El preu de la traïdoria

El president Sánchez i l'Estel de la Tramuntana van representar ahir un vodevil a la Moncloa sobre els 5.000 milions que la loteria socialista donarà a Catalunya. Cadascú ho interpreta segons els seus interessos. En una piulada, Sánchez parla de la pujada general del finançament per a totes les comunitats autònomes. És a dir, de finançament singular, res. Catalunya rebrà allò que li toqui en una pujada general del cafè per a tothom.

En un altre tuit l'Estel de la Tramuntana diu que seran 5.000 milions només per a Catalunya. Per si de cas, ERC té bloquejades les respostes a les seves piulades. És estúpid, com tot allò que fa el partit més corrupte de Catalunya, perquè les respostes es produeixen igual. Ells no les veuen, però la resta d'usuaris sí.

Resta per esbrinar en qualitat de què negocia res amb el gobierno d'Espanya un home que està inhabilitat fins al 2031, no té cap càrrec institucional, ni el seu partit forma part de cap govern. Només aquesta anomalia evidencia la traïdoria de Junqueras i ERC, propiciada pel PSOE en el seu interès. A banda de consolidar el govern d'Illa, aquests 5.000 milions (que només són dues vegades i mig el que ERC va robar a la DGAIA) serviran també per donar aire al govern d'Espanya, que és el que ERC acaba sempre fent.

De campionat serà la pallissa que avui ens donaran tots els mitjans comprats per ERC sobre els desvetllaments del partit de la DGAIA per agenciar-se noves fonts de lladrocini. Serà una melopea insuportable amb Junqueras fins i tot a la sopa per justificar que aprovaran els pressupostos del PSC que és del que es tracta, ja que entre lladres està el joc i ERC ha de justificar el seu esperable sí als pressupostos d'Illa qui continua espanyolitzant Catalunya a ritme frenètic.

Diuen que aquesta vegada, el partit de Puigdemont, el que té la dona endollada a la DIBA, votarà en contra. 

Ja ho veurem.

Per què no parlen de l'Iran?

Tothom es pregunta per què els mitjans de comunicació occidentals, especialment TV3, amaguen la revolució en marxa a l'Iran des de fa onze dies.

Aquí una hipòtesi explicativa.

Als anys de la guerra freda dominava la idea que les dictadures de dretes eren reversibles, però les d'esquerres, no. El comunisme no tenia marxa enrere. Tot i això, la caiguda del mur de Berlín, seguida dos anys després per l'enfonsament de l'URSS, va mostrar que la teoria era falsa.

L'URSS va caure, però no la seva cinquena columna als països occidentals. Els partits comunistes van canviar de nom, per enganyar la gent. Ara es diuen Insubmisos, Esquerra, Margarida, Podem, però són els mateixos comunistes de sempre, enemics de la democràcia, les llibertats i l'estat de dret.

Durant la guerra dels Sis Dies d'Israel contra una coalició d'estats musulmans, en 1967, els estrategs comunistes van descobrir l'islamisme com a aliat poderós contra el capitalisme i el món lliure. Així va néixer aquest pacte impiu entre l'esquerra i l'islam que ha portat Occident a una crisi que amenaça de ser terminal.

Tornava la falsa teoria que les teocràcies islàmiques feminicides eren tan irreversibles com abans les comunistes. La rebel·lió de l'Iran és la prova que els pobles es poden alliberar del jou de la barbàrie islàmica com ho van fer de la comunista. Però això amenaça les butxaques dels nous sàtrapes esquerrans perquè, si cau l'Iran, com ja ha caigut Maduro, deixaran de fluir els cabals amb què aquest món de degenerats ha comprat els mitjans de comunicació occidentals, tant les empreses com les persones. Qui pagarà la BBC o els Roures de torn per continuar difonent propaganda antisemita i embellint el terrorisme de Hamàs?

Però no és això el que espanta de debò els musulmans el poder dels quals es fonamenta en el feminicidi, des de Turquia a Indonèsia, passant per l'Iran, Aràbia Saudita. El que els terroritza és l'alliberament que la caiguda de l'Iran suposarà per a les dones del món sencer. Això és el que obsessiona també les “feministes” occidentals de l'esquerra woke que fa decennis que ataquen Israel (on les dones són lliures) per defensar les escombraries islàmiques, des de l'Afganistan a “Palestina”, on les dones es troben a mig camí entre l'esclavitud i el no-res.

I aquesta és la raó per la qual l'ens més corrupte de Catalunya, TV3, manté obstinat silenci sobre l'Iran. En algun moment s'escriurà la història de la degeneració d'aquest mitjà que va passar de ser un mitjà català a convertir-se en brossa ideològica espanyola al servei incondicional del partit més corrupte del país, ERC. Procés que va començar sota la direcció de Vicent Sanchis i s'ha coronat sota la desvergonyida satrapia erki, personificada per Sigfrid Grass i la comissària política d'ERC, Rosa Romà.

I tot per diners.

 

El woke és nazi

Diumenge passat, el principal diari de l'esquerra woke d'Espanya, El País, publicava un article sobre el jutge que ha de jutjar el dictador Maduro en què es llegia el següent paràgraf “Hellerstein, que va estudiar dret a la Universitat de Colúmbia (Nova York), va començar la seva carrera com a becari al jutjat que ara presideix. Durant la carrera ha emès sentències ben fonamentades i s'ha esforçat per mantenir una postura imparcial, tot i ser un reconegut membre de la comunitat jueva”. Probablement, l'articulista va escriure aquesta barbaritat antisemita amb la millor intenció del món. Se la va dictar el subconscient; el subconscient nazi de tots els antisemites i el diari la va imprimir, perquè fa segles que l'antisemitisme forma part del que Carl J. Jung anomenava el “subconscient col·lectiu”.

El paràgraf va aixecar les ires de les xarxes i el diari es va veure obligat a censurar-lo i retirar la frase més ofensiva de la versió digital. Cosa que no pot fer de la versió impresa. Un dels avantatges del digital sobre el virtual: les barbaritats es poden corregir sense deixar empremta. No és l'únic avantatge. El principal és que és un àmbit de llibertat que els censors de sempre, els totalitaris, els nazis (que ara diuen ser d'esquerra) no poden controlar.

Fa temps que el govern antisemita d'Espanya intenta implantar la censura a les xarxes amb l'excusa d'acabar amb els “discursos d'odi”, el nom que avui s'adjudica al concepte inquisitorial de “blasfèmia”. Si forgeu una mica en el sintagma "discursos d'odi", de seguida apareix aquest altre terme que han encunyat els nazis islamistes contemporanis, la "islamofòbia", amb què intenten impedir tota crítica racional a l'islam, un projecte totalitari carregat, aquest sí, d'odi.

Ahir, la secretària general de Podem i diputada, Ione Belarra, pujava un tuit demanant boicotejar un partit de bàsquet perquè jugava un equip israelià. En comptes de protegir l'esdeveniment (i els drets dels espectadors), les autoritats espanyoles van decidir que el partit es jugués a porta tancada i que es tornessin els diners pagats.

Com és possible que una amenaça i una exigència de boicot d'un partit amb quatre diputats al Parlament tingui una resposta favorable de les autoritats? Per la mateixa raó per la qual ja es va permetre una salvatjada semblant amb motiu de la vuelta ciclista a Espanya. Les autoritats no només no protegeixen per igual tots els ciutadans, sinó que col·laboren amb els nazis per perseguir els jueus, col·laboració publicoprivada en el crim típica de tots els pogroms que hi ha hagut en la història.

Al marge que aquesta arbitrarietat s'hauria de denunciar als tribunals en exigència de reparació per danys i perjudicis si Espanya fos un estat de dret, aquesta incitació al crim mostra que la histèria antisemita d'aquesta nazi, Belarra, no té res a veure amb Palestina, sinó amb l'odi als jueus i el desig d'exterminar-los.

Aquesta actitud nazi de la premsa, el govern i els partidets radicals anomenen els mitjans d'avui “esquerra”. 

Podem. La gran estafa

Any 2010, l'antic resistent Stéphane Hessel publicava un fulletó, Indignez-Vous, que desencadenaria una onada de protesta a Espanya, el moviment 15-M. Els comunistes espanyols, llavors gairebé extraparlamentaris, van veure l'ocasió d'aplicar la teoria leninista de moviment de masses/partit d'avantguarda per posar-se al capdavant de la protesta i manipular-la. Però, per això, no servia l'antigalla del PCE, encara que hagués canviat de nom a Esquerra Unida. Calia un altre de més nou.

Així va sorgir Podem, un partit nou, dinàmic, amb un discurs audaç de lluita contra l'anquilosada casta d'un sistema bipartidista corrupte. Va ser l'espectacle de l'any, va enlluernar els mitjans que li van fer la propaganda gràcies a la qual cosa va donar la sorpresa a les eleccions europees del 2014 i, després, va aparèixer amb força al Parlament espanyol.

Era una revolució. Es van trencar tradicions, usos, costums i vestimentes. No van aconseguir el “sorpasso”, que anhelaven, però van arribar al govern en aliança amb el PSOE, presumint de radicalitzar-lo. L'organització es va feminitzar de la mà d'una fanàtica, Irene Montero, que havia pujat gràcies al seu marit, el mascle alfa Pablo Iglesias. Podem s'ha caracteritzat sempre per fer el contrari del que predica. La seva tasca de govern va ser un desastre i a les eleccions del 2023 va reaparèixer el vell caïnisme comunista.

Per evitar l'abraçada de l'os del PSOE, Podem va girar la mirada cap a Amèrica Llatina on la troica Iglesias, Errejón, Monedero va trobar admiradors i suport, si financer o no és cosa que es veurà en poc temps. Cada cop reproduïa més els vicis de la casta que presumia de combatre. Les mansions, els viatges, els col·legis privats, els cars vestits de mal gust, estil Yolanda Díaz, els besamans dels reis, competint en carrincloneria, mostraven la típica conducta dels nou-rics i els desprestigiaven.

La guerra d'Israel contra Hamàs va obrir-li un món de promeses. Podia donar sortida al seu ferotge antisemitisme i servir de cinquena columna per a la invasió de la barbàrie islàmica amb la misogínia de la qual coincideix.

Dos anys de campanya fripalestain amb l'ajuda de Paliwood i el monopoli dels mitjans, tots antisemites. Dos anys que s'han acabat amb la detenció del dictador Maduro. La desesperació es reflecteix als vídeos tant rabiosos com ridículs que pugen a Twitter els podemites des d'alguna estació d'hivern on són de vacances.

Capítol a part mereix la presència colonial de Podem a Catalunya, barrejant el joc brut més odiós contra l'exalcalde Trías amb l'esquer de la plurinacionalitat que també professen Rufián i els comuns.

Podemos ha estat un fracàs i una gran estafa.

 

El segrest de Maduro

La nit del 3 al 4 de gener del 2026, sense consultar l'ONU ni el Congrés, l'exèrcit dels Estats Units va atacar per sorpresa un Estat sobirà, va bombardejar les seves instal·lacions militars i va segrestar el president del país i la seva dona.

Fins aquí, el relat breu dels fets. Tots els mitjans de comunicació i tots els polítics wokes del món van clamar al cel. S'havia violat el dret internacional. Els pirates ianquis volien robar el petroli veneçolà.

Molts d'aquests crítics, si no tots, haurien aplaudit fervorosament si, al final de la Segona Guerra Mundial, els aliats haguessin envaït Espanya per deposar el dictador sanguinari, Franco. No ho van fer i el dictador es va mantenir quaranta anys.

Això del dret internacional és matèria flexible que es pot invocar segons convingui.

Ara es tractava de deposar un altre dictador que feia vint-i-sis anys que tenia ànim de perdurar i ho hauria aconseguit si els Estats Units no hi haguessin intervingut, estalviant al poble veneçolà la perpetuació de la dictadura a què recolzen totes les esquerres woke del món. Perquè, és clar, aquest fill de puta era llur fill de puta, el què, juntament amb els estats terroristes iranià i quatarí, els finançava.

Fa anys que es debat si el Dret Internacional Humanitari (DIH) autoritza intervenir quan un govern despòtic assassina el seu propi poble, cosa molt més freqüent del que sembla i quines condicions ha de complir aquesta intervenció.

Fins ara ha prevalgut la doctrina de la no-ingerència en els assumptes interns dels països com a principi absolut. Tots els crítics de la intervenció la invoquen, però davant el fet acomplí diuen ara que la solució no és la violència, sinó la negociació. Des de les eleccions del 2024, Maduro, que, segons consens mundial, les havia perdut, es negava a reconèixer-ho i feia un any que governava com un usurpador. I ningú demanava negociar res.

En resum, la intervenció nord-americana és il·legal segons el principi absolut de no-ingerència que no és altra cosa que barra lliure per als dictadors, usurpadors i assassins. Però ni el secretari general de l'ONU, Guterres, un ninot en mans del terrorisme islàmic, ha dimitit, ni cap governant a Occident ha fet més que protestar en to menor amb intenció de girar full com més aviat millor.

Madur era un usurpador i un tirà que gaudia de les simpaties de l'esquerra woke occidental i els seus aliats els terroristes islàmics. Si, a més, també és un narcotraficant és una cosa que ara establiran els tribunals de justícia.

El que passa és que el caràcter fulminant de la intervenció ha enxampat tots els còmplices wokes in puribus, sense temps per ocultar les proves de les seves malifetes i ara estan tots aterrits. Cal veure els vídeos espantats que publiquen els podemites espanyols, parlant que els nord-americans cobegen el petroli veneçolà, com si els “amics” xinesos i russos no ho fessin també.

Només cal veure el govern de Sánchez que ha ampliat el seu cercle de delinqüents a qui no coneix amb aquest tirà, a qui ara, tampoc reconeix, com tampoc ho reconeix el buròcrata català, president del govern de la DGAIA.

 

L'islam contra Occident

Ho diu el principal digital de l'esquerra woke espanyola: el nou batlle de Nova York és “socialista i musulmà”. I no ho diu com una contradicció o una incongruència, sinó com una cosa lògica i natural, malgrat la tradició laica del socialisme. Tanmateix, "socialista i musulmà" és un oxímoron que només es pot enunciar per enganyar els pobres d'esperit. Només l'esquerra woke, composta per una barreja de cretins, terroristes, comunistes i purs estafadors diu que es pot ser socialista i musulmà alhora.

El mateix interessat ho deixa clar quan obre la boca. En el seu discurs de presa de possessió, una peça de retòrica demagògica, afirma literalment que vol substituir el “fred i aspre individualisme per la calidesa del col·lectivisme”.

Ahir, Palinuro deia que el col·lectivisme havia estat la doctrina més assassina del segle XX. Avui toca analitzar-ho amb més detall.

Per “col·lectivisme” la història de la filosofia política coneix dues formes: el comunisme, primerament formulat com a utopia a La República de Plató, que acabà en un totalitarisme assassí al segle XX a Rússia, Xina, etc., i l'organicisme, el remotíssim origen del qual podria trobar-se amb certa injustícia a Aristòtil, però que va aconseguir el seu màxim fruit en el nazisme y el feixisme. Resum: el col·lectivisme acaba sempre en totalitarisme.

I això és el que Mamdani troba molt càlid.

En una societat col·lectivista, l'individualisme -la doctrina de la primacia de l'individu- no hi té cabuda. Ho explica molt bé Bertolt Brecht, cèlebre dramaturg comunista, a la seva “Lloa al partit”, L'individu té dos ulls, però el Partit en té milers.

L'islam és organicista. L'individu se supedita a la col·lectivitat, però no de manera mecànica, sinó orgànica, com diria Durkheim. L'individu no compta més que l'ovella en un ramat. En mil quatre-cents anys, l'islam no ha conegut escissions ni heretgies importants, fora d'aquella primera entre sunnites i xiïtes. No hi caben els factors individuals, moltes vegades contraris a la col·lectivitat. Això, només és possible al cristianisme. Els musulmans tenen el mateix individualisme que els tèrmits i les abelles i el seu totalitarisme ha causat més milions de morts que el col·lectivisme polític de nazis i comunistes.

La intenció de l'alcalde musulmà és clara. No la podrà culminar, perquè li falta poder, però intentarà fer la vida impossible als individualistes. L'antisemitisme ja és la seva primera manifestació. Que ho hagi fet a Nova York, la ciutat on es va formular la cèlebre al·locució de Howard Roark a “El brollador”, d'Ayn Rand, és la primera crida al combat de la guerra que s'acosta de l'islam contra Occident.

 

Com som arribats fins aquí?

Gràcies a la traïció de l'esquerra woke. Com? Mitjançant dos fracassos: el primer del marxisme, en vaticinar que el capitalisme generaria una proletarització creixent de la societat, és a dir, un augment de la base electoral de l'esquerra. El segon l'enfonsament del comunisme a tot el món.

L'esquerra va entrar aleshores en una crisi que semblava terminal. Però, en lloc d'analitzar els dos fenòmens i extreure'n conclusions per millorar-ne les possibilitats, va perseverar en l'error. Va canviar el seu nom; van desaparèixer els partits comunistes, substituïts per altres pintorescos, “margarida”, “insubmisos”, “podem”, etc., i va buscar nova base electoral, que va trobar entre els immigrants del Tercer Món els que va acollir amb braços oberts, com a futurs votants. No li va importar que aquests no fossin la tradicional classe obrera sinó més aviat una massa que Karl Marx anomenaria “lumpenproletariat”, amb una important aportació de delinqüència. El cas era tenir vots per aconseguir el poder i transformar les societats lliures occidentals en la dictadura del proletariat, mitjançant la cèlebre tàctica trotskista de l'entrisme.

Amb això traïa la tradició crítica, il·lustrada, secular d'occident a favor de forces polítiques que propugnen la teocràcia, la misogínia i el fanatisme. Així es va arribar a l'aliança entre l'esquerra i l'islam que té com a objectiu la destrucció d'Occident. Aquesta aliança es fonamenta en el comú odi d'esquerrans i musulmans als jueus, en el seu antisemitisme compartit. L'esquerra diu que no és antisemitisme, sinó antisionisme i que es legitima en la resolució de l'Assemblea General de l'ONU 3379/1975, segons la qual el sionisme és una forma de racisme. Oculta, però, que aquesta resolució va ser derogada per una altra de posterior, la 46/86 de 1991. L'“antisionisme” és, en veritat, antisemitisme.

Amb els esquemes mentals de la guerra freda i l'edifici teòric de l'anomenat “pensament postcolonial” l'esquerra va fer seva la "causa palestina", una fabulació per tal d'exterminar els jueus. Han estat els partits de l'esquerra woke, el Partit Demòcrata americà i el Partit Laborista anglés els que han elevat a la condició de batlles de Nova York i Londres dos musulmans, que és com proposar per a governants de democràcies a totalitaris, però, això sí, esmunyedissos, mentiders, falsos.

Aquesta parella de fidels musulmans són especialistes a amagar les seves veritables intencions, però, cada cop que obren la boca, aquestes es transparenten. És el primer que ha fet Mamdani, probablement el més ximple dels dos, en dir que pretén substituir la fredor de l'individualisme per la calidesa del col·lectivisme. Qualsevol que tingui un coneixement, encara que sigui superficial, de la història, sap que “col·lectivisme” és el nom de la ideologia més criminal del segle XX. 

La ideologia del Gulag.

 

Brigitte Bardot i el terrorisme islàmic

Amb motiu de la mort de Brigitte Bardot, la responsable de cultura de la revista Vogue, Emma Specter, ha escrit una necrològica tan esbiaixada, injusta i cruel contra ella que produeix autèntic fàstic. No es tracta que, com es diu sovint, no s'hagi de parlar malament dels morts. Palinur no creu que això sigui respectable. Dels morts, com dels vius, se'n pot parlar malament, bé o com es vulgui. No en faltaria més. Si no es pogués parlar malament dels morts, la història seria un llibre en blanc.

La qüestió no és parlar bé o malament, sinó fer-ho amb justícia. I això és el que falta a dojo a la necrològica. Fins al punt que molts diuen que la peça està dictada per l'odi i l'enveja i fan comparacions entre el generós físic de Specter i el no menys generós (tot i que per altres conceptes) de Bardot. Però això tampoc no és acceptable. És un adhominem inaceptable.

Aquí el que importa és si el que diu Specter és just o no. La resta, sobra. I no, no ho és. Specter acusa Bardot de tres qüestions que troba inadmissibles: la seva islamofòbia, el seu sexisme i el seu extremisme polític de dretes. Els dos darrers pertanyen al terreny dels drets i opinions de les persones. No és clar què és el “sexisme” de BB, criticat per la senyora Specter, però ni això, ni ser d'extrema dreta converteixen ningú en objecte de condemna per si mateix. Sobretot si hom pensa, en canvi, que ser d'extrema esquerra és correcte.

El que és greu, repulsivament injust, és l'acusació d'islamofòbia, com si aquesta actitud fos tan objectivament condemnable com la necrofília o la pederàstia. I no, no ho és. Com a especialista en cultura, Specter hauria de saber que aquest terme és una fabricació propagandística del terrorisme islàmic, sense cap base racional ni fàctica, destinada a impedir i il·legalitzar tota crítica a l'islam. Una cosa amb què la senyora Specter estarà d'acord, però els altres no estem obligats a compartir.

El brut exabrupte de Specter contra Bardot coincideix amb una nit de Cap d'Any especialment sinistre a Europa, on s'han produït agressions terroristes amb desenes, centenars de ferits, vandalisme, terror i propietats destruïdes per la barbàrie islàmica a Berlín, París, Estrasburg, Amsterdam, Anvers, Rotterdam, Florència, Milà, Brussel·les, ciutats pràcticament en estat de guerra. 

Crida l'atenció que els mitjans occidentals, tots comprats per la mateixa gent que té Specter vomitant bilis contra Bardot, ho minimitzin, ho silenciïn, ho amaguin. Igual que silencien i amaguen la revolució en marxa a l'Iran.

Si l'Iran cau, caurà la font més important de finançament del terrorisme islàmic

I caldrà preguntar-se què diran ara els antisemites de Podem o els pseudoperiodistes com Joan Roura, TV3, CatRadio, etc, quan tota la misèria de la propaganda propalestina i islamòfila quedi al descobert.

 

Sense independència, no hi ha any nou

La tradició de celebrar l'any nou a tot el planeta, inclosa l'apoteosi del mal gust i la vulgaritat de la televisió espanyola, és una manifestació d'una llegenda mil·lenària. És un mite de mort i resurrecció que es fonen en un sol acte durant la nit màgica del 31 de desembre. És la repetició de la llegenda d'Osiris, mort i esbocinat pel seu germà Set, però ressuscitat per Isis a la figura d'Horus.

Mort i resurrecció en un bucle que es repeteix sense atur i dona forma a la idea de l'etern retorn, el Samsara dels hindús o cicle de les reencarnacions segons el karma. Aquesta doctrina recollida després, segons alguns, a la filosofia de Pitàgores, treia de polleguera Sant Agustí d'Hipona, per a qui la reencarnació era una negació de la resurrecció, gràcies a la qual, el cristianisme havia trencat la fatalitat de l'etern retorn.

Efectivament, la tradició cristiana mostra el naixement d'un déu, Crist, destinat a morir per ressuscitar en un cicle on els cristians veuen la promesa de la salvació universal de tots i cadascun dels éssers humans. Perquè la teologia cristiana és individualista, parla del destí de l'home i la seva relació amb Déu, però fent ús del seu lliure arbitri, a través del qual la criatura és capaç de trencar l'etern retorn i és infinitament superior al Ragnarok de la mitologia escandinava i l'ocàs dels déus.

La tradició de l'any nou, per tant, conté la promesa d'una vida nova que només es farà si evita la maledicció de l'etern retorn mitjançant una resurrecció que posi fi a l'ananké de la repetició. El cicle es transforma en una doctrina d'alliberament per la qual l'ésser humà, com a individu i espècie, arriba a la perfecció, superant l'alienació del món i trobant-se ell mateix. Mutatis mutandis, aplicant-ho al cas de Catalunya, la resurrecció de la vella nació a la seva independència secularment negada mitjançant la violència.

Tot el que no sigui recuperar la seva independència, assassinada fa més de tres-cents anys, serà una continuació del karma, de la repetició de l'alienació i el patiment. La independència, aquesta anhelada condició que està feta del material de què estan fets els somnis, com diu Shakespeare. Però són els somnis, els somnis dels éssers humans, els que donen sentit a la seva acció col·lectiva. Sense ells, sense la perspectiva de la seva realització, cap any no pot ser nou, sinó una humiliant repetició donada la condició de subalternitat descomptada en els càlculs miserables dels administradors de la colònia.

Sense independència no hi ha cap any nou ni veritable Catalunya; només hi ha perseverança en la lluita per l'alliberament. Tota la resta, com també diu el mateix poeta, “és silenci”.

 

Socialisme i barbàrie

El 1915, al seu assaig sobre la crisi de la socialdemocràcia alemanya, conegut com el “fullet de junius”, Rosa Luxemburg va encunyar la disjuntiva “socialisme o barbàrie” per definir la perspectiva de la Primera Guerra Mundial. Una disjuntiva que va reviure després el 1949 en un grup de l'extrema esquerra trotskista francesa per al qual l'única alternativa al socialisme era la barbàrie capitalista. El grup va acabar dissolent-se el 1965 i avui, per a molts, aquella disjuntiva va acabar convertida en una coincidència: socialisme i barbàrie. 

Que avui hi ha “aliança” entre el socialisme i la barbàrie musulmana és un fenomen que pocs gosen negar. L'alcalde de Londres, Sadiq Khan, és laborista i musulmà i el recentment elegit batlle de Nova York, molt celebrat per l'esquerra woke, és demòcrata i musulmà. La major part de l'esquerra woke s'ha posicionat a favor d'una quimera, com "Palestina", què és com fer causa comuna amb l'islamisme.

Aquesta aliança és incomprensible si s'atén la tradició de l'esquerra europea entre el segle XIX i la meitat del XX. La història en té la clau. A partir de la caiguda de Constantinoble el 1473, Europa va viure sota l'amenaça musulmana. Tot i que això va acabar consolidant un sentit de comunitat europea no va impedir que, en els seus continus enfrontaments entre si, alguns països europeus arribessin a aliances amb els turcs otomans que els papes sempre van qualificar de “aliances impies”.

L'aliança actual és una d'aquestes “aliances impies” i neix a la segona meitat del segle XX, quan la guerra freda va enfrontar els Estats Units (i els seus aliats) amb la Unió Soviètica i els seus, especialment, l'esquerra europea. La guerra de 1947/48 entre Israel i els països àrabs va afegir un altre enemic a l'estatunidenc que, a més, permetia canalitzar el vell antisemitisme europeu.

Fracassada l'URSS, l'esquerra, incapaç de reconèixer la derrota, va optar per canviar de nom (ja no queden partits comunistes als països europeus) però mantenir el discurs de confrontació antiamericà i antisionista,

Aquesta reacció va obrir el camí a l'anomenat “pensament postcolonial”, la principal mostra del qual va ser el llibre d'Eward Said, Orientalisme, que asseia les bases d'una ideologia revengista del radicalisme musulmà i que és el que l'esquerra europea, òrfena ja de tota referència moral occidental tradicional, ha acabat comprant.

I, en fer-ho, com un nou Comte Don Julián, ha obert la porta a una nova invasió i conquesta musulmana que té com a objectiu destruir la civilització accidental. 

Ens pertoca a nosaltres tancar-la, recordant el crit de guerra dels grecs a la batalla de Salamina: "Oh fills dels hel·lens, aneu!/Allibereu la pàtria, els fills, les dones,/els santuaris dels déus patris/i les tombes dels avantpassats!/Ara és la lluita per tot això!" 

Èsquil. "Els perses"