diumenge, 9 de gener del 2022

L'atac a la llibertat d'expressió

Aquí, l'article de Xavier Roig censurat pel diari Ara. La censura ha provocat un terrabastall a les xarxes, Twitter en especial i, com l'autor l'ha publicat en la seva pàgina, es va produir un gloriós efecte Streissand i l'article censurat ha tingut més ressò que si no hi hagués estat prohibit. 
 
La censura fa pudor. El censor s'arroga el do de la infal·libilitat i ningú no vol ser considerat censor. La primera reacció, la de la directora del mitjà, va ser negar-ho tot: al seu diari mai s'ha censurat. Però com que és impossible dir que no se censura quan s'està censurant, els censors, encetats per Gabriel Rufián, cap dels intel·lectuals del partit, surten com un sol home a defensar la censura. Al cap i a la fi és el seu ofici: bufons pagats amb diners públics.
 
La defensa és per a llogar-hi cadires. Que si l'ideari del mitjà, que si els seus valors, que l'article està farcit d'improperis, d'insults, de menyspreus. En resum, un sofrit pseudoliberal de la vella distinció franquista entre la llibertat i el llibertinatge. Aquesta censura no només nega el dret dels lectors a la informació, sinó que, en qualificar el contingut de l'article que no publica, està difamant el seu autor. 
 
Com és que uns periodistes, suposadament professionals i competents, han caigut de quatre potes al parany infantil de defensar el que tothom sap que no es pot defensar? Doncs perquè també aquí menteixen: no censuren pel "com", per les formes, com diuen, sinó per raó del "que", del contingut. 
 
Censuren una crítica devastadora i molt enraonada a la política de l'independentisme institucional, singularment, d'ERC. I criticar ERC està prohibit als mitjans catalans, públics i privats que, com és el cas d'Ara, que viu de subvencions públiques.

dissabte, 8 de gener del 2022

Un feminisme impostat

El batlle de Sant Julià de Ramis ha decidit posar aquest cartell a l'entrada del poble. Sense dubte amb el suport majoritari, sinó unànime, de la corporació. Perquè, a primera vista, sembla una fita declarativa de la política de gènere, feminista, que el seu partit predica.
 
La bona consciència és aclaparadora. 
 
Tanmateix, el cartell és un desbarat absolut, frisant la bogeria. 
 
Cal entendre la diferència entre "ser" i "haver de ser", entre realitat i desig, entre actualitat i projecte, entre l'ací i ara i l'esdevenidor. Si el cartell estigués redactat com un desig, una aspiració, un "volem Sant Julià de Ramis lliure de violència masclista", tothom coincidiria i ningú no tindria res a objectar, car, fer-ho, equivaldria a un judici d'intencions. 
 
Tanmateix el cartell anuncia una realitat de fet: el municipi està lliure de violència masclista, com quan els revolucionaris cubans van declarar "Cuba, territori lliure d'Amèrica". O quan es diu que un lloc està lliure de xarampió, perquè es considera la violència masclista una mena de malaltia vírica; cosa que no és. 
 
La violència masclista és predominantment d'arrels culturals, sense demèrit d'altres factors més o menys immediats; i el seu escenari preferit, la intimitat de la llar. Per saber si Sant Julià de Ramis està lliure de fet de violència masclista caldria que el seu batlle, convertit en el diable coix, anés llevant el teular de cada casa per assabentar-se del que passa endins, fins i tot la seva! A un poble al voltant de 3.500 ànimes, es tractaria d'una feinada si de cas fos possible la llegenda popular, tenint en compte que, segons les estadístiques, en l'Estat espanyol, una de cada dues dones ha patit violència masclista al llarg de la seva vida. Qua passa, doncs? Que Sant Julià de Ramis està fora de les estadístiques? I, si tot el que es fa amb els copiosos fons per polítiques de igualtat és posar cartells com aquesta falsedat, es pot parlar tranquilament de malversació
 
Si demà es donés un cas de violència masclista, cosa poc probable, però no impossible, atès que parlem d'éssers humans, com es llegiria el cartell en qüestió: "Sant Julià de Ramis lliure de violència masclista tret d'alguna excepció"? L'ús del terme "masclista" no converteix el feminisme impostat, com punt d'un programa de partit, en una realitat.
 
Confondre la realitat amb els desitjos és una dèria amb diversos noms. El lector és lliure de triar el que li sembli.

divendres, 7 de gener del 2022

La censura d'ERC

El diari digital Ara ha rebut una subvenció de la Generalitat d'1.126.333 € el 2020 i és de suposar encara més el 2021, molt per sobre de tots els altres digitals. És el diari oficiós d'ERC i, per tant, del govern. Fa uns dies va censurar un article del seu fins ara col·laborador Xavier Roig, El nostre idioma no té adversaris. L'autor el va publicar a les xarxes, tot acusant Ara de censura.
 
 "Vade retro, Satanàs!", crida la directora, Esther Vera, "Ara ni censura ni mai ha censurat." Així, taxatiu: en Ara ni ara ni mai no s'ha censurat. Contrapunt, el subdirector, David Miró, que no només admet que a Ara se censura, sinó que n'hi està molt orgullós. És, sense dubte, la visió afavorida per ERC; el Tweet de Miró té la sanció de Gabriel Rufián que aprofita per adoctrinar al seu emfàtic estil: "Entre la verdad y la mentira solo un fascista elige a sabiendas la mentira.- Y protegerse frente a esto no és censura, es autodefensa." És a dir: no només se censura, digui el que digui la directora, sinó que censurar és lluitar contra el feixisme. No cal advertir sobre el perill amagat al rerefons d'aquesta posició.
 
No hi ha cap insult ni mentida a l'article de Roig; el seu contingut és el que pensa moltíssima gent. També el que subscriu. Però contradiu de pla la política d'ERC i, com que ERC finança el mitjà, el mitjà censura allò que fa nosa al seu mecenes.
 
El subdirector, una mica més elaborat, tracta de justificar la censura invocant l'ideari del mitjà, el respecte als seus valors i resta d'ideologies. Això és veritat si es tracta de mitjans privats, així i tot no ho és si els mitjans depenen del finançament públic en grau considerable. Allò públic és de tothom amb tots els fins, no només els d'una part. 
 
Quant als privats, ningú no nega llur dret a defensar un objectiu d'ideologia, d'interès, de partit i a no publicar allò que els contradiu. Llur dret a censurar. Tanmateix és censura moguda pel fet que els mitjans són òrgans d'interessos econòmics, religiosos o polítics. És el cas d'Ara, òrgan oficiós d'ERC. Això no és un sacrilegi, però és raonable que es digui i se sàpiga. Ara no és un òrgan d'informació o comunicació, sinó d'adoctrinament.
 
La llibertat d'expressió a Catalunya no passa pel seu millor moment.

dijous, 6 de gener del 2022

Cap treva de Déu

És foc a discreció. Foc granejat. Non stop. Dia i nit; nit i dia. A totes hores. Ni amb la vinguda dels reis d'Orient, convertits en reis "mags", per la hispanòfila TV3, s'han aturat a llur tasca d'aniquilar la immersió lingüística. Ni tan sols amb Nadal, encara tan proper. Cap treva de Déu, ells, que són tan catòlics. Ans al contrari, el naixement sembla haver intensificat la fúria dels jutges contra la llengua, de la que no volen deixar pedra sobre pedra, com va predir el diví nadó trenta-tres anys després del seu natalici, parlant del temple.
 
Un altre cas d'imposició del castellà a cops de sentències. L'abús, l'asimetria, són escandaloses. La denúncia d'una família força un centre a alterar el seu projecte educatiu en benefici d'un nen. En perjudici de tota la resta, car, és de suposar, el projecte educatiu del centre haurà estat fet en interès general. Sembla una política dels partits unionistes: cercar d'entre llurs militants i votants famílies disposades a seguir l'exemple de les de Canet de Mar i Vila-Seca. L'objectiu és anorrear el sistema educatiu català en català i, per tant, la llengua. Deixar-la esquifida davant una immigració massiva castellana-parlant d'espanyols i llurs antigues colònies, fins a la conversió de la nació catalana en una mena de reserva lingüística vernacular que enriqueix la pluralitat cultural espanyola. Catalunya, "nació cultural", com diuen els nois de Podem.
 
Davant tanta agressivitat, el govern, acusat de covardia i d'amagar-se darrere els centres educatius, deixant-les al seu trist destí, treu pit i garanteix la defensa jurídica dels mestres en la batalla pel català. Hem d'entendre, doncs, que farà seva llur desobediència, si desobeir hi cal? Que assumirà la responsabilitat per la desobediència dels centres que algú com el de Canet, ja ha anunciat? 
 
Ca! La resolució del govern es refereix als "atacs il·legítims" que puguin patir els mestres. Vet aquí el moll de l'os, típic de l'ambigüitat relliscosa d'ERC. Que vol dir il·legítims? Si vol dir il·legals, la defensa jurídica de la Generalitat és un gest buit perquè els atacs són legals, dins la legalitat espanyola. Si vol dir injustos, iniqües, immorals, encara que siguin legals, l'ajuda jurídica a una il·legalitat posarà el govern en contra de la legalitat espanyola. Hi haurà d'assumir la responsabilitat de la desobediència. 
 
Aquesta és la qüestió: ho farà o no?

dimecres, 5 de gener del 2022

El cas López Bofill i la llibertat d'expressió

L'embolic en què s'ha ficat la Universitat Pompeu Fabra, una universitat pública, és absurd. La "Direcció de la Universitat" (sic), publica un escrit inquisitorial arran d'un tuit del professor López Bofill. Hi ha una reacció d'indignació general. En lloc de dimitir, el rector plega veles i convoca un claustre extraordinari per debatre sobre la llibertat d'expressió! Amb el qual no només magnifica el problema, sinó que porta l'absurd fins al surrealisme. 
 
Parlant de surrealisme, l'any 1932, l'escriptor comunista francès Louis Aragon va ser processat a París per un poema de 1930, Front Roig, on incitava, entre d'altres delikatessen, a fer foc sobre Léon Blum i sobre "els ossos savis de la socialdemocràcia". L'hi van acusar d'enlairar l'anarquisme (que era com es deia llavors el terrorisme), però el procés va decaure davant l'onada d'indignació popular. "La poesia no delinqueix pas", va ser la crida d'oposició al procés. 
 
A més de professor de dret constitucional, Héctor López Bofill és membre del PEN Club, poeta i regidor de JxC. Un home polifacètic. Amb quina de les seves facetes té un greuge el rector? El claustre és un òrgan sobirà de la Universitat i pot debatre sobre el que vulgui, fins i tot sobre la llibertat d'expressió. Però podria la Universitat acordar una mida sobre el professorat que infringís els seus drets fonamentals? 
 
Benvingut sigui el debat, encara que es tracti d'una maniobra de distracció del rector que ha resultat més papista que el Papa. Fa dos mesos he publicat un assaig sobre la llibertat d'expressió en Catalunya. Ho vaig escriure a la vista de l'alarmant situació de la llibertat d'expressió al país, on els mitjans públics de comunicació són monopoli d'un partit polític. La Generalitat de Catalunya no té res de republicana, però si el tingués, seria de república bananera.

dimarts, 4 de gener del 2022

Qui odia Rufián?

Fa uns dies, Sergi Sol publicava un article amb un títol que faria el delit d'un psicoanalista, T'has preguntat per què odien tant Rufián? La resposta és que per dues raons, una de fons i una altra més de formes. La de fons és que els que odien Rufián, sobretot els "conversos", que li treuen de polleguera, no entenen l'abast de la seva aportació pròpia i única a l'independentisme: defendre l'ús del castellà a la Catalunya independent. Tota una fita perquè, com tothom sap, el castellà no té qui el defengui a Catalunya. I, com que no ho entenen, els maleïts conversos mosseguen el pols de llur frustració. 
 
Les raons de formes miren més ad hominem i se sintetitzen en el classisme que uneix les putrefactes elits de dretes i esquerres. L'unió dels privilegiats malalts d'odi envers la gent del poble que, amb el seu esforç i sacrifici, ha apujat, ha progressat "amb els rengles i no des de les rengles", com deia el gran socialista yankee, Eugene W. Debbs. Com que no poden impedir que la sana gent del poble, com en Rufián, parli als temples de la burgesia, fan acudits rabiosos sobre el seu tarannà o la seva manca de maneres.

Tota aquesta apocalíptica parafernàlia ensopega amb el fet que ningú no odia en Rufián; són altres els sentiments que inspira. Però odi, no. Si de cas, alguns semblen sentir certa sana enveja de la prosperitat del jove diputat i els agradaria cobrar 126.000 € l'any per fer el que ell fa i amb els resultats que ell obté. Res d'odi, amics. Només fred càlcul de comptabilitat. Cap empresa podria sobreviure gastant la morterada que cobra en Rufian per no aconseguir literalment res de res, llevat d'alguna fatxenderia des d'algun faristol.
 
Potser la gent reacciona amb indignació, en sentir-se estafada per la gestió de Rufián. I la indignació es fa veure en crítiques aspres que tampoc no poden confondre's amb odi, tret de persones que al fons odien la crítica. Que és el problema real. Rufián i el seu corifeu Sol sí que odien la crítica i la llibertat d'expressió. Tot el que no sigui empassar-se les mentides sistemàtiques i callar davant els abusos i la corrupció al seu partit és "odi al Rufián". I no, no és cap odi; és indignació de veure's enganyats per algú que viu de desmentir-se perpètuament, parlant en nom de la veritat.
 
Que els principals valedors d'aquesta joia parlamentària siguin Junqueras i Tardà, als que llur minyó ideològic, Sol, aprofita per afalagar de pas, explica moltes coses. Explica una vegada més l'essència de la tirania: el tirà tria de preferència gent més incompetent i més immoral que ell per assegurar el seu domini. Gent com en Rufián.

dilluns, 3 de gener del 2022

Partit o país?

No hi ha d'altra. Està demostrat fins a l'esgotament que els partits independentistes no duran el país a la independència ni amb majoria absoluta al Parlament. Són màquines bastides dins del sistema polític espanyol, la seva estructura i mentalitat és espanyola i no poden trencar llur marc mental. Per això els grinyola la independència. 
 
Cal una eina nova, capaç d'estar per sobre dels partits, un moviment, una crida, un congrés, el nom que vulgueu, amb l'únic objectiu d'assolir la independència amb el suport de tot el poble, no d'una classe o partit. Un òrgan que presenti una llista de país. No és desbaratat que aquest òrgan sigui el Consell de la República o quelcom similar amb presència material a l'interior de Catalunya. I tampoc no ho és que estigui presidit pel MHP Puigdemont, en la seva qualitat de president legítim de Catalunya. 
 
El problema, que palesa la proposta davant l'assemblea de representants, és que no té gaire sentit que el president d'un partit presideixi també un ens que vol estar per sobre dels partits. Li resta legitimitat al voltant dels altres i la gent en general. Com que tampoc no té gaire sentit que el Consell renunciï al màxim actiu de l'independentisme, el president, està clar que serà ell qui haurà de triar. I triar entre la política de partit i la de país; és a dir fer realitat el seu discurs de la unitat de l'independentisme.

La unitat només es pot aconseguir al voltant d'un lideratge carismàtic i aquest, ara per ara, només pot ser el seu. Cal recordar que les persones fan la història, però, com deia Marx, la fan a unes circumstàncies donades que determinen el resultat. El camí a la independència és únic, però no es pot albirar quin és fins a haver-lo recorregut i sigui possible mirar cap enrere.

diumenge, 2 de gener del 2022

Twitter és culpable!

L'Institut d'Estudis de l'Autogovern de la Generalitat, ha publicat un estudi del Dr. Pau Bossacoma Busquets a la seva Revista d'Estudis Autonòmics i Federals, Self-Determination and Coercion in Spain. The Case of Catalonia. Un dens treball acadèmic, molt bé argumentat, jurídicament i políticament, sobre la DUI d'Octobre de 2017, les arrels, raons i conseqüències del seu fracàs. Per descomptat, es tracta d'una interpretació que, encara que molt bé bastida, afecta elements hipotètics i subjectius susceptibles d'interpretacions alternatives. 
 
Tanmateix, no és això el que, ara per ara, m'interessa, sinó la metàfora que l'autor fa valer per presentar al lector en imatge el nucli de la seva interpretació: el "joc del pollastre". Tot i que aclareix que la metàfora és un mer parèntesi a la seva argumentació, una breu digressió, és el contingut que el periodista ha triat pel títol. Amb molt bon ull professional, perquè crida l'atenció i encén la curiositat. La traducció, però, no és del tot correcta. "Pollastre" és català pel "chicken" de l'estudi, Ok. No obstant aquí seria més adient "gallina", el joc del gallina perquè perd el que s'acovardeix el primer. 
 
Un tribut als records daurats del passat, la foto de "Rebel sense causa", peli de 1955,de Nicholas Ray, amb James Dean, Natalie Wood (amb dos prematurament desapareguts) i Sal Mineo. Set anys més tard hi hauria un second round del joc del gallina i no a la ficció, sinó a la realitat, amb la crisi dels míssils de Cuba, 1962; el punt més calent de la guerra freda. 
 
Tanmateix, el que més m'interessa de la metàfora és que és dona a les xarxes socials, a Twitter, la funció de catalitzador de la "fragmentació, la polarització i l'extremisme" a la societat. Pot ser que Twitter sigui un catalitzador, però, sense dubte, d'un procés real que hi era abans, pel qual "els partits secessionistes van ser incapaços de cooperar racionalment". Twitter pot catalitzar, però no crea el procés. Tanmateix, la implicació és clara: Twitter és culpable. 
 
És l'esperit del temps. Alguns polítics, periodistes i llurs think tanks voldrien censurar si més no tancar Twitter. De fet, Cass Sunstein, citat a l'estudi, i lluitador incansable contra els efectes malignes de les xarxes socials, recomana que el govern s'hi infiltri per combatre les que anomena teories conspiratives. Ras i curt, que el govern manipuli l'opinió pública. Censurar Twitter, tancar-li. 
 
I la llibertat d'expressió? Els més originals del twiterofobs fan servir l'atrotinada distinció franquista entre la llibertat i el llibertinatge i Twitter és llibertinatge. Perquè sí, perquè ho diuen ells, instal·lats en unes institucions i mitjans on només parlen ells i els seus mentre tota la resta de la societat està calladeta i, si s'escau, aplaudeix. Volen monopolitzar l'espai públic sense haver d'empassar cap crítica o observació. 

Saben que tancar Twitter és impossible i per això treuen foc pels queixals: "Twitter és un femer!" Sodoma i Gomorra! Gog i Magog! Abaddon i Armageddon! Twitter és culpable!
 
Rússia és culpable!, bramava el falangista Serrano Súñer el 25 de juny 1941, quatre dies després de l'atac nazi a la Unió Soviètica. 
 
Ahir Rússia, avui, Twitter. 
--------------------------
PS.Si algú té curiositat per veure de primera mà un interessant experiment sobre les potencialitats de les xarxes socials distribuïdes per anar fent el camí de la República catalana independent trobarà interessant aquest fil del MHP Puigdemont a Twitter.  

dissabte, 1 de gener del 2022

L'alè de Rubianes

Entre tantes campanades i raïms, he trobat molt adient la felicitació/maledicció de Marcel Vivet. "Bon 2022 i que rebenti Espanya i la seva repressió"
 
Recorda el plorat Pepe Rubianes i el seu desig que Espanya rebentés i "li quedaren els ous pendents del campanar". Quina imatge, oi? El campanar de la inevitable església amb la qual sempre ensopeguen els espanyols.
 
Rubianes era un poeta. Vivet té la mateixa contundència en prosa. Avisa que el cos de mossos d'esquadra està infestat d'elements d'extrema dreta, d'ultranacionalistes espanyols. La Generalitat "republicana" no pot fugir d'estudi davant una situació tan perillosa pels ciutadans. Haurà de garantir la neutralitat dels cossos armats. Impedir que es comportin com el que són: una policia colonial.

divendres, 31 de desembre del 2021

Les promeses del MHP Aragonès

Misteris insondables de la comunicació. Per a què li cal a ERC que la "taula de negociació" avanci amb la "màxima discreció"? Com que precisament l'acusació que se'l fa és que no hi ha cap taula ni cap negociació, l'interessa que se sàpiga que sí que s'hi parla i sobre què. A més que es tracta d'un criteri democràtic elemental: llum i taquígrafs quan es remena l'interès públic. És il·lògic, i anuncia intencions malignes, tractar el que és públic confidencialment. Recorda el famós "tot pel poble però sense el poble" del despotisme il·lustrat que sempre ha estat molt del primer i gens del segon.
 
Si no fos que, en efecte, no hi hagi taula ni negociació. I la "màxima discreció" sigui la forma menys humiliant d'empassar-se la clatellada del president Sánchez al neòfit president Aragonès amb la seva presumpció de marcar-li l'agenda. 
 
I, com algú ha de pagar pel ridícul presidencial, l'ha tocat a la CUP que, en abstenir-se als pressupostos, ha trencat el pacte d'investidura. En conseqüència, molt indignada, ERC aplica el criteri rebus sic stantibus i, com les circumstàncies han canviat, pretén deslliurar-se de la promesa del MHP Aragonès de sotmetre's a una qüestió de confiança a mitja legislatura. Ningú no ignorava que les promeses del MHP Aragonès, són tan consistents com les del seu homònim, el president Sánchez; però no calia fer-ho tan patent. 
 
A primera vista, aquesta decisió és estúpida. Ni hi ha cap risc que ERC perdi la qüestió de confiança puis que pot substituir els vots de la CUP amb els dels Comuns, pressupostàriament afins. Seria més elegant mantenir-la i guanyar-la, i això permetria visualitzar els suports reals del govern com un tripartit d'amagatotis, un govern "independentista" amb suport parlamentari dels Comuns i sota l'ombra benevolent del PSC. No poden fer el que els demana el cos, un tripartit a l'antiga usança PSC-ERC-Comuns puis que el president hauria de ser el senyor Illa, un Montilla retornat i reduït.
 
I de la independència ja parlarem.