Els mandarins i les xarxes

Arnau Borràs ha publicat un vídeo molt interessant sobre els mitjans a Catalunya. El grup de què parla, Ramon Barnils, és una taula dels senyors de la premsa, els que remenen les cireres, ben situats a la conxorxa politicomediàtica https://www.lrp.cat/opinio/article/2126998-la-conxorxa-politicomediatica.html. Poca cosa a envejar a la dictadura estalinista i la premsa del Moviment. Una oligarquia de nul·litats a centres de poder i una situació de benefici eclesial. A més de la radiotelevisió pública, amb un pressupost de Hollywood que, per cert, malgasta, els mitjans privats són un jardí del govern, pròdigament regat amb diners públics. Per subvencionar, la Generalitat subvenciona fins i tot una guia d'espectacles, atès que ens governen els fills de la societat de l'espectacle.

Aquests mandarins formen un monopoli d'adoctrinament informatiu, ideològic que opera amb un criteri maniqueu, de bons i dolents o d'amic/enemic a la manera schmittiana. A l'amic, tot; a l'enemic, res; a l'indiferent, la legislació vigent.

L'oligarquia mediàtica viu al globus de pensament únic, el que els comunistes anomenen “hegemonia” via Gramsci. No hi ha informació. La consciència crítica no creu en la informació objectiva. Hi ha adoctrinament permanent i propaganda de la partitocràcia, especialment del tripartit. Els mitjans tots, públics i privats subvencionats transmeten el punt de vista del govern. Aquest no té res a veure amb la realitat; al contrari, consisteix a amagar-la i embellir-la. O, com diuen aquests wokes d'esquerra, més racistes que el Ku-Klux-Klan, “blanquejar-la”. És la dictadura woke. https://cotarelo.blogspot.com/2025/09/la-fi-de-la-dictadura-woke.html

Passa amb les enquestes com amb els horòscops. Ningú no hi creu, però tothom les mira. El resultat de l'última és la consigna de no parlar d'AC sense penjar-li la llufa d'extrema dreta. És una campanya mediàtica densa, tancada, permanent. S'hi afegeixen erudits, experts i tota mena de jerarquies, començant per la suprema per a qui AC és una creació dels serveis secrets espanyols. Realment, el cel és el límit. Ens esperen dos anys d'hipocresia veïnal indignada contra la Hester Prynne de Ripoll.

Mentrestant, la realitat que es pretén amagar o embellir es fa palesa a través de la web. O creu algú que l'escàndol de la DGAIA s'hagués destapat sense les xarxes socials, singularment Twitter? Fins ara, els mitjans han mantingut un silenci de cartoixans.

Els mandarins estan indignats amb les xarxes, que els han pres el crèdit i els estan arrabassant l'audiència. Per això les volen intervenir per via legislativa. El president Sánchez anuncia la seva intenció de coartar la llibertat d'expressió a les xarxes. Per descomptat, en nom de la llibertat d'expressió. Es tracta, diu, d'acabar amb la “desinformació”. És a dir, amb la informació que a ell no li agrada.

Però la web no és la premsa. La qüestió, per tant, no és si vol o no emmordassar les xarxes, sinó si pot.

Un Front no Comú

Els espanyols acaben fent sempre el que fan els francesos. Sovint, malament. El maig de 1935, els comunistes francesos van fer un gir de 180° a la política sectària de la III Internacional (que considerava “social feixistes” els socialistes) i es van presentar a les eleccions municipals en un Front Popular amb aquests mateixos socialistes i els radicals. La fórmula va tenir èxit i, al febrer i maig de 1936, sengles Fronts Populars van guanyar les eleccions legislatives a Espanya i França.

Actualment, en un clima d'excitació davant del perill de l'extrema dreta europea similar al que hi havia a Europa als anys trenta amb el feixisme, el comunisme francès repeteix la fórmula. En les eleccions a l'Assemblea Nacional, el Nou Front Popular (França Insubmisa, de Mélenchon, el Partit Socialista, el Partit Comunista i altres menors) va obtenir la majoria simple d'escons, 180, davant dels 142 de l'extrema dreta i els 159 dels republicans de Macron, cosa que ha deixat França en situació d'inestabilitat, mirant d'evitar noves eleccions.

Com sempre, a Espanya li toca copiar. El que amb tanta insistència promou Rufián, com es podia esperar, és una còpia de l'NFP francès. El projecte de Front Popular espanyol, tanmateix, provoca molta reticència a ERC, partit del diputat. Junqueras està en contra i el mateix Rufián s'ensuma que no triomfarà. Per una vegada que se li acudeix alguna cosa, encara que sigui prestada, ningú no li fa gens de cas, malgrat l'entusiasme avuncular amb què li dona suport Tardà a uns maons periodistics antediluvians. 

La raó és que la proposta és un cúmul de disbarats.

El NFP francès inclou el Partit Socialista. L'espanyol no. És un pacte al marge si no en contra del PSOE que, poca broma, és partit de govern. 

La lluita contra l'anomenada “islamofòbia” -eix central de la campanya de Mélenchon- no té el mateix efecte que a França. Aquesta és terra de cristians.

A Espanya hi ha un eix nacional conflictiu que no n'hi ha a França. El plurinacional hi té la mateixa recepció que un trans partidari de Palestina a Palestina.

En aquest eix nacional, ERC té qüestions pròpies per renyar amb Junts i AC que no es veurien afavorides amb ERC formant part d'un Front Popular espanyol.

Junqueras els ho ha explicat amb paciència de mestre: unió de l'esquerra, sí, a les eleccions europees, que són circumscripció única, però, a les altres, el mas de cadascú és el seu mas. I cadascú té la seva DGAIA.

No és segur que hi hagi eleccions aviat a Espanya, però, si n'hi ha, les perspectives electorals d'aquests partits que no volen ser caçats per separat sinó en grupet són minses. 

 

L'objectiu de l'islam

Recentment, l'esquerra woke ha encadenat tres fracassos a la seva aclaparadora propaganda fripalestain: la flotilla de ganduls, la vaga que no va seguir ningú i el partit sense públic. Els mitjans, però, els presenten com a triomfs. Per això els compren o subvencionen els governs. Amb diners públics, és clar; diners que sostreuen el bé comú perquè, diuen, hi ha un bé superior, que és la llibertat d'un ens de ficció que anomenen Palestina. Qui vulgui estar informat i no ser adoctrinat ha d'oblidar-se dels mitjans tradicionals i acudir a les xarxes socials.

L'esquerra woke és la cinquena columna de l'Islam. La seva responsabilitat històrica (més ben dit, la seva irresponsabilitat) és enorme. Amb l'excusa de la lluita contra el racisme i la xenofòbia està obrint les portes a una invasió islàmica aquesta sí, racista, totalitària i, sobretot, misògina, que pateix occident. Ja no poden continuar negant-ho. A tots els països democràtics s'estan prenent mesures per frenar i revertir la invasió.

A banda dels actes de terrorisme i resta de delictes que fan un malson de la vida quotidiana, la invasió s'està produint sigil·losament, per infiltració, aprofitant els diferents índexs de natalitat i el règim de drets i llibertats occidentals. L'exemple més clar són els tribunals i consells de la Xaria que ja existeixen a la Gran Bretanya, per exemple. Són el cap de pont de la islamització del país. De moment, aquests tribunals i consells són voluntaris. Però l'objectiu és fer-los obligatoris.

Voleu un exemple? Al segle III, els cristians a l'Imperi romà havien aconseguit el reconeixement de fet d'una jurisdicció episcopal, al marge de la romana. L'episcopalis audientia exercia un mandat disciplinari, entenia en assumptes de fe i pronunciava l'excomunió. També funcionava com a òrgan arbitral entre cristians que l'acceptaven voluntàriament. L'Edicte de Constantí el 312 va confirmar aquests extrems i els va ampliar. El cristianisme anava pel camí de ser l'única religió de l'estat. I ho va aconseguir, va passar d'estar perseguida a ser la religió dominant a tot Occident.

És allò que l'islam pretén gairebé dos mil anys després. Es comença establint jurisdiccions islàmiques paral·leles a la llei del país. Es trenca així un principi fonamental de l'estat de dret, com és la seva unitat jurisdiccional. Els wokes no hi donen importància perquè només la té voluntàriament. Però, passat un temps, quan els musulmans tinguin més pes a les institucions, aquesta jurisdicció islàmica deixarà de ser voluntària i eixamplarà el seu abast. Fins que, pel principi de la majoria, els islamistes imposin la substitució de l'ordenament jurídic nacional per la Xaria.

Aquest plantejament no és una teoria conspiratòria, sinó els objectius explícitament formulats a tot arreu pels ideòlegs de l'islam i que els mitjans tradicionals amaguen sota una capa de propaganda antisemita. Però resten les xarxes socials, resta l'indòmit Twitter que ningú no pot silenciar. Per això Pedro Sánchez vol controlar les xarxes, per acabar, diu, amb els “discursos d'odi”.

L'aliança entre l'esquerra i l'islamisme és inexplicable. Només pot estar moguda, alhora, per l'odi. D'on la seva dèria de definir com a delicte de discurs d'odi el discurs que ella odia.

 

L'abjecció de Junqueras

La naturalesa humana és insondable. Mai es pot endevinar quin grau de degeneració i abjecció pot assolir. La insinuació de Junqueras (que, com a bon vaticanista, mai parla clar i tot ho insinua) que AC és una operació de l'estat espanyol és tan fastigosa, cínica i immoral que ha aixecat un tsunami de protesta a Catalunya. Fins i tot els mandarins s'han escandalitzat i només els sicaris han sortit, com els "monosabios", a protegir llur matador. Tot plegat, han assegurat un bon grapat més de vots a la Sílvia Orriols.

L'home garlava en castellà i a una televisió espanyola. Com sempre, un discurs bífid. D'un costat, malparla del CNI, cosa molt d'esquerres en Espanya; de l'altre, menteix sobre Catalunya i els catalans, cosa molt d'espanyols, d'esquerres i dretes. Que AC no sigui independentista només es pot dir en castellà i a espanyols, que no saben un borrall de Catalunya i ni tan sols entenen el català, que els sembla polonès. És la mateixa duplicitat del fatxenda que ERC té al Congrés.

És obvi que la partitocràcia està terroritzada perquè se li enfonsa el règim mafiós que té muntat a compte d'una independència en la qual no creu. Un règim amb els trets següents, entre d'altres: robatori permanent (la DEGAIA n'és el cim de l'iceberg), saqueig de l'erari, endolls a parents, amics i militants, corrupció de la gestió pública, abandonament i descapitalització dels serveis socials de tota mena, manca d'inversió en infraestructures, espanyolització general, menyspreu de la llengua i la catalanitat, malversació de cabals en favor d'immigrants il·legals per sobre els drets dels autòctons i cotitzants, tracte oficial de favor a tota mena de criminals, assassins i violadors si són immigrants, política de suport a les organitzacions terroristes i els estafadors de les ONG, asfíxia fiscal a la població treballadora per alimentar paràsits partidistes.

Sembla mentida que perduri una situació tan clarament injusta, tan iniqua, tan criminal. Això és possible perquè es basa en una aliança de governs corruptes, partits que són màfies (ERC, Junts, Cup, Comuns, PSC) i uns mitjans de comunicació venuts al poder polític. Una conxorxa politicomediàtica amb una TV3 que és un aparell de propaganda d'ERC i de censura brutal de tota la resta, uns periodistes venals, adaptats al monopoli oficial de la informació i uns intel·lectuals més o menys orgànics que viuen d'afalagar els governants a canvi d'un càrrec públic, un lloc a una llista de diputats, una fundació o una tertúlia.

Tot això, certament, interessa Espanya.

I Espanya paga a aquest abjecte agent seu, @junquerass, i li permet llançar falsedats -si no calumnies- sobre els seus adversaris. Tracta de fer-se passar per independentista, cosa que no és ni n'ha estat mai. A més, l'experiència mostra que, arribat el moment de demostrar-ho, correrà a lliurar-se a l'amo i dir-li, amb veu de xai, que ell "ama a España".

Tanmateix, AC farà bé aconsellant aquest sac de cobdícia, ambició i enveja que continuï amb les difamacions. L'en fa la millor propaganda possible. 

Regeneració. Sobre un discurs de Sílvia Orriols

El discurs de Silvia Orriols pren un caràcter més ideològic i… de dretes. I això és perillós. Ull viu amb l'oportunisme, que pot sonar bé en un primer moment i provocar un fracàs a la llarga.

Els neoliberals han aplaudit la seva denúncia del sistema de pensions com una estafa piramidal. Encara que alguns considerin això una novetat, no ho és pas, sinó part del vetust repertori de la dreta contra l'estat del benestar. Vaig tractar la crítica neoliberal a aquesta forma d'estat fa gairebé quaranta anys al meu llibre De l'estat del benestar a l'estat del malestar (Madrid, 1986).

La imatge de l'estafa Ponzi és molt cridanera. Per cert, l'últim a fer-la servir, va ser Bernie Madoff, president del Nasdaq de la borsa de Nova York i condemnat a cent cinquanta anys de presó als EUA el 2009 per estafar uns 65.000 milions de dòlars.  A l'àmbit públic, en canvi, el sistema de pensions de repartiment ha resistit força bé fins ara, malgrat totes les profecies d'enfonsament que tenen en comú amb les del canvi climàtic el fet que mai no es compleixen. En realitat la seva finalitat sovint és introduir les pensions al debat polític i jugar electoralment amb la por de la gent gran, el que potser una arma de doble fil. Agradi o no el repartiment és un pilar essencial de l'estat del benestar i és una incongruència sostenir que es vol defensar aquesta forma d'estat alhora que es projecta dinamitar un dels seus pilars.

Els que volen acabar amb el sistema parlen de la capitalització, però allà on s'aplica, el resultat és mediocre i els riscos demogràfics es compensen amb els financers El rendiment és insegur i les pensions sovint no compensen l'esforç realitzat i, per això, de vegades hi ha sistemes mixtos. En qualsevol cas, el debat continua obert.

Catalunya necessita un programa d'urgència polític. Un programa de regeneració nacional que tingui el màxim suport possible i que uneixi a la dreta i a l'esquerra. No un en què s'adquireixin compromisos de marcat caràcter conservador que impliquin riscos innecessaris. No és admissible que, abans d'aconseguir la regeneració, se'l vulgui donar un tint ideològic, que és justament el que va fer la corrupta partitocràcia pseudindependentista.

Hi ha problemes que requereixen atenció urgent per regenerar la nació i on poden confluir dreta i esquerra. Són tres ordres d'acció.

Primer, la independència; després, ja veurem qui està disposat a fer el que calgui per aconseguir-la. Parlar-ne és fàcil; fer-la, no tant. Segon, l'honradesa i austeritat a l'administració pública. Acabar amb la malversació, el malbaratament, la corrupció avui regnant; després, gestionar amb integritat. Tercer, regulació de la immigració, lluita contra la invasió islàmica i erradicació de la corrupció generada pel wokisme dominant en benefici dels il·legals. Després, dret preferencial als cotitzants..

És un programa mínim en què ens podem posar d'acord dretes, centre, esquerres, votants i abstencionistes. Un cop assolits els seus objectius, ja debatrem quin model de sistema de pensions volem, quina forma d'adjudicació dels recursos públics i altres assumptes no menys importants.

Sílvia Orriols i els fariseus parlamentaris

Els diputats d'ERC i Junts a Madrid perden literalment el cul per plagiar el discurs de Sílvia Orriols. Mentrestant, a Catalunya, el petimetre a què han encarregat pasturar el ramat parlamentari, Josep Rull, tartamudeja incongruències per a fer callar l'única veu que diu el que diu la gent al carrer.

No se sap què és més fastigós, si el gir copernicà dels minyons parlamentaris dels partits o la insistència de Rull a coartar la llibertat d'expressió a l'hemicicle. En realitat, tampoc no importa gaire. Ningú actua per convicció, sinó pane lucrando. Rull, Rufián, Nogueras, Illa, etc., tots són perfectament intercanviables. Seria el mateix si demà diguessin el contrari del que diuen avui. En realitat, ho fan sovint. Són professionals de la política. Tenen triennis; alguns, decennis menjant gripaus. Són gent sense més valors que els que cotitzen a la borsa.

L'establishment partitocràtic català està capgirant perquè totes les enquestes fan olor de sofre. Caldrà veure com digereix el canvi de paradigma, que diria Thomas Kuhn, el gegantí aparell de propaganda muntat amb els diners dels contribuents. TV3 haurà d'obligar el Cervantes ultrawoke Cruanyes a deixar de parlar de fòbies i fílies i relacionar inseguretat i immigració. I haurà de permetre que d'Israel parli algú més que Joan Roura.

La legió de periodistes venuts al poder en un dens entramat d'endolls (jo t'esmento en un article i tu em fas una entrevista o em convides a la teva tertúlia) no podrà continuar mentint, cosa difícil perquè és l'únic que sap fer. Els intel·lectuals orgànics al servei de la partitocràcia hauran de fabricar teories per demostrar que el wokisme i el sentit comú són compatibles, com Tomàs d'Aquino demostrava que ho són la fe i la raó.

Tot i l'intent d'ostracisme, la veu d'Orriols continua sentint-se a la societat a través de les xarxes socials, car els mitjans partitocràtics la silencien. Té nervi la dona, coratge i una dialèctica demolidora. Transmet autenticitat, i això no es pot plagiar. Els vídeos que el seu partit puja a Twitter haurien d'incloure més plànols de l'auditori, de la resta dels diputats. És un plaer veure com treuen foc pels queixals i s'escandalitzen i gesticulen com a fariseus. Però s'han d'empassar els dards de l'Orriols perquè saben en el seu fur intern que el que diu és veritat.

Capítol a part per a la “veritable esquerra” de Podem, on el patriota espanyol i molt espanyol, Pablo Iglesias, anomena “nazi” el seu camarada Rufián per parlar de la immigració com el que és: un problema. Entre ells, els nazis es reconeixen molt bé.

Les xarxes, l'àgora lliure de la ciutadania, s'han menjat els mitjans del sistema.

Qui ha destruït la BBC?

Aquesta guerra -l'enèsima- d'Israel contra els musulmans- té una mica de bíblic. Afecta tot Occident, influeix en la política dels països, en les relacions socials, trenca amistats i divideix fins i tot les famílies. Té un gran poder destructiu. S'acaba de carregar aquell bastió indiscutible de la integritat periodística que era la BBC, exemple mundial d'nformació fiable i de qualitat.

L'esquerra woke diu que és un atac de Trump per enfonsar la BBC. És la seva habitual interpretació torta dels fets. Critica els efectes, però n'amaga les causes. Com quan ataca Israel acusant-lo de genocidi per la seva resposta a la barbàrie del 7 d'octubre, però amaga aquesta mateixa barbàrie. El mateix amb Trump: diu que el president vol enfonsar la BBC, però calla que, abans, la BBC va voler enfonsar-lo, manipulant les seves paraules.

Els més llestos diuen que el problema és la desproporció de la resposta en ambdós casos, com si la proporcionalitat de la resposta a una agressió depengués de l'agressor i no de l'agredit. Els wokes més llestos són sovint els més autoritaris.

Tanmateix, la crisi de la BBC no es deu només a l'espifiada amb Trump. Té més abast i ve d'antic. Fa anys que la BBC abandera el pensament únic que ha envaït occident arran de l'anomenada “postmodernitat”. Ha propagat la doctrina postcolonial, la del canvi climàtic i la resta dels dogmes de la ideologia woke, cosmopolita, globalista, multiculturalista, transgènere i antisemita. És l'“hegemonia ideològica” de l'esquerra, de què parlava Gramsci.

Amb motiu de la guerra, la BBC ha manipulat i falsificat la informació sobre Gaza i tot el conflicte de mil formes; ha donat per vàlides les informacions de Hamàs per tal de perjudicar Israel. I no és una cosa que s'hagi inventat algun sionista, sinó el que es desprèn d'un informe filtrat d'un exassessor del Comitè de Normes de la BBC, Michael Prescott, i publicat per The Telegraph, que és un diari conservador, però seriós, fundat el 1855. No és cap pamflet digital.

Trump hi és per ben poc. És el biaix antisemita de la BBC, la secció àrab del qual ha convertit la cadena britànica en una mena de portaveu de Hamàs. És el pensament únic que caracteritza també els mitjans espanyols i, en major grau, si és possible, els catalans. A ells no els sembla biaix perquè estan d'acord amb la doctrina woke i tenen una concepció militant, partidista i sectària de la informació. Però és biaix, invalida la informació i desinforma. I en un camp de molta transcendència.

Perquè, per sota de la fullaraca fripalestain de flotilles de ganduls i partits de futbol organitzats per idiotes, ​​s'amaga la rendició de l'esquerra occidental i els mitjans de comunicació a la barbàrie islàmica. I la punta de llança d'aquesta rendició tràgica és la BBC.

 

Cherchez la femme

 Els de Junts estan molt emprenyats amb el govern espanyol i parlen d'una “ruptura irreversible”. Però no propicien una moció de censura, cosa que fa dubtar de la sinceritat del seu enuig.

Fa uns dies, el periodista Arnau Borràs va pujar una intervenció seva a YOU Tube sobre un escàndol que dura anys a Catalunya i del qual la partitocràcia de lladres que desgoverna rebutja parlar. La dona de l'MHP Puigdemont està contractada a dit a la Diputació de Barcelona (DIBA) per 6.000 euros (avui sembla que 7.000) mensuals per fer un programa que no mira ningú.

Si la DIBA fos una empresa privada, no hi hauria res a objectar; cadascú llença els seus diners com li rota. Però la DIBA no és una empresa privada, sinó un organisme públic i està obligada per llei a seguir unes normes i protocols de mèrit, publicitat i competitivitat a l'hora de contractar algú que, en aquest cas, sembla que no s'han complert òbviament per les circumstàncies personals de la dona.

Els que defensen aquesta situació (hi ha gent per a tot) argumenten que no és un endoll sinó l'activitat d'una professional lliure, al marge del seu marit. Però això no és cert. Es tracta d'una contractació política perquè és la dona de qui és. I, precisament per això, hauria de recordar el vell adagi sobre la dona del Cèsar.

I per què no en vol parlar ningú? Per la mateixa raó per la qual ningú dona explicacions sobre els lladronicis sistemàtics del govern, sobre la DGAIA, el règim de subvencions i saqueig sistemàtic dels recursos públics en què estan tots implicats. Un règim de complicitat i silenci amb què Espanya ha corromput el nacionalisme català que s'ha integrat en un sistema en què, a canvi de parlar de la independència per boicotejar-la de fet, es permet que els “independentistes” administrin la colònia en benefici propi, dels seus clients, amics i familiars en general. I aquesta satrapia només pot mantenir-se si ningú parla de les malifetes de l'altre.

Aquesta situació en què els governants o persones importants endollen els seus parents als òrgans de l'administració pública és molt freqüent als països corruptes, com Espanya o Catalunya i, sens dubte, era la pràctica a la societat comunista romanesa en què la dona de Puigdemont va néixer. Però projecta una ombra de corrupció sobre tota l'empresa independentista molt greu. Com convèncer la gent que s'està per la independència quan es té la dona endollada en un òrgan administratiu del país ocupant i pagada pel partit que el governa?

Ara, el contracte de la senyora Topor està pendent de renovació i sembla que hi ha dubtes sobre la conveniència de fer-ho per raons evidents. Com sabem que els sotracs de la relació de Junts amb el govern d'Espanya no depenen del que passi amb aquesta renovació?

Sona molt antic, però, per això mateix, clàssic: cherchez la femme.

La DGAIA i les xarxes

Tenien la premsa callada, que per això la paguen. La televisió parlant de l'oli de Jaén. Els polítics, és a dir, ells mateixos, anunciant noves ajudes als ocupants de pisos aliens, forma ràpida de resoldre l'escassetat d'habitatge. Els intel·lectuals orgànics, especulant sobre les perspectives de l'independentisme, com els pares de l'Església sobre la parusia. Havien canviat el nom de la DEGAIA pel de DGPIIA i posat al capdavant de la segona al que ho era de la primera. No estaven disposats a donar cap explicació i encara menys a dimitir. Amb l'estiu tot s'oblidaria.

Vet aquí que, passat l'estiu amb l'inenarrable episodi a l'estil d'Ubú rei de la flotilla fripalestain, l'escàndol estava esperant-los, més viu que mai a les xarxes, que no descansen. Especialment Twitter, la bèstia negra de l'esfera mediàtica. Pressionats, es van veure obligats a constituir una comissió parlamentària d'investigació, composta per representants dels partits investigats. I, alhora, l'emasculen aprovant un indecent decret llei d'autoamnistia.

El primer que han fet els camarades de la comissió ha estat bloquejar la compareixença dels que tenien alguna cosa a dir sobre aquest presumpte desfalc de proporcions ciclòpies. Els d'Octuvre, que segueixen la comissió fil per randa han denunciat aquest nou intent d'ocultació. No cal dir-ho, a les xarxes, en aquest Twitter que Déu confongui, on es viralitzen cares, noms i cognoms dels responsables dels tripijocs de trilers.

La bola de l'escàndol creix i amenaça de convertir-se en allau. L'allau dels 2.000 milions que es pot emportar tota la bastida de la partitocràcia, a base de fundacions, associacions sense ànim de lucre i amb ell, cooperatives, tercer sector, etc. 2.000 milions que, fins i tot passats per la sindicatura de comptes, són els comptes del Gran Capità. Impossibles d'aprovar.

L'MHP Illa pensa que és un problema de comunicació, que no han sabut comunicar. Ni li passa pel cap que és impossible comunicar el silenci. Com a bon i gris buròcrata: crea una guingueta nova per col·locar amics. El quiosquet es dirà "Agència Catalana de Notícies. Ara que, fins i tot la BBC resulta ser una fàbrica de fakes, l'ACN serà un exemple d'honestedat. Llàstima que no se li hagi acudit abans! La DGAIA no hauria estat notícia i l'estabilitat del règim estaria garantida.

Com que Illa i Collboni són del mateix partit, comparteixen això que avui es diu “valors”, entre ells llur afició a la censura. L'alcalde es proposa crear una unitat per combatre els falsos rumors que s'escampen entre els joves a les infames xarxes socials. Tots dos lluiten per la llibertat d'expressió; de l'expressió “vertadera”, s'entén; no de la falsa. I són ells els qui decideixen què és veritat i qué, falsedat.

El problema de qui decideix què és veritable i què és fals, ni es toca. La unitat antibulos tindrà uns criteris infal·libles. Per determinar-los, res millor que observar la informació que ofereix TV3, un aparell de propaganda del govern de veto a l'independentisme, woke en general i especialment antisemita. No és difícil preveure quins criteris seran els de la unitat antibulos.

 

La partitocràcia lladre

Dubto que hi hagi un altre cas a Occident d'un govern que, havent dilapidat i potser malversat centenars de milions d'euros públics, es pugui autoamnistiar amb tot el morro. I amb el suport entusiasta del Parlament. Se li acosta la llei d'amnistia 1977 en allò que tenia d'absolució dels crims franquistes. Però, almenys, amnistiava els anomenats delictes polítics dels contraris al règim.

El Parlament català no exigeix ​​cap contrapartida. Es limita a validar un decret llei perdonant els deutes als perceptors des prestacions públiques indegudes, diu que per error. Podria ser un error, però, com que la naturalesa humana és imprevisible, també podria ser un desfalc. El Parlament no investiga perquè no és un òrgan de control, ni un contrapoder, sinó un rubber stamp pur, que diuen els anglesos. Un servidor del govern i, amb ell, dels partits en interès dels quals (o sigui, el dels seus militants i familiars) governa aquell.

La partitocràcia catalana al complet s'ha autoamnistiat com un sol home: PSC, ERC, Junts, Comuns i fins i tot els anticapitalistes de la CUP que fa temps assaboreixen les dolçors dels privilegis partitocràtics, mentre onegen la bandera palestina. Aquesta unitat tancada de falange macedònica mostra que tota la casta política catalana ha ficat la mà a la caixa. És, a més, un senyal que, si no amb tots els signants d'aquesta ignomínia, sí que amb la majoria, els pressupostos seran aprovats.

Centenars de milions de diners públics potser malversats per una classe política que a la seva fabulosa incompetència (o una mica pitjor) uneix el desvergonyiment d'eximir-se de responsabilitat. Centenars de milions d'euros dilapidats mentre els serveis públics cauen a trossos, les llistes d'espera a la sanitat són eternes i l'estat reclama als autònoms unes subvencions durant la COVID.

Resulta que no hi ha diners per a res, però sí per pagar sous astronòmics a centenars de càrrecs públics, assessors i altres beneficiaris de la partitocràcia. O els privilegis dels diputats. O les subvencions a entitats islamistes de tot gènere i color, inclosa la creació d'un onzè districte barceloní in partibus infidelium per valor de 40 milions d'euros. O el finançament pràcticament a fons perdut (perdut pels ciutadans, és clar) de mesquites en què adoctrinar els creients.

Hi ha diners pel que interessa. I temps de sobres. Així que, mancant cosa millor que fer, les seves senyories debaten com posar fi a la llibertat d'expressió a la cambra sense que ho sembli. Cal no confondre la llibertat amb el llibertinatge, deia Franco. Es pot parlar de tot, però no del tot. Encara no gosen dir-li blasfèmia i en diuen discursos d'odi. Però són incapaços de demostrar que no qualifiquen d'odi allò que ells odien.

Per exemple, l'exigència en seu parlamentària d'honradesa en la gestió dels recursos públics.  

La persecució a Sílvia Orriols

Primer van muntar un “cordó sanitari contra l'extrema dreta” que no incloïa VOX, pensat únicament per fer callar Orriols. Com era d'esperar i molts vam advertir, no va funcionar. Gràcies a l'efecte Streisand, la seva causa es va fer més popular. A l'època de la comunicació universal, si vols difondre una idea, prohibeix-la. Cosa que sap tothom excepte Illa, Batet, Albiac, Capella i Cornellà, persones de limitats recursos intel·lectuals.

Després del fracàs del cordó sanitari, van intentar ridiculitzar-la en un parell de programes de ràdio i televisió pensant que se la berenarien amb patates. Va sortir guanyadora, va consolidar el seu suport electoral i va deixar literalment amb el cul a l'aire individus sense principis, com ara David Cid  i Mònica Terribas.

Després, li van organitzar un seguici d'agressions parlamentàries amb l'ajuda d'un pobre home com Rull que empara i en promou tota mena d'abusos. I, un altre cop, el resultat ha estat el contrari. A cada batussa, un augment a l'expectativa de vot. Les enquestes parlen per si mateixes.

Desesperats, s'han tret la careta i ara intenten sancionar-la pel contingut literal de les seves intervencions, menyspreant el principi de la inviolabilitat parlamentària. La volen fer comparèixer davant d'un dicasteri d'enemics polítics per condemnar-la per unes expressions literals que són de pur sentit comú i perfectament acceptables en qualsevol debat parlamentari civilitzat. Ja ho van fer quan l'analfabeta consellera Tània Verge li va imposar una multa de 10.001 € per dir el que també diu la justícia europea.

Malden per negar-li la llibertat d'expressió i de retruc a tots els ciutadans/es que l'han votada i els que, sense votar-la, pensen com ella. Però l'odi i la por que aquest grapat d'ineptes i corruptes li professen els impedeix veure l'abisme d'abjecció en què s'estan precipitant.

El 1521, indignats per la doctrina que predicava Luter, l'emperador Carles V i el papa Lleó X, el van citar davant la dieta de Worms perquè es retractés de les seves proposicions suposadament herètiques. El monjo agustí va acudir, va escoltar les acusacions, va demanar vint-i-quatre hores per reflexionar (perquè mai li va agradar fer les coses a la lleugera), va tornar l'endemà i es va reafirmar en totes i cadascuna de les seves proposicions, acabant amb una expressió que encara ressona en la història: 

«Aquí n'estic, no puc fer res més. Que Déu m'ajudi. Amén».

Els dos poders, el secular i l'eclesiàstic, el van condemnar per heretge. Però ell va salvar la vida perquè tenia un salconduit imperial que Carles va respectar per un parell de dies, cosa que el seu antecessor, Segismund, no havia fet amb Jan Hus, que va morir a la foguera el 1415.

Encara que habitualment s'admet que la reforma luterana va començar a Wittenberg, el 1517, una opinió molt comuna entre els historiadors considera la condemna de la Dieta de Worms del 1521 com el veritable inici del moviment més important que s'ha donat en el cristianisme i el que va obrir pas al món modern.

Mutatis mutandis, la iniqua persecució a Sílvia Orriols pot provocar una cosa semblant a Catalunya.

La barbàrie islàmica i l'estupidesa woke

L'esquerra woke s'ha llançat al carrer a tot arreu en defensa d'una imaginària causa palestina. Recorda els temps de la III Internacional, quan a una consigna de Moscou, tots els partits comunistes del món actuaven a l'uníson, amb les mateixes consignes, els mateixos manifestos, les mateixes activitats. Com avui. D'Austràlia a Suècia, de Sud-àfrica al Japó, les mateixes banderes, les mateixes consignes, les mateixes cares ocultes, la mateixa violència contra persones i coses, sobretot si són jueves.

La guerra d'Israel contra Hamàs ha mobilitzat els antics i nous comunistes, i els seus ximples útils, els ecologistes, animalistes, vegans, transsexuals i resta de llunàtics. I, com que Israel l'ha guanyat, aquesta pintoresca macedònia d'energúmens es dedica a destrossar mobiliari urbà per tot arreu i atacar la gent normal.

El virus de la "Palestina lliure" corre paral·lel amb una multiplicació d'atemptats terroristes a tot el món, obra d'altres musulmans, emparentats amb els assassins de Hamàs que volen aprofitar la guerra de Gaza per avançar en el seu pla de conquesta i destrucció de la civilització occidental. Fa mil quatre-cents anys que ho intenten. El seu pla a mitjà i llarg termini és imposar la seva llei, la Xària, és a dir, la misogínia, la pedofília, l'homofòbia, la tortura, la negació de drets fundamentals, el terror i el culte a la mort; i fer-ho amb bombes o mitjançant la infiltració a les institucions democràtiques dels països occidentals, el que els alemanys anomenen la “Umfunktionierung”.

Sembla mentida, però aquest pla compta amb el suport actiu de l'esquerra woke, avui propalestina i sempre antisemita i antiamericana. No hi ha exemples històrics de semblant degradació intel·lectual, de semblant suïcidi col·lectiu. Però per a sorpresa dels islamistes mateixos és el projecte de l'esquerra woke.

Si l'islam triomfa, el futur serà un món sense música, sense pintura, sense art, ciència ni literatura, sense drets individuals, sense tolerancia ni pluralisme i d'obediència cega el profeta. Un món on els no-creients hauran de triar entre convertir-se, pagar tribut o morir. És la seva doctrina.

És impossible que els wokes no vegin això. Com s'explica, doncs, la seva actitud de lliurament acrític a la barbàrie islàmica? Probablement hi ha diverses causes. Tres semblen òbvies:

El masclisme i el racisme que aquesta esquerra comparteix amb els islamistes.

L'estupidesa de no veure les intencions profundes dels bàrbars.

L'odi (l'enveja) als jueus i els nord-americans que els cega al punt del suïcidi.

Sense descartar la cobdícia. Els petrodòlars islàmics són molt llaminers.

La farsa catalana III

(Continuació de La farsa catalana I i

La farsa catalana II).

La corrupció de la partitocràcia catalana ja està a la vista de tothom. I és de proporcions colossals. La DGAIA i les seves ramificacions, la Copa Amèrica, el departament d'Educació, els Fons Next Generation, els sobresous de la CCMA. Centenars, milers de milions malversats, dilapidats o simplement robats, tot presumptament, és clar. Una forma de govern basat en pràctiques d'endoll sistemàtic, clientelisme, nepotisme i favoritisme que no es comptabilitzen com a corrupció, encara que haurien de ser-ho. La partitocràcia és un niu de corrupció. Ara només en queda saber la quantitat, com en la famosa anècdota de Grouxo Marx. Quant han robat i continuen robant (sempre presumptament) els partits catalans, sobretot ERC (que s'emporta la palma), Comuns, PSC, Junts i CUP.

Saber l'import de què porten robat pot satisfer una pruïja d'exactitud, però no ens acosta un centímetre a aconseguir que tornin el robat, o que, al menys, ho admetin i rendeixin comptes. L'espoliació de les arques públiques està envoltat d'un silenci dens. Ningú reconeix res, ningú en dona cap explicació, ningú dimiteix. I, quan es veuen obligats a parlar dels seus robatoris, els diputats nomenen una comissió parlamentària d'investigació en què posen els mateixos lladres a esbrinar què ha passat.

Aquesta política de silenci i protecció del delicte es basa en el monopoli que la conxorxa politicomediàtica té de l'esfera pública. Una aliança entre polítics corruptes i periodistes venuts. Aquesta aliança utilitza els mitjans de comunicació (especialment els públics) com a aparells de propaganda per silenciar, censurar i vetar tota veu discrepant. Feu memòria el lector de quantes vegades ha pogut veure o sentir crítics de la partitocràcia dominant als mitjans.

Les opinions crítiques tenen el mateix dret d'expressar-se a l'esfera pública que les no crítiques en funció del principi fonamental de la isegoria. Si no hi ha isegoria, hi ha dictadura, es digui el que es vulgui.

Tots els mitjans de comunicació a Catalunya estan més o menys comprats pel poder polític. Tots depenen d‟unes subvencions que els governs atorguen per raons d‟afinitat ideològica. Hi ha cap raó perquè una guia d'espectacles com Time Out rebi una quantiosa subvenció si no és perquè el director és proper, sinó militant d'ERC?

La pròpia condició de polític s'ha professionalitzat, de manera que hi ha gent que fa més de vint anys que està en càrrecs de diferent naturalesa i que té com a única obligació dir el que digui el partit per continuar cobrant. I molts d'aquests polítics, més o menys veterans, són periodistes. A primera vista em surten Carles Puigdemont, Francesc-Marc Alvaro, Eduard Pujol, Marta Vilalta, Salvador Illa, Eliseu Fernández, Jessica Albiach o Raquel Sans. Però n'hi ha més en llocs menys visibles. Quin crèdit pot tenir un periodista que treballa per a un partit polític?

La conxorxa polític mediàtica ha consolidat un règim de corrupció política que és el veritable obstacle a la independència de Catalunya.

Més que la pròpia Espanya.

La farsa catalana II

(Continuació de La farsa catalana I)

Algú creu que es pot recompondre l'atrotinat esperit independentista amb la mateixa gent que l'ha portat al fracàs? Que els partits que van arribar a tenir una majoria absolutíssima de 74 diputats i van acabar lliurant el govern de Catalunya al PSC, deixaran d'enganyar als electors? Que uns dirigents desgastats que no han estat capaços d'avançar un mil·límetre cap a la independència ara redreçaran els seus camins i aconseguiran algun resultat que no sigui pitjor que el que ja s'ha vist? Que uns mitjans de comunicació que fa anys que intoxiquen i manipulen a favor d'Espanya ara combatran la corrupció partitocràtica i mostraran un ànim independentista? Que uns periodistes venuts als interessos espanyols trobaran l'honradesa professional que no tenen? Que un sistema corrupte fins al moll es va regenerar miraculosament i començar a funcionar com una democràcia responsable honrada i austera i no com una drecera de lladres que fa anys que s'enriqueixen a força d'estafar els contribuents?

Per què ningú vol trencar el tabú del silenci, ningú no parla dels robatoris, les estafes, les corrupcions que estan a l'ordre del dia? Per què ningú no exigeix ​​responsabilitats a uns suposats lladres que tenen noms i cognoms i estan a la vista de tots? Per què ningú no diu la veritat i es treballa en un context de falsedat i engany on el monopoli de la informació pels informadors a sou dels corruptes passa per ser l'opinió pública d'una democràcia? Per què es tolera una suposada corrupció encara pitjor en la gestió dels mitjans de comunicació públics, responsabilitat des de fa anys d'una saga de lladres?

Fa dues temporades que un informe de la Sindicatura de Comptes destapava un suposat lladronici de milers de milions d'euros de la DGAIA, sota responsabilitat d'un partit, ERC, que presumia d'honrat, sense que, fins ara, ningú hagi dimitit ni tan sols se n'hagi donat per assabentat, tot esperant que la corrupció dominant, administrada ara pel PSC -avui per tu, demà per mi- ho faci oblidar tot. Al llarg d'aquests dos anys s'han anat coneixent altres casos de presumptes robatoris a altres departaments del govern i sempre a càrrec d'ERC, de manera que aquest partit es pot considerar avui un exemple paradigmàtic de la presumpta delinqüència.

A Junts, aquesta corrupció no sembla tan estesa, tot i que té un efecte encara més destructiu de l'independentisme des d'un punt de vista simbòlic. Des del 2018, l'esposa de l'exiliarca Puigdemont està endollada a la Diputació de Barcelona, ​​controlada pels socialistes amb un sou de 6.000 € al mes (sembla que ara augmentat a 7.000) a canvi d'una tasca que, pel que se sap, ja que l'assumpte està envoltat del misteri i el secret, és irrellevant. Diguin el que diguin els que defensen aquesta situació, es tracta d'un privilegi, un endoll a causa de la relació conjugal amb el dirigent màxim de Junts, que converteix en una burla el pretès projecte d'independitzar Catalunya d'Espanya.

La farsa catalana de la independència partitocràtica es corona ara amb l'última irrisòria gesta de Junts de simular una ruptura amb el govern del PSOE que els seus dirigents no volen ni poden dur a terme.

No és hora de dir les coses pel seu nom i acabar amb aquesta farsa?

Sembla que encara no. Encara hem d'assistir al denigrant espectacle d'un judici inquisitorial que un parlament indigne de tal nom vol muntar per a prohibir la llibertat d'expressió i impedir que parli l'única diputada que té el coratge de denunciar la corrupció regnant a Catalunya. 

Teoria de la ruptura permanent

Els senyors i senyores de Junts, farts de les procrastinacions (és a dir, les preses de pèl) de Sánchez, han decidit donar un cop sobre la taula i complir les seves amenaces estiuenques. A partir d'ara, trenquen amb el PSOE i aniran per lliure al Parlament, cosa que ja feien. I fins i tot votaran en contra del partit del gobierno. Cosa que també feien.

Puigdemont es pregunta com se les enginyeriaran per governar a partir d'ara. I contesta el gobierno que com ho ha fet fins ara. Pedro és Pedro, però qui fa mesos que anuncia que ve el llop és Puigdemont. Per a res, és clar.

Ningú no es creu ja que Junts faci caure el govern. Té massa interessos en joc. Interessos dels de debò, no eteris. Posseeix grup parlamentari propi (500.000 euros de l'ala a l'any) gràcies al partit de Pablo Iglesias “el bo” i la dona del president gaudeix d'un discret i sucós endoll a la Diputació de Barcelona governada pels socialistes amb què el seu marit vol trencar. Impossible prendre's seriosament les enrabiades del pater famílias.

El PSOE afirma que continuarà governant sense pressupostos. Ningú té força per fer-lo fora. Les dretes nedan al fang de llur incompetència. El gobierno compta, a més, amb el suport ferm d'ERC, partit que condensa tota la força de l'esquerra anticatalana, catalana i espanyola. Però aquesta és una altra polèmica, molt ben representada al fresc de Goya de la Quinta del Sord en què es veu dos xicots, Junts i ERC, molint-se a pals. És possible que cap d'ells sobrevisqui.

Perquè l'autèntic perill per a aquest tàndem d'independentistes ficticis és a Catalunya i es diu Sílvia Orriols. És Alianza Catalana i el seu potencial de creixement evidenciat a totes les enquestes i en el pur sentit comú el que els treu de polleguera. Aquesta dona catòlica amb esperit de la donzella d'Orleans (encara que amb cinc fills) és la que està posant potes enlaire l'insuportable marasme de la política catalana, feta de corrupció, engany i manipulació de l'esfera pública al servei del wokisme més estúpid i destructor.

Si realment Junts vol que se'l prengui seriosament, ha de propiciar una moció de censura que portarà Feijóo necessàriament al govern, cosa que serà el toc de difunts per al partit. L'única manera d'evitar-ho -de moment- seria comprometre el PP a una moció instrumental, conduent a eleccions anticipades a Espanya. Però si això es produeix, serà gairebé impossible evitar les de Catalunya.

I unes eleccions a Catalunya ara mateix poden significar una patacada històrica dels partits processistes.

I el pitjor -o millor- és que, com més es retardin, més gran serà la patacada.

 

La farsa catalana I

Una característica cridanera dels catalans és la seva aversió a parlar amb claredat, a dir les coses pel seu nom. S'estimen més els circumloquis, les perífrasis, les indirectes. Tenen un refrany: qui diu les veritats, perd les amistats. I per això prefereixen no dir-les, ni tan sols als espanyols, un poble més bàrbar que ells, però que acostuma a parlar molt clar i molt alt, com deia León Felipe. Per això aquells mai no seran independents ni lliures si no gosen parlar amb claredat.

Quan, arran del cop d'estat del Tribunal Constitucional el 2010, el poble català, espontàniament, va sortir al carrer afirmant que és una nació, els dirigents independentistes es van posar al capdavant de la manifestació per tal de no quedar-se endarrerits. Esperaven que, en arribar l'hora de l'enfrontament amb l'estat, la gent es fes enrere i ells no s'ho haguessin de jugar. Però la gent no es va fer enrere. Els que sí que ho van fer van ser els dirigents “independentistes”. Junqueras es va lliurar als espanyols com un xai considerant-se un Mandela català. Puigdemont va marxar a Bèlgica, esperant convertir-se en el gran exil·larca, com el de Babilònia durant el captiveri jueu.

Cap d'aquests farsants no és un líder independentista perquè cap no és independent. Junqueras presideix un partit corrupte fins a la medul·la, ple d'endollats i arribistes com els que ha fet possible la DEGAIA, que ara volen tapar. Amb un gabinet de pistolers, encarregat de fabricar joc brut i provocacions a l'adversari. L'altre dirigeix ​​un partit que té pactes amb el partit socialista en un munt de governs locals i conrea un teixit de complicitats i intercanvi de prebendes i endolls amb les institucions de l'estat, des de l'àmbit parlamentari al familiar.

Parlar de la CUP és com parlar del vaixell dels bojos, de Sebastian Brant.

El processisme ha generat una casta política protegida i alimentada pels espanyols. La casta es reuneix al parlament, un grapat de privilegiats que cobren per tapar els escàndols dels robatoris dels partits i evitar que algú plantegi els problemes reals de Catalunya. I quan algú ho fa, com Orriols, formen una pinya histèrica per aniquilar-la políticament. Ara l'amenacen amb un tribunal del Sant Ofici per anomenar “ultrafeminista” Tania Verge. “Ultrafeminista” en si mateix no és un insult que pugui ofendre ningú. Només es pot sentir ofesa la proislamista Verge. El problema, doncs, és la proislamista Verge; no Orriols.

Aquest règim d'assetjament a la crítica, la corrupció general, la censura i l'autoritarisme està protegit per uns mitjans al servei dels partits. Els periodistes són vailets dels corruptes i els més coneguts, fins i tot els que van de gurus mediàtics. Gent com Ustrell, Basté, Graset, etc. que presumeixen d'independència personal, però saben que, si desobeeixen les ordres dels que els paguen estarien al carrer en menys del que es triga a dir-ho. Ni independència personal ni res.

La conxorxa politicomediàtica és típica del moment, però, per ser Catalunya un país petit, on tots es coneixen, arriba a trets circenses. Una densa xarxa de fundacions, ONG, guinguetes de tota mena, empreses “del tercer sector”, etc., constitueixen un món opac en què sura a costa de l'erari una caterva de pocavergonyes que passen per intel·lectuals, activistes, assessors, experts i lluitadors per les llibertats.

I la farsa continua.

 

Distopia

Us imagineu que no hi hagués xarxes socials, especialment Twitter, com voldrien tots els polítics i periodistes dels mitjans convencionals? Seria la distopia perfecta.

Ningú podria saber què es cou al parlament. Només els partits polítics i els mitjans comprats per aquests, és a dir, tots, donarien informació. Impossible saber la veritat. Els mitjans diran allò que se'ls ordena. I, si se'ls ordena callar, callaran. Vegeu la DGAIA.

Però això ja no és possible gràcies a Twitter i aquests impertinents mòbils que han fet de tots els ciutadans, periodistes, igual que la Reforma protestant va fer sacerdots tots els cristians. I amb el mateix revolucionari efecte. S'ha acabat el sacerdoci mediàtic. Els ciutadans controlen directament els polítics i desconstrueixen les seves faules.

Gràcies a Twitter tothom pot escoltar les intervencions parlamentàries de Sílvia Orriols, que sembla haver nascut per a això. I contemplar el permanent escàndol que provoca al fariseisme circumdant. I també l'assetjament furiós que és objecte, encapçalada per un president que sembla un Arlequí de la commedia dell'arte.

I no només a l'hemicicle, si no fora d'ell, com testifiquen les dues captures de mòbil de la il·lustració del dit amenaçador de l'autoritat. Deu avisar la díscola diputada que el muntaran un tribunal d'honor per condemnar-la pel delicte d'odi, com la inquisició condemnava per heretgia.

El president és fora de si. Ja se sap que aquell a qui els déus volen perdre, primer ho tornen boig. Perquè aquest tribunal és moralment inic, jurídicament il·lícit i políticament, desastrós. L'efecte Streisand es duplicarà i accelerarà. I tenen les eleccions municipals a tocar. Amb centenars de menjadores per defensar.

Però AC és un partit nascut a Twitter d'on cap tribunal pot expulsar-ho, encara que fos el del judici final. I aquestes eleccions seran la primera prova de foc de la batalla entre els mitjans convencionals amb totes llurs martingales i les xarxes socials, amb Twitter al capdavant. .

 

Telestina3

De vegades, en efecte, una imatge val per mil paraules. Vegeu:

Increïble. (Les altres 999 sobren).

*****

Però, per què increïble? Ben palès hi ha la bandera palestina encatifant l'accés a TV3.

És increïble el que vol dir.

Un mitjà de comunicació públic es declara partidari d'un bàndol en una guerra aliena sobre la qual se suposa que ha d'informar imparcialment.

Es declara Telestina3.

Els contribuents estem pagant un mitjà de propaganda d'un ens imaginari anomenat Palestina, en guerra contra Israel.

Perquè la bandera no simbolitza cap país real, sinó el desig de ser-ne un.

I, per ser-ho, vol acabar amb Israel i, de passada, amb els israelians.

Telestina3 es declara orgullosament antisemita.

Els qui hi estiguin d'acord rebran la doctrina que cerquen.

Els que no ho estiguin, poden sintonitzar Ràdio Pirenaica.

La bandera anunciava com informaria Telestina sobre la vaga general.

I així va ser. No va informar que havia estat un fracàs sense pal·liatius.

La TV de Catalunya és un servei públic i, amb aquesta bandera, es declara servei privat d'un desig estranger. Però amb els diners dels contribuents catalans.

Si això no és motiu perquè el Parlament demani la dimissió dels responsables d'aquest disbarat, la senyora Romà i el senyor Grass, no sé què ho pugui ser.

Sílvia Orriols: el dit a la nafra

Les intervencions de Sílvia Orriols en el debat sobre l'estat de la nació popularitzades a les terribles xarxes socials, que no sé quin ministre del PSOE vol fiscalitzar, han estat un terratrèmol, un fenomen tel·lúric. Per primer cop des de fa molts anys arriba al parlament la veu del carrer. I s'expressa en un català pur que tothom entén si bé amb un to una mica monocord en què el pas del temps anirà introduint variacions.

Amb la seva proposta estrella de suprimir les subvencions als partits ha posat el dit a la nafra: el sistema de finançament públic dels partits que, és clar, s'han enfurismat. I els mitjans, tots, públics i privats, han obert foc granejat contra AC, encapçalats pel búnquer de TV3 i la ràdio pública. L'odi no els deixa veure que li estan fent la campanya electoral. Streisand as usual. La gent no és beneita i veu com tan desmesurat atac prova que la senyora Orriols té raó: el problema és el (corrupte) finançament públic dels partits.

En efecte, el que al principi va semblar just, és a dir, que els càrrecs electes fossin remunerats amb diners públics perquè els ciutadans de menys recursos poguessin accedir-hi, ha esdevingut un llast per al país i una font de corrupció. Una exacció per a la gent i una bicoca per als representants, diputats, regidors, càrrecs de tota mena i color.

Amb el sistema existent, els diputats s'han apoderat de la caixa dels salaris i l'administren a la seva manera. A través dels pressupostos fixen els salaris dels funcionaris i sancionen els del mercat segons els pactes salarials. Però també determinen els seus propis ingressos, segons el seu lliure albir. Són, doncs, els únics que, en comptes d'ajustar les despeses als ingressos, com fem la resta dels mortals, ajusten els ingressos a les despeses. Aquest privilegi ha donat lloc a una corrupció endèmica que passa per un comportament normal.

Al seu torn, el finançament públic dels partits, sempre calculat pels seus militants com a representants, és generós. I, com que les retribucions dels polítics són tan altes, alguns els detreuen un percentatge per a les arques de l'organització que funciona com una empresa. A més a més, orienten les despeses públiques per raons de conveniència cap a altres empreses en un network en benefici mutu.

No és estrany que la política s'hagi convertit en una professió que, òbviament, selecciona el seu personal entre aquells que li seran més útils. Gent sense principis, aferrada als càrrecs, perpetuant-s'hi, defensant avui una cosa i demà l'altra. La qüestió és no quedar-se fora de la llista.

Doneu una ullada a la composició del Congrés espanyol i el Parlament català. Una classe de polítics professionals que són molt més a prop entre ells del que ho són els seus electorats. Tant que molts són intercanviables i entre els que abunden els farsants.

Així que la senyora Orriols no només ha posat el dit a la nafra, sinó que l'ha ficat a l'ull a la partitocràcia.

 

La catalanofòbia de l'esquerra

Les tertúlies polítiques de la televisió despolititzada són un acudit. Portes uns tertulians d'acresolada solvència partidista, amics entre si, i quan creus que tot anirà com la seda, es desencadena la tempesta.

Aquest comportament colèric no és l'habitual al personatge, per més que és home vehement. Fa la impressió que se li estigui contagiant la iracúndia de les dues dones amb qui manté estret contacte polític. La direcció d'Unides Podem és una mena de troica. Si no temés ser acusat de masclisme, faria valer la vella expressió de cherchez la femme! Que aquí serien dues.

Els insults d'Iglesias, pels quals després va demanar disculpes, són tràilers dels discursos de Belarra que rebutja la delegació de competències sobre immigració pel racisme dels catalans. La catalanofòbia és un leitmotiv de l'esquerra espanyola. El front popular de les esquerres “perifèriques” és una quimera, que ni la contumàcia de Tardà a l'engany aconseguirà materialitzar.

És un point d'honneur. Encara que molts militants creguin que Junts és una merda, és la seva merda i no poden permetre que ho digui un espanyol i a més d'esquerres, el més semblant a un espanyol de dretes. És una humiliació que no poden empassar-se sense risc de patir-ne una altra de més gran en català.

EL DISCURS DEL REI A L'ONU

Comença amb unes engolades consideracions plenes de llocs comuns: “En aquest un món trepidant i desbocat, que massa vegades ens situa davant el vertigen del precipici…” (Wow!). Segueix després amb disbarats com que “Espanya és un poble profundament orgullós de les seves arrels sefardites”. Espanya no és cap poble i en expulsat els jueus el 1492, va renunciar a les seves arrels sefardites. Si fa referència als que ja estaven enterrats o els que es van quedar aquí, convertits o sense convertir, seran qualsevol cosa, menys sefardites. La resta, un rotllo de 20 minuts amb tot el programa woke del govern fil per randa, amb una audiència mitjana.

Felip VI proposa també un programa pràctic: que s'acordi un alto el foc i que Hamàs alliberi els ostatges. Així, sense més ni més. Creu el rei que Hamàs lliurarà els ostatges abans de l'alto el foc? Creu que els lliurarà després? Creu alguna cosa el rei? I, sobretot, pinta alguna cosa el que el rei dels espanyols cregui?