La Inquisició a Catalunya

Les paraules que fem valer ens defineixen millor que les oracions que componen. El llenguatge és el subconscient que tornassola a través del discurs conscient i diu més sobre el parlant del que ell mateix se n'adona. Al comissari polític d'ERC de guàrdia a tv3.cat, Sergi Sol, li agrada molt el terme "convers" que sovinteja als seus escrits i discursos. El lector el trobarà segur al seu últim article, L'Artur a Lledoners. El comissari està a la permanent cerca i captura de "conversos". Com Fra Tomàs de Torquemada. Un comissari polític (encarregat de la puresa ideològica de la línia del partit) i un inquisidor tenen molt en comú. El més evident, la cerca i captura de "conversos".

 I que dimonis (mai més millor dit) és un "convers"? En la primera accepció del diccionari català és qui "s'ha convertit a una altra religió, especialment del judaisme o l'islam al cristianisme". El problema dels "conversos" era que podien ser fingits, que podien continuar creient al judaisme o a l'islamisme d'amagatotis. La majoria dels "conversos" eren jueus i "moriscos" i per aixó la inquisició és una de les fonts de l'antisemitisme europeu. Calia disposar d'una eina per descobrir aquesta nefanda pràctica. A l'església, la inquisició; a la vida secular, els comissaris polítics. La seva missió: identificar els "conversos" i fer-los confessar la seva heretgia. La inquisició els torturava i, si de cas, els "relaxava" al "braç secular" que els cremava vius. Aleshores les formes s'han civilitzat una mica, però la finalitat de totes dues "agències" és la mateixa: suprimir la discrepància. Avui es fa de manera incruenta, però es fa. 

 Tot com la inquisició amb altres heretgies, el comissari identifica els textos herètics i els condemna. Ningú no pot llegir-los sense perill d'excomunicació o alguna cosa pitjor. Els llibres del MHP Puigdemont són llistes de retrets cap a ERC i el seu autor ha de ser cremat en absència. Fa un temps, els espanyols, sempre més avançats en coses de fe, ja ho havien afusellat, n'efigiï. I, amb l'autor, tots els seus seguidors pel camí de l'error, especialment els "conversos" que, com tothom sap, són els més perillosos perquè, per no llevar sospites, semblen els més independentistes del món mundial, com diu el màxim dirigent d'aquesta confraria de gens justes, bones i benèfiques. 

 A més a més de difamar el contingut del llibre per impedir la seva difusió, no permetrà cap ressò a l'esfera pública i no es permetrà parlar (bé) d'ell a cap de mitjan públic de comunicació i molts privats. Els comissaris volen ser més eficients que la inquisició perquè, en fi, som a l'època de les noves tecnologies. Per aïllar l'heretgia el millor és no deixar als seus portaveus cap accés als mitjans de comunicació, controlats per un partit, ERC amb voluntat manifesta de ser "hegemònic" a Catalunya i voluntat latent d'esdevenir partit d'Estat, partit institucional on no n'hi ha diferencia entre els càrrecs del partit i els de l'Estat o fragment d'Estat, que sembla ser la veritable aspiració d'ERC. 

 Quan un partit funciona com una secta i una oligarquia d'interessos; quan controla un munt d'institucions públiques i els mitjans de comunicació convertits en aparells de propaganda de la pròpia doctrina; quan se sotmet la societat a censura partidista per menystenir a l'adversari sense deixar-li defendre's amb igualtat d'oportunitats; quan es veu que la societat pateix aquesta negació del dret a la informació i la llibertat d'expressió sense reaccionar; quan ningú no gosa dir res davant aquests abusos per por a significar-se i perdre la feina i perquè funciona "l'espiral del silenci"; quan totes aquestes condicions es donen, es pot parlar d'una deriva feixista d'ERC. 

Quan això es planteja, surten veus més cavernoses i fragoroses que les de Vox. Quin desbarat! Una esquerra secular feixista!

Quin desbarat dir que UP no té res a veure amb l'esquerra i la revolució, sinó amb la casta!

Quin desbarat dir que ERC no és un partit independentista, sinó que és contrari a la independència! 

La veritat pren el seu temps, com el mussol de Minerva i tarda a arribar. Per a alguns no hi arriba mai. 

En aquest cas és possible que sigui així i no arribi mai perquè ERC perdrà les eleccions vinents. 

Si no fos així, tornaríem a parlar.

La taula de salvació no compareix

Molt bona la foto amb el jet d'eau del llac Leman al fons. Ginebra, Suïssa, terra refugi tradicional d'exiliats i perseguits polítics. 

 

És sorprenent l'allau de declaracions, entrevistes, presentacions d'ERC a tot arreu. El president d'ERC es passeja, encara que virtualment, per tvs, ràdios i periòdics. El mateix fa la secretària general, Marta Rovira. Tots dos presenten un llibre de doble títol: "Tornarem a vèncer. (I com ho farem)". El primer és impossible perquè encara no han vençut una vegada; el segon, doncs, és com un abracadabra, un elixir, una estafa. 

 

La revolució catalana sembla esperonar la inspiració de molta gent que, probablement perquè es vegi en una perspectiva històrica, vol debatre les grans qüestions que tenen el país encès així com deixar la seva escrita per a la posteritat. Passa sempre amb tots els moments revolucionaris. Les tres revolucions l'anglesa (segle XVII) i l'americana i francesa (segle XVIII) van produir centenars de millers de llibres, pamflets, manifests, etc. Avui afegim el tuiter. 

 

En aquesta mena de batalla dels llibres de la revolució catalana, els dos del MHP Puigdemont semblen haver guanyat en tots els nivells i ordres sense cap discussió. De l'altra part no hi ha cap llibre que pugui donar resposta a "M'explico"; encara menys desmentir-ho.

 

Per això, per amagar aquesta desfeta, multipliquen els dirigents d'ERC llurs aparicions als mitjans que monopolitzen sense vergonya. Per això i per tractar d'imposar a la població una tàctica que no només segueix trencant la unitat independentista sinó que ja ha fracassat palesament. Fa vuit mesos que ERC votà pel gobierno "d'esquerres", sota la promesa d'obrir una taula de diàleg i amb l'amenaça formulada pel portaveu d'Esquerra, Rufian, de fer-ho caure en cas d'incompliment. El gobierno no n'hi ha complit res i ERC no té cap possibilitat de fer-ho caure. Una situació ridícula la del que vol mossegar sense dents, que els farà perdre les eleccions a Catalunya; l'única cosa que els importa. 

 

Per evitar-ho, els caps republicans arrosseguen a Madrid demanant urgentment que el gobierno faci un gest, encara que sigui nuvolós que ells puguin vendre a Catalunya com un pas avant que els permetrà votar a favor dels pressupostos del gobierno d'esquerres, cosa que farien en qualsevol cas, encara que no hi hagués cap gest del gobierno.

 

 Ho diu la mateixa Marta Rovira: que demanen una taula de diàleg i no pensen renunciar a res. Això de no renunciar al que no tens no sembla difícil. El difícil és materialitzar una taula de diàleg en la que ningú no ha cregut mai i no és una altra cosa que una eina per aturar la independència.

Explicar-se amb intel·ligència

 Avui podria estalviar-me el Palinuro. Subscric totes les paraules del MHP Puigdemont en aquesta entrevista, on s'explica com un llibre obert, costum de la casa. Aquí posaria punt final a aquest post. Però això seria una descortesia cap a l'inquiet timoner d'Eneas.

El punt decisiu de la declaració del president no és que s'expliqui, sinó que li calgui explicar-se per mitjà d'un llibre. La càrrega de profunditat, sense retrets, és aquesta: "I jo no tinc a l'abast la freqüència d'invitacions mediàtiques que tenen altres, jo no ocupo el TN. La meva única possibilitat d'explicar-me és fer un llibre." Deixem a banda per irrellevant el fet que n'hi ha de llibres i llibres. Aquí i ara, "M'explico" no és un llibre; és una bomba. L'important, però, a la declaració és que planteja una situació de control d'ERC dels mitjans de comunicació (públics i bona part dels privats) que funcionen com aparells de propaganda republicana i de menysteniment permanent de JxC i el president Puigdemont. 

Això no és un retret (com els que diu que col·lecciona el president Torrent), sinó una denúncia d'un atac permanent i molt greu al dret a la informació de la ciutadania i la llibertat d'expressió. Com es pot justificar aquesta censura evident de caràcter partidista és un misteri. Hi ha qui pensa que l'esquerra no pot coartar la llibertat d'expressió. Però sí que pot; i ho fa. I ho fa sempre que pot. Sense retrets, per descomptat.

I sense sentit comú, també. Sotmetre a censura informativa, a manipulació, a la societat en temps d'internet i xarxes socials amb unes eleccions a la vista és un error. La situació d'"hegemonia" mediàtica d'ERC pot ser molt relaxant pels propagandistes de la secta, però la gent la veu com un anunci de què ens espera si es fa realitat la "República d'esquerres" que pretén ERC, els independentistes "d'esquerres". Un lloc on es podran censurar llibres. Per què no cremar-los?

Ens en sortirem

La prova, la Diada d'ahir. En condicions de precarietat, d'intensificació de la repressió, amb provocacions de tota mena d'espanyols, des dels de Vox als sipais catalans, els independentistes hem estat a l'altura. Catalunya sencera, l'interior i l'exterior, ha sigut un clam per la independència.

 

Això no farà canviar res a l'actitud de l'Estat i el seu gobierno "d'esquerres", tancats a tota mena de negociació amb Catalunya. El cos, diuen, no pot negociar res amb el braç. No és un argument brillant i si una mica primitiu, però és el que tenen al cap els espanyols, siguin del partit que siguin i també molts catalans. En termes més elaborats, el principi d'integritat territorial de l'Estat fa lògicament impossible que la totalitat negociï res amb una part sobretot si el que la part planteja és la separació tout court. L'Estat, expliquen els "integristes" més liberals, diguem "d'esquerres", pot tenir una flexibilitat màxima, però no a l'extrem de la desintegració. La línia vermella és la independència; fins i tot, la possibilitat de la independència.

 

Per als independentistes, la independència no és negociable; el negociable és la via per assolir-la. El referèndum ha de ser condició sine qua non a les negociacions. Hi ha qui diu que no cal fer un segon referèndum, atès que ja vam fer un primer i el vam guanyar. OK, cap problema. Però es vulgui o no, som en precampanya electoral i això vol dir que cal esperar el resultat de les eleccions. Si hi ha una majoria parlamentària independentista de debò, és dona per fet el referèndum i s'aixeca la DUI. Però i si no n'hi ha majoria parlamentària o és com la que patim ara mateix? Caldrà tornar a demanar un referèndum, oi? 

 

Mentrestant, el clam s'ha sentit. Es pot fer com si no, i la totalitat pot ignorar el clam d'una societat que lluita pel seu alliberament i la seva independència. Però el clam hi és, fins i tot en condicions adverses. No es pot aturar perquè és un moviment d'alliberament nacional. O una revolució, si preferiu.

 

Aquesta situació planteja dues qüestions d'interès. La primera és que el moviment independentista és d'ampli i sostingut d'abast social. La idea que els catalans ens resignaríem a viure normalment amb presos polítics com si no passés res es prova falsa. Cap esperança que la gent oblidi la injustícia dels presos/es i exiliades/ats. Aquí no va passar ni passarà com al País Basc, on, tot i la resistència dels nuclis de l'independentisme, la societat basca no va fer seva la causa dels presos, com sí que l'ha fet la catalana. L'alliberament dels presos i exiliats polítics catalans és part de l'objectiu d'alliberament nacional i funciona al mateix temps com un esperó del moviment. La presó i l'exili tracten d'atemorir la població, d'escarmentar-la; però es tornen en factors de major mobilització. 

 

La segona qüestió hauria de derivar-se lògicament de la primera. Una vegada més, la gent, amb el seu comportament pràctic, a un acte col·lectiu d'abast nacional, organitzat per tota mena de procediments i objectius ha palesat l'esperit de l'1 d'octubre. Ningú no demanava a ningú quin carnet tenia a la butxaca. Ha demanat, doncs, unitat. 

 

L'últim avís abans les eleccions.

 

La responsabilitat és històrica.

Diada 2020. "Sigeu realistes; demaneu l'impossible"

La maleïda pandèmia ens ha deixat sense Diada, aquell turó simbòlic anual de l'independentisme. Una mostra periòdica de muscle que es farà, si, però en condicions molt precàries.

 

La manca d'espectacularitat de la  tradicional festa nacional, es compensa, però amb l'esclat d'un discurs del MHP Torra que ningú no s'esperava, una andanada de salutació de la Diada amb foc real.

L'exigència del president té un insospitat abast. Mai s'havia dirigit en aquests termes un president de comunitat autònoma al cap de l'Estat. Segurament el gobierno d'esquerres li restarà importància i, en una mostra d'originalitat, recordarà que Espanya és un Estat de dret i que cal mirar al futur. Però l'exigència del president Torra mira cap al present i recorda la consigna de mai del 68 que, segons gents sabedores, és la més surrealista de totes i, per tant, la més perenne: "Sigueu realistes; demaneu l'impossible". 

L'exigència del president és d'impossible compliment i ell ho sap. No només perquè el rei pogués trobar l'exigència una desmesura inacceptable. Per conservar el tron, els Borbons estan disposats a fer el que calgui. Carles IV i Ferran VII van vendre la corona d'Espanya i les seves possessions a Napoleó. Sense oblidar que el primer Borbó fundador de la dinastia al tron de França, Enric IV de Navarra, que era hugonot, es va fer catòlic perquè "París val bé una missa". Ho porten a la sang.

Però no és aquesta la raó principal de la impossibilitat que el rei (i, ja de pas, el president del gobierno) demanin perdó. Més convincent és la referència a l'etern greuge comparatiu a Espanya. El president ha exigit que l'Estat demani perdó als catalans i a Catalunya. I hi haurà rebombori a l'esquerra catalana que criticarà que no s'exigeix que el perdó es demani a tots els espanyols i a Espanya sencera, per esperpèntic que sigui, car hi ha més de la meitat dels espanyols molt d'acord amb el franquisme. 

Però la raó més sòlida d'aquesta impossibilitat és que l'Estat no pot respondre a l'exigència del president ni tan sols acceptant-la perquè això equivaldria a reconèixer de facto allò que es nega de iure: la personalitat jurídica distinta de Catalunya. Si l'Estat demanés perdó a Catalunya, obriria la porta a un referèndum d'autodeterminació. I no vol caure en aquest parany saduceu. 

Perquè, doncs, plantejar l'exigència d'una impossibilitat metafísica? No només per donar a la Diada l'abast revolucionari que malauradament li mancarà. També per reafirmar la independència com a un objectiu immediat per damunt de les melopees dels retrets, els retrets dels retrets, els retrets dels retrets dels retrets e cosí via. Com que es tracta de la revolució, demanem l'impossible. 

És l'única forma de fer-ho possible.

Demanar el possible és claudicar.

La colònia i la metròpoli

A la colònia hi ha un parlament tan restringit que ni tan sols està segur de si les seves decisions seran publicades al DOGC o si les seves lleis seran aprovades pel Tribunal Constitucional que actua com a un superparlament català. 

 

Per compensar aquesta mena de rump Parlament, esdevé a vegades un lloc on hi ha centelleigs polítics d'alçada que ens reconforten de les mesquineses quotidianes. La sessió d'ahir va deixar moments espectaculars. Com quan el MHP Torra va posar al seu lloc al diputat Iceta, sens dubte; però la importància de la seva exposició consisteix a fer palesa una paradoxa que ningú no vol veure encara que és evident: la dreta catalana és més d'esquerres que l'esquerra. 

 

Mentrestant el gobierno de la metròpoli envia 200 antiavalots i provoca la indignació dels independentistes a la colònia perquè els fa veure que som el que som, una colònia que no pot prendre les seves decisions ni tan sols en ordre públic. Aquesta indignació hauria de ser permanent atès que vivim a un estat d'excepció de fet. Com s'entén sinó que la presidenta de l'ANC tingui el mòbil intervingut? I com Paluzie, Torrent i, probablement centenars de ciutadans. 

 

La presència dels antiavalots prova que, encara que el gobierno faci un gest cap a ERC per aconseguir l'aprovació dels pressupostos, la repressió continua a tot arreu i fins i tot obre noves línies d'atac, com el cas del tsunami o les amenaces als funcionaris. En comptes de desjudizialitzar la política, com van dir que farien, les esquerres espanyoles l'han judicialitzat encara més, han admès la validesa del judici-farsa de l'1 d'octubre i apliquen sense cap mena escrúpols el dret penal de l'enemic.

 

En conseqüència, no té cap sentit seguir amb la tàctica del diàleg perquè la metròpoli ja ha posat els dos límits que el fan inútil. De forma: la repressió continuarà de plus belle. De fons: no hi ha possibilitat de cap referèndum d'autodeterminació. Llavors, deixem d'embolicar a la gent i posem la directa cap a la independència. 

 

A la metròpoli, com sempre domina la ignorància dels assumptes catalans. La gran preocupació són els pressupostos. Al rigodon dels suports participen PSOE, Podem, PNB, C's, ERC, els quatre diputats del PDeCat i els fragments de la galaxia podemita. Sánchez té els auguris favorables. El portaveu d'ERC ja ve signes favorables al vot a favor del gobierno, com sempre. ERC està molt més interessada a l'estabilitat del gobierno espanyol que a la independència de Catalunya. La primera és una garantia de futur pel partit; la segona, no. 

 

Presentar-se a les eleccions catalanes en aquesta situació és un xic complicat, encara que els auguris que fabriquen en forma d'enquestes siguin favorables.

L'anticlímax del derrotisme

El meu article d'avui a elMón.cat.

 

La revolució catalana cap a la independència és de llarg abast. Quant? Ningú no ho sap. Ho sabrem un cop assolit l'objectiu perquè l'abast del moviment és el de la generació que l'ha posat en marxa i aquesta encara està fent camí. Al trajecte hi ha moments d'exaltació i moments d'anticlímax com el que vivim aleshores, quan una part del suposat independentisme preveu la seva desfeta i, per evitar-la, proposa acceptar-la, però s'emprenya si se'ls hi diu. 

 

En aquests moments, com que hi ha molt per amagar, tergiversar i falsejar, la batalla es lliura al terreny de la comunicació. El control d'ERC dels mitjans públics i una part dels privats és asfixiant i descarat. Els informatius semblen rodes de premsa del partit. Les tertúlies desborden de comissaris polítics i llurs escolanets, tots molt ben pagats amb diners públics, entonant els miracles del pactisme i el "gradualisme" i la renúncia, mentre ataquen l'independentisme "incendiari" com a "irracional" i perillós. Els covards són sempre molt realistes, racionals, avisats i no es deixen embolicar per il·lusions infantils. Impedeixen, sense dret a fer-ho, l'accés als mitjans de l'independentisme de debò, neguen la llibertat d'expressió dels discrepants i el dret a la informació al més pur estil totalitari. Volen assolir "l'hegemonia" a dins de l'independentisme. La pedanteria del terme només descriu la vella tàctica comunista de "treu-te tu, perquè m'hi posi jo". També ells creuen tenir dret a viure del conte d'administrar les engrunes dels colons espanyols com lacais obedients.

 

 Mentrestant els mitjans amics, com "La Vanguardia" o "El periódico" o alguns digitals, convenientment engreixats amb subvencions públiques, treuen dia rere dia enquestes cuinades a favor d'ERC, per tal d'embolicar l'opinió pública i fer possible el domini del derrotisme, avantsala de la desfeta final. I tot això per atacar la figura del MHP Puigdemont, l'home que ens ha dut a on som ara i sembla decidit a dur-nos encara més lluny, fins a la independència. 

 

Paradoxalment, el resultat d'aquesta pràctica totalitària és el desprestigi d'ERC, com va ser el cas a la fi del comunisme en Europa oriental. Tots els partits comunistes controlaven ferrament els mitjans públics de comunicació (no n'hi havia d'altres) i tots van perdre les primeres eleccions democràtiques. Aquest desprestigi republicà a les xarxes és aclaparador. Diuen que no hi ha motiu d'alarma, que el tuiter i les xarxes en general són bombolles i no tenen res a veure amb la "realitat real", plena de gom a gom de iaies/os que només s'informen per la TV i als que es pot enganyar de franc. Ho veurem a les eleccions.

 

 No oblidem la batalla dels llibres, que es planteja en un terreny gens familiar i aspre per als comissaris i llurs deixebles, ja que cal llegir, difícil tasca. El "M'explico" del president Puigdemont ha tingut l'impacte d'una bomba comunicativa. Fets, dades, evidències concretes, un relat, un informe detallat d'uns esdeveniments amb un fort contingut de denúncia que, si no és desmentida, és acceptada.

 

El llibre d'Oriol Junqueras i Marta Rovira no sembla ser cap desmentit, sinó un manual de doctrines i consignes buides que pretén informar els lectors de com fer el que els autors no sabien com fer un any abans. La segona part de "M'explico" treu ja el cap amb avanços de premsa i, pel que se'n dedueix, encara hi haurà més situacions d'anticlímax. 

 

Els llibres no són terreny adequat per a la propaganda republicana; però la societat de l'espectacle, sí. El fitxatge d'en Rufian al programa d'Ana Rosa Quintana prova que aquesta onada de polítics estil Podem prefereixen un minut de TV que mitja hora d'argumentació parlamentària entre d'altres coses perquè no saben ni parlar. El mateix Rufian s'ha vist forçat a explicar-se, car no vol ser menys que el president Puigdemont; però en un tuit, que és a on arriba la seva capacitat d'explicació. Diu que no ha fitxat com a tertulià sinó com a representant d'un partit en una taula de partits. Al cap i a la fi, el noi és expert en taules i no hi ha cap raó per a no aprofitar l'altaveu de la TV per difondre la línia i doctrina derrotistes del partit.

 

Una anècdota adient, crec, al cas: una vegada van demanar a l'actriu francesa Simone Signoret si estaria disposada a fer el paper d'una dona feixista en un film. Va respondre que estaria disposada a fer el paper d'una feixista en un film antifeixista, però no el d'una antifeixista en un film feixista. 

 

M'explico?

Quan la victòria és la desfeta

Sí, ja sé que la notícia és de l'1 d'agost passat. Un mes i escaig després, però, ERC segueix sent perfectament prescindible i l'estratègia encara no ha estat "repensada". Tret que ho hagi estat en trenta dies, el temps entre la declaració de Rufian i la publicació del llibre d'Oriol Junqueras i Marta Rovira on aquests dos dirigents ens expliquen com tornarem a vèncer, mirabile dictu, atès que encara no hi hem vençut per primera vegada. Per si de cas, el comissari polític i tertulià de guàrdia, Sol, il·lumina el camí. Tot el misteri consisteix a aniquilar el MHP Puigdemont, el maligne d'aquesta secta de buròcrates enganxats a la nòmina del partit.Per això intitula la seva homilia dominical, de temps ordinari, Com ho farem.

 

Com faran què? No tenen ni idea perquè, al fons, no volen l'objecte d'aquest "fer" que ens portarà a la segona victòria ben abans de la primera. No hi ha i no hi havia estratègia, perquè mai han cregut a la independència, que és l'únic objectiu estratègic. Quan Rufian diu que cal repensar l'estratègia, car ERC no és imprescindible, vol dir la tàctica. La tàctica de la taula rodona de Camelot que ERC no pot imposar però que és la sola seva taula de salvació. L'estratègia era la tàctica, com va dir MacLuhan del missatge i el mitjà. L'estratègia era fer valer la taula per passar el temps que fos necessari discutint fins a l'esgotament dels temps històrics, fins a calendas graecas. Mentrestant es pot viure tan ricament a Catalunya com a partit "hegemònic", el que talla el bacallà i administra les engrunes d'una autonomia "eficaç" lluny dels hiperventilats que només volen aventures. 

 

Això sona molt a convergent. Apa, calla, que els convergents són els de JxC que s'han tornat independentistes per amagar la seva intrínseca corrupció del 3% i el seu espanyolisme. La dreta de tota la vida que s'ha disfressat de novembre per a no infondre sospites, com va fer el conyac, segons el poeta, quan arriba la guàrdia civil. Però és la dreta de sempre, la de les retallades; i a nosaltres no ens enganya. La unitat independentista és una quimera i un parany burgès per impedir la justa hegemonia de l'esquerra. Preferim, doncs, una aliança amb les esquerres de tota mena: sobiranistes, basques, espanyoles. Qualsevol cosa abans que la unitat independentista perquè aquesta ens podria dur a la independència. 

 

L'ofensiva propagandística republicana dels darrers dies delata una situació a dins del partit pròxima al pànic. Volen eleccions quan més abans millor perquè perden vots a cada dia que passa. I exigeixen al MHP Torra que les convoqui, pretextant l'amenaça de la seva inhabilitació. No gosen forçar una convocatòria trencant el govern perquè haurien de carregar amb el retret d'haver-ho fet i no podrien acusar farisaicament al president de convocar-les, com fan d'ordinari; com van tractar de fer l'octubre de 2017, segons el relat del MHP Puigdemont, encara no desmentit. 

 

Es consolen fabricant una realitat paral·lela a còpia de cuinar enquestes que publiquen en mitjans amics, com La Vanguardia i creient que el fet de controlar i censurar els mitjans de comunicació públics i molts privats els servirà almenys per a no enfonsar-se completament.

Anem per feina. Carta oberta al MHP Puigdemont

Benvolgut president: Enhorabona pel que diu: "No es pot transaccionar amb un estat opressor, se l'ha de derrotar" Era hora que es digués. Defineix la situació en clars termes de guerra; incruenta i sense violència, però guerra. És a dir on impera la llei "amic/enemic". Tota negociació o pacte en temps de guerra és contraproduent i si es fa en posició de feblesa, a més a més, és destructiva.

 

El que tenim davant no és un Estat disposat a dialogar sinó a reprimir, espoliar i aniquilar Els que parlen de negociació ho fan enganyant. Saben molt bé que l'Estat mai negociarà res amb Catalunya tret que se l'obligui. I no sembla que ERC, amb el seu president a la presó i Rufian com portaveu tingui la més mínima possibilitat. A la investidura, aquest mateix Rufian, amb el seu inimitable estil de fanfarró, fent valer els seus 14 escons, amenaçava a Sánchez amb ominosa veu que si no hi havia diàleg, no hi hauria legislatura. 

 

Vuit mesos després, sense cap diàleg, la legislatura gaudeix de bona salut, ERC no pinta res a Madrid i Rufian, genuflex, suplica Sánchez que, almenys faci un gest. Que digui que s'asseurà a dialogar quan estimi convenient; si no és així, ERC perdrà les eleccions vinents en Catalunya i això els fa terror, perquè tots ells hi tenen el seu modus vivendi. Cal que l'Estat ajudi a ERC a assolir l'hegemonia política a Catalunya. A canvi, ERC serà l'enemic núm. u de la independència.

 

Però al vostre mateix camp hi ha motius de preocupació. Vostè reuneix les condicions necessàries, la legitimitat, universalment acceptada, fins i tot pels vostres enemics manifests i latents, per dur Catalunya a la independència. Sempre he cregut que no us caldria cap partit. La vostra dimensió carismàtica, com l'hom que no és polític, seria prou. Però heu triat un quasi partit amb sigles del passat. I els partits es ressemblen molt entre si. El desembarcament massiu de gent del PDeCat a JxC té beneficis i inconvenients, amb conseqüències desmobilitzadores per a molta gent que us votaria a vostè, però només a vostè, i aleshores se'l demana que voti a un partit. És veritat que el vostre carisma està per damunt d'això i que la majoria dels que us votarem, us votaríem encara que encapçaleu un orfeó xinès. Però n'hi haurà qui posarà la "reversa".

 

La resta la farà el partit. Però cal recordar que és un partit. No dubto de la bona voluntat, entrega i capacitat de tots/es els que us fan costat procedent del PDeCat. No es pot oblidar, però, que un partit és un àmbit d'interessos creats, de compromisos i aliances, on abunden els polítics professionals, gens aficionats a posar en risc el seu estatus i més en canvi a negociar, pactar i, si cal, rendir-se. Gent que potser val i val molt per a la política de partit, per guanyar eleccions i governar en situacions de normalitat; però potser no per a la política d'Estat, per guanyar un país i governar en situacions d'excepcionalitat. És humà, oi? Si ja us han traït una vegada, en podem fer-ho una segona.

 

La vostra declaració defineix la situació en termes durs, concrets, de confrontació "intel·ligent" al mateix temps que coincideix amb una recrudescència de la lluita de l'Estat per sotmetre Catalunya financerament, policialment, judicialment i políticament. Fins als vostres antics companys del PDeCat semblen haver-se adonat que els seus quatre diputats al Congrés poden ser decisius si se sumen als deu de Cs per aprovar els pressupostos en cas que ERC s'abstingués o votés en contra. Dos partits catalans rivalitzant per les engrunes dels espanyols. Anem bé.

 

La vostra posició, doncs, és transcendental. No sóc gens alarmista però el que teniu davant és un bloc antiindependentista tancat que va des d'ERC a Vox i resta de partits i la majoria dels mitjans de comunicació a Catalunya, sobretot els públics, controlats per ERC. Caldrà que la revolució catalana pacífica, la confrontació "intel·ligent" que demaneu tingui un suport social massiu i això dependrà de què el partit actuï com l'intel·lectual orgànic i sigui capaç d'elaborar la teoria i pràctica, la tàctica i l'estratègia que ens duguin a la independència.

 

Els republicans que proposen la negociació amb l'Estat, us acusen de rebutjar-la per l'amor a l'art, ja que ningú no sap quina és la vostra estratègia quan en realitat és palesa i esteu tips de repetir-la: anar tots els independentistes units a les eleccions i, si el resultat és majoria absoluta parlamentària, declarar la DUI. 

 

És camí llarg, sí; de resultat incert, sí. Però n'és l'únic.

El rinoceront republicà

(Els esdeveniments de les últimes hores ha deixat un seguit d'imatges tant depriments com indignants. Com que no vull embrutir Palinuro amb fotos de l'enèsima claudicació republicana, avui pujo un gravat de l'immens Albrecht Durer, titllat "Rinoceront", de 1515).

Per raons d'edat vaig gaudir una estona del "teatre de l'absurd" que florí a la segona meitat del segle passat. Com que el teatre és, i ha sigut sempre, fins i tot quan ha estat prohibit, el mirall de la vida i la societat del seu temps, el de l'absurd reflectia l'absurd de la vida i la societat. Era un teatre d'avantguarda, que mirava "endarrere amb ira" i per això ha esdevingut clàssic, etern, d'ahir, d'avui, de demà. Una de les peces més cèlebres del mestre Eugeni Ionesco s'anomena "Rinoceront" i és un atac al conformisme i la hipocresia socials. El fet que les persones sotmetin el seu judici personal a la moda imperant i no gosen contradir-la, encara que vegin que és errònia, dolenta, contraproduent o immoral. El personal fa el que s'espera que faci i s'espera que ho faci perquè és el que fa. Fins i tot dir que el blanc és negre o la mentida, veritat. Això que els sociòlegs coneixen com "llei de l'espiral del silenci", de Noelle-Neumann. Es diu el que cal dir i, si cal, pensar-ho. A mesura que s'adapten a la pauta dominant, els personatges de l'obra de Ionesco esdevenen rinoceronts.

 A la fi, l'escena és plena de rinoceronts. Com l'escena catalana. Una escena plena de rinoceronts de gom a gom, que diuen creure que ERC sigui un partit independentista. Componen la seva realitat a cops de consignes republicanes que ningú no gosa qüestionar per por a caure en desgràcia d'aquesta organització mafiosa que controla els mitjans públics de comunicació i part dels privats via subvencions, i domina bona part de les institucions en benefici propi i els seus endollats. Espiral del silenci i conformitat de rinoceronts. 

Hi ha qui es queixa amargament que l'independentisme escocès estigui unit en un únic partit mentre que el català està dividit. I ERC, mestra a l'art de dir una cosa i fer la contrària, també lamenta les baralles internes de l'independentisme mentre ataca sistemàticament els de JxC, titllant-los de convergents, neoconvergents, "trescenteners" i "dibers". L'engany arriba a parlar de "partits independentistes" quan és palès que no n'hi ha més que un partit independentista que és JxC, encapçalat pel MHP Puigdemont. ERC no és independentista perquè posa la independència com horitzó i, ja se sap que l'essència de l'horitzó és ser inassolible. Pel que fa a la CUP ningú sap el que és, ni ells mateixos/es. 

Aleshores, el vertiginós desprestigi d'ERC gràcies a la seva palesa submissió al projecte colonial Espanyol (coronat amb el fitxatge estel·lar del "quillo" Rufian, portaveu "independentista" al més espanyol dels programes televisius) i la seva agressivitat cap al MHP Puigdemont li està tornant en contra l'opinió pública independentista independent, no a sou del partit. I no, per descomptat, als mitjans públics de comunicació catalans, que són aparells de propaganda erkis, amb una legió de periodistes que saben que el seu sou depèn de què no critiquin a ERC o siguin equidistants amb un xic anti-Waterloo.

Aquesta situació de supressió de facto de la llibertat d'expressió i informació a Catalunya és insostenible en una societat europea, democràtica i oberta, i només pot entendre's com a una deriva feixista dels republicans que ve de les seves arrels espanyoles. Serà aleshores quan els últims rinoceronts, els que encara no gosen veure la realitat d'aquest escandalós naufragi de l'estafa republicana reconeixeran que ERC no només no vol la independència sinó que és el seu pitjor enemic.