 |
| The Washington Post |
La victòria de Trump ha provocat una allau de protestes enceses de l'esquerra i extrema esquerra. Que si és d'extrema dreta, que si és racista, supremacista, masclista, ultranacionalista, etc. I un perill per a la resta del món. Tot això és molt possible, encara que no resulta revelador ni sembla gaire perspicaç. A més, la seva victòria ha estat aclaparadora, d'on se segueix que la majoria del poble nord-americà és d'extrema dreta, racista, supremacista, etc. Aquest argument no sols no és convincent, sinó que contradiu un dels sacrosants postulats de l'esquerra i l'extrema esquerra, és a dir, que l'extrema dreta ha de ser necessàriament minoritària i només pot arribar al poder mitjançant cops d'estat o eleccions falsejades.
Donald Trump ha guanyat netament en dues eleccions presidencials no consecutives.
Alguna cosa no encaixa en la valoració que fan del personatge els comentaristes i analistes d'esquerra, probablement per manca de discerniment i informació.
Després de la batalla de Magnèsia el 189 aC, amb què va concloure la tercera guerra macedònica, es va obrir pas a Roma un moviment “nacionalista” encapçalat per Cató el censor, el que havia aconseguit la destrucció de Cartago. Era un moviment contrari a que la República seguís ficant-se en les baralles entre els Estats hel·lènics, a l'altra banda del mar, que no eren assumpte seu si no era per convertir-los en províncies romanes; contrari també a la importació d'idees, obres i gent grega i partidari d'enfortir la república, fer-la gran en les essències dels seus usos tradicionals, la “mos maiorum”. I el seu lema va ser "Roma per damunt de tot". O sigui, pur “trumpisme” del MAGA.
Han passat 2.300 anys. Els Estats Units en tenen uns 250 i la Constitució escrita en vigor més antiga del món. En aquests 250 anys d'existència, un dels temes recurrents periòdicament ha estat el seu aïllacionisme. Va començar aquest amb la proclamació de la doctrina Monroe el 1823 i va aconseguir un punt culminant quan, després de la Primera Guerra Mundial, el país es va negar a formar part de la Societat de Nacions que el seu propi president, Wilson, havia postulat.
No seria gaire estrany si el nou govern nord-americà decideix abandonar l'ONU. Seria un estalvi considerable pel país, atès que finança entre el 22% i el 25% del pressupost de l'organisme. Pot semblar millor o pitjor, però, si això passa, no és clar que el món fos un lloc més insegur. El que sí que és clar és que canviaria de base, cosa que l'esquerra fa més de 150 anys que predica sense aconseguir-ho.
