Israel i els carros de Gedeó

L'admiració de Netanyahu pels Estats Units el porta a imitar els seus presidents. El gabinet israelià continua amb l'ocupació militar de Gaza sense abandonar les negociacions amb Hamàs per aconseguir l'alliberament de tots els ostatges i la fi de la guerra. És una aplicació fil per randa de la famosa frase del primer Roosevelt “parla suaument i porta un bon garrot; arribaràs lluny”.

Un cop aprovat el pla de la invasió, els terroristes de Hamàs, que la premsa woke anomena “força de resistència” o “autoritat gaziana”, van acceptar a correcuita un pla d'alto el foc presentat per Qatar i Egipte que preveia alliberar la meitat dels ostatges a canvi d'algunes concessions d'Israel i la renúncia al pla d'ocupació.

Era una maniobra de propaganda que ha aconseguit dues coses aparentment contradictòries. D'una banda, obligar els terroristes a la cessió parcial d'alliberar la meitat dels ostatges. D'altra, demostrar que negociar amb els terroristes no serveix per a res perquè continuen es neguen a alliberar tots els ostatges per continuar amb la seva inhumana política de xantatge.

La presa d'ostatges és un acte de depravació que tothom hauria de condemnar, siguin quines siguin les circumstàncies. No obstant això, al cor mundial mediàtic i propagandístic de la imaginària causa palestina, no se'n demana l'alliberament. Plouen les pressions, les condemnes, les amenaces a Israel, però ningú no recorda els ostatges.

Quin país no faria el que fos per alliberar els seus ciutadans d'aquesta tortura que ja dura gairebé dos anys?

Es torna a discutir la qüestió sempiterna de què sigui millor, si negociar o no amb terroristes. És una situació amarga perquè el que està en joc és la vida d'uns éssers humans indefensos en mans de botxins. Només a títol d'exemple: Miguel Ángel Blanco va ser assassinat per ETA quan el govern espanyol d'Aznar es va negar a negociar. A Israel, en canvi, se li demana que negociï amb qui fa dos anys que tortura i assassina els ostatges.

L'oferta d'alto el foc es deu a l'amenaça -avui ja a una realitat- d'ocupar militarment Gaza. El que Hamàs pretén és guanyar temps i, sobretot, evitar el control israelià de Gaza perquè l'estat jueu podrà mostrar al món la maquinària de propaganda per a justificar aquest nou intent de solució final estil nazi que s'anomena “des del riu al mar”. I podrà provar, documents a la mà, la complicitat de les organitzacions internacionals, les ONG i l'esquerra woke amb aquest intent de genocidi.

L'única manera d'acabar la guerra és ocupar el territori militarment. L'operació israeliana porta el nom de "Carros de Gedeó". La història d'aquest cabdill es troba al Llibre dels Jutges 6 a 8. Com si fos un nou pas de les Termòpiles, Gedeó, amb tres-cents homes, va destruir l'exèrcit madianita i va alliberar Israel. Els jueus li van demanar que es convertís en el seu rei, però ell es va negar, retirant-se a la vida privada. El mateix que pretén Netanyahu, abandonar Gaza una vegada s'hagi derrotat completament Hamàs, una organització que l'ONU acaba d'incloure en la llista negra de crims sexuals.

El pla té aspectes de ser un èxit. Però queda per veure si Netanyahu el corona aplicant una altra astuta recomanació de Teddy Roosevelt, la de permetre a l'enemic salvar la cara a la derrota.

I és el punt més difícil.

Adeu a l'eurocentrisme

No en tinc ni idea de cartografia, però la intenció de la Unió Africana sobre el mapamundi té interès en altres aspectes. L'organització demana substituir la projecció Mercator, d'ús general, per una altra més exacta de les diverses que hi ha disponibles, per exemple, la de Peters. Té raó en afirmar que aquesta projecció, en realitat, no és un mapa. Efectivament, és un símbol. El símbol de la visió eurocèntrica del món, generalitzat a partir del segle XVI.

Un mapa físic, el de Mercator, que, en certa manera, coincidia amb la narració històrica que l'acompanyava constituint la visió del món de generacions senceres. Inclosa la meva i també la de l'autor de la notícia, car el titular parla en primera persona del plural. És a dir, el mapa en qüestió ja no es fa servir per a la navegació marítima, però sí per a l'espiritual.

I mira que la projecció falseja la realitat i no només a l'aspecte quantitatiu, que és el gruix de la queixa africana, sinó també en el qualitatiu. Començant pels continents. Si per continent s'entenia convencionalment una massa de terra de grans proporcions envoltada d'aigua per tot arreu, Gerard Mercator ens en mostrava quatre, prenent les Amèriques com un de sol, sense comptar l'Antàrtida i admetent una separació entre Àfrica i Àsia que trigaria tres-cents anys a produir-se.

Tanmateix, la convicció general era que n'hi havia cinc, atès que Europa, nom de Dieu, és un continent. La vista deia el contrari, però la ideologia prevalia. Era una professió de fe a l'estil de Tertul·lià: credo quia absurdum. Els cinc cèrcols de la bandera olímpica, creada el 1913, representen cinc continents, inclosa Europa, que, evidentment, no n'és.

Europa es considera el quilòmetre zero del món i ha decidit que el meridià 0 passi per Greenwich, Matarranya, Vall d’Alba, Dénia i altres localitats europees. El còmput comença aquí i s'estén a dreta i esquerra, a l'oest i a l'est... d'Europa, l'òmfal del món.

I la divisió d'hemisferis en nord/sud, no és simpàtica? La terra és més aviat esfèrica; no té nord ni sud. He vist projeccions Mercator invertides. Per què no estarà Austràlia a l'hemisferi nord? Això és indiferent. La distinció nord-sud és cultural i, com tot el que és cultural hi ha esdevingut valoratiu. El nord global té més poder, per això engrandeix la seva representació i empetiteix la del sud global.

Si la proposta de la Unió Africana reïx, canviarà l'imago mundi de les generacions futures. L'eurocentrisme desapareixerà en mans d'un sud global que es vol prendre la revenja del que el nord global va fer amb ell durant segles.

L'imago mundi que els europeus van exportar als altres continents, conjuntament amb llurs llengües, religions i dret o falta de dret, en la qual s'han educat molts líders africans. 

 

Dos al Conflent

A la caiguda de la canícula han reaparegut els dos veterans líders del que a Madrid es coneix com “l'independentisme català”. Contagiats de l'ardor de Sírius, amenacen amb la caiguda del govern de l'abrasat Sánchez. En l'ambient tranquil de la universitat estival a Prades del Conflent, han exposat els seus quaderns de greuges davant del PSOE com a conclusió de dues conferències de caràcter doctrinal i històric. Quelcom de bo han de tenir deu anys de fracassos.

Junqueras ha dissertat sobre la importància de la demografia a l'esdevenir històric. S'ha remuntat al segle XIII en la revisió de les glòries catalanes i, si la ressenya periodística no és errònia, induït per la canícula, ha assegurat que “els catalans eren els únics europeus que no podien ser obligats anar a una guerra fora del seu territori". Tret de no considerar europeus els bascos i altres pobles del vell continent, això és fals.

I, en tot cas, com diuen els impenitents a les xarxes, a l'Estel de la Tramuntana se'l veu el plomall a la llegua. El pes de la demografia és la versió acadèmica de la consigna d'ampliar la base. Sumant a qui? Ell mateix contesta en recordar que la taxa de natalitat dels europeus autòctons és negativa: tots els nouvinguts. Tots. El que fa és treure partit d'una situació d'emergència per recaptar vots. Tanmateix, demanar nou (i més gran) finançament quan s'està a la llista de morosos pels desapareguts dos mil milions de la DGAIA sembla massa agosarat, gairebé goliardesc.

El discurs de Puigdemont ha estat un homenatge a Pompeu Fabra i al seu paper com a pare del català modern. La llengua com a pal de paller de la consciència de nació. La idea no és gaire nova, però l'ofrena a la tomba li va donar un toc de solemnitat. Aquesta lluita per la llengua és la que ell i els seus diuen portar endavant a les institucions europees i de portes endins pel control total de la immigració a fi de vetllar de debò per la llengua. El control de la immigració equival a la demografia de Junqueras.

La part doctrinal ha estat el marc solemne de la nova tàctica d'hostilitat cap al socialisme governant. Junqueras, que sembla acabat de sortir d'un curs Carneggie sobre lideratge, planteja una alternativa contundent: o nou finançament o no hi ha pressupostos. La borsa o la vida. Literalment.

Puigdemont, al cap i a la fi un petitburgès, ha estat més circumspecte i arriba a tons dèlfics amb la seva fórmula que al setembre passaran coses que mai no havien passat. Sona com un ressò d'una expressió semblant de García Margallo i és igual de buit. Sempre passen coses que no havien passat abans. Encara més, res del que passa ha passat abans, com pensava Heràclit, anomenat l'obscur.

L'aparició dels dos líders enmig dels seus devots, recitant el ja ancestral “preparem-nos” té un halo d'irrealitat, com a “L'any passat a Marienbad”, on no se sap què sigui real i què ficció.

 

La guerra de propaganda

Efectivament, aquesta guerra d'Israel contra Hamàs és una guerra de nou tipus. Totes ho són, més o menys, però algunes suposen un canvi transcendental. L'aparició de les armes de foc va posar fi al guerrejar cavalleresc; la de l'exèrcit de “nou tipus”, de Cromwell, va obrir l'època de les guerres ideològiques; la de l'aviació va inaugurar l'era de la guerra total.

En aquesta de Pròxim Orient hi ha un estat, Israel, i un exèrcit convencional, lluitant al seu propi país i en un altre territori adjacent d'incert estatus politicojurídic, Gaza. Però no s'enfronta a un altre exèrcit convencional, sinó a una organització, Hamàs, formació política que governa de facto el territori i és, també, una organització terrorista camuflada entre la població civil que fa valer com escut per protegir-se davant de les respostes als seus atacs que duen a terme des de les instal·lacions d'aquesta mateixa societat civil. És la millor manera d'acumular víctimes innocents que es carreguen al compte d'Israel, a qui es culpa de genocidi, encara que l'expresidenta del Tribunal Internacional de Justícia, Joan Donohue, digui que no n'hi ha.

Els membres de Hamàs només es posen l'uniforme quan fan activitats militars tipus guerrilla o quan escenifiquen manifestacions públiques de propaganda per a consum dels mitjans de comunicació occidentals. La propaganda és la part més important de l'estratègia de Hamàs, amb fort impacte polític als països occidentals on hi ha un avanç notori de l'antisemitisme, conjuntament amb un procés creixent d'islamització de les societats.

Aquesta nova proposta d'alto el foc, apadrinada per Qatar i Egipte, és més propaganda. Just quan els països àrabs demanen a Hamàs que rendeixi les armes, alliberi tots els ostatges i posi fi a la guerra, els terroristes fan una proposta la crueltat de la qual deixa clares les seves intencions. Lliuraran deu ostatges (sense especificar si vius o morts) a canvi d'una sèrie de concessions israelianes.

Per què deu i no tots? Obvi: per continuar la guerra i mantenir Israel sotmès a l'agonia moral de decidir entre alliberar deu, dotze, quinze ostatges o posar fi a la guerra mitjançant l'ocupació de Gaza. Aquesta podria suposar la mort de tots els ostatges, segons amenaça de Hamàs que respon així a l'amenaça de Netanyahu d'ocupació militar.

És una cruïlla d'amenaces. La proposta intenta aturar aquesta ocupació militar.

Tots dos contendents saben que l'amenaça només és eficaç si hi ha força i voluntat de complir-la. L'única possibilitat real d'acabar amb aquesta guerra és l'ocupació militar de Gaza per Israel i la destrucció de Hamàs.

L'antisemitisme és més viu que mai

Els cristians europeus han trobat sempre raons per perseguir els jueus. La llegenda del jueu errant el representa maleït per Jesús pel camí del calvari i condemnat a vagar pel món fins a la fi dels temps. A l'ínterim, el “jueu etern” ha comès tota mena de malifetes contra l'Església i el ramat del Senyor. Ha enverinat pous, sacrificats nens, celebrades misses negres, fet malbé aquí i allà, propiciades pestes i fams, prestat a interès usuari, instigat guerres, i conspirat amb els enemics de la Pàtria. Sempre hi ha un motiu per massacrar jueus, com el pogrom del call jueu de Barcelona del 1392, que recorda Joan Carretero en un magnífic article. L'últim pogrom el van patir els jueus el set d'octubre del 2023, fa dos anys.

Des de finals del XIX, per convenció, s'utilitza el terme antisemitisme reduït als jueus. I es considera una forma específica de racisme. L'antisemitisme que professa obertament l'islam i ocultament l'esquerra occidental és racisme. Del "riu al mar" és una solució final per l'aigua en comptes de pel gas. Canviar l'antisemitisme per antisionisme, com fa l'esquerra, és jugar amb les paraules.

Aquest front islam-esquerrà ha inventat recentment el terme "islamofòbia" per presentar tota oposició a l'islam com una forma de racisme. Un terme comprat a ulls tancats –i molt tancats– pels mitjans i els legisladors europeus. L'oposició a l'islam no pot ser una fòbia ni una forma de racisme perquè l'islam no és una raça, sinó una doctrina politicoreligiosa en expansió per qualsevol mitjà, pacífic, violent, legal o il·legal.

Com que antisemita, l'islam sí que és racista, a banda de misogin, com vam veure ahir. El racisme que absorbeix i justifica implícitament l'esquerra woke, una cinquena columna que alimenta el xoc de les civilitzacions. El seu ideal, que anomena “multiculturalisme”, sembla un magma cosmopolita en què conviuran cultures molt diferents pacíficament, cosa tan probable com la quadratura del cercle, quan es tracta de l'islam. No serveixen de res els valors i drets que diuen defensar si no poden fer-ho amb la força de la llei contra qui pretén imposar-se-hi per la llei de la força.

L'islam professa un odi absolut als jueus. Odi perquè n'han estat capaços de construir un estat democràtic de dret, després de xx segles de persecucions. L'únic en un oceà de règims autocràtics. Un odi basat en l'enveja. Un estat democràtic de dret que és capaç de defensar-se. Els líders europeus, Sánchez, Macron, Starmer, estan indignats que els jueus, en lloc de resignar-se a la desaparició, com ha estat tradicionalment la seva sort, se'n defensin.

Quan ja és clar que la guerra de Hamàs és una d'escenificació i propaganda que els mitjans wokes europeus compren sense dubtar; que Hamàs és a la llista d'organitzacions amb crims sexuals; que l'expresidenta del Tribunal Internacional de Justícia, Joan Donoghue, diu que no hi ha genocidi a Gaza; que la senyora Francesca Albanese és tan partidària de Hamàs com el seu marit d'acabar amb els jueus; que això de l'ajuda humanitària és un joc sinistre entre els terroristes de Hamàs i els seus altaveus a l'ONU; que, a Gaza, els periodistes son intercamviables amb members de Hamàs, segons necessitats del guió; que les víctimes del “genocidi” tenen tres mans i fins i tot ressusciten; i que la prestigiosa BBC informa de la mort per inanició d'una dona que, de fet, va morir de leucèmia; quan tot això passa és lògic pensar que, després de dos anys de mistificació i mentides orquestrades a tots els mitjans, alguna cosa està canviant.

L'antisemitisme de tota aquesta comparsa s'ha fet evident

Queda per saber quina explicació donarà l'esquerra a aquest episodi de lamentable antisemitisme quan l'exèrcit d'Israel controli Gaza i reveli el que n'hi ha.

 

La misogínia islàmica i el feminisme

La misogínia és l'únic tret cultural universal de debò. Claude Lévy-Strauss pensava que ho era el tabú de l'incest, però aquesta pràctica coneix massa excepcions al llarg de la història. La misogínia, en canvi, cap. Totes les cultures, totes les civilitzacions, totes les religions són patriarcals i misògines. Unes més, i d'altres, menys, certament, però totes ho són.

Al meu entendre, l'islam és la ideologia politicoreligiosa més misògina. Una misogínia tan profunda i extensa que té rivets de feminicidi. I, en alguns indrets, sense rivets. El que estan fent els Taliban a l'Afganistan és una mena de genocidi de les dones. Només la fisiologia de la reproducció de la espècie els impedeix dur-ho a feliç terme. I amb el vistiplau dels països occidentals, on l'anomenat dret internacional humanitari té menys vigència que el codi d'Hammurabi.

I què dir del moviment feminista de la tercera onada i el transgènere? Algú l'ha vist protestant per la situació de les dones a l'Afganistan com ho fa pels àrabs que anomena “palestins”, molts dels quals són tan misògins com els Taliban? Especialment, ara que l'ONU ha inclòs Hamàs a la llista negra de crims sexuals, cosa que hauria d'indignar-li. Però, no, el feminisme centra el conflicte en l'aspecte bèl·lic-polític, parla de l'alliberament d'un poble palestí imaginari i calla davant la misogínia feminicida de l'islam en general i Hamàs en concret.

El mateix amb el procés d'islamització de les societats occidentals. Per no afrontar-ho, el feminisme, sobretot el més woke, ho amaga barrejant-ho amb la resta de la immigració, i condemna com a extrema dreta tot intent de distingir-los. Però, encara que s'obstini a confondre'ls, al seu si, suposo, hi haurà dones. I aquestes no poden ignorar que el seu moviment dona suport a una cultura que té com a finalitat privar-les de la seva condició de ciutadanes de ple dret en igualtat jurídica amb els homes, d'una llibertat que ha costat segles de lluita. Aquest suport, per tant, és un suïcidi de gènere.

L'objectiu declarat de l'islam és substituir l'imperi de la llei (de tradició romana o de la common law) per l'imperi únic de la Xaria. Per això, tot s'hi val, inclòs l'engany. Quan l'actual alcalde de Londres, Sadik Khan, diu que l'islam és “pau, amor i tolerància” només pot estar fent ús del privilegi musulmà de mentir lliurement, segons la takiyya. Ja n'hi ha prou veient la tolerància que impera als més de cinquanta estats de la umma. Com quan alguna musulmana amb els cabells tapats manté que hi ha un feminisme islàmic, ser més fabulós que l'hipogrif.

Aleshores, si l'islam és brutal patriarcat i misogínia, i ho sap tothom, per què moltes feministes li fan costat directament o indirecta? Només hi ha dues possibles respostes, totes dues ignominioses: una venjança de les dones per la misogínia patida a mans dels homes occidentals o una evidència d'aquesta síndrome masoquista que, segons el masclisme més obtús, caracteritza les dones que, en el fons, els agrada que les facin violència. Vella llegenda de la “doma de la brava”.

Tot això és tan absurd que sembla un remake de les guerres de religió. Però alguna cosa és clara. La societat occidental superarà el tràngol si actua unida, sobretot, homes i dones. Si les dones fallen en aquesta tasca, la societat democràtica desapareixerà.

De la lluita de les dones a l'àmbit civil/social i d'Israel al militar, depèn ara la civilització occidental. Totes dues, dones i Israel, lluiten per la seva supervivència i la mútua. Haurien de ser-ne conscients.

No es pot oblidar l'advertència clarivident de Fourier ja fa més de dos-cents anys: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones."

 

El nivell del debat públic a Catalunya IV

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascú per separat a Catalunya. Hem parlat dels polítics, els periodistes i els intel·lectuals. Avui, de la gent.

Fins fa molt poc, la gent, el poble, es va assabentar del que deien els polítics a través de les cròniques dels periodistes i de les glosses dels intel·lectuals. Però no podia respondre als primers, ni comentar les cròniques, ni debatre les glosses. La gent era auditori. Pas locutori. Els mitjans escrits van tolerar una secció de "cartes al director" que el director de vegades escrivia a si mateix. Audiovisuals, més o menys, alhora. La gent, la gent com a tal, no tenia veu. L’havia delegat a polítics, periodistes i patums que parlaven en nom seu sense deixar-li respondre. La comunicació era adoctrinament.

Això ha canviat radicalment. Les xarxes socials són un atac a la doctrina semblant a la Reforma. La qualificació del periodisme universal referit a les xarxes, té una força emancipadora similar, mutatis mutandis, al sacerdoci universal dels creients. Un sacerdoci que compta amb cinc mil milions d’usuaris avui, proveïts amb un mòbil i aquesta arma d'última generació que és AI.

Els periodistes professionals i els intel·lectuals orgànics voldrien acabar amb les xarxes perquè perden el monopoli de la informació. Ja no poden mentir impunement. Ben cert, poden fer-ho i ho fan amb entusiasme. La informació de TV3 sobre Israel i Hamàs sembla un comunicat de guerra d'un bàndol. Però, ara, la gent pot refutar-la públicament i jutjar la seva feina.

Els mitjans convencionals es pleguen sota les ordres dels polítics. Tenen una obediència cega a la política woke sobre la immigració i l’islamisme per exemple. Aquesta complicitat amb el poder no es pot aconseguir a les xarxes, on les persones s’expressen lliurement i descobreixen les mentides dels governs i els seus mitjans subvencionats.

Acusen les xarxes de ser una mena de Wild West, sense llei ni ordre, on plouen com a calamarsada els insults, les calúmnies, les amenaces, les falses notícies, un femer de delictes. L'alternativa és una premsa professional, seriosa i sòlida, part de la qual es passa el dia al jutjat per causes similars.

Tanmateix, aquesta és l’excusa per atacar la llibertat d’expressió de nou. Si les xarxes no es poden tancar, almenys, que no es puguin dir certes coses. Que la gent no pugui parlar lliurement. L’habitual, vaja. Les persones s’expressen en xarxes com en la vida normal. No és cert que les xarxes siguin un àmbit d’impunitat. Com en la vida normal, els excessos es paguen per la via judicial corresponent.

L’excusa que es fa valer són els anomenats "discursos d’odi", convertits en un delicte per minerva del legislador. Com que la societat s'ha secularitzat i ja no accepta el suposat delicte de blasfèmia, es crea un de discurs d’odi, que és el mateix. Si el primer castigava un sentiment religiós, el segon castiga un sentiment tout court. Gran idea, castigar un sentiment.

El poder polític, que es nega a donar explicacions sobre l'escàndol DGAIA, ha infectat el seu mutisme als mitjans convencionals, als quals sona la DGAIA a nom d'asteroide. Però no hi ha manera de silenciar les xarxes socials que passen l’estiu més estiu de la història fent bromes sobre el mutis pel foc dels polítics.

És impossible restringir la llibertat d’expressió a les xarxes socials que són xarxes distribuïdes on circulen les "multituds intel·ligents", de Rheingold. No es poden manipular.

Fan ciberpolítica.

 

El nivell del debat públic a Catalunya III

 A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascú per separat a Catalunya. Hem parlat dels polítics i els periodistes. Avui, els intel·lectuals

Des del famós J’accuse!, de Zola, al diari l’Aurore, la figura de l'intel·lectual s’ha consagrat. L'afer Dreyfus va donar origen a l'ús modern del terme, però la cosa ve d'antic. L'afició de la gent de lletres de ficar-se en política. La Viquipèdia il·lustra la veu "intel·lectual" amb una imatge de Goethe. I de més antic. Què és la lamentable aventura de Plató amb els Dionisis de Siracusa sinó la d'un intel·lectual que fracassa en el seu intent d'il·lustrar el poder polític?

L'intel·lectual zolià, però, aviat renunciaria a la seva autoimposada missió de lluitar per les causes justes, diguem-ne, d'ampli espectre, la llibertat, la igualtat, la justícia. Ho denunciava Julien Benda el 1927 a “La trahison des clecs”: els intel·lectuals s'havien fet intel·lectuals de partit. Al segle XX hi va haver una mena de conversió en massa dels intel·lectuals al marxisme i comunisme, com si fossin la legió tebana, la de Sant Maurici. Gramsci en va encunyar el terme. Eren intel·lectuals “orgànics”, cosa que semblava satisfer tothom, sense reparar que l'adjectiu procedia de l'organicisme feixista italià, el que havia empresonat l'autor del Príncep modern. 

Fracassat el comunisme, els intel·lectuals “orgànics” de l'esquerra no van trigar a trobar una nova ideologia, un nou sistema de creences, una barreja de marxisme impenitent, postmodernitat anarquista, cosmopolitisme kantià, indigenisme universal, ecologisme apocalíptic i feminisme transgènere. Tot allò que ha cristal·litzat en el pensament woke que s'ha imposat com a pensament únic. Els seus dos grans enemics són l'imperialisme ianqui i el sionisme israelià. El seu aliat, el feixisme islàmic.

Els intel·lectuals orgànics militen en partits, com si això de militar, en lloc de ser una activitat d'obediència indiscutida al comandament, fos un acte de rebel·lia. Si no militen, són simpatitzants, fins i tot, mirabile dictu “independents” d'un partit o l'altre. Molts habiten el “tercer sector”, on es reparteixen estratègicament en una multiplicitat de fundacions, think tanks, observatoris i organismes similars que depenen directament dels partits o dels òrgans de l'administració gestionats pels partits.

El tercer sector és una amalgama d'organitzacions no governamentals finançades pel govern, però amb una àmplia independència i en contacte amb el sector privat. Una font de possible corrupció. O sigui, la DGAIA, de la qual ningú no en vol parlar. I menys que ningú, els mitjans.

Els mitjans, però, són on els intel·lectuals exerceixen el seu magisteri. Una sòlida tradició catalana. Així es va fer la Renaixença, el catalanisme, el modernisme i el noucentisme. L'aportació posterior, als nostres dies, encara s'ha de definir. No hi sembla res de notable. Potser ens cal perspectiva històrica.

Gràcies al processisme, l'última causa capaç d'unir la intel·lectualitat catalana, la independència, s'ha trencat com el càntir de la lletera. En el seu lloc, apareix un magma doctrinal força pedestre en què es barregen estratègies d'esquerra iberista, amb el pensament woke més fanàtic en matèria d'immigració i un retorn a un catalanisme difús que dona per impossible la independència.

Esperar dels orgànics alguna proposta de reconstrucció de l'esperit independentista és com esperar la tornada d'Artur d'Àvalon.

El nivell del debat públic a Catalunya II

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascun per separat a Catalunya.Ahir vam parlar dels polítics.

Avui, dels periodistes.

Hi va haver un temps en què els mitjans de comunicació exercien com a vigilants dels poders públics, eren un element de control, vigilaven, com watch dogs (gossos guardians). Des de John Wilkins i la seva lluita per la llibertat de premsa, fins al cas Watergate, passant per L'Aurore del cas Dreyfus, llibertat de premsa ha significat sempre llibertat d'expressió.

L'imperi dels mitjans audiovisuals, especialment la TV, va provocar la caiguda en picat dels mitjans escrits. El control democràtic del procés polític era substituït per unes programacions dedicades fonamentalment a l'entreteniment, en molt poca mesura al control del govern. Els mitjans escrits, impresos o digitals, es van veure obligats a recórrer al finançament públic per sobreviure.

I el finançament públic, com el dels partits, condiciona el contingut dels mitjans que han passat de pitbulls, a chihuahuas per a diversió dels governants. Com també els mitjans audiovisuals públics, costejats amb els diners dels contribuents i dedicats a lloar el govern i atacar l'oposició.

Els periodistes emprats en aquestes empreses escriuen el dictat de l'empresari, sigui una persona privada o el partit del govern.

Al marge de la feina als mitjans, els periodistes gaudeixen d'altres oportunitats laborals molt lucratives sempre que siguin obedients a la veu del seu amo. Poden trobar feina als centenars de gabinets de premsa i comunicació de les empreses. I també als dels ministeris i la resta d'organismes públics. Per què tenen els ministeris i governs de tots els nivells gabinets de premsa és clar com l'aigua clara.

És una de les vies per les quals compren periodistes, les altres són els assessoraments i la política de nomenaments per la qual els partits poden designar càrrecs suculents com a director de ràdio o televisió pública. Es forma així una oligarquia, una mena de conjura politicomediàtica en què polítics i periodistes (que són polítics dissimulats al servei d'un partit o l'altre i pagats per ells), comparteixen papers i així uneixen dues corrupcions, la del polític i la del periodista.

Per descomptat si, com dèiem ahir, el nivell dels polítics és baixíssim, el dels periodistes no és gaire millor. Escriure a dins la línia d'un partit no deixa molt espai per a la creativitat. Les seves produccions solen ser gloses a les directrius dels partits que els mantenen.

Això no vol dir que no tinguin un esperit corporatiu més dens que les corporacions del feixisme. Una complaença que els porta a considerar-se hereus de la lluita democràtica per la llibertat d'expressió i construir-se com a minoria heroica sempre al capdavant de la lluita.

Un exemple de la degradació del periodisme general i català en particular és la notícia de la recent mort de quatre periodistes a Gaza en un atac israelià que els mitjans wokes més antisemites han presentat com un assassinat premeditat dels jueus.

Tothom sap que la guerra actual d'Israel contra Hamàs és, de la part àrab, una guerra de propaganda, que no s'ajusta a cap norma coneguda, que es basa en no diferenciar entre combatents i població civil, que, a Gaza, res no és el que sembla i que Hamàs fa els seus atacs sota qualsevol mena de cobertura, l'UNRWA, l'ONU, la Creu Roja, els hospitals o els “periodistes”, que, com el d'aquest cas, pot ser un dels seus agents.

Els periodistes occidentals donen per bona les informacions d'aquesta organització terrorista. Per què no les d'Israel? Perquè, diuen, són falses. I les de Hamàs, no?

No hi ha cap mena dubte que el wokisme, a banda de profundament immoral, és profundament estúpid.

(La il·lustració es de l'organització Civil Liberties Union for Europe, que investiga la llibertat de premsa a Europa).

El nivell del debat públic a Catalunya. I

A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascun per separat a Catalunya.

Els polítics actuen a través d'un sistema la característica més acusada del qual és el finançament públic dels partits, que monopolitzen l'acció política. No hi ha polítics independents. El finançament públic és un mitjà de selecció de la classe política. Els representants són –o intenten ser- professionals de la política. Els seus elevats salaris i altres privilegis fan que hi hagi ganivetades per ocupar bons llocs a les llistes electorals, assegurar-se un escó de diputat, regidor, etc. i repetir fins al dia de la jubilació.

Els partits controlen la composició del parlament (i de tota la resta) pel sistema electoral de llistes tancades i bloquejades, que permet tota mena de corrupteles i caciquisme. Així doncs, els polítics procuren estar a bones amb la direcció del partit. Si, per això, han de mentir, falsificar el seu CV o trair la seva mare, ho faran.

Els partits es reparteixen per quotes els llocs a les molt abundants tertúlies i els polítics que hi acudeixen són intercanviables, car sempre diuen el que el partit els ordena. Com tots parlen per boca d'oca, les tertúlies acaben sent un conjunt de gralls, una melopea monotemàtica a favor del govern de torn, que és el que paga, tant als mitjans públics com als privats mitjançant subvencions. Els polítics no tenen opinions pròpies. Se'ls reparteixen argumentaris perquè sàpiguen el que han de dir, igual que, al parlament, el portaveu aixeca un dit, dos o tres perquè les seves senyories sàpiguen què ha de votar. 

En conseqüència, el nivell dels polítics és baixíssim. El seu llenguatge, el “politiqués”, que deia Amando de Miguel, normalment una nebulosa d'imprecisions, convencionalismes, tòpics i vulgaritats rimbombants. El contingut, al nivell de xafarderia d'un pati de veïns.

La partitocràcia catalana és un règim basat en la corrupció, l'endollisme, el nepotisme i el caciquisme. No cal donar noms. Estan a l'ànim de tots. Al Parlament de Catalunya s'asseuen representants que porten tota la vida, vint, trenta anys, al servei del partit. Molts no han treballat mai en la societat civil que diuen representar, bé perquè són una mena de funcionaris del partit que aquest col·loca en altres llocs quan, perden unes eleccions, bé perquè són milionaris i rendistes com alguns militants dels partits ultrarevolucionaris, estil CUP, que lluiten contra els milionaris i els rendistes.

Limitats a l'àmbit municipal, els Comuns, al poder a Barcelona durant vuit anys gràcies al suport de la ultradreta de Manuel Valls, han deixat la capital de Catalunya convertida en una barreja de femer i disbarats urbanístics en què han desaparegut milions d'euros públics per a endollar els parents i cónjuges dels governants.

ERC, que presumia d'una història sense corrupció, ha resultat ser el partit més corrupte de Catalunya. Només el pressumpte robatori de la DGAIA del qual esperen sortir sense donar explicacions públiques ni acceptar responsabilitats, els situa al lloc preferent de la corrupció catalana.

La corrupció de Junts és quantitativament menor que la d'ERC, però qualitativament més gran. Només la figura de la dona del president Puigdemont endollada a la Diputació de Barcelona, deslegitima la lluita catalana per la independència.

La corrupció dels polítics a Catalunya té un tractament privilegiat als mitjans, generalment comprats per la partitocràcia que s'encarreguen d'ocultar-la. El truc que se'n valen és molt fàcil i evident, encara que poca gent ho veu: critiquen acerbament la corrupció a Espanya per ocultar la de Catalunya, de la qual viuen.

Sobre els periodistes catalans, Palinur de demà.