Iconografia de la mort

 

(Hans Holbein, "Els ambassadors", 1533)

*****

Sobre la mort cal callar perquè “quan ella està, tu no hi ets”, com assenyala Epicur. L'epicureisme és la reflexió clandestina de la filosofia, la que subjau en aquesta lluita inútil per concebre la mort. Reapareix a l'escepticisme de Montaigne i es manifesta en el seu deixeble més original, Rabelais; continua al segle XVIII de la mà dels anomenats llibertins, Gassendi i el gran hereu d'Epicur, Cyrano de Bergerac. Avui, el gran mestre epicuri és Michel Onfray.

Tots callen sobre la mort, que és un indicible filosòfic. Recordeu-vos el Witgenstein del Tractatus: del que no es pot parlar, cal callar. La filosofia no té res a dir sobre la mort que és un estadi inaccessible al logos, encara que ha estat capaç d'enunciar la seva determinació com a essència de la vida humana, ja que l'home, diu Heidegger, és un ésser per a la mort.

Però on la filosofia emmudeix, l'art s'apropia l'escenari. La iconografia de la mort és tan abundant com dens el silenci filosòfic. Un tronc essencial de l'art cristià versa sobre la mort com una cosa que envolta dia i nit el creient. El cristianisme, no el judaisme ni l'islamisme, el Déu dels quals (que, per cert, és el mateix que el dels cristians) prohibeix tota representació gràfica de la vida i el seu alter ego, la mort. La imatgeria de la mort és pròpia i característica de l'art cristià. És a la seva escultura, la seva arquitectura, la seva literatura i la seva música. Però és a la pintura on manifesta la seva immensa varietat.

Un quadre molt famós del 1866, de Böcklin, típic de la pintura simbòlica, serveix d'introducció a l'illa dels morts, el regne a què s'arriba travessant el riu Estigi, en finalitzar la vida. La representació de la mort funciona com un recordatori moral que l'incomprensible de la mort ens espera a tots, que és inevitable i es troba per tot arreu; fins i tot, al Paradís, on la situa el geni decadentista d'Aubrey Beardsley el 1896. Un tema que havia florit durant el barroc.

A un gravat de Dürer, el cavaller, la mort i el diable, del 1513, la mort es presenta al viu proveïda d'un rellotge de sorra, per recordar-li quin és el seu destí. La representació de la mort juntament amb els vius és la demostració gràfica que la mort només existeix on hi ha vida. El cavaller, convertit en croat de tornada a casa, guanya temps de la mort a  Setè Segell d'Ingmar Bergman, 1957.

La mort manifesta el seu horror en contrast amb el caràcter dels factors terrenals, com ara la frescor i la bellesa. Es veu en un quadre d'Antoine Wiertz molt controvertit, “la bella Rosina”, del 1847, que juga amb el tema immortalitzat en la composició de Schubert, “la mort i la donzella”, que Schiele representaria de manera dramàtica.

Un quadre de Valdés Leal, del 1671, “in ictu oculi”, resumeix el punt exacte en què la consciència s'extingeix. En un obrir i tancar els ulls. I amb l'acompanyament gairebé canònic de la representació del tema, La decadència, la vanitat de les coses mundanes, el memento mori, que acompanya premonitori la vida humana, que és pura vanitat. David Bailly, barroc no tenebrista pinta també una vanitat terrenal, però on l'espanyol és més dur i transcendental, l'holandès és més refinat i juga amb un autoretrat doble que assenyala el pas del temps, ja que el Bailly que va pintar el quadre tenia aleshores 67 anys i és ell que està en el marc.

L'autoretrat és un subgènere misteriós, del domini de la mort, car és una imatge de l'artista vist des de fora d'ell mateix. Per a màxim exemple, l'autoretrat de Picasso a noranta anys, en què el pintor es confon amb la mort.

Una relació dels elements pictòrics recollits al llarg dels segles, esmentarà, en un remolí de metàfores, la inevitable palmatòria amb la vela, les flors marcides, la bellesa passatgera, el luxe, la pompa i circumstància mundanes, els vicis tolerats i la quinta essència de la mort, en altres representacions pictòriques com a suport al tema central, Maria Magdalena, Sant Jeroni, Sant Antoni, etc. i central aquí com a portadora del missatge nuclear al qual condueixen totes les al·legories del memento mori.

A finals del segle XV, Wolgemut representa les danses de la mort, un tema que ve heretat de l'edat mitjana i que, per extemporani que pugui semblar sobreviu al segle XX, a l'obra del gravador mexicà José Guadalupe Posada, especialitzat en la representació d'esquelets i, sobretot, de la famosa calavera catrina.

Ars longa, vita brevis. La calavera catrina, troba el seu camí al famós mural de Diego Rivera del 1947, “Somni d'una tarda de diumenge a l'Albereda central”. La Catrina s'adorna amb una serp emplomada i porta de la mà un nen que és el mateix pinto quaranta anys, al darrere, Frida Kahlo amb la bola del Yin i el Yang. Resum de la història de Mèxic.

La calavera, l'enunciat de la mort, és present als nostres dies. Van Gogh en va pintar moltes i Cézanne li va donar els colors de les seves famoses pomes (1901), Vereshagin les amuntega en un fort al·legat contra la guerra (1871), fins a arribar a l'última estilització de Dali, que fusiona la mort i la donzella sota la forma d'una ballarina.

I tot això no és més que un fugaç repàs a un jardí frondós, on la pintura trenca els límits i arriba a representar gràficament la impossibilitat filosòfica de pensar la mort, com es veu en un dels treballs més provocatius de Damien Hirst, del 1991, “la impossibilitat física de la mort en la ment d'una cosa viva”.

L'art ha guanyat la batalla a la filosofia.