Així han arribat a la política aquests tres personatges, a la recerca del màxim salari sense cap responsabilitat. Tots tres han professionalitzat la seva activitat, aspirant a perpetuar-se a l'ofici, fins i tot trencant promeses prèvies de limitar els mandats polítics a dos. I són els que representen a l'esquerra a l'esquerra de l'esquerra a Espanya i Catalunya. El rien ne va plus.
Colau va ser vuit anys alcaldessa de Barcelona, amb els vots de la dreta, la que ara vol aturar. Durant el seu doble mandat, a part de destrossar Barcelona i repartir els diners públics entre els seus amics, va cobrar més de 80.000 a l'any, però diu que no en té per pagar el lloguer, cosa probablement tan certa com tot el que diu.
Rufián va tenir una breu experiència laboral amb un salari al voltant dels 1.000 € al mes, fins que va veure que incorporant-se a ERC podia arribar molt lluny. Fa deu anys que és diputat al Congrés, i n'aspira quatre més, a raó d'uns 130.000 € a l'any, deu vegades la seva retribució primera.
Montero també va tenir una breu experiència laboral com a caixera, fins que va descobrir que, convertint-se en esposa del cap de Podem, podria arribar a ministra d'un salt. Des d'aquesta posició, alliçona sobre empoderament i feminisme uns seguidors per als quals no cal que els dirigents facin el que diuen.
Els oportunistes abunden en política (i a tot arreu), però, als partits amb més pes electoral, es camuflen entre una militància variada; són com els buròcrates grisos, a l'estil del president Illa. Aquests tres tenen l'inconvenient d'encapçalar opcions molt minoritàries i, com a bons esquerrans, hostils entre si.
Ho compensen destacant la seva superioritat moral sobre la xusma que els envolta i deixant anar soflames ultraradicals, cosa que va de perles amb el groguisme dels mitjans, que els estimen. Proposen solucions demagògiques que conduirien el país a un desastre del tipus comunista tradicional: la classe dirigent vivint com reis, amb salaris estratosfèrics, mansions de luxe, viatges a classe privilegiada, educació privada exquisida per als seus fills, assegurances privades, mentre molta gent normal, inclosos els seus votants, té problemes per arribar a final de mes. Sense comptar que es veu obligada a competir pels serveis bàsics i, sobretot, l'habitatge, amb una invasió immigratòria il·legal que han provocat aquests eixelebrats.
Diguin el que diguin, l'únic que aquests 3 oportunistes volen és perllongar el salari de centenars de milers d'euros quatre anys més.
Per això, cal dir a la gent que miri cap amunt i no al seu voltant.
