L'or de Montoro

La imputació de l'exministre de M. Rajoy és un "parin les rotatives!" Xafarranxo de combat. La història recent d'Espanya és una successió d'escàndols i corrupcions i el cas Montoro és la novena onada. La més destructiva, segons la tradició marinera com es veu al quadre d'Aivazovski.

Hi ha alguna cosa inquietant en aquest home. Es diria un doble del Nosferat de Murnau. Si no fos perquè aquest omplia el seu taüt de terra transsilvana, mentre que l'exministre ho fa amb l'or que llueix al cognom. L'or que tot ho pot. Només arribar al poder va amnistiar les grans fortunes del que abans es deia “fuita de capitals”. Or a dolls. Hi ha amnisties que van com la seda.

Però ara esclata una bomba d'efecte retardat. Una causa que es va iniciar el 2018 i es va mantenir secreta durant set anys desemboca en una imputació directa a l'exministre d'Hisenda i 28 persones més. Se'ls acusa de suborn, frau contra l'administració pública, prevaricació, tràfic d'influències, negociacions prohibides, corrupció en els negocis i falsedat documental.

La novena onada.

Tots els governs del PP, amb Aznar i Rajoy apareixen com a nius de presumpta delinqüència. Era d'esperar, tractant-se d'un partit declarat pels jutges “organització amb ànim de delinquir”. Què se n'esperava? Una administració puritana? Però tots els altres noms, Gürtel, Rajoy, Cospedal, Aguirre, Ayuso, Mazón, i són molts, empal·lideixen davant el fulgor aurífer de Montoro. Això explica la neguitosa declaració de Feijòo: "lo que haya que investigar, que se investigue". Estaria bé. Imagineu que demanés que no s'investigui.

El cas Montoro és un resum del PP. Per aquells anys (govern de M. Rajoy) era ministre de l'Interior un pietós home a qui ajudava a aparcar el seu àngel de la guarda, Marcelo. La policia patriòtica a les ordres del guardat ministre rebia informació confidencial d'un altre àngel,  d'Hisenda, l'àngel Montoro. 

El polític i l'econòmic junts aquí per obra dels àngels, éssers immaterials. D'una banda, es proporciona informació privada per a enfonsar els enemics de l'estat amb faules que després difondran les suposades esquerres en nom de llur superioritat moral. D'una altra, es compensa un a si mateix per una tasca tan noble amb gegantines mossegades de fons públics a través d'una xarxa de lladres de guant blanc enmig d'una febre de l'or estil ollerià. Ves que no sigui aquest el fi de Nosferatu, car l'or brilla a la llum del dia. 

Tot això, presumptament, és clar.

 

El racisme és un delicte

Una de les assenyades conclusions a què es va arribar després del desastre de la Segona Guerra Mundial va ser que el racisme no és una ideologia, sinó un delicte i s'ha de tractar com a tal.

Però què és el racisme? Òbviament, no el mer fet que s'agrupi els éssers humans en funció d'unes característiques genètiques. Que se'ls anomeni races o ètnies o d'alguna altra manera és indiferent. Anomenar la cosa no és atribuir-li cap condició moral o intel·lectual.

El racisme implica precisament això, atribuir condició intel·lectual i moral a les races. Per concloure que n'hi ha de superiors i inferiors.

Coincidint amb l'expansió imperialista d'Europa, les universitats van començar a desenvolupar teories científiques en diverses disciplines amb fonamentació racista. Començava demostrant-se, com Lombroso, que hi ha individus innatament criminals i s'acabava exhibint una família d'esquimals en algun zoològic europeu. Fins que la geopolítica permetés el Lebensraum des Herrenvolkes, l'espai vital del poble de Senyors.

Un que vinculava la raça a l'espiritual per aquells anys, José Vasconcelos, ho va deixar escrit a l'escut de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic: “Per la meva raça parlarà l'esperit”. Es referia a la “raça còsmica”, que seria el resultat del mestissatge de les quatre races: ameríndia, blanca, asiàtica i africana. No sembla descaminat, encara que potser no és còsmica sinó molt terràqüia la raça.

Al marge dels somieigs de Vasconcelos, el racisme és un delicte. Fa bé el Parlament contractant un especialista en antiracisme. I no és just dir que es degui a la irrupció de VOX i Aliança Catalana, atès que, a més, VOX no “irromp” ara. El parlament està en línia amb la lluita general contra el racisme. La primera convenció sobre drets humans de l'ONU, del 1965 és sobre racisme. Des dels anys 2000 a la Unió Europea plouen directives, marcs, plans d'acció contra el racisme. Al parlament espanyol dorm en algun lloc una proposició de llei orgànica del grup mixt contra el racisme, presentada el 2024. Fins a l'Ajuntament de Barcelona compta amb grup de treball o alguna cosa així en la matèria.

Una altra cosa és que encerti. Perquè la tasca interpretativa del racisme promet ser com la d'Hermes Trismegistos. Només una observació. Suposo que l'expert tindrà en compte la definició dels tipus de racisme que hi ha a l'esmentada proposició. S'hi diu que la islamofòbia és una forma de racisme. Però l'Islam no és una raça i, per tant, el concepte és fals.

Ah!, és la contestació, el racisme avui dia no es basa en el desacreditat concepte de raça, sinó en el de cultura. Però això és un parany, cavallers. Combatre una raça no és el mateix que combatre una cultura. Les races no es trien. Les cultures, sí.

No és racisme. És Kulturkampf.

 

La unitat independentista

A mesura que les enquestes del CEO prediuen el descens de la voluntat independentista, aquesta no només minva, sinó que es fragmenta. La voluntat independentista és un mosaic, al molt català estil del trencadís modernista.

Perquè, ja em diran vostès si no és fascinant que, avui dia, aspirin a la independència quatre formacions amb representació parlamentària i dues més que, pel que sembla, voldrien aconseguir-la: Junts, ERC, CUP, Aliança Catalana, Alhora i Dempeus per la independència. I un jardí tan colorit floreix a l'empara d'una organització, l'ANC, que, com una gran mare, protegeix tothom, però no s'identifica amb ningú. Només amb la voluntat de ser el far que il·lumini la pluralitat d'opcions. Sense adonar-se que, si el far n'és un, una hauria de ser l'opció.

És clar que les opcions independentistes són incapaces de fer realitat el lema que figura a l'escut dels Estats Units i als bitllets d'un dòlar: e pluribus unum, dels molts, un. Una incapacitat que els condemna a la inoperància, fins i tot quan han comptat amb la força parlamentària necessària.

Per aprofundir al marasme, es planteja la crisi dins de l'ANC que explica el Món. Un déjà-vu. Dos grups (majoria/minoria, oficialistes/crítics, el nom és indiferent) es llencen els estatuts al cap en una topada que la gent acaba per no entendre pas. Suposo que Dempeus per la independència té problemes de visibilitat i no és l'únic. És clar que li falta un mitjà de comunicació per fer-se un lloc al món, però dubto molt que l'aconsegueixi generant controvèrsia al si d'una altra organització, fent d'okupa. Bé és cert que la mateixa ANC aporta el seu gra de sorra al trencadís general quan, al seu torn, és incapaç d'engegar la llum del far.

Ara mateix es juga la possibilitat que, davant de l'incompliment dels compromisos del PSOE, la legislatura pugui acabar abruptament i hi hagi eleccions anticipades. Els foscos vaticinis de Junqueras sobre la sort dels comptes obren aquesta possibilitat. Tot i que el president Illa intenta pal·liar la irritació produïda pel pacte del PSOE amb ell mateix, reconeixent que “queda molt per fer”, l'última urpada del govern espanyol, admetent que no està garantit el principi d'ordinalitat posa Junqueras en l'obligació de fer realitat els seus vaticinis. Si no hi ha finançament singular ni ordinalitat, no pot hi haver pressupostos ni a Catalunya ni a Madrid. O cotinuem jugant de farol?

Hic Rodhus, hic salta!

La manipulació woke de VilaWeb

El que importa és mentir. Si és possible, que no es noti. I, si es nota i algú protesta, digueu-li racista, supremacista o directament nazi. 

La imbecil·litat de l'esquerra woke és la millor aliada dels demòcrates. Només cal deixar-los parlar perquè quedin com el que són, manipuladors i mentiders al servei d'una “esquerra” corrupta i tronada que confon el soroll de les seves cadenes amb el so de la marxa de la història. 

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un organisme que, com tots els gabinets de prospecció, veu en el futur el que volen els qui li paguen, vaticina una pujada de VOX i Aliança Catalana si hi hagués eleccions ara. En línia amb els plans socialistes i processistes d'espantar amb el vot a "l'extrema dreta" per mantenir la fidelitat dels endollats a les seves files. Però el CEO és objectiu i només parla del creixement de Vox i AC. Això de l'“extrema dreta” és de collita del PSC, que paga l'enquesta i barreja ambdues formacions. Fa una "amalgama" amb els enemics, com deia Trotski que feia Stalin amb els seus. I l'amalgama troba lloc als titulars de VilaWeb en la feliç fórmula de l'extrema dreta. Malparla, que alguna cosa roman.

¿D'on treu aquest diari que l'AC sigui d'extrema dreta, suposant que sigui capaç de definir què n'entén per extrema dreta? 

De les declaracions dels seus dirigents? Impossible perquè aquests ho neguen. 

Dels fets? Impossible: AC no fa valer la violència ni intenta imposar per la força les seves idees, com fan els islamistes que VilaWeb defensa. 

D'on aleshores? De la convicció íntima del director del diari, que odia l'independentisme d'Orriols per raons que segurament tindran alguna cosa a veure amb el seu subconscient.  De la mateixa convicció antisemita i proislamista que respiren les pàgines de la seva publicació. 

Aliança Catalana no és d'extrema dreta per més que aquests manipuladors insisteixin. Tenen el mateix crèdit que aquest altre pamflet arxisubvencionat al servei d'ERC, el diari Ara, darrere del qual es troba tota la púrria d'endollats i lladres que formen la guardia pretoriana de Esquerra als periódics, al govern, a la ràdio, les editorials i tota la societat de eunucs cobdiciosos en que han convertit l'antany combatiu independentisme catalá.

L'or del finançament

Fa dos anys que es van celebrar les eleccions del 2023 i vint mesos que es va investir president Sánchez Castejón. Estem a mitjan legislatura. Sánchez fa més de set anys que està al capdavant del govern. I no hi ha eleccions anticipades, de manera que, el 2017 en farà nou, com els cercles angèlics. Va camí de superar González, que en va ser onze, i arribar a dotze, com els treballs d'Hèrcules.

Els únics vots que podrien fer caure Sánchez són els dels catalanistes, que es passen el dia amenaçant amb l'abandó, però són el seu suport més ferm. Més que el del quartet de la benzina de Podem. Són independentistes, sí, però cuiden els seus interessos i, com l'ocell tero, segons el gautxo Martin Fierro, “en un lao pegan los gritos y en otro ponen los huevos".

Ara, el govern del PSOE ha pactat amb si mateix una manera singular de finançament de Catalunya que pensa posar a disposició de les altres comunitats autònomes, segons les seves respectives singularitats. Sona a joc de paraules. I ho és. Però, com que es tracta de diners, ha desfermat totes les fúries dels inferns. El bloc nacional s'afanya a combatre la fragmentació insolidària de la pàtria per tots els mitjans. Espera comptar amb els muy y mucho patriotes dins del PSOE per construir un front de Santiago i tanca Espanya. En el llenguatge pla del carrer: que els de sempre paguin la festa.

Els partits independentistes aprofiten per barallar-se a Catalunya, com sempre. ERC, desitjosa de provar que la investidura d'Illa va ser un encert i no humiliació per por d'unes eleccions, diu que vigilarà de prop el tràmit de l'acord bilateral. Junts, que no es dona per al·ludit, diu que allò que no sigui el concert, no val la pena. Però cap dels dos preveu conflictes de govern.

I n'hi ha per llarg. La tramitació d'aquest finançament, que s'ha de fer per les vies legislatives ordinàries, es preveu atzarosa i complicada. Haurà de passar tal quantitat de consells, comitès, comissions, amb els seus terminis, acords, votacions i recursos que sens dubte omplirà la segona meitat de la legislatura. Aleshores, ens trobarem amb noves eleccions i potser s'haurà de començar de nou des de zero.

Mentrestant, aquesta participació de totes les parts interessades revelarà uns interessos enfrontats que s'articularan com a majories i minories. I una vegada més es farà realitat el que mostra una experiència de segles: que en res es posa la majoria d'acord més fàcilment que en fer pagar la festa a la minoria.

Des del diàleg dels melis hem avançat molt poc.

 

Kulturkampf

L'expressió torna a estar de moda. Li agrada molt a l'extrema dreta mundial, en les seves variades manifestacions, des del cor americà de Trump, Milei, Bolsonaro, als nous salvadors de la pàtria a Europa, LePen, Weidel, Abascal. Un poderós front que vol posar fi a l'esquerra mitjançant la Kulturkampf. L'arma contra els hereus del Maig del 68, la nova esquerra, la correcció política, el woke, la permissivitat, el nazi feminisme, el trans, el queer, la subjectivitat desfermada.

Tot és possible a la vinya del Senyor, però això no és Kulturkampf, sinó un remei de la de debò, la que va enfrontar l'estat prussià Guillermí i, després, el Reich alemany, amb el Vaticà al segle XIX. Un cop més, el protestantisme contra el catolicisme. Otto von Bismarck va culminar la Reforma afirmant la supremacia de l'estat sobre l'Església de Roma. I així va néixer el modern estat alemany, en Kulturkampf amb el Vaticà.

Vol dir això que no hi ha Kulturkampf avui a les nostres societats? No el que diu i maldiu la dreta, sinó quelcom més raonable a la línia de la Kulturkampf bismarckiana, la lluita per la supremacia de l'estat de dret davant la religió. Considerem un cas: el de l'alcalde musulmà sunnita de Londres, Sadik Kahn.

Tinc el màxim respecte per la figura d'aquest advocat que té un historial jurídic i polític irreprotxable. És membre del partit laborista i compta amb un suport electoral superior a la majoria absoluta, té el títol de Sir i està en molt bones relacions amb la comunitat jueva. Tot això és encomiable i més quan se sap que Kahn és objecte d'atacs furiosos dels dos extrems, l'islamista i el de la dreta radical.

Però més encomiable em sembla un sistema que permet aquestes situacions, per sobre tota mena de prejudicis racials. Un sistema fet de tolerància, pluralisme i multiculturalitat. És lògic que l'alcalde musulmà d'aquesta ciutat digui que l'islam estima la diversitat. Sens dubte, ell ho veu així. Perquè és a Londres, ciutat multicultural. Però no ho pot veure així a Islamabad, o Kabul, o Riad. I és islam.

I l'amor de l'islam per la diversitat el duu a implantar diversos ordres d'administració de justícia? El duu a admetre que hi hagi tribunals en què s'aplica una llei que no és la del país? A imposar els seus costums a tot arreu? A reintroduir legislació contra la "blasfèmia"? A lluitar contra la llibertat d'expressió amb la invenció de la "islamofòbia"? A atemptar contra la llibertat de consciència dels altres?

La posició de Sadik Kahn és admirable, però no és compartida per molts dels seus correligionaris que pensen en termes de guerra santa. Potser l'home és un far de dignitat, però està envoltat per la tempesta.

No sé si la guerra és santa, perquè el pati s'ha secularitzat molt, però sí que és una Kulturkampf. I, sigui quin sigui el resultat, el batlle de Londres estarà del costat del vencedor.

(Il·lustració, foto del Govern dels EUA en domini públic).

 

El vel islàmic i el fetitxisme

Segons la meva humil opinió, el vel islàmic s'ha de prohibir en una societat democràtica. És un símbol de l'estatus jurídic inferior de les dones. Contràri al principi de llei igual per a tots, pedra angular de l'estat de dret.

És tan evident que sorprèn s'hagi de debatre. Si passa és perquè l'assumpte té fondes arrels. En principi, les tres religions del Llibre (judaisme, cristianisme, islamisme) eren favorables a vetllar les dones. Amb el pas del temps, les societats de les dues primeres s'han secularitzat i fa molt de segles que no ho imposen. L'islamisme, al contrari, ha endurit i ampliat l'obligació amb algunes escasses excepcions.

El punt sembla que és la cabellera femenina i la seva força atractiva. O sigui, una forma de fetitxisme. Erika Bornay, que ho ha estudiat en profunditat, fa arrencar el seu maligne esperit de la cabellera de serps de Medusa. I la serp és l'animal del dimoni; de vegades, el mateix dimoni, fons de temptacions. Que s'ho diguin a Eva.

És veritat que la cabellera de les dones està envoltada de fantasia. Quina cosa femenina no ho està per part masculina? La cabellera sedueix i perd els homes. Però també allibera les dones. La cabellera salva Rapunzel i l'amor de Rapunzel.

Sense parlar de la màgia de les cabelleres dels homes. Recordeu Samsó a Gaza. I ningú els demanava que se les cobrissin. Al contrari, les lluïen molt ufanosos. Per lluir-la va morir Absalom, fill de David. El problema, per tant, no és la cabellera, sinó el que i qui hi ha a sota. Si home o dona. On anirà el bou que no llauri? El vel és la manifestació externa de la misogínia, que és la mateixa essència de l'islam. La submissió fins a l'aniquilació absoluta de les dones.

Els cabells femenins exciten els homes del patriarcat islàmic, que no es poden contenir davant una provocació tan libidinosa. Això només és comprensible si aquests creients, estan posseïts per un fetitxisme que els empenya a una mena d'amok de destrucció a la vista de l'objecte del seu deliri. Per evitar-ho no veuen cap altre mitjà que cobrir l'objecte del seu desig fins a fer-lo desaparèixer.

Com que no és cosa de recomanar una visita de masses al psicoanalista, què tal si, arribat el moment de la temptació, imiten Sant Benet de Núrsia i es llancen nus sobre un esbarzer? O millor, per què, en comptes d'amagar la dona, objecte de pecat, no es posen ells una armadura de ferro, com Sant Bernat de Claravall?

Catalanofòbia i autoodi

De les moltes semblances entre els catalans i els jueus, crida l'atenció la de l'odi que alguns professen cap als seus respectius congèneres. L'autoodi. En el cas dels jueus es va detectar ja fa gairebé cent anys. L'obra pionera de Theodor Lessing, Der jüdische Selbsthass, (“L'autoodi jueu”) és del 1930. Al dels catalans, és tema encara per estudiar.

Es diu que aquesta és la funció del concepte de catalanofòbia. El documentat treball de Ferrer i Gironès, (2000) registra quatre-cents anys de pensament anticatalà de totes les procedències. És un índex de l'odi a allò català. Però el que aquí ens interessa és l'odi específic d’alguns catalans a allò català. L'autoodi, vaja. Der katalanische Selbsthass.

I res millor per veure'l que l'hispànic esperpent "Esas latinas/Parla català" de la companyia Teatro Sin Papeles. Tota Catalunya ha protestat per l’atac a la política lingüística de la Generalitat. I ha aconseguit dues coses. La primera, assegurar el futur de la companyia a tot Espanya. La segona, que el batlle Collboni demani disculpes. L'Ajuntament, diu, no coneixia l'esquetx. Com si, a la vista del nom del grup, en fos necessari.

Alguns, més indignats, diuen que no n'hi ha prou amb unes disculpes. Suposo que demanen dimissions. Està bé la indignació, però desvia del fons de la qüestió. Que no són els insults, ni les humiliacions. Això és catalanofòbia de tota la vida. Aquí es tracta d’autoodi. Catalanofòbia catalana.

Vegem-ho. Què té de dolent ridiculitzar al teatre la política pública de qualsevol govern? Res. Hi ha una cosa que s'anomena “llibertat d'expressió”. Què té de dolent satiritzar la mania dels catalans d'imposar la llengua a tothom? Res, gens ni mica, i estic segur que els catalans (que tenen un humor sardònic) estarien d'acord… si Catalunya fos un país independent.

Però no ho és. Vet aquí el parany. És una colònia, els autòctons de la qual lluiten per sobreviure com a nació al voltant del pal de paller de la llengua. Una llengua que està sent discriminada a tots els ordres. I justament ve una companyia a atacar-la en el marc d'un informe d'un observatori municipal contra la discriminació! Enhorabona als organitzadors/es. La seva és una tasca vocacional.

És a dir, s'ataca el discriminat acusant-lo de discriminador. És un cop baix, brut, propi de sipais al servei del colon. No és que no coneguessin el contingut de l'esquetx. És que no els va cridar l'atenció perquè, al seu autodi, veuen com a cosa normal l'atac a la llengua en què són nascuts.

Darknet. La xarxa fosca

La crueltat dels éssers humans no coneix límits. Aquest xicot de trenta-dos anys, segons sembla, ha fet coses esgarrifoses, coses horribles, amb nadons, amb nens petits. Violacions comeses per grups d'homes, que les filmaven i les distribuïen per xarxes clandestines, la Darknet. Sempre hi ha un element d'exhibicionisme a la barbàrie.

El cas de Gisèle Pelicot fa uns mesos havia deixat molt alt el penó de la ignomínia. Aquest altre rivalitza amb ell. I sempre amb la violació pel mig. La crueltat sembla inherent a la naturalesa humana, almenys a la part masculina. Què feien els metges nazis quan experimentaven amb persones? Que els amos amb els seus esclaus? Que els colons europeus a l'Àfrica?

Alguns han descrit la crueltat, com Conrad al Cor de les tenebres. Altres, l'han cantada. El Marquès de Sade hauria donat qualsevol cosa per tenir Instagram. I què feia Gilles de Rais amb els nens al segle XV? I, si es tracta de nens, el que explica Suetoni de l'emperador Tiberi a Capri, també té nassos.

En el cas concret d'aquest violador-pedòfil Cottineau es dona la morbositat afegida que pertany al col·lectiu LGTBI+ i que va ser candidat de la France Insumise, l'esquerra neocomunista, a les eleccions del seu departament. Sens dubte, és injust aprofitar aquesta circumstància per carregar contra els LGTBO+ i l'esquerra, encara que deu ser el que ja estigui fent molta gent.

Però també és cert que l'esquerra hauria d'abandonar la seva ridícula pretensió de superioritat moral quan la realitat demostra que no és ni superior ni inferior moralment a ningú. La moral és cosa de l'individu. 

Al cap i a la fi, l'esquerra és tan contradictòria i criminal com qualsevol fill de veí. Alguns dels signants de la Declaració d'Independència de 1776, segons la qual els homes havien nascut lliures i iguals, tenien esclaus. I què em diuen de l'advocat Sylvain Marèchal, que va participar en la Conspiració dels iguals, un complot comunista el 1795, i el 1801 presentava un projecte de llei per prohibir que les dones aprenguessin a llegir? Trotski va aixafar a sang i foc la rebel·lió dels mariners de Kronstadt i del tracte que el camarada Stalin va dispensar als pagesos russos no cal parlar.

En tot cas, no ajuda gens a l'entesa el fet que els candidats de la France Insumise, el partit d'esquerra de Cottineau, tinguin com a programa desarmar la policia local. No sembla el més assenyat atès de com estan les coses al carrer. Algú els pot dir que, amb aquesta mesura, el que pretenen és fer la vida més fàcil als violadors de nadons.

Els morts que vós mateu

Gaudeixen de bona salut.

Si hi ha un gremi més incompetent i inútil que el dels polítics, és el dels analistes, comentaristes i periodistes que en viuen. Fa mesos que pronostiquen la caiguda de Sánchez. Li han donat per políticament mort diverses vegades, tantes com ha ressuscitat. I mira que són gent informada, habituals de tertúlies, sopars i conciliàbuls. Gents amb contactes, que són a la pomada.

I no n'encerten ni una. Els passa com a les enquestes. I pels mateixos motius.

Ahir, dimecres, hemicicle abarrotat a veure la pública execució d'un Sánchez à bout de souffle que havien arrossegat al sacrifici portada rere portada. El líder de l'oposició, amb un mandat congressual hiperbúlgar recent del 99,24%, va fer la feina per la via prostibulària. Els aliats portaven llest el gat de les set cues. Algun, fins i tot, inflamat de justa ira, li podria retirar el suport.

Ja no hi calia cap moció de censura. Sánchez sortiria amb els peus polítics per davant, cap a la qüestió de confiança o la simple dimissió i consegüents eleccions.

Ni una. Vet aquí un Sánchez triomfant disposat a marxar amb pas ferm pel camí de les vacances d'estiu, com Ferran VII pel de la Constitució.

Bé pels periodistes. I què direm dels polítics? Orientats per aquests àugurs, hom pot imaginar. La fúria de les dretes és gairebé tel·lúrica. Cal esperar que els dos caps no es devorin mútuament. El PSOE té port segur i un bon temps per reparar forces. Els seus aliats del govern són ascendits a censors. Els de Podem clamen, però al desert. Els nacionalistes bascos, sempre devots, avisen que no perdonaran la tercera negació de Pere. I els independentistes catalans temen, ominosos, que potser a la tercera vagi la vençuda. La de vae victis!

Sánchez no té alternativa perquè, encara que n'existeix, prefereix no ser-ho. Això és el que explica per què a Espanya no és possible la solució alemanya de la gran coalició. Tot i això, seria l'única viable, si Espanya no fos Espanya i Alemanya terra de protestants.

L'oposició, doncs, no pot fer fora Sánchez per la seva incompetència. I, si ha d'esperar les eleccions del 2027, amb el perill que Sánchez torni a guanyar-les perdent-les, potser no té cap altre remei que intentar una altra via. Per exemple, una reforma de la Constitució, semblant a l'esmena 22 de la Constitució dels Estats Units, que limita els mandats presidencials a dos. El 2027, Sánchez es presentarà a un tercer mandat i, amb aquesta oposició, pot assolir-ho. La reforma podria evitar un quart, igual que l'esmena 22 intentava evitar el cinquè de Franklin D. Roosevelt.