Les cares dels dirigents d'ERC eren de vetlla, amb algun rictus de desesperació, mentre l'MHP Aragonès s'empassava el gripau d'explicar la derrota. L'electorat ens ha retirat el seu suport, ja no vol que estiguem al seu costat, per la qual cosa ens reafirmem en la nostra idea i continuarem treballant amb els mateixos objectius. És el que s'anomena la lògica política. També coneguda com a autocrítica.
A la pèrdua d'ERC s'hi afegeixen les de la CUP i Comuns. A banda de ser d'esquerra, aquestes organitzacions comparteixen wokisme, això és una política laxa en tots els ordres en matèria d'immigració i qüestions concomitants. Semblaria que la raó de la pèrdua de vots hagi estat aquesta qüestió immigratòria que ha fet molt de mal socialment, sobretot en intentar amagar-la. Per si no n'hi hagués prou, a més de baixar el suport als partits woke, la gent ha portat AC al Parlament. La mateixa AC que aquests partits han combatut per tots els mitjans, inclosos de vegades els violents.
He defensat sempre el dret d'AC a parlar i he negat que fos d'extrema dreta. Tant que parlen d'unitat, els independentistes l'haurien d'integrar al cercle perquè ja ha quedat clar que és independentista i no és d'extrema dreta. La millor prova és que VOX no ha pujat, però AC ha entrat al parlament.
Si només dels números depengués, hi ha dos tripartits possibles, el de les esquerres (PSC, ERC, Comuns) i el nacional espanyol (PSOE, PP, VOX). Però, de moment, no depèn només dels números.
El tripartit més obvi és el que tothom esperava. Illa, líder de la recuperació nacional espanyola, ho veu com l'estricte mandat de les urnes. Els Comuns estaran a l'aguait per rendibilitzar la seva exigua existència. Aragonès, sulfurat pel lleig que li ha fet l'electorat, tindrà Illa agenollat a les portes del palau, com el papa Gregori VII a l'emperador Enric IV. Però, al final, s'inclinarà a perdonar-lo perquè el tripartit és com la Santíssima Trinitat, un misteri. També pot dir com el Sr. Antonio Maura, "que governin els que no deixen governar!" pensant en una coalició PSC-Junts, ara com ara quimèrica. Això seria com demanar una repetició d'eleccions en les quals el president Puigdemont podria fer campanya sense entrebancs de cap mena mentre que els republicans haurien de canviar el cap de llista, cosa sempre traumàtica.
La pilota es troba a la teulada de la molt noble Casa de la República. Les eleccions han estat un triomf del president Sánchez, que s'ha afirmat a Catalunya. Al duel entre els dos presidents, correspon al president Puigdemont respondre i afirmar-se a Espanya. Per això, planteja la possibilitat d'un govern independentista (Junts, ERC) sostingut en l'abstenció del PSC. Seria crear una situació d'inestabilitat controlada similar a la que hi ha a Espanya, el govern de la qual no compta amb l'abstenció de Junts, sinó amb el seu vot favorable. Ambdues inestabilitats sumades poden generar una situació d'equilibri del conjunt que afavoreixi les dues parts o, si més no, permeti que Catalunya surti tan poc perjudicada com sigui possible d'unes eleccions catastròfiques per a l'independentisme; per a l'independentisme d'ERC.
I la situació es fa més intrigant si es pensa en quin serà l'efecte d'aquestes eleccions sobre l'anunciat pla de tornada del president Puigdemont. Si no és investit president, acceptarà ser cap de l'oposició? Una oposició sui generis perquè la clau de la seva força es troba en un altre Parlament, l'espanyol, on els set diputats formen una minoria de bloqueig. Al mateix temps, una repetició electoral barraria el pas a una presidència espanyola de la Generalitat i obriria la possibilitat d'una presidència independentista. Però això no depèn només d'ell.
