El pragmatisme del cranc

Quines dues captures de l'entrevista a Marta Vilalta al Més 324de TV3! Són del compte de Miquel Bofill. Amb raó voldrien tancar el twitter. El famós "femer", segons Sergi Sol, la "minibombolleta", que deia una altra senyora fa uns dies. Ahir, les captures feien les rondes al twitter, on s'esmolaven les eines de la ironia, la burla i el sarcasme digitals que treuen de polleguera als funcionaris del partit hegemònic a Catalunya. "El responsable de rotular no menjarà el torró a TV3", "al grafista li queden dues telenotícies", "Halloween", "despido fulminant".
Twitter no deixa passar una; a la que detecta una mentida, sort un riure sarcàstic. Sobretot si la mateixa TV3, aparell de propaganda d'ERC, ridiculitza la política dels que la controlen. És d'una incompetència celestial. I a les xarxes el riure era ja pantagruèlic. Els funcionaris treuen foc pels queixals perquè el twitter els fa aparèixer com el que són: autonomistes que no només no volen la independència sinó que tampoc no saben negociar engrunes per Catalunya perquè al fons estan absolutament compromesos amb la política d'estabilitat d'Espanya, perquè el seu marc vital és espanyol.
El rètol diu exactament el mateix que va dir Valtonyc en una gran entrevista al FAQs. Per cert el mateix Valtonyc per al que la fiscalia andalusa demana quatre anys de presó pel presumpte delicte d'odi a la Guàrdia Civil. Perquè aquí, mentre els hegemònics fan mans i mànigues per enganyar a l'opinió pública i justificar que s'aproven els pressupostos de franc, l'Estat -i en últim terme el gobierno- no aturen la seva guerra contra l'independentisme.

La raó de ser de la independència

El meu article a La República.cat sobre la patafísica qüestió de si cal esbrinar per a què es vol la independència

******

Sembla que sí, que el partit ERC anirà endavant amb el debat anunciat per Raül Romeva: “Per a què volem la independència?” Es presenta com un procés democràtic d’adopció de decisions col·lectives. Els militants celebraran reunions de debats al voltant d’un document, com els antics cristians al voltant de la doctrina; faran les esmenes que vulguin, i, a la fi, una conferència nacional del partit adoptarà la decisió definitiva que revelarà al món exactament per a què vol la independència ERC. 

És una pregunta sorprenent per a un partit que, fundat el 1931, té com a objectiu a l’article segon dels seus estatuts “la independència dels Països Catalans i l’Aran”. S’ha d’entendre, doncs, que el partit no sap per a què vol l’objectiu que ell mateix es va fixar fa 90 anys? No ho ha sabut mai o és una ignorància sobrevinguda? Potser és el moment d’esbrinar per a què es vol la independència i fins i tot si es vol en primer lloc. Si debatent democràticament s’arribés a la conclusió que la independència no es vol per a res (una possibilitat), el partit hauria perdut la seva raó de ser i li estaria bé dissoldre’s. 

El projecte d’ERC ha encès una reacció molt negativa a les xarxes socials, singularment a Twitter. Un breu incís sobre aquesta qüestió de Twitter i el seu impacte en la comunicació social, no només en la política. Twitter és un fòrum obert, una àgora pública lliure i la més extensa en persones i territoris. Avui, l’esfera pública per excel·lència on tothom pot dir la seva, sense més limitació que el Codi Penal i on ningú no pot censurar o vetar ningú. És l’àmbit de la llibertat d’expressió, enfortida gràcies al web 2.0, que permet la interacció entre el públic, l’audiència, els receptors i els emissors (polítics, periodistes, publicistes, etc.) i trenca el monopoli i la impunitat dels opinion makers, sotmesos avui a un escrutini del seu públic al qual no estaven acostumats. Quina altra pot ser la raó per la qual la batllessa Colau ha abandonat Twitter si no és perquè no vol rebre crítiques i no pot impedir-les mobilitzant els seus clients com feien els tribuns romans en els actes públics? 

Aquí rau el rebuig del periodisme convencional a les xarxes, atès que són aquestes les que exerceixen el control dels poders polítics que ningú no fa. Amb l’insolent afegit que també gosen controlar la tasca dels periodistes més o menys institucionals, als quals acusen de formar una aliança non sancta amb els poders que haurien de controlar. Les xarxes, Twitter, són una amenaça a una forma de periodisme institucional, partidista, venal. Per això, si aquest periodisme conxorxat amb els poders pogués, les tancaria, especialment Twitter. Poc més o menys com a la Xina o Corea del Nord.

 La recepció del projecte d’ERC a la ciberesfera ha estat efectivament molt negativa. S’ha interpretat com la confirmació pública d’una traïdoria llargament anunciada. Pot semblar massa categòric, però encara són recents les afirmacions públiques d’independentisme radical i sense embuts d’ERC que han resultat falsedats amb finalitats electoralistes; encara sona el “Doneu-me 68 diputats i proclamo la independència”, reduït aleshores a “Tinc 72 diputats i demano respectuosament que Netflix dobli en català”. Sí, efectivament les xarxes i Twitter són una veritable nosa per al pseudoindependentisme. Fa quatre mesos que, sortint de la presó, el mateix Romeva va declarar que la independència és “irreversible”. Volia dir “inevitable”, perquè és impossible revertir el que encara no és. I, si la considera inevitable, quin és el sentit de preguntar per a què es vol? 

Tanmateix, la pregunta té una resposta molt senzilla, però una que no encaixa en els plans dels que volen substituir la independència per l’hegemonia del seu partit. Volem la independència per exercir el nostre dret a ser. Encara que no se’ls hagi acudit als ideòlegs d’ERC, ser no s’esgota en existir, com ja sabien els existencialistes. Catalunya existeix com a colònia de l’Estat espanyol, no com a ella mateixa. I per això li cal la independència, per ser ella mateixa sense resignar-se a una existència vicària. 

Preguntar-se per a què es vol ser és renunciar a ser.

Le roi (des belgues) est un con

Sembla que, gràcies a Valtonyc, ja es pot tractar al rei dels belgues com a qualsevol altre ciutadà, que farà valer el codi penal si creu que algú l'ha insultat; com pot fer-ho també el monarca. Però res de tipificar com a delicte perseguible d'ofici els insults al rei. Valtonyc ha fet avançar el dret constitucional belga gairebé dos-cents anys (atès que la llei ara derogada era de 1847) i ha convertit Bèlgica en l'avantguarda de la lluita per la llibertat d'expressió. Una fita històrica.

Perquè la qüestió aquí és si el dret de llibertat d'expressió està limitat per coses com els "ultratges" al rei. Vinc de publicar un assaig sobre la llibertat d'expressió a Catalunya, a on es diu que: "Conceptes com el de blasfèmia, sacrilegi o ultratge a qui sigui, nació, rei, himne, etc., no tenen cap sentit i només poden imposar-se per la violència, mai per la raó". Me n'alegro molt de coincidir amb el Tribunal Constitucional belga. Sense llibertat d'expressió no pot haver-hi democràcia.

Ja es pot insultar al rei dels belgues. Però no al rei d'Espanya. Cal recordar que Pablo Hasél està complint condemna per enaltir el terrorisme i injuriar al rei. És a dir, està condemnat injustament. Com ho estaria Valtonyc si, en lloc d'anar a l'exili, s'hagués lliurat a la "justícia" espanyola. Una vegada més s'observa que, en la confrontació amb la metròpoli l'exili és molt més eficaç que la presó.

Els jutges injustos

Paradoxalment, una de les causes principals de la inseguretat jurídica de la ciutadania és l'arbitrarietat dels jutges. Que la professió judicial està literalment farcida de jutges militants d'ideologies de dreta no és ja cap secret per a ningú. Entre jutges franquistes, nacionalcatòlics i de l'Opus Dei, el poder judicial s'ha revelat l'últim búnquer del franquisme, de "l'atado y bien atado".

 

 De fet l'expressió lawfare, que es fa se servir sovint retrata una situació que ve dels inicis de la transició. Amagada els primers anys, es va palesar amb el triomf de la dreta als anys noranta. En una conferència que vaig pronunciar llavors a Oviedo, no me'n recordo on, vaig dir que la dreta estava fent amb els jutges el mateix que havia fet tradicionalment amb els militars: posar-los a defensar els seus privilegis. L'endemà, Vetusta clarejà albirant l'escàndol. I tanmateix, com sempre, em vaig quedar curt. Els jutges administren una justícia nacionalcatòlica.

 

Realment, l'episodi de la detenció de l'exvicepresident del Parlament, Josep Costa, sembla més un cas d'intimidació política i extralimitació de funcions que una providència judicial. Un cas més a prop de la famosa "justícia de Peralvillo" (on primer s'executava al reu i després s'instruïa la causa) que d'un procediment legal. Josep Costa no reconeix competència al Tribunal Suprem per interferir en la sobirania parlamentària. És el que haurien d'haver fet els condemnats al judici-farsa de l'1-0: no reconèixer la legitimitat dels tribunals espanyols a Catalunya. 

 

No hi ha cosa més terrible, maledicció més gran, desastre pitjor per a una comunitat que els jutges injustos. Herodot conta la llegenda de Cambises, que va fer escorxar viu un jutge prevaricador i, amb les tires de pell, va fer bastir la cadira a on haurien de seure tots els jutges posteriors. És el contingut d'un famós díptic de Gerard David, obra que els jutges haurien de tenir davant en recitant les seves oposicions.

Projecte de país o projecte de partit?

El meu article avui a elMon.cat. 

 

****************

La política no és només el terrabastall de banalitats que omplen de gom a gom l'esfera pública en un vertigen de platós, micròfons i diaris. De vegades, en meitat de l'enrenou a l'escenari, els protagonistes aturen una estona la picabaralla i, com si fessin un apart dirigit al públic, formulen alguna mena de projecte col·lectiu, de programa de major abast que intercanviar insults. 

 

Després d'abandonar la política pràctica, en la que no ha deixat una empenta digna de recordació, i de donar-se un temps de reflexió, Pablo Iglesias ha reaparegut com a tertulià en influents mitjans espanyols i catalans. Sembla una activitat més adient al seu tarannà. I és des d'aquestes tribunes, en presència de gent de l'alçada intel·lectual de les exministres Carmen Calvo i García-Margallo, des d'on el fundador de Podemos enuncia el projecte de la bona vella/nova esquerra, marmessora del moviment antisistema.

 

És un programa al voltant d'una triada a l'estil hegelià: república, plurinacionalitat i confederació. Una triada tan versemblant com la de la santíssima trinitat que habita un cel encara per conquistar. No només perquè Espanya mai l'acceptarà, sinó perquè tampoc ho farà l'independentisme català. Almenys l'independentisme de debò: la república espanyola -suposat que es materialitzi- no serà millor per a Catalunya que la monarquia; el seu hipotètic caràcter plurinacional és irrellevant per l'independentisme per definició; la confederació és un sofisma perquè per a confederar-se, abans cal ser independent.

 

L'episodi del segrestat escó del diputat Alberto Rodríguez i la previsible reacció d'Unidas Podemos plegant-se a l'arbitrarietat són la prova fefaent que aquest partit és l'enfant terrible del règim del 78, monàrquic, mononacional i unitari. Terrible, sí, però enfant. La triada d'Iglesias té la mateixa importància per a l'"esquerra de debò" que la independència de Catalunya per a ERC. 

 

Del costat republicà, Raül Romeva presenta un projecte de debat col·lectiu al si d'ERC sobre la qüestió de "per a què volem la independència?" El retret que es fa sovint als republicans és que el seu independentisme és fictici, fals, un mer esquer per capturar vots independentistes de bona fe. Encara fa uns mesos, el mateix Romeva considerava "irreversible" la independència. Òbviament, volia dir "inevitable" car no es pot dir irreversible una cosa que encara no s'ha aconseguit. Doncs, si és inevitable, no cal plantejar-se la seva conveniència. Fer-ho és reconèixer obertament que mai ha estat un objectiu de debò.

 

Tothom troba raonable aturar-se alguna vegada per reflexionar sobre el sentit de què es fa. Però quan es reflexiona sobre el "per a què", es qüestiona el sentit mateix de què s'està fent. Plantejar-se "per a què" es vol alguna cosa és adoptar un punt de vista instrumental. La independència, però, no és cap instrument, sinó un fi en si mateixa. La proposta de debat es presenta com a un exercici de democràcia interna del partit. Els militants a les agrupacions debatran les propostes i presentaran esmenes fins a acordar un document final per majoria a un congrés que es celebrarà dins quatre o cinc mesos. Un document que decidirà per a què vol el partit ERC la independència. Amb aquesta perspectiva instrumental una de les respostes possibles és "per a res". Això deixaria en clar que el fi en si mateix no és la independència sinó l'hegemonia del partit. 

 

L'enganxada de Junqueras i Jordi Sánchez a causa de la participació en la taula del diàleg, ens permet albirar l'ànim de la coalició de govern i la relació entre independència i hegemonia. JxC es resisteix a plegar-se als dictats del seu soci. Primer, el MHP Aragonès va vetar representants de JxC perquè no eren consellers. Després Oriol Junqueras, que és qui talla el bacallà, exigeix que JxC proposi els seus representants a la taula al mateix temps que rebutja una posició comuna envers els pressupostos. La raó és palesa: a ERC la interessa donar versemblança a la taula del diàleg per al qual li cal la presència de JxC, però no l'interessa compartir les seves relacions, pactes i acords amb el PSOE. És el principi de l'hegemonia de partit. Res a veure amb la independència. 

 

L'últim projecte ha estat el del president Puigdemont que reitera la seva voluntat de tornar a Catalunya com a ciutadà lliure a acabar la feina aixecant la DUI. Tothom de bona fe, suposo, celebrarà el seu retorn en les condicions que diu perquè és un acte de justícia. No hi ha cap raó per dubtar que el seu propòsit sigui el que diu. 

 

La qüestió és com ho farà, amb quines forces.

Palinuro torna a la barricada

Després d'una absència de quatre mesos (i no de vacances a la torre d'ivori), Palinuro torna a l'internet amb algunes novetats.

S'ha fet editor independent. 

 

Condemnat a l'ostracisme a Espanya a causa del seu suport a la independència de Catalunya i també a Catalunya per la mateixa raó, encara que sembli mentida, car els "partits independentistes" són els pitjors enemics de la independència, ha trobat la possibilitat de publicar els seus textos i llibres burlant el boicot d'ERC a través d'Amazon.

Internet i les xarxes socials són l'únic àmbit lliure del control del pseudindependentisme i, sobretot, d'ERC, una típica organització autoritària en procés de feixistizatció, com deia Nicos Poulantzas. Per això els seus comissaris polítics diuen que el tuiter és un "femer"; perquè no poden controlar-lo. Amazon és una plataforma que possibilita l'autoedició de textos i llibres sense censura d'ERC que s'exerceix no només a escala editorial, sinó també de distribució i venda, perquè ordenen als llibreters sota la seva influència que no venguin els llibres crítics amb el seu partit d'endollats.

Doncs, a més de les seves cròniques periòdiques, el blog serà la finestra on apareixeran les pròximes publicacions de Palinuro: llibres originals, traduccions, i també els posts habituals. Transitòriament seguirà sent de franc, però més endavant serà per subscripció. Cal recordar que, malgrat que ERC continuï amb les seves calúmnies, Palinuro no rep diners de ningú, i ha de guanyar-se la vida en un ambient molt hostil.

El primer pas ha estat la publicació de l'assaig sobre La llibertat d'expressió a Catalunya, en edició kindle (per a ordinador, tauleta i mòbil) i edició de paper.

Les següents publicacions ja previstes seran: la versió castellana de La llibertat d'expressió, una traducció (amb estudi introductori meu) del text feminista de Poulain de la Barre, sobre la igualtat de les dones, De l'Egalité des deux sexes (1673) i un assaig meu il·lustrat sobre la misogínia a l'art occidental, tots tres ja en avançat estat de composició.

Per descomptat, també estan previstes les habituals cròniques sobre l'actualitat.

Desitgeu-me molta merda a la nova etapa palinurica, si us plau.

El segon error de perspectiva

El nivell del debat polític a Catalunya és molt baix, insòlitament baix per la importància del que està en joc: l'alliberament nacional. Abunden els insults, els arguments ad hominem, els atacs personals, la demagògia i la carrincloneria dels endollats de pagueta, encarregats de difondre les consignes de la superioritat. I poc més. Cap raonament digne de tal nom, cap anàlisi capaç de donar pistes per entendre una realitat força complicada.Les controvèrsies i polèmiques versen sobre l'aquí i ara més immediat, sense cap referència a les experiències del passat, encara que sigui recent. Debatre sobre el present i el futur sense una visió clara del passat és com bastir un edifici sense fonaments. Si, a més a més, es vol projectar les conclusions sobre un esdevenidor llunyà, l'intent és, literalment, perdre el temps. Però sembla molt adient per injectar ànims als seguidors més pessimistes i tenir-los entretinguts una estoneta més mentre el profeta es felicita a si mateix.

Preneu el cas del brutal error de perspectiva que va suposar el procés-farsa de l'11-O. Abans de l'inici, tota la propaganda independentista va dir que seria el moment decisiu, quan l'Estat espanyol es veiés afrontat a la seva misèria; el moment en què la causa catalana es palesaria a la vista del món sincer que ens estava mirant, i tindríem la independència a tocar, gràcies a la publicitat de l'espectacle. Amb aquestes expectatives es va dissenyar una estratègia defensiva al procés profundament errònia, gairebé podria dir-se pensada per a l'enemic per enfonsar la causa catalana. L'error de partida va ser afrontar el procés sense qüestionar la seva legitimitat i acceptant com legal una farsa antijurídica. El resultat ho coneix tothom; la farsa dels jutges franquistes acabà amb condemnes brutals, el procés cap a la independència no avançà ni un centímetre i els processats, que ni tan sols van gosar declarar a la seva llengua, no obtingueren cap ressò internacional, perquè, mirabile dictu, el món no ens mirava. Només nosaltres mateixos a l'espill dels nostres desitjos. Com els nens. I és el que seguim fent aleshores.

Ara, quan és possible que la justícia europea anul·li el procés-farsa i obligui a repetir-ho, s'està repetint l'error de perspectiva i s'han disparat de nou els focs artificials de les promeses buides i les hipèrboles a un got d'aigua: el món torna a mirar-nos, Europa ens farà justícia, l'Estat espanyol tremola de por quan veig que l'invencible Puigdemont tornarà vincitore, com el Radamès d'Aida. Per descomptat, els que veiem amb escepticisme aquesta nova equivocació ens guanyem una altra campanya d'assetjament dels dos partits seudoindependentistes. Abans de continuar, permeteu-me recordar que, davant la farsa del judici de l'1-O, vaig ser jo uns dels primers a apuntar a la via europea.

 De la mateixa forma, aleshores quan la justícia europea acabi amb la iniquitat del judici-farsa de l'1-O que segur que ho farà, serà un moment de goig i aplaudirem el resultat amb les orelles. Però sabeu quant pot trigar aquest? Dos, quatre, fins a sis anys. I amb quins efectes? Recordeu el judici d'Otegi; també es deia que la sentència europea faria molt mal a Espanya i que Otegi tornaria per la porta gran. La sentència condemnatòria d'Espanya va sortir sis anys després i res no ha canviat; ni tan sols una mica i Otegi ha tornat per a la porta petita i està fent política de vol curt, curtíssim tenint en comptes que la seva aliada és ERC.

 Però, es diu, la confrontació pot arribar molt abans si els tribunals europeus tornen la immunitat a Puigdemont i companys i el MH president pot trepitjar lliurement Catalunya. Només amb aquesta visió hi ha molts analistes tocant el cel amb la mà, com Jacob a l'escala divina, i prometent poc menys que la segona vinguda del Messies. Acceptant que ho pugui fer, que és molt acceptar, poden passar dues coses. Primera un cop Puigdemont a Catalunya, es produeix una onada espontània popular de confrontació violenta amb l'Estat. Encara que no seria el model no-violent que el MH president ha predicat sempre, jo hi seria també perquè crec que la violència és correcta quan es tracta de la legítima defensa. Però prometre això té la mateixa fiabilitat que una pregària a Sant Pancraci. 

 La segona: no hi ha cap onada popular espontània i el MHP Puigdemont es veu obligat a fer política "normal" a dins de l'autonomia fins que es convoquin eleccions a Catalunya, cosa que depèn del govern presidit per ERC. Haurà de decidir si es presenta com partidari de la independència aquí i ara encapçalant una organització pròpia, nova, transversal i suprapartidista com un moviment d'alliberament, en el qual cas, personalment m'hi sumaria, o pot fer-ho encapçalant un partit del règim, com ha fet fins ara amb JxC, en el qual cas, jo no hi seria.

Mentrestant abandonar la lluita aquí i ara a canvi de dos anys (mínimum) de normalització espanyola equival a renunciar a la independència, tant si es tracta d'esperar els resultats de la taula de diàleg com les decisions dels tribunals europeus. És una proposta dictada per la por a fer front al regne d'Espanya i l'afició dels polítics catalans dits "independentistes" a fer el viu-viu i anar cobrant salaris estratosfèrics per no fer res més que parlar de temps en temps al Congreso denunciant per enèsima vegada les injustícies espanyoles a Catalunya amb rotllos que ja es saben de memòria. Per mantenir aquesta situació de privilegi i continuar aprofitant-se de l'error de perspectiva, els polítics catalans professionals (i els no professionals esdevinguts professionals després de cobrar la primera nòmina) proposen que tinguem paciència i esperem encara aquests dos anyets per veure si hi ha resultats. En cas contrari ens prometen tots tres que aniran a un "embat democràtic", una mena de flogisto amb la qual aspiren a seguir entabanant la bona gent independentista.

La independència no sortirà de cap taula de diàleg ni cap sentència de cap tribunal. Sortirà del carrer, que és on es troba. I per fer-la cal oblidar les estratègies de taules i tribunals que només cerquen endarrerir la inevitable confrontació.

El preacord

El que demana el nou preacord és una mena de vot de confiança per a una repetició de la fórmula del govern anterior. S'assegura que els que ho proposen no defalliran aquest cop a la seva voluntat d'assolir els dos objectius de la reconstrucció social i la independència. Sánchez l'ha expressat amb claredat: deixeu passar quatre anys i llavors, parlarem i veurem quins i quines tenien raó (ells) i quines i quins estaven equivocades (els altres, sobretot si n'eren crítics) i riurem. El que no se sap és si de dolor. 

 

És un vot de confiança que es demana per deixar els mitjans públics de comunicació sota control absolut d'ERC, com han estat fins ara. Cal ser un negat del cap als peus per empassar-se aquesta burla. Fins ahir mateix els van fer servir sense atur ni escrúpols contra JxC. Just quan Sánchez i Aragonès presentaven el preacord, el senyor Sergi Sol dedicava el seu verí (de veritat) a JxC en prova de lleialtat mútua, com diu el seu assessorat, Aragonès. 

 

Encara que els dos representants, Aragonès i Sánchez, jurin en arameu que el preacord no equival al triomf de ningú, és clar que és un preacord amb la música i la lletra d'ERC amb acompanyament de JxC. A més a més, inclou expressament l'altre preacord de la CUP/ERC que JxC va rebutjar al seu dia. 

 

Pel preacord, JxC accepta expressament l'estratègia d'ERC. Que hi hagi reciprocitat no significa res, atès que no hi ha estratègia de JxC, llevat de la voluntat de respondre si, dins dos anys, no hi ha hagut resposta favorable espanyola a les demandes catalanes. 

 

És de suposar que la voluntat, també clarament expressada del gobierno espanyol, d'excloure de l'hipotètic diàleg qualsevol menció a l'autodeterminació i la negació del Congrés a tramitar una llei d'amnistia es consideren factors secundaris que no minven pas la viabilitat de la taula de negociació. És una taula on s'esmorza amb rodes de molí.

 

Com que les noves eleccions no semblen recomanables, els militants de JxC són cridats a decidir entre acceptar el preacord i entrar a un govern amb totes les garanties d'endarrerir el procés cap a la independència fins a calendes greques o rebutjar-ho i permetre un govern en solitari d'ERC. És el que va dir Sanchez pel cas, per a ell improbable, que el preacord fos rebutjat. I del desastre que estaria el govern en solitari d'ERC estan convençuts fins els d'ERC. 

 

És una elecció diabòlica que presagia la fi de l'independentisme si no es concreta aquí i ara l'estratègia per a la independència. Dir que la farà el think pentagon que anomenen centre de decisió estratègica i no dir res és el mateix.

Per fi diuen la veritat

Han trigat tres anys; han estat tres anys emprenyant la gata, enganyant a tothom, dient-se independentistes. Pragmàtics, realistes, possibilistes, però independentistes.

 

Han perseguit, assetjat i silenciat els que avisaven que no eren independentistes sinó que només estaven interessats a llur partit, val dir, llurs butxaques i privilegis.

 

I ha resultat que els assetjats i silenciats tenien raó. 

 

És fort, tres anys enganyant. Com ha estat possible? Gràcies al monopoli totalitari dels mitjans de comunicació que difonen les seves mentides, la seva propaganda i ataquen l'opció independentista de debò, la de JxC. 

 

Gràcies a la complicitat dels periodistes i comunicadors en general que han fet el joc als republicans i, llurs aliats espanyols, parlant de "partits independentistes", com si hi hagués més d'u; de dues estratègies per a la independència, quan és palès que no hi ha més que una i l'altre no és ni independentista.

 

I gràcies també a la complicitat d'una part de l'independentisme de JxC a la que ja li va bé parlar d'independència, però ajornar-la ad calendas graecas pretextant que és ERC qui no la vol.

 

El cinisme i la hipocresia d'ERC són infinites. Ha crescut i, per fi, ha guanyat unes eleccions amb una diferència d'un diputat, gràcies a l'1 d'octubre i l'empenta posterior de l'independentisme, dels que es van aprofitar mentint. Ara volen posar fi al procés engegat fa tres anys per tornar a la política autonómica endarrerint la independència entre deu i vint anys. 

 

JxC no pot en cap cas facilitar aquesta rendició incondicional.

Les noves portes giratòries

Pablo Iglesias dimiteix i deixa la política, diu el meu periòdic, amb una adorable ingenuïtat. És veritat que Iglesias dimiteix. El que no és tan clar és que deixi la política. El text de l'article diu que, el dimissionari està en contacte amb l'empresari Jaume Roures per trobar feina a "l'àmbit de la comunicació". No veig a Pablo Iglesias encapçalant un reality show o un programa de glamour i xafarderies, encara que mai es pot estar segur. La comunicació ací significa comunicació política. Dins un ampli ventall, des de la més pràctica i concreta a la més teòrica i abstracta; però comunicació política. La comunicació política és política perquè avui, la política és comunicació. 

 

Iglesias fa valer una porta giratòria com les que criticava asprament als feliços temps de jadis, arran de "l'assalt als cels" i la regeneració universal de la humanitat. Canvia la poltrona per a un endoll a una empresa privada. Que sigui una empresa de comunicació i no un banc o una multinacional és irrellevant. Es tracta d'una empresa privada i un accés laboral per via de influències. No, no abandona la política. Continuarà fent-la, però des d'una posició que li agrada més, per a la qual s'havia preparat i que és la seva veritable vocació: presentador televisiu; en definitiva, predicador.

 

 Iglesias i els seus companys van entrar en política com a marmessors del moviment 15-M, encarregats de portar a les institucions la indignació popular. No és segur que, en cas d'haver-ho fet, haguessin reeixit, però és que ni tan sols ho van intentar, llevat de qüestions d'atrezzo i d'imatge. Ja des de l'inici se'ls va afegir Izquierda Unida que farà de Podemos l'enèsima iniciativa comunista per lluitar contra el PSOE amb la conseqüència inevitable de l'afebliment de l'esquerra. La tediosa història de sempre: com que el PSOE no és esquerra de debò, cal bastir una alternativa "autèntica"; és a dir, cal dividir l'esquerra. I això en lloc d'entrar al PSOE i pressionar per fer-ho una mica més radical. 

 

Una esquerra que es constitueix contra la socialdemocràcia, però que, davant la pregunta per la seva orientació, es declara socialdemòcrata, no pot sinó fracassar a causa d'un obvi caos mental. 

 

Després del fracàs, nova vida. Post tenebras, lux. Iglesias fa molt bé seguint el seu destí, abraçant la seva vocació en sentit weberià, com una crida divina. El cel espera un nou astre de la comunicació. 

 

El que ja no està tan bé és abandonar el vaixell quan aquest s'enfonsa. És contrari a la llei d'honor del mar. I molt menys abandonar sense assabentar a la tripulació de l'enfonsament. Ans al contrari, fent-la concebre falses expectatives. Cal un xic de cinisme per dir de la persona que deixa al seu post de vicepresident que serà la presidenta del govern a un futur no llunyà.

 

Definitivament, Iglesias no deixa la política.