Fa pocs dies, el cor polític mediàtic oficiava difunts pel govern espanyol. Sánchez es veia obligat a passar sota les forques caudines d'una compareixença sembrada d'escàndols, embolicades diligències de jutges estrafolaris i acusacions de proxenetisme. D'aquí només en podia sortir cadàver.
Tot i això, per a indignació del galliner, en va sortir indemne. Fins i tot enfortit per incompareixença de l'adversari, anunciant eleccions per al 2027, primer decenni de la nova derrota de l'independentisme català. Perquè si alguna cosa queda clara és que la fortalesa de Sánchez rau en la inexistència d'una alternativa.
Uns dies després, aquí el teniu, fent Hispanitat després de mort, com el Cid. Mèxic, Espanya, Colòmbia, Brasil, Uruguai. Un nucli al qual està previst s'uneixin en unes setmanes uns quants països importants més, Regne Unit, Canadà, Dinamarca, Austràlia, Sud-àfrica, etc. Ho faran a Nova York, amb motiu de l'Assemblea General de l'ONU, que sempre és més barat i es poden fer selfies a Times Square.
Sánchez és algú a l'ordre internacional. La seva posició a la guerra d'Israel amb els islamistes li guanya simpaties a l'ampli món. Però no aconsegueix mobilitzar a favor seu la Unió Europea. En l'assumpte de l'OTAN, en canvi, sí que té més ressò i compta amb més suport per resistir les exaccions de Trump. La imatge que projecta és de líder indiscutit. I els àugurs i editorialistes, que cobren per això, el donaven per acabat fa una setmana! És un gir inesperat del relat, un Twist in the Tale, com els cèlebres del diputat conservador britànic Jeffrey Archer que va acabar a la presó per perjuri fa uns anys.
En canvi, el cas Montoro deixa desarborat el vaixell del PP, que ja venia molt malmès dels baixos de Mazón i els esculls d'Ayuso. D'aquesta s'enfonsa sense remei. El ministre d'Hisenda que ens va escurar per tot arreu, mentre, segons sembla, ell i els seus s'enriquien amb una xarxa de complicitats que ningú no sap on pot acabar. Un home que pot ser responsable no només de la caiguda del seu partit, sinó de la monarquia, identificada amb un Estat administrat per delinqüents. Governants delinqüents, legisladors delinqüents, jutges delinqüents, reis delinqüents. Tots p'alante..
Tan triomfant es veu el president Sánchez que no necessita la carta inevitable del centenar d'intel·lectuals, artistes i càrrecs del partit fent-li la gara-gara. Fins i tot pot resultar contraproduent. És cel·luloide ranci. Aquestes coses es fan avui a les xarxes. Les llistes de lleialtats inquebrantables fan tuf a franquisme.
Millor li ve la flamígera Belarra deixant anar exabruptes antisemites i catalanòfobs. Així té els pseudoindependentistes catalans contents i units en l'únic que saben unir-se, en llançar improperis contra l'espanyol colonialista. Fan Pàtria i obliden que Sánchez es manté gràcies a llurs molt ofesos vots.
Ferit per la resposta dels camarades catalans que comparen Belarra amb Hitler, Pablo Iglesias recorda que va visitar a la presó Junqueras quan era vicepresident.
El que no pot recordar és haver visitat Pablo Hasél, que fa gairebé cinc anys engargolat, per dir el que tothom sap.
I això ho diu tot de Pablo Iglesias.
