Un gest polític

Sí, això ha dit: “un gest polític”. Podia haver dit un gest econòmic, esportiu, alcohòlic, moral, què sé jo, i tots ells haurien tingut més significat. Quan alguna cosa es qualifica de política, s'està negant allò que es qualifica. Què són els germans, cosins, pares polítics de les esqueles fúnebres sinó gents que no són germans ni cosins ni pares? Què és un preu polític sinó un preu que no és real? Què una amnistia política sinó una que no amnistia?

Amb la determinació de “polític”, el gest ja no és gest. Ho sap el MHP Illa, que és filòsof, inspirat en la lògica de Spinoza: “tota determinació és una negació”. Què és, doncs? Podria ser un tic nerviós. Sembla un “passava per aquí a inaugurar l'expo de Montserrat i m'he dit: visitarem el vell amic Carles.” L'espontaneïtat explica que no hi hagués cap bandera, ni espanyola ni catalana. I les respectives piulades que els dos interlocutors han pujat per separat celebren haver-se trobat amb un llenguatge diplomàtic, és a dir, polític.

((Twitter és un misteri. Tots abominen d'ell i tots s'hi confessen)).

Llegir les cròniques dels analistes i comentaristes més ben informats sobre la reunió és contemplar la desolació, passejar per un jardí de flors pansides. Tan pansides com el ficus que apareix a la foto de la trobada i que ha provocat una allau de mems a les xarxes i enginyoses metàfores, més animades que les cròniques.

La reunió, en canvi, sembla la caixa negra de la cabina. No se sap res del que els dos presidents hagin parlat. Se sap molt més del que no n'han parlat o diuen que no n'han parlat. En concret, no han dit ni mu dels pressupostos generals de l'Estat, el cap de les tempestes que ha de rodejar la flota del govern espanyol en un rumb tan perillós com el de l'estol a Gaza. Segurament s'hauran explicat anècdotes de llurs anys mossos.

Els de Junts han estat encara més parcs. El MHP Puigdemont s'ha reunit amb els seus fidels a Waterloo, car ningú, pel que sembla, sospita encara que el nom podria haver estat premonitori. De la reunió n'ha sortit un comunicat i una convocatòria a tots els diputats per preparar la nova sessió parlamentària amb ànim batallador. A Catalunya, els juntaires són el cap de l'oposició a un govern que, com el ca Cèrber, té tres caps, un oficial, el PSC i dos oficiosos, ERC i els Comuns.

Pel que fa a Espanya, Junts reconeix la trobada, després que el president Puigdemont avisés que els seus vots al Congrés no es poden donar per descomptats. S'insisteix amargament en l'anormalitat que la reunió no sigui a Catalunya i al Palau de la Generalitat, i hagi passat un altre any més en va. Una mica de paciència. Els jueus, als quals, per variar, molta gent vol exterminar, feia anys que es desitjaven mútuament “l'any que ve, a Jerusalem”, a la festa del Péssah.

Efectivament, era un gest polític.

 

La religió i el sexe II

Prenent peu a la notícia referent a Tariq Ramadan, ahir escrivia sobre sexe i religió en el cristianisme. Avui, a l'islamisme. L'elecció del cas de l'acadèmic no pretén aprofitar-ho per carregar més les tintes sobre el fetitxisme islàmic del sexe, que no ho necessita. Encara que aquest dandi violador sembla una barreja del marquès de Sade i Sacher-Masoch, no es tracta d'una cosa excepcional. Homes en posició de poder que abusen de dones n'hi ha a totes les religions.

Tanmateix, és veritat que la relació de l'islam amb el sexe és molt diferent de la cristiana. No hi ha una condemna explícita de l'activitat sexual, que no apareix com un pecat. Al contrari, és quelcom a què els homes es dediquen amb fruïció i amb les menors traves pel que fa a l'objecte de les seves atencions. Fins i tot al paradís hi ha una intensa activitat sexual. Cada poble idealitza les dones a la seva manera: els musulmans, les hourís; els germans, les valquíries; els catòlics, les onze mil verges de Santa Úrsula que, en realitat, eren onze.

El cristianisme tradicional veia les dones com a gots del diable, objectes de perdició i pecat. A l'islam, són éssers per a ús i gaudi dels homes que les troben seductores, encara que les reputin inferiors. Això feien també els escolàstics, que es preguntaven si les dones tenien ànima. El cristianisme ha canviat molt des de llavors. L'islam, no, i guanya en misogínia les altres religions per un cos i mig. Els musulmans són polígams i s'asseguren així una vida de plaers variats amb les esposes creients. Les concubines i esclaves sexuals semblen en extinció.

L'ús és respectar les dones creients sempre que vagin cobertes degudament. En uns llocs, de cap a peus, com ànimes en pena de la Santa Companya i de negre, perquè encara es vegin menys; en altres, més relaxats, deixant veure parcialment els seus encants, però sempre ocultant els cabells que són el clímax del fetitxisme sexual dels homes. El bon musulmà no pot contenir la luxúria en vista d'una cabellera de dona, no cal dir d'altres atributs més acusadament femenins. Per això han de cobrir-se les creients; per defensar-se. La creient destapada és com una meuca, no mereix respecte i fins i tot és possible que la violin, fent-la després culpable de la seva pròpia violació. Pel que fa a les no-creients, ni tapades. En la guerra, a la victòria, l'islam autoritza a esclavitzar-les com a objectes sexuals. I l'estat de guerra sembla inherent a l'islam.

Equivocadament o no, el cristianisme ha lluitat sempre contra la libido i d'aquesta lluita ha sorgit la civilització que anomenem occidental, el grau més alt de llibertat individual i col·lectiva que s'ha assolit. La repressió, la contenció dels homes, condueix a la igualtat amb les dones en la dignitat de l'ésser humà.

L'islam, en canvi, ha lluitat a favor d'aquest instint. La manca de repressió i contenció dels homes que tenen tot el poder redueix les dones a una supeditació absoluta privades de drets i invisibilitzades en tots els àmbits de la vida, excepte el sexual en privat. Sembla impossible fer compatible aquesta concepció tancadament misògina amb la cultura occidental que ja és força misògina per si mateixa.

Irònicament, el senyor Tariq Ramadan, violador per sentència judicial i autor de prolífica obra, defensava una concepció tova de l'islam, que ho feia compatible amb la democràcia. 

També és possible que els rucs volen, però no sembla gens probable.

 

La religió i el sexe I

La notícia fa referència a un acadèmic islàmic. Però per tractar-la, em sembla útil començar amb una consideració més general sobre la religió i el sexe. Concretament sobre el cristianisme. Per allò del context. I la perspectiva. I perquè la wokesfera no m'acusi d'“islamofòbia”, aquesta invenció que s'han tret de la màniga com Grucho Marx es treia els principis de la butxaca.

El cristianisme demonitza el sexe des del començament de l'espècie. És el pecat original que tots heretem en néixer. Més tard, s'exclouria Maria. En va negava el bo de Pelagi al segle V aquesta herència. Refutant-lo, Sant Agustí imposà la doctrina eclesiàstica fins avui. Tots heretem el pecat original. Ens el prenen amb el baptisme, però la redempció definitiva ha d'arribar amb la segona vinguda del Messies. Mentrestant, els éssers humans hem de lluitar contra la temptació que, per a Agustí, és la carn, la dona, pràcticament reduïda a sexe. L'ideal, per al cristià, és ser cèlibe i, si cal contraure matrimoni, copular sense plaer, pensant únicament en la procreació. O com ho formularia una dama victoriana anglesa mil tres-cents anys després, en aconsellar la seva filla abans de la nit de noces: Close your eyes and think in England.

Aquest odi al pecat, al sexe, a la dona, es va mantenir durant 1000 anys i és la base de la misogínia de l'Església catòlica que ha adoptat regles tan absurdes i monstruoses com el celibat del clergat. La dona és el got del diable, encara després del Concili Vaticà II. La doctrina paulina, l'agustinisme, segueixen en vigor.

Paradoxalment, aquesta misogínia va aconseguir el contrari del que pretenia i ha acabat propiciant el feminisme. Les dones són agents del maligne, més temibles com més boniques. No cal acostar-s'hi. El sexe és anatema. I si, a més, hi ha violació, és delicte. Els cristians s'han de contenir, s'han de reprimir, inclosos els clergues, prenent com a exemple Sant Antoni Abat. Alguns, com Origenes, va portar el seu fervor fins a l'autocastració. Amb les dones, vade retro, Satanàs! La major part dels milers de bruixes cremades a Occident ho han estat més per dones que per bruixes.

Aquest rebuig, aquesta abstinència, aquest distanciament, va permetre a les dones fer-se més visibles, va empoderar-les, a l'època de l'amour courtois provençal. Fins i tot van exercir posicions de comandament, com a la cort de Leonor d'Aquitània. "La ciutat de les dames", de Christine de Pizan, anunciava la més sòlida posició de les dones al segle de les llums. I la Il·lustració va desembocar en el feminisme contemporani. Pel camí, es va desenvolupar la psicoanàlisi que, a grans trets freudians/marcusians, identifica la cultura amb la repressió dels instints, el més poderós dels quals és la libido.

Com San Antonio Abad, vaja.

El cristianisme continua sent hostil al sexe, però ha canviat molt la seva actitud envers les dones. Després de trencar amb el celibat, els protestants fan realitat el principi d'igualtat de gènere amb el sacerdoci femení. Els catòlics encara tenen deures sense fer en aquest capítol. I tots, protestants i catòlics accepten la igualtat de drets a l'esfera civil, perquè accepten la separació de l'església i l'estat.

Demà, la qüestió al si de l'islam.

 

El quartet de trilers

En ser nomenat director de TV3, nomenament avui qüestionat als tribunals a causa d'un informe de la Sindicatura de Comptes, que hi detecta irregularitats, el senyor Sigfrid Gras va anunciar que “despolititzaria” el mitjà. La seva sintonia amb la superior, Rosa Romà, presidenta de la CCMA, publicitària decidida a vendre la bona imatge del govern i, sobretot, d'ERC, era total. Tots dos argumentaven això tan original que la política no interessa a la gent. Què interessa a la gent, segons aquest pensador i la seva minerva, es pot veure cada dia a la programació de TV3.

Com calia “despolititzar”, van desaparèixer de la pantalla les cares dels discrepants del règim. Uns més radicals que altres, és clar, però tots igualment acomiadats. Quan es té una missió, no cal fer distincions. Es deu aplicar la consigna d'Arnau Amalric : “Mateu-los a tots, Déu reconeixerà els seus!”.

Quines coses! El projecte de tertúlia presentada ara per als matins de TV3 inclou Ada Colau (Comuns), Teresa Cunillera/Assumpta Escarp (PSC), Pablo Iglesias (Unides Podem) i Joan Tardà (ERC). Queda clar què vol dir “despolititzar”, és a dir, omplir el mitjà de polítics favorables al govern, entenent per tal el del PSC en aliança parlamentària amb Comuns i ERC. El tripartit 3.0.

El geni publicitari explica que la tertúlia està “despolititzada” perquè només reuneix expolítics. Els publicitaris pensen que la gent és estúpida. Aquests personatges són tots polítics en actiu. I, bàsicament, pensen el mateix sobre la cosa pública: que està al servei de la partitocràcia que ells representen, i això farà de la tertúlia un aparell de propaganda i atac als adversaris, als quals no es permet accés als mitjans.

Si hi ha alguna discrepància entre aquests tertulians, és als seus projectes i ambicions personals. Colau vol tornar a ser alcaldessa del seu poble, per a això manté viva la seva presència mediàtica en performances com la de l'estol d'exhibicionistes cap al no-res. Així, quan torni -si torna- vol encapçalar el front popular de les "esquerres" per acabar la feina de destrossar Catalunya.

A Pablo Iglesias, encara que Catalunya li queda lluny, li interessa enfonsar les esperances de Sumar, l'altra força de l'esquerra que pot fer mal als deliris antisemites de la seva organització. I també donarà suport al projecte woke del front popular.

Joan Tardà és la segura garantia que res no es desfermarà a la tertúlia, que ningú no parlarà de la DGAIA, de la guerra bruta dels sicaris del seu partit, sembla que molt ben pagats, de la Copa d'Amèrica i resta de corrupteles. Que ningú no s'extralimitarà, cosa, d'altra banda, molt previsible, atès el tarannà dels contertulians.

De les dues senyores del PSC no en tinc res a dir. Són buròcrates del partit que fan allò que els diuen que facin. La tertúlia dels trilers és un espai de propaganda a favor del front dels perifèrics del camarada Rufián per continuar tots xuclant els recursos públics.

I aquesta és la televisió de Catalunya.

La frustració de l'antisemitisme europeu

La tardor es presenta moguda. Israel continua la seva operació militar a Gaza. La població civil és desplaçada i Hamàs combatut i anihilat casa per casa, hospital per hospital, catacumba per catacumba. Alhora, Israel ataca objectius a milers de quilòmetres amb una precisió sorprenent. En aquesta guerra, el desenvolupament tecnològic dels combatents és un factor decisiu.

Els Estats Units revoquen el visat a la delegació palestina a l'Assemblea General de l'ONU, cosa que ha provocat una onada de protestes de tota mena i a tot arreu. A primera vista, i sota els acords del 1947 sobre la seu de l'ONU a Nova York, és dubtós que la decisió sigui legal. Però, pel que fa als efectes, és definitiva. Quan es resolgui el procés d'arbitratge, si n'hi ha, l'Assemblea General serà passat. Aquest és un pas més en la decadència de l'ONU que ni tan sols pot traslladar el període de sessions a la seu de Ginebra per a evitar el vet ianqui per falta de mitjans, com va fer quan els Estats Units van rebutjar l'entrada a Iàssir Arafat.

La protesta ha estat clamorosa. El president Sánchez ha comunicat al senyor Abbas la seva indignació i solidaritat. Després, ha ampliat la seva doctrina en un tuit demanant a Israel que aturi la guerra i accepti la quimera dels dos estats, com si fos el bàlsam de Ferrabràs; que els israelians deixin d'atacar civils a Gaza, quan sap que són ells mateixos els que no distingeixen entre combatents i no combatents; que Israel deixi passar l'ajuda humanitària quan sap que Hamàs segresta la minsa que l'ONU distribueix. Per descomptat, no parla mai dels ostatges ni demana que es desarmi Hamàs, com sí que ho fan alguns importants països àrabs.

A la reunió de ministres d'exteriors de la UE ahir a Copenhaguen els antisemites se les prometien felices. Allí es condemnaria sense embuts a Israel, se li imposaria un embargament d'armes i de relacions comercials. Com que els musulmans (2.000 milions) no aconsegueixen derrotar els israelians (10 milions, dels quals, 2,1 milions, àrabs), la cristiana Europa els dona un cop de mà en el seu projecte d'acabar amb els jueus, també un vell anhel dels europeus, sobretot a Espanya.

Tanmateix, els 27 van abandonar la capital de la Sireneta sense posar-se d'acord en res. L'intent de desarmar Israel davant d'un enemic que no s'aturarà ha fracassat. Han crescut, en canvi, els aldarulls i les manifestacions violentes quallades ad nauseam de banderes palestines. I, per descomptat, els atacs als jueus des d'Austràlia al Canadà, cosa que demostra per si fos necessari que Palestina els importa un rave. El que volen és una "solució final". Del riu al mar.

Els antisemites europeus estan disposats a fer el que sigui per acabar amb els jueus. Fins i tot el ridícul, amb aquesta flotilla de flaneurs i narcisistes que els mitjans catalans més wokes presenten com unes segones brigades internacionals. 

En 2.000 anys no han aconseguit exterminar un poble que lluita per la seva supervivència, pro aris et focis. És poc probable que ho aconsegueixin ara.

 

Nedar contra el corrent

En tota societat democràtica i plural hi sol haver una opinió dominant que exerceix el poder polític en representació d'una majoria electoral. Segons sigui el sistema electoral, el seu govern pot governar amb una majoria simple. La majoria que importa és la parlamentària. El parlament realitza l'opinió i la voluntat dominant que pot no ser la de la majoria de la societat. Amb menys d'un 25% del Parlament va governar Aragonès. I amb deu regidors d'un total de 41, l'alcalde Collboni destina un milió d'euros a un districte imaginari mentre obliga els avis a pagar per uns queviures que abans rebien de franc.

La defensa de les opinions minoritàries és un treball ardu, car l'opinió dominant, que controla els mitjans de comunicació, no els permet pas expressar-se. L'opinió discrepant és tergiversada, censurada i vetada. Arribat el cas, també és objecte d'assetjament, vilipendi i joc brut dels governants. En la lluita, els minoritaris neden contra el corrent.

I quin corrent! Una allau diària de consignes dominants difoses i arreglades pels mitjans per a consum de la gent. Periodistes, tertulians, professors, "experts" i simples sicaris dedicats a reinterpretar ideològicament la realitat per diners i segons les línies del partit o partits que administren l'opinió dominant. Manipulen el llenguatge, oculten la informació, ometen dades o les falsifiquen per raons ideològiques. No és cap periodisme, sinó propaganda.

En el cas d'Espanya i de Catalunya, aquesta opinió dominant que s'imposa autoritàriament és una versió pròpia del pensament únic woke implantat a Europa. Un consens general de les dretes, com la CDU/CSU alemanya, per exemple, i les esquerres, com el Partit Laborista britànic i els insubmisos francesos que ha sumit Europa en una crisi cultural de conseqüències imprevibles.

Resulta incomprensible que l'esquerra no admeti el desastre que ha provocat el seu projecte d'immigració sense límits i multiculturalisme. És un projecte que contradiu d'arrel els seus principis ideològics fonamentals, l'imperi de la llei i també el programa pràctic de desenvolupar un estat del benestar eficient per a la seva pròpia població.

En lloc de reflexionar sobre el seu evident fracàs (si has de manipular els mitjans de comunicació és perquè has fracassat), l'esquerra woke hi persevera. I ha desenvolupat una bateria d'anatemes per combatre l'opinió discrepant, com ara “islamofòbia”, “xenofòbia”, “racisme”, “supremacisme”, atès que no en té d'arguments.

Veient a l'esquerra incapaç de fer una mínima autocrítica vaig decidir escriure aquest llibre per nedar contra el corrent amb ànim de suplir una carència tan lamentable i continuar fent amics.

La càrrega de l'home blanc

El passat colonial d'Europa passa factura al present. Entre els segles XVI i XX els europeus van conquerir gairebé tothom. Van forjar imperis, es van apoderar de continents sencers als quals van explotar i saquejar. Van destruir cultures i civilitzacions i el van glorificar com un procés civilitzatori. El poeta imperial per excel·lència, Ruyard Kipling, el va condensar en una expressió lírica amb un xic de racisme, en parlar de la “cárrega de l'home blanc”.

Pot semblar jingoista i ho és; però respon a l'esperit del temps. Karl Marx creia que la conquesta de l'Índia pels anglesos era un avantatge per a aquesta, car havia estat sotmesa per una civilització superior, que la faria avançar més en el camí del progrés. En el cas d'Amèrica, la destrucció de les cultures precolombines va ser total. Algunes encara eren a la prehistòria. D'altres havien desenvolupat sistemes d'escriptura i càlculs complexos. Totes van sucumbir a l'arribada dels espanyols que, així, les incorporaven de cop a la història. A la seva, és clar.

És temptador veure aquests casos un exemple de les disquisicions d'Engels sobre els pobles amb història i els pobles sense història, o les més genèriques de Toynbee, però tots dos es referien a fenòmens diferents. En el cas dels pobles d'Amèrica i al de l'Àfrica, després, no és tant que no tinguessin història com que els conqueridors l'han robada i substituïda per la seva.

La creixent anomia social que s'observa a Europa amb una immigració massiva que es nega a integrar-se a la cultura de la metròpoli i li és hostil es pot entendre com una revenja, un backlash dels colonitzats cap als antics colonitzadors.

En l'actual debat sobre pensament descolonial crida l'atenció allò que sembla una moda que alguns herois i heroïnes europeus o ianquis siguin representats per persones no caucàsiques. Omar Sy, fill d'una mauritana i un senegalès, representa Arsène Lupin en una sèrie d'èxit a França el 2023. El 2024 es va representar a Londres un “Romeu i Julieta” en què Julieta és l'actriu negra Francesca Amewudah-Rivers. El 2025, el Capità Amèrica, d'Anthony Mackie, un afroamericà, ha tingut una recepció poc entusiasta, encara que res comparat amb el fiasco de Rachel Zegler, descendent de colombians, a Blanca Neu el 2025.

Per més que els aficionats a aquestes aventures puguin empipar-se, no es pot dir que es tracti de falsificar la història, de fer una mena de substitució demogràfica del passat, atès que es tracta de personatges de ficció. I, amb els personatges de ficció es pot fer el que hom vulgui, encara que tampoc no és l'assumpte tan senzill com sembla. Tinc una amiga que l'altre dia plantejava una qüestió interessant. Com es rebria una pel·lícula en què Tarzan, el personatge d'Edgard Rice-Borroughs, fos negre?

(Per descomptat tot això es refereix a l'hom blanc. Pel que fa als musulmans, la història és encara pitjor. La cultura més inhumana, esclavista i misògina del món ha estat i és la islàmica).

 

El món no tornará a ser el mateix

La guerra actual entre Israel i Hamàs no sembla deixar indiferent ningú. És causa de contínues polèmiques, enfrontaments, ruptures i fins i tot agressions en els àmbits privats de la vida, entre els amics, a la feina i fins i tot dins de les famílies. Sembla Crist: "No cregueu que he vingut a portar pau a la terra. No soc vingut a portar pau, sinó espasa. Perquè soc vingut a enfrontar l'home amb el seu pare, la filla amb la seva mare i la nora amb la seva sogra." (Mateu 10, 34-35).

I què cal dir dels estats? L'equilibri heretat de la segona postguerra mundial trontolla. El seu símbol, l'ONU, està en crisi, en el sentit més estricte. Que l'organització que volia regir el món sobrevisqui o no, depèn del resultat d'aquesta guerra.

Al llarg de tot el conflicte, ja des del començament, l'ONU s'ha anat decantant progressivament a favor del que es coneix com a “causa palestina”, propugnant la solució dels dos estats. De fet, l'Assemblea General ha aprovat una llarga sèrie de resolucions, pràcticament una a l'any, que Israel ha incomplert sistemàticament.

La parcialitat de l'ONU a favor de "Palestina" i, implícitament, de l'organització terrorista Hamàs s'ha anat accentuant. Les activitats de la UNWRA, presumptament criminals, a la franja de Gaza, han desacreditat el sistema sencer, que Israel acusa d'adoptar decisions d'acord amb la propaganda de Hamàs. L'estat jueu exigeix ​​ara que l'ONU desautoritzi l'informe de l'organisme que justifica la declaració de fam a Gaza, argumentant que està basat en falsedats.

A la seva tradicional inoperància, l'ONU afegeix l'acusació de parcialitat. L'onada conservadora, sobretot als EUA, demana que es deixi caure l'ONU. Seria interessant veure com funcionaria un món sense un fòrum únic universal.

En aquest remolí, autèntic maelstrom, l'esquerra occidental ha pres partit per una causa que contradiu els seus postulats mateixos de llibertat, igualtat i fraternitat. Aquest error garrafal resumeix en dues observacions l'actitud de l'esquerra a tot el conflicte: no condemna l'atac del 7-O, però condemna la resposta. I porta la seva claudicació a l'extrem de no parlar dels ostatges, la sola existència dels quals és un insult a qualsevol mena de moral i justícia.

I no perdrem el temps parlant del que és obvi: l'auge de l'antisemitisme a tot arreu. Un altre cop hi ha qui vol acabar amb els jueus al món. Amb tots. Com sempre. L'esquerra diu que no és antisemitisme, sinó antisionisme, però això és una flagrant mentida, una veritable presa de pèl. L'esquerra seguirà els passos de l'ONU.

Pel desguàs de la història, en companyia de l'esquerra se'n va el feminisme de la tercera onada, un que està disposat a empassar-se que hi ha un “feminisme islàmic” i que no vol reconèixer que el suport a la inexistent “causa palestina” la fa còmplice de la misogínia islàmica. 

Dels cinc països que anunciaven la seva intenció de reconèixer Palestina al setembre, Canadà, Alemanya, Anglaterra, França i Austràlia, els dos primers s'han fet enrere i cal veure que farà Austràlia, ara que ha hagut d'expulsar l'ambaixador de l'Iran per sabotatge.

Reconéixer una sagnant quimera com un estat no acostarà ni un mil·límetre als seus suposats màrtirs a la victòria, però deixa clar com la judeofòbia i l'antisemitisme occidentals són més vius que mai.

Una altra guerra guanyada

A l'actual guerra d'Israel contra Hamàs, com a totes, la propaganda és un factor de combat. Però en aquesta és el més important i, en el cas de Hamàs, pràcticament l'únic. La seva potència de foc, sense ser menyspreable, no és decisiva. Per atacar militarment Israel, Hamàs necessita els míssils del Iemen i l'Iran, que no estan en el millor moment. Per evitar la derrota, converteix la ciutat en caserna i polvorí, i es confon amb la població civil, convertint així els civils en combatents i objectius militars.

Aquí rau la complexitat d'aquesta guerra. Hamàs intenta mostrar que Israel ataca estructures civils, assassina no combatents i periodistes. I, per això, ha bombardejat l'hospital Nasser a Khan Younis, cosa que ha aixecat un clam d'indignació a Occident. Tot i això, resulta que, en aquest cas, com en altres anteriors, l'hospital era utilitzat com a centre d'operacions de Hamàs i, per tant, objectiu militar. Recorda el bombardeig de l'Acròpolis per la flota veneciana el 1687, quan va rebentar el Partenó, que els turcs havien convertit en polvorí.

En l'atac israelià, diuen, han mort diversos periodistes, cosa d'esperar atès que, a Gaza, semblen intercanviables amb els terroristes. Tota l'acció de Hamàs consisteix a muntar una estructura de propaganda, una mena de guerra Potemkin que els mitjans occidentals compren com a informació, mentre acusen Israel de falsejar la realitat. Hamás no pot guanyar la guerra als camps de batalla. Tracta de guanyar-la en l'opinió pública occidental, esperonada per una esquerra woke alienada que fa valer la propaganda criminal de Hamás com la veritat de un país que no és més que una invenció antisemita. 

És clar que la culpa és de Israel, atès que no permet l'entrada de la premsa independent a Gaza. Els mitjans només tenen accés a les notícies de Hamàs i es fan ressò de les acusacions de fam de l'ONU culpant Israel d'impedir l'entrada de l'ajuda humanitària quan els vídeos de les tropes israelianes a Gaza mostren milers de tones de queviures robats per Hamàs. Per això mateix la qüestió de la fam, que Israel nega, continua sent objecte de discussió. Algunes de les impactants imatges de nens famèlics han resultat ser falses.

El que sí que hi ha és informació en abundància sobre els altres nens i l'educació que reben, com a nens combatents que aspiren a la glòria del martiri per matar jueus. Com també n'hi ha del trist paper de l'ONU a través de l'UNRWA, alguns dels empleats dels quals semblen haver participat en els crims del 7-O.

Si serà forta la campanya de propaganda de Hamàs que ha convençut molts gais i trans de donar suport a la causa Palestina amb les vistoses desfilades de l'orgull. Els mateixos palestins avisen que, si aconsegueixen alliberar el seu país, hi haurà un “gaicidi”.

D'altra banda, Israel no pot perdre aquesta guerra perquè, qui seria el vencedor? A qui haurien de reconèixer els tercers estats i confiar la gestió de la Palestina del riu al mar? A Hamàs? Als “palestins”?

L'única esperança de Hamàs és que l'ONU aturi la guerra, mitjançant una força d'interposició, per exemple i així, perpetuar el conflicte. Però l'ONU no té la competència ni la capacitat material de bastir-la. I tampoc la necessària autoritat. La seva gestió desastrosa, més de part combatent que d'institució neutral, ha arrasat l'escàs prestigi que li quedava.

 

Trobades d'estiu

Aquesta trobada a Donosti entre dues delegacions d'EH Bildu i ERC encapçalades per les seves respectives autoritats porta efluvis del temps de la fi de la monarquia i el començament de la república. A Donosti estiuejava tradicionalment la família reial i la ciutat era un formiguer d'intrigues i pactes polítics. Dirigents regionalistes feien pomposes declaracions, sense resultats pràctics notables.

Més o menys, com ara. Els dos dirigents són a un pas de ressuscitar Galeusca. Més aviat reanimar-la perquè ja va reaparèixer fa vint anys a les eleccions al Parlament Europeu, el 2004. Aquest escenari europeu és on millor se senten les esquerres abans regionalistes i avui independentistes.

Fruit de la reunió ha estat un comunicat farcit de llocs comuns i obvietats. Les dues forces, que es reconeixen com a germanes, es comprometen a col·laborar en els seus respectius projectes. És a dir, no tenen un projecte comú. També es comprometen a respondre a l'onada reaccionària de l'estat espanyol “amb més nació i construcció nacional”. Això ho podria signar Abascal. Tot depèn de què s'entengui per nació. Els signants del comunicat no ho aclareixen pas; diuen que treballaran per “uns països més justos i més lliures”. Aquesta banalitat, que també signaria Abascal, s'ha de llegir com a un independentisme subliminar.

Diuen que coordinaran les seves accions en el futur, que és com no dir res. En tot cas, amb aquests fonaments no es pot construir aquest front de l'esquerra amb inclusió dels camarades espanyols, pel qual sospira ERC. Les eleccions espanyoles no són les europees. L'esquerra espanyola és antiindependentista i, tot i que pretén dissimular-ho anomenant-se sobiranista, una típica flatus vocis, salta quan veu en perill la unitat d'Espanya, com va fer fa poc Ione Belarra, una Judit a l'inrevés, pues està a favor dels filisteus contra els israelites. És clar que ERC tampoc no és cap partit independentista, però intenta semblar-ho perquè, a Catalunya, l'independentisme encara li dona vots, encara hi ha independentistes que la voten perquè l'home és un ser de costums

En fi, presumeixo que les deliberacions es van fer en castellà perquè no he vist que hi hagués tecnologia d'interpretació simultània.