divendres, 11 de juny del 2021

El segon error de perspectiva

El nivell del debat polític a Catalunya és molt baix, insòlitament baix per la importància del que està en joc: l'alliberament nacional. Abunden els insults, els arguments ad hominem, els atacs personals, la demagògia i la carrincloneria dels endollats de pagueta, encarregats de difondre les consignes de la superioritat. I poc més. Cap raonament digne de tal nom, cap anàlisi capaç de donar pistes per entendre una realitat força complicada.Les controvèrsies i polèmiques versen sobre l'aquí i ara més immediat, sense cap referència a les experiències del passat, encara que sigui recent. Debatre sobre el present i el futur sense una visió clara del passat és com bastir un edifici sense fonaments. Si, a més a més, es vol projectar les conclusions sobre un esdevenidor llunyà, l'intent és, literalment, perdre el temps. Però sembla molt adient per injectar ànims als seguidors més pessimistes i tenir-los entretinguts una estoneta més mentre el profeta es felicita a si mateix.

Preneu el cas del brutal error de perspectiva que va suposar el procés-farsa de l'11-O. Abans de l'inici, tota la propaganda independentista va dir que seria el moment decisiu, quan l'Estat espanyol es veiés afrontat a la seva misèria; el moment en què la causa catalana es palesaria a la vista del món sincer que ens estava mirant, i tindríem la independència a tocar, gràcies a la publicitat de l'espectacle. Amb aquestes expectatives es va dissenyar una estratègia defensiva al procés profundament errònia, gairebé podria dir-se pensada per a l'enemic per enfonsar la causa catalana. L'error de partida va ser afrontar el procés sense qüestionar la seva legitimitat i acceptant com legal una farsa antijurídica. El resultat ho coneix tothom; la farsa dels jutges franquistes acabà amb condemnes brutals, el procés cap a la independència no avançà ni un centímetre i els processats, que ni tan sols van gosar declarar a la seva llengua, no obtingueren cap ressò internacional, perquè, mirabile dictu, el món no ens mirava. Només nosaltres mateixos a l'espill dels nostres desitjos. Com els nens. I és el que seguim fent aleshores.

Ara, quan és possible que la justícia europea anul·li el procés-farsa i obligui a repetir-ho, s'està repetint l'error de perspectiva i s'han disparat de nou els focs artificials de les promeses buides i les hipèrboles a un got d'aigua: el món torna a mirar-nos, Europa ens farà justícia, l'Estat espanyol tremola de por quan veig que l'invencible Puigdemont tornarà vincitore, com el Radamès d'Aida. Per descomptat, els que veiem amb escepticisme aquesta nova equivocació ens guanyem una altra campanya d'assetjament dels dos partits seudoindependentistes. Abans de continuar, permeteu-me recordar que, davant la farsa del judici de l'1-O, vaig ser jo uns dels primers a apuntar a la via europea.

 De la mateixa forma, aleshores quan la justícia europea acabi amb la iniquitat del judici-farsa de l'1-O que segur que ho farà, serà un moment de goig i aplaudirem el resultat amb les orelles. Però sabeu quant pot trigar aquest? Dos, quatre, fins a sis anys. I amb quins efectes? Recordeu el judici d'Otegi; també es deia que la sentència europea faria molt mal a Espanya i que Otegi tornaria per la porta gran. La sentència condemnatòria d'Espanya va sortir sis anys després i res no ha canviat; ni tan sols una mica i Otegi ha tornat per a la porta petita i està fent política de vol curt, curtíssim tenint en comptes que la seva aliada és ERC.

 Però, es diu, la confrontació pot arribar molt abans si els tribunals europeus tornen la immunitat a Puigdemont i companys i el MH president pot trepitjar lliurement Catalunya. Només amb aquesta visió hi ha molts analistes tocant el cel amb la mà, com Jacob a l'escala divina, i prometent poc menys que la segona vinguda del Messies. Acceptant que ho pugui fer, que és molt acceptar, poden passar dues coses. Primera un cop Puigdemont a Catalunya, es produeix una onada espontània popular de confrontació violenta amb l'Estat. Encara que no seria el model no-violent que el MH president ha predicat sempre, jo hi seria també perquè crec que la violència és correcta quan es tracta de la legítima defensa. Però prometre això té la mateixa fiabilitat que una pregària a Sant Pancraci. 

 La segona: no hi ha cap onada popular espontània i el MHP Puigdemont es veu obligat a fer política "normal" a dins de l'autonomia fins que es convoquin eleccions a Catalunya, cosa que depèn del govern presidit per ERC. Haurà de decidir si es presenta com partidari de la independència aquí i ara encapçalant una organització pròpia, nova, transversal i suprapartidista com un moviment d'alliberament, en el qual cas, personalment m'hi sumaria, o pot fer-ho encapçalant un partit del règim, com ha fet fins ara amb JxC, en el qual cas, jo no hi seria.

Mentrestant abandonar la lluita aquí i ara a canvi de dos anys (mínimum) de normalització espanyola equival a renunciar a la independència, tant si es tracta d'esperar els resultats de la taula de diàleg com les decisions dels tribunals europeus. És una proposta dictada per la por a fer front al regne d'Espanya i l'afició dels polítics catalans dits "independentistes" a fer el viu-viu i anar cobrant salaris estratosfèrics per no fer res més que parlar de temps en temps al Congreso denunciant per enèsima vegada les injustícies espanyoles a Catalunya amb rotllos que ja es saben de memòria. Per mantenir aquesta situació de privilegi i continuar aprofitant-se de l'error de perspectiva, els polítics catalans professionals (i els no professionals esdevinguts professionals després de cobrar la primera nòmina) proposen que tinguem paciència i esperem encara aquests dos anyets per veure si hi ha resultats. En cas contrari ens prometen tots tres que aniran a un "embat democràtic", una mena de flogisto amb la qual aspiren a seguir entabanant la bona gent independentista.

La independència no sortirà de cap taula de diàleg ni cap sentència de cap tribunal. Sortirà del carrer, que és on es troba. I per fer-la cal oblidar les estratègies de taules i tribunals que només cerquen endarrerir la inevitable confrontació.