Ja sé que la notícia és del febrer passat, però té actualitat i, a més, casa amb aquesta imatge procedent del jardí de les mil flors de X, abans i sempre, Twitter.
El feminisme té una llarga i fructífera història de dos segles, universalment coneguda. Tinc per a mi que és l'única revolució d'ençà de la francesa del 1789, si per revolució entenem un canvi en les institucions i relacions socials bàsiques. La bolxevic també ho va ser; però va fracassar. Pot estar passant el mateix a la revolució feminista?
Al començament del segle XIX. Charles Fourier va formular la llei del desenvolupament humà: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones".
L'actual deriva del feminisme cap a la seva autodestrucció va començar amb el de la “tercera onada”, la del “personal és polític”. No estava malament. Portava la lluita al terreny privat, rebentant així el darrer reducte de la hipocresia patriarcal, el de "públic/privat". Era una revolució dins de la revolució que exigia dels agents socials que practiquessin el que predicaven. El “Me Too” ha canviat moltes coses a la societat.
I llavors van venir les complicacions. D'una banda, la controvèrsia sobre la qüestió trans, que divideix el moviment de dalt a baix. D'altra banda, l'aliança amb l'esquerra “woke” i el seu ideal multiculturalista caracteritzat per això que Gad Saad anomena “empatia suïcida” que dona suport a la causa palestina i predica la Intifada, en realitat, una forma de la Jihad islàmica.
Com pot el feminisme de Wollstonecraft, De Gouges, Nightingale o De Beauvoirr aliar-se amb una cultura misògina? La del vel, vaja. Per a més absurd, invoca la llibertat d'expressió, una tradició occidental que l'islam vol suprimir. La idea que l'esclau porta les cadenes perquè vol només pot ser producte de un estat d'alienació mental evident.
Hi ha d'haver alguna altra explicació per a aquest fenomen d'un feminisme que accepta dels musulmans el que rebutja dels cristians. Creuen que considerar les dones éssers de segona és admissible si es fa en nom d'Al·là? Exactament, en quin concepte tenen les feministes proislàmiques les dones musulmanes? I, sobretot, en quin concepte es tenen a elles mateixes?
Al segle XXI, a Occident, les dones han assolit un grau molt elevat de llibertat, malgrat que quedi molt per aconseguir. Fourier estaria aplaudint. Però això és el que no pot admetre l'islam perquè destrueix la seva essència misògina. El més curiós és que compti amb un aliat, una cinquena columna occidental amb el feminisme woke.
Serà perquè, en veritat, aquest feminisme pateixi la “por a la llibertat” de què parlava Fromm? Perquè prefereixi la seguretat de la submissió?
Recordeu Stuart Mill sobre si no serà millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet.
