Aquí, l'article de Xavier Roig censurat pel diari Ara. La censura ha provocat un terrabastall a les xarxes, Twitter en especial i, com l'autor l'ha publicat en la seva pàgina, es va produir un gloriós efecte Streissand i l'article censurat ha tingut més ressò que si no hi hagués estat prohibit. La censura fa pudor. El censor s'arroga el do de la infal·libilitat i ningú no vol ser considerat censor. La primera reacció, la de la directora del mitjà, va ser negar-ho tot: al seu diari mai s'ha censurat. Però com que és impossible dir que no se censura quan s'està censurant, els censors, encetats per Gabriel Rufián, cap dels intel·lectuals del partit, surten com un sol home a defensar la censura. Al cap i a la fi és el seu ofici: bufons pagats amb diners públics.
La defensa és per a llogar-hi cadires. Que si l'ideari del mitjà, que si els seus valors, que l'article està farcit d'improperis, d'insults, de menyspreus. En resum, un sofrit pseudoliberal de la vella distinció franquista entre la llibertat i el llibertinatge.
Aquesta censura no només nega el dret dels lectors a la informació, sinó que, en qualificar el contingut de l'article que no publica, està difamant el seu autor.
Com és que uns periodistes, suposadament professionals i competents, han caigut de quatre potes al parany infantil de defensar el que tothom sap que no es pot defensar? Doncs perquè també aquí menteixen: no censuren pel "com", per les formes, com diuen, sinó per raó del "que", del contingut.
Censuren una crítica devastadora i molt enraonada a la política de l'independentisme institucional, singularment, d'ERC. I criticar ERC està prohibit als mitjans catalans, públics i privats que, com és el cas d'Ara, que viu de subvencions públiques.
