Fa uns dies, vaig publicar un article al Punt Avui sobre les mentides dels polítics. Eren consideracions de caràcter més aviat teòric, amb alguns exemples genèrics. S'hi afirmava que la mentida és el brou de cultiu de l'independentisme català.
Preuves à l’appui, com diuen els francesos:
¿No assegurava el MHP Puigdemont que es retiraria de la política activa si no guanyava les eleccions del 2024? No només no s'ha retirat, sinó que ha tornat a la presidència del seu partit, com Junqueras al seu, facilitant els memes a les xarxes que els comparen amb Stan Laurel i Oliver Hardy, el gros i el flac. En tornar a casa del pare, Puigdemont abandona aquell castell del rei tolit del Consell de la República, que es perdrà en les boires d'Avalon i, amb el castell, l'esperança d'un lideratge carismàtic cap a la independència.
La senyora Elisenda Alamany, d'ERC, fa una crítica escatològica del govern, però no esmenta que és el seu partit el que l'ha investit i el manté. Rondinar contra allò que un mateix fa, a més d'una mentida, revela algun tipus de desajust nerviós. Gairebé la meitat dels votants republicans van votar en contra d'investir Illa. Sense comptar el vot de Junqueras que encara no se sap si hi va anar a favor o en contra, probablement perquè ja no distingeix entre la veritat i la mentida.
Els comuns i assimilats diuen governar per a l'esquerra, però ho fan amb els vots favorables de la dreta. O les esquerres no són esquerres o les dretes no són dretes. Per sobre d'aquestes nimietats els uneix un objectiu comú: omplir-se les butxaques i tancar el pas a l'independentisme, que és el seu veritable enemic, siguin de dretes o d'esquerres, güelfs o gibel·lins, de l'Atleti o del Reial. Són espanyols de cor.
Igual que la CUP, que menteix i es desmenteix a si mateixa in ictu oculi, en un vist i no vist. Ataquen l'AC per feixista, enviant pinxos a les seves paradetes a agredir físicament els que hi són. Com feien els SA a Alemanya amb els jueus, els fasci di combattimento italians amb els socialistes ("Giovinezza, giovinezza/primavera di bellezza!") o les esquadres falangistes amb els republicans, amb la seva “dialèctica dels punys i les pistoles”.
Tot plegat, mentides.
