divendres, 25 de juliol del 2025

La gossada, contra Sílvia Orriols

Gràcies al sistema espoliador de finançament públic dels partits polítics la política s'ha convertit en una activitat de ganduls, corruptes i lladres amb baixíssima formació acadèmica i professional. Els partits enganyen la gent, simulant que s'ataquen els uns als altres en funció d'interessos oposats, quan el que fan és viure d'una corrupció estructural de la que treuen profit tots. El Parlament ha canviat el nom de la DEGAIA a DGPIIA per no haver d'explicar el lladrocini pel qual uns polítics han malversat milers de milions de diners públics, enriquint-se personalment i prostituint una activitat política en nom d'un bé comú que resideix a les seves butxaques.

Veure cent i escaig diputats vomitant odio contra una sola persona, sense deixar-la parlar als mitjans en el quals se l'insulta i ataca a dojo, mostra a les clares l'esquifida moral de la classe política i mediàtica catalana. Polítics corruptes i periodistes comprats, tan corruptes com els polítics. Tots van al degollament contra Silvia Orriols, com els escribes, fariseus i altres sepulcres blanquejats del  Evangeli. No poden recórrer a la paràbola de la dona adúltera per lapidar-la, com voldrien, perquè Orriols, mare de cinc fills fora del matrimoni, ha tingut el valor de fer el que cap d'ells no ha gosat fer.

No han gosat, però com els miserables puritans de la Massachusetts Bay Colony intenten matar-la políticament, fent-la portar la lletra de la infàmia com al famós clàssic de Nathaniel Hawthorne, La lletra escarlata (1850). Si no per adulteri intenten atacar-la, assenyalar-la, singularitzar-la, des-humanitzar-la, com fa la cretina d'Ester Capella que, com bona nazi, acusa els altres del que ella fa. Els plens del Parlament son exercicis de tir al blanc contra Orriols i es fan valer més lletres: la X de xenòfoba, la I d'islamòfoba, la N de nazi, segons el paràsit de David Cid. Un comunista (l'única ideologia política occidental que ha pactat amb els nazis de debò, els de Hitler) que diu nazi a una persona demòcrata, conservadora, cristiana i patriota és com un gripau cantant O sole mio, quelcom propi d'un cràpula emparat pel covard president de la cambra.

Esta corrupció recorda molt la novel·la de Mark Twain, L'home que va corrompre Hadleyburg (1899). Hadleyburg, una petita ciutat, té fama de incorruptible. Tots els seus ciutadans són un exemple  d'honradesa, com els diputats del Parlament, fins que un foraster demostra sense cap mena de dubte que és una ciutat profundament corrupta, però que mai no se l'havia posat a prova. Igual que el Parlament canviant el nom de la DEGAIA per la DGPIIA, la ciutat decideix canviar el seu lema, de “No ens deixis caure en la temptació” per “Deixa'ns caure en la temptació” i acaba amb un comentari de Twain: “Torna a ser una ciutat honesta i, qui vulgui sorprendre-la de nou dormint, haurà de matinar molt”.

Perquè la corrupció del parlament i la política catalana és òbvia i asfixiant: una partitocràcia corrupta que monopolitza el govern a tots nivells, el parlament, els mitjans de comunicació, les universitats, les institucions socials, etc. Sembla una repetició de El Rinoceront d'Eugene Ionesco (1959), obra que exposa el procés pel qual una societat es va estupiditzant progressivament; els seus habitants es van convertint sense adonar-se en rinoceronts, tots parlant i pensant com a rinoceronts. Comença a poc a poc i, al cap del temps, aquesta pesta afecta tota la ciutadania. Ionesco retratava el procés de fascistització de països com Itàlia o Alemanya. El cas serveix també per a les societats europees occidentals d'enguany amb el pensament únic woke.

Sílvia Orriols té en contra els espanyols (tots, feixistes i d'esquerres), el feixistes casolans i els wokes sobrevinguts, que creuen que, per declarar-se d'esquerra i/o progres, estan fora de perill de ser rinoceronts ionesquians. 

I, com el Bérenguer d'Ionesco, tanca l'obra amb un “Jo no capitulo!”

Jo, tampoc.