Fa una temporada que llegeixo assajos postcolonials, de manera que, entre altres coses, m'he assabentat que molts dels llibres que vaig llegir d'adolescent són literatura colonial. Els herois d'antany són els dolents d'enguany. Els personatges literaris, Tarzan, Alan Quatermain, She, les mines del rei Salomó, barrejats amb els reals, Stanley, Livingstone, el Mahdi, Kitchener, Gordon, van a les escombraries de la història. Els noms que un dia van ser llegenda, Khartum, el Nil blau, el Nil blanc, els Boers, el Mau Mau són avui infàmia. Realitat i ficció es confonen en una imatge que l'imperi projecta de si mateix i el seu implícit “manifest Destiny”.
Una imatge vintage contraposada a un memorial de greuges colonials de dimensions ciclòpies. En un d'aquests assaigs postcolonials he llegit una menció despectiva a Mungo Park, un dels meus herois de jove. Escocès, va ser el primer europeu a navegar pel riu Níger, els anys 1795 i 1797 i 1805-1806. Mentre Napoleó lliurava les seves batalles, Mungo es defensava a trets dels nadius que l'atacaven contínuament, atiats pels moros. Tot un personatge que va convèncer el món d'haver descobert les famoses muntanyes Kong, una cadena que creuava el continent d'Est a Oest. A primers del segle XX s'imprimien mapes de l'Àfrica amb els monts Kong imaginaris.
Mungo Park té una estàtua a Selkirk, capital de Selkirkshire, Regne Unit, on va néixer. Selkirk també és el cognom del pirata escocès que va passar quatre anys tot sol en una illa de l'arxipèlag de Juan Fernández, a l'Oest de Xile entre 1704 i 1708. Home prudent, va demanar quedar-se a l'illa i no embarcar perquè desconfiava del vaixell i de la capacitat de la tripulació. Efectivament, el Cinque Ports se'n va enfonsar a 250 milles de Colòmbia. Ningú va sobreviure.
Daniel Defoe, va convertir Alexander Selkirk en Robinson Crusoe el 1721. I si algun llibre és literatura colonial, és Robinson Crusoe. Sobre el personatge s'han escrit biblioteques i les interpretacions són centenars, des de la trobada del camí cap a Déu fins a la confrontació amb l'Altre hegelià, Divendres, que cal reconèixer. Robinson, que aprofità la seva desgràcia per convertir-se al cristianisme, fa de Divendres un home civilitzat. Li ensenya a llegir i escriure i la doctrina de Crist. Aquesta és la visió colonial tradicional, la que defensen els espanyols per justificar la conquesta d'Amèrica: civilitzar i cristianitzar. Però per aconseguir-ho ha hagut de donar mort als caníbals.
En un curiós llibre d'un francès, Octavi Mannoni, deixeble de Lacan, on pretenia explicar la psicologia de la colonització, es relaciona Robinson Cruoe amb La tempesta, de Shakespeare. Robinson és Pròsper i Divendres, Ariel. Però els caníbals es converteixen en el seu anagrama, Calibà, que el príncep esclavitza per haver intentat violar la seva filla, Miranda.
Aimé Césaire, el poeta que va inventar la négritude, identificava Calibà amb els pobles colonials, esclavitzats. Aquí es tanca el cercle del pensament postcolonial.
Calibà s'ha revoltat, sota l'impuls de la doctrina occidental dels drets humans universals. Però Miranda és violada cada dia a Occident.
Aquest és el drama.
