dimecres, 18 de novembre del 2026

El nivell dels candidats

Té gràcia. Els dos màxims representants de l'esquerra alternativa espanyola, Ada Colau i Gabriel Rufián, són dos catalans anticatalanistes. Colau, cap del Front Ampli i Rufián cap del binomi Esquerra/Podemos i tots dos, sobretot, caps de si mateixos.

Són dos personatges peculiars, dos arribistes que no s'ajusten al cursus honorum dels polítics tradicionals. Tots dos han escalat de cop les destinacions més altes partint d'una posició d'origen insignificant o directament de l'atur. L'una aspirant a vicepresidir Espanya i l'altre, a presidir la Generalitat.

A primera vista, sembla una escenificació de l'espartà apotegma d'Eugene V. Debs, un dels fundadors de la famosa i combativa Unió de Treballadors Industrials del Món (IWW), a primers del segle XX: “Quan jo pugi, serà amb la classe i no des de la classe”. Aquests dos s'han llançat des de la classe a la lluita per la seva posició personal com a polítics professionals. L'esquerra perpetua el sistema que diu combatre.

L'un només parla clar quan ataca, cosa que fa amb un esperit histriònic que recorda els espectacles dels venedors d'elixirs. Diu genocides a Israel i Netanyahu, tot i que ni l'ONU ni el Tribunal Penal Internacional ho sostenen. Al costat d'aquesta calúmnia, tractar de “sicària” la Sílvia Orriols és una peccata minuta. Es deia sicari a qui portava la sica, el punyal, cosa més pròpia d'homes, com Rufián, que de dones fràgils, com Orriols. Però, es poden ensenyar maneres a un xerraire de fira que cada cop s'assembla més a Lerroux, “l'emperador del Paral·lel”?

L'antisemitisme de Rufián li surt per les orelles. Ja hi són els jueus, com sempre, conspirant, enverinant pous o finançant Sílvia Orriols. Perquè el mosso pensa que tothom és com ell i que ningú defensa alguna cosa si no li paguen. Quan apareix Ahasuerus ja no cal donar gaires explicacions que, en això, Rufián no va sobrat. I, dic jo, per què voldran els pèrfids jueus finançar Sílvia Orriols? Ja, de prova, no en parlem.

L'exalcaldessa de Barcelona és un cas d'erostratisme. La fama s'adquireix avui als mitjans audiovisuals. Per atraure'ls es munten escàndols, s'ataquen convencions, fins i tot es voreja la il·legalitat. No cal incendiar el temple de Diana. Amb una flotilla, prou. L'esquerra radical espanyola, abandonada per la seva líder, Yolanda Díez, que es preparava per fer el ridícul a l'OIT i amb unes tristes alternatives masculines, Urtasun i Bustinduy, dues calçasses, es va llançar desesperada en mans de la catalana, la gestió de la qual com a alcaldessa augura un desastre com a ministra.

Els catalans anticatalanistes són molt ben vistos a Madrid, ni que siguin d'esquerra.