Obrint-nos als bàrbars

La misogínia ha estat sempre característica de totes les societats. A la cultura occidental, una constant. Vint segles de predomini del cristianisme han deixat una empremta profunda de menyspreu cap a la dona en tots els ordres de la vida i fins i tot de la mort.

Però, per raons de tots conegudes, aquest predomini s'ha afeblit amb el pas dels segles. Queda molt per fer, però el món d'antany, patriarcal, teocràtic, misogin, ha deixat pas a societats secularitzades que aspiren a la igualtat de drets de les persones, homes o dones. L'Església cristiana ja no té el poder que tenia i els ciutadans vivim una vida digna, sense preocupar-nos pels déus i els seus manaments, si no volem. En tenim prou amb la llei penal i la moral laica.

Sens dubte els dogmes cristians són vigents per als seus seguidors, però no per als que no ho són que, en principi, no hem de témer conseqüències desagradables, fins i tot penals per les nostres creences i formes de vida. Antany uns criminals, anomenats capellans i governants, et cremaven viu per heretge, per bruixa, per bruixot, per jueu, per gai, per adúlter, per avortador, per masturbador, pel que fos. Ja no.

Avui, a les nostres societats, lluitem per tirar endavant, però, en general, gaudim de graus elevats de llibertat individual i col·lectiva. I amb la llibertat, gaudim de l'educació, la cultura i vivim vides relativament satisfactòries, acostumats com estem al fet que se'ns deixi en pau.

Però aquest panorama està canviant. Aprofitant-se de la nostra tolerància i les nostres llibertats ens està envaint una cultura (per dir-ne d'alguna manera) misògina, patriarcal, inhumana, totalitària, que exigeix la submissió absoluta de les persones a la voluntat d'un déu mitjançant la violència i el terror. Els seus seguidors, hordes de bàrbars, volen obligar-nos a viure com ells, a menjar i vestir-nos com ells a tractar-nos els uns als altres -homes i dones- d'acord amb la seva menyspreable misogínia. I a oblidar-nos de la nostra civilització, de les nostres arts, de la nostra música, de la nostra literatura, per reduir-nos a llur ignorància.

Dubto que l'esquerra woke que, per la seva incapacitat mental, ha provocat aquest desastre, estigui disposada a viure sense la Venus de Milo, sense la Divina Comèdia, sense la Novena Simfonia, etc., i es resigni a seguir uns imams analfabets. Però no saben com revertir el curs de la catàstrofe que han provocat. S'han deixat entabanar en un escenari de demagògia, falsedat i propaganda que els ha convertit en enemics de lllur pròpia civilització, kamikazes de la seva cultura.

Amb el comunisme a les escombraries de la història, l'esquerra occidental ha perdut la seva clientela, la classe obrera, i se n'ha anat a buscar al Tercer Món i sobretot a l'islam. La seva vella pulsió antisemita i antiamericana, el seu odi a les llibertats, la porten a subscriure aquesta enorme fàbrica de mentides i propaganda que anomenen Palestina, tergiversant tots els conceptes possibles, des del de genocidi fins al de l'autoctonia, passant pel de racisme. Anomenen islamofòbia el que no és res més que resistència a la barbàrie. Els governants wokes intenten fer xantatge a Israel amb el reconeixement de Palestina, un ens fictici, per veure si poden acabar amb els jueus, la seva finalitat real. Com que els bàrbars han tornat a perdre la guerra contra Israel al camp de batalla, intenten guanyar-la a la rereguarda mitjançant terrorisme, imposició i una fàbrica de vídeos de propaganda que anomenen Paliwood, administrada per Hamàs, per satisfer la demanda antisemita de l'esquerra europea a les xarxes.

 

La CUP, un cadàver exquisit

La CUP és una organització elitista formada per una unió d'esquerres a nivell sobretot municipal, les grass roots del populisme de sempre. La Unitat del poble per al poble unit. Confederen el que anomenen “sensibilitats diferents”. Al principi van conrear escenografia anarquista. Però se senten més còmodes sota el paraigua de l'anticapitalisme.

És un anticapitalisme exquisit, en realitat un “cadàver exquisit” en el sentit més surrealista possible. Producte de les millors famílies. Fortunes hi ha a la CUP que arriben al milió d'euros i propietats immobiliàries per dotzenes, per viure de les rendes. "Ah!", diuen aquests anticapitalistes, "típica crítica petitburgesa. ¿Potser no hi ha herois que es desclassen per amor a la causa justa? Tolstoi i Kropotkin, ànimes belles, eren aristòcrates".

En el seu famós conte de 1922, “El banquer anarquista”, Fernando Pessoa demostra poèticament, és a dir, sens dubte, que es pot ser totes dues coses, banquer i anarquista. És difícil, però no és impossible. Només cal ser intel·ligent. Encara que això no és a l'abast de tothom.

És més, la dura realitat de la guerra va demostrar a la civil espanyola que es pot ser ministre i anarquista. No pas ministre protestant, sinó ministre d'un govern i anarquista. Quatre hi va haver a Espanya. I una, dona. Com a ministres, un desastre. Com anarquistes, una mica pitjor.

No es pot ésser capitalista anticapitalista? Al cap i a la fi, els diners mouen el món i uns diners ben orientats poden donar molt de profit. La qüestió és per a qui. Per això és tan important que els mitjans estiguin monopolitzats per periodistes mercenaris dels grans partits i les famílies bé de tota la vida. Per presentar aquests senyorets faineants, dedicats a festes i gresques municipals i a fumar porros i endollar els seus amics, com a exemples de la lluita anticapitalista.

Aristòtil tenia raó. El lleure permet pensar i el lleure és producte dels diners. Només els adinerats redimeixen els pobres: Engels, a Manchester; Owen a New Lanark, Putilov, Ford, J. P. Morgan, Bill Gates, Soros. O els enquadren en fronts populars per alliberar-los en nom de la revolució permanent. De què sigui producte els diners és una altra qüestió, menys important. Els anticapitalistes, els seus, els fan servir per a destrossar paradetes dels que no pensen com ells i apallissar avis independentistes. També poden calar foc a un homeless al caixer d'un banc.

Ve a ser el mateix i les persones, sens dubte, idèntiques.

La perifèria, novè cercle de l'infern rufianesc

El portaveu del grup parlamentari d'ER ha estat desautoritzat pel president. És una idea difícil d'implementar-se, diu. Vol dir, impossible. No perquè ho sigui en si mateixa, sinó perquè submergiria ER en una amalgama confusa d'esquerres “iberistes” on l'Estel de la Tramuntana passaria a ser la llum de l'ocàs. Tant valdria que se li demanés la dimissió. "Ells vells soldats no moren mai”.

El veterà polític d'arrel vaticanista ho explica al jove valedor de la perifèria refutant l'exemple que ell esmenta. Les eleccions al Parlament Europeu no són les del Congrés espanyol. Un cop elegits els eurodiputats, cadascú defensa els seus interessos nacionals. En una llista perifèrica, per molt plurinacional que sigui, tothom haurà de defensar un únic projecte per a una nació que rebutja.

Rufián és un híbrid natural hispanocatalà, amb predominança hispànica, cosa que ho fa tant popular a Espanya com impopular a Catalunya. Se sent capaç d'encapçalar una llista d'esquerra de veritat per a una Espanya plurinacional de veritat. Tanta seguretat en la veritat arrenca del seu mestre, el paleomarxista català, Tardà. En realitat, no seria res més que l'enèsima fórmula, l'última matrioixca del neocomunisme hispà.

Treu la plurinacionalitat de la fórmula oferta per Unides Podem, organització anticatalana amb què Rufián té excel·lents relacions, fins al punt de proposar Irene Montero com a líder de la perifèria plurinacional. Es tracta de l'oxímoron bolivià de “l'Estat Unitari Plurinacional”. Un sol estat espanyol, però plurinacional. Com si això tingués cap sentit.

El que és greu, de debò, és parlar de perifèria. Revela el tacte fi de qui menta la soga a casa del penjat. Els diversos partits nacionalistes (en principi, independentistes) acceptarien una posició perifèrica en un conjunt dominat per un centre on es prenen les decisions. És a dir, acceptarien una posició subalterna pels segles dels segles.

El llenguatge té una fastigosa funció performativa de la qual ningú no pot escapar. El que s'anomena es crea. Reconèixer-se perifèria i, a més a més, plurinacional, és reconèixer un centre de decisió aliè.

I quant dura una perifèria unida davant un centre que ella mateixa ha creat?

 

Lectures d'estiu. L'autocrítica de l'esquerra

Acabo de publicar aquesta Misèria de l'esquerra, que ha tingut una bona acollida. Com que no segueix la línia de les variants de l'esquerra amb poder polític, ni dels seus glossadors acadèmics, ni dels seus propagandistes mediàtics, ni l'autor és cap endollat de la partitocracia, és una aventura d'una editorial independent. Aquestes edicions no s'exhibeixen als prestatges dels supermercats ni als duty-free dels aeroports. Si es difonen és per la via privada del boca-orella i les reunions d'amics a les rebotigues de llibreries.

El seu contingut vol ser original, atès que consisteix en una autocrítica de l'esquerra, cosa de què l'esquerra parla sempre com a exercici de llibertat i no practica mai. Autocritica de tota l'esquerra; no crítica d'una esquerra a una altra, que habitualment titllarà de dretes. Tampoc crítica de l'esquerra a la dreta, o de la dreta a l'esquerra. Ni tan sols de la dreta a una altra dreta, a la qual, alhora, també titllarà d'esquerra. No debades diuen molts conservadors que el nazisme i el feixisme són ideologies d'esquerres.¿No assegura la inenarrable Esperanza Aguirre que Franco era socialista?

En política només hi ha esquerra i dreta. Ho sintetitzava el jurista alemany nazi, Carl Schmitt. La política és una confrontació “amic-enemic”. Idees enfrontades, excloents. No com a ideologies en sentit estricte, si és que hi ha sentit estricte en les ideologies, sinó com a més difuses i polifacètiques “concepcions del món”, Weltanschauungen, pels germanistes. Hi ha maneres de ser, socialitzacions de dreta i d'esquerra.

La confrontació, la dualitat antagónica, defineix la condició humana. Per descomptat, en l'àmbit natural del què és objecte, la vida i la mort, la salut i la malaltia, la llum i la foscor, etc. Però també a l'espiritual, del qual, en principi, és subjecte, la llibertat i l'esclavatge, la mentida i la veritat, l'odi i l'amor, el valor i la covardia. Les nostres vides oscil·len entre dualitats que no controlem i les què controlem. Però, en arribar a allò irracional i racional, la fe i la raó, la justícia i la injustícia, cal preguntar-se si la imatge és tan nítida. Si no es confon. L'home domina la natura i la natura domina l'home.

La figura és el Yin i el Yang que val per a tot en la condició humana i, per això, en la política. La dualitat esquerra/dreta, essència de la política, afecta tots els camps de l'activitat humana, des de la música fins a la teologia. Res no s'escapa a aquesta divisòria que funciona com una unitat de contraris (que són complementaris, com deia el poeta) i durarà fins a la fi dels temps. Com tot allò humà, s'adaptarà a les condicions que ella mateixa va canviant. De vegades triomfa, de vegades fracassa, però sempre continua endavant. El coneixement no es pot aturar.

Però no es manifestarà de la mateixa manera. El triomf de l'esquerra continuadora de la Il·lustració i la Revolució Francesa s'ha convertit en la derrota. No ha estat capaç d'universalitzar uns valors que, tot i això, va proclamar universals. L'universalisme i el cosmopolitisme, l'internacionalisme obrer, que acabaria amb les guerres, tot ha anat pel desguàs de la història. Tot derrotes. Són les guerres les que han acabat amb l'universalisme i, de carambola, amb la classe obrera. Perdut el subjecte històric, l'esquerra l'ha anat a buscar al tercer món.

Moguda en part per la mala consciència que el seu desenvolupament civilitzatori s'hagi fet a costa de la justícia i l'equitat amb la resta del món, truncant i submergint en el subdesenvolupament altres civilitzacions, ha canviat la perspectiva. Que siguin les víctimes les que fixin forma i abast de les reparacions. Assolirem un multiculturalisme que ja no serà el cristal·litzat en cultures nacionals identificades amb els estats i les seves lluites de classes, sinó que florirà en àmbits supranacionals. L'esquerra ha trobat la clientela perduda, els “condemnats de la terra”, de Franz Fanon. Multiculturalisme: hi cabem tots i el nivell pujarà.

Però les diferències culturals i de desenvolupament són profundes. La integració és molt difícil. I, per descomptat, no hi pot haver multiculturalisme si una o més (però n'hi ha prou amb una) de les cultures no vol conviure i encara menys integrar-se en cap mena de magma, sinó que només vol exterminar les altres, no conviure amb cap i establir-se som única dominant, totalitària

Heus ací una forma de dualisme que crèiem haver superat en funció de l'Aufhebung hegeliana: la lluita entre la tolerància i la intolerància s'havia resolt extraient-les de l'àmbit graciable de l'estat per convertir-la en principi jurídic, un que l'estat de dret ha de protegir. Aquest, però, recorda Popper, no pot combatre la intolerància amb la intolerància sota pena de desaparèixer com a tolerància.

La intolerància només es pot administrar amb autoritarisme. I, si ho fa, es passa a l'enemic. És a dir, el contrari guanya sempre. Si guanya, perquè l'estat deixa de ser estat de dret per esdevenir tirania. I, si perd, perquè obliga el guanyador a convertir-se en el seu enemic. I aquest és el perill, que no quedi més remei al tolerant que triar entre dues formes d'intolerància, la seva o la del contrari. La majoria triarà la seva, però per motius de comoditat, innobles. És a dir, serà veritablement intolerant.

Entre el nou subjecte històric que l'esquerra ha buscat davant la desaparició de l'anterior, la immigració massiva, s'ha colat una cultura, la islàmica, molt diferent de les altres que ja fa més de quatre-cents anys que es produeixen per raons econòmiques. La islàmica afegeix un motiu més, un que arrenca d'un projecte cultural propi expansionista a través d'una guerra santa que el porti a expandir-se i conquerir tot el món per sotmetre la humanitat a la llei d'Al·lah, el seu déu. Molt especialment Europa i, sens dubte, tot occident, on coexisteixen les altres dues religions del llibre. És un projecte sesquimil·lenari que s'aprofita d'una crisi cultural més àmplia per implantar-se perfeccionant l'estratègia anterior de pura victòria militar amb una altra d'invasió cultural, civil. L'estratègia d'aniquilació militar queda reservada als jueus; la de subjugament religiós, als cristians, siguin catòlics, ortodoxos o protestants. El mateix destí es reserva més endavant per a les cultures asiàtiques, sobretot, la xinesa i la japonesa, el sintoisme, budisme, taoisme i confucianisme, però també les variants hinduistes.

La desconcertant aliança objectiva entre una esquerra occidental hereva de la tradició liberal, democràtica, individualista, crítica, pluralista, humanista i tolerant i l'integrisme totalitari islàmic només pot ser resultat d'un intent de trencar la tradicional unitat dels antagònics Yin i Yang, bé imposant-se al totalitarisme de fora, bé sotmetent-se-li, encara que per al primer semblen faltar-li forces. Cap concepció del món triomfarà si comença per deslegitimar el seu propi fonament, com passa quan, per acceptar el totalitarisme de fora, es recorda que la nostra tradició no és millor i el nostre present encara mostra trets indecents.

Sovint no es reconeix que el cristianisme té un potencial crític gran. La secularització de les nostres societats, de la qual estem tan orgullosos és, en part, obra del propi cristianisme. La secularització ens ha portat a la gloriosa afirmació de Fourier, que es repeteix al llibre, i és molt més que un recurs a una perspectiva de gènere. És la fonamentació metodològica del feminisme modern: “Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones." Però no es pot oblidar que també Fourier és producte d'un món on els autors del Malleus Maleficarum, el "Martell de les Bruixes", el 1474, quatre-cents anys abans, van escriure: "Si s'investiga, s'observa que gairebé tots els imperis del món han estat destruïts per les dones. El primer, per descomptat, que era un imperi feliç, Troia." Els inquisidors havien oblidat el Jardí de l'Edèn. 

El feminisme és la darrera defensa de la cultura occidental, ella mateixa molt antifeminista. Com que les dones eren el sector més perjudicat, tenien totes les paperetes de ser el nou subjecte històric de l'esquerra. I així va ser el primer feminisme. Però, en fraccionar-se en l'interseccionalisme de la tercera onada i admetre la mera subjectivitat com a justificació de l'acció, ha perdut la seva raó de ser que arriba a assimilar-se amb la misogínia islàmica.

Hi haurà qui digui -és antiga tradició- que aquesta obra de destrucció procedeix de la sempiterna malignitat femenina ja denunciada pels primers textos sumeris del tercer mil·lenni a.C.  amb ecos molt posteriores, como el llibre de John Knox, el purità, al Primer toc de trompeta contra el monstruós règim de les dones. (1558). ¿No podrien estar venjant-se del patriarcat tradicional, destruint la primacia masclista de la moral cavalleresca per reduir-la al fetitxisme i l'obsessió sexual del món islàmic?

La misogínia musulmana és una forma de matriarcat. És un domini fosc que exerceixen les dones a través dels fills, màrtirs, atès que són elles les que els eduquen en el fanatisme de creure's els que manen quan són només els que obeeixen. Es vengen així de la seva servitud i destrueixen la supèrbia de les dones occidentals que, per l'esquerda de la moral cavalleresca, volen arribar al triomf pels seus mèrits, quan és clar que llur funció a la terra és procrear. Res més.

La conseqüència ha estat un descens de la taxa de natalitat que permet la substitució demogràfica. Com contrarestar el discurs que l'única defensa de la cultura occidental sigui la tornada a les tres kas del nazisme, Kirche, Kinder, Küche, (Cuina, Canalla, Església) amb què ell mateix es preparava per a una substitució demogràfica a l'Est?

Incapaç de trovar un discurs propi contra el patriarcat, l'esquerra feminista ha decidit suïcidar-se llançant-se als braços d'un patafísic “feminisme islàmic” del qual espera magnanimitat. El discurs islàmic sobre els màrtirs de la gihad ni ho senten.

Ja no és l'imperialisme de la dreta, sinó el patriarcat blanc. El problema de la visió de Fourier és que no són les dones les que decideixen la seva situació, sinó els homes. I això acaba amb la llibertat i la igualtat. És a dir, acaba amb l'esquerra si no aconsegueix renovar-se mitjançant una autocrítica radical.

L'esquerra haurà de recuperar les arrels jueu-cristianes i desenvolupar-les críticament si vol sobreviure a l’atac totalitari islàmic. I continuar cap a l'alliberament de l'ésser humà.

Sílvia Orriols, la tempesta a la piscina

Gran espectacle el de la frustrada entrevista d'Antonio Naranjo a Sílvia Orriols al seu programa de Tele Madrid, que és com la Cadena del Moviment de Chamberí. Em sembla que només La República ha gosat parlar-ne. El altres catalanistes s'han fet fonedisos a dins de la pleta sanitària i no s'han assabentat d'un corrido catalàunic. Aquesta Orriols porta la pluja àcida a on va. 

Antonio demana que l'alcaldessa respongui en espanyol perquè ell, sentint-ho moltíssim, car és maldestre, només parla espanyol. L'entrevistada contesta que no vol parlar espanyol perquè és la llengua que té envaïda Catalunya. Antonio recorre al dolgut argument que ens entenguem entre tots, que ella entén l'espanyol i que els espectadors esperen com ell, evitar-se la traducció simultània, que és un destorb, i entendre-la en espanyol. Però no posen sub-títols en castellà; sería com considerar el català com a no-espanyol. Bingo. 

Perquè l'espanyol no existeix; com no existeix el “britànic”. La Constitució diu que el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat (art. 3.1.) i que hi ha altres llengües espanyoles (art.·3.2), oficials als seus territoris respectius. Aleshores, quan Antonio diu que parla espanyol, a quina de les llengües espanyoles es refereix? Per a ell no hi ha cap mena dubte, al castellà. I aquest és l'origen del problema. La Sílvia no parla castellà no perquè no ho sàpiga, sinó perquè no en vol i, a més, el català és espanyol segons la Consti.

Heroica Espanya, els fills de la qual sol·liciten avui humilment que es parli una llengua que acostumen a imposar a hòsties als que no la parlen. L'espectacle a càrrec de Paco Marhuenda, gatges de l'ofici. La resta, tres tertulianes. Tele Madrid s'ha fet woke. Al cap i a la fi, es tractava d'un problema de dones, el burquini.

No, rebutja Orriols, és un problema de les institucions. I aquí és on ja mor el programa. Beneïda Orriols que en una no-entrevista, similar al no-aniversari d'Alícia al País de les Meravelles, aconsegueix que es parli del burquini i les piscines quan els governants wokes pretenien imposar-lo com a llei del territori. I que es parli a tot arreu. Les xarxes són els carrers d'avui i continuen nostres. I l'Orriols és un producte de les xarxes. Com la nova dreta britànica. Només que AC està encapçalada per una feminista tan feminista que aferra el masclisme per les banyes patriarcals islàmics. Això que els zelotes cristians anomenen "islamofòbia", tractant de fer-la passar per racista.

La dreta espanyola volia demostrar el seu progressisme fent veure que l'independentisme s'obstina a donar prioritat al català sobre el feminisme igual que el fanatisme lingüístic dona prioritat al català sobre la salut de les persones. Crítica que està aprofundint aleshores un estament porteny de la banda llunàtica que es diu dominatrix. Matrix dominatrix, pas mal. 

I s'havia de creuar el Rufián, reconegut feminista, per publicitar la seva última dèria de ressuscitar les cent vegades fracassat partit de l'esquerra espanyola a l'esquerra de l'esquerra espanyola, o sigui, Unides Podem, amb una llista dita "plurinacional" sota la direcció d'Irene Montero. Aquesta sembla haver captivat el republicà català com la Belle dame sans Merci, de John Keats, el que va fer un dia amb el mascle alfa de Podem, que acabà tallant-se la cua, en un hispànic símbol de castració taurina. Algú hauria d'avisar a l'heroi de Santaco, abans que el seu partit li envïï un missatge tipus equip B, amb un: 

"Vaig veure també reis i prínceps pàl·lids,

Guerrers pàl·lids, tots pàl·lids com la mort;

Cridaven: «La Belle Dame sans Merci

T'esclavitza!"

La gossada, contra Sílvia Orriols

Gràcies al sistema espoliador de finançament públic dels partits polítics la política s'ha convertit en una activitat de ganduls, corruptes i lladres amb baixíssima formació acadèmica i professional. Els partits enganyen la gent, simulant que s'ataquen els uns als altres en funció d'interessos oposats, quan el que fan és viure d'una corrupció estructural de la que treuen profit tots. El Parlament ha canviat el nom de la DEGAIA a DGPIIA per no haver d'explicar el lladrocini pel qual uns polítics han malversat milers de milions de diners públics, enriquint-se personalment i prostituint una activitat política en nom d'un bé comú que resideix a les seves butxaques.

Veure cent i escaig diputats vomitant odio contra una sola persona, sense deixar-la parlar als mitjans en el quals se l'insulta i ataca a dojo, mostra a les clares l'esquifida moral de la classe política i mediàtica catalana. Polítics corruptes i periodistes comprats, tan corruptes com els polítics. Tots van al degollament contra Silvia Orriols, com els escribes, fariseus i altres sepulcres blanquejats del  Evangeli. No poden recórrer a la paràbola de la dona adúltera per lapidar-la, com voldrien, perquè Orriols, mare de cinc fills fora del matrimoni, ha tingut el valor de fer el que cap d'ells no ha gosat fer.

No han gosat, però com els miserables puritans de la Massachusetts Bay Colony intenten matar-la políticament, fent-la portar la lletra de la infàmia com al famós clàssic de Nathaniel Hawthorne, La lletra escarlata (1850). Si no per adulteri intenten atacar-la, assenyalar-la, singularitzar-la, des-humanitzar-la, com fa la cretina d'Ester Capella que, com bona nazi, acusa els altres del que ella fa. Els plens del Parlament son exercicis de tir al blanc contra Orriols i es fan valer més lletres: la X de xenòfoba, la I d'islamòfoba, la N de nazi, segons el paràsit de David Cid. Un comunista (l'única ideologia política occidental que ha pactat amb els nazis de debò, els de Hitler) que diu nazi a una persona demòcrata, conservadora, cristiana i patriota és com un gripau cantant O sole mio, quelcom propi d'un cràpula emparat pel covard president de la cambra.

Esta corrupció recorda molt la novel·la de Mark Twain, L'home que va corrompre Hadleyburg (1899). Hadleyburg, una petita ciutat, té fama de incorruptible. Tots els seus ciutadans són un exemple  d'honradesa, com els diputats del Parlament, fins que un foraster demostra sense cap mena de dubte que és una ciutat profundament corrupta, però que mai no se l'havia posat a prova. Igual que el Parlament canviant el nom de la DEGAIA per la DGPIIA, la ciutat decideix canviar el seu lema, de “No ens deixis caure en la temptació” per “Deixa'ns caure en la temptació” i acaba amb un comentari de Twain: “Torna a ser una ciutat honesta i, qui vulgui sorprendre-la de nou dormint, haurà de matinar molt”.

Perquè la corrupció del parlament i la política catalana és òbvia i asfixiant: una partitocràcia corrupta que monopolitza el govern a tots nivells, el parlament, els mitjans de comunicació, les universitats, les institucions socials, etc. Sembla una repetició de El Rinoceront d'Eugene Ionesco (1959), obra que exposa el procés pel qual una societat es va estupiditzant progressivament; els seus habitants es van convertint sense adonar-se en rinoceronts, tots parlant i pensant com a rinoceronts. Comença a poc a poc i, al cap del temps, aquesta pesta afecta tota la ciutadania. Ionesco retratava el procés de fascistització de països com Itàlia o Alemanya. El cas serveix també per a les societats europees occidentals d'enguany amb el pensament únic woke.

Sílvia Orriols té en contra els espanyols (tots, feixistes i d'esquerres), el feixistes casolans i els wokes sobrevinguts, que creuen que, per declarar-se d'esquerra i/o progres, estan fora de perill de ser rinoceronts ionesquians. 

I, com el Bérenguer d'Ionesco, tanca l'obra amb un “Jo no capitulo!”

Jo, tampoc.

El galimaties perifèric

Aquestes declaracions de Rufián no són pròpies d'un portaveu. La prova és que ja les ha desmentit la portaveu del partit, Esther Capella, la seva superior jeràrquica. És un discurs sortit de la pròpia minerva del diputat republicà. Té totes les característiques.

Es mostra preocupat Rufián per la sort que puguin córrer les “esquerres perifèriques” que, o s'uneixen, o seran abatudes per separat. Obvi advertiment. Però el que crida l'atenció és l'expressió “esquerres perifèriques” que, per raons de correcció parlamentària, bona educació i respecte per la sensibilitat aliena, no es fa servir. A ningú no li agrada ser perifèric. La gent té les seves manies.

Si hi ha una perifèria, és perquè hi ha un centre. Un centre on, amb el suport de les esquerres perifèriques, governen dues esquerres centrals, una de moderada, el PSOE, i una altra a la seva esquerra, Sumar. Però Rufián diu que a l'esquerra del PSOE no hi ha res i, amb això, deixa la suma de Sumar a zero. Segueix en això els desitjos de l'altra esquerra a l'esquerra del PSOE, Podem, a qui reconeix existència per la mateixa raó per la qual se la negava a Sumar, per les seves afinitats electives goethianes. Encara que ell es veu com a possible líder, en una ostentació de cavallerositat feminista proposa Irene Montero com a cap de la llista de les esquerres perifèriques. Sense preguntar abans a les altres que, pel que es veu, són ultraperifèriques.

Li diu “llista plurinacional” i, per deixar clara la seva combativa intenció, afegeix “de veritat”. No sé si fa referència al “plurinacionalisme” de Podem, inspirat en la Constitució de Bolívia, l'article 1 de la qual determina que el país és un Estat Unitari i Plurinacional alhora. Suposo que un estat plurinacional unitari només és possible si la condició nacional s'adscriu a les persones, però sense cap vinculació amb un territori específic. Una cosa com allò que proposava Otto Bauer, per a qui la nació era una “comunitat de destí”. I no vull continuar per aquí.

Sí, això del plurinacional és un problema. Rufián fa gala d'un esperit eclèctic quan admet a la seva “llista plurinacional” totes les esquerres perifèriques: "sobiranistes, independentistes, autodeterministes, federalistes i confederalistes". El que és important és que siguin d'esquerres. Ni li passa pel cap que això és una nova esquerra espanyola, feta amb els retalls de les anteriors. I un desastre per a ERC, que perderia la seva minsa força a Madrid i, de retruc, a Catalunya.

L'eclecticisme davant les orientacions desemboca en un caos conceptual. Quan s'aclareixi què vol dir “sobiranisme” es veurà que no té res a veure amb l'independentisme, al qual combat a mort. Autodeterministes són tots, i els federalistes i els confederalistes no se suporten.

És l'eclecticisme de qui fa sis anys ja deia que no era independentista.

 

Sánchez passa a l'ofensiva

Fa pocs dies, el cor polític mediàtic oficiava difunts pel govern espanyol. Sánchez es veia obligat a passar sota les forques caudines d'una compareixença sembrada d'escàndols, embolicades diligències de jutges estrafolaris i acusacions de proxenetisme. D'aquí només en podia sortir cadàver.

Tot i això, per a indignació del galliner, en va sortir indemne. Fins i tot enfortit per incompareixença de l'adversari, anunciant eleccions per al 2027, primer decenni de la nova derrota de l'independentisme català. Perquè si alguna cosa queda clara és que la fortalesa de Sánchez rau en la inexistència d'una alternativa.

Uns dies després, aquí el teniu, fent Hispanitat després de mort, com el Cid. Mèxic, Espanya, Colòmbia, Brasil, Uruguai. Un nucli al qual està previst s'uneixin en unes setmanes uns quants països importants més, Regne Unit, Canadà, Dinamarca, Austràlia, Sud-àfrica, etc. Ho faran a Nova York, amb motiu de l'Assemblea General de l'ONU, que sempre és més barat i es poden fer selfies a Times Square.

Sánchez és algú a l'ordre internacional. La seva posició a la guerra d'Israel amb els islamistes li guanya simpaties a l'ampli món. Però no aconsegueix mobilitzar a favor seu la Unió Europea. En l'assumpte de l'OTAN, en canvi, sí que té més ressò i compta amb més suport per resistir les exaccions de Trump. La imatge que projecta és de líder indiscutit. I els àugurs i editorialistes, que cobren per això, el donaven per acabat fa una setmana! És un gir inesperat del relat, un Twist in the Tale, com els cèlebres del diputat conservador britànic Jeffrey Archer que va acabar a la presó per perjuri fa uns anys.

En canvi, el cas Montoro deixa desarborat el vaixell del PP, que ja venia molt malmès dels baixos de Mazón i els esculls d'Ayuso. D'aquesta s'enfonsa sense remei. El ministre d'Hisenda que ens va escurar per tot arreu, mentre, segons sembla, ell i els seus s'enriquien amb una xarxa de complicitats que ningú no sap on pot acabar. Un home que pot ser responsable no només de la caiguda del seu partit, sinó de la monarquia, identificada amb un Estat administrat per delinqüents. Governants delinqüents, legisladors delinqüents, jutges delinqüents, reis delinqüents. Tots p'alante..

Tan triomfant es veu el president Sánchez que no necessita la carta inevitable del centenar d'intel·lectuals, artistes i càrrecs del partit fent-li la gara-gara. Fins i tot pot resultar contraproduent. És cel·luloide ranci. Aquestes coses es fan avui a les xarxes. Les llistes de lleialtats inquebrantables fan tuf a franquisme.

Millor li ve la flamígera Belarra deixant anar exabruptes antisemites i catalanòfobs. Així té els pseudoindependentistes catalans contents i units en l'únic que saben unir-se, en llançar improperis contra l'espanyol colonialista. Fan Pàtria i obliden que Sánchez es manté gràcies a llurs molt ofesos vots. 

Ferit per la resposta dels camarades catalans que comparen Belarra amb Hitler, Pablo Iglesias recorda que va visitar a la presó Junqueras quan era vicepresident.

El que no pot recordar és haver visitat Pablo Hasél, que fa gairebé cinc anys engargolat, per dir el que tothom sap.

I això ho diu tot de Pablo Iglesias.

Que hi ha temps certs?

He enxampat pels pèls aquesta magnífica exposició del CaixaForum sobre la república de Weimar. No m'ho hauria perdonat, perquè pertanyo a la més impenitent afició weimaròfila.

Temps incerts. Alemanya entre guerres s'anomena l'exposició. Gran aplaudiment als comissaris Pau Pedragosa i Txuss Martín, que han complert un programa molt original: assimilar l'esperit de Weimar al principi d'incertesa, de Heisenberg, un altre episodi weimarià, com la física quàntica. Aquest principi que resol les apories de Zenó, car declara que és impossible determinar amb exactitud l'estat d'un cos en moviment.

A la molt completa exposició hi ha lloc per a tot, fins i tot per a la filosofia, amb testimoni fotogràfic de la trobada de 1928 entre Ernst Cassirer i Martin Heidegger a Davos. El Davos de La Muntanya Màgica, on, ens recorden els comissaris, discutien els antecessors de tots dos a la novel·la de 1924, Lodovico Settembrini, l'humanista liberal i el jesuïta Leo Naphta. Els paral·lels salten a la vista. I això propicia una pregunta: com és possible que el filòsof més important del segle XX, el pare de l'existencialisme, fos nazi?

Hi ha material cinematogràfic abundant. Una escena inoblidable del Gabinet del Dr. Caligari, quan aquest desperta al somnàmbul Césare i escenes de Metròpoli de Fritz Lang. Alguns moments de la crema de llibres a Berlín, amb un discurs de Gobbels, absolutament delirant. Escenes de documentals mostren les primeres concentracions nazis, metratge que recorda la posterior pel·lícula de Leni Riefensthal, el 1934, El triomf de la voluntat, cosa que planteja una altra pregunta: com és possible que la millor directora de cinema alemanya del segle XX fos una nazi?

La incertesa. Per què no? En entrar a l'exposició el visitant es veu submergit al remolí de la hiperinflació de la postguerra. El novembre de 1923 hi havia bitllets en circulació per un valor nominal de vint mil milions de marcs. Es tornava al sistema de bescanvi natural; si fa no fa, a l'estat de naturalesa. Només en situacions límit es mostra el geni i l'enginy de l'ésser humà. Es va introduir una nova moneda el Rentenmark que no estava recolzada per or, sinó per una hipoteca sobre el terra alemany. El pla va reeixir. El que no va funcionar amb els “assignats” de la Revolució Francesa, recolzats per les expropiacions de l'Església, va funcionar a Alemanya amb el sagrat i nu deutscher Boden..

I tot això a la meitat d'un remolí polític, social i artístic provocat per la guerra. Fracàs de la revolució de 1918/19, assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, els Fehmemörder, assassinat de Rathenau, putsch de Múnic de 1927, dimarts negre de 1929. Al tumult es tanquen els que en altres ambients es van anomenar els roaring twenties.

En aquests twenties coincidien tots, els enragés expressionistes que tornaven dels fronts a pintar la misèria del capitalisme, Georg Grosz, Otto Dix, Kathe Köllwitz. La ruptura amb la tradició, l'afició per l'experimental, la Bauhaus que, per cert, sempre m'ha semblat una manifestació artística de segona, encara que per a l'interiorisme ha estat determinant. I força masclista. A la Bauhaus no hi ha dones de rellevància. L'exposició aprofita un Kandinsky per il·lustrar l'anunci. Bien fet. Encara que Kandinsky ja era Kandinsky abans de ser professor a la Bauhaus.

Al Kabarett, sí que hi havia dones. I del Kabarett va sorgir una nova forma de teatre popular representat per L'òpera de tres centaus, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, les cançons del qual estan lligades a la veu de la immortal Lote Lenya ("Seeräuber Jenny"). I què dir de Marlene Dietrich a L'àngel blau? Hi ha alguna cosa més weimariana que l'infeliç Professor Unrath, de l'altre Mann, l'infeliç Heinrich?

L'exposició dedica un panell a una sèrie de portades de l'Arbeiter Il·lustrierte Zeitung, una de les més sorprenents aventures de la República de Weimar. Fundat per Willi Münzenberg, un geni comunista de la propaganda, per tal de demanar ajuda internacional per al proletariat soviètic, es va convertir en el segon diari il·lustrat d'Alemanya amb una tirada de més de 350.000 exemplars. Münzenberg es passejava per Berlín en un cotxe de luxe i li deien el “milionari comunista”. El fet és que mai no va deixar de ser comunista, raó per la qual és probable que morís assassinat per agents de Stalin.

Però, en definitiva, si voleu una mostra acabada de lluita de l'ésser humà contra el principi d'incertesa, torneu a la Constitució de Mèxic de febrer de 1917, l'article 136 de la qual diu: "Aquesta Constitució no perdrà la seva força i vigor, tot i que per alguna rebel·lió s'interrompi".

Prohibit tocar i menys el poder

L'últim lliurament dels Matins de 324 clama al cel. Aquest programa, com tot el produït per TV3 és pura propaganda erki, que es basa en dos puntals: publicitar i lloar les malifetes republicanosocialistes i negar veu a qualsevol punt de vista crític o discrepant i tot això, si es pot, en castellà.

El Noli tangere de la Terribas vol dir que el poder està reservat als seus o aquells que s'alien amb els seus. És a dir, la partitocràcia catalana. Perquè, al cap i a la fi, qui pot prohibir a un altre "tocar" poder si no és el poder mateix? I el poder es vol sempre únic.

La societat és plural. Els mitjans en mans de la partitocràcia, no. Tots repeteixen la melopea woke del pensament únic imperant, com el Rinoceront de Ionesco. Parlen de pluralisme, però no ho practiquen. Què es persegueix amb aquest control absolut dels mitjans i instàncies afins, fundacions, universitats, associacions? Simplement, conservar un statu quo fet d'incompetència i corrupció que ha perdut fins i tot el full de parra del pseudoindependentisme per amagar les seves vergonyes.

Anem ara a l'entrevista.

Terribas és una periodista. Vet aquí una periodista entrevistada per una altra periodista. No passa sovint, oi? Els periodistes conten notícies; no les produeixen. O sí? Però, qui és una periodista dels mitjans públics per dir qui ha d'arribar o no al poder? Parla com a agent d'un partit o com a periodista? Terribas viu una mena de doble vida, entre el món del partit i el del periodisme, però no com el Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, sinó més aviat com els dos William Wilson d'Edgar Allan Poe, on la Terribas política acaba amb la Terribas periodista.

I com evitarà la periodista que AC accedeixi al poder? No l'emprendrà a trets, és clar. Terribas, és una ciutadana honorable, com deia Marco Antonio de Brutus, l'assassí de Cèsar, a l'obra de Shakespeare. No. Terribas és pacífica i només vol impedir democràticament que AC pugui legislar segons el seu programa que, per cert, han votat més de 120.000 ciutadans. I amb independència dels que puguin votar-la al futur, que sembla seran molts. Suposo que ella haurà posat el seu granet de sorra als nombrosos programes i espais dels mitjans que controla a força de negar l'accés a ningú d'AC, ni tan sols, com es veu en aquest programa dels Matins 324, quan se'n malparla.