Alícia eterna

 No descobreixo res si dic que Alícia és un personatge tan universal com Héctor, Hamlet, Don Quixot o Faust. Indegudament encasellat en el mon de la literatura infantil, la seva força resideix, precisament, en què arrela a la nostra infància que, com deia Rilke, és la pàtria de l'home.

Hi ha una exposició sobre Alícia al país de les meravelles a CaixaForum de Madrid que espero arribi aviat a Barcelona per a gaudi general. Entrar-hi és tornar a la infància, recuperar la lògica de la paradoxa, l'estabilitat del desequilibri, el pes del no-res o els rius que van cap amunt.

És impossible exposar tota la complexitat d'un geni tan estrany com Charles Lutwidge Dodgson, més conegut com a Lewis Carroll. Però qui visiti aquesta exposició trobarà abundància de pistes per seguir la interpretació que més li agradi del matemàtic-clergue-poeta. Tant se val la seva condició o edat. Perquè cada generació troba a l'obra un punt que li dóna sentit. El victorianisme i el prerafaelisme del món d'Alícia (que encara no se sap si era transsumpte o no d'Alícia Liddell) es trasllueixen en l'amistat que unia Carroll amb Dante Gabriel Rossetti, Millais, Hunt i tota la cotterie al voltant del patriarca de l'estètica medievalitzant, John Ruskin.

Les interpretacions freudianes el van ploure des del primer moment amb l'entrada al forat del conill blanc que es pot llegir com la porta del subconscient. El forat duu a un bosc d'especulacions sobre unes fosques tendències pedòfiles de Carroll, alimentades per la seva ruptura amb la família Liddell. Tanmateix, cal no oblidar que un dels trets més peculiars del victorianisme és l'afició general a retratar nens i nenes. Pregunteu la Julia Margaret Cameron.

Després de Freud, les esquadres surrealistes, futuristes i avantguardistes en general van trobar territori feraç als dominis de la reina de cors i la passada a l'altra banda del mirall, que sembla una idea de Magritte. El cinema es va encarregar de projectar-lo en totes les dimensions. Les primeres pel·lícules d'Alícia van ser en cinema mut i, vistes avui, s'integren molt millor al món de Carroll que la versió, sens dubte aconseguida i dominant, de Walt Disney als anys cinquanta. Alicia potser era una miqueta nyonya, però el cinema ha esmenat el seu error amb la magnífica versió de Tim Burton el 2010.

Tots s'alimenten del vener gràfic que van deixar els increïbles gravats de John Tenniel a l'edició original. Han estat molts els pintors i artistes que s'han endinsat a la història: Arthur Rackam, Salvador Dalí, Max Ernst, René Magritte, Marie Laurencin, Mervyn Peake, etc. Tanmateix, l'esperit de Tenniel presideix sempre. Es un clàssic. Només les impressionants il·lustracions del poema “Jabberwocky” fan recordar el famós gravat de Dürer sobre el cavaller i la mort.

La ruptura amb la lògica tradicional va carregar les recambres de les armes del 68 i el lema “prohibit prohibir” podria haver-lo enunciat el barreter boig. La contracultura psicodèlica es va animar amb la plàcida vida de l'eruga blava fumant un narguil i plantejant la pregunta existencial per excel·lència: “qui ets tu?”, la pregunta que respon la filosofia hindú: Tat tvam asi, o tu ets això.

La postmodernitat, encarregada de anorrear les il·lusions revolucionàries descobrint el seu costat totalitari, troba la clau del seu sentit en el celebèrrim diàleg d'Alícia amb Humpty Dumpty sobre com les paraules signifiquen el que vol el que mana. La lingüística, fins i tot la generativa, no seria el que és sense Alícia. Que la llengua és poder ho saben avui fins els morts; sobretot els morts que ho són per haver volgut parlar la seva llengua materna.

Potser no fos això el que va impulsar Woodward i Bernstein a investigar el cas Watergate, que va canviar el periodisme del segle XX, però el llibre amb el que van denunciar-ho, “Tots els homes del president”, reprodueix una línia d'una vella cançó de bressol que Carroll aplica a Humpty-Dumpty: “Humpty Dumpty estava assegut en una valla/ Humpty-Dumpty va patir una gran caiguda/i tots els cavalls i tots els homes del rei/no van poder aixecar Humpty Dumpty”.

La por del censor

 Fa unes dates, el periòdic on escrivia em va censurar un article i, conseqüentment vaig posar fi a la meva col·laboració. El paràgraf concret del qual la direcció "discrepava" i volia que canviés o, imagino, ometés, era aquest,

"Amb tots els respectes, cal viure en els núvols per empassar-se aquest conte de la “islamofòbia”. Què té d'irracional oposar-se a la misogínia? Què rebutjar la pedofília? Què negar-se a complir els mandats d'una religió que no és la teva? Què menjar o no menjar segons els gustos personals i no segons els mandats d'un guillat? Què lluitar contra una barbàrie que penja els gais de les grues o penalitza les dones que no volen portar un drap al cap com a símbol de la seva inferioritat? Què en definitiva negar-se a viure sota la Xaria?"

Què hi ha aquí de censurable? Per al censor, el paràgraf sencer (tot i el seu estil elegantment anafòric) però, especialment els dos substantius, guillat i drap. El paràgraf per raons ideològiques woke i les dues paraules per pura por. Així que censurat quedà el pobre article i la directora es va justificar amb una sèrie de tuits a l'odiada xarxa muskiana que hagués pogut estalviar-se.

Resumeixo la meva posició en tres observacions:

Primera. La por ve de que pugui succeir al medi una cosa semblant al que va passar amb algú altre mitjà. Res no es pot descartar a la vida, però convé atendre la llei de probabilitats que, al seu torn, alguna cosa té a veure amb el sentit de la proporció.

Segona. És un vell principi que els diaris no són responsables de les opinions dels articulistes. Fins i tot es feia constar expressament, costum que s'ha perdut, com les neus d'antany. Avui, es dona per suposat, fins que es deixa de donar-ne, ja que la postmodernitat no admet principis absoluts, només circumstancials.

Els diaris expressen la seva opinió als editorials i no poden “discrepar” de la dels articulistes fins al punt de censurar-los. Tret que el vell principi s'hagi invertit i sigui deure dels articulistes ajustar-se a l'opinió del diari. Com que oficialment no és el cas, cal concloure que:

Tercera. El diari tem que els qui se sentin ofesos per una opinió siguin incapaços d'entendre aquest principi tan obvi que el mitjà no és el missatge. I per què el temen? Aquí entrem a les boires de la subjectivitat aliena i només es poden aventurar hipòtesis. La meva és perquè ho pensen. La por hi pot guardar la vinya, però obnubila la raó, l'única cosa que ens diferencia dels animals.

Recordeu el liberal Stuart Mill: "és millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; és millor ser un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet."

Els draps bruts

 … es renten a casa, diu el saber tradicional. Però aquests ianquis no respecten tradicions, especialment Donald “Earthquake” Trump, un apocalíptic integrat, figura hostil i incomprensible per als europeus. Trump és a la línia de Ronald Reagan, per cert, antic actor de moderat talent. Tot és espectacle, des de l'idil·li amb Elon Musk durant la campanya electoral, fins a aquesta baralla monumental que ja s'ha cobrat un 14% del valor de Tesla a la borsa.

Trump i Musk semblen tenir la mateixa fibra i la mateixa determinació. Per això, a la llarga, no se suporten. Però no el mateix mètode, aquell que jeu al fons d'algunes bogeries, segons Shakespeare. El de Trump és erràtic, contradictori, desmesurat i de traç gruixut. Les seves reaccions són intempestives i no tenen més orientació ideològica que la MAGA, un objectiu imperial que inclou la conquesta militar. És una política de corsari.

El mètode de la bogeria de Musk deixa veure una finalitat ideològica darrere de les seves aparentment desgavellades decisions, com comprar Twitter i convertir-lo en X, sacsejant el complex món de la llibertat d'expressió. Amb Twitter a la mà, va ser decisiu al triomf electoral de Trump i va rebre carta blanca per a un ambiciós programa de desmantellament de l'estat del benestar a l'interior i l'exterior.

Musk i Vance, semblen ser els cervells de l'atac al consens woke del darrer quart de segle i tots dos estan aconseguint un gir conservador a Europa. A l'ordre internacional, els Estats Units deixen de finançar l'UNRWA i han vetat una resolució del Consell de Seguretat sobre un alto el foc a Gaza, Musk afegeix dos ous durs més i planteja deixar de finançar l'ONU. Una decisió d'aquest tipus, que recorda la negativa dels Estats Units a la Lliga de Nacions, capgiraria tot l'ordre internacional que, tanmateix, no és el de la postguerra de 1945.

I la baralla de l'empresari sud-africà no és només amb el president, sinó amb un grapat de les més poderoses multinacionals que van tenir la mala idea de posar-se d'acord per pressionar Twitter. Es van valer de la publicitat per influir en continguts i van infligir danys de milers de milions a la xarxa. Ara Musk respon amb una demanda de bilions o trilions, emparada en la llei antitrust. No és només una decisió empresarial audaç, sinó que es fa en un context ideològic que proclama la mort dels mitjans tradicionals, a mans del que anomena “periodisme ciutadà”. Qualsevol persona proveïda d'un mòbil que es trobi al lloc dels fets és el periodista més qualificat per transmetre'ls. Les xarxes fan la resta. El seu objectiu són els mitjans tradicionals de comunicació

Això del periodisme ciutadà de Musk sembla el sacerdoci universal dels creients de la Reforma.

En realitat, una revolució.

Medea i la civilització

 

Som anats a la lectura teatral de la Medea de Sèneca, a càrrec de Belen Fabra i Josep Julien, en versió, traducció i direcció de Francesc Cerro-Ferran, al CaixaForum de Girona. Això del teatre llegit té la seva gràcia, car et permet, t'obliga, a concentrar-te en el text, sense distreure't pels moviments i l'acció dramàtics.

Medea és un personatge fascinant. Sèneca, que segueix Eurípides, es concentra més en la fúria destructiva de les passions, la gelosia, el despit, la venjança, com a bon estoic que s'estima la moderació en tot.

Per als grecs aquesta princesa de la llunyana Còlquida era una bàrbara, bruixa, maga, neboda de Circe i neta d'Hèlios, ni més ni menys. Tota fúria, tota foc, sense aturar-se davant el filicidi, xoca amb l'ideal d'ataràxia de la seva pàtria adoptiva. Després de trair el seu pare, esquarterar el seu germà i bullir l'oncle del seu marit, Jàson, tots dos troben refugi a Corint.

Però la bona consciència grega no pot tolerar el matrimoni d'un hel·lè amb una bàrbara. El rei Creont restableix l'ordre civilitzat casant la seva filla Creüsa amb Jàson. Medea sembla resignar-se a ser la dona repudiada, tractada com a una puta. Però després reacciona i es produeix la tragèdia. La barbàrie destrueix la civilització fins a les seves arrels més profundes quan una mare mata els seus fills. Però la culpa és de l'apocat Jàson. Tot i això, passa per heroi després de l'aventura del velló d'or, que no hauria aconseguit sense l'ajuda de la princesa bàrbara.

La llegenda de Medea té curioses ramificacions. Arrabassada en un carro de foc del seu avi, va trobar nou refugi a Atenes. Alguns diuen que, abans, va anar a buscar l'ajuda d'Hèrcules a qui, gràcies als seus encanteris, va tornar la raó. Però no li va servir de res. A Atenes es va casar amb Egeu, el pare de Teseu, i va tenir amb ell un fill, anomenat Medo, que sembla ser l'origen dels medes. Medea, fidel a la seva essència bàrbara, va intentar enverinar Teseu, però el minotauricida va tornar a bandejar-la amb el seu fill.

La figura de Medea, molt tractada també en la pintura (hi ha un quadre impressionant de Delacroix), explica per què, malgrat la seva mútua tírria, la civilització glorifica la barbàrie. Pensa que li manca quelcom.

Més sobre la polèmica del vel islàmic

 La notícia és del 2010. Quinze anys després, té la mateixa lectura?

                   *********

L'ús del vel no està específicament ordenat a l'Alcorà. Es deriva de nombroses interpretacions, hadiths, tradicions culturals, etc. i és més o menys obligatori. Però, ho sigui més o menys, la peça és símbol de la submissió de la dona a l'home, punt central de la misogínia de l'islam.

Els islamistes en general aproven el vel. Després, segons el grau de radicalisme, el converteixen en un sudari que fa de les dones mortes en vida. La finalitat última és que desapareguin de la llum del dia, recloses, aniquilades, convertides en éssers vegetatius. És dur de creure, però l'Afganistan no és una invenció.

A Occident, l'esquerra woke intenta defugir la incòmoda qüestió de tres maneres: una és amagant-se darrere la solidaritat amb la “causa palestina” o, cosa equivalent, tancant els ulls, per no veure el problema; però quan els torna a obrir, el vel, com el dinosaure de Monterrosso, encara hi és.

La segona és veure'l com un tret cultural distintiu no un símbol de submissió. Per això ERC té una diputada musulmana que llueix vel, fent veure que no és submissió, per atraure el vot de les que sí que el porten com a símbol de submissió. Sembla refinat, però és una tècnica elemental de caça. Es diu esquer.

La tercera és afirmar que es tracta d'una opció voluntària de les dones, com si a l'islam hi hagués alguna cosa voluntària per a ningú. No es pot ignorar el procés de socialització femenina dins la comunitat islàmica. Les dones no són éssers autònoms si no trenquen amb l'islam; i, si en trenquen, la seva integritat física corre perill.

La vella esquerra radical en nom dels valors de sempre, la llibertat, la igualtat i la separació de l'església i l'estat vol prohibir el vel. També la dreta i la ultradreta coincideixen en això, i potser només en això, amb aquesta esquerra.

Europa fa un quart de segle que està obnubilada per una política de fronteres obertes, una barreja de mala consciència pel passat colonial i arrogància postimperial de gresol de cultures. I les conseqüències són perceptibles en una anomia social creixent. Tant que el tauler polític està girant cap a posicions conservadores, malgrat la cridòria de Pere i el llop de “que ve l'extrema dreta!”.

El vel és un símbol profund; l'estendard de la gihad. I la seva prohibició a l'àmbit públic és una exigència de supervivència. Europa se suïcidaria si fos contra la tradició que l'ha construït. I una de les peces essencials d'aquesta tradició és la idea de Heidegger, arrelada a Grècia, que l'ésser humà es realitza en un procés de "desvelar" la veritat (aletheia), que no és un mer descobrir-la, sinó viure'n.

Suposo que algun woke dirà que Heidegger era un filòsof nazi.

Florilegi de mentides dels polítics nostrats.

Fa uns dies, vaig publicar un article al Punt Avui sobre les mentides dels polítics. Eren consideracions de caràcter més aviat teòric, amb alguns exemples genèrics. S'hi afirmava que la mentida és el brou de cultiu de l'independentisme català.

Preuves à l’appui, com diuen els francesos:

¿No assegurava el MHP Puigdemont que es retiraria de la política activa si no guanyava les eleccions del 2024? No només no s'ha retirat, sinó que ha tornat a la presidència del seu partit, com Junqueras al seu, facilitant els memes a les xarxes que els comparen amb Stan Laurel i Oliver Hardy, el gros i el flac. En tornar a casa del pare, Puigdemont abandona aquell castell del rei tolit del Consell de la República, que es perdrà en les boires d'Avalon i, amb el castell, l'esperança d'un lideratge carismàtic cap a la independència.

La senyora Elisenda Alamany, d'ERC, fa una crítica escatològica del govern, però no esmenta que és el seu partit el que l'ha investit i el manté. Rondinar contra allò que un mateix fa, a més d'una mentida, revela algun tipus de desajust nerviós. Gairebé la meitat dels votants republicans van votar en contra d'investir Illa. Sense comptar el vot de Junqueras que encara no se sap si hi va anar a favor o en contra, probablement perquè ja no distingeix entre la veritat i la mentida.

Els comuns i assimilats diuen governar per a l'esquerra, però ho fan amb els vots favorables de la dreta. O les esquerres no són esquerres o les dretes no són dretes. Per sobre d'aquestes nimietats els uneix un objectiu comú: omplir-se les butxaques i tancar el pas a l'independentisme, que és el seu veritable enemic, siguin de dretes o d'esquerres, güelfs o gibel·lins, de l'Atleti o del Reial. Són espanyols de cor.

Igual que la CUP, que menteix i es desmenteix a si mateixa in ictu oculi, en un vist i no vist. Ataquen l'AC per feixista, enviant pinxos a les seves paradetes a agredir físicament els que hi són. Com feien els SA a Alemanya amb els jueus, els fasci di combattimento italians amb els socialistes ("Giovinezza, giovinezza/primavera di bellezza!") o les esquadres falangistes amb els republicans, amb la seva  “dialèctica dels punys i les pistoles”. 

Tot plegat, mentides.

Genealogia de la corrupció espanyola

(Captura d'un post de Mercedes Rodríguez a Facebook)

                       ******

Parlar de la corrupció espanyola és esmentar la soga a la casa del penjat perquè té arrels pregones. És una pràctica secular. 

L'antecedent dels fons voltor.
El 1601, el duc de Lerma, vàlid de Felip III, va convèncer el rei que traslladés la capital d'Espanya de Madrid a Valladolid. Abans, hi havia comprat molt terra val·lisoletà a baix preu que després en va vendre molt car als cortesans obligats a instal·lar-se al voltant del rei. El 1606 va convèncer l'Àustria de tornar la cort a Madrid. Abans hi havia comprat molt de terra madrileny a preu deprimit per l'abandó del rei. Els compradors, a preus astronòmics van ser els mateixos burlats cortesans. Per fer-se pagar les gestions, el duc de Lerma va acceptar un suborn dels comerciants de Madrid per 250.000 ducats d'or.

Una contractació com la del Iak 42.
Uns dos-cents anys més tard, el 1817, Ferran VII, “el desitjat” es va trobar sense armada, destrossada a Trafalgar, per reprimir la insurrecció americana. Aleshores, contractà la compra d'una flota a Rússia per 13.500.000 rubles que va trigar a aconseguir i més a pagar. La flota que finalment va fondejar al port de Cadis el 1818 amb prou feines surava i es va desballestar in situ.

Rieu-vos de la ciutat de Mahagonny.
Al segle XX, l'exemple dels quaranta anys de franquisme, amb l'antecedent del septenat del general de Jerez, estalvia altres disquisicions. El franquisme era un règim caracteritzat com una dictadura temperada per la corrupció. Les fortunes es van fer a punta de pistola i es van consolidar amb tota mena de privilegis i estafes.

La "Cosa Nostra", un joc de nens.
La monarquia postfranquista es va inaugurar amb un rei exemple de tots els vicis, en especial, un amor desmesurat pels diners i la "terza gamba". Els governs civils, fil per randa, amb rares excepcions. El llarg mandat del PSOE de González acabà en un pantà de corrupció des del Banc d'Espanya als orfes de la guàrdia civil, sense comptar els sinistres GAL. D'Aznar es diu que té gairebé tots els seus ministres davant dels tribunals. I M. Rajoy ostenta el rar honor d'haver governat com a cap d'un partit declarat “organització criminal” pels jutges. Això sí que és digne del Guiness. 

"Captiu i desarmat" l'exèrcit separatista...
Pel que fa a l'actual governant, viu embolicat en una teranyina de corrupcions de les quals només la qüestió d'Ábalos sembla tenir substància judicial. Les altres, un imbroglio de caràcter familiar nodrit per la tafaneria mediàtica, es veuen més febles, més teranyinoses. La corrupció de les esquerres al gobierno i llurs aliats és més de caràcter polític i es concentra a consolidar la submissió de Catalunya. Li diuen "reencuentro" i compten que deu ser el lema per a les eleccions espanyoles de 2027 que ja s'albiren a l'horitzó. "Ha tornat Espanya".

Ja se sap, l'home neix incendiari i mor bomber.
 D'altra banda, la corrupció socialista té un tret existencial propi. Aquests sis homes de la il·lustració són la imatge d'una generació i la seva degeneració. Amb les seves diferents trajectòries, estan units per un tret esquizofrènic. Havent evolucionat de l'alfa a l'omega, cadascú viu l'experiència d'haver esdevingut un altre amb el qual conviu, com a un Doppelgänger. L'havia sentenciat Rimbaud: “Je est un autre”. Per això Shelley deia que els poetes són els legisladors no reconeguts del món. 

La corrupció com a forma de govern

El discurs públic a Catalunya és un full de parra per tapar unes pràctiques de govern tan grolleres i abusives que s'igualen a les espanyoles. Està perfectament simbolitzada a la pàgina d'El Periódico que il·lustra aquest post. Sis homes i dues dones tots ells membres i beneficiats dels partits dinàstics, de vegades amb un llarg full de serveis als més variats càrrecs. La crème de la crème.

L'administració pública catalana funciona per un sistema de despulles (spoils system), moderat a la manera galdosiana pel costum que el partit guanyador reservi al perdedor una porció del botí. Cal tenir a prop l'amic, però més a prop  l'enemic, avisa Don Vito Corleone. Com faran la independència gents que pacten endolls i privilegis amb l'Estat del qual diuen que volen independitzar-se? Preneu el cas de la dona del MHP Puigdemont, endollada a la DIBA i del qual gairebé ningú parla, tot i que té un valor simbòlic altament destructiu. No pots fer la independència quan la teva dona et diu el contrari. El president Puigdemont és un nou Coriolà a escala reduïda.

Aquest fragment d'estat amb pinta de colònia està governat per una casta de quadres de partits i periodistes afins que forma un brou de privilegis i iniquitats. El resultat, de moment, són els suposats desgavells de la Copa d'Amèrica, les contractacions de l'Abacus i, la joia de la corona, la DGAIA, reconvertida a la DGPPIA, com si fos un joc de trilers.

Apareix ara un presumpte escàndol dins aquesta fortalesa inexpugnable que és el monopoli partidista dels mitjans de comunicació. L'hidra CNMAC i els seus múltiples caps, la ràdio i la televisió públiques i les àrpies dels mitjans subvencionats. Tota una xerrameca de pensament únic fet de retòrica woke i pràctica lucrativa clientelar a costa d'una fiscalitat aclaparadora sobre la població.

Documentats pels honrats comptables del Regne i admesos a tràmit pels jutges de SM el Rei, sorgeixen de la foscor fets que cal qualificar amb exquisida diplomàcia de casa de barrets politicoperiodística. Cosa molt comentada des de fa temps a les xarxes. S'afegeix la renovació de contractes ruïnosos per a les arques públiques, però no per a les privades, car, com se sap, els diners no fan olor. O els recursos públics per finançar les aparicions estel·lars de la carrincloneria televisada, Cruanyes a Roma, a parlar del seu llibre, i Ustrell a  armar una gresca typical Spanish a un restaurant a Tòquio.

Amb aquests periodistes, tots més lladres que Cacus, deien els polítics que treballaven per l'alliberament nacional. En realitat, compleixen la poc gallarda, però molt lucrativa tasca, de ser bel·ligerants contra qualsevol mena d'independència nacional o personal. I tot per servir al públic un potatge monotemàtic, espanyolitzat i monopolitzat pels comissaris polítics d'ERC i els seus ximplets útils, encara que aprofitats. És a dir, corrupció igual que l'espanyola, de la qual parlarem demà.

La banalització de la banalització

 (Veu del Diccionari Online de Portuguès)

Un dels leit-motive de la melopea políticament correcta és el de la banalització del feixisme. La partitura inclou altres, usats com a epítets: racista, xenòfob o supremacista. Nazi queda per als moments solemnes en seu parlamentària a càrrec del concertino. Tots troben acomodament al calaix de sastre o concepte òmnibus d'extrema dreta. S'hi inclou, per què no?, el populisme a què li passa el que al temps segons Sant Agustí: tots saben què és fins que se'ls pregunta.

El més simpàtic, però, és la banalització del feixisme. El va encunyar Hannah Arendt durant el procés d'Adolf Eichmann el 1962. Transmetia així la desolació moral que produeix el fet que la barbàrie nazi fos acceptada com una vulgar, rutinària, vida quotidiana. 

És una experiència molt antiga; el mal es fa invisible quan es generalitza.

Però no és aquest rigorós advertiment el que es trasllueix en l'ús que del sintagma fan els del políticament correcte, l'esquerra post o nou comunista. En cas que alguna cosa es trasllueixi que no sigui la tendència habitual d'aquest corrent a llançar anatemes contra els seus adversaris polítics. Generalment, l'esquerra acusa de banalitzar el feixisme els qui l'acusen, precisament, de feixista.

I, en aquest context, que no és el d'Eichmann, què vol dir exactament banalitzar el feixisme? Que no es pot fer servir el nom, com tampoc no es pot esmentar el de Déu en va, segons els judeocristians? No s'arriba a tant. Vol dir que es rebutja una crítica per falsa, adduint el respecte a les víctimes del que s'esmenta.

Però, i si no és falsa? La temible "exceptio veritatis". El feixisme és múltiple a les formes, però únic en el fons. El fons és impedir per la força, per la violència, la manifestació d'altres opcions polítiques. I, actualment, els únics que han impedit per la violència la manifestació d'opinions a Catalunya, a banda de les forces de seguretat, han estat els militants de la CUP. És legítim, per tant, dir que la CUP és una organització feixista. I és clar que es tracta d'una banalització del feixisme, atès que qui la practiquen consideren que és un comportament normal del qual se senten cofois.

Si afegim els que els donen cobertura al parlament i als mitjans, ja tenim la perfecta banalització del feixisme. En el sentit d'Arendt. I són ells, elles i ellis.

Ecos de la guerra

(Mapa de Wikipedia amb els territoris ocupats en 2011)

La actual guerra dels àrabs contra Israel té ressons profunds a les societats occidentals. Se segueix més de prop que alguna altra que tenim més a prop. Influeix en els programes dels partits i en la política de molts governs.

I és una història molt antiga. Els actors, els combatents i també els espectadors i agents externs fa segles que estan en aquesta batalla, encara que amb alguns canvis de posició. Però els més antics, els que hi eren al començament, són els jueus. Després, van sorgir els cristians, que es van separar de la fe de Moisès i es van estendre per tot l'imperi romà i més enllà, amb un testament nou. Uns sis-cents anys més tard, en un altre lloc proper, va aparèixer l'islam, també amb un llibre propi en guerra amb les altres dues confessions.

I així segueixen.

Els jueus han patit vint segles de persecucions que van culminar a l'Holocaust. Al segle XI es va fabular la llegenda del jueu errant o jueu etern, com un intent d'explicar aquesta persecució perpètua, renovada sota la forma dels Protocols dels savis de Sió,  publicats els anys vint del segle passat per Henry Ford, magnat de l'automòbil i furibund antisemita.

El conflicte actual presenta un aspecte agre atès que no té solució. Israel no pot per si mateix guanyar la guerra de Gaza perquè, encara que ho fes en termes militars, hauria d'acomodar milions de persones, un problema de logística irresoluble. Per això té cura de proveir el territori. Els estats àrabs limítrofs i no limítrofs es neguen a admetre refugiats gazatis perquè esperen que aquest problema acabi per asfixiar Israel. Israel, com qualsevol estat, s'ha de defensar i, no havent-hi cap altra solució, l'única manera de fer-ho és la batalla permanent.

El bressol de les tres religions monoteistes pacífiques segueix en guerra des de fa dos mil anys i aquesta, en concret, causa efectes devastadors en les relacions socials a tots els països europeus. Gents que es tenien amistat, esdevenen enemigues acèrrimes. Persones de ponderat judici es converteixen en fanàtiques furioses, com el Dr. Jekyll, quan prenia el preparat. És com una epidèmia, gairebé com una plaga d'Egipte, o l'estranya afecció col·lectiva del Rinoceront, de Ionesco.

Però una cosa ha deixat clara aquesta llarga tradició: l'atacant té mitja batalla guanyada si aconsegueix inspirar por a l'atacat.