Sempre ho dic: Twitter és una capsa de sorpreses. Ara he trobat aquesta il·lustració d'un compte molt seguit de Twitter, amb un text magnífic. Ha tingut l'encert d'ajuntar en una auca algunes de les cares del règim català. La imatge recorda els famosos wanted de les pel·lis de l'Oest. L'auca explica una història en què també participen molts altres, els més rellevants de la política, el periodisme, els espectacles, les universitats, els negocis. És clar que no es poden reproduir tots els rostres. Seria un on és Willy? Cal conformar-se amb la selecció de l'auca.
Són cares conegudes. Hi ha periodistes vinculats al poder, militants fervorosos de partits que han tingut diferent sort, autoritats, exautoritats i exdirigents de partits. Massa ex. Semblen imatges per a un programa Ubi sunt? Alguns rostres es perden a les boires del passat. Un Wanted Vintage. És clar, el que s'ha dit, falten els que avui remenen les cireres, els que prediquen al personal el que ha de pensar, en primera línia de combat.
Però tots plegats, els de més brillantor i els més apagats, els que donen les ordres i els que les transmeten són com la marabunta. L'anomenat pluralisme democràtic és la pau dels romans, segons Tàcit, un desert. Colonitzen els mitjans fins al tedi en xous televisius que semblen fabricats per una subsecretaria, parlen per la ràdio sense parar, concedeixen entrevistes en què sempre diuen el mateix, escriuen el mateix als diaris, participen en actes públics alegres, funeraris o de civilitzada protesta. Formen el mosaic de la vida pública catalana en política. I en no política, atès que parlen de tot amb la mateixa competència. Alguns són consumats todòlegs. I algunes.
Aquesta gent té a les mans la gestió d'un quasi país a punt de rebentar. Però la seva obsessió és amagar-ho i disfressar-ho a la manera Potemkin vetant la discrepància i censurant la crítica. La gestió és irreprotxable. Els desastres i les corrupcions que s'acumulen no generen responsabilitat. Segurament perquè el govern és vulnerable, ningú dimiteix mai. I jo ho entenc; és una democràcia de veritat, no com aquests succedanis hipòcrites on un ministre dimiteix per pagar un esmorzar amb la targeta oficial.
El Parlament de la tribu és com la festa de no-aniversari d'Alícia al país de les Meravelles, un no-Parlament en què l'únic suport segur de què compta el govern és el del principal partit de l'oposició.
Els cartells de l'Oest solien precisar Dead or Alive, viu o mort.
