'entenia convencionalment una massa de terra de grans proporcions envoltada d'aigua per tot arreu, Gerard Mercator ens en mostrava quatre, prenent les Amèriques com un de sol, sense comptar l'Antàrtida i admetent una separació entre Àfrica i Àsia que trigaria tres-cents anys a produir-se.

Tanmateix, la convicció general era que n'hi havia cinc, atès que Europa, nom de Dieu, és un continent. La vista deia el contrari, però la ideologia prevalia. Era una professió de fe a l'estil de Tertul·lià: credo quia absurdum. Els cinc cèrcols de la bandera olímpica, creada el 1913, representen cinc continents, inclosa Europa, que, evidentment, no n'és.

Europa es considera el quilòmetre zero del món i ha decidit que el meridià 0 passi per Greenwich, Matarranya, Vall d’Alba, Dénia i altres localitats europees. El còmput comença aquí i s'estén a dreta i esquerra, a l'oest i a l'est... d'Europa, l'òmfal del món.

I la divisió d'hemisferis en nord/sud, no és simpàtica? La terra és més aviat esfèrica; no té nord ni sud. He vist projeccions Mercator invertides. Per què no estarà Austràlia a l'hemisferi nord? Això és indiferent. La distinció nord-sud és cultural i, com tot el que és cultural hi ha esdevingut valoratiu. El nord global té més poder, per això engrandeix la seva representació i empetiteix la del sud global.

Si la proposta de la Unió Africana reïx, canviarà l'imago mundi de les generacions futures. L'eurocentrisme desapareixerà en mans d'un sud global que es vol prendre la revenja del que el nord global va fer amb ell durant segles.

L'imago mundi que els europeus van exportar als altres continents, conjuntament amb llurs llengües, religions i dret o falta de dret, en la qual s'han educat molts líders africans. 

 

Dos al Conflent

A la caiguda de la canícula han reaparegut els dos veterans líders del que a Madrid es coneix com “l'independentisme català”. Contagiats de l'ardor de Sírius, amenacen amb la caiguda del govern de l'abrasat Sánchez. En l'ambient tranquil de la universitat estival a Prades del Conflent, han exposat els seus quaderns de greuges davant del PSOE com a conclusió de dues conferències de caràcter doctrinal i històric. Quelcom de bo han de tenir deu anys de fracassos.

Junqueras ha dissertat sobre la importància de la demografia a l'esdevenir històric. S'ha remuntat al segle XIII en la revisió de les glòries catalanes i, si la ressenya periodística no és errònia, induït per la canícula, ha assegurat que “els catalans eren els únics europeus que no podien ser obligats anar a una guerra fora del seu territori". Tret de no considerar europeus els bascos i altres pobles del vell continent, això és fals.

I, en tot cas, com diuen els impenitents a les xarxes, a l'Estel de la Tramuntana se'l veu el plomall a la llegua. El pes de la demografia és la versió acadèmica de la consigna d'ampliar la base. Sumant a qui? Ell mateix contesta en recordar que la taxa de natalitat dels europeus autòctons és negativa: tots els nouvinguts. Tots. El que fa és treure partit d'una situació d'emergència per recaptar vots. Tanmateix, demanar nou (i més gran) finançament quan s'està a la llista de morosos pels desapareguts dos mil milions de la DGAIA sembla massa agosarat, gairebé goliardesc.

El discurs de Puigdemont ha estat un homenatge a Pompeu Fabra i al seu paper com a pare del català modern. La llengua com a pal de paller de la consciència de nació. La idea no és gaire nova, però l'ofrena a la tomba li va donar un toc de solemnitat. Aquesta lluita per la llengua és la que ell i els seus diuen portar endavant a les institucions europees i de portes endins pel control total de la immigració a fi de vetllar de debò per la llengua. El control de la immigració equival a la demografia de Junqueras.

La part doctrinal ha estat el marc solemne de la nova tàctica d'hostilitat cap al socialisme governant. Junqueras, que sembla acabat de sortir d'un curs Carneggie sobre lideratge, planteja una alternativa contundent: o nou finançament o no hi ha pressupostos. La borsa o la vida. Literalment.

Puigdemont, al cap i a la fi un petitburgès, ha estat més circumspecte i arriba a tons dèlfics amb la seva fórmula que al setembre passaran coses que mai no havien passat. Sona com un ressò d'una expressió semblant de García Margallo i és igual de buit. Sempre passen coses que no havien passat abans. Encara més, res del que passa ha passat abans, com pensava Heràclit, anomenat l'obscur.

L'aparició dels dos líders enmig dels seus devots, recitant el ja ancestral “preparem-nos” té un halo d'irrealitat, com a “L'any passat a Marienbad”, on no se sap què sigui real i què ficció.

 

La guerra de propaganda

Efectivament, aquesta guerra d'Israel contra Hamàs és una guerra de nou tipus. Totes ho són, més o menys, però algunes suposen un canvi transcendental. L'aparició de les armes de foc va posar fi al guerrejar cavalleresc; la de l'exèrcit de “nou tipus”, de Cromwell, va obrir l'època de les guerres ideològiques; la de l'aviació va inaugurar l'era de la guerra total.

En aquesta de Pròxim Orient hi ha un estat, Israel, i un exèrcit convencional, lluitant al seu propi país i en un altre territori adjacent d'incert estatus politicojurídic, Gaza. Però no s'enfronta a un altre exèrcit convencional, sinó a una organització, Hamàs, formació política que governa de facto el territori i és, també, una organització terrorista camuflada entre la població civil que fa valer com escut per protegir-se davant de les respostes als seus atacs que duen a terme des de les instal·lacions d'aquesta mateixa societat civil. És la millor manera d'acumular víctimes innocents que es carreguen al compte d'Israel, a qui es culpa de genocidi, encara que l'expresidenta del Tribunal Internacional de Justícia, Joan Donohue, digui que no n'hi ha.

Els membres de Hamàs només es posen l'uniforme quan fan activitats militars tipus guerrilla o quan escenifiquen manifestacions públiques de propaganda per a consum dels mitjans de comunicació occidentals. La propaganda és la part més important de l'estratègia de Hamàs, amb fort impacte polític als països occidentals on hi ha un avanç notori de l'antisemitisme, conjuntament amb un procés creixent d'islamització de les societats.

Aquesta nova proposta d'alto el foc, apadrinada per Qatar i Egipte, és més propaganda. Just quan els països àrabs demanen a Hamàs que rendeixi les armes, alliberi tots els ostatges i posi fi a la guerra, els terroristes fan una proposta la crueltat de la qual deixa clares les seves intencions. Lliuraran deu ostatges (sense especificar si vius o morts) a canvi d'una sèrie de concessions israelianes.

Per què deu i no tots? Obvi: per continuar la guerra i mantenir Israel sotmès a l'agonia moral de decidir entre alliberar deu, dotze, quinze ostatges o posar fi a la guerra mitjançant l'ocupació de Gaza. Aquesta podria suposar la mort de tots els ostatges, segons amenaça de Hamàs que respon així a l'amenaça de Netanyahu d'ocupació militar.

És una cruïlla d'amenaces. La proposta intenta aturar aquesta ocupació militar.

Tots dos contendents saben que l'amenaça només és eficaç si hi ha força i voluntat de complir-la. L'única possibilitat real d'acabar amb aquesta guerra és l'ocupació militar de Gaza per Israel i la destrucció de Hamàs.

L'antisemitisme és més viu que mai

Els cristians europeus han trobat sempre raons per perseguir els jueus. La llegenda del jueu errant el representa maleït per Jesús pel camí del calvari i condemnat a vagar pel món fins a la fi dels temps. A l'ínterim, el “jueu etern” ha comès tota mena de malifetes contra l'Església i el ramat del Senyor. Ha enverinat pous, sacrificats nens, celebrades misses negres, fet malbé aquí i allà, propiciades pestes i fams, prestat a interès usuari, instigat guerres, i conspirat amb els enemics de la Pàtria. Sempre hi ha un motiu per massacrar jueus, com el pogrom del call jueu de Barcelona del 1392, que recorda Joan Carretero en un magnífic article. L'últim pogrom el van patir els jueus el set d'octubre del 2023, fa dos anys.

Des de finals del XIX, per convenció, s'utilitza el terme antisemitisme reduït als jueus. I es considera una forma específica de racisme. L'antisemitisme que professa obertament l'islam i ocultament l'esquerra occidental és racisme. Del "riu al mar" és una solució final per l'aigua en comptes de pel gas. Canviar l'antisemitisme per antisionisme, com fa l'esquerra, és jugar amb les paraules.

Aquest front islam-esquerrà ha inventat recentment el terme "islamofòbia" per presentar tota oposició a l'islam com una forma de racisme. Un terme comprat a ulls tancats –i molt tancats– pels mitjans i els legisladors europeus. L'oposició a l'islam no pot ser una fòbia ni una forma de racisme perquè l'islam no és una raça, sinó una doctrina politicoreligiosa en expansió per qualsevol mitjà, pacífic, violent, legal o il·legal.

Com que antisemita, l'islam sí que és racista, a banda de misogin, com vam veure ahir. El racisme que absorbeix i justifica implícitament l'esquerra woke, una cinquena columna que alimenta el xoc de les civilitzacions. El seu ideal, que anomena “multiculturalisme”, sembla un magma cosmopolita en què conviuran cultures molt diferents pacíficament, cosa tan probable com la quadratura del cercle, quan es tracta de l'islam. No serveixen de res els valors i drets que diuen defensar si no poden fer-ho amb la força de la llei contra qui pretén imposar-se-hi per la llei de la força.

L'islam professa un odi absolut als jueus. Odi perquè n'han estat capaços de construir un estat democràtic de dret, després de xx segles de persecucions. L'únic en un oceà de règims autocràtics. Un odi basat en l'enveja. Un estat democràtic de dret que és capaç de defensar-se. Els líders europeus, Sánchez, Macron, Starmer, estan indignats que els jueus, en lloc de resignar-se a la desaparició, com ha estat tradicionalment la seva sort, se'n defensin.

Quan ja és clar que la guerra de Hamàs és una d'escenificació i propaganda que els mitjans wokes europeus compren sense dubtar; que Hamàs és a la llista d'organitzacions amb crims sexuals; que l'expresidenta del Tribunal Internacional de Justícia, Joan Donoghue, diu que no hi ha genocidi a Gaza; que la senyora Francesca Albanese és tan partidària de Hamàs com el seu marit d'acabar amb els jueus; que això de l'ajuda humanitària és un joc sinistre entre els terroristes de Hamàs i els seus altaveus a l'ONU; que, a Gaza, els periodistes son intercamviables amb members de Hamàs, segons necessitats del guió; que les víctimes del “genocidi” tenen tres mans i fins i tot ressusciten; i que la prestigiosa BBC informa de la mort per inanició d'una dona que, de fet, va morir de leucèmia; quan tot això passa és lògic pensar que, després de dos anys de mistificació i mentides orquestrades a tots els mitjans, alguna cosa està canviant.

L'antisemitisme de tota aquesta comparsa s'ha fet evident

Queda per saber quina explicació donarà l'esquerra a aquest episodi de lamentable antisemitisme quan l'exèrcit d'Israel controli Gaza i reveli el que n'hi ha.